Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

miércoles, 31 de julio de 2013

CROSTERA. Dmt 30 juliol

Un altre clàssic dels horabaixes d’estiu, es la Costera.
Enguany per variar respecte a l’any passat decidim fer-la amb sentit contrari, i així ames ames fem una bona pujada, com si féssim un dels mítics grans colls del Tour, que sempre ens trobem en els viatges d’estiu.
16,30 Jardi botanic de Soller nomes en torner, en bigel i en Mapes ja que enjeroni trobava que feia massa calor i en pere s’havia enredat i també excusa la seva presencia.
Partim a bon ritmet cap a balitx, ni a ritme carrera ni a ritme cansino. Aixi amb un no res ja estam a dalt i comencem la baixada a on en Bigel fa un autentic bolic amb un fil de ferro que costa una bona estona de desenredar. Passat balitx d’avall ve la Temuda pujada del coll de biniamar que en bigel posa sense posar peu, en toni un i aquest narrador un munt.
Agrupats de nou iniciem la baixada amb unes vistes impressionants de la Costera, que avui es tota per nosaltres, ja que no hi ha ni una anima per aquells indrets. Passem el desviament de la font i continuem colcant ratificant el que ja sabiem, que si es vol disfrutar d’aquest camí s’ha de fer en aquest sentit ja que es majoritariament en lleugera baixada i per això els bons podríem dir que ho fan quasi  en un 90% muntats. Els xerecs i que a mes a mes encara no s’acaben de refiar del Peu “tonto”, fem el que podem però això si, “disfrutant com un enano” de poder estar en un lloc tan meravellós en un horabaixa qualsevol.
Arrivam a Tuent i malauradament el bar des verger està tancat així que ja savem que no hi ha aigua per repostar ja que no ens volem enredar anant a sa font de sa murtera. Així pugem el coll de sant llorenç vegent que arribarem justets d’aigua a dalt de la calobra.
Durant la pujada de nou queda clar qui esta fort i qui no, ja que a mitja pujada en Torner i en Bigel desapareixen i no ens tornem agrupar fins a Turitxan. Tot i això aquest narrador que es pren la pujada amb mes filosofia que en bigel que sembla que nomes volia arribar a dalt per poder beure, faig una aturada tècnica a la piqueta per almenys refrigerar-me una mica i menjar un magnífic plàtan que m’havia donat en torner  i que m’ha semblat el mes bo que hagués menjat mai. 
De Turixant ja nomes quedava res fins el proper objectiu la font del nogues, així que partim i ara sense gaires diferencies arribem allà a on com a golafres ens inflem de beure aigua.

Panxa plena pugem fins el túnel de Monaber i com si hagués estat cronometrat en sortir a la part de Sóller el sol s’ha posat. Aquest moments realment son els que donen sentit a les nostres sortides i a tota la filosofia que envolta el nostre mon.

Iniciem la davallada, que no trobem en un principi així que entrem a Monaber pel camí clàssic (camí reial d’Escorca ) i en un moment estem ja a sa cabana. Ja per asfalt en torner  s’amolla  i en un moment arriba abaix a on ens espera. Travessam Soller i ens aturem a pegar una mossegada en es Camp de S’Oca. En un bareto molt tranquil  a on ens prenem uns Pepitos de Llom boníssims amb unes bones cerveses. 
Reialment això es vida, no necessitem massa mes coses. 54 km i 1800 mt de desnivell.


viernes, 26 de julio de 2013

Son Segui. Djv 25 juliol

Desprès de la matxacada del dimarts, tenia que venir una sortideta de bon rotllo, així que hem decidit anar fins a Son Segui. 16,30 al lloc de trobada de entre setmana: en torner, en bigel i en mapes. Hem partit pel camí de la Reial  que l’hem seguit fins que hem girat pel camí de Canet per on hem entrat al parc bit. D’allà hem tombat cap a la UIB que l’hem travessat per caminois també de terra i hem anat fins a passatemps.
Desprès de bordejar Palmanyola amb les seves idíl·liques zones verdes perimetrals hem anat a cercar les zones verdes de Son reus, aquestes plenes de cards que ens crivellat  i ens han  recordat  lo afable que es la nostra vegetació mediterrània. Un cop abandonat aquest mon hostil del parc de reciclatge seguint el camí de muntanya hem enfilat cap a son Pisà i d’allà per camins i carretera hem arribat a Santa Maria que l’hem travessat per el seus carrerons per així cercar una mica d’ombra. De nou per carretera hem anat fins la pujada de terra de ses covetes des de on hem pujat per la pista principal fins a la torre del vigilant. 
Foto de rigor i per avall per  cas garriguer. Ja per asfalt hem travessat Portol i sa cabaneta. A la costa de la comuna aquest narrador ha tirat ja via directa  cap a casa, mentre en torner i en bigel tornaven a ciutat per son Orlandis i son Macià.
56 km i 486 mt de desnivell

jueves, 25 de julio de 2013

CALA D’OR. Dsbt 20 juliol

No em venia de gust escriure la crònica del dissabte, però es cert que aquest blog està per contar el nostre dia a dia i deixaria de ser-ho si ometíem sortides. Així com escrivim lo bo, també contem lo dolent. Així com narrem les heroïcitats també ho fem amb  les misèries...
No obstant, a vegades es millor callar, però aprofitant que  tenim algunes fotografies publicables (la majoria estan mogudes o desenquadrades ) almenys tindrem una referència fotogràfica.
Esperem que algun altre cronista d’aquest blog posi el text que manca.

I això es el que sentien els que es despistaven o es quedaven despenjats.

miércoles, 24 de julio de 2013

ALFABIA. Dmt 23 juliol

Aprofitant que el dia es llarg i per  preparar els Alps seguim el que ja ve a ser una tradició per aquestes dates pujar en una de les sortides d’horabaixa fins les antenes d’alfàbia.
!6,30 rodona d’establiments: Torner, Bigel, Fran i mapes partim direccio cap a Son Macia, es caulls i festival park, ja que l’objectiu era pujar per la vall d’orient. Anàvem a bon ritmet, amb punyides den fran amb en Bigel al darrera que el vigilava com un pare que no deixa que el nin petit faci desastres. Despres hem agafat el cami del raiguer per despres tombar pel camí del puig i banyols, així hem arribat a Alaró per son Forteza. Per pujar cap orient hem agafat el camí de sollerich. 
Mentre el pujàvem ens sentíem una mica vells pensant en que la gent jove que ara el puja deu pensar que aquest camí ha estat així des de fa segles,  quan la realitat es que estava tan destroçat i ple de vegetació, que fins que un dia no varem anar a fer net un corriolet no el varem poder  començar a emprar ja que abans implicava pujar-ho quasi tot a peu i sortir escarritxat de per tot. En arribar a Sollerich amb discreció sortim cap a la carretera, ja que ara per ara no s’ha recuperat el camí vell que anava cap orient i els propietaris diuen que aquest tram es privat. Ja per carretera arribem al poble i travessem la vall. Aquí es quan un queda sorprès quan en Bigel, que es caracteritza mes  pel seu pragmatisme i rudesa ens amolla “ hi ha pocs llocs que tinguin una lluminositat tan singular com aquesta vall “ i es que precisament aquest narrador en aquell moment estava pensant amb el mateix.
Despres d’aquest moment estrany iniciem la pujada del coll i ens afiquem a Honor per despres entrar ja a Alfabia. Allà tot i que faci molts d’anys que hi passem teníem una assignatura pendent i era que per enllaçar amb la carretera  d’Alfabia agafar el camí que no surt de dins el bosc, ja que nosaltres sempre anàvem pel de mes avall que bordeja l’olivar. La veritat es que es molt mes bona opció ja que mantens mes cota i es mes entretingut. 

En arribar a la carretera en Fran com que te presa tira per avall , mentre els tres que quedam comencem la pujada, en bigel sense cap problema, en torner tot i que al principi se li entrebanca una mica, desprès agafa ritmet i aquest narrador puja com pot i sense una gota d’aigua. Fotos de rigor al curucull i per avall que ja es ben tard. Avituallament a la benzinera i tornada a Ciutat per passatemps i carril bici de la cra de Soller.

87 km i 1144 mt de desnivell, no està gens malament per una sortideta d’horabaixa.

I per acabar un vídeo que ens ha passat en Yerar, per recordar el que es per alguns de nosaltres el mountainbike. Quines ganes d’anar de viatge ja ... 

Santa Cruz Solo from santa cruz bikes on Vimeo.

jueves, 18 de julio de 2013

SECARRAL XTRM. dmt 16 julio

Sortideta d’entre setmana per preparar la CDX (es a dir cala d’or xtrm) la nostra proba particular que cada juliol ens regala en VP i a on estan assegurades la calor, la pols i el ritme frenètic.
Aixi per intentar aclimatar-nos una mica hem decidit garrigatjar una mica fins a Randa seguint la via mes directe que es per son macia, son veri, sa cabaneta, ses clotes, portol, cami de sant jordi, xorrigo, marina, son roig i s’hertat. En arribar a Randa, malauradament el celler estava tancat, aixi que hem anat a la font a refrescar-nos una mica i desprès hem tingut la mala idea d’anar fins es Raco de Randa per veure si ens donaven una cocascola, Be donar no es la paraula perquè l’hem pagat i be, ja que ens han clavat 2,85 € per cada beguda.

Per tornar cap a ciutat hem partit per la carretera vella de Lluchmajor, que ara ja esta totalment netejada i amb unes noves barreres que han substituït els mallazos. Hem d’agrir la bona feina que ha fet la gent d’Algaida netejant aquesta antiga via i que en un moment ens ha permès arribar als peus del puig de les bruixes  des de on per pistes rapides hem arribat al camí de son mendivia que l’hem fet sencer fins a son Binissalom.
De sant jordi hem arribat a ciutat pels laterals  de la  cra de Manacor amb 70 km i 570 mt de desnivell


lunes, 15 de julio de 2013

MARISTELLA / ES TEIX. Dsbt 14 juliol

“Vísteme despacio que tengo prisa”
Si tots tinguéssim això clar  potser acabaríem abans ses voltes, no costa res aturar-se un moment i esperar a veure si  hi som tots, i si falta qualcú   una cridadada de telèfon tampoc costa gaire. Ara pareix que al grup li  ha entrat una frisor que l’únic que aconsegueix es que al final per culpa de les pèrdues i per la desorganització acabem perdent mes temps.
“No por mucho madrugar amanece mas temprano”
A les 8,00 al lloc habitual un munt i un convidat. Bigel, joan,torner, pere, jeroni, anton, raul, yerar, rol, fran, salvador, vp, jonanda,mapes i en Bini.
Hem partit a bon ritme amb aquest narrador al davant que  seguint els anticonsejos d’en Xavi Fané, s’ha posat a tirar per així tenir al menys 10 minuts de gloria. Evidentment aquets han acabat a la primera barrera de Bunyoli, on l’ordre natural s’ha anat imposant. I quan dic l’ordre natural, això agafa  tots els aspectes, perquè tot i que en fran estigui fort ha estat dels darrers amb arribar ja que  encara no ha après que passat les cases de bunyoli hi ha que girar en lloc d’anar cap es canyar.
“A camino largo, paso corto”
En arribar a sobremunt, preveient que el dia seria llarg i dur, aquest narrador juntament amb n’anton hem decidit fer una retalladeta, per així poder afrontar la pujada al teix amb garanties, ja que aquest era el principal objectiu del dia pels Alpins per així  practicar una bona pujada amb una mica de “porteo” i gaudir d’un dels paratges mes semblants als  d’alta muntanya que tenim per aquí.
La resta han continuat fins a la cumbre, la cima i desprès ja d’una tacada han arribat a l’ermita, bon lloc per arreplegar-se i agafar aigua.
“mas vale gota que dure, que chorro que pare”
D’allà ha començat la baixada que segons estava establert tenia que ser pel camí que surt just darrera l’ermita per així sortit per la barrera amb el botador de superna a on estaríem esperant els convalescents.  Però es veu que qualcú ha tingut una brillant idea i ha decidit canviar la baixada i ha arrossegat el grup cap a una de les trialeres que tomben cap a son Tries, així al final han anat aparar a la font de sa turbina i han sortit per la barrera de davant el començament del cami del col des bous i evidentment allà no ens han trobat, però com que tenien frisor, ningu s’ha plantejat pujar una mica o pegar una telefonada i han continuat ja per carretera fins a la barrera de son dameto a la sortida del cami dels pescadors a la carretera.
All`en Joan a la fi ha cridat, però com que no tenia bona cobertura i supos que veient que la gent seguia pujant per amunt per carretera no ens ha pogut dir clar on eren. Aquest narrador ja mosquejat per la tardança a començat a cridar a tothom i ala fi sant pere li ha sabut dir mes o manco per on eren. Així les coses ara els que estaven darrera de tot érem els que feia tres quart d’hora que esperàvem a la barrera de superna, per lo que hem decidit pujar tot el coll den claret per carretera. Allà curiosament hem trobat que sortien de per on teòricament estava previst continuar en joan, en fran i en vp, que hem decidit ja tirar també tot per carretera fins a can Molines. En arribar allà,  evidentment amb tot el caos generat, ningú havia cridat per avisar que hi aniríem 15 ciclistes a prendre un entrepà  així que s’han tingut que  posar a fer-los i lo que hagués pogut ser una aturadeta de 20 minuts ha acabat essent  d’una hora.
“el que se apura, no dura”
En acabar de berenar ja eren les dotze i al ritme de tirada i aturada que fins allà s’havia anat, s’ha produït la gran desbandada, uns perquè tenien pressa, altres perquè ja trobaven que els hi bastava i altres perquè si. Aixi a l’hora de pujar cap el Teix  nomes han quedat en bigel i en torner , que han fet una pujada per separat ja que han començat una mica abans, retallant el berenar i demostrant que si haguéssim anat a un ritmet tranquil i seguint el recorregut i el pla establert molts mes haguessin pogut completar el recorregut. A un segon grup hi hem anat en yerar, en fran, en pere, en jonanada i aquest narrador.
“piano, piano, si va lantano”
Malauradament nomes començar la pujada, en fran ha punxat, i com era de esperar, no duia càmera ja que encara no ha actualitzat el kit de reparacions a la nova 29.
Aquí tothom es feia el loco fins que en jonander ha sacrificat una de les seves càmeres ultralight i li ha donat. Tot i això, l’averia ha servit perquè aquest narrador pogués anar pujant tira a tira i veure amb posterioritat com en jonanda que s’havia quedat el darrer amb en  fran, ens ha passat a tots  com una exhalació i no s’ha aturat fins arribar al pla de la serp. Aquest narrador coneixent en Fran i el seu historial, en el desviament del camí de l’arxiduc ha quedat una estona esperant-lo, no fos cosa que tornes a fer de les seves. Ja a la pista del Teix hem tirat tots junts  per avall hi hem anat superant els diversos obstacles que presenta la sortida pel coll de Sóller.
A la carretera hem tirat per avall via directa fins al benzinera i despres d’una cocascola ens hem acomiadat dels del raiguer i els tres palmesanos hem tornat a ciutat per raixa i passatemps.
Per si algú encara no li ha quedat clar.
“haste makes waste “

jueves, 11 de julio de 2013

BUBASDAY 13. Dmt 9 juliol

 Ja fa 6 anys que cada 8 de juliol recordem en Buba,  cada any amb qualque ferida mes ,  però mentre puguem seguir colcant, seguirem reunint-nos per pensar amb ell.
A les 19,00 al lloc de trobada dels horabaixes, el nucli dur del grup: yerar, micot, joan, bigel, tia, torner, vp, rol, andreu, jeroni i mapes hem partit cap a madre alberta i d’allà per camins cap a la carretera del coll de sa creu, perdent per aquell indret en yerar que  tot i que  es el que fa mes anys que fa mountain bike i per tant es el que fa mes anys que  va per allà, encara es capaç de perdre-se en aquell redol. Així que no l’hem tornat a trobar fins a dalt del coll.
La resta hem pujat per la pista principal de la base i desprès ens hem desviat cap el PT3 per agafar el nostre tirany d’enllaç amb la pista del torrent de son vida. Com sempre a un li queia sa bava quan en Jeroni exclamava, “que es de guapo aquest tirany” i recordava la cara d’incredulitat que posava en buba quan un dia ens posarem mans a l’obra per obrir-lo.
 Desprès del coll de sa creu, ja tots plegats hem anat cap el racó a on el recordem i a on ens hem trobat amb en bernardo, el cunyat den buba que també colcava amb bici quan  el varem trobar per primera vegada pel castell d’Alaró. Des d’aquell dia n’angel es va integrar en el petit grup que formàvem en bigel, en moyos i aquest narrador i que desprès s’ajuntaria amb els colegas d’en joan formant el que es el nucli històric del grup.
Tres minuts de silenci, contemplant la magnifica posta de sol amb el galatzó, na bauçana, i la mola de s’esclop com a telo de fons que es veu allà i per avall s’ha dit. En arribar a l’escaló en que el tirany s’entrega a una pista ampla un recordava com en Torner i en Buba el provaren fins que el passaren. Tot i això avui tothom crec que l’ha passat a peu ja que esta quasi impossible.
Enguany en lloc de carenejar hem decidit aprofitar que també havíem netejat una mica els camins que van resseguint la falda de la serra i que ens permeten quasi arribar per terra fins la pujada del safareig (interminable ). En  el començament de la pujada, quan aquest narrador ha arribat, ja no hi havia ningú i com que abans de partir havíem estat discutint si era millor pujar per allà o pel camí vell de Puigpunyent, en Jeroni i aquest convalescent hem pensat que segurament el grup havia decidit pujar per la segona opció així que hem seguit carretera per avall, però en el començament de la segona pujada tampoc hem trobat a ningú. A la fi en torner ens ha contestat al telèfon i ens ha explicat que ja s’havia tornat a instaurar el “salvese quien pueda”  i que ningú volia quedar-se el darrer, així les coses hem pujat fins el coll d’en Marrill a on en bigel i en Torner si s’han apiadat dels pobres retardats i d’allà hem anat a cercar la baixada de bunyoli nou.  Però com a “perro flaco todo son pulgas “ aquest narrador que anava ja tocat per una caiguda estúpida quan pujava ja que el peu encara li falla i no ha volgut sortir de la cala. A la baixada  ha punxat la roda i no ha estat capaç d’inflar be la roda ja que els cans de les cases no aturaven de lladrar perquè  es veu que justament el grup ha decidit esperar a l’únic lloc a on no tenien que aturar.
Sense massa mes incidències hem sortit a la carretera i allà desprès d’inflar la roda correctament ja hem partit cap a la pizzeria de la rodona d’establiments , que era el lloc on havíem decidit sopar. Allà de nou ens esperava en bernardo i també han aparegut en pere i el tibu. Així que hem pogut fer una bona taulada i contar les nostres batalletes segur que en buba s’ho hagués passat de lo millor.

Esperem poder seguir celebrant-ho per molts d’anys.

Revisant cds he trobat una seleccio de fotos que fa anys va fer en bigel den buba, aprofitant el blog aixi el compartim entre tots i recordam tans de moments i tans de llocs, neu per mallorca, els alps, bolivia, els pirineus...

domingo, 7 de julio de 2013

QUE NO S’ATURI LA MUSICA . Sbt 29 juny i 6 juliol

Desprès de la gira per terres  Catalanes, se’ns caigué el mon a sobre. Un dels pilars de la nostra   orquestra casolana   va sofrir un fort denou . Ja  feia mesos que  mantenia  una lluita titànica contra un enemic interior  que no havia aconseguit separar-lo del grup , ja que  per ell, tocar la nostra  particular musica (mtb)  forma part de la seva vida.  
Tot i això,  fa unes setmanes  encara  es va veure amb cor per dirigir la petita gira volcànica de la nostra orquestra i durant la volta, la bona musica que aconseguí fer sonar, ben  segur que superà amb escreix el patiment que sofrí .  En tornar,  l’enemic  que ens pensàvem estava  baix control, atacà amb tota la seva força.
Però ell es fort i està lluitant  amb tota la seva anima per seguir endavant.

Així les coses, arribà el dissabte i el desànim ens  tenia totalment abatuts, però al igual que l’orquestra del Titànic decidirem seguir tocant la nostra particular musica, ja que això, es el que ens fa sentir millor.  
Aquest narrador, que  també ha estat de baixa les darreres setmanes, arreplegà un parell d’acords  que tenia guardats i intentà composar una petita peça, però no fou capaç d’acabar-la, tot i això,  va penjar la partitura incomplerta al fòro i el dissabte els membres que pogueren s’arreplegaren per tocar-la.
8,00 al lloc habitual de trobada, pere, tibu, bigel, joan, jeroni i ff iniciaren el primer moviment, com a bons professionals tocaren amb els ull clucs i arribaren a ritme, “Allegro” fins a Bunyola  pels clàssics camins de passatemps i raixa.
Per tocar la segona   part de la peça  s’incorporaren a l’orquestra els del raiguer, en largo, en yerar, en raul i n’anton. Ara amb tots els instruments començava la part interessant de la peça. En Joan com a bon professional, tot i que a la partitura no estava reflectida una possible variació per honor, va recollir les anotacions al marge que hi havia a la partitura,  i aconseguí  alleugerar i millorar considerablement el moment monòton de la pujada.  Desprès amb un ritme  “Molto vivace” vingué la davallada cap es freu amb un petit entrebanc “ritardanto “ en el camí vell de Santa Maria. Aviat recuperaren el ritme “alegro vivace “  i anaren enllaçant subtilment els camins de son Palou, el de castell d’Alaró, el de ca ses bieles, Solleric i Aumadrà. I així seguint la partitura arribaren fins al final del tercer moviment que  acabava en es Coco de Lloseta. Allà, ja feia estona que aquest narrador els esperava amb taula parada i berenar comanat, així que  immediatament els hi tragueren els bocatas. Però  el berenar s’allargà mes de l’habitual ja que pareixia no hi havia ganes de partir i mes sense  partitura que seguir , ni ganes de pensar com continuar.  Així la majoria optarem pel clàssic tancament pel camí del raiguer, es Caulls i son macia i nomes en yerar i en Pere es varen atrevir a introduir el que segurament demanava la peça i pujaren fins el puig de Lloseta. No va ser una gran volta, però almenys ens ajuntarem i tocarem plegats  i això ens va donar forces per continuar.
Passà la setmana i tot i que el dijous ens arribaren algunes bones noticies, ningú proposava res pel dissabte fins que en bigel es va tirar a la piscina i proposà el que a ell  li venia de gust.
Palma –Pollença, camins vells de Lluc i Palma.
En una situació normal, segurament hagués estat una bona opció per preparar-nos pels Alps, però aquest any, amb les complicacions familiars d’alguns  i les lesions d’altres no  semblava massa aconsellable enfrontar-se amb una peça tan llarga i dura com aquesta. Així les coses en Jeroni directament es va desmarcar, en rol, en torner  i en fran justificaren la seva absència,  aquest narrador va a anunciar que aniria incorporant-se al grup durant petits  trams i en Joan digué que seguiria el grup tot el temps que  pogués  tot i que tenia que tornar prest. Els altres com sempre eren una incògnita.
A les 8.00  al punt de trobada, bigel, pere, salvador, tibu i jonander decidiren partir i no es preocuparen gaire de si qualcú arribava tard. De nou s’imposa el ritme “presto”, que va passar a ser “prestissimo” passat el festival, quan en Joan que no havia estat esperat, els agafà i continuà al seu ritme desbocat. Així a Santa Maria arreplegaren en Largo i a Lloseta ens incorporarem la resta de membres: en yerar, n’andreu, en raul i aquest narrador, que havia arribat  fins allà colcant però a un ritme mes “adagio”. Gracies a Deu,  quan tot el grup es posà en marxa  el ritme va ser  un simple “allegro” que ens permeté comentar una mica la situació. En arribar a Selva, aquest narrador que seguia la  seva pròpia partitura va  decidir retallar i pujar pel camí vell de Lluc, opció que ràpidament va convèncer al nostre gran esquàlid , tibu. Així nosaltres pujarem  a un ritme  “adagio” molt còmode fins a can  galleet a on berenarem  com a dos senyors.  Mentre els altres  seguien les indicacions escasses de “ Palma- Pollença”  es a dir , via directa menjant  un munt d’asfalt, això si, a ritme “vivace”. En acabar de berenar, els dos desertors varem decidir baixar fins el creuer de la carretera cap a Pollença  a on en Tibu va girar cap allà  i aquest narrador aprofità per anar fins a Lluc per tenir un moment de recolliment i  intentar carregar una mica  l’energia positiva que aquest indret sempre ha tingut o com a mínim  carregar aigua a la font coberta. 

En arribar de nou  al coll de sa batalla, també  arribaven els primers escapats del grup,  que es veu que anaven una mica desbocats i sense cap director d’orquestra que els intentes  contenir. Al cap d’una bona estona, arribà la resta amb en Pere, amb un estat una mica lamentable. Aquest, feia uns dies que havia anat a donar sang, i es veu que encara no havia recuperat els nivells normals i estava una mica perjudicat. Per mes Inri, a can Gallet en aquella hora (les 12,00) ja no donaven berenar i el restaurant del coll de sa batalla estava tancat, així que nomes pogueren hidratar-se una mica a la benzinera. En Joan i en largo que ja feien tard, no esperaren a ningú. En  raul quan arribaren tots partí carretera per avall i la resta quan en Pere recuperà els colors partirem dividint-nos de nou, uns acompanyant al afectat per carretera i els altres pel camí vell.
Sense cap director, allò ja no era una orquestra, era un conjunt de musics dissonants tocant cada un el que li venia en gana, perquè ni tan sols els que anaren pel camí vell foren capaços de seguir el mateix recorregut, ja que en Jon Ander i en Salvador no es desviaren cap el comellar de sa coveta negra i feren tota la llangonisa, creant el caos
El resultat fou que a Caimari, on es suposava que ens arreplegàvem tots els que quedàvem per que els desganats poguessin menjar qualque cosa, en bigel arribà  quan ja els altres havien acabat de menjar, ja que havia decidit remuntar camí,  pensant que hi havia hagut una averia per darrera. La qüestió es que eren les dues i encara érem a Caimari,  així que partirem fins a Lloseta, a on aquest servidor, tal com havia acordat amb n’andreu, tornà en cotxe, en salvador i en jon anader  tornaren en tren, en pere i en gerar quedaren pel raiguer i en bigel, com anima en pena, tornà rodant tot sol, expiant així el seu pecats amb un munt de kilòmetres a les seves cames.


PS.  Els grans solistes, quan toquen dins una orquestra, s’han d’emmotllar al conjunt si volen que la musica soni be, allà no es el moment d’assajar ni  demostrar el seu virtuosisme. Esperem que d’aquí als Alps  toquem almenys una mica afinats.

lunes, 1 de julio de 2013

Tracks dels Volcans; La crónica


Track del volcan
Día 1- Torello- Rupit. “32 Kilómetros”
32,46 Km
Desnivel 840 m



Tras un viaje tempranero en avión y tomar un tren a Torelló, contactámos con Jordi y nos lleva a su tienda. Toca desembalar y montar las bicis, para empezar la aventura. Primeras pedaladas y sincronización de gps´s con el track, empezamos a salir del asfalto y pasamos por un matadero con su característico y penetrante olor a mierda antes de llegar a pistas de tierra. 




La primera parte es de llaneo con amplios campos decorados con montañas al fondo y la ruta transcurre fácil avanzando por pistas de tierra anchas. Progresivamente el camino se va estrechando y va aumentando la vegetación, hasta llegar a una zona de acantilados, aquí tibu y yo nos desviamos por un camino estrecho que limita con un abismo inquietante. Nos sacamos la foto de rigor y retomamos el track que va por zonas más seguras. 

Rodeados de acantilados pétreos, nos abrimos paso por una sinuosa senda que desciende para enseguida trepar, saltando de un balcón natural a otro por pasarelas de roca desnuda.


El camino se empieza a empinar y empieza el baile del piñon y con él las primeras averías, los cambios de Toni y Antón empiezan a hacer cosas raras, y paramos al final de la subida al lado de un cementerio para que los manitas las intenten ajustar mientras empiezan a caer una tímidas gotas de lluvia.

Reanudamos la marcha, bajada sencilla y rápida hasta llegar a la primera zona con ligera dificultad técnica, grandes losas de piedras desordenadas en ligera pendiente que ponen en tensión las piernas y nos hacen hacer algún equilibrio.

 
Después un camino nos lleva a la carretera y esta a Cantonigros, donde realizamos nuestro primer avituallamiento en Cal Carreter, muy oportuno porque empezaba a jarrear. La comida está estupenda y a un precio razonable pero nos sentimos observados por los locales, esta claro que aquí somos los forasters.


 Tras algunas cervecitas el sol vuelve a brillar y reanudamos la marcha, tocan pistas de tierra fáciles y una ligera subidita que nos lleva a un hermoso mirador que avista todo el pueblo de Rupit, los riscos que lo envuelven, la ermita de Santa Magdalena. 

 
El acceso al pueblo es muy bonito, y en su último tramo hay que cruzar un puente colgante, que no es muy recomendable cruzar en bicicleta como pudo comprobar Biel. 


 
Llegamos pronto y tras una duchita rápida toca dar una vuelta al pueblo que parece sacado de un cuento, y recorrer sus empinadas calles. El alojamiento en la Fonda Marsal es correcto (50euros media pensión), habitaciones para dos limpias y con un buena presión en la ducha.
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4767866



 
Día 2 Rupit- Casteflorit. “La ruta del fang”
Km: 90
Desnivel 1.915m



Comienza el segundo día, el más largo, el más duro y en mi opinión el más chulo de todos. Salida fresca mañanera tras desayuno buffet, potente y variado. Los primeros tramos son de ligera subida por carretera para coger altura, y nos deparan unos bellos paisajes de montaña. Un camino rojizo nos lleva a pie del acantilado hasta girar alrededor de l’Agullola, una de las agujas pétreas más emblemáticas del Collsacabra. Luego nos viene uno de los platos fuertes del día las emocionantes bajadas embarradas por la lluvia de la noche anterior. Al principio el suelo es duro con pocas piedras y apenas hay charcos, la bici se agarra bien y se puede coger velocidad, Tibu va desatado disfrutando como un loco, bajando a todo trapo y yo le sigo detrás, según vamos perdiendo altura el barro empieza a  multiplicarse y a ocupar gran parte del camino y la bici empieza a deslizarse peligrosamente, pero lo mejor esta por llegar, grandes charcos infranqueables con auténtico lodo en el fondo que hacen que los primeros en pasarlos, en este caso Tibu, queden casi atrapados por el fango.


 Después vendría la gracia de decir a los que vienen detrás por decirles por donde pasar mejor,” Por la derecha, por la derecha, por ahí va bien” y zasca la bici metida en medio metro de barro, nosotros se la jugamos a Biel y Andreu se la jugó a VP, y entrerisas y entrebarros seguimos la marcha.  La bajada final acaba con el cruce de un supercharco este sin barro que aprovechamos para limpiar la bici de barro. 

Todo lo que baja sube, y eso es lo que tocaba, subida algo técnica con piedras grandes que se va volviendo más ciclable según se iba subiendo, llegamos a un hermoso prado con su correspondiente ermita y aprovechamos para limpiar algo los cambios y la cadena y poner algo de aceite.




Tras unos reparadores minutos por la Vía Verde del Carrilet, nos desviamos hacia Amer. Tras cruzar el pueblo, topamos con el primer muro de contención del día. Algunas rampas marcan el 23 % antes de alcanzar la ermita de Santa Brígida y la cantera de Puigverd. Aquí se produce un pequeño lío ya que los que iban delante esperan en el mirador y no en el final de la subida. Pero gracias a tener todos el  mismo track en el gps, nos reagrupamos unos metros más adelante.  Ahí el track nos desvía por una senda que enlaza con una serie de caminos y pistas fáciles hasta los alrededores de Sant Esteve de Llémena.


Luego vienen pistas anchas de tierra, que nos llevan a otro de los platos fuertes del día una bajada por una trialera interminable con cortados y raices que transcurre entre una vegetación salvaje, de la que Andreu hace la siguiente descripción “hay plantas  que pican, otras que rasgan y otras arranca la piel”, Antón tiene una ligera caída en un tramo escurridizo de la trialera y acaba con un tatuaje a fuego del disco de freno en  el gemelo.

 El final de la bajada nos lleva  a Mieres donde paramos para repostar, comemos en Can met, donde nos atienden estupendamente, una camarera muy simpática, nos infla a macarrones y degustamos la sabrosa y famosa patata de olot, entre otras frituras variadas. Con el estómago más lleno de lo debido reanudamos la marcha. La ruta nos regala ligeras bajadas por carretera para que podamos hacer algo de digestión antes de que empiece a picar para arriba, la subida empieza en forma de trialera en la que Antón rompe cadena y patilla.


 Juán se queda con él y Toni y yo seguimos poc a poc pista para arriba,  tras una confusión en el track, debido a que no queda claro dónde está el camino, la trialera, da paso a una subida larga y dura con piedras sueltas que nos lleva a la cima en el Coll de Salom.


 
Luego tocaría su correspondiente bajada, y el resto del camino sería por pistas anchas que enlazarían con la carretera. 


Aquí sacaríamos las tijeras para poder llegar a la cena, y nos perderíamos una subidita con su ermita correspondiente. Casteflorit nos espera encaramado a su montaña de piedra. 


 Nos alojamos en Ca la Paula (45 euros media pensión), y degustamos en la cena Vedella catalana.
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4767873

Día 3 Casteflorit- San Pau.  “Los Sectarios raperos”
Km 45.73
Desnivel: 1342
En principio era un día de transición, pocos kilómetros y moderado desnivel, pero al final también tuvo su miga y su exigencia. Salimos en dos grupos, primero Antón, Juán y Toni y luego el resto. El primer tramo es sencillo y parte por carretera, al poco nos encontramos a Juan y Antón con una incidencia técnica, segunda rotura de cadena, al pobre le cae el típico puteo de castigo por tener averías y se reincidente, pero como a la fuerza se ha hecho un manitas, le paso un eslabón rápido y la arregla enseguida. Un poco más adelante enlazaríamos con Toni y estaríamos todos juntos para empezar una dura subida que transita entre la paz del bosque.
 Luego cogeríamos pistas estrechas que circulan cerca de Olot, donde los puentes de cemento y las pintadas grafiteras nos recordarían la cercanía de la civilización. Aprovechando el buen rollo y una de estas pintadas nos sacaríamos una foto de grupo al más puro estilo rapero.

 
 Paramos en Olot para repostar un bocata en un horno y reanudamos la marcha. Seguimos por amplios prados donde el camino se pierde entre la vegetación, y disfrutamos de la riqueza de la flora local.



 A partir de un punto indeterminado de esta zona, Tibu y Vicens tiraría solos para adelante y el resto iríamos detrás. 



Nos encontramos en el Parque nacional de la Garrotxa y nos cruzamos con un coche de caballos, un poco más adelante empezaríamos a ver familias y excursionistas que aprovechaban el finde para disfrutar de la naturaleza. 


 
Y por fin llegamos al Volcán Croscat de 160 m de altura que da nombre al track, y bueno…  pues un volcán es pero también podría ser una cantera de arena negra.  

 
Un poco más adelante Toni cogería carretera y manta y tiraría directo a San Pau. Seguiríamos avanzando y tocaría subidita de plato pequeño para llegar a las ermitas de Sant Abdó y Sant Senén


 
La tradición dice que el primero que corone debe tocar la campana, pero la acabamos tocando todos, más que nada para desquiciar a Biel que debido a ciertos traumas ocultos tiene cierta manía al ding-dong. En la ascensión hay unas rampas con piedras sueltas durillas que hacen poner todo el esfuerzo y concentración para no hacer pie. Luego tocaría bajada y pasar por otro de los puntos más bonitos de la ruta una zona de cascadas, el Salt de Can Batle, a la que merece la pena bajar a pie y sacarse unas fotos. 


Empieza a llover con fuerza, así que reanudamos la marcha y llegamos a San Pau donde Toni, Tibu y Vicens, nos esperan con una cerveza en la mano. Tras un largo refrigerio con pastelitos de 4 euros!!, nos vamos al alojamiento en Cal Pere Petit, sin duda el más bonito en decoración pero el menos práctico, la habitación de 5 con 3 camas en una minúscula buhardilla, está pensado para familias con niños o para los 7 enanitos, pero no para esforzados ciclistas, en todo caso el cansancio lo puede todo y dormimos como benditos.


 

Día 4- San Pau- Torelló.  “Salvados por un globero”
72Km
Desnivel 1.646m
Es el último día, y el avión manda, no queremos perderlo y adelantamos horarios, madrugamos más de lo habitual y tras desayunar, salimos a las 8:00 en dos grupos. Parten primero Biel, Antón y Toni, y el resto salimos con unos minutos de diferencia. Esta última parte del track, no está tan clara como las otras y cuenta con algunas imprecisiones que hacen que en más de una ocasión tengamos que rectificar. El recorrido de hoy empieza por pistas que nos llevan por bosques encantados envueltos en una niebla misteriosa, las subidas son ligeras y el camino serpentea la montaña transformándose en un hilillo estrecho y sinuoso que nos lleva a una ermita en medio del bosque.




 Luego tocaría una bajada por trialera con algunos tramos técnicos que nos llevarían a la carretera del pueblo donde cogeríamos al equipo de Toni,  y nos reagruparíamos, y tras una breve discursión sobre si parar a comer o no, que se soluciona al imponer el líder natural, Toni, el sentido común y decidir parar a  reponer fuerzas en un horno, ya que nos esperaba la temible subida al K2.  Reanudamos la marcha y tras unos kilómetros de carretera aparece el desvío, atajo que evita la calzada romana de pendiente salvaje e inciclable y nos lleva por una subida al más puro estilo alpes, rampotas y rampotas que nos hacen subir 700m en pocos kilómetros. Es una subida para exigirse y controlar el ritmo, esto no es Mallorca y no sabes que te espera a la vuelta de la esquina.

 En la cima nos reagrupamos, con la ilusión de empezar a bajar, pero todo es una mentira, un poco de bajada, y otro poco más de subida, seguimos cogiendo altura y enganchamos con el track original. La carretera nos lleva a un desvío de subida de tierra con algunos tramos técnicos y nos conduce a otra zona de bosque oscuro y embarrado, donde las bicis se hunden y resbalan haciendo todavía más ingrata la subida. 


Llegados a un punto parece que la pista empieza a bajar y debido a que Toni no lleva freno delantero, le ofrezco cambiar de bicicleta, y tras decírselo tan solo unas 6, o 7 veces, acepta. Lamentablemente la intención es buena pero el efecto no es el deseado, ya que la bajada al poco se convierte en medio subida. Y tiene que arrastrar mi bicicleta con  unos frenos perfectos (que casi no utiliza), y con más peso que la suya. No es mucho el tramo, del “intercambio” y la cosa queda en una anécdota graciosa. Un poco más adelante empezaríamos a bajar pero por carretera y cogeríamos otra desviación obligada del track (ya que en la parte marcada había obras y el paso era inviable) que nos llevaría a Cantonigros, el pueblo por el que pasamos el primer día. Un poco más adelante nos dividiríamos, quedan tan sólo unos 25km para llegar a Torelló, Toni y Juan irían por carretera y nosotros seguiríamos por el track, que se convertiría en una trampa, donde abundarían las vallas electrificadas (de las que Antón pudo dar fe), los caminos invisibles llenos de vegetación, y la existencia de algunas imprecisiones en el recorrido del track, que nos llevarían a algunas confusiones, lo que haría que los kilómetros fuesen muy lentos y el tiempo pasase muy rápido.


 
 Lo mejor de todo este tramo fue una bajada trialera, fácil, rápida y divertida, en la que Antón rompió un radio de la bici. Después vendría el despiste del día, nos salimos del track, y debido a que en otras ocasiones había ido bien mi gps (la pantalla es más grande) y habíamos hecho algún recorte basándonos en mis cálculos, el grupo se dejo guiar por mí, con la promesa de hacer otro recorte y empalmar el track más adelante, lamentablemente el ansia por llegar, y el mirar demasiado la pantalla y no levantar la cabeza me hizo errar y efectivamente enlazamos con el track, pero justo en el punto anterior que nos lanzaba a la trialera tan chula de antes. En fin… me sentí gilipollas no, lo siguente. Debido a que íbamos fatal de tiempo, nos quedaban 20 km y 60 minutos, si queríamos llegar a las 3:00 pm, apenas hubo tiempo para poder insultarme, pero si las miradas matasen, habría muerto aunque fuese un gato. Pasando de máquinas y de tracks, Tibu señala la dirección del pueblo y allá vamos, con impetú pero algo desconcertados cuando llegamos a cruces de caminos. A todo esto un biker local, que no va con una bici de menos de 1.000 euros, lleva ropa de decathlon y que entraría dentro de la categoría de globero, nos ofrece su ayuda y tras rechazarla en un primer momento, diciéndole “Gracias pero es que vamos muy rápido y tenemos prisa”  nos coge en uno de esos cruces donde no sabíamos por donde tirar, y tomamos la decisión más acertada del día poniéndonos en sus ruedas, conoce el camino como la palma de su mano y enlaza pistas con asfalto a una velocidad vertiginosa, que hace que incluso nos cueste seguirle, lo que nos sirve como cura de humildad y como medio de llegar a Torelló en buena hora. Sin más complicaciones, desmontamos bicis, embalamos y duchita y almuerzo en el Polideportivo. Para ir sin prisas decidimos coger un taxi a través de Jordi, que por 130 euros nos dejo en el Aeropuerto, listos para embarcar.


 http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4767885