SOPAR ESTIU 2013. Dj 26 Sep

Recent entrada la tardor decidirem fer el sopar de cloenda de l’estiu . Assistents quasi tots: andreu, anton, biel, frenando,  gerar, jeroni, joan i una acompanyant en peter, joandemaria,  jonanada, micot,  miky,  pere,  predro,  raul, salvador, tia,torner, vp i mapes. Aixi ens faltaren en rol que s’oblidà i en fran que no podia per temes familiars i com no en TONI GESA, que tot i encara no peder venir físicament , va estar present en tot moment. ANIMS TONI.

A part de les fotos del viatge als Alps també poguérem veure la roda d’en vp en moviment ens el vídeos que ha gravat.  Tot i això com que ens faltava el líder natural, ningú va pensar en dur les fotos dels tracks dels volcans, així que ja tenim excusa per fer-ne un de nou el dia que en Toni pugui venir.

Per acabar agrair a tots a en Bigel i en Torner per anar a fer les compres per el sopar i atots el que dugueren qualque cosa.

COLL DE SANT JORDI / FONT DE SA COVA. Dsbt 21 sept

Com una parca bé caviŀla / teixint la tela per demà
La Balanguera fila, fila,/la Balanguera filarà.

Aquest dissabte tocava presentació oficial  d’un nou tirany , es veu que durant aquest estiu “ els duendes” han fet feina: callada, silenciosa, discreta i han aconseguir obrir un nou tirany que sembla que sempre  hagués existit i  que complerta un recorregut que ens permet unir per camins i tiranys dues  zones bàsiques : Esporles i Valldemossa  sense tenir que encolomar-nos per sa mola de son Pacs. Així podríem dir que sense tocar asfalt, menys que el necessari per travessar la carretera, podem anar colcant des d’Estellencs fins a Valldemossa.

Com que aviat vindrà la temporada de caça amb filats  i els tiranys passen per nombrosos colls, els ”duendes” ens varen dir  que  hi havia que estrenar-lo ara,  ja que fins febrer convé deixar-lo reposar, temps hi haurà per emprar-lo, això si, amb la màxima discreció si volem poder anar-hi per molts d’anys.

8,00 on sempre, el nucli tradicional: Joan, bigel, torner, vp, pietro, fran, rol, predro, jeroni  i mapes partirem per la via ràpida cap Esporles, es a dir, pel camí de la real, son espanyol, es muntant i coll d’en portell. A Esporles se’ns ajuntà n’andreu que feia temps que no venia per veure si així se li arreglava  la torcedura que ja fa temps que arrossega. Continuarem cap el camí dels pescadors suposant que en yerar havia començat a pujar ja que no estava al punt de trobada, evidentment en el moment xungo de les pedres,  ens va cridar dient que havia arribat tard així que l’hi  varem dir que ens veuríem a Mirant de mar. Així varem acabar de pujar i ens varem posar a esperar allà fins que la gent va començar a posar-se nerviosa i al final el que  en aquests  moments està mes fluix del grup juntament  amb en rol varem ser  els únics que quedarem. 

A la fi en arribar  en yerar partirem per amunt cap a nova Valldemossa a on ens ajuntarem tots, allà aquest narrador, que per cert havia rescatat una vella equipació verda,  es va posar  a xerrar amb en Pere, el nostre heroi de la setmana, ja que com a bon professor està fent vaga per defensar el que creu. Tan absort estava amb la conversació que ens varem passar la desviació del camí de ses piotes  així que en arribar a al carretera varem tenir que tornar enrere . Una vegada davallat el camí varem arribar a l’entrada de Shangrila i allà va començar el nou itinerari, així com qui no vol la cosa ens varem plantar  al coll de sant Jordi, això si, no va ser cap regal ja que el camí pujava i baixava contínuament amb alguns trams bastant empinats. Del coll varem travessar cap a son Brondo i sa Baduia per on sortirem pel camí que va cap a la carretera vella de Valldemossa.  En aquest tram de nou els “duendes” havien fet bona feina i havien llevat totes les pedres dels marges esbaldregats que feien impossible rodar en aquell tros . 

Arribarem a Valldemossa per darrera la Cartoixa i varem anar directes a  can Molines a on ens tenien els bocatas  ja preparats. Desprès d’un bon berenar que aquest narrador no va pagar ja que el colectiu va decir convidar-me, continuarem segons l’establert cap a son Olessa i George Sand, Allà ens trobarem que un xaletarro al començament de la baixada ha  destroçat mitja muntanya i possiblement sigui el causant de que el camí estigui ple pedres. En arribar avall varem tirar  per la pista cap a la carretera del port que la varem  pujar cada un com poguérem fins que al darrer revolt els que tenien presa (joan, rol, andreu, predro) i  els que tenien els bronquios tancats (jeroni ) ens varen deixar. 

Així els que quedarem  varem continuar pel tirany que va per davall la carretera fins arribar al camí de Planícia. Allà varem pujar  per la via directa cap el camí des correu, alguns mes a peu que colcant ja que la pista esta quasi impossible i els solcs son tan nombrosos que hi ha mes síquia que camí . En arribar al camí des correu continuarem cap el proper objectiu el coll dels bous.  Com que feia temps que no hi anàvem i no dúiem track varem tenir que emprar el sistema tradicional que  es el de la memòria i referències.

Així per trobar el desviament  correcta sabíem que en arribar a un pal d’aquests on estan les marques de GR, que tenia una retxa horitzontal marcada a la fusta teníem que girar a l’esquerra i començar a pujar. Aixi el varem localitzar i iniciarem la pujada, el següent punt important era que passat un gran font de calç teniem que continuar una mica mes pel camí que a poc a poc s’anava difuminant fins veure una gran paret. Aquest segon tram també el varem trobar fàcilment . El problema vingué en arribar a la marjada, teníem clar que es tenia que passar per l’esbaldrec principal però una vegada passat aquest semblava que el camí tombava cap a l’esquerra i així ens varem tirar cap allà tot i que el record ens deia que era cap a la dreta. Evidentment va ser cap a la dreta  i per el pas que des d’ avall pareix menys lògic.

Desprès de trescar una mica a la fi arribarem a la pista de davallada a on en gerar va veure que anava punxat, així desprès de posar càmera començarem la davallada fins arribar al xalet a on bordejarem la rejilla per no tenir que obrir cap  barrera i continuarem la davallada fins que denou en gerar tornà a punxar,un pic  posada una nova càmera continuarem cap a sa granja i son tries a on agafarem aigua a la font i vérem com la carassa de la taula ara torna estar mirant cap el poble. 

Ja començava a ser tard així que partirem cap a son malferit i sarria, però per  tercera vegada en yerar tornà a punxar, en aquell moment ja nomes quedava una càmera de 29 i era la d’en bigel que la duia enganxada al sillin des de feia molta estona, evidentment va estar podrida, així que al final va tenir que posar-ne una de 26. Ja sense mes interrupcions arribarem a establiments a on ens dispersarem cada  un cap a ca seva completant una volta  de 68 km i 1620 mt de desnivell.

FIL PER RANDA. Dsbt 14 sep

Es preveia poca assistència ja que els homes carrera el diumenge tenien les 4 h i els homes  benestants eren de viatge motero pels Pirineus. I perquè no diguin que sempre ens oblidem den Pere, direm que aquest tot i no estar en cap dels dos grups abans esmenats, tampoc podia venir ja que estava fent proves d’accés per la tramuntana.  Així les coses  quedarem els “mindunguis”,  que al cap i a la fi, formem el nucli dur i l’essència del grup: mapes, bigel, torner, becari, salvador i  fran.

Desprès d’un parell de setmanes de tramuntana, tocava fer una cosa rodadora i de bon rotllo i aprofitant que el randinaire ens havia indicat una variant per no tenir que passar pel tros conflictiu de sol i mosques, decidirem anar fins a Randa i fer una etapa rodadora.

8,00 al lloc de sempre els “susodichos” i en jonanada, en sergi i el seu germà que venien a acompanyar-nos una estona per tonificar cames i estar a punt pel dia següent.  Com que teníem que anar cap a llevant partirem cap el torrent de na barbara que curiosament desprès de les plogudes estava mes net que mai al principi, ja que al final,vora els germans escales , s’havia acumulat tota la terra que havia baixat i feia una petita presa que embassava l’aigua. La cosa no hagués tingut major importància si no fos perquè a l’hora de sortir del torrent ens varem veure  obligats a fer equilibris per no mullar-nos els peus i amb aquestes maniobres , el gps d’aquest narrador va caure a dins el petit gorg. Gracies a Deu, quan desprès de desembarcar i llevar la bicicleta de l’aigua al ficar la ma dins el bassal d’aigua calenta  (es veu que era de la piscina climatitzada), el Gps continuà funcionant com si no l’hagués afectat la immersió. Hem de reconèixer que el Garmin edge 705 ha estat una gran maquina.

Ja de nou en ruta, continuarem sense majors incidències pel recorregut habitual, cra de Sineu, son coll vell, sa casa blanca i cami de binissalom. Allà com sempre les rampes se’ns entravessaren una mica però com que els homes carrera anaven tranquils, el grup pujà mes o menys compacte. En arribar a la terra , es produí aquest estrany efecte difícil d’explicar, que es que no se sap perquè sempre que passem d’asfalt a terra s’augmenta el ritme, i així va ser com alguns quedarem una mica despenjats. 

A les cases de son Mandivia ens agruparem i partirem cap a la comuna d’Algaida i Punxuat per arribar en un moment al punt nou del dia. Sense gaires dificultats trobarem el nou tirany  que podriem dir que es millor que el recorregut antic ja que  ens deixa de ple dins son roig a on es veu que iniciaven les feines de vermar ja que hi havia un munt de gent per dins les vinyes den majoral. En lloc d’anar cap a s’heretat, tombarem cap el camí de son saletes per així arribar de manera molt elegant a Randa pel camí  vell de Lluchmajor, com hem dit altres vegades, recuperat pels algaidimonis als quals agraïm aquesta bona feina.

Bon berenar al celler que s’allargà bastant  ja que avui no teníem els frissadors i hi havia molt bon rotllo. Panxa plena partirem cap a castellitx i son coll i en un moment arribarem a Montuiri i es que la volta retia molt ja que  anàvem a un ritme còmode per tots i no hi havia pèrdues ni a davant ni a darrera i els mes fluixos no es rebentaven intentant  seguir les llebres. Així també en un moment ens plantarem a la comuna de Llorito desprès de passar per les pistarres de son company i sa casa nova. 

Desprès de travessar sa comuna, amb els lletreros de bon rotllo del grup ciclista d’aquesta localitat tirarem cap a l’únic tram tècnic de la volta que era la baixada del camí de can Quiam. 

A Binifat ja per carreterona agafarem de nou el vell de Montuiri per arribar al torrent de Sencelles que tot i que pareixia que tenia que estar fangós estava ben sec. Continuarem a bon ritme pel vell de biniagual que el deixarem per ficar-nos al laberint de les vinyes i passar per davant de ca es sogre d’en Pere a on varem ser interceptats per la seva dona amb la que varem estar parlant una estoneta. Reiniciarem la marxa i així arribarem a Santa Maria a on ens aturarem a prendre una cocascola, tot i que ja ens havien dit  qu això “ens faria mes set”. Per arribar a ciutat anàrem a cercar els camins de son Pizanet i son Macià. Completant així una bona volta de  molt bon rollo amb 95 km i 600 mt de desnivell.

http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5246959

4 Horas de Resistencia Cala falco 2013

La Secta en el reino de los pros.

Llegó la hora de arrodillarse ante el santo Dorsal, el síndrome pre-carrera, si ese que a todos los sectarios nos laxa los esfínteres, hizo su aparición. Buen ambiente, música que te pone más nervioso, miradas desafiantes, análisis de piernas ajenas, y saludos con risa nerviosa de rigor. Allí en cap Falcó, estábamos : Jon Ander, Micot, Raúl, Joan. La salida se daba neutralizada desde la playa subiendo toda la pista hacia la carretera. Pasábamos debajo de arco de meta a mil por hora. El cementerio abría sus puertas. Correremos mil y una vez y veremos los mismos fallos de los que se creen que la carrera dura cuatro minutos, … Perdidos entre los corredores Jon Ander, Micot y Raúl se me iban lentamente, cuanto más apretaba más lento iba, cuanto más quería bajar, más chocaba, zarandeado como un pelele, así me tiré las dos primeras vueltas, o más. Las vueltas pasaban y mi cabeza giraba buscando una excusa para abandonar estaba agobiadísimo tanto que no medi cuanta de que las piernas ya no dolían tanto,me me di cuenta de que encontraba mejor, J.Ander sobrado, Micot sobrado y Raúl “sobrado”. La máquina sectaria empezaba a rodar como un “longines”. Ya compactos nos abríamos hueco ante un reguero de cadáveres y cámaras de aire; el problema es que llevábamos una hora y media y la morgue estaba llena. Llegaban nuestras vueltas rápidas y como no los pinchazos , dos de Micot, sin tubeless estás vendido, entonces perdíamos 15 minutos y ritmo, da lo mismo, ahora empezaba la fiesta. Las cosas empezaban a cuadrar y nosotros a disfrutar, hasta que algo que me olí al principio de carrera; Raúl había ido demasiado rápido, demasiado rápido hacia la sombra del mazo, éramos cuatro en el equipo y dos no tenían papeletas Raúl y yo teníamos cuatro aún así hizo honor a su lema “un Navarro no se rinde“. Los Sancho dieron un recital con permiso de los “bunyolins” que habían competido la tarde anterior, el equipo de IVAN MUÑOZ segundos ,otros de cala millor terceros. Nosotros aparecemos novenos, lo bueno es que tenemos delante 3 equipos que acabaron con un participante menos, así que subimos a la sexta plaza de 35 equipos. Sufrimiento extremo, rabia, angustía vamos lo que nos gusta. Gracias a los que nos animaron, no se quienes erais, en esos momentos veía zombies danzando tras la estela de Bigel Jackson.
Pues eso, despues de varios pinchazos, RAUL,  JONANDER, MICOT I JOAN han quedado 9 o sextos si seconsidera ;que varios equipos han sido eliminado.
ENHORABONA ¡¡¡¡¡

ANTRATX. ZONA ZERO. Dsbt 7 sept

Tard o d’hora tenia que arribar el moment en que anéssim a la zona cero,  la zona devastada pel gran incendi d’aquest estiu, i ja posats, millor anar-hi  ara, abans de que les turmentes de tardor comencin a destruir els camins. Perquè es segur que si ara es un paisatge desolador, d’aquí a un any tot allò serà un infern amb els camins plens de pedres. Deien a un anunci de la televisió, que la feina ben feta no te fronteres  i la mal feta no te futur. Quan un passeja per les pistes de ses basses o de ses rotes de s’hereu, ja es veu que aquestes  ara que els seus  voltants estan totalment cremats es convertiran en autentiques torrenteres per on davallarà tota l’aigua de la muntanya de manera descontrolada, ja que quan es varen refer, no es va contemplar  cap cuneta ni desguàs transversal, els  dos elements basics que tot camí ha de contemplar si vol perdurar.

Basta que recordem la multitud d’escopidors que hi ha als camins empedrats i la quantitat de canaletes que desguassen el terreny per entendre que la autentica obra mestre de la Serra no son tant les margades, sinó tot el sistema amagat de síquies i  albellons  que intentaven controlar les aigües torrencials que cada any cauen a la nostra illa. I com a exemple basta anar a veure la megapista de Bendinat, que aquest any va ser arregladeta i pareixia una autopista de fina que va quedar per veure que com que no te ni una cuneta ni escopidor, han bastat les dues primeres plogudes d’aquest agost per que ara s’hagi convertit amb un pedregam descarnat.

8,00 al lloc de sempre: gerar, fran, rol, pere, jeroni, pere, torner,bigel, salvador, mapes i un nou incorporat n’Ivan Muñoz de mallorcatraining.

Partim via directa cap l’objectiu del dia i per això anem per asfalt fins Puigpunyent, d’allà ja agafem els vials de son Net i comencem a pujar la terrible rampa dels cans amb un pendent de mes del 30%, desprès a la fi be el primer tiranyet que ens va pujant per amunt fins que denou sortim quasi molt a prop de Galilea, com que hem d’anar cap al font del Pi, davallem una mica per la font de na marquesa i de nou per els vials descarnats comencem la pujada del coll des Carniceret. Allà evidentment la majoria pugem quasi tot a peu, tot i que els mes pro, fan molt de camí colcant. Hi ha que veure en Rol com s’encoloma. 

Com que el coll des Carniceret marca un punt de no retorn, ja al començament de la pujada en Vp abandona ja que no es troba fi i desprès tenia guàrdia i no volia estar esgotat. A la torre , el nou visitant (Ivan) també abandona ja que es veu que te la bici en “llamas” i els canvis van fatal. 

Iniciem la davallada i a poc a poc ens estirem quedant com sempre a la reraguarda els de sempre, però curiosament avui i per dues vegades consecutives sense ser capaços de saber molt be com ha pogut passar els que anàvem darrera hem acabat al davant del grup i es que a la zona caòtica per damunt ses serveres es veu que el grup principal a tirat per avall i ha anat a parar al camí que ve del coll d’Estellencs, mentre que aquest narrador i en torner que ens havíem quedat a  esperar en Salvador hem anat a cercar el camí des pas de na sabatera. La qüestió es que quan els dos que se suposava tancàvem grup hem arribat a son Fortuny no hi havia ningú, ja que el gros del grup que també havia replegat en Salvador anaven darrera. Tal com estava previst hem fet una barreta i hem partit cap a la zona devastada.

Han passat ja setmanes i en passar es grua encara et envaeix  l’olor a cremat que no t’abandona fins que deixes Andratx. Així ens hem ficat de ple al cremat seguint el camí de la torre nova i desprès la carretera fins el coll de la Gramola.

Allà hem pogut veure les feines que fan els voluntaris per recuperar la serra, i hem pensat que quan la eufòria es passi serà el moment, si de cas, d’apuntar-s’hi , 

Tot i que veient tot el que s’ha cremat i el que s’està fent  un dubte una mica de l’eficàcia de tot plegat. Tot i això, es de lloar i  agrair l’esforç que fa tota aquesta gent.

Denou el coll marcava un nou punt d’inflexió de la ruta, i aquí si que es produí la gran desbandada, ja que de tots els que quedàvem nomes varem continuar en bigel, en torner, en Salvador i aquest narrador, tots els altres escamparen per  el camí de ses comes i es llevaren el camí de ses basses i ses rotes de s’hereu, que també estan en gran part dins territori calcinat. 

En arribar a s’Arraco no ens ficarem dins el poble i prenguérem via directa cap a son Castell a on sorprenentment també arribaren les flames, es a dir que Andratx va quedar envoltat per el foc en qualque moment. De nou i sense saber massa be com en Salvador i aquest narrador que anàvem hem coa hem arribat tots sols a Andratx ja que es veu que  a mitjan camí els de davant s’han perdut i es veu que han sortit una mica a les males per sa  Font . 

Arreplegats al forn d’Andratx en recarregat aigua i una mica de menjar i hem iniciat el retorn. Com sempre a les tornades d’Andratx  apareix el senyor del “mazo” i tot i que durant la volta pareixia que el candidata rebrer-lo  era en Salvador, aquest s’ha recuperat i per tant el que ha tingut que acompanyar a tan molest convidat ha estat aquest narrador que ha aguantat  estoicament la seva companyia fins el coll des tords a on el grup ens hem dispersat ja que en torner i en bigel han anat per es coll de sa creu i els altres dos hem tombat cap a establiments.

88 km i 1800 mt de desnivell.

Per acabar i com que darrerament posem qualque video, en posarem un altre que m’ha passat en yerar i que reflecteix d’una manera una mica “peliculera”  la manera en que nosaltres entenem el mountainbike  i que aquest narrador  ha estat posant en practica, salvant totes les distancies, els darrers diumenges. Aviat hi haurà inauguració oficial  d’un nou tirany que esperem serveixi per enllaçar algunes rutes de per la Serra ...

Santa Cruz Bantam from santa cruz bikes on Vimeo.

MOLA DE PLANICIA. Dmt 3 sept

Señor, Si Señor ¡¡¡

Així començava  el “entreno” del dimarts, ja que en aquest horabaixa comptàvem amb un dels figurants del vídeo promocional de la nova modalitat esportiva  del mega: el “crossfit”.

Be, la veritat es que la majoria no en teníem ni idea de que era això fins que ho hem sentit per la radio i ens ha fet molta  gràcia quan en Vp ens ha contat que la nova sala funcional  d’aquest gimnàs, està en el lloc de l’antiga guarderia, es a dir, que han canviat els nins per aspirants a marines. Es veu que bufen nous aires per allà.

Be, ja havíem après una cosa nova i per tant ja podíem partir cap al objectiu del dia, la mola de Planícia. Tot i això es veu que en Bigel no estava molt interessat amb el tema perquè mentre   ho comentàvem : en torner, en vp, en fran , en mapes i els germans mediavuelta, aquell, ha partit i no l’hem agafat fins al camí  des correu. Es adir, que ha anat tot sol per la real, son espanyol, es muntant, coll d’en portell i Esporles.

A la carretera de planícia, a la fi, hem  aconseguit anar tots junts tot i que la cosa ha durat poc ja que a la pujada, com es lògic, el grup s’ha anat estirant. Cada un ha pujat al seu ritmei ha  gaudit del camí,  que com diem darrerament a cada sortida, ara estava perfecta. Desprès d’un reagrupament al primer aljub, hem pujat mes o menys plegats fins a dalt, i després hem començat la davallada.

Com ja havíem informat als novells, el principi es verdaderament pestos, ja que nomes els molt endurero baixen muntats, però desprès el tram final et deixa bon gust de boca. En arribar al camí del correu ja eren les set passades així que  via directa i a tot gas hem tornat per carretera fins a ciutat.

52 km i 1100 mt de desnivell.

El mes destacable del dia  ha estat que en bigel ha estat convidat a formar part d'un grup pro per les 4 hores i també que  els “mediavuelta”, sergi&borja, han fet la volta sencera. Ara veurem si son capaços de fer-ho qualque dissabte...

POST ALPS. Dsbt 24 i 31 Agost

Desprès  de 6 dies  en els Alps en els que no varem trobar cap barrera tancada, ningú ens va remugar i  no varem tenir que anar d’amagat per a lloc hem tornat  a la dura realitat de la nostra illa amb la noticia de que volen vendre mes bocins de la nostra terra als especuladors, però tot i això, no aconseguiran desanimar-nos i mentre ens quedi un boci per anar a colcar, ho seguirem fent.

Mola de son Pacs / S’Estaca.

Sortida rutinària des del lloc habitual i a l’hora de sempre: pere, torner, joan, vp, predro, rol i mapes. Amb la intenció de que la primera sortida sabatina no fos molt traumàtica varem decidir  fer una sortida que tingues grans devallades i tiranys aeris. Així varem decidir pujar la mola de son pax  i desprès fer la davallada de ca mado pilla.  Partirem pel clàssics camins de son espanyol per sortir en es muntant i d’alla directes a Esporles. Pujarem a la mola seguint el Gr pel camí del coll de la basseta.

A dalt varem poder comprovar que els camins estaven perfectes i ens dirigirem cap el puig de la bombarda a on desprès de saludar a un grupet dels Maifren  varem poder ratificar que el portellet de la baixada cap al estret ha estat tapiat, així es Mallorca que li farem. Tot i això botarem el marge amb un petit incident del que en Vp en sortí sense majors conseqüències que un bon “susto”. Avall ens reagruparem i partirem per Son Brondo i els camins de la cartoixa fins a Valldemosa. En arribar a Can Molines ja ens tenien preparats els bocatas  així que si haguéssim volgut, haguéssim pogut partir aviat, tot i que hi havia mes xerrera que ganes de colcar. 

Al final, desprès d’aclarir comptes amb la “boulanguera” mallorquina que poc tenia que veure amb la de Bourg d’Oisan, reiniciarem la marxa produint-se una autentica desbandada, ja que tothom partí cap a ciutat menys en Rol que estava de Rodriguez, en Vp que alliberat de les males companyes torna a ser ell i aquest narrador. Partirem fins el hotel i d’allà iniciarem la baixada en la que de nou poguérem comprovar que en aquets moments molts dels  camins de la serra estan amb al terra perfecte. 

Arribats a l’Estaca  quan pistejàvem cap a la carretera de nou ens trobarem a algun maifren. Així inevitablement arribarem a la carretera del port que no queda mes remei que pujar-la. En estar adalt ja ens dirigirem cap els nostres caminois del pla de ses piotes i d’allà a Nova Valldemosa  i mirant de mar. Desprès d’un bocinet per carretera fins la granja agafarem els camins que ens dugueren fins a Son tries on recarregarem aigua i així poguérem arribar fins a Establiments a on deixarem en Vp. Els dos que quedarem com que no teníem presa acabarem en es ferreret prenent unes bones canyes. Bona sortida per retrobar-nos amb la rutina. 72 km i 1600 de desnivell.

Sa Comuna /Son Segui

Darrera sortida d’Agost sense massa inspiració per proposar algun recorregut novedos. Així les coses davant l’apatia generalitzada, decidirem amb en Joan que el “leitmotiv” de la volta seria anar a berenar a un lloc bo, barato i no massa enfora. Aixi va ser com va sortir can Sastre de Biniali, lloc a on aquest narrador no hi havia anat ja que amb la mtb realment ens queda fora de totes les rutes. Però amb aquest condicionant de partida al final dissenyarem una sortida en la que primer pujaríem fins a la comuna i desprès per anar tornat  passaríem per Son Segui.

8,00 Jonanda, els germans mediavuelta ( sergi&borja), pere, rol, fran, bigel, torner, joan, mapes i a partir de Bunyola en yerar.

Sortida per el polígon i camí dels reis a on aquest narrador es va despistar i en lloc de tombar a l’esquerra  prengué cap a la dreta, com les velles someres que nomes saben anar pel camí de sempre. Per rectificar l’errada i recuperar el  traçat inicial tombarem pel camí de la fita i així poder anar als camins dels cavalls des Rafalot i son Amar. Desprès de la pujadeta a Caubet arribarem a Bunyola començant la pujada per la pestosa pista. Poc a poc, el grup es va estirar i es va dividir i no ens agruparem tots fins a dalt del penyal. Iniciarem la baixada per la coma den buscante (cavall mort) a on a mitja baixada en JonAnda va xapar la tija del “sillin”, amb una ruptura que no havia vist mai. 

Es veu que la nova Giant 29 no aguanta el ritme dels raids. Suposem que degué sofrir bastant pel Brasil per que l’equip pogués acabar guanyador. Aprofitem així per donar-los l’en hora bona i ens morim d’enveja mentre veiem el video on es veuen  els paisatges i els llocs per on competiren. 

Amb un sillin per liliputienses arribarem ala carretera a on evidentment en Jon ander ens va deixar i acompanyà als mediavuelta que també abandonaven.

Ja amb gana travessarem Santa Maria i els seus camps de vinyes laberíntics per així arribar a Biniali. Tal com havia previst  en Joan, el lloc no ens  va decebre i es va acomplir   el senyal inequívoc de que allà a on veus  ruteros de maillots de colors desgastats segur que  es bo i barato. Un bon pa amb oli mixto, cocacola arreu (amb “cubitos” i llimona, que tant enyorarem per França ¡¡) i cafè tot per 6 lauros.

Reiniciarem la marxa i com que son Segui ens  queia de tornada no hi va haver mes desercions que les que ja havíem tingut amb els megaboys. Així primer pujarem el puig de Santa Eugenia per l’empinat camí del pinar del senyor que ens va fer treure tots els gasos acumulats  de tanta cocacola i desprès, ja per  pista, el puig de son Segui. Per  anar tornant cap a ciutat,  sortirem de cas garriguer cap a Puntiró i d’allà pels camins àrids de  son Peladi, son mir i son orlandis. 

Allà com  que els bons gnomos no han acabat la seva tasca de neteja i reobertura varem tenir que  anar un boci a la brava, però com que era en lleugera baixada no va fer falta baixar de la bici.  Arribats a la sub estació anàrem a cercar aquesta ciutat oculta i clandestina que conformen les parcel·lacions il·legals de son ametller per poder travessar fins la carretera d’Inca a on ja agafarem els camins de muntanya i son Macià i així arribar a Palma amb 80 km i 1200 mt de desnivell.