Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

domingo, 23 de febrero de 2014

ES TEIX Dsbt 22 feb

Avui toca Teix. I per on hi anem ? Pujarem per Coanegre i baixarem per  Pescadors. Eque?.  A si, Això es la secta...
Efectivament, desprès  de que la setmana passada anéssim per  Tramuntana sud, ara tocava Tramuntana centre i com que en VP podia aconseguir permís per passar per les cases del Teix, varem decidir anar cap allà. Teníem clar l’objectiu, nomes faltava veure com anar i  tornar d’allà.
8:00 Un munt de gent: Torner, bigel, vp, andreu, tibu, pere, jeroni, rol, lluistatoo  i un amic seu, jonanda, mapes  i en Joan que ha arribat in extremis.
Partim pels clàssics son Macià, es Caulls, festival i camí de sa bomba a on en Pere ha punxat. Una vegada reparat hem continuat per així arribar amb uns 15 minuts de retard a Son Torrella a on ens esperaven els Raiguers boys: yerar, anton, micot, largo i Raul que feia la seva primera volta amb el grup desprès de la seva convalescència.
Ja tots en “santa compaña” iniciem la pujada per Coanegre, una manera un tant singular per anar cap el coll de Sóller. Però com tot,  això te una explicació i es que volíem reservar la pujada del coll, per que  d’aquí a dos caps de setmana  haurem d’anar a Sóller i hi anirem per la carretera. Així uns mes a peu i uns mes colcant hem anat fent camí fins que ens hem arreplegar en es Freu , que avui estava amb aigua  i pareixia es Born.
Sortim per el camí pedregós fins a la carretera a on aquest narrador s’ha destorbat una mica al trobar alguns coneguts. Bona gent que des de els seus càrrecs a l’administració han aconseguit salvar alguns racons de Mallorca.
Iniciem la pujada cap el coll d’Orient i en anar a entrar a Honor, sentim un renouer i crits. Resulta que allà hi ha un grup de bikers berenant i fent una “escandolera”. Desprès, tots hem estat d’acord de que realment  els bikers, amb aquests comportaments a la muntanya,  ens hem guanyat a pols la mala fama que tenim. La nostra teoria es que ningú ha de saber que hem passat, per així no pertorbar ni  l’entorn ni als propietaris.  Tot i el renouer que es sentia, nosaltres hem posat el “modo” silenci i hem partit sigil·losament cap a Alfàbia, així  no hem tingut cap problema per passar i hem aconseguit sortir  quasi a dalt del coll. 
Amb el dia que feia avui,  la carretera estava farcida de ciclistes que pujaven i baixaven, cosa que es veu que ha fet que en tibu despertes els seus instints animals i s’ha posat a pujar a tota perseguint no se sap massa be que i fent una de les seves “tiburonades”, que consisteixen en “arrancada de cavall i arribada d’ase”, ja que en arribar a dalt del teix quasi tots l’hem deixat per enrere agonitzant.  Quan hem arribat a l’embotelladora ja ens estaven esperant i tot i que s’han sorprès de que fóssim tants, ens han obert les barreres. Així  hem començat apujar les terribles costes cap a les cases del rei Sancho. Allà ens hem replegat i desprès de tancar la barrera en clau, hem continuat pujant fins el pla de la serp, un dels racons mes impressionants de Mallorca i que ens recorden i fan enyorar els nostres estimats  Pirineus i Alps.
En arribar a la partió amb son Moragues, hem considerat que era un bon lloc per aturar a fer una mossegada i així ho hem fet. Com que en Jeroni avui no podia anar a comanar els cafès, ha decidit que no volia renunciar al seu gran moment i ens ha sorprès traient del seu “camel” un magnífic “termo” amb un cafè calentet excepcional. Panxa plena i cos calent, els que hem pres cafè, hem iniciat la baixada per els Cairats. 
Desprès de replegar-nos  a la barrera de baix i reparar de nou qualque cosa de la bici d’en Pere que juntament amb la d’en Joan avui no donaven mes que problemes, hem arribat a Valldemossa. Allà Ens hem acomiadat  dels que tenien pressa i hem anat cap a George Sand per anar a agafar la pujadeta de se Piotes. A nova Valldemossa podríem dir que quasi tota la feina estava feta i per tant hem  començat la davallada divertida del dia, que evidentment s’han perdut els que tenien pressa. Així hem arribat a Esporles a on desprès de la clàssica pèrdua per agafar el camí vell de s’ermita hem remuntat fins a Son Ferrà. 
Ara de veres ja era tot  cap a vall fins a Ciutat. En arribar a Establiments hem deixat a en VP a casa seva agraint les gestions que havia fet per poder passar per l’embotelladora. Al final els pocs que quedàvem i no teníem pressa, ja que nomes eren les dues i mitja,  ens hem aturat a prendre una cervesseta en es ferreret.

Molt bona volta ( per cert ben rodona i amb un perfil també molt clar i elegant), amb tots els objectius complerts.  77 km i 1600 mt de desnivell.



viernes, 21 de febrero de 2014

FOTOS DE BICIS

El senyor Torner ens segueix assortin de videos o imatges de temes de bicis molt interessants.


domingo, 16 de febrero de 2014

LA TRAPA Dsbt 15 feb


Qui va a Liorna, no torna

Aquest dissabte volíem anar fins a la Trapa i com que si es vol anar-hi colcant des de Ciutat, està a Liorna, varem decidir fer una volta rodadora(1), ja que, com que ara per ara la santa inquisició encara no ens persegueix, volíem tornar a casa  dins un marge de temps raonable.
(1) (volta en que es roda de manera àgil per camins ràpids i sense massa entrebancs )
8:00 a on sempre pocs del nucli fort, bastants de satèl·lits  i dos cometes que  ningú sabia de on apareixien i que segurament tal com vingueren  s’aniran.
Partim a bon ritme per carretera cap a Puigpunyent ( volta rodadora ) amb la guarda mes o menys compacta controlada  pel ca de bestiar que  amb una forta lladrada  posa al ordre al que es desbarata. Ara per ara, funcionem sense xot passador,  però si fa falta sanar a qualcú ho farem. Arribats a Puigpunyent s’afegeixen al ramat en micot i en yerar que han vingut rodant des d’Alaró i Binissalem. Sense “endoiar” mes del necessari partim cap a Galilea primer per carretera i desprès agafant els trams que queden del camí vell. Com ja es habitual, els que anaven per darrera  tenen que aguantar estoicament al loco de la caseta que hi ha a mitja pujada que es posa a cridar  que per allà no es pot anar amb bici. Ja es que no ens agrada perdre el temps, però no estaria de mes un dia pujar fins allà  i ensenyar-li el boib  nº 20 del 2009,. En aquest  es publicaren  les ordenances d’usos dels camins de Puigpunyent i  allà  queda ben clar  que en aquest camí, que es públic, l’únic que està prohibit es circular amb vehicles a motor.
Arribem a Galilea i pugem fins a dalt de tot per anar a cercar la pista descarnada que ens ha de dur cap es Ratxo. Arribem a la plaqueta d’en Cecilio i ens aturem allà per replegar-nos , moment en que alguns ens emocionem  en veure  que la “cube” d’en Cecilio, que avui  duia en Micot, està allà aturada rendint-li homenatge. 
Continuem per avall fins ca l’amo en biel a on anem a cercar el camí vell de les cases i així sortir per a dalt d’es Capdellà. Camí vell d’Andratx  fins es  coll d’en Esteve a on  en Sergi1/4 de volta abandona, tal  com ja ha fet un dels cometes i qualque satèl·lit mes. Tirem per avall fins el camí de sa guixeria i en arribar a sa coma voltam cap es camí de ses penyes sense adonar-nos que hem perdut dos dels xots mes valuosos de la guarda. Així pugem per la coma calenta a on els habituals com en jonanda i en Salvador, que avui suplia a en fran com a membre disposat a triar sempre el camí equivocat, han tirat cap a ses alqueries en lloc d’anar pel camí de se comes. En arribar a la carretera d’Estellencs apareixen de per allà avall en yerar i en Bigel. Es veu que s’havien passat el desvio de ses penyes.
Ja tots junts agafem les pistes cap a ses basses lloc a on ens aturem a pegar una mossegada ja que es un bon lloc per  pasturar una mica. Tot i això  com que allà no donaven cafès, en Jeroni al no poder tenir el seu moment estelar decideix partir cap a s’Arraco. 
Reiniciem la marxa i  quan anem a partir,  arriben un grupet de bikers amb en ppferoz. Curiosament feia dos dies  que aquest narrador havia coincidit amb ell al acte de presentació als col·laboradors   dels nous mapes d’Alpina de Formentor, la Victòria i la Serra de Llevant. ( A poc a poc els mtbikers ens anem incorporant en el mon de l’excursionisme, si en les primeres edicions d’aquests mapes  s’indicava que el mtb era una activitat que aviat es prohibiria per la Serra, ara en aquests nous, apareixen trams de camins per fer en mtb. Potser el nostre grup no deixarà  cap nom escrit dins el palmarès de les  grans estrelles  del mtb balear, ni se’ns recordarà per ser organitzadors de grans esdeveniments, però segurament les futures generacions de bikers passaran per molts de camins que segurament sense els nostres esforços avui en dia o be no existirien o be ens els haguessin prohibit o tancat)
Comença’m el tram pestos del dia, mes caminant que colcant, fins al cap Fabioler. Desprès d’aturar-nos a contemplar sa Dragonera iniciem el tram tècnic de baixada fins  a la pista de la Trapa a on els mes endureros fan de les seves. Hi ha que reconèixer que en Lluistatoo baixa com si pareixes que per allà no hi hagués pedres. En arribar a la pista, aquest mateix es sorprèn de com ha canviat aquesta  i segons el seu parer, l’han destroçada.  Es a dir, l’han convertit amb una pista de terra compactada que res te a veure amb aquell camí ple de pedres i reguerols d’abans. 
En arribar al camí de Can Tomevi tombem cap al coll de Sa Palomera a on anem a cercar els divertits tiranys que ens duen per darrera s’Arraco i sense tocar asfalt arribem fins a son Castell. En aquest moments els mes pro, que no duen  “camel” ja han acabat l’aigua dels seus bidonets “racing”, però com a càstig no ens desviem de la ruta  i continuem cap a Andratx. En Arribar a Son Font, en lloc de girar i anar a cercar els camins de sa coma freda, decidim sortir pel camí original i  enfilem fins a les cases. Aquestes , des de que va morir fa uns anys el seu propietari, estan una mica deixades, així que en arribar a la barrera que tanca el camí públic, podem obrir-les sense problemes.
 En entrar a Andratx,  abans de que la guarda comenci a patir els efectes de la deshidratació,  anem a cercar  una botiga  a on alguns  ens inflem d’aigua mentre altres segurament aprofiten per prendre  les píndoles màgiques.  Continuem la marxa, primer pel tirany que ens puja fins el coll Andritxol i desprès per la carretera principal fins a Camp de Mar i  per la carretera vella fins a Peguera. Després de travessar tota la població tombem cap a Torà, mal suposant que com que ha acabat la temporada de caça tot i que allò es un vedat intensiu i ara no hi ha “guiris”  no trobarem ningú. Per error d’aquest narrador en lloc d’agafar el segon comellar que vessa cap el torrent de Paguera  agafem el primer i acabem pujant per un autèntic “mammoth2” gens rodador (1).
Una vegada agafat el bon camí, ja sense mes entrebancs, arribem al torrent de Santa Ponça d’on sortim per anar a cercar la connexió amb el camí de son Boronat. Tot i que arrosseguem  un munt de kilòmetres i de desnivell, en passar per les cases nomes son les dues. Tot i això es veu que ha arribat el moment per alguns  de demostrar que estan molt forts davant els tri atletes com en charlie o en lluis. “vanitas vanitatis”. Així el que al principi volia passar per bon ca de bestiar es destapa i demostra que  realment  que es un ca llebrer. Així la guarda es disgrega i quan arribem els darrers a Valldurgent  ja nomes queden els membres mes autèntics del ramat.
Els que quedem, ara si de bon rotllo,  pugem fins el coll de sa creu i arribem cada un a ca seva costa per avall.

Molt bona volta amb un kilometratge NO propi de principi de temporada. 95 km i 2100 mt de desnivell (  yerar i en micot  segurament amb un plus de mes de  25 km ).

jueves, 13 de febrero de 2014

BETLEM sabat 8 feb

La darrera vegada que anàrem per la serra d’Artà ens deixarem com assignatura pendent l’ermita de Betlem. Per altre banda encara no havíem fet de manera integral les vies del tren, ara que la gent a força de anar-hi ha fet passos  per superar  les barreres d’obra que les blindaven. Per acabar  feia un munt de temps  que no rodàvem pel torrent de na borges, aquest petit ecosistema  que mes sembla la vall de Sóller que  la seca marina de Petra i Manacor. Així ajuntant tots aquests elements ens va sortir una volta redona. Variada de paisatge i variada de recorreguts.

I es que la Secta es així: Si hi ha que rodar per pistes eternes i “pestoses”, mes pròpies de CX, es roda. Si hi ha que fer una pujada tècnica i eixuta, amb trams d’empènyer, pues s’empeny.  Si hi ha que baixar per un tirany pedregós, pues es davalla. Si hi ha que rodar per damunt l’arena al mes pur estil Titan , pues es roda. I si hi ha que tornar a contra vent per dins un gran canyó com es  na borges pues  si va. Això es la secta, aquí no nomes es cerquem baixades,  aquí es cerca  muntar amb  bici per estar en contacte amb la  natura  i  passar per llocs únics.
8,30 estació de Manacor : yerar, torner, bigel, jeroni, pere, salvador, vp, andreu i mapes disposats a partir quan arribes en Joan que venia colcant de son Serra a on   havia deixat el cotxe  ben de mati per així poder retirar-se abans. Tots junts partirem cap el camí de Conies  per desprès  bordejar el puig de son Talent i arribar fins a Sant Llorenç  per  son Barba seguint aquests camins   sense parets ni reixetes que els delimiten i  son únics a la illa. En arribar a Sant Llorenç  agafarem les vies del tren deixant, per una altre ocasió, el tram de vies que surt de  Manacor. Allà començarem el nostre moment CX del dia, ja que el cami es molt simple i fàcil  però esta plegat d'obstacles que hi ha que anar sortejant, ara un túnel , ara toca davallar el tal·lus per tornar-lo  a pujar, ara hi ha que sortejar les barreres que fan de  “burladero”, fins i tot, hi ha que sortejar un ca fermat a un cable que travessa les vies i que quan es desperta sembla que te males puces.
Arribarem a Artà  i  ja teníem taula parada comanada per en Tibu que va pareixer allà. Hem de reconèixer que en tibu almenys  serveix per això, ja que les seves voltes darrerament no duren ni un quart de volta. Això si, el moment que ve, s'aprofita de que està fresc i dona matadura a tothom  tot i que aviat desapareix quan  s'ha cansat de jugar amb les seves víctimes com una autèntic tauró. Ben berenats i amb un cafè boníssim, com sempre inclòs dins el preu, partirem cap a la carretera de l'ermita. 
Quan arribarem al parking d'Aubarca,  agafarem el camí vell, un autèntic pedregam, en el que els mes forts colcaren bastant i els mes fluixos emprenguérem a estones. Allà, al començament, varem veure darrera una mata en Salvador que pareixia que s'amagava i suposarem que l’aristocràcia necessita certa intimitat per fer un roi, però en arribar a la font de l’ermita i desprès d’una bona estona  esperant-lo ens començarem a preocupar.
Pensant que a lo millor havia tirat  directament per avall varem decidir anar baixant. A la fi, a mitja baixada, el vérem per allà dalt, així ja mes tranquils, continuarem  la marxa fins que en tibu va pinxar i tal com es ell, en lloc de posar càmera i continuar, va decidir cridar a casa seva a son serra de marina per que el vinguessin a cercar i continuà baixant sense gens d’aire i per tant destrossant la coberta. Desprès han vingut les lamentacions de lo car que li ha resultat tornar a posar en condicions la bici...  
Agrupats ja tots, ens acomiadarem d’en tibu i continuarem la ruta, primer pels caminois arran de costa fins a la Colònia de Sant Pere i desprès per les platges dels Canons. Aquí, aquest narrador va proposar anar arran de mar en lloc d’entrar dins els antics vials de la urbanització, possiblement no fou una bona decisió,  ja que l’arena no estava gens compactada i  varem patir bastant. 
A son Serra tombarem  pel camí de la mar per arribar a les cases de possessió, allà ens aturarem al  bar que hi ha allà,  per agafar una mica d’aigua i prendre qualque cosa per recuperar forces. Així, en Torner es va inflar de dàtils  i passà d’anar agonitzant en el tram de carretera   a tirar amb els de davant quan entrarem al torrent.
 El que ja no va aixecar cap  en tota la volta va ser en Salvador que es veu que estava baix els efectes d’un bon virus intestinal, però com a bon Sectari que es, aguantà estoicament fins el final. ( Pel que ens va contar , quan tornava en cotxe cap a Palma, la descomposició va ser una mica dramàtica... )
Quant entrarem al torrent de na borges pensarem que el barranc ens protegiria del fort vent, però tal com havia pronosticat el científic del grup  per l’anomena’t efecte “venturi” allò va ser una autèntic infern. Tot i això la singularitat del paisatge i la suau pendent en que va pujant el torrent feren que la tornada no fos tan terrible. Al fi arribarem a Manacor amb 83 km i 1000 mt de desnivell.
Per acabar el dia anàrem a prendre unes cervesetes al bar de l’estació.



domingo, 9 de febrero de 2014

OPERACION MONTETORO juev 6 feb

Al final  el día “ D” , sería el jueves 6 de febrero.  Fran tenía un día libre y este narrador también. Así, con sigilo y nocturnidad, pactamos escabullirnos de la rutina diaria y hacer una incursión hasta la vecina isla para saldar una asignatura pendiente de este narrador, que aun nunca había subido al punto más alto de Menorca.
6:00 am hora “H” partimos rumbo a Alcudia al comprobar que efectivamente las previsiones meteorológicas no habían fallado y podían ser favorables para la operación.
7:00 am Estación marítima de Alcudia, desolada y sin  ningún alma en su interior. Compramos los billetes ida y vuelta, oferta escapada de un día (28  lauros) y embarcamos a las 8:00 am, junto con  7 u 8 pasajeros mas ( varios camioneros y algún instalador con su furgoneta cargada)
10:45  am. Después de una travesía más o menos tranquila, en la que mayoritariamente dormimos gracias a los efectos de la biodramina y una película de la cual ya ni me acuerdo, desembarcamos en Ciutadella.
11:30 am .  Después de atravesar Ciutadella y rodar un poco por el cami vell de Mao entramos en el barranc d’Algendar e iniciamos las maniobras de despiste enviando alguna foto por el washap, evitando referencias que pudieran identificar exactamente nuestra posición. Mientras, disfrutábamos de uno de los rincones mas espectaculares del interior de la isla, eso sí, muy resbaladizo y húmedo en el que fran tubo una mala experiencia.
12:30 pm Al salir del barranc, llegamos a Ferreries en donde el track nos dirigió hacia el norte de la isla  por unas rampas infernales de hormigón  que nos permitieron ascender hacia son Rafel , de allí, ya cuesta abajo por una pista de tierra y luego carreterilla asfaltada, llegamos a Mercal.
13:00 pm Iniciamos la ascensión por carretera asfaltada hasta Montetoro, sin mayor contratiempo, coronamos el montículo con sus 362 mt y disfrutamos de unas vistas esplendidas de toda la isla en un dia casi primaveral. Tras el  reportaje fotográfico y  la visita turística al santuario iniciamos el descenso.
14:00 pm Nos paramos a comer de un menú de 10 lauros en un bar del pueblo en el que no existía la prisa, a pesar de que eramos conscientes de que aun nos quedaba un buen trecho por recorrer.
15:00 pm Reiniciamos la marcha por la carreterilla  por la que habíamos llegado hasta que nos desviamos hacia la playa de Binimella, llegando a esta por una pista de tierra que parecía más una pista de aterrizaje de aviones por su amplitud.

16:00pm Tras un breve tramo del cami de cavalls llegamos a cala Pregonda i luego a  cala Barril en donde ya dejamos el cami de cavalls y nos adentramos por pistas privadas hacia son Ametller y luego sant Jordi, en la cual no tuvimos problemas pese a los letreros coercitivos  ya que el track sorteaba las casas por un pista tapada por los arboles.
17:00 en cala Calderer, de nuevo nos adentramos hacia el interior por un camino descarnado que nos llevó hasta son Ermità, aquí no había pista clara por donde pasar con discreción, pero encontramos un sendero que nos permitió almenos pasar por detrás de las casas y continuar nuestro periplo algo furtivo que nos llevó muy hacia el interior de la isla para llegar a son Abatzer. Allí  de nuevo topamos con un autentico lloc en plena explotación por el que  no encontrábamos por donde pasar ya que el track parecía que cruzaba un corral lleno de excrementos de  vaca. Como no sabíamos que hacer nos dirigimos hacia el payes que estaba cuidando los animales y tras pedirle si podíamos pasar y no ponernos ningún problema, nos dijo que efectivamente el camino cruzaba por el corral, así pues creyendo que solo sería una fina capa, nos adentramos en el supuesto lodazal, que resultó tener más  de 30 cm y en el que quedaron encalladas las ruedas. Tras el desagradable tramo iniciamos un magnifico sendero por en medio del bosque, quizás de lo más divertido del recorrido y que nos dejo de nuevo en la costa en cala del Pilar.
17:40 Estábamos de nuevo en la costa y a unos 20 km de Ciutadella, empezábamos  a entrar en horario crítico. Habíamos consumido el tiempo de seguridad y ya no podía haber ningún contratiempo. Así continuamos el track que de nuevo se metió por una pista en la que desde dentro de una mata una voz  nos avisó que no continuásemos por allí ya que estaban cazando y que volviéramos para atrás. Momento crítico en el que fran se emperraba en continuar y este narrador recordando que el cami de cavalls en ese tramo ya era perfectamente ciclable consideró que era mejor ir por él. Retrocedimos y continuamos ya por el camino oficial esperando llegar rápidamente al parking de cala Algaiarens.
18:25 Al fin llegamos a la cala  después de 7 km y numerosas subidas y bajadas, empezaba a oscurecer , pero se veía factible llegar aunque  aun quedaban 12 km de asfalto. No había tiempo de poner luces frontales, menos mal que este narrador llevaba la de atrás puesta, asi con Fran tirando subimos el pestosillo puertecito de acceso a la cala i al final vimos a  lo lejos las luces de la ciudad.
19:00 Estación marítima. Después de cruzar la ciudad, llegamos al barco en donde los dos camiones y el poco pasaje ya estaban embarcados.  Parecía que nos esperasen, porque después de que nosotros subiéramos, en 20 minutos zarpamos. Ya tumbados en los sofás y seguramente oliendo un poco, nos volvimos a quedar roques hasta que nos avisaron de que llegábamos a  Alcudia.
23:00 La compañía se disolvía en casa de Fran que no sabía muy bien como subir con su bicicleta impregnada  de restos orgánicos subproducto de deshecho  del  caserío.

95 km , 1400 mt de desnivel en un día magnifico de esos que te hacen sentir más vivo que nunca y que solo te puede dar esta afición que es el autentico MTB.



miércoles, 5 de febrero de 2014

TRANS ANDES CHALLENGE. 17 a 26 gen

 cronica by VP
Desde hace años  quería ir a las Trans Andes Challenge, que se lleva a cabo en Chile.  No acaba de decidirme al no encontrar a nadie que se animara y fue a raíz de una llamada de Tia proponiéndome acudir, lo que me animo a ir para allá, al final el no pudo ir y yo ya animado decidí inscribirme solo. Felix también se inscribió pero se iba con un grupo de catalanes.
Me inscribí a través de Jordi de + Que Bici contratando con el: asistencia mecánica oro que incluía revisión- reparación-limpieza  al finalizar cada etapa + revisión por la mañana  y masaje al terminar cada etapa,  lo que fue todo un acierto. El servicio que me dio en Chile fue de 5 estrellas, se lo aconsejo a todo aquel que quiera realizar una prueba por etapas.
Sali el dia 17 de Palma haciendo escala en Madrid, Santiago de Chile y Temuco donde coincidi con Ignacio y Diego (catalanes que también estaban inscritos), alli nos recogio  Jordi de + Que Bici con su equipo formado por Kim (mecanico), Judith (masajista), Carme (intendente) y Jorge (chileno) con su furgoneta Mercedes Sprinter recién estrenada. Después de  2 h. 30 min. de viaje,  llegamos a Huilo Huilo lugar de partida de la prueba. Dedique la tarde a montar la bicicleta, acomodarme en la tienda de campaña y realizar los formularios de la inscripción. Por la noche fuimos a cenar con Jordi y su equipo al pueblo de al lado donde había una feria gastronómica, buena cena Chilena.
La prueba no empezaba hasta el lunes por lo que el domingo me fui a dar una vuelta en bici con Ignacio y Diego, pasamos por una catarata donde coincidimos con el fotógrafo de la prueba quien nos pidio que bajásemos hasta el nivel del rio para hacernos unas fotos prometiéndonos que después nos las pasaría, cosa que no ha hecho.
Seguimos la vuelta y subimos hasta un cerro, ascenso de 800 m. de desnivel que en tramos coincidia con el track del segundo dia, en el camino alcanzamos a Bibi una Argentina que subio con nosotros hasta arriba. Vuelta atrás y ya abajo pinchazo de Diego que lleva cámaras, se pone cámara nueva que resulta pinchada, ponemos parche de nuevo se deshincha, como estábamos cerca de Puerto Fuy y ser las 15.30 vamos andando hasta el pequeño pueblo y comemos en la terraza de un restaurante con vistas al lago Pirihueico, buena comida y barata, Diego llama a Jordi y manda a la furgoneta para recogerle, volviendo Ignacio y yo hasta el campamento en Bici.
Habiendo previsión de lluvias,Ignacio, Emanuel (Francés residente en Brasil) y yo le pedimos a Jordi  que nos buscara una cabaña para no tener que dormir en las tiendas, nos encontró una cabaña (chaletito) a unos 4 kms. del campamento, hasta donde Jorge el conductor chileno contratado por Jordi nos transportaba cuando queríamos. Al dia siguiente se unió Diego y ya desde entonces todos los días dormíamos los cuatro en una cabaña.
Lunes 20, largada de la primera etapa, empezando por Single tracks seguido de pistas con continuas subidas y bajadas alternando algún tramo rodador por pistas volcánicas con mucho polvo, seguido de  una pista con una larga subida hasta las faldas del volcán Choshuenco que no se ve debido a que esta todo cubierto de nubes, desde alli iniciamos una bajada de 10 kms por un Single Track impresionante el mejor que he descendido en mi vida, para hacerse una idea es como el descenso de San Salvador pero de 10 kms. A continuación pasamos un puente colgante que se podía hacer montado, siempre y cuando  guardaras una cierta distancia con el que te precedía para no incrementar el movimiento del mismo, ya solo restan 3 kms de pistas sube-baja hasta el final. Justo al cruzar la meta empieza a diluviar,me he salvado por los pelos. Al llegar esta abierto el comedor bufet, todos los días comimos y cenamos muy bien, siempre había pasta y variedad de ensaladas y carnes. Debido a un mal entendido con Ignacio, tuve que esperar una hora y media pasando mucho frio a Jorge, para que me llevara a la cabaña y poder ducharme. Descanso en la cabaña, cena en el campamento y de nuevo a dormir a la cabaña. Deseando la mejoría del tiempo, pues no paraba de llover. Distancia: 73 kms. Ascenso: 2081 m. 5 h. 8 min. Clasificacion: 12 de la categoría y 78 de la general.
Martes 21 segunda etapa que resulta durísima por el barro y la lluvia que nos acompaño durante todo el dia, inicio por una pista bastante rota para seguir por otra con pendientes del 15-20%, una vez en la cumbre se inicia un descenso por un barrizal muy divertido con fuertes pendientes que voy realizando con culo atrás, dando la impresión de ir surfeando y adelantando a muchos participantes, a continuación pista embarrada en ascenso con muchos tramos de pateo, al principio buscaba alternativas para no meterme en el barro pero al final ya me daba igual y ya me   metia llegando en algunas ocasiones a meter la pierna unos 30 cms. Habia que  ir parando para quitar barro del cambio y desviador. Terminado el calvario  empieza una pista muy rápida de descenso seguida de otra de subida con pendientes del 25% y ya como final otro barrizal de bajada que debido al agotamiento ya no disfruto como en el primero. Para quitarme el barro la solución fue  meterme vestido en la ducha. Distancia: 54 kms. Ascenso: 1285 m 4 h. 58 min. Clasificacion después de las dos etapas  71 de la general.
Miercoles 22 no ha dejado de llover en toda la noche, cuando llegamos a la carpa del desayuno nos informan que la etapa se anula debido a la lluvia, frio y mal estado de las pistas. Al no tener nada que hacer  vamos a relajarnos a unas termas, nos acompaña Jordi con la furgoneta conducida por Jorge (+ que Bici un 10), volvemos a comer al campamento, tarde de relax contemplando la lluvia, cena  en el campamento   y a dormir a la cabaña esperando que pare de llover.
Jueves 23 sigue lloviendo, nos informan que no parara de llover hasta las 12 y que no es viable llevar a cabo la etapa debido al frio y mal estado del terreno. Para no estar parados se organiza una contrareloj de 21 kms y 500 m. de desnivel por una pista con subida, bajada y vuelta por la misma con subida y bajada, no se me da bien termino el 26 de la categoría y 163 de la general. Felix que sigue durmiendo en cabaña me da su ropa empapada para secar en la estufa de la cabaña. Hay muchas tiendas por las que se ha filtrado el agua.
Viernes 24 amanece soleado con temperatura de 3º, cuando voy a recoger la bicicleta del parque me encuentro la rueda trasera deshinchada, antes la había revisado como cada dia el mecanico Kim mirando presiones y engrasado, se lo comunico y  se pone manos a la obra, queda media hora para la salida, desmonta cubierta, arregla un llantazo causa de la perdida de aire, da una vuelta de cinta  y puedo salir sin ningún problema. Salida por pista que va subiendo durante 48 kms con algún sube-baja y un ascenso de 1600 m. las piernas me duelen pero no queda mas remedio que tirar para adelante,  tramo para carreteros, paso el 1º y 2º avituallamiento sin parar como siempre, después de este ultimo nos internamos en el parque Nacional de Villarica por el que discurre una pista preciosa en ascenso  entre aracaurias, arboles centenarios  que llegan a los 80 m. de altura,  después de un desnivel de unos 200 m. empieza un descenso precioso donde voy rebasando a participantes, es mi terreno, es una bajada técnica por en medio del bosque con muchos regueros de la lluvia que obliga a ir zizagueando, una gozada, después sigue un trozo con piedra suelta también muy divertido para a continuación ya entrar de nuevo en una pista rápida donde alzanzo los 67 kms/h, pequeño tramo de asfalto nuevo pase por puente colgante y de nuevo  4 kms de pista sube baja, al final me ha desaparecido el dolor de piernas y me encuentro mejor.  79 kms. 1800 m. 4 h. 35 min. Termino el 21 de la categoría y voy el 80 de la general.  
Sabado 25 ultima etapa, nos hemos perdido la 4ª que era una de las mas bonitas y esta ultima es el resultado de unir la 5ª y 6ª. Amanece de nuevo soleado con la temperatura que va subiendo durante la carrera hasta los 20º. Salida por singles tracks sube-baja muy divertidos intercalando alguna pista con pendientes del 20% hasta llegar al 1º avituallamiento para los que se paran cosa que yo no hago, desde aquí se inicia una pateada de 40 min. por una pista de barro  muy rota con regueros y pendiente del 30%, al terminar el pateo estamos a 1150 m y debemos llegar hasta los 1300 m. por una pista muy bonita dentro de un bosque de aracaurias, después de coronar empieza un largo descenso por una pista de tierra donde tienes que ir sorteando los regueros, divertidísima, hay que aprovechar e ir rebasando a participantes, al finalizar entramos en pistas de grava que van alternando subidas y bajadas, dos pequeños tramos de asfalto y de nuevo pase por puente colgante mucho mas firme que los anteriores, tras el cual entramos en un single track rápido con continuos quiebros, voy enfrascado queriendo rebasar a un participante y no veo un árbol,  me doy con el con la cabeza y el hombro terminando dentro de la maleza, ya solo quedan 10 kms de pista sube baja hasta la meta, lo doy todo y consigo quedar por delante de Felix, al menos  en una etapa.Distancia  75 kms. Ascenso 1882 m.  4 h. 22 min. Termino el 21 de la categoría y 93 de la general. Clasificacion final: 12 de la categoría de 45 años y 79 de la general.
Por la noche cena de despedida con asado Chileno: cordero a la brasa y entrecot plancha buenísimos, decir que en todas las comidas y cenas estaba incluido el vino chileno a elegir entre cabernet y merlot, los dos muy buenos asi como cerveza local o Heineken.
Domingo 26 vuelta hacia casa: furgoneta de Pucon hasta Temuco y 3 vuelos Temuco-Santiago de Chile, Santiago-Madrid y Madrid-Palma,  resultado 36 horas de viaje.
Vuelta por etapas muy recomendable por paisajes, singles y ambiente, lastima de la anulación de 2 etapas.