GALILEU sabat 8 feb

“Nena hauries de caminar una mica que es papa esta cansat”

Avui hem tret a les “nenas” a passejar per l’alta muntanya mallorquina  i es que les petites, enguany no havien vist la neu i fort i no en moguis en volien veure un poc. Com que es preveia que això seria una mica difícil hem decidit pujar a les voltes d’en Galileu i com era d’esperar hem tingut que dur les nenas a bescoll una boooooona estona fins que els papas,  que ja no son tant jovenets com abans, ja no podien mes i anaven dient de tan en tant la famosa frase.

8,00 a on sempre jeroni, pere, bigel, torner, andreu, vp, slavador,mapes i quan ja sortíem en jonanada. Partim a contra vent però a tot gasss per la via mes rapida cap a Lluc, es a dir, per son Maciá i es Caulls. En fila i fent relleus van caient els kilometres a un bon ritme. Així arribem a can Franco i sense aturar-nos, incorporem en Largo. Mes gasss, es punyetero Jeroni no pareix que li haguí afectat molt la seva crisis al·lèrgica ja que no val abandonar en cap moment el grup de davant. Camí des Raiguer, Binissalem i Lloseta a on també ja havíem avisat a n’Anton de que es puges a la bici  ja que el grup, avui va llançat i no es pot aturar. Incorporem n’Anton en una perfecta maniobra d’acoblament i continuem cap a Selva i Caimari pel camí vell de Lluc. En començar les costes de cop ens trobem un munt de mountainbikers , son els tira-tira i com el seu nom indica, van així. Com podem els adelantem, tot i que pareix que ho fem per fer-nos els sobrats, la veritat es que amb la inèrcia que dúiem no ens podíem  aturar. Així anem pujant amb l’objectiu de que els primers que arribin a cas Gallet comanin taula per 11. La veritat es que avui el camí pareixia el Born, gent a peu , gent corrent, gent amb bici... Hi ha qui no li agrada  trobar a ningú, però en aquell moment i de pujada  es respirava el bon rotllo que sempre emana Lluc. A sa bretxa  ens aturem a fer qualque  foto quan en Bigel parteix  dient “os he oido, no haciais una fota, haciais -sa foto-”.

En arribar a cas Gallet, està  atiborrat, pero aconseguim taula i ens posem a berenar.Tot i això,  quan arriba en Salvador ens estranya que no vengui amb en JonAnda,  però com que aquest avui anava cap piu, ja que tot el temps, en contra del que es habitual, havia anat darrera “Chupant roda”, suposem que ha decidit abandonar.  Desprès de la  mitja hora reglamentaria que ens havíem assignat en un “timing” que s’havia complit escrupolosament tot i que ens havia costat “lo nostro” ,apareixen dos convidats, en yerar i en tibu que van a la seva  bolla. Per part d’aquest narrador no hi havia cap intenció d’esperar-los però quan ha arribat en Jon Ander suant com un condemnat i ens ha explicat que s’havia returat a Caimari a inflar la roda i  que no havia estat capaç d’arreglar el problema  ( els racing no duen càmera de recanvi)  havia acabat pujant tot el camí corrent, hem allargat el berenar. Mentre els nous arribats engolien com podien, en bigel i n’andreu han anat a revisar la famosa vàlvula, que suposadament era per on perdia aire, i efectivament han dictaminat que era per allà i que ja la podia estrènyer que el problema era senzillament que tenia fluix l’obús.  

Reiniciem la marxa, ara ja amb retràs i mentre uns esperem que en jonander taloni la coberta a la benzinera  els convidats i uns quans mes decideixen partir. Per intentar recuperar un poc de temps anem fins a son Macip per carretera  i comencem a pujar per les pistes que ens duen fins el inici de les famoses voltes a on ens agrupem tots. Comença el Calvari, poc a poc anem agafant cota, mentre els ultratrils ens van passant i mirant en cara de no entendre massa que putes feim passejant les bicis per allà. Com no podia ser d’altre manera quan la cosa començ a posar-se dura, en Tibu decideix partir. La veritat es que per fer 5 o 6 km amb el grup, no val la pena que vengui a emprenyar. El dia que comenci ponyint i acavi toda la volta ja en parlarem.

Continuem i el grup es va estirant. A mesura que pugem el vent i la boira cada pic son mes presents. Qualque excursionista ens avisa que allà a dalt no s’hi pot estar de fred i vent, però nosaltres pensem que a  pitjors places hem torejat.

 El silenci, el vent, la boira i l’esforç fan que anem entrant en aquest estat especial en que el teu cos desconnecta i sembla que passis a una altre dimensió. Per una banda les cames funcionen com una maquina que han d’acomplir un objectiu, per altre el teu cap desconnecta i comença a divagar entre  records d’experiències anteriors.

Novembre de 2001 una de les tempestes mes fortes que ha assolit Mallorca , diuen que quasi un milió d’arbres foren arrabassats  mentre  nosaltres passejàvem pel coll de ses cases de neu. Un encara recorda en cecilio cridant “ esto es todo lo que puedes“.

Continuem i el grup es va estirant mentre ens fiquem dins una boira espessa. Denou un record,

Agost del 2007 glacera d’Otzi entre Austria i Italia, una turmenta de neu ens agafa en el pitjor moment quan teníem que travessar la glacera, feia molt de fred i  anàvem amb roba d’estiu, amb la neu el camí es va perdre i el grup es començà a estirar, tant, que perdrem contacte visual els uns amb els altres i férem el que no es te de fer: Cada un tirà pel seu conte i cada un arribà com pogué al refugi a on teníem que dormir. Allà ens adonarem que ens faltava en Vp que s’havia quedat endarrerit. En yerar i en Joan que eren els que havien arribat primer i que eren els que havien estirat el grup provocant la dispersió sortiren a cercar-lo, al final el trobaren amb una cara que encara tots recordem i dient  la famosa frase “mai havia estat tan a prop de la mort “.

Avui no feia neu i les condicions no eren ni la meitat d’extremes i a mes a mes, jugàvem a casa,  però mentre uns anaven tirant pel davant, en Salvador anava quedant despenjat i es que el pobre no fa mes d’unes setmanes que acaba  de sortir de una pulmonia . Així aquest narrador es debatia entre continuar o aturar-se, però  com que de tant en tant  fent una mirada enrere  veia  que aquell, encara  que cada vegada mes lluny ens seguia, ha continuat . Al final hem arribat  al coll des prat i darrera la paret que tantes vegades ens ha servit de trinxera per defensar-nos del mal temps enemic  hem trobat  el grup, però no hi eren tots, ja que alguns ja havien partit tot i els intents d’en bigel de retenir-los.

Quant ha  arribat en Salvador els bons homes que quedavem l’hem tingut de convèncer de que continues amb nosaltres al igual que feren amb mi el famós dia de la turmenta del 2001 en que aquest narrador estava tan  gelat que l’únic  que volia fer era arraconar-se a qualque encletxa a on no hi hagués neu i descansar. Nomes volia tancar els ulls per fer una becadeta  i fugir d’aquell infern. Gracies a Deu no me deixaren al igual que nosaltres no hem deixat que en Salvador baixes tot sol cap a Comafreda . Així continuem i a mida que anem baixant de cota el temps  va millorant, tant, que  en arribar a la font del prat no pareixia que allà a dalt fes el  que feia. 

Ja quedava menys per arribar a la civilització , així  que hem tirat   cap a Tossals, mig colcant mig a peu fins arribar al refugi. Allà en Salvador i abans en Tia decideixen partir  via directe  cap a Lloseta.

La resta continuem cap a Solleric a on en yerar, que avui anava la seva bolla, ha arrossegat a en Pere cap a Oliclar, no se sap massa be perquè, ja que per anar cap a Binissalem el mes lògic també era anar seguint el nostre recorregut i tombar pel camí empedrat de Banyols. Després d'enrredar quan no era necessari, plorarà tot l'horabaixa perque no ha tingut temps de dinar.
"venga ya"

Davallem pel magnífic camí de la discòrdia, veient que les moltes bicis que han baixat per allà des de que el restauraren, no han fet gens de mal. Hauríem de reproduir el vídeo a on el batlle assegurava que volia prohibir el pas de bicicletes perquè aquestes el farien mal be i no perquè volia defensar els interessos dels particulars en contra dels generals.

Posem la directa i ara vent a favor, tirem cap a son Forteça,  Banyols , camí des puig, raiguer, Caulls i son Macià.

92 km i 1767 mt de desnivell. 

LA BICICLETA NACIONAL

LA BICICLETA NACIONAL.

- “Ring , ring , ring”-
-si dígame?-
-José María Pemán. Soy Francisco, Francisco Franco.
-Glubs! Si, ejem eh! Dígame, su , su , ilustrísima vuesencia, eh, eh, Arriba España! -
-No estarías cagando José María?
-No , eh, no, (prrrrrt, ffffff).
Verás hoy me siento vigoroso y con ganas de que me escribas algo sobre ciclismo, si del rancio y con olor a naftalina. Creo que por Mallorca, si en las islas Baleares algo encontrarás.
-Tira de contactos  para inspirarte, creo que el gobernador civil tiene un nieto, un poco rarito que le va lo de la bici.
- Si mi señoría, creo que me inspiraré. Arriba! Arriba España (prrrttt, pfff).

Medio adormilado despierto a los envites de un comandante que paracaídas en mano me abre la puerta y me señala amablemente que sobrevolamos el destino.
-cómo!!! No puede ser me prometieron ser agasajado por los patriotas insulares!!
-Lo siento Don José Maria son ordenes de Carrero aquí abajo no son de fiar.
-Nooooooooooooooo!!
Mi corazón patrio acelerado a ritmo legionario cae en barrena hacia uno de los suburbios de la ciudad.
Medio abigarrado entre una nube de polvo, me levanto, he caído en un huerto sito en el patio trasero de una casa de un barrio obrero. Me incorporo y sacudo el polvo de mí cuerpo respiro hondo y siento aire puro atravesando mis pulmones, huele a España y eso da vida.

Alguien sale corriendo de la casa con un lápiz en la mano y un mapa en la otra, huele a café, el color cetrino de su tez delata encierro y castidad. Brazo derecho en alto titubeante vocifera un -”arriba España”- con un claro acento insular. Me siento protegido y agasajado por madre y tías me repongo del sobresalto nunca mejor dicho. Después de una sobremesa de mesa camilla, el joven llamado Miguel me enseña un gallinero en el cual colecciona soldaditos de plomo, libros de aventuras y el muy pillín alguna revista de cuplés. Veo entre telarañas defecaciones de paloma y alguna bandera curtida en mil batallas. Una magnífica bicicleta de fabricación nacional; -una Zeleris-, exclama  a través de la mueca prisionera en sus finos labios.
Es el destino divino, es el auréa de Franco? En un arrebato de pasión cegado por mi prohibido fuego interno que nunca se apaga, me lanzo a la caza de sus encantos. -Lo siento, lo siento murmuro mirando el vacío de su rechazo.
Una vez calmado , le expongo mi misión que no es otra que la búsqueda de inspiración para un relato ciclista , encargado por el salvador del fuego infernal del comunismo amenazador.
Es mi última ocasión, estoy en la cuerda floja de la inspiración . Jovenzuelos Acuden a palacio del Pardo en busqueda de proyección universal. Yo solo soy como un viejo proyector emitiendo la misma película día si día también.
Creo en Dios, creo en la supremacía de la raza española, ahora mismote arrancaría el corazón para salir con cuatro líneas que al pobre caudillo dieran emoción. El destino me ha llevado hasta aquí y mi musa se llamará Miguel. Le expongo la idea y me propone que nada mejor que una salida con su cuadrilla. Me hace entrega de una magnífica Minaco símbolo de la industria insular. Maillot de lana, pantalón corto de lino y zapatos de piel con suela de madera, listos para triunfar.

Aquella noche previo llamar a un compañero, el cual parece que no es de fiar, vamos que no sigue las directrices del movimiento, enfocan aproximadamente la ruta. Llega el momento de descansar y ya en su habitación espartana  los dos en un mínimo catre dejamos apagar la vela para que la oscuridad de la noche arrope nuestros apretados cuerpos …

Batalla campal, sabanas rasgadas cabelleras enmarañadas ambiente cargado miradas esquivas, dan el buenos días.
-Es tarde nos esperan- es momento de inspiración. Sin respiro alguno entre alcantarillas tranvías, y carruajes que vienen del puerto nos dirigimos hacia las afueras cerca de la prisión provincial.  Allí nos esperan el resto del grupo.
Embelesado ante tanto adonis veo el garante del horizonte ibérico.
Somos unos cuantos, faltan primeras espadas, un doctor en su segunda juventud conocedor de los secretos de los ciclistas belgas y un tal Jerónimo tan humilde cómo humano que esta convaleciente en la clínica del doctor,…
El resto: Gabriel José, artista de cine alto rubio y ojos azules ; ario nacional.
Antonio Tornero grácil  e infinito, Luís Alonso, ojito con éste me ha dicho mi Miguel que por las noches confabula y se reúne clandestinamente, Salvador el yerno que todo padre de familia cristiana querría tener, alto , noble, y bien posicionado, Pedro Juan  misericorde en toda regla maestro dócil,

Francisco el salmantino defensor de la bandera nacional, Andrés Aznar gran linaje y complaciente, Juan Andrés Campeón multidisciplina en ultramar, y del at. De Bilbao. Juan Sebastián el otro posible agente de PCE, nada de fiar. Y él Miguel el dibujante de mi pasión.
Hoy buscaremos aventuras en la zona de la llanura mallorquina trillada en su historia por civilizaciones que sembraron la isla unos de miseria y otros de santidad. Incluiríamos dos subidas para flagelar el pecado inmisericorde que nos crece en el alma  y visitar lugares de culto cuna de la razón y también del cáncer nacional  diáspora de la unidad española. Gracias beato, gracias, en el infierno estés ardiendo. La loma de Randa y la montaña de Cura.
Nos dirigimos hacia San Jorge y la Casa Blanca, recogiendo a unos miembros de la cuadrilla; Don Gerardo esclavo del trabajo y virtuoso del pedal sin esforzarse la humillación receta. Y Raúl un toro de lidia digno del mejor cartel.

Cuerpos sudorosos, glúteos acompasados revientan la bruma del páramo,. Yo cierro los ojos al pecado carnal que graba a fuego lento mi mas oscura pasión. Son binissalom  y son Mandivia se cuadran al paso triunfal del grupo dirigido por el gran capitán. El cuerpo del grupo se estira chascan los cambios,  cadenas y piedras cobran vida. Como en el campo de batalla la victoria espera una mano que agarre su bandera. Veo rencillas en el grupo odios innatos Luis ritmo frenético busca el abismo se gira y busca aprobación mientras odio los demás disparan. Yo me limito a respirar el aliento de mi inspiración mientras la novedad y la indecisión corretean por las comunas de Algaida, el grupo se rompe se pierde en la arboleda.
Nos rezagamos mi cicerone bravo demuestra calentura. Acalorados y desaliñados llegamos al resto del grupo perdidos en la tierra comunal, nos miran buscando respuesta, Miguel no atiende razón ronca su corazón. Observo rencillas envidias y duelos inacabados forman parte de sus vidas.
Ya sin nada en el zurrón y bajo lluvia finas, rumbo a s’Heretat. Carreteras desiertas nos dejan en la aldea de Randa.

Caras frescas caras enjutas , caras sumisas y caras falsas. No me fío de los dos gañanes, mandaré un informe al CESED para que les inviten a unas copas de ricino a ver si aprenden a obedecer. El gran Capitán Miguel se sienta a mi lado, muslo contra muslo, antebrazos que se rozan. Los otros ajenos engullen vino , mascan jamón y lamen queso, se nota la provincia.
Llegado el momento de ponerse en marcha veo que hay algunos que se nos separan; el vasco y el sospechoso instigador. Se van controlados por el buen hacer de nuestro guerrero español. Miguel no dejes impune la sublevación mano dura necesita la nación.

Las cartas sobre la mesa.
Se acabó la narración. He caído en una trampa entre gente sin razón. Desobediencia civil, nadie hace caso al gran capitán. Por el mataré si hace falta. Mi revolver de señorita que siempre me acompaña se me clava en la espalda, no entiendo nada, hablan en catalán aquí llamado mallorquín me siento amenazado reniegan de su bandera y mañana no irán a misa. Ahora entiendo al comandante de la aeronave y las indicaciones de Carrero Blanco, no son de fiar retumbaba en mi pecho jadeante. -Miguel! Espérame, no me dejes-, le imploraba mientras subimos a pie la loma de Randa unas veces montando otras andando , la belleza del camino aereo,en muchos momentos me veo despeñado como mártir nacional. La envidia desatada por el robo de un corazón y el miedo de este a que se descubra el pastel hace que , el ritmo se dispare , el camino de subida hacia cura se estrangula y me ahoga, el artista de cine me susurra al oído veneno mientras me saca de camino a golpe de manillar.

Un grupo de compañeros de estos , en bici de competición, hacen aparición y demoran mi sentencia. Miguel no te veo estoy rodeado, no entiendo nada de lo que dicen estos bárbaros sarracenos, sollozo entre babas con las gafas empañadas, creo que hablan de hacerme bajar por un risco mortal hacia Aubenyà. Me empujan zarandean flagelan con espino, quieren a su líder para si mismos. Juan Sebastián me guiña el ojo; es la firma de la sentencia. La ruta prosigue, la secta que me dicen que así se llaman, me prepara el patibulo, El ya no me mira, me he roto, un juguete menos en el estante.

Los otros me pisotean camino de son coll , el camí de la pau de castellitx nos conduce hacia la ermita , esto es tierra de venganzas, no se por que si durante la contienda nos portamos bien … oigo hablar a uno de ellos en ruso o catalán  seguro que es Luís Alonso conocido por los servicios secretos como “tiburón”. Se paran creo que llego el fin, o no parece que hay avería; una cadena que pende de un hilo como mi vida, mi equipo de transmisiones no responde la humedad de la isla lo ha podrido como a sus almas. Salvador haz honor a tu nombre y antepasados y ten compasión , tu no puedes ser uno de ellos, yo solo perseguía inspiración para mi “pluma”.
Cementerio de Algaida , puertas abiertas me niego a acabar aquí.
                     Padre nuestro que estás en los cielos,
                     Santificado sea tu nombre,….
Cierro los ojos la grava de la pista se me clava en las rodillas, el cerrojo del arma me quita media vida.
 Lluvia, no muero, respiro, la cara mojada, abro los ojos ya no hay nadie. Unas tijeras en el suelo y un escupitajo. La lluvia cae y la secta se dirige a su guarida, no quieren a nadie ni a la lluvia. Los de pueblo a su pueblo, el bondadoso Pedro abandonado en un camino y el resto cayendo hacia la ciudad que no es de fiar.

-Me oye José María?-
-Está usted bien?-
-Ya hemos llegado al aeropuerto de Palma de Mallorca, y el gobernador civil ; el ilustrísimo D. Miguel Mapes le espera-.

73 km 975 mt de desnivel

2 COLLS: ESTELLENCS I ES CARNICERET Dsbt 15 Març

Tocava tramuntana Sud i com que la setmana passada aquest narrador havia trobat dos tiranyets nous per Galilea, es va muntar una ruta que passes per els nous caminois. Això es la Secta, encara que fa molts d'anys que rodem intentem que cada dissabte  tingui qualque cosa nova: ja sigui estrenar un camí nou, canviar el sentit d’un recorregut, fer una nova combinacio de camins, visitar un nou lloc singular, etc.

8,00 a on sempre: Anton, yerar, raul, sergi, lluistatoo, torner, bigel, pere, jeroni, fran, rol, tia, jonanda, salvador i mapes.  Quan arriba n’Andreu, partim i  ho fem cap a la cra de Puigpunyent i  Calvià que la deixem una estona per pujar pels camins a peu de muntanya  i que recientment han estat netejats per les brigades de manteniment de les línees  elèctriques. ( Tenim pendent investigar com perllongar aquest recorregut per l’altre banda de la carretera ja que al mateix costat  ara per ara ens ha estat impossible ). Arribem al Burotell, i tal com ens pensàvem, ja han posat la reixeta que talla el camí que va cap a son Sastre, tot i això, es fàcil de botar i a mes a mes, si un tira una mica mes avall troba un portell per passar. Iniciem la pujada i anem sortejant els nombrosos pins caiguts fins que ens  agrupem a la maleïda barrera  que ens complica, però no ens atura,  de seguir passant per allà.

Ja  en el camí oficial del PR (petit recorregut o petit rendonnee pels mes afrancesats)  d’una tacada arribem a la cra de Galilea.  Partim cap el poble i a la segona corba girem  per una pista empinada que aviat es converteix amb un camí de ferradura que ens deixa als xalets que hi ha sobre els tallats de dalt de Galilea. Així hem fet el primer nou tram del dia que ens ofereix una nova visual d’aquest indret. Continuem pels vials per amunt i passem arran de la singular  casa de neu de Galilea  i pels molins de vent de can Soler i de  can Marti   que coronen   sa mola gran. 

Desprès de rodar per un tiranyet també nou per dins el pinar arribem al replà de on parteixen les baixades cap a la parcel·lació de son Net a on  descartem la pista descarnada i el tirany inconnexa que abans sempre empràvem i baixem per la pista plena de càrritx que ens duria fins la font de na marquesa si no fos perquè la deixem a la meitat per així sortir sense tenir que botar la barrera de la carreterona. Ja en els vials iniciem la pujada “pestosa” cap a la font del pi a on cada un agafa el seu ritme i puja com pot. Es el moment en que en Rol ens fa una demostració de les seves, ja que llevat de qualque punt molt concret, podríem dir que ho ha pujat tot. Evidentment si ha estat capaç de pujar allò els obstacles i escalons  de  la baixada no l’ha alterat al mes mínim.

Arreplegats tots davall la torre del vigilant  organitzem   l’operació berenar  enviant per endavant a en bigel i en torner per que comanin, mentre els altres anem fent  camí amb algunes volades per part den Sergi i d’aquest narrador  que volíem fer mes via que les nostre muntures. ( Per cert si qualcú troba la visera d’un casc pel mig del càrritx que sàpiga que es d’aquest narrador ) Com ja es habitual en aquesta zona s’ha produït una dispersió del grup, ja que en arribar a la zona que nosaltres anomenem “el caos”, cada un ha  agafat un caminoi distint. En el desviament cap el coll d'Estellencs, en Largo i en Rol tomben cap allà ja que tenien presa mentre els altres continuem  i així arribem a Estellencs i  tal com ja hem dit, els que anàvem en coa arribem abans dels que anaven pel mig. Berenem en el mini bar  de tota la vida una mica estrets  ja que ara no te la terrasseta del costat.    Ben berenats i desprès de pagar cada un el que ha pres, cosa que no ens agrada als “cafeteros” que trobem que es millor sumar-ho tot i dividir, partim cap a Planícia.  En Jonanda i desprès en Sergi, que es veu que no vol anar a tota darrera el seu amic, abandonen i parteixen per carretera.

Mentre al resta  continuem la ruta, uns seguint el GR i altres   per carretera suposo que per error. En arribar a son Serralta iniciem de nou la pujada  passant per uns tiranyets a on s'acaramulla un munt de llenya que s'està tudant, cosa que solucionaria ràpidament  en jeroni si no fos perquè està massa lluny i no sap de qui es.

Anem pujant i el grup es va estirant, tant que al final es veu que n'anton queda pel darrera i no sap per on tirar, i es que últimament està una mica cap piu. Desprès de varis intents de reconduir-lo via telefònica, al final apareix amb en Salvador i n'Andreu que havia tornat enrere a cercar-lo. 

En el coll ja podem dir que la feina està feta, aixi que ben contents  ens tirem per avall però l’alegria dura poc ja  que apareixen les averies que fins aquell moment  havíem esquivat: un radi d'en bigel i punxada d'en Jeroni. Bicis reparades  ens desviem cap a muntanya per evitar problemes al passar arran de les cases   i sortim de nou als vials de Son Net.  Com que no volem que el recorregut passi mai per el mateix lloc davallem pel primer carrer a l'esquerra que a mes a mes al estar  tan deteriorat es mes una pista que un vial d’urbanització. En arribar al fons del comellar  en lloc de sortir pel camí habitual seguim la llera del torrent i entrem a Puigpunyent  pel divertit caminoi que segueix la síquia que recull l'aigua del primer assut de la Riera.

Allà  en bigel i n’andreu ens demostren les seves habilitats com a tarzans. En arribar al poble apareixen en yerar i en torner que els havíem perdut en sortir de muntanya. Ja tots junts iniciem el retorn. “ carretera i manta”

Per acabar els mes desenfeinats del grup anem  a cercar els nostres  vale de descompte  de NF bikes que ens donen cada vegada que ens aturem a prendre una cervesseta en es Ferreret.

74 km i 1700 mt de desnivell. 

VIDEO SORTIDA POLLENÇA - FORMENTOR

POLLENÇA- FORMENTOR from mapes on Vimeo.

S’ARROM Dsbt 8 Març

A la fi ha arribat el dia en que ens han deixat passar per s’Arrom,  ha costat, però l’espera ha valgut la pena.

8,00 a on sempre : Joan, vp, torner, bigel, pere, fran, rol, andreu, bordoy, sergi1/2volta  i mapes partim direcció Sóller via rapida es a dir per passatemps i Raixa. En arribar a Can Penasso es tenien que incorporar els del raiguer pero nomes hi ha en tibu. Es veu que en yerar, n’anton i en raul van una mica retardats  així que ens diuen que partiguem i que ja ens veurem a Sóller. Comencem a pujar acompanyats per un gri gri penetrant i agut que  fa que sigui  difícil discernir de on ve i  mes d’un es pensa que es ell el que el provoca però en arribar a Ses Porxeres, en joan s’atura i queda clar qui es el responsable. 

Mentre aquest intenta fer una reparació d’urgència la resta comencem a pujar moment en el que apareix en Salvador amb el seu cotxe que tot i que fa nomes dues setmanes va estar ingressat per una pulmonia, ara que ja s’està recuperant no es volia perdre l’excursió i ha decidit fer una versió simplificada de la volta. Avui ens ha demostrat que està fet de pasta “sectaria” . En el record queden les animalades d’en Cecilio que  també nomes amb  dues o tres  setmanes de sortir d’una operació ja  s’apuntava als viatges pels Pirineus  o pels Alps.

Com no podia ser d’una altre manera en Tibu ha vist la manera fàcil de pujar el coll i sense el mes mínim remordiment de consciencia, tal com ens va fer a les “cinque torri” en que va agafar un telecadira que el pujava directament al refugi, avui  s’ha enganxat  al cotxe i ha pujat còmodament. En arribar a dalt, considerant que en Joan pujaria amb els dels raiguer, hem iniciat  la davallada fins arribar a la boca nord del túnel a on ens hem desviat per el camí vell de ciutat. Tot i això alguns s’han quedat esperant un moment a les vies fins que ha arribat en Joan. Com que ja anàvem una mica endarrerits i ens hem assabentat de que els del raiguer ja eren al poble, hem decidit davallar directament sense pujar al pujol d’en Banya.  

Eren les deu i en entrar al forn ( pa pagès) ja ens tenien els disset “ bocatas”  preparats . Així  el berenar ha estat ràpid i econòmic ( 3,30 €  bocata + llauna de cocascola ). Aprofitant que estàvem tots reunits i que  la gent tenia un superhabit del berenar, els hi hem requisat una part per sufragar les botelletes de vi que varem dur  al propietari de s’Arrom en agraïment. El pitjor d’aquest berenar es que avui els cafeteros ens hem tingut que pagar el cafè, ja que aquest no entrava dins el preu establert.

Panxa plena hem partit cap el cementiri de Sóller i desprès d’un parell de despistes per triar el camí bo hem arribat al primera barrera que marca el inici del camí. Clau en ma l’hem oberta i hem entrat en aquest paredis. Si el cami del barranc podríem dir que es el màxim exponent dels camins de ferradura, el camí de s’Arrom es el camí de carro mes espectacular de tota la illa. Un queda meravellat de com un camí pot arribar a pujar a on puja aquest i a mes a mes amb un pendent tant còmode.

Aquí no hi havia preses, tots volíem “disfrutar” cada metre del camí al màxim. Ens aturàvem a fer fotos, a mirar, badocàvem i pareixíem nins amb sabates noves. Revolt darrera revolt , hem anat passat la primera tongada de 14 i desprès d’un petit tram pla hem envestit els darrers 14 que son els mes espectaculars i en el que es troba la barrera infranquejable  a quest graó de la serra d’alfàbia. Passem per davant de les cases ben tranquils i ens fiquem dins l’alzinar. 

Mentre, alguns comenten que gracies a que la finca esta barrada la zona està perfectament conservada, cosa de la que aquest narrador discrepa, ja que el barranc està totalment obert i també  esta impecable. Així iniciem l’eterna discussió de si  llocs com aquests s’han de conservar en secret i tancats o si s’haurien de donar a conèixer i permetre–hi passar. Un sempre ha defensat  que qui coneix, estima i que qui estima un lloc voldrà que aquest es preservi. Però be, tot i això al cap i a la fi nomes depèn del propietari que en aquest cas ha decidit tancar totalment la finca, cosa que respectem tot i que no compartim.

Així amb aquestes càbales anem pujant fins que arribem desprès de portejar un poc la bici a la partió entre s’Arrom i l’Ofre. Aquesta està totalment blindada i si no fos per les vistes  un podria pensar que està  sortint de Mauthausen o Treblinka. 

Obrim la barrera i sortim al mon lliure als peus del refugi d’en Xim Quesada, que ara gracies a la federació balear de muntanyisme que l’ha llogat a la propietat  s’està rehabilitant    i serà un dels pocs refugis oberts de la serra. Iniciatives com aquestes son les que no et fan perdre l’esperança en que en aquesta societat no tot es pur mercantilisme.

Ampli reportatge fotogràfic i iniciem la baixada pel camí de ferradura, ara en bastant bon estat, fins que arribem a la reixeta que tanca els prats de L’Ofre. 

Allà ens acomiadem d’en Salvador que baixarà per el barranc i de pas podrà deixar les claus a Sóller. La resta iniciem la dura pujada cap el coll d’es Jou, denou mentre anem sofrint amb la bicicleta a becoll, el cap torna a viatjar i recorda quan érem mes joves i aquets indrets eren com a la nostra segona casa, cada un guarda magnífics records de per allà , alguns, amb companys que ara ja no estan entre nosaltres.

A la fi arribem al coll i desprès de pedalejar per autèntics prats Alpins iniciem la davallada, al principi molt tècnica i al fina quan el camí passa a ser de carro ja  mes fàcil. En sortir de l’Alzinar en Rol que ja feia estona que anava perdent aire decideix posar càmera. 

Un cop reparat ja tots junts sortim a la carretera d’Orient a on ens dividim, ja que els del Raiguer decideixen tombar cap a casa. Moment en que es posen a discutir si ho fan per Solleric, pujant el castell, per coa negre o per s’Estalo- cas Secretari, mentre en Sergi que avui no havia tingut possibilitat d’escapar-se, al·lucinava com aquests desprès del tute que dúiem encara cercaven mes guerra en lloc de tirar-se còmodament per l’asfalt.

La resta reiniciarem la marxa cap el coll d’honor que el férem tot per carretera  fins Bunyola. Allà en Sergi ja va poder abandonar , al igual que en tibu que tenia el cotxe a can penasso i en Vp que no anava gens fi, ja que sembla que estava una mica “costipe”  a causa del sopar del vespre anterior.

Els que quedarem enfilarem cap a Caubet i els camis per cavalls des Rafalot. Arribant a Ciutat per Passatemps i encara en ganes d’anar a prendre una cervesseta.

Per acabar agrair a la propietat que ens va deixar passar, a en Joan per les gestions fetes per aconseguir-ho, a en yerar i n’andreu per anar fins a Sóller a cercar les claus i encarregar-se del detall d’agraïment amb la propietat i a en Salvador per tornar les claus.

79 km i 1800 mt de desnivell.