Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

domingo, 30 de noviembre de 2014

ERMITES VELLES. Dsbt 29 Nov

S’anunciaven pluges  pel dissabte, de nou en Maldonado ens volia fotre el dissabte. Tot i això els surferos ens deien que com que bufava de llevant si queia cauria poc.  Així les coses entre la apatia d’aquest narrador i els condicionants que ens imposem com no passar per llocs de caça durant la veda i anar alternant les distintes zones de Mallorca,  ja no sabíem a on anar a posar l’ou.  Tocava tramuntana central, no convenia passar a la cara nord i estar per zones de rapida evacuació. Així la primera idea fou voltar per la fita del ram però com que el mateix divendres en Joan hi havia anat pel migdia i ens havia enunciat que aquest cap de setmana ens acompanyaria, es descartà aquesta opció. Al final nomes ens  quedava  Valldemossa. Així es proposà  fer una volta per allà, endoiant un mica pels seus redols.
8,00 un munt de gent per un dia que no pintava massa be.: rol, salvador, vp, miky, andreu, pere, torner,bigel, tibu,largo, fran,mapes i en jonanda que ja ha tornat com a sub campió del mon de raids a Ecuador i per això estava també una mica desmotivat. Partim per els carrerons d’establiments fins arribar al camí de Sarrià a on ens aturem davant vil·la Falcó per fer-nos una foto i enviar-la a en yerar perquè vegi que passem pel davant de casa del seu germà.
Sarrià, son malferit, son ferrà, a on iniciem el descens cap a Esporles pel camí vell de l’ermita, que avui estava una mica genegós. A la plaça de l’Ajuntament ens trobem amb els del raiguer, en yerar i en raul. Així iniciem la pujada per el camí de pescadors a on el grup s’estira fins que ens re agrupem a Mirant de Mar. Ja anem calents i podem iniciar la pujada mes dura del dia cap a Nova Valldemossa. Com era d’esperar ni els ànims ni el terra ajuden gaire, així que molts acabem empenyent a estones les bici. En arribar a dalt ens agrupem de nou a un punt del vials descarnats a on hi ha unes magnifiques vistes. En Joananda demana perquè ens aturem allà. Li expliquem que aquell racó era un lloc a on en Toni gesa li agradava aturar-se i per això nosaltres sempre que passem per allà també ho fem i recordem tots els grans moments que passarem amb ell.
Encara que es prest avui hi ha ganes de berenar així que iniciem la davallada pels tiranys divertits de les Piotes. Hem de reconèixer que obrir aquest itinerari fou un gran invent, sempre que decidim netejar qualque camí, com que els nostres esforços son  molt limitats triem camins estratègics que ens siguin útils per múltiples sortides. En aquest cas crec que l’esforç que feren, sobretot en Fèlix i n’Andreu,  l’hem amortitzat de sobres. Arribem a Valldemossa i anem a Can Molines però al nou, es adir a los Tilos de tota la vida. Bon berenar amb cocascolas de 2 litres que fan que no ens tinguem que racionar la beguda. Desprès d’una bona sobretaula amb els cafetons corresponents, que ens ha costat una mica comanar, ja que es becari avui ens ha fallat per estar “costipe”, decidim reiniciar ruta sense en tibu que com sempre mai acaba la volta.
A fora fa un vent desagradable i alguns s’abriguen massa  i mes considerant que ara ens toca pujar fins l’ermita de Valldemossa.  Efectivament en arribar al recinte eremític sobra  tot. Un pic desabrigats continuem la marxa cap el mirador dels Tudons.
A mitja baixada en yerar es troba amb el seu vell amic  Rafa Roca, gran escalador  que a poc a poc ha anat refent la seva vida desprès del drama que patí  fent trekking pel Nepal.  En arribar al mirador no ens recordàvem massa  de on partia el camí cap a les ermites velles, així que desprès de dubtar si teníem que seguir una mica mes per la pista principal, en bigel troba un camí una mica indefinit al principi.
Iniciem la pujada i aviat un s’entem   que aquest no es l’itinerari que sempre emprem, tot i això, com que es bo de dur, continuem per amunt fins que apareixem davant l’estranya capella des puig des verger.  Sorprèn trobar en mig d’un bosc salvatge  i ombrívol una capella neo mudejar. Cada vegada que passem per un mirador o element dels que va fer construir l’Arxiduc un no pot deixar de lamentar que tot aquest patrimoni estigui mig abandonat i  en bona part  inaccessible. Si nomes invertíssim el que val un dels nusos d’autopista que ara es construeixen, aprofitant  la declaració de Bic que obliga als seus propietaris a mantenir-les i deixar-les visitar es podrien expropiar tots aquests camins miradors i capelles i fer un recorregut únic en el mon. 
Continuem la marxa i pujant una mica mes,  arribem a les ermites velles. Les travessem i arribem al camí per el que suposadament teníem que pujar. Iniciem la baixada per el tirany que ens du de nou cap a l’ermita i ens adonem que hem deixat en yerar xerrant. No sabem massa be com, però al final apareixen en Raul i el calvete, així que continuem la marxa. Tot i que havia avisat a en Bigel de que s’ aturés  al bufador dels ermitans en arribar allà no hi ha ningú. De totes maneres com que enguany estem a uns 20 graus no es nota la diferencia tèrmica  entre l’aire que surt d’allà i l’ambient exterior.
Continuem la marxa i desprès de baixar fins el creuament de la carretera d’Esporles decidim endoiar una mica mes per allà en vista de que no plou i encara es prest. Així desprès d’acomiadar-nos de n’andreu i en Jonanader que parteixen via directa cap a ciutat, la resta tornem cap a Shangrilà.
En arribar a la barrera de son Ferrandell veiem que hi ha moviments per allà i decidim pujar cap el coll de son Cabaspre. Entrem dins el bosc pel nostre tiranyet que ens du cap el coll de sant Jordi. Allà en fran te problemes amb la bici i es queda per ajustar-la. Com era de suposar en el forn de calç continua recte i es perd. Era evident que això passaria però al igual que ell no esperà ningú el dijous a vespre quan tornàvem cap a cases aquí tampoc l’esperem. Tanmateix en arribar al coll, en bigel i aquest narrador decidim  esperar-lo una mica per veure si apareix. Al final arriba i el conduïm fins el grup que ja estava a la pista de son Brondo.
El pla era sortir per sa baduia, però aprofitant de que  ja era hora de dinar i que començava a ploure pensem que no molestarem a ningú si ens tirem directes per avall i així ho fem. En arribar a l’estret aquest narrador se’n adona que avui li ha tocat a ell punxar la roda. Per sort el líquid que duia era oficial i el forat es mig tapà. Així ens tirem carretera avall i en arribar a s’Esglaieta els del raiguer s’aturen. Com que no era qüestió d’esperar que la roda es buides de nou, continuem via directa pel carril bici de la Uib fins arribar a son Espases a on aquest narrador parteix cap a cases  mentre la resta continua fins es ferreret per acabar la volta com a Deu mana.  Tot i la poca motivació d’aquest cronista al final han sortit uns 70 km i uns 1200 de desnivell.

lunes, 24 de noviembre de 2014

SA TALAIA DE PEGUERA. Dsbt 15 Nov

Alguns dies quan al final de la volta vas pensant per on has estat, te n’adones  de que  has passat per un munt de llocs i  potser per això et sembla que el mati  està molt lluny,  que va començar ja fa molt de temps i te n’adones que has desconnectat totalment de la rutina quotidiana . Aquest dissabte va ser un d’aquets dies en que la varietat d’indrets i camins  feren que al final et pareixia que feia moltissimes hores que colcaves.
8,00 lloc habitual  12 sectaris: rol, fran, yerar, raul, pere, bigel, jetronic, torner, miky, vp, andreu i mapes  mes en f fortuny partim per asfalt cap a Puigpunyent. Al principi a un ritme que a alguns ja se’ns entravessava però que desprès s’ha normalitzat. Com que la darrera vegada que havíem estat per Puigpunyent  pujarem cap a Galilea per son net, avui decidim pujar per Conques i així gaudim de les magnifiques vistes del poble amb el Galatzo al seu fons.  Desprès de les duríssimes rampes formigonades comencem el tram del tirany que avui estava totalment genegós i per tant hem tingut que fer  molts de trams a peu. Arribats als vials de la urbanització rodem cap a la cra que la travessem per anar a cercar el darrer boci del camí vell de Calvià. En arribar a son Cortei desprès d’un bocinet  d'asfalt  ens tornem  enfilar cap a la part alta de Galilea passant per la casa de neu i els molins d'aquest poble.
Ja hem coronat la primera punta del dia així que iniciem la davallada  per la pestosa  pista descarnada a on es molt facil fer una derrapada que pot acabar malament i  desprès  per el magnífic camí d’en cecilio. Com ja es habitual ens aturem a la plaqueta i ens feim la foto de rigor. Continuem la davallada i en entrar en es Ratxo, en miky decideix anar a cercar esclata-sangs  i es tira de cap  per dins les mates ( en altres grups en això li diuen cercar  euros ) . Surt de l’agre sense majors incidències i continuem ja per pista còmoda fins a ca l’amo en Biel. 
Sortim de Galatzò i en Rol decideix tirar via directe cap al berenar per aixi intentar arreglar el "parxe" que es veu que duia. Entrem dins son Claret i anem seguint els pilons blau grana per els magnífics recorreguts que han senyalitzat els del hotel. Quin bon rotllo¡, Que distinta seria Mallorca si tos els agroturismes i hotels rurals seguissin el seu exemple. Quan ja ens acostem al poble els de davant s’obsessionen  en seguir les marques blaves  quan per arribar al poble hi ha que seguir les granes. Aixi els de davant acaven irrebocablement al torrent mentre que els de darrera arribem com uns senyors fins ben al mig del poble. Hem anat des de Galilea fins es Capdellà tot per terra i nomes travessant un moment la carretera. 
Desprès d’un bon pa amb oli ( en el que li llevem la ceba per no menjar-ne durant la resta de  volta) i un bon cafè reiniciem la marxa cap a la vall verda. Magnífics camins per aquesta estranya vall en que no pareix que estiguis al mig de Calvià. En arribar a la cra de Peguera agafem el caminoi idiota que feren per els vianants i en el que no ens hi volen. Que poc els hi hagués costat fer-lo una mica mes ample perquè també hi poguéssim passar ciclistes i vianants ¡.
Arribem a Peguera i tombem per la ronda a on ens topem amb les obres del gasoducte que vagis per on vagis sempre te’l trobes. 
Comença la segona pujada del dia, ara per uns divertits i exigents singletracks que ens fan pujar fins la pista que bordeja la talaia de Peguera. Allà ens topem amb senyals indicadores de que estem en una zona de recorreguts per a mtb. Es una pena que una cosa que ens tindria que deixar contents ens  deixi un cert mal gust de boca en llegir com anomenen els recorreguts: loca-loca, el burrito, la corta, recto, supermercado ... Basta mirar un mapa topogràfic de la zona per descobrir que el redol te un munt de topònims i que no fa falta inventar noms  absurds , per no dir horteres. Un recorda per exemple els noms de les pistes de Gran Valira  o Vall Nord i allà tot son noms propis del lloc o com a mínim noms d’animals de la zona. La diferencia entre allà i aquí , es que  ells estan orgullosos de ser Andorrans. Quan un poble oblida i perd les paraules (la seva toponímia),  perd la seva identitat.
Tot i això, "disfrutem" dels caminois “enduretas” i arribem fins a la cra d’Andratx que la travessem per iniciar la darrera gran pujada del dia, la torre del cap Andritxol. Desprès d’una petita pèrdua agafem el camí bo i anem pujant per els exigents tiranys que ens duen fins el vell camí de la torre que gracies a Deu es pot fer de manera integra ja que ningú s’ha atrevit de nou a aixecar la reixeta que va manar posar na schiffer i que  el mutilaven seguint la partió de la  finca. Nova baixada fins al caló del monjo i iniciem el retorn.
Comença a ser una mica tard i les cames ja no estan per massa alegries, així que anem cap a Santa Ponça per el passeig Calvià.  Allà,  aquest narrador se n’adona que darrera seu ve l’home del “mazo” que es queda amb ell mentre la resta del grup a poc a poc s’allunya. En arribar a Costa de la Calma, ja tot sol, top amb en Miky que s’ha aturat a la benzinera a carregar aigua. Així partim cap al torrent de Santa Ponça a on ens adonem que  el grup encara no ha passat per allà ja que ells han anat per els tiranys de ses Rotes. Iniciem la pujada per aquest idíl·lic paratge, avui una mica fangós i en arribar  quasi al final som neutralitzats per el grup.
De nou en miki se n’adona de que va punxat i que la càmera que havia posat ara també perd, així que torna a desmuntar i es posa a reparar.  Com que el senyor del "mazo" ja era plenament pressent i veient el que encara quedava, aquest narrador decideix partir amb la seva carrega, cosa que incita a en yerar, en jeroni i en pere també a continuar ja que no volien sofrir durant  la pujada tot i l’enfado d’en Miky. Aviat els tres desapareixen per el davant quedant aquest narrador en terra de ningú. Per darrera es veu que la pua que genera els problemes no es bona de detectar ja que tot i suposadament haver reparat al cap d’una estona en miky torna a perdre aire convertint la tornada amb un suplici. 
En arribar al coll des Tords, els tres de davant ja estan cansats d’esperar i aquest narrador com que ja veu bellumes decideix continuar ja que necessita urgentment omplir amb qualque cosa el dipòsit. Així al final arribem al Ferreret quan t també arriba en Raul que ens indica que la resta ja s’ha dispersat. Així que ens quedem els cinc a prendre una cervesseta  i a devorar patatilla per així poder arribar fins a casa amb un poc de dignitat. Bona Volta tot i que en Miky clama venjança per haver-lo deixat. 86 km  i 1600 mt de desnivell.


martes, 18 de noviembre de 2014

CAN PAN CUIT. Dsbt 15 Nov

Aquest dissabte era la data triada per sotmetre a un conjunt de sectaris a un judici sumaríssim, hi havia coneixement de que en el viatge gadità es varen cometre greus delites: deserció, amotinament, rebeldia  i fins i tot sedició. Segons el codi  sectari els culpables ho son fins que no demostren la seva innocència. Oficiaria el auto el gran mestre Joan galera de torquemada .
Testimonis , inculpats i jutges es llevaren ben prest, tots estaven a punt per partir, però  quan varen treure el nas,  observaren que plovia. Els  inculpats feren un alè pensant que encara es podrien salvar. El washap començà a fer fum: plou per  Ciutat, plou per Consell, plou per Binissalem, plou per Establiments.
Des de son Armadans informaren que  les previsions eren que tenia que  aturar aviat. Des de Establiments es decidí  que la sortida es posposava per  a les 9,00 i que a les 10,00 es quedava amb els del raiguer però a sa casa Blanca ja que seguint els consells d’aquest narrador s’havia decidit canviar la ruta per evitar topar amb caçadors.
Estranyament el sant inquisidor no donava senyals de vida.
9,00 punt oficial de sortida, pere, vp, bigel, fran,miky, torner i salvador, partiren travessant ciutat per el corredor de les vies i sortint per “aceitunas perez”. Son coll vell, i sa casa blnca a on evidentment no hi eren els del raiguer que no s’havien adonat del canvi de ruta. Després de contactar amb els forans es decideix continuar la marxa a poc a poc per intentar aconseguir la re agrupació.  Mentre uns anaven pujant per son Mandivia , els raiguers: anton, largo i raul, baixaven pel camí de sant Jordi i travessaven Xorrigo.
Tal com era de preveure foren interceptats per un caçador, però la rapida intervenció i posat segur del “pequeño Sebastian”, fou decisiva:
- A on nau?.
-Jo som d’aquí.
- A val, idò així res
Encara resultarà que en Largo  també es parent dels Salas. Continuaren la marxa i quan anaven pel lateral de la carretera de Manacor es toparen amb aquest narrador, que per motius que ara no ve al cas va havia partit tard de casa i anava directa i per carretera al punt de berenar. Agregat al segon escamot partirem cap a son Binissalom a on en Raul detectà rodades d’una fat bike, la nova moda comercial que s’han inventat ara que ens han fet comprar 29”. Travessarem cap a s’heretat per el nou camí que ens evita  problemes i per tiranys i camins arribarem a Randa a on el primer grup ja estava amb taula parada.

L’escenari era perfecte per iniciar l’Auto de fe, l’únic problema era que el gran inquisidor no hi era, es veu que tenia heretgies mes greus que controlar. Així les coses l’únic que es podia fer era seguir recopilant proves incriminatòries. Es va intentar un “careo” però no es va treure res en clar, està clar que  sempre han funcionat millor les delacions individuals.  Com que hi ha secret de sumari ara per ara les guardarem però podem enunciar que son sucoses i tots inculpen als altres  i es declaren innocents.

Després de berenar iniciem de nou la marxa cap a Gracia pujant pel tiranyet que surt quasi del poble. En arribar al santuari iniciem la baixada agafant el caminoi que ens du cap a l’àrea recreativa de can Pan Cuit, ara el que era un caminoi difús està totalment marcat i pareix mes un petit descens. Així feim l’unic descens mes o manco pronunciat de la jornada  fins arribar al camí vell de Montuïri a on en Vp ens abandona ja que te que anar cap a sa colònia. Bona pista per aquest llarg itinerari que ens ensenya una visual magnifica del poble que abans era de passada i ara es una passada.
En arribar a la rodona de la cra de manacor anem a cercar el camí llarg i ens adonem que hem girat de direcció i que ara tenim el vent en contra, així que es qüestió d’anar simple agrupats. Camí de Ruberts, cas Canar, Morello i Biniali. En arribar al Raiguer ens abandona n’anton i en Raul mentre els que quedem decidim no enredar per les vinyes, ja que suposem estaran totalment enfangades  i tirem via directa per asfalt fins a Santa Maria. 
Allà ens aturem a fer un petit piscolabis per recuperar forces ja que el berenar avui no ha estat molt generós. Iniciem la tornada pel camí de sa bomba i en es Caulls aquest narrador abandona mentre la resta tornen per son macia. Bona volta en un dia que pareixia que no podríem sortir.

martes, 11 de noviembre de 2014

QUE FEIA LA RESTA DE LA SECTA AQUEST CAP DE SETMANA.

Desprès de la crònica del dissabte un es pot demanar, que passa? Hi ha hores baixes? Hi ha una epidèmia i tots estan de baixa ?

Ni molt menys, uns estàvem de viatge familiar, altres estrenaven furgocaravan en Yerar des de fa tres dies i durant 6 dies estarà incomunicat el mig del gels patagònics. 
Altres 6 estaven de finitos, pescaitos i un poc de mtb per Cadis i Gibraltar. (esperem a veure si son capaços de fer qualque cronica o video i ens ensenyen el que varen fer ).



En Rol i es Randinaire anaren a la marató mtb de sant Salvador. Quedant amb molt bones posicions dels 99 que acabaren en aquesta categoria.

En micot al igual que l’any passat tornà anar colcant fins a LLubi, participà al duatlo, queda segon de la seva categoria de 94 participants que l'acavaren i tornà amb una panera colcant fins a casa.

COMUNA / SOLLERIC Dissabte 8 de novembre.

BY TORNER
“Pocs però ben avinguts”
Què més es pot dir quan només som tres assistents?  És que no podem dir ni tant sols que “erem quatre rates”!  Idò això, pocs però: un bon rotlloo!
En Pere, en Pietro, en Peret, o en Pierre Nodoyuna, si parlam en termes automobil·listics; en Jeroni, “Jeronimus Màximus”, home polifacètic que tant et fa un arroç brut, com t’arregla un gps, com negocia un preu; i un servidor, que tampoc en dóna una: tant m’es fotre un bon esclat, com cremar les fotos, com saludar un paio que està xorant fil de coure.
No hi ha discussions a l’hora d’establir la ruta: on berenam? a Alaró, doncs Son Macià, Planera, Son Piza, cap a Sa Comuna pujant pels Cocons. Comencem la pujada pel pedrós tram de sa casa-cova, que per cert està en venda. Allà ens trobam a un tipo estúpid com ell tot sol,  que puja a peu amb un ca. I és que ni ens va tornar la salutació. Anava amb un fashion “The Norh Face”, que, pels que no ho sapin, vol dir “conec en Pere”, com així va ser.
Seguim cap amunt, mentre el posam a parir, fins que ens trobam amb el tram xungo, després de la darrera barrera, allà on en Gerard va fer un zero segons en Sergi ( curiós, no? ). Nosaltres feim un tres. Continuam per dins un paisatge de tardor idíl·lic fins que en Pere punxa. Mentre esperam que es repari el forat, en Jeroni aconsella en Pere de que miri ofertes a “automóviles el truño” o algo així, però pareix que el nom no el convenç. Es produeix el miracle, i el líquid fa bé la seva feina. Cas Garriguer, i volem anar per la pista cap a la baixada de Coa Negre i Son Pou.
De camí ens trobam en Miquel Bordiu que feia una sortida express amb un colega, i ens diu que dissabte que ve apareixerà. A la trialera coincidim amb un simpàtic biker de S’Indioteria que duu una flamant Canyon Spectral de 27,5. Feim la baixada plegats i després d’un petit intercanvi de sensacions ens separam i, ja nosaltres tres, en perfecte harmonia, per si no ho hem dit, pujam per Cas Carnicer, un cop més per un lloc preciós.
Alaró té un carrer i tot amb el seu nom.
Mentre empenyem les bicis, parlam del posible futur empresarial de cert sectari, desitjant que li vagi molt bé i que no sigui tant matraca com en Gerard. Ja a dalt, baixam per la pista de formigó, i quan arribam al poble ens demanam què putes fa en Tià vivint a Puntiró quan a Alaró té un carrer i tot amb el seu nom.

Bon berenar a Sa Granja, com sempre. Una horeta clavada de berenar, i és que avui no hi ha dictadura que valgui: avui feim el que ens passa pels collons. Tot i que berenar a Alaró és síntoma de retirada covarda, no feim cas dels auguris i partim cap a Oli Clar i Solleric.

Pel camí ens adonam de que la Secta té certa fama, a jutjar pels comentaris d’uns bikers que ens trobam. Seguim pujant, ara ja en silenci ja que les cames comencen a fer mal. Passam ses cases i cap amunt a bon ritme, fins la divertida baixada que ens duu fins el camí de Tossals. 
Un cop abaix, mentre passam la barrera, parlam de l’atractiu exòtic de les dones orientals, i aquí atur perquè estam dins horari infantil. Carretera ( o el que va quedant ) cap a Lloseta, camí de Bonifai, camí Raiguer, que ja és com ca nostra, i ja amb les cames cuites aturam a Can Franco. Qualsevol dirà que som massoquistes, però es que es troba a una lloc immillorable per fer una aturada. Merescuda cervesseta mentre anam parlat de les nostres coses, arribant a la conclusió, en Pere i jo, de que en Jeroni és el nostre ídol. Ens despedim d’en Pere, i amb la agulla a la zona roja, arriban a Palma per Sa Bomba, Caulls, Son Macià amb un bon vent de cara de regal.
Bona ruta, senzilla però amb feineta, i sobre tot moooolt bon rotllo.  76,4 km, 1404 de desnivell, 5 hores de bici, i devers quatre i mitja de xerraduries.


martes, 4 de noviembre de 2014

ES SALT DEL VELL GERARD. Dsbt 25 oc

Això era i no era un grup de bikers mallorquins que tenien ganes de fer un bon berenar i com que de tots es conegut que el millor es el que donen a Lluc cap allà partiren.
Camina caminaràs partiren en bielot, en toniarro, n’andreuet de mel i sucre, es senyoret d’en salvador, es forasteret d’en rol,  es metge loco vp, es bon al·lototot d’en pere, es dimonió d’en joan de ca es cabo i aquest narrador.
Cap a son Sardina son partits i en arribar a passatemps cametes  si m’agafeu. En tocar son Termes s’adonaren que els hi faltava en joanot i n’andreuet, resultava que el primer ja nomes sortir avia punxat.  Com que havien quedat mes endavant amb els del Raiguer i l’averia no era cap problema que no pogués resoldre un manetes com en joanot decidiren continuar acordant que els avariats escurçarien per carretera mentre la resta continuava el  itinerari. Així de nou partirem cap a caubet a on  a bon ritme pujaren i davallaren el turó. Ja per asfalt amb un exhalar arribaren a can Franco a on els  esperaven es rabassut d’en micot, en raul  i sa planyidora d’en Gerard.
Ara ja tots en comparsa continuaren camí, primer per es del Raiguer i desprès cap el de son bonifai. En tenir que travessar el torrent d’Aumedrà en rol i en Toniarro no s’asustaren des fang i passaren com a senyors. Lloseta, Biniamar i sa comuna per es camí de biniatzem que tenia totes les barreres obertes. De Mancor a Caimari de nou rodaren per asfalt. 
Arribaren al començament del camí vell de Lluc amb la panxa que ja feia renou i com que ja arribaven a misses dites decidiren obrir portes i que  campi qui pugui. Així el grup es disgregà amb petits escamots  que anaren pujant cada un al seu ritme. Amb això en miky que havia estat abandonat i traït pels seus companys de viatge, cridà que venia a berenar. El pobre  com que nomes te una mtb i aquesta està  de viatge cap a Cadis va proposar sortir amb la da ruta confiant que algun dels companys del proper viatge   al parc de los arconocales  l’acompanyaria. Es veu que no va despertar massa llàstima, ja que el varen deixar penjat. Tot i això, s’havia proposat una ruta amb un bon berenar per així almenys possibilitar la trobada amb els que anessin per carretera.
En passar per el salt de la bella dona en miky cridà de nou  dient que   es Gallet estava estibat i que no els podien agafar així que varen decidir anar en el bar des coll. Es veu que es Gallet ha fet mal, perquè ara en es coll també s’han apuntat al preu redó per barba, 6 euros, que inclou cafè i beguda arreu però amb llesques contades i tallades minses  que no agradaren gens a en Toniarro.
Aixecarem taula i es senyoret, en mel i sucre i es fill d’es cabo decidiren tocar el dos i acompanyar al solitari rutero cap a ciutat. La resta continuà amb el pla establert. Passat son Amer, quan davallaven per el revirat camí cap a Lluc, en Gerard i la seva muntura sortiren volant.
La veritat es que hagués pogut ser un desastre però es veu que la Mare de Deu, al igual que va fer amb la bella dona, degué enviar un estol d’angelets que el recolliren avall de la marjada i el deixaren dret amb cara d’entabanat  un parell de metres mes avall. Quatre rapinyades i un bon “susto” just dos dies abans de partir amb expedició a les glaceres Patagòniques a on estarà mes de deu dies envoltat de gel per totes bandes. Esperem que el comodí que  ha gastat aquí no li faci falta per el temut paso marconi o el del viento.  
Agrupats de nou a Lluc  continuaren la marxa enfilant el camí de Pollença fins arribar a Menut a on anaren a cercar les terribles rampes que els enfilaren  al coll pelat. Desprès d’una bona pujada sempre ve el premi i en aquest cas dels bons, ja que el caminoi de l’ermita es un d’aquells tiranys que enganxen i en que un gaudeix sense passar pena  de la mtb. 
Arribats de nou al coll de sa batalla ja nomes quedava tornar, així que desferen camí cap a Caimari i ja via directe tornaren per Selva, Lloseta i  el Raiguer fins arribar a can franco a on s’aturaren per prendre unes cerveses i fer la “despedida”  d’en yerar. Els pocs que quedaven arribaren a Ciutat per sa bomba, es Caulls i son Macià. I si no són vius , són morts; i al cel mos vegem tots plegats.   

Bona volta amb  en Joanot  reincorporat al grup  ara que de nou tindrà els dissabtes lliure. 102 km i 1529 mt

 PS. Un altre grup també anà a berenar a cas Gallet i els hi va passar com a nosaltres que acabaren en el coll de sa batalla. El que passa es que el seu berenar no va ser com el nostre....


28 d’octubre, TONI per sempre.

28 d’Octubre, Ja fa un any que ens va deixar en Toni, un any en que no hi ha sortida que no el recordem.

Aquest dimarts alguns han pogut sortir amb la bici, han pujat fins a Valldemossa  i han guaitat per el mirador que tan li agradava. Ara que la ferida ja comença a curar-se tal vegada sigui el moment de posar qulque record seu allà. Mentre, el recordem anant tots a sopar plegats , brindant i rient , segur que com a ell li agradaria que ho féssim.