Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

lunes, 27 de marzo de 2017

Dissabte 18 de març. Planícia.


Com que seguim amb la moral baixa, un dissabte més ens veim obligats a resoldre la convocatòria de manera poc creativa, però resolutiva al cap i a la fi, perquè val més així que quedar-se a casa i deixar de disfrutar del paissatge esplèndit que sempre ens ofereix la nostra illa. Per això, amb l’únic criteri no fer qualque cosa massa pareguda a la de la setmana anterior, aquest cop tiram cap a Planícia.



Ens trobam a les vuit on sempre, Sergi, que ha baixat de Puigpu i ha quedat mort de fred, Pere, Fran, Rol, Predro, Biel, Gerars, Jeroni, Miqui, Antón, i el que escriu. Partim cap a Sarrià via Son espases, son Espnayol, son Maiol. Travessam cap el carrer del forn de Vidre per després agafar a la dreta cap el camí de pixum i cagarro que dóna al carrer des Muntant. Passam per Sarrià cap a son Malferit. Del fret matiner ara ja hem passat a la calor pròpia de dur un ritme bastant viu. Seguim per son Tries cap a sa Granja, i el que volem és sortir a la barrera del torrentet, la que està més abaix. A la barrera hem d’esperar ja que en Gerard ha tingut una roda amb flatulències.




Pujam el coll de superna per asfalt per no enredar-nos massa. Amb un no res ens plantam a dalt del coll, en part gràcies al ritme de caça per agafar un grup carretero. Ens ficam per la pista cap a sa Campaneta, i per la zona dels sementers ens trobam un ciclista que du un ritme un tant nerviós i desbocat, cosa que intimida en Gerard i el deixa passar.  A la fi el dexiam tots darrera ja que no en té ni idea i no fa més que fotre esclats. Al creuer del coll es despedeix en Jeroni que ha de volar cap a Barcelona per fer el seguiment de les obres de la sagrada Família. Ens reagrupam al portell del coll d’Estallencs, on també o farà l’esmentat biker que es justifica dient que és triatleta (què raro!) i que no fa mtb. Baixam per la sempre espectacular pista fins que agafam el sederet que tant ens agrada cap a Planícia. Avui l’estat del terreny és inmillorable i no tenim gaire problema per superar els trams complicats, que realment només és un, la doble curva de fort pendent que sempre ens fa patinar de roda. Avui idò cap problema aquí.



 Alguns a ritme cronometrat i altres més amb bones arribam al creuer de s’aljub  dels cristians, on agafam direcció a les cases. Un cop a la carretereta tiram cap avall ja que anam a berenar a Estallencs, on hem quedat amb en Mapes, que fent teràpia, s’ha apropat amb la bici de carretera. De baixada per la gravillosa pista, en Pedro ens dóna un susto, i és que entrant molt ràpid a una curva sa bici li ha fuit del davat hi ha caigut a plom quedant mig entabanat, a part de fer-se un grapat de raspades.


  Donat el cop que ha pegat i com precaució trucam a l’112 perquè el vinguin a cercar. El resultat será 48 h. a la Planas amb observació. Des d’aquí agraïm al grup Charlybike, que passava de ruta per allà, l’atenció que van donar al ferit. Un cop tot arreglat arribam al baret dels moters, on fa una hora i mitja que hi ha en Mapes molt preocupat per l’incident. Tanta sort que s’hi ha adelantat en Biel a tranquilitzar-lo. Un cop panxa plena ja s’ha fet la una, i per alguns massa tard per seguir cap Andrtax, per tant, Rol, Fran, Pere i Sergi fan la tornada més curta, relativament, ja que fan el camí invers al que hem fet. Després veurem que només arriben mitja hora abans que nosaltres.



 En Miqui, Gerard, Biel i Torné segueixen el recorregut establert seguint el Gr cap Andratx fins es coll des Pi. Després, es Grau, sa torre Nova. Això si, ho feim a ritme de reflexió, cosa que fa que en Geri s'ens despisti i ens torni assustar fent un gerardo invers, caient de cul-esquena per un petit terraplé. Tanta sort d'un pi ben col·locat que si no... Arribats a sa Gramola, no queda altra que pujar el pestós coll per asfalt, cosa que ens dóna l’oportunitat de veure la trencadissa del túnel. Superat el coll agafam la pista de l’esquerra per dins so na Vidala i després travessam la carretera per agafar el camí de ses Comes fins coma calenta i sa Coma.  La sorpresa ens la duim quan veim que han asfaltat es cami de sa guixeria, i tot sencer. En el coll de n'Esteva agafam el sender que ens torna deixar a la carretera. A partir d'aquí i com que ja és tard, seguim pel passeig fins Calvià i després pel coll des Tords fins Establiments i Palma. Aturada obligada a can Ferreret, on hi arribam ben cuits, i és que no ho pareix, però hem acumulat més de 1800 mts. de desnivell, i si a més n'hi ha que se piquen i hem de passar a tot bitxo vivent que ens trobam per la carretera, així d'arreglats acabam.

FOTOS PLANÍCIA

viernes, 17 de marzo de 2017

Dissabte 11 de març Una volta per Sóller.


Noranta quilòmetres, quasi mil nou-cents metres de desnivell, dia primaverenc, colors espectaculars, deu amics, zero emissions de co ( bé un poc de metà pot ser). N’hi ha que a tot això li diuen una pèrdua de temps. Idò si, amb moltes crítiques i certa polèmica arrencaba el divendres la proposta per aquest dissabte: fer un recorregut per la vall de Sóller.



Així com n’hi ha que mai posen cap pega a les propostes dissabteres, n’hi ha que fàcil-ment ho qüestionen tot, clar, com és gratis. El que no saben és que no és tan gratuït pensar i consensuar (malgrat aixó darrer sigui només amb uns quants) una ruta, i si no que li demanin al nostre líder espiritual, que hi dedica molt de temps i mitjans a aquesta tasca. La pràctica després demostra que generalment es contradiuen. Anem a respassar. “Anant i tornant a Sóller es perd molt de temps, millor anar amb cotxe”. Inevitablement, hi ha que salvar el coll, però hi ha que reconéixer que aquest sempre dóna de si: piques, petades, o si no una bona conversa amb els companys, a més procuram apropar-nos hi tocant el mínim d’asfalt possible. “Aneu a lo còmode”. Crec que ningú discutirà que la comoditat és agafar el cotxe. “Autoritarisme”. Com hem dit, sempre hi ha un mínim de consens, i les propostes d’uns o altres més tard o prest es duen a terme; a més, si no hi hagués un mínim de contundència ens podríem passar dies i dies discutint, i crec que ningú té tant de temps. "Os estáis haciendo viejos", amb això li hem de donar la raó, Per més inri, un que no podia venir i per tant no li afectava en res, també es permetia dir la seva. Com hem dit, total no costa res i m’es igual si trec dels nervis a qualqú. El que més gràcia fa de tot, però, és que els que protestaven ho feien en segona persona, es que sois, es que vais… com si només es considerassin del grup per segons que: si m’interessa si, si no m’interessa no. Senyors, això és com el matrimoni, “pa lo büeno i pa lo malo”.

 
Bé, rollazo a part, la cosa és que va quedar un molt bon dissabte de mtbgroup. Així que ens veim on sempre, Vp, Pere, Rol, Biel, Miqui, Pedro, que estrenava una flamant Ibis full equipe que feia mesos que la festejava, i aquest humil servidor. A can Penasso s’ens afegeix en Gerarb que vindrà fins el berernar ja que diumenge té un brevet, cosa encara no sabem molt bé què putes és aixó, i un poc més envant, al jardins d’Alfàbia, ho fan en Bordoy i en Rol, que avui tenia moltes ganes d’anar amb cotxe. Els que hi anam amb tracció animal, ens hi apropam via Passatemps, vies de Caubet, i camins de per son Nassi, nom que li dóna un dels puigs que acompanyen el de sa Gubia i de son Poc. Un cop completat el grup feim el coll de Sóller de bon rollet, i a la davallada coincidim amb en Joanbike que avui fa de cotxe-granera d’un grup de potentats ciclistes.


El darrer tram fins el poble el feim pel cami de ciutat, on les darreres obres de les vies han deixat mig camuflat el sender que comença devora les vies. A la davallada observam com s’han carregat el camí empedrat fent-hi una encimentada pel pas dels cotxes, tota una criminalitat de dubtosa legalitat. Avui, com sempre que anem per Sóller, toca berenar prest, al forn de sempre, on t’atenen simpàtica i eficient-ment. El cafeteres prenim cafè al bar del costat, avui costejat únicament per nosaltres. Continuam la marxa, ja sense en Brevgerard. Sortim del poble pel cami de la síquia, i enfilam després pel de s’ermita, en principi per la part empedrada i després pel cami de carro que és més ciclable. Passam per davant l’ermita, que per cert és d’estil modernista, travessam la carretera del puig Major i continuam perl camí cap el mirador de ses Barques, on uns quans ho pugen a ritme pro, i altres més tranquils ja que s’han aturat a llevar roba i a caviar l’aigua al canari.



Com que fa un dia esplèndit, a mesura que pujam tenim una fantàstica vista damunt la vall de tarongers i la zona de Fornalutx. Ens ajuntam al mirador i feim tots plegats la davallada cap a Bàlitx. Tot i que hem partit sense tenir definida la ruta (aspecte aquest també criticat el divendres), no ens ha costat garire consensuar el traçat que farem. Quam som a Bàlitx feim una aturada per observar el fantàstic paissatge que ens ofereix aquesta vall, cridant-nos l’atenció la combinació de colors que s’hi dóna per aquells marges. Ara ja toca pujar, hi ho feim pel camí alternatiu a la pista, ja que la nostra intenció els desviar-nos cap el coll com si volguéssim anar cap el puig de Balitx. Un cop a aquest creuer, ja tenim una bona perspectiva damunt el port de Sóller, i tiram a l’esquerram cap avall fins sa font des Salt.  Agafam aigua i sortim cap el cami entre olivars que ens du cap a sa Figuera.



Sortim a la carretera del Puig Major, anam a la carretera del port i agafam el cami de son Sales  cap es coll d'en Bleda. Des d'aquí, i travessant la carretera anam cap a cas Xorc  per enllaçar el cami de Castelló, per on arribarem altre cop al camí de ciutat. Un cop a les vies, feim un repostatge preventiu ja que ja sabem el que sol passar pujant aquesta part del coll. Al final només hi ha una víctima a qui la bici nova no li ha evitat que l'home de la massa li faci una visita. Ah, i una altra conclusió, en Pere comença a fer por, està fortíssim i puja els colls que ni s'adona  compte.


Baixam el coll mesclats amb un munté de guiris carreters, i a baix es queden en Bordoy i en Rol que tenen el cotxe allà. La resta seguim, can Penasso, camí de Raixa, on ens fotrem l'emerdada, mai millor dit,  del segle. Hi ha pressa ja que hem quedat amb en Miquel B. al ferreret, però comencen a tenir alguns problemes: en Biel perd aire i ha d'anar inflant, i a la sortida de Passatemps n'Vp peta el nucli cosa que el deixa tirat, però com que comptam amb sant Miquel Bordils, acudeix al rescat i l'acompanya a ca seva. Finalment ens trobam a cal Ferreret on som premiats amb les cervesetes de costum i un parell de quilos de patatilla.

FOTOS SOLLER

domingo, 5 de marzo de 2017

REMEMBER GERARDAY o PUIG DE FANGAR. Dsbt 4 març

Capdefava amb MTB: es aquell energumen que munta amb una mtb i  va tot el temps de carreres sense importar-li  el mes mínim el lloc per on passa i la gent amb que es pot trobar. Ell està entrenant i tothom s’ha d’enretirar i si no ho fan els envestirà i els increparà.

Gracies a aquests energúmens el mtb està ferit de mort, per culpa d'ells  ens prohibeixen el pas i s’estan restringint totes aquelles curses que passen per entorns naturals.
El Mtbiker capdefava es un espècimen tant curt que ell mateix s’està carregant l’esport que practica, però com que a ell l’únic que li importa es la competició i segur que d’aquí a uns anys ja ho haurà  deixat li es igual si la resta pot seguir sortint  o no amb btt. 
Avui hem tingut la desgracia de conèixer el perfecte Capdefava amb MTB, no em sabem el nom , nomes  sabem que vestia equipació de Caldentey , te una Orbea blanca i devers les 9 i pico de dissabte 4 de març baixava tot follat per la comuna de biniamar.

Però be, anem a “lo nostro” que es contar les gracies i desgracies d’un grupet de mtbikers que SI estimem el mtb i que per això fem i farem tot el que puguem perquè nosaltres i els que vinguin desprès puguin seguir coneixent els recons magnífics que te la nostra roqueta.
Feia setmanes que en Miky volia fer la volta que realitzarem per celebrar el mig segle d’en yerar, la que anomenarem com a ruta yerarday i que tot i no ser una volta pels grans cims de tramuntana, sorprèn que  pel raiguer es puguin trobar recons tan amagats i amb algunes rampes que deixen a mes d’un ben tocat.
Començarem el mati amb els corresponents washaps  d’un dia amb inclemències meteorològiques: que fem ? fa massa vent, i si quedem per Palma dirà el que te pressa i com sempre  mira mes pel seu interès.  En Vicenç ho deixà clar i aquest narrador ho ratifica i es que precisament amb la ventada que fa , la volta d’avui no pot ser mes adient. No ens anem fins Liorna , anem nomes a Binissalem i a mes a mes, rodarem per cotes baixes i sempre arrecerats per les muntanyes.
Així quedem a les vuit a Binissalem, be es un dir ja que en miky ja hi era devers les 7:30 i una mica mes tard ens trobem al forn de Campos aquest narrador, en yerar i n’Anton. Amb un bon cafè amb llet ben calentet sortim a fora, passem pel davant de s’Olivera a on es veu que sempre queden els maifren i ens disposem a partir un cop en bigel i en Torner  estan llests. A la fi arrenquem i quan nomes dúiem uns quants metres, algú s’adona que ens falta n’Andreu, com que havíem passat mes dels 15 minuts de cortesia, aquest narrador i n’anton continuem la marxa, ja que es responsabilitat del que arriba tard intentar enganxar-nos mes endavant. Tot i això, la resta avui estan piadosos i es returen a esperar. Així els dos grups no es ajuntem fins arribar al torrent d’Aumedrà, que  encara du aigua , tot i que  avui te un color blanquinós bastant estrany. 
Travessem a peu per uns passadors improvisats i continuem marxa cap a l’àrea recreativa que donà al poble donya Leonor. En enfilar cap a Biniamar en gery vol reproduir el fet insòlit que es va donar el dia de la seva celebració i es presta gentilment a obrir i tancar la barrera. Així tots passem i el deixem tot sol. “Craso error”. Mentre la resta de manera disciplinada fem el recorregut com toca amb el corresponent passeig fins l’estranya ermiteta, en gery es despista i se’n va directa cap a Biniamar. En Torner i aquest narrador ens adonem que en gery no ve i ens aturem a esperar. En torner pensa que haurà tingut algun denou, aquest narrador te clar el que ha passat, així que no queda altre que anar a cercar-lo. 
Un cop recuperat l’extraviat continuem pel tirany tècnic que ens du cap a la pista que puja al puig de Lloseta. Allà es veu que el nostre “yogurin”(joan dixi), que darrerament va molt de gallet s’ha pegat una petita nespla i es que es veu que en aquest indret la gravetat estira ja que desprès en la davallada en jeroni també fa un aterratge per culpa de la grava de la pista. Continuem la marxa i per evitar mes pèrdues aquest narrador queda per darrera i quan estem pujant pel camí de Biniatzem ens creuem amb l’insurrecte que ens passa follat mentre en biel el crida ja que havia vist que jo anava badocant per darrera. Arribem a la barrera de dalt i allà ens conten que en Vp també ha tingut uns quants crits amb aquest , perquè no dir-ho, imbecil, que els havia increpat perquè s’enretiressin mentre els hi deia “domingueros”.
A partir d’aquí el cervellet d’aquest narrador no va aturar de donar-li voltes. De que serveix que durant la  setmana un hagi  estat defensant els mtbikers ara que s’està acabant la Llei de camins públics de Mallorca. Un  intenta preservar els pocs camins que ens queden sense asfaltar, un intentan que la llei sigui prou ample perquè ens considerin com a usuaris, un intenta que quedi clar quins camins son públics per no tenir que estar sempre discutint i per que no ens trobem amb barreres com  ha passat recentment per sa vileta i va un capdefava com aquest i es dedica a espantar a tots els que passejavem per aquell indret. Capdefava...
Continuem la marxa ,creuem Mancor i ens dirigim cap a les infernals rampes de la comuna de Caimari a on els bons ho pugen tot i els xerecs anem posant qualque peu. Arribats a dalt toca la baixada a on de nou els bons tipus rol ho fan tot d’una tacada mentre altres fem un bon tros a peu ja que els revolts per nosaltres son impossibles. Ens agrupem als Fornassos, creuem Caimari i enfilem cap a Binibona a on entrem  pel curiós camí de darrera. Iniciem la segona pujada del dia pel camí de sa coma , travessem el torrent de Sant Miquel que aquí ja ha deixat el nom de Comafreda i ens dirigim cap el camí de ses Figueroles que també el deixem per girar cap es Castell a on entrem en mode discret.
Aqui tenim un nou denou, en miky que anava per davant no veu que el camí està tancat per una reixeta i passa per damunt. Mmiraculosament no va passar res ja que aquesta es va doblegar i no el va enganxar, però hagués pogut ser un bon desastre. Continuem la marxa amb una mica de rusca ja que tenim ganes de berenar,  així  travessem els magnífics camps d’un verd intens i sortim pel camí de Santiani per arribar a Campanet a on en es bar d’es club prenem un bon berenar  amb cafè inclòs tot per 5 euros. Allà en fran ens abandona que ja el criden a casa igual que ha fet en jeroni feia una estona. 
Reiniciem la marxa i després de la rapida baixada pel cami del sant crist ens acostem al proper objectiu, el puig de fangar. Bordejam el puig de sant Miquel i ens fiquem als camins de fangar.Allà comença la dura pujada, primer amb fortes rampes però rodadores i desprès de passat l’aljub, que  no trobem, les rampes pedregoses. Un cop a dalt  ja de bon rotllo iniciem la baixada per la pista que un cop passat el xalet ja te alguns trams formigonatsfins l'aturada oficial al tallat de la cantera de son Ferragut. 
Iniciem la tornada cap a cases de manera entretinguda pels bucòlics camins d’Ullaró, la simpàtica pujada pel tirany de tornada a Campanet i desprès de la pistarra, miraculosament conservada sense asfaltar ,de Son fuster a on les 29fan sofrir un poc a la 26 d’en rol, ens fiquem al camí de ferradura que ens du cap els camins de s’espedragar i de ses Oliveres. 
Per anar  d’Inca  a Binissalem per terra no ens queda una altre que travessar la carretera i autopista d’Inca  per anar a cercar el camí de can Boqueta que ja per el cami de son Roig a on en yerar creua victoriós la darrera meta volant del pont de l’autopista arribem a Binissalem.  Allà alguns es queden a dinar mentre que la resta ens retirem desprès d’una bona volta d’uns 70 km i uns 1100 mt de desnivell. 


jueves, 2 de marzo de 2017

FINS CAN PANCUIT. Dsbt 18 Feb

En aquest dissabte el narrador oficial en que s’ha convertit el sr torner, no hi era ja que estava passejant a uns dels fundadors de les bicis “cube” en la presentació dels darrers models d’aquesta marca germànica. Així  em  tocà recuperar la ploma que ja la tenia  una mica rovellada. 
De tots els que practiquem esport per la natura, un creu que els mtbikers, (be els que mirem el paisatge i no anem de carreres), possiblement som els que vivim amb mes intensitat els canvis que es produeixen a la nostra illa, ja sigui pels canvis cíclics  de les estacions, o be per adversitats climatològiques o humanes. Nosaltres som plenament conscients de quan els camps es sequen, de quan el blat està espigat, quan els ametllers floreixen o com en el cas d’aquest cap de setmana, quan Mallorca encara  no ha  superat les grans plogudes de ja fa un mes.
Tot aquest rotllo ve, perquè quan varem plantejar fer una sortida cap el pla ens trobarem que no podíem emprar les nostres sortides habituals cap a llevant ja que tant el torrent de na bàrbara com el gros duien tanta aigua que era impossible creuar-los.

Així  iniciarem el recorregut pel carril bici de les vies del tren cap a son fuster i d’allà cap el camí Salard i desprès cra vella de Sineu fins a son coll vell. En arribar al lateral de cra de Manacor  que aquest pic el seguirem fins darrera d’es control, ja que el proper objectiu era presentar oficialment el camí d’en Fernando, be es diu de son  Ferrer, però com que ens el va ensenyar ell, en terminologia sectaria li direm així. La qüestió es que aquest camí a partir d’ara  ens permetrà  pujar cap a son binissalom per terra gaudint d’un paisatge encara  preservat d’aquestes estivacions del pla de sant Jordi. 

Tot i això al final varem acabar pujant un boci del fastigós asfalt del camí  tradicional a on els mes fluixos com sempre quedarem despenjats. Com que es tracta de no rebentar en fernando, el deixarem que anes tira a tira per la via mes rapida i quedarem  a sol y moscas ( oficialment can monjo ) Així la resta enfilarem cap a la comuna d’Algaida  ( que per cert es ben privada) a on de nou també estrenarem un nou tirany dins aquest laberint de caminois que pugen i baixen i a on un perd tota possible orientació.  Així arribarem a Punxuat per darrera a on de nou seguirem l’itinerari habitual cap a Randa, primer pel pla de Punxuat, desprès per son roig, s’heretat i son veny. A on vérem que ens queden ja pocs dies de passar per allà ja que estan construint un xaletarro.

A la fi arribarem  a Randa a on els valents decidirem que podíem  berenar a fora, així que tot d’una que el sol queda una mica tapat ens va entrar el fred, però com que som sectaris caparruts en quedarem allà fora passant fred fins que arribat l’hora del cafè, decidirem anar a demanar-lo a dins. Bon preu i a mes a mes unitari, es adir el mateix amb cafè o sense. Partim panxa contenta i amb ganes de recuperar temperatura i ens fiquem en el primer tirany cap a Gracia a on veiem que les plogudes  també han passat factura, ja que el camí està totalment intransitable de tantes pedres.
En agafar el segon tram que ja  abandona el fons del comellar podem anar rodant fins arribar a gracia a on ens re agrupem. Iniciem la davallada a poc a poc per trobar el desviament de can pan cuit. Es fàcil de trobar per la plaqueta ja totalment gastada que ens recorda que com per tot, allò es privat.
Arribats a la zona recreativa desprès de la davallada mes tècnica de tota la volta continuem la marxa fins arribar al camí de l’aresta que el continuem baixant fins arribar a l’asfalt. Allà aquest narrador , tot i que en miky insistia que teníem que tombar a l’esquerra , va pensar que encara no érem al camí de son pons o vell de montuiri, així que continuarem una estona mes cap a Llucmajor per desprès tombar el primer a la dreta. “ craso error”  res quadrava i desprès d’un intent a la desesperada d’intentar creuar i recuperar el bon camí decidirem desfer tot el que havíem fet. Un cop ja en bona direcció partirem cap a montuiri per aquest esplèndid camí que alguns sempre recordarem per que allà en cecilio es va pegar una bona nata que acabà amb  uns quans  “tornillos” mes  per dins el seu cos.

Arribats a Montuiri  varem prendre  pels camins  de sa fita i de Ruberts a on anàrem a cercar ladarrera innovació del dia, un caminoi de no mes d’un metre i mig d’amplada que surt de darrera el poblet i enfila cap a Sineu. Pareixia que rodàvem per una “corredoira” gallega però ben al mig del pla de Mallorca. Malauradament el camí acabà  a la carretera de Sineu que la tinguérem que seguir fins el caminot a on podríem dir que  iniciarem la tornada. Allà ens trobarem les senyals de les noves rutes senderistes que ha marcat crec que l’ajuntament de Costitx. Baixarem  cap a can Quiam i d’allà cap es canar.

Dúiem  un bon grapat de kilometres i el genoll d’aquest narrador ja començava a fer figa, així que apoca poc veia com el grup cada moment s’allunyava. Així les coses passat el camí de son morellò aquest narrador decidí abandonar els pocs que quedaven i tornar per la vella de Sineu , patint amb Soledat. Mentre la resta de grup acompliren el recorregut proposat arribant fins a Santa Maria i tornat pels clàssics de sa bomba, es caulls i son Macià.

En resum, Ruta rodadora a on fidels al esperit sectari recorreguérem alguns nous trams de camins que a partir d’ara formaran part del nostres itineraris. Això es la secta.