Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

jueves, 18 de agosto de 2016

Dissabte 13 d’agost. Port d’es Canonge.


Tornam a les cròniques setmanals després d’un petit descans, i és que s’apropa el final d’estiu, o el final de temporada com diuen alguns, i estam un poc cansats de tot. També hi ha que dir que, tot i que no hem aturat de sortir en bici els dissabtes, n’hi ha qualquns, com el dissabte passat que no mereixen contar res, o millor oblidar. Ja m’enteneu, a que si Pere i Biel?


Ens ajuntem idò un grapadet de sectaris, Pere, Miqui, Mapes, Antón, Miquel Bordoy, que s’ha cansat d’esperar el seu enllaç Andreu i ha decidit independitzar-se. Bé que ha fet. Ens extranya que no hi hagi en Biel i just arriba un missatge seu de que ens sortirà a camí ja que s’ha dormit; o s’està desbaratant o està tornant vell, pensam. També tenim avís d’en Gerard, que no pot viure sense nosaltres, i avisa de que ens farà una visita-tibu. Com que ara no pot colcar, fa de moter errant.


Partim per la carretera de Sóller cap a Passatemps. A l’inici del camí en Miqui diu “no fa falta posar-se a tirar com a locos”, tota una declaració d’intencions, i és que, com ens reconeixerà després, està de ressaca post-viatge d’estiu. Tira a tira idò anem cap a s’estret. De camí ens agafa en Biel. Ens ficam per son Brondo i camí vell de Valldemossa, que el feim molt amb bones; serà aquesta la tònica del dia. Voltam a l’esquerra pel camí des bosc des Frares o dels “burros sueltos” com resulta més fàcil recordar a qualquns…i així ens carregam la toponímia (recordem la bajada de la cabra d’en Fran). Pujam pel caminoi en lloc de la costa de ciment, i comprovam que es puja perfectament, sempre i quan no et molesti la merda de ca, a que si Antón? 


Continuam el divertit tram fins el coll de sant Jordi, i d’aquí enllaçam cap a can son Cagondell pel fantàstic enllaç, a qui només li falla la sortida a la pista d’enmig. Un cop al coll den Claret sabrem que en Bordoy ha tingut un ensurt sense conseqüències tot i l’espectacularitat de la caiguda. Enfilam cap a ca na George Sand per fer la baixada cap el port des Canonge. Un cop a la barrera de baix, mentre esperam per reagrupar, no ens posam d’acord amb l’estat del camí, uns l’han trobat pitjor i altres no. Segurament es tracta d’un tema de sensacións.


Arrencam de nou pista cap amunt amb sensació de cames fredas. Avui no sé què passa, però un té la sensació d’estar continuament atura i arrenca. Arribam a can Madò on encara falten uns minuts perquè obrin, i també perquè arribi en Gerard.
Bon estar i bon berener, un poc salat de preu, però bé, tenint en compte l’indret es pot tolerar. Aprofitam per fer un poc de tertúlia mentre esperam a qualqú que s’ha absentat sospitosament de la taula durant un bon rato. Un excés d’all al sopar pareix tenir la culpa. Un cop regulatitzada la situació partim cap a son Bunyola i es camí des General, encara amb bona fresca quan anem per l’ombra. 


Un cop a la carretera enfilam cap el camp de fumbol on ens topam de nou amb el moter errant. Aturam a la fantàstica font des nogués per agafar aigua, tots menys en Miqui que s’estima més patir sed. Seguim pel camí per les marjades i a l’hora de pujar cap el camí des correu en Miqui ha d’estrényer el basculant, per la qual cosa hem d’emprar sofisticades eines. Un cop al creuer de camins, en mateix Miqui ens imposa el camí de tornada, de forma contundent, per s’arbossar i després directament cap a sa Granja. 


De camí ens topam amb en Jonander que aprofitant una sortida familiar es farà un entrenament pre-Montblanc. Després de fer-li un ratet la pilota continuam la marxa. El pròxim objectiu és sa font de sa Turbina, imaginau perquè. Com que la trobam més seca que un bacallà, aturam de nou a son tries. I ara ja si, enfilam cap a Palma pel tram de son Malferit i Sarrià per on seguirem acumulant un bon desnivell segons tenim entés. Un cop a can Ferreret veim que són les tantes, i és que per la distància que hem fet, uns cinquanta, s’ens ha fet llaguíssim segurament per l’elevat nombre d’aturades. El desnivell, gràcies al darrer tram, ha estat d’uns 1500 mts.


viernes, 12 de agosto de 2016

propuesta sabado 13 Agst

Primera sortida post viatge i en plena canicula,
Se propone un clasico: Port Canonge
Salida 8:00, BP, carretera Soller, passatemps, esglaieta, estret, son brondo, depuradora, subida rampas sa baduia, coll de sant jordi, tiranys son ferrandell, shangrila, george Sand, pista hacia cra, Port Canonge. berenar Can Mado 10:45 aprox, son bunyola ( bañito ??? ) volta general, camp futbol ( font d'es nogues ) cami correu, granja, son tries, son malferit, sarria, palma

jueves, 11 de agosto de 2016

CARPATOS

Cronica del viaje a los carpatos realizada por CarpathianDreams 


En breve nuestra cronica, no somos tan eficientes como ellos. 

jueves, 4 de agosto de 2016

Dissabte 30 de juliol. Badia Blava Xtrem.


Bé, tampoc va ser per tant, però si parlam de calor, si que podem dir que va ser extrema, sobre tot, a l'hora de tornar cap a casa. 
Dissabte atípic aquest on no várem anar amb les burrres d'mtb, bé en Fran si ja que no té bici globera (de tants i tants de components que compra ben bé en podria tenir una), ni vàrem berenar a cap baret. La idea era fer un dissabte amb berenada lounge, o de descans, per no patir tant i disfrutar de un moment tranquil i de frefresc. I  qui millor que n'Andreuet per organitzar-ho! Amb el seu estil full equip perfeccionista, ens va montar un berenear fresquet a cals pares, a qui agraïm el detall d'acollir a tot un ramat com nosaltres.


Quedam com sempre on sempre i a l'hora de sempre, Fran, Mapes, Biel, JoanBike, Andreu, Miqui, que va ser qui proposà la ruta, tot i que no es va matar en originalitat, Pere, i aquest narrador. De camí cap a Santa Maria s'ens afegeix en Gerard, i a Badia en Jeroni que hi va en moto sient el que treu millor mitjana.


Partim ringo rango cap a s'Esglaieta per després tombar cap a Santa Maria. Quasi només partir, ja ens anam trobant amb diferents grups ciclistes o "grupetas" com mola dir ara, fins el punt de que es van solapant fins ajuntar-se un pilot de més de quarante o cinquanta ciclistes. Aquí ens adonam de que els practicants de mountain som una petita minoria al costat dels de carretera. Tanta sort que arribant al poble es diluieix el gruix perquè és certament feixugant. En aquest trajecte s'ens ha afegit en Geri, just en el moment en que un nerviós conductor ens adelantava de mala manera. Ja tots plegats agafam camí vell de muro o de marineta com li diuent qualquns. A l'alçada de Xernòbil o lavanderia Diana (no entenem com s'els consent tirar tanta merda al torrent), voltam cap a Biniali i d'aquí cap a Sencelles. La ruta tot el temps va amenitzada per radio Gereard i radio Fran entre altres. Procuram dur un ritme àgil perquè no ens agafi la calor máxima, però devers Algaida ja anam rebollits. També procura rompre la rutina qualque mosca vironera quan arriba qualque repetjó, aprofitant que han anat descansats a cua. Pel camí de Galdent arribam a Llucmajor, on els xulets han atacat costa avall. Sense fer massa volta anam directament a agafar el camí de s'aguila, per després enllaçar amb el de sa Torre que ens deixa ben davant de Badia Blava on tenim el party. Arribant al creuer atacam de nervis a un triathlonero darrera el qual ens haviem posat a roda i ell no ho volia. Acabam de fer l'espectacle, per no dir ridícul, quan a pocs metres de l'stop ( què valents), tothom li fot un atac, llevat d'uns quans que ens quedam d'observadors. Fins i tot en Mapes s'hi va atrevir, sense arribar a consumar l'acte ja que es converteix ell mateix en la seva vícitma. En fi, tanta sort que no ens prodigam gaire com a grupeta que si no ens coneixerien aviat.


Arribats a can Andreu ja ens està esperant en Jeroni. Desesperats ens tiram damunt la beguda i després ens posam els modelets de bany per fer un capfico. A la piscina passam un ratet divertit, on qui més qui manco demostra les seves habilitats aquàtiques, bé en Mapes i en Jeroni, fredolers ells, aviat surten de l'aigua i s'abriguen com dos padrins. En Joan ens fa una demostració on queda clar que podrie ser un dur rival d'en Phelps a la natació olímpica, i el mateix fa en Biel però en aquest cas amb la natació sincro.


Ben refrescats ens posam a taula a acabar amb tot el que hi ha, inclòs ens han preparat unes truites amb patata i llom. Com sempre crids i rialles durant el berenar, tots menys un que com si hagués fus els ploms es queda ko. 


Quasi a la una ens toca reprendre la marxa, i com que en Pere i Gerard han d'anar cap a Biniali, decicim acompanyar-los fins Llucmajor, tots menys en Fran i Mapes que van directament per s'Orinal, i en Jero evidentment va  amb la moto.  Tornada extrema de calor pel cami de sa Torre entre camp de terrossos refractaris, entre 39 i 40 graus, tot i que procuram dur un ritme viu per arribar quan abans. Al vial de servei ens despedim dels raiguers i fins arribar a vora de la mar no recuperam la temperatura normal. Al passeig de s'Arenal posam en marxa l'aplicació de n'Andreu i ens entretenim amb la fauna turística.
Devers les tres som tots a casa. Ha estat un dematí diferent que ens ha ajudat a rompre la falta de motivació que de vegades tenim durant l'estiu. Hem conseguit l'objectiu que no era altre que divertir-nos. Gràcies Andreu .

lunes, 25 de julio de 2016

ESCORCA Dsbt 23 jul

By mapes
De tradicions i d'esperances...

Així es,  com cada any la fi de curs arriba, ara ja nomes queda l’examen final que es el gran viatge. Tot i això,  aquest curs  ha estat una mica caòtic, enrere queden aquells anys en que per aquestes dades tots estàvem apunt i els diversos estats de forma s’havien anat unificant per així, amb grup,  poder afrontar el gran repte que era la  sortida estival. Enguany som molts pocs els que ens anem i se’ns  farà estrany l’absència d’en Bigel, den Pere, d’en yerard , d’en vp etc, etc. Esperem que el nou curs que desprès començarem, ara que de nou la pau i l’harmonia regnen dins el grup, tot torni a ser com sempre.
Com a darrera sortida i com a bons mallorquins abans d’una expedició fora de sa roqueta ens acostem fins a Lluc per a carregar-nos d’energia i per anar-nos amb bon gust de boca  fent una volta  per Escorca en la que passarem per camins que no solem fer i que son dels mes espectaculars paisatgísticament i també tot sia dit, estan en ombra i son una mica fresquets.
8:00 Lloseta, fran (probikereation), pere, andreu, torner, bigel , raul i mapes partim via directa cap a Selva a on ja agafem el camí vell de Lluc que el seguirem fins a Caimari. Be, el darrer tram nomes  l’hem fet en bigel i aquest narrador, ja que els altres no han sortejat el guarda rail ( bionda pels mes iniciats) que ara dificulta l’entrada desprès de la gran corba de la carretera.  Un cop ens agrupem tots  ja a la primera costa de nou  cada un va agafant el seu ritme fins que ens tornem a reagrupar primer a la barrera de la cometa negre i desprès a la bretxa vella.
Arribem a  cas Gallet,que tot i que sigui relativament prest,  ja està ple de ciclistes. Panxa ben plena, alguns amb ració doble d’ous estrellats reiniciem la marxa baixant cap a la font coberta. Abans d’arribar-hi ens aturem al portell a on comença la pista , a on curiosament ara ha desaparegut el botador. Passem pel costat i iniciem la pujadeta pel camí que ara està impecable. Un cop deixat el desviament que ens duria cap els revolts empedrats del GR, nosaltres continuem per la pista principal seguint el que era abans l’antic camí de Lluc a Sa Calobra  i per tant camí públic que forma part de la variant de sa costera de la ruta de pedra en sec.
Avancem per dintre d’un frondós bosc d’alzines que de tan en tan ens deixa veure que a la nostra dreta i molt avall hi ha el clot d’albarca. Desprès d’un parell de revolts en baixada arribem a la barrera que ens indica que entrem dins son Massip, desprès d’un poc mes de davallada,  el camí es torna planer fins que arribem a un pi caigut, que es el lloc a on havíem avisat que teníem que posar el mode “silenci” . Continuem la marxa i passem discretament per devora uns   sestadors i desprès per un aljub immens.   El camí segueix  vora una gran paret per un costaner ple de margades.  Un cop superat un petit sembrat d’alfals que sorprèn allà al mig,  el camí es comença a embrutar fins que arribem a una nova barrera. A l’altre costat el camí ja està tot ple de pedres i els vents que aguanten una antiga reixeta fan que no sigui possible rodar, cosa que ens permet contemplar l’imponent mur una mica ruinos de mes de 3 o 4 mt d’alçada, mig cobert d’heures i falgueres  i  que un dia degué  dur l’aigua de la font sorda cap a les cases. 
Sortim  de dins l’alzinar i el camí desapareix dins un oliverar mig abandonat. Pugem unes quantes marjades i de nou recuperem l’antic camí amb un fort pendent. Al entrar de nou dins l’alzinar el camí es torna pista i tot i que el camí històric creiem que continua per un ramal mes planer, com que aquest narrador desprès de 2 visites d’investigació per la zona  encara no havia tingut temps de revisar aquest darrer tram,  decidim pujar per amunt fins a sortir a la carretera.  
Fem un trocet d’asfalt i tornem a  connectar amb l’antic itinerari de sa Calobra, anomenat en aquest boci com d’es coll Romaní. Aquí ja ens movem per terreny conegut i per tant tots esperem superar el coll i poder gaudir de l’impressionant vista del puig major, fins i tot en fran ja actua com els que tenim els vuit llinatges i ens sorpren amb un “que bonita es malorca “. Iniciem la davallada passant per les cases de son nebot i en el darrer revolt de la pista continuem tot dret per seguir per l’antic camí, que aquí es mostra  amb el seu estat original com a camí de ferradura empedrat.
Com que avui es dissabte l’embotelladora està oberta i per tant sortim a la carretera sense cap problema. Per asfalt iniciem la dura pujada cap a Cuber, que tot i ser pestosa es fa bona de dur per que a un li sembla que està rodant per un dels grans ports alpins que tant ens agraden i que ara que fan el tour recordem amb nostalgia quan els veim per la tele. Mentre uns recullen aigua de la font d’es noguer, altres es refresquen  amb l’aigua de la canal que avui va a tope, cosa que vol dir que Palma està xuclant tota l’aigua que pot dels embassaments. 
Agrupats de nou iniciem de nou la marxa primer seguint la canal i despres ja pel camí de la font d’es Prat, que ara, si un està en forma i te ganes d’esforçar-se , es totalment ciclable ja que les brigades del Consell i per tant el nostre marger en Jesús,  hi han estat fent feina. Iniciem la pestosa davallada, que per els mes patosos se’ns entravessa una mica, mentre que el senyor torner i el petit monstre que hem creat  van acumulant adrenalina.
Arribats a les cases velles de Tossals prenem per dins el comellar fent el tram mes ciclable  de les possibles baixades i  sortim pel primer desviament que enllaça amb el camí principal un poc abans del refugi.  Ara ja nomes ens queda deixar actuar la gravetat per arribar fins a Lloseta, llevat del valent d’en Torner i el una mica inconscient d’en Fran, que no se’n recorda que avui ja no hauria d’arriscar gens ja que això suposa posar en perill el viatge i que decideixen baixar per les dreceres. 
Ens re agrupem al desviament de Solleric i ja tots junts baixem directes cap es Cocons a on acabem prenent les tradicionals birres, avui amb un poc mes de moderació ja que alguns teníem que conduir. 49 km i 1200 mt de desnivell. 


viernes, 22 de julio de 2016

SERRALADA D’ORIENT Dsbt 16 jul

By mapes
A la fi aquest narrador pot tornar a escriure una crònica.
Desprès d’una petita treva de les temperatures i a l’espera  de que la “ monja l’encengui “ es proposà una volta per les muntanyes entre Alaró i Orient. Com que aquest dissabte  es plantejava aturada per berenar  i no hi havia  convocatòries alternatives d’amagat  varem ser un bon grapat.
Es convoca  a una hora intermitja, ni a les vuit com sempre,  ni a les set com es va fer el cap de setmana passat, així quedem  a les 7:30. Rol, fran, pere, miky, bigel, torner, mapes i un antic membre històric que feia  molts d’anys que no venia: en David Giant, que curiosament ha canviat la seva Giant per una altre marca.
Partim per Passatemps i Raixa i en un moment arribem a Bunyola molt abans de l’hora en que per error s’havia pressuposat que passaríem. I es  que  al mig d’un sopar de divendres a  vespre no es un bon moment per calcular horaris. Desprès d’uns moments d’indecisió decidim continuar ja que com diu algú:  “es parteix a una hora i des d’un lloc i els qui no els hi va be anar allà, es responsabilitat seva  enganxar el grup allà a on millor els hi vagi”. Enviem un washap  dient que comencem a pujar i partim per amunt.
En arribar al desviament de la cimentera, com que ara està tancat amb pany dubtem de si anar-hi o no, però davant la insistència del senyor Torner i també per anar fent temps per que així  apareguin els del raiguer, decidim botar. Tot i això,  com sempre que fem una cosa d’aquestes,  ho fem en coneixement de causa i es que aquest tram, tot i estar ara embarrat, es un tram del camí públic que puja cap Orient i forma part de la Ruta de pedra en Sec ( variant D).
 
Malauradament  aquest tram que abans es feia  en un moment ara es complica considerablement ja que la vegetació ha envaït el camí hi ha  uns quants d’arbres caiguts. Sortim denou a la carretera que la seguim fins passat  Honor, a on tornem anar a cercar l’antic camí. Ara si , el seguim sense majors incidències i per allà ens apareixen en Geri i en raul, demostrant que si un vol es pot afegir  al grup sense  tenir que concretar un lloc i una hora concretes. Iniciem la baixada però a mig camí  ens desviem per la pista còmoda que ens du a un dels revolts de la carretera ja que la intenció es anar cap a ses clavegueres. 
Així ho fem  i desprès de pujar 2 revolts ens fiquem per un camí que mai havíem emprat i que en forta pujada ens deixa davant el botador de les clavegueres. Estem en terrenys de ca la beata, i per tant no passem pena,  ja que suposem que la tia d’en Pere en principi no ens ha de posar entrebancs al igual que no n’ha posat perquè per allà pugui passar la Tramuntana Travessa, aquesta  nova versió de l’ultra Trail però ben organitzada.
Iniciem la davallada , possiblement de lo milloret que tenim a la illa i ens reagrupem a baix a on també apareixen en Largo i n’Anton en cara d’emprenyats. Queda clar que a partir d’ara , s’indicaran hora i lloc de partida i res mes, les hores i llocs de passada durant el recorregut  aniran a compte del que es vulgui incorporar en posterioritat.
Tirem cap a son Palou i de nou fem una nova connexió per anar a cercar el camí de s’Estaló.  Així un cop passats els sestadors ens enfilem per l’oliverar i en un moment ens plantem en el botador de l’hort de cals Reis. La nova connexió pareix evident i senzilla, hi ho es quan et diuen per on anar , però si no ho saps, et pots passar quasi una hora provant els distints camins, tal com va fer aquest narrador el dia abans per tal de que els senyorets no es posessin nerviosos pujant amunt i avall.
Ja dins l’alzinar iniciem la pujada cap el pas de s’escaleta per l’impressionant camí de carro que cada cop te mes pendent i mes pedra amollada. Arribem a dalt i desprès de planejar una mica enllacem amb el camí oficial del pas. Iniciem la davallada que es fa una mica llarga ja que no ens enrrecordavem massa del temps que hi havia de “pateo”.
Un cop agafada la pista davallem i en un moment ja estem asseguts a sa granja a on ja ens tenen els bocatas preparats gracies a que qualcú ha cridat per que ens ho preparessin. Durant el berenar ens visita el modèlic pare de mara autonoma amb la seva petita.  Com sempre desprès de berenar els frissadors partiren i els que quedem reiniciem la marxa cap a les fastigoses rampes del clot d’es Guix. Allà el grup es te que  esforçar una mica  i aplicar el corresponent correctiu   perseguint  un escapat que desprès de molts d’anys  vol demostrar  que està allà.  
Sense majors contratemps fem la davallada que en el seu tram inicial es  esplèndida. A Coa negre ja tots plegats reiniciarem la tornada acomiadan-nos d’els del raiguer a Son Torrella mentre els 4 que quedem arribem a Ciutat per es Caulls i Son Macià. En es Caulls ens quedà clar que hem d’anar-hi ja,  a bloquejar els camins abans de que els fills de P... que estan convertint allò amb un abocador  no deixin ni un recó ple de porqueria.
Com que hem  arribat molt be d’hora ens aturem  al abeurador que ens ensenyà en Jon Ander, avui amb la bona intenció de nomes prendre dues rondes, lamentablement la carn es dèbil i al final com que ens ho hem passat tant be  xerrant del be i del mal, no ens hem  aixecat  fins a la quarta.  


70 km i 1170 mt de desnivell.


viernes, 15 de julio de 2016

Dissabte 9 de juliol. Mola de Planícia



Seguint amb el final de curs i respassant temes pendents, rutes en el nostre cas, ja feia algunes setmanes que en Rol ens recordava que teniem pendent la mola, i aquest dissabte li va tocar el torn, un dissabte per cert amb moltes absències ( només vàrem ser tres ) i  on en Gerard (l'únic que no es va amagar) va aglutinar un gran grup de sectaris per fer una sortida de carretera de "tapaíllo" per es pla. Així que ràpidament consensuàrem una ruta no gaire llarga per no passar massa calor i no arribar tard a casa: Bunyolí, son Fava, coll d’Estallencs, cases de Planícia i Mola, camí des correu.


Tot i partir a les set, bé un poc més tard per culpa meva, no ens salvam de la calor ja que pujant Bunyolí fins i tot es sua a l’hivern. Passam sense problemes per sobremunt i es pouet fins son fava. El tram de sa Campaneta i coll d’Estallencs s’ens fa un passeig. Arribam a les cases de Planícia pel camí que pega darrera les cases, i ho feim abans del previst, en Biel havia calculat les nou i mitja.


 Berenam tranquil•lament davall un noguer i partim un tant desganats. La peresa, gràcies a la calor i a l’ambient pre-vacacional, s’ha apoderat dels nostres cossos. De camí observam que han arreglat l'esbaldrec a la pared del camí bord i no hi ha botador. Així que tira a tira anam fent el percal que tenim per davant. La cosa és que tot i el llarg que és el camí de pujada, és molt ciclable i el pendent no és abussiu. 


Llavors ve el bocí de pateo per la zona rocosa que el feim cansats i torpes. El premi: el trialerón de baixada cap el camí des correu, que en Rol s’el fa d’una tirada, i en Biel i jo més amb bones. Ens ajuntam a baix, tots amb un somriure d’orella a orella.



Quasi estam llests de feines. Ens queda el pestós empedrat des correu i només ens hem de deixar caure fins el ferreret. A Esporles feim un repostatge mentre observam l’ambient piji-progre del poble. Seguim pel coll d’en Portell pel camí més dur. Al  Muntant en Rol tira cap a casa ja que té l’enéssim cumple de l’any, i van…. Biel i servidor tiram per can Mallol fins ca’s Ferreret. A les dotze i mitja ja hem acabat, a molt bona hora i molta calor. Total, uns ciquanta-cinq quilòmetres i 1560 de desnivell.
Pd. no sé què putes he fet amb les fotos, crec que volia imitar en Miqui i la seva tècnica compensatòria.