Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

lunes, 15 de enero de 2018

FINS SANTA MAGDALENA. Dsbt 13 gner


Primer dissabte  de l’any  per tots aquells que no sortirem el dia de Reis i amb molt bon grau d’assistència ja que érem 12, nombre que no està gens malament per un grup que segons alguns està amb crisis profunda.
La proposta del dia era intentar pujar a qualque atalaia o torre des de la que veure l’encesa que es volia fer aquest dissabte. Com que al dissabte passat els pocs que sortiren anaren per tramuntana nord i el proper hi ha  la volta Vp&Gerom que pel que es veu va per tramuntana sud o com a mínim va pel camí de pescadors, nomes ens quedava rodar pel pla o pel raiguer així que es decidí partir cap a Santa Magdalena. El recorregut d’aproximació  també tenia que intentar sortir del clàssic corredor del raiguer pel que s’optà per recuperar el camins de son Orlandis i així passar per Puntiró per veure si enganxàvem en largo que feia temps que no apareixia.
8:00 Bp amb fred i molt poca claror, hora que possiblement seria bo que en aquest mesos pases a i mitja si la gent ho vol, bastaria que qualcú ho proposes al washap o a un berenar tal com sempre s’ha fet. Partim cap a son Macià i girem pel camí de muntanya que avui el seguirem per son Ametller per així arribar pel cami de son esvaït a Son Orlandis. Aquí sembla que el Govern ha arribat a un acord amb Gesa o al que ara es diguí que n’es el propietari per posar allà una area recreativa. Així  s’ha netejat tota la part de baix de la garriga i ha quedat perfecte.
Nosaltres enfilem el camí que puja  cap al que devia ser la caseta del garriguer i passada aquesta anem tirant mes o menys entre les estepes fins la paret de partió. Entrem a la finca següent a on no hi ha gens de camí i anem tirant a peu per entre les estepes i els ullastres, nomes son 350 mt pero com que hi ha molta roada amb aquests 7 minuts 7 minuts tots acabem amb els peus i les cames  una mica banyades. Menys mal que molts ja anem amb la roba vella com comentarà en Rol, i es que  tot i que   teníem el llistat amb les  talles i nombre de peces del que volíem se li va passar a en miky perquè acabes de concretar el tema amb els fabricants  i així anar repartint feines i encara es l’hora de que digui res.
Entrem a son pelat i ja rodant arrivem als afores de Portol. Travessem el cami de sant Jordi i allà enganxem en Geri que com sempre desprès de mil malabarismes apareix de no se sap on i en Tià recent arribat per temes de feina de terres angleses. Així aquest ens regala un bocinent de tirany que ens serveix per arribar fins a son Seguí, gracies Tià per això i la feineta que vares fer el diumenge.  Pujem fins quasi l’ermita i desprès de la torre rodem una mica pel laberint de camins d’aquesta muntanya. Davallem cap a les olleries i d’allà ja anem cap el proper objectiu que es Morello.
Així anem alterant camins de terra amb carreterones d’asfalt, camí de cas canar, de Montuiri, de Jornets, de son Bordils i finalment vell de Muro per a on arribem a Son Catiu, punt de berenada segons suggeriment d’en Miky.  El berenar es fa mes llarg del que toca ja que coincidim amb un grup molt gran de carreteros i la gent no s’asseu fins que no han fet la xerradeta amb tothom. Una hora mes tard reiniciem la marxa sense en Torner que te presa i n’Andreu i en Fernando que decideixen que ja han rodat prou i van a cercar el tren. 
Anem a cercar el camí vell de LLubí  per son Gual i com que feia molta estona que no el fèiem no sabiem  que  el seu principi estava inciclable  quasi mes brut que quan l’anàrem a netejar una mica amb en Cecilio ja fa molts d’anys.  Comencem la pujada primer pels camins de terra de son Catllar i desprès d’una aturada a on Democràticament es decideix  continuar tot i que anem una mica fora de temps, per la carretera cap a Santa Magdalena. En arribar a dalt no trobem a ningú que tingui intencions d’encendre cap foc o senyal de fum, així que iniciem la baixada seguint tal com era previsible a en Rol que es coneix molt be aquesta indret i la seva area recreativa.
Passades les trialeres iniciem ja definitivament el retorn que ho fem per els tiranyets de l’antiga zona militar a on qualque desenfeinat s’ha dedicat a posar pedres pel mig. Per mes carreterones arribem a Inca i abans d’enfilar cap el serral de ses monges en Miky també desapareix  ja que segons alguns estava ja  hasta la ... Es veu que ara vol arribar mes prest a casa, cosa totalment respectable,  i per això vol tanta organització i col·laboració.
Continuem ruta pel camí de son Marimon i abans d’enfilar cap a Biniamar tornem a fer votacions per veure si retallem o no i de nou en Vp ens insta seguir segons el planificat. Així anem a cercar el caminoi cap a Lloseta i la seva area recreativa per retornar cap el camí del raiguer pel de son Bonifai. 
Ara ja no abandonem la ruta oficial fins a Ciutat per sa bomba i els caulls.
A l’alçada de Coanegre en Tia i en Geri ens deixen cosa que avui no fa en VP quan arribem a s’Indioteria, així que aquest dissabte  s’ha estrenat i ens ha acompanyat al remat de la jornada i moment en que es comenten les jugades.
 

Bona volta a bon segur un bon entrenament per la matada del proper dissabte en la que hem fet alguns caminois interessants i novedosos. 102 km i 1100 de desnivell.


domingo, 31 de diciembre de 2017

RESUM 2017.


Món enllà d’aquest lloc de fúria i llàgrimes /m’acorralen amb terror les ombres.
Però tants anys d’amenaces / em troben sense cap temor.
Ja no importa quin va ser el meu camí,/ quantes culpes he acumulat.
Amo sóc del meu propi destí:
Capità de la meva pròpia ànima.

William Ernest Henley, Invictus


GENER
Amb aquest versos  tan adients en  aquest cap d’any turbulent i que reflecteixen l’estat d’ànim d’aquest narrador, en Pere va recordar la figura del gran Cecilio el dia que férem la segona volta per recordar-lo i que desprès acabà com ja venia sent tradicional amb la calçotada a sa Cabaneta que enguany  ja no es farà.  També va ser destacable per poc habitual la volta fins a Sineu i el puig de son Nofre amb els seus 104 km

FEBRER
Començà el mes amb una volta clàssica pel Massanella i Cuber a la que aquest narrador no es va trobar en cor d’assistir. Les voltes mes innovadores del mes varen ser la que férem fins a can Pancuit a on   estrenarem un nou camí per pujar cap a son Mandivia, que ara anomenem camí d’en Fernando i desprès de voltar per la comuna d’Algaida per alguns tiranys també nous. Arrodonirem la jornada amb un caminoi nou per Ruberts en el dia que el senyor Torner passejava al senyor Cube. El mes es va completar amb la volta clàssica a Artà a la que varem introduir algunes novetats com correspon a tota bona volta sectaria.

MARÇ
Començarem el mes rememorant la volta del gerard  day que ens du per camins que no solem freqüentar i que tenen molt d’interès. En aquest dia coneguérem el perfecta capdefava mtbiker, individu  que sempre va de carreres i passa a tota llet pels camins i al que tota la gent l’estorba. 
A la volta a Sóller es va anar fins a Balitx  i es demostrà tal com ens contà en torner a la crònica que en aquest grup l’únic que saben fer alguns es criticar i mai son capaços  de reconèixer i sobretot agrair l’esforç  que representa pensar  les rutes. També en aquest mes de nou aquest narrador es trobà amb hores baixes mentre el grup partia cap a Planicia. La volta mes novedosa en la que possiblement reviscolà l’esperit sectari va ser la que férem per Biniatzem, allà en jeroni ens creà la ’inquietud de recuperar la volta que unia Biniarroi amb Aumedrà i seguint un track d’en kapax ens tirarem a l’aventura amb alguns trams que realment varen ser novedosos i altres un suplici de tant de botar reixetes.   

ABRIL
Si qualque cosa hem d’agrair en aquest mes, va ser que el que hagués pogut ser i gracies a Deu no va ser. Férem una volta que tenia que ser un gran estreno en el que faríem per primera vegada la baixada del port de Valldemossa per son Oleza amb bicicleta. Aquell dia tot havia anat be fins que el senyor Torner desaparegué  per un tallat  i per sort, quedà retingut per les branques dels arbres. 
En aquest mes també anàrem fins la punta de n’Amer rodant per Manacor  així com el tradicional Pancaritat que enguany tingué 123 km. Es va fer tambe una altre volta de la que no va quedar constància, ja que aquest narrador era per Santiago de Compostela per feina tot i que va aprofitar per rodar per allà seguint algunes de les entranyables fletxes grogues.

MAIG
El mes de Maig fou el de la volta per Menorca que va ser tot un èxit de convocatòria ja que les dades es varen moure fins a tres vegades per tal d’aconseguir el màxim de quòrum. Quedà  així ben clar que es molt difícil fitxar dades amb molta antelació ja que les obligacions familiars o laborals  sempre son molt variables. En guany tocà la banda de Mao que es la que tenim mes poc freqüentada i en la que anàrem per alguns camins d’interior molt interessants fruit de la feina de camp que havíem fet amb en Fernando. Desprès d’aquesta sortida aquest narrador va ser operat del genoll pel que durant els dos mesos següents nomes queda constància del que es  va fer a algunes cròniques . Així en Torner contà la volta que feren per na Burguesa i Calvià per una suposada nova trialera que havia descobert en Miky però que ja era coneguda. La que no era coneguda era la que els hi va ensenyar en bini per enllaçar el camí vell d’Andratx a Capdellà. D’aquesta volta quedarà al blog  l’única  fotografia d’en Raul d’aquest any, ja que aquest ja està totalment desvinculat de la Secta. Varem fer molts d’esforços per intentar evitar l’escissió, però ni   el nomen anament  d’en gery com a  sectari de l’any va aconseguir evitar-ho i això que aquest va assolir plenament el seu càrrec i va fer feina de valent per intentar mantenir unit el grup.

JUNY
D’aquest mes nomes en quedà constància la 345 volta Mallorca nonstop amb sentit  anti horari, es a dir, acabant  per la serra de Tramuntana. N’hi participaren 7 i nomes ho acabaren els 2 pestosos d’en Torner i en Bigel, tot i que hi ha que dir, que en Miky quasi  la va completar tota. La idea va sortir d’una setmana per l’altre, evidenciant l’espontaneitat amb que funcionem,  cosa que va fer enfadar una mica a n’Anton que es veu que li van les grans marxes de molts kilòmetres i justament aquell cap de setmana tenia feina.

JULIOL
En aquest mes el que escriu aquest testament ja va poder de nou agafar la bicicleta, així que el que quedà constatat en el bloc fou la sortideta que férem amb la nova generació sectaria , en Sergi el fill d’en Joan que aguantà sense cap problema els 43 km que férem voltant per Marratxí. Fidels a la tradició férem el bubas day que  enguany caigué amb dissabte i per tant acabarem amb un bon dinar.  Tancarem el mes amb molta calor i  fent una volta rutera fins can Andreu que ens acompanyà rodant potser els darrers 5 km i així justificarem el dinar que ens varen donar a ca seva.

AGOST
Com sempre el mes d’Agost es el mes del viatge, que enguany reincorporava a en Joan que feia molts d’anys que no podia venir a aquesta sortida. Nomes per veure la cara de felicitat que posava els primers dies  ja valia la pena el viatge. El recorregut escollit fou la Transverdon, una volta que va proposar en miky i al que hem d’agrair aquesta gran trobada. 
Fou un autèntic viatge Alpi amb grans colls, alguna emmerdada, i  també  amb bastant calor, cosa que potser fou un dels motius pel que en Miky no va acabar  amb molt d’entusiasme i certa tirria als viatges col·lectius en els que  també s’ha de saber conviure en grup.  Acabarem el mes amb una volteta per Valldemosa.

SETEMBRE
En aquest mes al bloc no quedà constància de cap volta, tot i això i gracies a que almenys les  voltes queden gravades al Gps, podem dir que començarem el mes pujant fins a Lluc i baixarem cap a Pollença fent la tornada per part del recorregut del gerard day. A la següent sortida anàrem fins a s’Estalella i es Cap Blanc inaugurant una mica el recorregut dels tiranyets ran de carretera que fan la tornada a Ciutat des d’aquell indret mes entretinguda. A la volta que férem fins el castell d’Alaró, primer passarem per Son Segui.  Així recuperarem aquest recorregut que feia molt de temps que no el fèiem ja que estava blindat. En aquest dia incorporarem un bocinet de tirany nou prop del puig que no havíem fet mai. Acabarem el mes pujant al Teix per es Cairats.

OCTUBRE
En aquest mes tot i que en el blog no consti cap sortida, fou el mes en que completarem el tram que ens quedava de la GTPC es a dir anàrem des de Puigcerdà fins a Viella. Una gran volta sectaria  de les mes autentiques i en la que regnà tot el temps el bon rotllo  entre  els 7 que hi varem anar. En aquest cas la cara de felicitat de n’Anton  també ja justificava la sortida, que precisament es va tenir que adelantar una setmana per ajustar-la al seu calendari laboral. Potser el mes destacable de la volta fou la destroça del canvi que va fer aquest narrador i que l’obligà a separar-se del grup durant un dia, cosa que uns poden interpretar-ho com una gran putada però que per aquest narrador es el que dona autenticitat i esperit d’aventura a la sortida.

NOVEMBRE
Aquest mes de novembre els tristos successos politics  arran del País i l’estat de repressió que s’instaurà el feren un mes raro,  el sub grup de washap a favor de n’Aldo va estar hiperactiu i  al menys ens  va servir per alliberar una mica la tensió que alguns teníem.  Això, la sortida  just a finals d’octubre i per part d’aquest narrador un munt de feina,  feren que enguany no recordéssim com cal a en TONI quedant això pendent per l’any que be, si es que encara seguim existint com a grup o es permeten fer aquestes coses.
De les voltes que en te constància aquest narrador n'hi ha  una que férem pel Raiguer, que la podríem definir potser com la mes plana de l’any i una que férem fins a Sóller via Deia pels caminois de la cara sud de la vall, es a dir, per Fornalutx.

DESEMBRE
D’aquest mes , ara per ara nomes consta una crònica, tot i això,  el grup ha estat sortint.  Així la que aportà qualque cosa novedosa fou la que férem fins Orient en la que en Vp ens proposà una nova manera d’entrar per Honor, bastant mes elegant que la que fèiem fins ara, veurem si es consolida. Aquest dia aquest narrador va tenir que abandonar ja que la passa de grip, o el que sia, que ara està pegant a tothom estava en plena acció.  A la següent sortida el grup va anar rodant pel raiguer i el pla fins a Randa i Montuiri. Aquest dia al berenar , un que ara no ve quasi mai, obri el debat  en el que ara estem ficats i tot i que  algú ho vulgui  disfressar com un petit procés es clarament un art 155 en el que es vol acabar amb el funcionament històric d’aquest grup. Acabarem l’any amb una volteta de molt bon rotllo per la Mola de son Pacs , davallant de Valldemosa pel camí vell de Bunyola que ara gràcies a la neteja que es va fer per la tramuntana travessa i els retocs d’en Rol es un goig de baixada. Gracies Rol. Acomiadarem  l’any amb el tradicional brindis en el pas del ventall.

Un cop repassat tot el que ha donat l’any i tot i que potser els darrers mesos hagin estat una mica caòtics, Deu ni do el que ha donat de si.
A nivell tècnic podem dir que el monoplat s’ha imposat definitivament i que la marca Scot pareix que es la patrocinadora del grup.
En referència a neteges hem suspès estrepitosament de nou, menys mal que en Rol fa una mica de feina.
Si ens fixem en les rutes i els nous descobriments, també podem dir que ha estat un any que ha donat de si, han estat petites noves incorporacions però molt interessants. Veurem que descobrim aquest any nou si es que la burocratització i rigidesa  que ara es vol imposar fa que aquest grup es converteixi en un d’aquells grups que tenen x rutes,matant definitivament l’esperit i la improvisació que caracteríça a la SECTA.
En quant a viatges aquest ha estat un molt bon any, en el que podríem dir que hem aprovat amb mol bona nota, perquè la qualitat i la participació  del que hem fet ha estat molt alta, i això sense necessitat de grans planificacions i gracies a la flexibilitat que ara es vol malmetre,  ha permès que molts poguessin assistir. Veurem si en aquest any arriben a bon port les propostes de viatge al país  basc i el gran viatge mes enllà de l’Atlàntic i podem canviar els nostres estimats Alps per les Rocoses.
Esperem que el 155 no sigui el final del que fins ara ha esta aquest grup. Parlem-ne

Molts d’Anys i esperem que aquest no sigui el darrer resumen d'aquest narrador.

miércoles, 27 de diciembre de 2017

Dissabte 23 de desembre. Teoria del caos. El procés.




En matemàtiques i en física, la teoria del caos tracta el comportament de determinats sistemes dinàmics no lineals que, sota certes condicions, presenten un fenomen conegut com a caos, que es carateritza especialment per la sensibilitat a les condicions inicials, és a dir, que un petit canvi en les condicions inicials del sistema dóna lloc a una evolució posterior molt diferent...


Des que el nostre mentor es troba en situació de retrobament amb si mateix, per dir qualque cosa (molt respetable), ens estam veient obligats a proposar rutes que més aviat no són tals si no que són intents desesperats de fer qualque cosa per cumplir el nostre objectiu dissabter que és ni més ni manco que sortir un grapat d’hores en bici en companyia dels amics. Així que passa el que passa, que no tenim costum o la facultat de improvisar un bon recorregut i ens posam a pedalar sense saber massa bé el que farem. Pels que som possitivistes, malgrat tot, aconseguim cumplir l’objectiu, però pels més exigents això no basta, i amb raó. D’aquesta manera la qualitat de les sortides deixa un tant que dessitjar i aixó a la llarga no és bo.


Tot i això, ens trobam aquest dissabte un bon grapat, Miqui, Vp, Bordoy, Biel, Tià, Predror, Pere, Jonander, Andreu, que es trobarà amb nosaltres al berenar, Joanbike i servidor. El primer que crida l’antenció és l’estrena de les noves montures d’en Bordoy, una cannondale preciosa, i l’Scott-Nino d’en Pere I L’Humil. Està clar que els reis han vengut (anticipadament) ben carregats per alguns.



La idea d’avui és fer una volta de pla amb berenada a Randa. Per tant, partim cap a son Macià per ons ens trobam altres grupets com un de uns joves principiants que volien brega, o un altre que semblava sortit del túnel del temps, amb horribles bicis de 26 ( si, tristement ara les veim així ) i indumentàries tretes del covo de les ofertes permanents. Seguim pel també horrorós polígon de can Rubiol pel camí de Muntanya, travessam les vies i pels camins de son Verí i dels pixacans arribam a sa Cabaneta i ens desviam cap a ses Clotes per anar cap a Pòrtol i dirigir-nos cap el jardí d’en Ferrer on al final ens trobam amb l’impacient Tià. Agafam carretera de Sencelles per anar direcció santa Eugènia i fer el classic pas pel xalet. La idea ara, és anar direcció Algaida per l’embullós entramat de camins esquerra dreta esquerra. Després d’un petit dubar enfilam com toca i pel camí de son Pujolí sortim a la carretera Algaida Pina, on teniem la intenció inicial d’agafar el vell de Pina, per després tombar cap a Algaida i fer els camins cap a Castellitx, i d’aquí arribar a Randa. Però, entre que hem partit tard i hem tengut qualque avaria, el temps s’ens ha tirat a sobre i sabem que n’Andreu ens està esperant a Randa, per la qual cosa decidim tirar via directe cap allà, a sigui que cap Algaida, després un poquet del camí vell de Llucmajor i per la costa dels cabaios arribam a Randa. Un cop davant el celler, veim que serrà tasca impossible berenar allà ja que pareix que tothom ha tingut la mateixa idea, ruteros, triatletas y cinquanta mil moteros s’hi han plantat allà. Fins i tot això haurem hagut d’improvissar avui, el lloc per berenar. Ràpidament, però, decidim que la solució està a Montuïri a n’es Revolt. Com que el traçat és ràpid, això si, per carretera, en no res ens hi plantam, únicament que els més famolencs ho fan tot per carretera i els altres aprofitam el camins per dins les parce·les que duen al vial de servei. En es Revolt ens preparen una bona taulada pels onze que som. Alguns demanem el berenar clàssic del lloc que és el pa amb oli amb sípia, que és de fàcil digestió. El tema principal de sobre-taula és el que ja sabem tots. Bé, també la nova jugueta de n’Andreu, un smart Brutus full equipe. Ben berenats i ben atesos partim cap a la segona part de la ruta. Agafam el camí de son Mallol que ens deixa a la carretera que va cap a Pina, que la seguim fins arribar al creuer, on seguirem recta per la pista gravel (paraula que està de moda) que ens duu cap a Ruberts. Per aquí, qui porta la veu cantant és en Joanbike, que és bon coneixedor de la zona i a més se'l veu amb ganes. Els entrenos gravel amb en Miqui están donant fruit, pareix. Travessam la carretera de Sineu i tiram per la carreterona que ens deixarà a cas Canar. Tornam agafar camí, en aquest cas el camí de Montuïri, on l’hivern passat vàrem passar aquella crisi de fred que ens va tenir uns moments mal parats. Poc després feim un gir a l’esquerra ja que volem anar direcció Sencelles, camí que també es coneix molt bé en Joan. A la carretera de Sencelles Inca n’agafam un bocí per desviar-nos poc després cap a l’esquerra pel camí de son Creixell, o qualque cosa així, en direcció Biniagual, amb el corresponent embull que sempre ens feim per aquí, tot i que duim l’expert de la zona, un tal Pere. Al camí vell de Muro, poc abans de Biniagual ens ficam dins les vinyes Falcon Crest, ja que per el vist no posen cap pega per transitar-hi. A partir d’aquí, i ara si ben comanats per en Pere el Binialer, anam fent camins de camades de la zona fins, altra cop el vell de Muro i fins santa María. Aquí ens deixa en Tià, i al camí del raiguer en Pere. La resta, Vp, Bordoy, Joanbike, Biel, Jon i servidor de vostés feim la tornada clàssica per sa Bomba, Caülls i san Macià, ja amb les cames que noten la quilometrada d’avui. Com sempre que arribam per aquesta banda feim meta al bar dels povals, ons ens atiborren de patates i ous fregits. Total, poc més de cent quilòmetres i "només" 600 de desnivell, tot una decepció per segons qui.

El Procés. Hem començat aquest relat deixant entreveure els esdeveniments que han obert un debat dins del si d’aquest grup. Res a veure amb el procés autèntic, però si que a micromillonèssima escala el podem titllar així ja que una gran part dels membres d’aquest grup demanen canvis organitzatius per tal de no trobar-nos amb el que ens està passant darrerament. Com sempre, els intents de canvi tenen els seus adeptes i els seus detractors, els seus pros i contres, però pareix que la cosa no té volta enrera donat que el moviment pareix que té majoria. Esperem que les negociacions que començaran a partir d’ara es facin amb seny i enteniment i no acabem a cops de porra, bé de bidó en el nostre cas.

viernes, 17 de noviembre de 2017

PEL RAIGUER Dsbt 11N

Qui tingui orelles que escolti!

Desprès d’una altre setmana  de terribles  noticies  ens hem adonat definitivament que aquest  país segueix dominat per l’odi i la rancúnia  i que certes actuacions repressives que ens pensàvem oblidades, tornen a ser ben presents, tot i això,  nosaltres que poc podem fer ,seguim amb les nostres rutines.
Així arriba el divendres i no hi ha res decidit. Desprès del  torn de consultes: torner, gery, joan , miky , biel ( be, aquest mai contesta ), els convenç que desprès de la panxada del dissabte anterior  per Miner es pot fer una cosa facilota perquè aquest narrador es pugui reincorporar al grup i tal com en comenten també ho pugui fer en Meli.
La intenció inicial era fer alguna de les rutes Paisatgístiques que aquest narrador ha dissenyat pel Pla i el Raiguer i que han de  servir  per promocionar una mica el mtb d’una manera amable i sense entrar en  la polèmica  sobre la massificació de Tramuntana. Així  en base a la futura llei de camins es volen posar en valor els camins que, ara per ara, romanen sense asfaltar mitjançant uns grans recorreguts com: La Ruta de les ermites, El Raiguer, terra de vi i damtllers, El Pla, turons i camps de blat, Migjorn, Llevant o Llebeig.
Tot i això, com que les rutes no surten de Ciutat i son de bastant quilometratge al final no ha estat possible i el que es proposa es un “compongo” d’un tros d’una d’elles.
Partim a les 8:00 de on sempre, un bon grapat. En concret 9 bikers correctament uniformats amb l’equipació sectaria, que per el que sembla, haurem de cuidar bastant ja que no hi ha manera d’encarregar-ne una de nova.  Així partim cap a son Macià i desprès pels Caulls a on en Meli ens fa recuperar l’antiga sortida arran del torrent i així ens evitem el parking de Festival. Continuem per la vinya dels Caulls i desprès de travessar les vies enfilem cap a Marratxinet, llogaret que tenim una mica deixat de banda des  de que tallaren el pas a nivell del camí de sa bomba. 
Al sortir a la carretera de Sencelles s’ens incorpora en Geri que torna a fer el coll d’es Pou. D’allà enfilem cap a Santa Maria de on anem a cercar el laberint de les vinyes que avui es fa mes seguidor ja que anem guiats per un track. Desprès d’infinites dreta, esquerra i biceversa arribem al creuament de la cra de Santa Eugenia a on agafem cap a questa població per aviat desviar-nos cap a ses coves. D’allà, vist que una altre jutge ha decidit que el camí  natural cap a Santa Eugenia no es Públic, no ens  queda mes remei que anar cap el puig. Així ho fem i desprès de tenir que empènyer un poquet la bici arribem al monument del que no hi ha que oblidar  que es un monument expiatori, vestigi d’aquella: “ Una, Grande y Libre” a on si que realment s’adoctrinava a la gent i que ara pareix que ens hi volen fer tornar anar  amb els atacs, totalment falsos i fora de lloc, contra mestres i professors (noble professió d’alguns sectaris i de molts de familiars nostres )  perquè practiquen la immersió en la nostra llengua ( si es fa amb angles o alemany,  ja no es adoctrinament).
Malgrat tot,  hi ha que reconèixer que si un vol tenir una percepció completa del que es el Raiguer, aquest es un dels  millors miradors d’aquesta comarca illenca.  Iniciem la davallada, l’única de tot el dia,  i enfilem cap a son Mascarò a on ens creuem amb uns ciclocrosers amb cara de felicitat. Certament el recorregut d’avui es  un recorregut totalment gravel .En un moment arribem a Biniali i com que encara no son les deu, en bigel troba que em de continuar.  Al final s’imposa la majoria i acabem aturant-nos segons estava planejat. Bon berenar i sobre tot cocacola arreu per nomes 5 euros. Reiniciem la marxa per anar a cercar el cami de son morello i d’allà prenem cap a Sencelles. Com ja es habitual el track ens mana creuar el poble en contra direcció,cosa que no fem 
De Sencelles enfilem el vell de Biniagual a Inca, proper objectiu i punt de retorn de la volta. Un cop travessem la ciutat enfilem per la sortida de tots els bikers i runers d’aquella població en direcció a Biniamar, aqui en Meli ja comença a fer figa però l’anem esperant cosa que també tot sigui dit  li va molt be a aquest narrador. A Biniamar iniciem la tornada per el recorregut oficial quan anem cap a lluc, però avui ho fem a la manera inversa. En arribar al torrent d’Aumedrà ens trobem un bon grapat de cavallistes que estan fent una gran ruta per Mallorca. Ens diuen que fa 8 dies que sortiren de Capdepera. Els deixem passar mentre constatem el divers nombre d’usuaris que ens hem trobat per aquests camins i que hem conviscut harmoniosament, cosa que ratifica la necessitat de preservar-los i de crear rutes aptes per caminants, beteters i cavallistes que creuin tota la illa. 
Reiniciem la marxa per el cami de son bonifai i en contra del que es habitual i amb un cert desconcert d’en geri enfilem cap a Alaró pel seu magnífic empedrat. A Banyols de nou tombem per avall per retornar al camí del raiguer pel camí del puig. 
A partir d’aquí ja no hi ha mes novetats fem la tornada clàssica per les escoletes ( En bini s’enfada perquè mai ens enrrecordem del seu nom autèntic ) , son Pizà, muntanya i son Macia, a on encara en Jon Anda ens proposa fer un troçmes de “senda” que resulta ser bastant fiasco , pero que ens evita anar per la carretera i aixi arrribem a son Nicolau ( abacanto) i al segon objectiu del dia que es el bareto que nosaltres anomenem dels “cubos” .
Es a dir un bar a on hi ha una oferta d’un poal ple de cervesses i una bona tapa per un preu molt bo. Així iniciem les rondes  i quan ja dúiem dos poals aquest narrador parteix quan el jove cambrer arriba amb dos poals mes. Com que la volta avui ha estat molt light com diu en Jonanda “ si no hacemos deporte almenos nos emborrachamos” i suposo que per això càlcul que se’n va anar a casa amb mes de 4 cerveses. 
Tornant a casa amb el puntet que et deixa l’excés de cervesa un va tornant a la vida real i li torna venir la indignació al veure com la gent retweea alegrament certes difamacions i pensava amb la frase que encapçala aquest bloc “yo no digo esta cancion  sino a quien conmigo va “.
90 km 670 mt desnivell


jueves, 16 de noviembre de 2017

Gran Travessa del Pirineu Català 2017. 21-24 OCTUBRE 2017. Dia 4.

D’Espot a Vielha.

Avui darrera etapa. Ens hem d’enfrontar a 65 quilòmetres i a uns 1500 de desnivell acumulat. Avui l’etapa transcorre per alçades més baixes en principi, per, devers el qm vint enfrontar una pujada continuada de quasi trente fins el pla de Beret a 1882 mts., això si, amb un pendent mig bastant més suau que els dies anteriors. 


La idea es arribar a Vielha amb el temps suficient per dinar tranquils i agafar el transport que ens ha de dur a Barcelona amb temps de sobra. Per tant, després d’un desdejuni continental i després de posar a prova les canonades de l’hotel, iniciam la marxa carretera avall, que transcorre a ran del riu Escrita, el que passa per Espot, per després d’uns quatre qm desviar-nos a l’esquerra per una carreterona que ràpidament s’enfila cap a Jou i alt de Jou. Des d’aquí tindrem una bona perspectiva damunt la vall d’Espot i més envant damunt la vall d’Àneu. 


Un cop arribam al poble Son agafam un sender o corriol com li diuen per aquí, que transcorre enfilat per un tram amb una bona caiguda cap a la dreta, però no té gaire difultat tècnica. Arribam a una zona de bosc molt colorit per la tardor on feim un divertit tram de baixada i certament trialer fins que hem d’enfrontar un exigent tram que l’acabam fent a peu. Sortim a una pista que puja a la muntanya del Calvari, moment en que la bici del Mapes demana assistència de primers auxilis, feina que corre a càrrec del Gerard. El propietari, com sempre, mira. 


Acabam de baixar per un bocí també trialer, amb qualque pas motl tècnic, i que acaba a la carretera de la Bonaigua. Com tots aquests dies, tenim una temperatura excepcional, i llevat del trams ombrívols, quasi podem dir que fa calor i tot. Continuam un poc cap amunt per la carretera fins que tornam agafar altre cop un caminet tècnic cobert de fullaca que ens obliga a la prudència ja que amaga qualque sotrac. Un lletreret de fusta ens recorda que continuam dins el traçat de la pedals de Foc. 


Arribam al traquil poblet de Borén ( dir tranquil a aquests poblets és redundant ) on aprofitam per fer un petit avituallament de barreta i aigua. Aquí comença la pujada del dia, amb un primer tram d’asfalt que passa pel poblet d’Isil i Alós d’Isil ( i en Sil, on és en Sil? ), on ens soprén el seu cuidat cementeri situat a primera línia i la església romànica. Seguim cap amunt, estam remuntant la vall d’Àneu seguin durant molt de temps el curs del riu Noguera Pallaresa ( en Mapes ens diu que ens casarem de veure’l, però no és així ). 


Arribam al refugi de Fornet, on a més d’un se li omple la cara amb un somriure de costat a costat ja que hi figura una solejada terrasseta i un baret. Hem de dir que comença a ser preocupant l'adicció als bars que està agafant aquest grup. La síndrome d’abstinència no ens deixa veure un lletrero que posa tancat, pel que ens han de cridar l’antenció. Continuam cap amunt per la suau pista, un tant enfangada ara, fins que arribam a una zona de pastura molt assolellada, on feim la berenada que no hem pogut fer al Fornet, si és que per berenada se li pot dir a menjar una barreta i un gel. També resetejam un poc el cos castigat per la punyetera motxilla. 


Reprenem la marxa per un tram de collet que ens endinsa dins un frondós i verd bosc. Un cop superat aquesta pujadeta el pendent es suavitza i inclòs passam petits descansos. A un moment donat, un lletrero d’aquests d’ubicació ens recorda que estam dins zona aranesa, més que res per la curiosa escriptura amb hacs i accents on no estam acostumats a veure, cosa que li dóna molt de caràcter a aquesta llengua. Bé, tota una tonteria per qualqú. Com qui no vol la cosa i amb un ritme progressiu arribam a Montgarri on s’imposa el seu vistós santuari. Estam ja de ple dins la Val d’Aran. Després, un altre xasco, no perquè no poguem visitar l’esglèsia, si no perquè el bar està tancat. Què hi farem, som així!. 


Sortim de Montgarri per una pisteta que comença amb uns repetxos de fort pendent, però un cop superats aquests recuperam el ritme progessiu i amb no res ens plantam al Pla de Beret i la seva pijiestació de baquiera. Aquí ens adonam que en Rol ha fet la pujada per un cami paral·lel per l'altre costat del riu. Amb la vista al front tenim una fastàstica panoràmica dels cims més alts del Pirineu, destacant el que és el Massís de la Maladeta i les seves glaceres. 


Ens feim foto de grup, i iniciam la baixada que comença paral·lela a la carretera per un serder pedregós amb una respetable caiguda cap a l’esquerra. La baixada travesssa un parell de vegades la carretera que puja a l’estació i es converteix am un divertit i llarg sender que passa pels turístics i postissos poblets de Tredós, Salardú, Gessa i no sé quans més fins que arrribam al destí final, a Vielha, just a l’hora del dinar. Un cop més hem clavat el timming. Amb una temperatura propera als trenta graus ens disposam a trobar un lloc per dinar, on la falta d’intuició ens fa aterrar a una bar de picatas ( quina mania ) on feim un menú sense pena ni glòria. Després, concertam la trobada amb el transportista que ens ha de baixar a Barcelona, carregam el material i amb tota comoditat i despés de tres hores i mitja i 360 qm ens plantam al port. Com aquest viatge tot ha estat clavat, inclòs arribam amb temps d’anar a sopar a la nostra hamburgueseria preferida devora la Barceloneta. Després d’un plaenter trajecte amb vaixell arribam a Palma a les set del matí on després de quatre dies maravellosos topam amb la dura realitat.

Això és tot amics!!!





jueves, 9 de noviembre de 2017

Gran Travessa del Pirineu Català 2017. 21-24 OCTUBRE 2017. Dia 3

De Ras de Conques a Espot.



Avui etapa reina, tenim per davant un percal (Cecilio dixit) de 85 qm. i 2600 de desnivell, amb una pujada progresiva de trenta quilòmetres fins coronar el coll de la creu de l’Eixol a 2232 mts.  Així que, després de la nostra excel·lent estada al refugi de Ras de Conques i amb les transmissions ben oliades, ens despedim de l’Eli i emprenem la ruta. Hem de pujar un poc per enllaçar el track al creuer del coll de Creu de Ras de Conques. Tot i que és prest, fa bon sol i no patim fred, peró des d’aquí, comencen amb davallada amb un tram de cinq quilòmetres per dins el bosc ombrívol, per pista amb molt bon estat i molt, molt ràpida, com sempre, i convé abrigar-se al màxim.
i no sabem res d'en Mapes.


Arribam a l’ermita de Santa Magdalena (1550 mts), de construcció romànica en perfecte estat. Està just devora el riu, i al punt de començar la pujada al primer coll del dia, coll de la creu de Badet situat a 1951 mts. Aprofitam per llevar-nos roba, menys en Gerard que va cagat de fred i no vol aturar fins que es recuperi. Començam la pujada,que té un pendent constant, que no vol dir que sigui fluix ja que té qualque punt del deu per cent. Són tirades llargues i enllaçades per curves, per dins un bosc de tonalitats ocres i vermelles, que més amunt desapareix per tonar al bosc d’abet.
i no sabem res d'en Mapes.


A un tram de sol retrobam el fredoler Gerard i ja tots plegats acabam la pujada. Un cop al coll de Badet feim un tram més o manco planer fins el coll de So. A un moment donat ens aturam a observar l’espectacular vista sobre uns poblets al fons de la vall de Tressó.
i no sabem res d'en Mapes.



Seguim la pista a la dreta, senyalitzada amb un prohibit exclussiu per veïns, primer de davallada i poc després reprén cap amunt durant més de tres qm. i mig fins arribar al coll de Portell de Finestres. Altre cop ens trobam amb una vista impressionant, on ens trobam just al front una bona perspectiva de l’Alt Pirineu.
i no sabem res d'en Mapes.


Tiram cap avall un parell de qm. i començam la pujada al darrer coll abans del dinar, el Cap d’Urdossa a 2107 mts. Anam per una pista que poc a poc s’estreny i s’omple de pedra, res de l’altre món per un mallorquí. Arribam a una esplanada on tenim una gran vista damunt unes valls. Des d’aquí ja veim el tram final per coronar i deduïm que ho harurem de fer a peu donat al fort pendent i la pedra, mássa tècnic i exigent pel que duim a sobre i pel que ens queda encara, només en Rol ho prova sens èxit.
i no sabem res d'en Mapes.



Un cop a dalt, ens queda el mateix però de baixada, un curtet descens molt empinat, amb molta pedra i escalonat, només apte pels més descenders. Ha estat l’unic tram complicat de tota la ruta. No en trobarem cap més tant difícil. Ens reagrupam a baix i aprofitam per una foto de grup i iniciam el llarg descens que ens espera, uns dotze quilòmetres i 1.200 mts negatius, per una bona pista però amb més pedra que de costum, amb ràpides curves on es pot tombar molt. A mitja baixad feim una aturada a l’ermita i refugi de Biuse on ho trobam tot tancat però conseguim fer una bona foto de l’interior de l’esglèsia, que sorprén pel seu cuidat estat.
i no sabem res d'en Mapes.


Acabam la baixada i pegam a la vall del riu Noguera Pallaresa, i a la carretera tiram cap amunt fins Llavorsí on dinarem molt bé a un baret familiar. Aquí a la fi tenim notícies d’en Mapes. Sabem que fins a les dotze no li han tingut llesta la bici i que no podrà coincidir amb nosaltres fins acabar l’etapa, això després d’empassar-se més de setanta quilòmetres de la carretera de la Seu cap a Llavorsí superant el gran coll de Farrera?, Burg?, Montesclado? (això no ho tenc molt clar), i després continuar pujant cap Espot. Nosaltres, ja ben dinats, reprenem la marxa cap la gran pujada fins el coll de Creu de l’Eixol. Sortim doncs de Llavorsí carretera amunt en direcció Esterri d’Aneu per, després de passar un túnel, voltam a l’esquerra i agafam una carreterona estreta i curvejada, amb cert pendent i d’asfalt vell que es va enfilant cap Arestui, un tranquil poblet ramader.


Només passat el poble, s’acaba l’asfalt i començam a pujar una pista a l’esquerra. Com que m’he hagut d’aturar a fer un recado, passat aquest punt m’està esperant en Biel, i més envant recuperam la resta del grup que va pujant tira a tira. Seguim pujant la pisteta, fins que a un moment donat decidim aturar a ressetejar el cul i l’esquena, tots menys en Gerard i en Biel que decideixen anar fent. Després d’uns estiraments i qualque barreta o gel reprenem la marxa. Hem de dir que l’ovella negra del viatge ha esta la motxilla, que ens ha suposat un lastre important, sobretot a qui no hem escatimat a l’hora de ficar-hi coses. Ja ens hem menjat una part del desnivell, però ens queda encara una bona pujada. L’aturada ens ha servit per recuperar un poc més de ritme. Després d’un tram de descans, la pista comença a picar de nou a la vegada que anem sortint de la zona bocosa.


El paisatge de nou és d’alta muntanya i per tant impressionant, cosa que no pot evitar que ens aturem a fer fotos, les ditxoses fotos que et fan rompre el ritme continuament però que no podem evitar fer. Passam devora un ramat de cavalls i seguim per una pista ampla on comença a aparéixer més pedra. Ens estam fent amunt i ens estam apropant al Coll de Rat, ja entre terreny de pastures i sense cap arbre a la vista. Fa vent fort i comença a fer fred.


Ens ve una zona de descans i passam el creuer amb la pista que ve de la vall Fosca, punt on començam a solapam amb el recorregut de la Pedals de Foc. Enfrontam el tram final, d’uns tres quilòmetres que seran els més durs de tota la pujada, donat el terreny pedregós, que afegit al que ja duim a sobre, fa que no hi hagi manera de dur ritme, tenint la sensació de que cada pedalada és com una arrencada. Podem tenir a la vista el petit tamany d’en Biel i Gerard ja que ara ja veim les llaçades que va fent la pista fins el final. Aquí veruem com en Rol, amb una pujada hight quality ens deixa enrera i corona distanciat de nosaltres, Antón, Torné, i Miquel, que tot el viatge dona la impressió de que és dels més forts. I discret també. És “potent i silenciós” com els Fujitsu (amb el permís d’Epson clar). Feim cim al coll de la Creu de l’Eixol, a la fi, amb una final de pujada tremendo, com hem dit. Foto de rigor, paisatge impesionant amb les muntanyes al front nostre que donen al parc d’Aiguestortes.


Ens abrigam ràpidament ( fa un vent i un fred que te cagues).  Començam la baixada primer per les pistes de l’estació d’Espot, i després ja dins el bosc por la pista de Forcall. Anam a tota, a més de cinquanta a les llargues rectes de l’ample pista. Fa com por i tot. I així deu quilòmetres des de que hem coronat. La part final, ja amb el poble a la vista, el feim per la carretera que puja a l’estació. Arribam a Espot on ja ens espera en Mapes que fa poc que ha arribat del seu periple. Ens instal·lam a l’hotel Encantats, elegant i acollidor, de fusteta,  i ràpidament anem a la dutxa a entrar en calor.


Després, abans de sopar, feim un petit, molt petit, passeig pel poble i ens refugiam al bar i restaurant cal Juquim, on també hi soparem. Hem de dir que el moment del sopar és el moment més feliç de cada dia, no només per lo bé que menjam, si no perquè tenim la satisfacció del que hem fet hi ho podem rememorar i també fer unes rialles, que mai falten en aquestes ocasions.
Total 85 quilòmetres i 2560 mts.