Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

domingo, 21 de mayo de 2017

Cròniques d’un mes d’Abril (III) Galatzó

Comellar des torrent de sa mata,  Galatzo, 29 abril

Com que aquest narrador segueix amb el  confinament domiciliari postoperatori continuem amb les  min cròniques pendents d’abril.
Darrera sortida abans de Menorca  i que coincidia amb la 312, per tant hi havia que anar alerta amb el recorregut. Desprès de la panxada de Pla del pancaritat,  decidirem fer qualque cosa per tramuntana, però això si,  amb cura de no quedar aïllats. Així, tot i que teníem que tallar el recorregut de la famosa volta rutera, van decidir anar per Galatzo , a on  teníem pendent presentar amb societat un altre camí que també ha estat recientment netejat i que per tant incorporarem al nostre repertori.
Sortirem a les 8:00 am, Pedrong,Rol, Gery, fran, Pere, Biel, Miky i mapes,  de on sempre i per on sempre quan anem cap aquella banda, es a dir per son Espases, síquies d’establiments  i directes cap a Bunyoli. Pujarem la pista, la carretera i ens ficarem per l’enllaç de  Sobremunt a can fava que gracies a un “duende” de Cuenca i que habita per aquestes terres, ara torna estar net d’arbres caiguts. GRACIES.¡¡¡.
Travessarem la carretera que evidentment en aquelles hores encara no sabia res de la 312 i enfilarem cap a la campaneta,muntanya i enllaç cap a Son Net. Allà originàriament volíem enfilar-nos cap a la font d’es pi, però com que ja era tard anàrem directes al’objectiu del dia, 
Així pels vials de la urbanització ens dirigirem cap al nostre camí d’en cecilio o coll de pumarà, però avui en lloc d’anar cap el ratxo i desviar-nos del camí ample el seguirem recte, aquest tram no ha estat molt netejat i per tant les cames sofriren una mica,així anàrem voltejant els distints sub comellars per aquest camí que sembla un balco sobre la finca de galatzó, els Alps el denominaríem “panorama wander” 
Així a la fi arribarem al vell camí que puja pel comellar de la mata i que abans empràvem per davallar de galilea quan  Galatzó era terreny hostil i el camí no havia estat destruït pels incendis i les pluges. Aquesta baixada es molt mes tècnica que la del ratxo així que quan arribarem avall ja teníem ganes de berenar. Així enfilarem pels camins de son Claret ( els vermells) i arribarem al Capdellà. 
Allà  berenarem mentre contemplàvem els 312 que evidentment no anàvem a marxa de cicloturista sinó que clarament pareixia que estaven en carrera. Continuarem la marxa pel torrent de Santa Ponça fins son Bugadelles a on continuarem pel passeig Calvià, ja que ens han tallat l’enllaç cap el coll dels cucons. En arribar a Son Caliu enfilarem cap a la pistarra de les guixeries que la pujarem amb bones i d’allà enllaçarem cap als vials de costa d’en Blanes. 
Continuarem l’ascensió per anar a cercar la pista que puja a les antenes o pi de ses creus. En arribar la barrera el genoll d’aquest narrador decidí que ja en tenia prou  així que abandona als pocs que quedaven que es suposa que compliren la ruta tal com estava definida baixant per Gènova.  Uns 70 km i uns 1500 aproximats ( els que degueren completar la ruta).



miércoles, 17 de mayo de 2017

MENORCA 2017. 6 i 7 de maig. A la tercera va la vençuda.

By Mapetorne.

DIA 1. Després de tres ajornaments consecutius a la fi aconseguírem partir cap a Menorca, la nostra cita anual des de ja en fa tres o quatre. I com sempre el ritual típic: Palma, Alcúdia, barco i a pegar bots. Tanta sort que amb el ràpid en tan sols una hora i mitja es planta al port de Ciutatella. Així i tot, si hi ha maror el mal cos no t’ho lleva ningú, ni siquiera els barbitúrics com és el cas de la biodramina. És una pena ja que és mitja jornada on el cos no està al cent per cent i no et deixa disfrutar del tot.
Amb aquest panorama idò, arribam puntualment a Ciutadella quasi tota la secta habitual al complet, tant sols faltaren en Jeroni, Andreu i Bordoy. Per tant, Mapes, Vp, Rol, Biel, Antón, Tià, Joanbike, Gerard, Randino, Pere, Miqui, Fran, que forçant la màquina se incorpora una part del dia, Torné, i la col•laboració especial d’en Fernando que aprofitant una visita familiar ens ajudarà amb la logística fent més fàcil la nostra excursió.


Un cop tocada terra i fer un berenar express, començam la ruta amb un vent de mil dimonis que tanta sort ens ve a favor. Agafam les rondes de Ciutadella i després de passar tots els desviaments cap a les cales del sur, agafam el camí vell de Macarella, on aviat el camí es converteix en un divertit i verdós tirany entre parets de pedra. Només començar-lo, però, ja hem d’aturar. El motiu, rotura de pern de la patilla del “cambio del detrás” de la bici d’en Mapes. Mentre el cirugià Joanbike fa el diagnòstic, aprofitam per ajustar la bici de n’Antón que tampoc va fina. Impossible de reparar ja que ningú du el recanvi, telefonam a urgències Fernando que assiteix ràpidament i acompanya els malats al pac més proper “Tot Velo” on la bici és intervinguda d’urgència.



Acordam trobar-nos amb en Mapes a l’hora del dinar a Migjorn. El grup continua la marxa i de nou el camí es converteix en pista fins arribar a cala Macarella (aaaay!). En aquest punt hem de començar a agafar el camí de “caval”, com diu el nostre mallorquinarro Fran, però el track que duim fa un tram alternatiu que genera confussió i no ho seguim. Continuant idò pel camí de cavalls arribam a cala Galdana. Aquest tram avui pareix es Born, i sovint hem d’anar esquivant la gent. Quina diferència amb l’any passat que ho vàrem fer unes setmanes abans. Sortim per l’urbanització i seguim el camí de cavall cap a cala Mitjana i després cala Trabaluger. El camí de cavall també significa entrar a la dinàmica d’obrir i tancar barreres, acte que a la pràctica conseguim fer sense baixar de la bici. Després de trobar-nos amb una excursió de l’inserso alemany enmig d’una baixada trialera, arribam a una barrera tancada en fort que és el punt on hem d’abandonar el camí de cavall i enfilar pista cap amunt cap a l’interior pel camí de Binigaus, teòricament públic segons els diaris però tancat per la propietat. El tram es de pujada i certament intens, cosa que aprofita en Biel per fer una demostració de força. Un cop ens apropam a la casa hi ha un by-pass que evita passar-hi pel davant. No obstant, per sortir-ne hem de tornar botar. Amb un no res arribam a Migjorn, lloc determinat per dinar, i on fan aparició en Mapes i en Fran. Dinam a un baret d’un graciós andalús per tant sols nou euros, preu que ens encarregam de desbaratar donada la necessitat de hidratar-nos al màxim.


Reiniciam la marxa, ja tots al complet, per un tram d’asfalt d’uns set quilòmetres, amb un fotut repetxo inclòs, fins arribar a la carretera general, la temuda Me-1 que la seguim fins el primer desviament a la dreta a ritme de la locomotora Fran-Antón. Ara el següent objectiu del dia és Santa Ponça, localització que no té res a veure amb la platja mallorquina. Quan passam per les cases ens trobam amb un lloc que un temps havia estat semi abandonat, i ara està en obres. Com era d’esperar, això mai és una bona notícia, i quan passam per les cases som interceptats per una dona que ens diu que no podem passar, que trobarem el camí tancat i que a més hi ha eugues embarassades ( cabaios embaggassados deia una ). Aprofitant l’excusa de que mig grup ja ha passat li col•locam que els anem a cercar i passam tots. El tram en qüestió és un curiós i frondós camí que envolta un turó i passa per unes cases cova. Amb sensació de plaier absolut donat el bonic d’aquest tram, arribam al barranc de Ballalós on feim la visita turística a les impressionants canteres.


Després de les fotos de rigor, qualqunes de caire dramàtic, reiniciem la marxa, i després de passar per un antic polvorí militar ens acostam a Alaior. Per devers aquí patim la segona avaria del dia, es Randino romp la cadena intentant seguir una demarratge dels de davant. Bordegem el poble pels seus afores i enfilam cap el següent objectiu, el camí empedrat de Binicalcitx que ens permet enllaçar amb el camí dels horts i després, ja per camí de terra, arribar fins a cala en Porter.


A partir d’aquí, ja no abandonarem el GR 223 fins arribar a Maó. De nou comença la paranoia del obre-tanca barreretes, passant per cala Coves, es Canutells, i Binibeca. Aquí en Rol punxa, i aprofitant l’aturada, en Mapes i en Pere i qualqú més s’en van a la recerca d’un xiringuito per hidratar-se. També aquí ens deixa en Fran que ha de tornar al reducte familiar. Quan reprenem la marxa els localtitzam a una botiga i també aprofitam. En aquest punt ja duim una bona pallissa, i és que el terreny amb molta roca i un traçat enrevessat ho fa molt dur, els quilòmetres no passen, i encara ens queden uns disset per arribar. Sortim ràpidament pels vials de l’urbanització i tornam enganxar el camí Gr, ara ja sempre per devora la costa amb el que això suposa, terreny dur de roca clavada on no hi ha manera de dur ritme, i si a això li afegeixes una bici doble rígida, com és el cas d’en Joan…va topant amb els obstacles cam una bolla de billar, d’un lloc a l’altre. Només un caperrut com ell pot aguantar això.


Arribam a punta Prima avistant el seu far que poc a poc, mai millor dit, es va apropant. Després de passar dues torres de defensa arribam a cala Alcaufar, una preciosa cala de pescadors. Aprofitam per reagrupar-nos mentre ens observam les cares d’atipament. Seguim amb l’il•lusió d’arribar ja d’una p…vegada, i així, passat el fort de Malbourght, feim els darrers quilòmetres fins arribar a Maó on cercam el nostre hotelet, no sense aturar-nos a guaitar l’espectacular port natural, un dels millors. Hem acabat l’etapa d’avui amb uns molt durs 88 km. 
Feim el check-in a l’hotel Eurotel, on som atesos per una recepcionista que du dins la calma menorquina. No menys pintoresc serà el recepcionista de nit, un vellet amb gaiato i un peu embenat pel mal de gota, al més pur estil abuelo cebolleta. També a aquest moment en Pere queda nombrat tresorer major del grup, càrrec pel qual demostrarà després que no està gaire preparat.


Quedam per sopar després de la dutxa i anem a la pizzeria que ens ha triat en Fernando, facilitant-nos un cop més la tasca. Després de que corri la cervessa i el menjar per damunt la taula, i de que en Pere destroci el bon presupost que duiem, deixant-se inclòs timar per un pícar venedor de loteria, ens retiram a dormir no sense que alguns tenguin la tentació d’anar a fer un gintònic.

https://www.relive.cc/view/g11519300368?r=wa

DIA 2.  Després d’un esquifit “petit déjeuner”, i tant petit que hem de forçar a que ens deixin repetir ensaïmada, i de l'entrega d'un obsequi importat d'Itàlia al Gerard, regal que fa honor a la seva característica més important, posam a punt les màquines i carregam els bàrtuls al cotxe de  transportes Fernando sl. Iniciam la marxa del dia baixant fins el port que el recorrem sencer fins enfilar cap a la carretera del Milà o des Grau que la seguim durant uns sis quilòmetres i mig fins ben arribats el parc natural des Grau. Aquí, ens hem adonat que el mossèn no és amb nosaltres i l’esperam fins que arriba i sabem que tenia un problema amb el gps. Ens hem llevat un bocí del camí de cavalls perquè el track que seguim avui va per feina i intenta evitar els trams més embolicats. Així, comencem a rodar pel voltant de l’albufera que hi ha a n’aquest parc natural, on no ens prohibeixen el pas com a Mallorca, on sembla que darrerament ens persegueixen.



D’aquesta manera anem passant un seguit de cales per on en Pere es posa nostàlgic recordant l’època que va viure a Maó, fins que arribam a la carretera del far de Favàritx, que anem a visitar i on ens feim foto de grup.


Tornam enrera i seguim per la carreterona terra endins on, obviant altre cop un tram del camí de cavall que ens trobam primer, un poc més enllà voltarem a la dreta per una esplèndida pista gravel i després pista de terra que ens redirecciona cap a la costa de nou fins que arribam a cala Addaia. Un cop arribats a l’urbanització, ben grossa per cert i en continua expansió segons apreciam, ens adonem que el magre desdejuni ja no dóna per més i anem a cercar qualque lloc per repostar. Trobam un baret amb terrassa, molt tranquil i on posen molt bona música. Berenam ben berenats, però sobre tot ben beguts a jutjar pel la longitud del comte. El tresorer que ens està duent a la fallida fa el pertinent i reiniciam la marxa per la part on s’extenen les noves construccions i després per unes pistes dins un pinar on les llebres del grup fan de les seves. Arribam després a la carretera de Fornells, que, segons el track haviem de seguir fins el poble i dinar-hi, però com que hem berenat fa no res, prescindim de la clàssica caldereta ( 50 € per cap, diuen ) i continuam el recorregut cap a les platges de Fornells, és a dir cap a cala Tirant.


Després d’un pas xungo entre matorrals pegam dins l’arenal de la cala i patejant per la vorera de l’aigua sortim cap una pista de grava i pols, que terra endins ens du fins la carretereta que va cap el far de Cavalleria. Com que aquest ja el vam visitar l’any passat, tombam a l’esquerra ara si pel camí de cavalls que el seguim per passar per la platja de Cavalleria i després arribar a la platja de Binimel•la. En aquest punt comencem a abandonar el periple per la costa nord mitjançant una espècie de pista de grava de l’amplada d’un avió fins arribar a una carreterona que forma part de la ruta cicloturista d’mtb i que recorre les sinuoses pastures de la zona. Al cert moment agafam camí de terra, pel lloc anomenat Rumà, i ens espera una duríssima pujada fins la cota 210 mts., la més alta de tota la nostra volta. Aquí corona el randino en primer lloc, que ha conseguit despenjar en Miqui, Gerard i Vp, i és que la pujada té tela marinera. Tots llevat del grupet de pros esperam a dalt per reagrupar i tots plegats ens tiram per la vertiginosa baixada de ciment del denou per cent que finalitza ja per asfalt a Ferreries. Són pràcticament les tres del migdia i en Tià ens du a l’hotel restaurant on fa posada quan ve a Menorca per feina. Com que tenim bo ens dónen paella i segon plat per dinar a preu de menú, moment en que també corre a voler la grassiosa i el vi.



Panxa contenta tornem a pujar a les nostres montures per enllestir el darrer tram d'aquests dos fantàstics dies. La tornada, com no podria ser d'altra manera la fem pel camí Reial o cami Vell, després pel barranc d'Algendar i finalment el vell de Ciutadella. El primer trams del camí és de lo milloret, i si hi ha bones cames es pot disfrutar de lo lindo, i si no basta veure les cares d'alegria quan s'arriba a la part de dalt, bé mens en Biel que arriba amb cara d'agrura. Quan pujam anem trobant diferents lletreros que ens indiquen certs elements com sa ceru de son Gornés, es Pou de sa Perdiu Blanca o sa cova Reial. La costa final fins i tot té nom, sa Costa de na Salema on un lletrero ens indica els metres que té i tot, 241. Arribam, com hem dit, a dalt d'aquest divertit tram, a una carretera asfaltada que és on començarem a davallar fins trobar un portelló a l'esquerra per on ens hem de ficar. Aquí, mestre Mapes i el seu genoll tocat decideixen seguir recte per tornar coincidir més envant, evitant així la part més tècnica, es Pas d'en Revull, un canaló relliscós on no hi pega mai el sol i que ens deixa bé dins el torrent d'Algendar. Retrobats amb en Mapes, seguim cap avall fins el segon pontet que trobam a la dreta. Ara ens espera el darrer punt fort del dia, una dura pujada empedrada que intentam ciclar al màxim, costant-li al randí la rotura d'un radio. Quan acaba l'empedrat trobam una indicació que ens diu que Ciutadella està a deu quilòmetres, ja per carretereta asfaltada bona de fer llevat un fort repetxo a la sortida d'un comellà.



De camí ens trobam a un biker conegut d'en Tià i el seu fill de vuit anys, un ninet amb la gruixa d'una canya a qui en Miqui s'engarregarà de demostrar-li qui comana. Tot un acte de valentia!
En arribar a Ciutadella anem per les rondes fins la platja Gran, és un dir, on hi havia planificada una dutxa que a la fin no pot ser perquè no raja aigua, així que anem a cercar un baret amb terrasseta on fer uns refrescs i passar el rato. Aturam a un que també és un hostelet on en Tià i n'Vp tenen l'ocurrència d'agafar una habitació entre tots i així poder dutxar-nos, idea que després agrairem. De pas ens preparen els bocatas per sopar. Amb el temps clavat arribam al vaixell que va petat de gent, i que per sort tindrà una tranquil·la i puntual travessia. El balanç d'avui dóna unes xifres de 86 km i  1076 mts de desnivell, agraïnt a l'organitzador que la combinació de les dues etapes ha estat ideal.

lunes, 15 de mayo de 2017

Cròniques d’un mes d’Abril (II) Valldemossa i Pancaritat 2017

15 d’Abril Port de Valldemossa accidentat

El que tenia que ser un gran dissabte d’estrena acabà,  gracies a Deu, nomes  sent un dissabte accidentat. L’objectiu era baixar fins el port de Valldemossa pel camí de son Oleza ara que està net.
Iniciarem la marxa per la típica sortida de son espasses per anar per Establiments i Sarrià cap Esporles a on arribarem pel camí vell de l’ermita.
D’allà pujarem pel camí de pescadors obviant mirant de mar per anar a cercar les pistes mes pujables de son Dameto cap a Nova Valldemossa. Allà ja es va veure que hi havia certa frissor quan alguns passaren de llis per davant can Hoyos al·legant que ja estava cansat de veurer-mos. Així enllaçarem ses Piotes amb George Sand i aquesta urbanització amb so n’Olesa ( ara es veu que s’escriu així segons el Nomenclator toponímic de les illes Balears) .
En arribar al botador que dona inici a la baixada ens trobarem també amb un altre grup de bikers,”els trabucats” que els deixarem llevant-se capes de roba mentre pensàvem que si aquesta baixada es popularitza molt, aviat el senyor Colom al quadrat segur que ens posarà pegues per baixar per allà. Iniciarem la baixada amb els primers ziga zagues per dins l’alzinar que eren el preludi del plat fort del dia. 
De cop i volta els que anàvem a darrera començarem a trobar que tothom s’havia aturat, un silenci sepulcral es respirava al ambient, en Toni havia desaparegut.Els que anaven darrera ell, veren com  aquest sortia volant i desapareixia pel fondal. Aviat el sentirem, estava per allà baix i gracies a les branques que l’anaren frenant avia aturat la caiguda. No sabíem massa be com treurer-lo però entre nosaltres i els trabucats  férem una cadena de gent i a la fi aconseguirem enganxar la bici i desprès a ell. El resultat unes quantes escarranxades i cops i un bon “susto”. 
S’havia acabat la festa, com sol ser freqüent en aquests casos, l’afectat el que volia era sortir d’allà, així que mentre discutíem que fèiem i agraíem als traubucats la seva ajuda  en Toni partí darrera un jove català que també ens trobarem allà  i que havia pujat el camí amb la seva e-bike ( si ja érem molts, ara amb les e-bikes   segurament encara tindrem mes problemes). Ens posarem a seguir als dos de davant que en lloc de sortir pel botador enfilaren cap a Vistamar, que ara està en plena reforma des de que el nou arxiduc amb nom d’empresa constructora l’ha comprada i sortirem a la carretera. Desprès d’acomiadar-nos de l’e-bike enfilarem cap a Can Molines a on amb un bon berenar recuperarem els ànims. 
En Toni partí cap a cases i la resta continuarem la marxa segons el planificat que era pujar la comuna, anar cap el coll de sant Jordi i sortir pels nostres tiranys fins el portell de devora son Cabaspre. Tirarem per avall pel descarnat vial fins que arribarem al inici del camí de la coma d’en Llobera per on entrarem dins el laberint de pistes i camins de la Cimentera de Canet. Desprès de qualque dubte arribarem a sortir i ja per la carretera principal enfilarem cap a les Rotgetes de Canet, son Espanyol i camí de la Real amb una volta que tot i que li llevarem el tram estrella ens va sortir de 61 km amb 1300 mt de desnivell.



22 d’Abril Pancaritat 2017

Com cada any el primer dissabte desprès de pasqua toca el tradicional Pancaritat, aquesta any ja que aquest narrador està amb hores baixes es proposà un passeig pels puigs  de segon nivell, es a dir els que estan a turonets.
En aquesta sortida es va demostrar mes que mai el dit italià de “piano, piano si arriba lontano” i es que com que les llebres no tenien track tothom va anar  al ritme del que es sabia el recorregut que no era ni mes ni manco que aquest narrador i aixi tira a tira aconseguirem un any mes fe una bona volta de mes de 123 km.  
Partirem com sempre a les 8:00amb el primer objectiu que era el puig de santa Eugenia, que ens serveix per  substituir el de  son Segui ja que aquest esta barrat i tancat. Així enfilarem pels clàssics de son Macià, son Verí, Cementera i jardí d’en Ferrer. Comencem la pujada cap a ses coves a on ens trobem que per allà avui pasa una carrera de muntanya que ens anirà dificultant el pas per sortir del poble. Un cop feta la primera foto baixem cap el poble i enfilem cap el puget dels molins enganxant tots els camins pel que passa la cursa.
El proper objectiu es Castellitx, així que prenem direcció a Algaida que hi arribem per diversos camins de terra. D’aquest poble agafem la drecera de Castellitx i arribem al següent objectiu. Nova foto i cap a Montision de Porreres per sa mata, Pola i son Sastre.
Un cop arribats al camí de banyeres el seguim fins l’oratori de Sant Felip , que com que ja es tard i hi ha gana, servirà com a substitut de Montision. Passant per darrera el cementiri un s’emociona recordant aquell ramet humil de flors silvestres que dia si, dia no qualcú del poble devia dur  i que ara que s’ha popularitzat el lloc ha estat substituït per plaques commemoratives i grans rams de flors.
Com que no ens havia bastat amb la carrera de Santa Eugenia, a Porreres també topem amb una altre competició , aquesta de bicicletes. Sembla que fan una crono d’uns miserables 4 km. Ens aturem ben davant línia de meta a un bar d’un conegut de Jeroni a on mentre mengem assistim com espectadors dels pro amb les seves impressionants maquines.
Reiniciem marxa cap el proper objectiu que es san Miquel que hi anem per les pedreres de Mianes i son Collell. Foto i seguim rodant cap el proper objectiu Consolació de Sant Joan al que avui hi arribem sense cap pèrdua a la baixada que li diuen crec del taxista mort. 
De nou Foto a l’escala del davallament i cap Llorito pels camins clàssics dels turons que separen aquestes dues poblacions. Com que tot fins aquell moment havia anat com una seda , sortint del poble començaren els errors.
El mes gran fou que enfilarem un camí que ens va fer  passar les vies del tren i que desprès per recuperar el recorregut oficial ens obligà de nou a passar a les males de nou les vies. A Llorito farem la darrera foto oficial ja que en passar pel pinar de la beata  de Sencelles el grup que ja anava per davant i no es va pensar a desviar fins la caseta.
Així tornarem a casa per biniagual i vell de muro fins santa maria de on la tornada estava cantada per sa bomba, caulls i son Macia. Tal com havíem dit 123km i 1400 mt de desnivell.


domingo, 14 de mayo de 2017

Cròniques d’Abril (I) Lluc i Punta de n’Amer

Feia molt de temps que en aquest bloc No es donava un silenci tan prolongat, però per diverses causes això ha passat: desbordament  de feina d’aquest antic narrador, accident / incident del nou narrador,operacions, etc etc.
Però com que aquest bloc es la mostra de la nostra vida , i seguim vius i colcant, que es el mes important,no podem deixar un buit tan gran, així  que encara que sigui en mini cròniques deixarem constància del que va ser aquest mes d’Abril

1 d’Abril Santiago / lluc
En aquest primer dissabte de mes, aquest narrador no sap massa be que es va fer ja que per motius de feina estava per Santiago i en lloc de tornar a casa el divendres es va quedar un dia mes i va fer una voltetata amb una bici llogada pels voltants d’aquella ciutat, sortí pel camí de Santiago a finisterre i tornà pel camí portuguès. Un mini contacte rememorant aquells temps en que férem tots els camins que van al  sepulcre de l’Apòstol.
Com que la cosa  anava de llocs de peregrinatge els que estaven per aquí es veu que feren una sortida fins al nostre centre espiritual, sembla que la sortida es convertí en una autentica carrera i  no hi va haver ni anècdotes  que contar ni temps de fer fotos. Com que les carreres NO son el que defineix a aquest grup el dissabte es queda sense crònica.

8 d’Abril Punta de n’Amer
Feia temps que no sortíem per la zona de Manacor i com que no havíem tingut temps de planificar ni de descobrir res nou  per aquells indrets tirarem d’arxiu i rescatarem  
una volta que varem fer fa anys per aquells redols. Així quedarem a l’estació de Manacor en Torner, bigel, miky, bordoy, rol, pere i aquest narrador mapes. Sortirem pels clàssics camins de darrera son talent, cap a son Barba i son grua. 
Travessarem sant Llorenç i sortirem pel camí vell de son Servera que el deixarem per ficar-mos per pocafarina  i pujar pels durs tiranys del penyal des corb fins  coronar el coll de 250 mt. Desprès de travessar la carretera per davall arribarem a Son servera als peus del puig de sa Font que l’anàrem bordejant fins passar el coll de ses graveres. 
D’allà davallarem cap a sa Coma a on com sempre voltarem una mica fins trobar el bar dels “currantes” de la zona. Desprès d’un bon berenar reiniciarem marxa cap a la torre de son Amer, per on en Bordils anava al·lucinant de tots els recons que encara li queden per conèixer de la nostra roqueta.
Férem el passeig marítim de s’illot i sortirem arran de torrent cap un dels hotels que sempre recordarem d’una de les darreres voltes a Mallorca. Un cop travessada la carretera  de Portocristo iniciarem el típic esquerra dreta, dreta esquerra per camades manacorines que ens dugueren fins aquesta població. El següent objectiu fou anar cap el camí dels presos que com sempre sorprèn als que no hi ha estat, mentre un pensa amb els pobres homes que es veren obligats a construir aquestes vies, que en aquest cas sembla bastant inútil.

Desprès de la rapida baixada ens acostem a la costa per cala magraner i els seu magnífics  tallats plens d’escaladors. Sortim de la zona de cales cap el proper objectiu, Fangar. Seguint les fletxetes travessem la finca i arribem a Son Macià.Sortim d’aquest poble que encara viu tal com fa 50 anys per la terrible pujada de son Llodrà, el darrer gran obstacle de la volta.
Desprès de rodar pel camí de plata, del qual m’agradaria saber el perquè d’aquest nom, arribem a la carretera de cales que ja la seguirem fins a Manacor a on ens abeurarem d’un bon grapat de cerveses que ens les hem guanyat   desprès de 84 km i 1029 mt de desnivell.

martes, 4 de abril de 2017

Dissabte 25 de març. Biniatzent i puig des Suro.


Per aquest dissabte teniem damunt la taula una atractiva proposta d’en Jeroni:  fer una bona volta des de Biniamar fins Caimari passant per interessants indrets,  poc freqüentats per la seva dificultat per passar-hi amb bicicleta, però que val la pena anar-hi un pic a l’any. No tot el mèrit és seu ja que agafam de base un track d’en Kapax, imprescindible per no perdre’s, del que només podem criticar que els mil sis-cents i pico metres de desnivell que li surten són un tant optimistes. Espectacular ruta però que només vàrem disfrutar uns pocs.


Així que, donats els diversos compromissos oci-famililars/esportius d’alguns, tant sols tres sectaris partim de Palma, Jeroni, Biel, i Torné. De camí aplegarem n’Antón, home fidel als dissabtes sempre que pot, tot i que no entreni entre setmana (això ho dic aixecant la veu, que ho pilli qui vulgui), i a Biniamar, on berenarem, s’hi afegirà en Mapes, que avui deixarà una rato el sanatori espiritual per no perdre’s la peculiar ruta.


Sortim de Ciutat per la clàssica ruta Son Macià, Caülls, Sa Bomba. A Santa Maria ja s’afegeix n’Antón, i seguim pel camí des Raiguer fins Binissalem. Anem amb pedaleig fàcil ja que l’aire en aquest sentit és favorable. Torçam per Bonifai per després enllaçar per Aiamans. Passam a peu el torrent, que avui té més aigua que de costum, i continuam cap el cementeri i després cap a l’esquerra per sortir per l’àrea recreativa i el poliesportiu de LLoseta. Voltam el primer carrer cap amunt per anar a agafar el sender Geradell, voltant a moment donat cap amunt per on hi ha la fragoneta rovellada, i després de passar per la cantera o sempre s’hi perd qualqú, enfilam altre pic cap amunt per la capelleta i trialereta cap avall fins darrera el punt verd de Biniamar. Anam al fons de l’esplanada i enfilam el senderet tècnic cap amunt fins la pista de grava que puja al penyal Gros. Ens tiram cap avall, anant alerta a fer un “Pedro”, i sortim cap el poble on hem quedat al Maiurga amb en Mapes. Bon berenar, com sempre, pa amb oli mixto amb formatge de tacó. 


Arrencam de nou i ens dirigim cap a l’àrea recreativa de Biniamar, i seguim cap amunt. Mentre ho feim recordam l’affaire que vam tenir amb un capdefava fa unes setmanes per allà. Arribats al punt on sempre tombam cap a la dreta, en direcció Mancor, aquest cop seguim un poc més envant fins passar una casa. Aquí feim una aturada ja que és un lloc on hi ha una petita cascada. En Mapes i en Jeroni s’enfilen a la part de dalt a la cerca d’un safareig on per lo vist hi ha un velomar. El altre aprofitam per omplir els bidons d’aigua. Un cop satisfeta la curiositat reprenem la marxa, ara sí, voltant a la dreta segons la marxa que duiem,  rampa cap amunt. Estam ja dins Biniatzent. Ja a la part de dalt del bosquet, passam una barrera i serguim un single trak en davallada que ens torna a dur a una altre barrera, punt de sortida de la finca.  Hem de dir que avui la ruta té uns quants passos amb barrera d’aquests que al nostre director general li fan pegar la patarrera. 


Ara ens trobam a la pista o carretereta que puja cap a font Garrover des de Mancor. Arribats a la barrera d’entrada, agafam el senderet trialer de la dreta que pega a Biniarroi. Avui el trobam més net de vegetació i com que és de terra humida està molt ciclable, podent fer tot el traçat amb prácticament dos ó tres peus només. Personalment, crec que m’ha agradat més amb aquest sentit que de davallada. Un cop a les cases, agafam la pista asfaltada cap amunt. Ara ja tenim ben davant els nassos el puig des Suro, i la nostra intenció és envoltar-lo de esquerra a dreta, ja que sabem que també es pot fer a s’enrevés. Anam pujant amb tendència a la dreta fins que començam una pista de terra. Ens hem creuat amb un tot-terreny (petit patarrell) però no ens ha dit res. Topam novament amb una barrera i seguim pista amb davallada i cap a esquererres. Arribam a una altra barrera, a prop d’una casa. Per més tensió, hi ha un cotxe. És moment de posar l’opció “mute”. Únicament  ens pot delatar qualque veu d’ànec o de trompeta de “qualqú”, cosa que en Biel s’encarrega de evitar. Conseguim sortir i seguim una pista que de seguida comença a davallar entre camp d’oliveres, fins que hem de voltar a la dreta desembocant a un verd sementer amb precioses oliveres. 


Novament hem de passar una dificultosa barrera, i ja van no sé quantes. Avui no guanyarem per dodotis. Després d’un moment de dubte, podem seguir uns metres per arribar a una altre paret que hem de botar amb no garire facilitat. Hem pegat a la pista dels rafals. Aquí identificam el lloc on hi arribam quan venim dels Pinatons. Avui, però, en lloc d’anar cap amunt, davallam fins que agafam un camí empedrat, molt empedrat, que hem de fer a peu. Amb certa dificultat ja que la pedra està banyada, baixam el traçat en zigazaga fins arribar al torrent des Prat, que és un afluent del de Massanella, segons el nostre expert. El seguim, mig ciclant, mig a peu, per un traçat mot guapo entre pareds de penyassegats. A cert moment hem de sortir del torrent, just en el moment en que ens trobam amb una gran pressa de les que es van construïr per evitar que les torrentades fessin malbé. Altre cop ens trobam a un lloc espectacular i poc habitual. Ens admiram d’aquests tipus de racons que encara ens queden per descobrir a Mallorca.


Davallam un poc més i, havent passat ara si el torrent del Massanella,  arribam a la pista, a les cases de can Balloca. Per seguir la ruta, simplement hem de travessar-la i començar una pista que puja amb un pendent respetable però molt ciclable. Res a veure amb el tram final del coll de sa Línia. Arribam a un punt on ens trobam una altra pista a dreta i esquerra, en encara en més bon estat, que la seguim cap amunt, com no, i també amb fort pendent, fins arribar a una altra barrera, la darrera que hem de botar, però  no la darrera que hem de passar. Ara som a ses Rotes.  


Tenim des d’aquí una bona perspectiva cap a la vall on hi ha les cases.  Seguim la pista un poc cap amunt en sentit contrari a les cases fins que arribats a una paret, agafam un divertida trialereta de terra que zigazagant ens deixa a una pista. Clarament l’hem de davallar, ja que ubicam perfectament on ens trobam, ja ben aprop del poble, Caimari. Passam sense cap problema per les cases de ets Horts i sense cap problema també, sortim per la barrera.


Ara ja a la carretera de LLuc, voltam cap a Mancor, punt on podem dir que hem acabat aquesta excepcional volta, ja que ara la tornada cap a Palma no té cap secret: Mancor, Lloseta, camí raiguer, això si, amb una ventada de cara que ens fa arribar a casa ben reventats.  Total, 87 quilòmetres i, ja hem dit abans que els 1600 d’en kapax ens semblaven optimistes,  1400 de desnivell.

FOTOS BINIATZEM

lunes, 27 de marzo de 2017

Dissabte 18 de març. Planícia.


Com que seguim amb la moral baixa, un dissabte més ens veim obligats a resoldre la convocatòria de manera poc creativa, però resolutiva al cap i a la fi, perquè val més així que quedar-se a casa i deixar de disfrutar del paissatge esplèndit que sempre ens ofereix la nostra illa. Per això, amb l’únic criteri no fer qualque cosa massa pareguda a la de la setmana anterior, aquest cop tiram cap a Planícia.



Ens trobam a les vuit on sempre, Sergi, que ha baixat de Puigpu i ha quedat mort de fred, Pere, Fran, Rol, Predro, Biel, Gerars, Jeroni, Miqui, Antón, i el que escriu. Partim cap a Sarrià via Son espases, son Espnayol, son Maiol. Travessam cap el carrer del forn de Vidre per després agafar a la dreta cap el camí de pixum i cagarro que dóna al carrer des Muntant. Passam per Sarrià cap a son Malferit. Del fret matiner ara ja hem passat a la calor pròpia de dur un ritme bastant viu. Seguim per son Tries cap a sa Granja, i el que volem és sortir a la barrera del torrentet, la que està més abaix. A la barrera hem d’esperar ja que en Gerard ha tingut una roda amb flatulències.




Pujam el coll de superna per asfalt per no enredar-nos massa. Amb un no res ens plantam a dalt del coll, en part gràcies al ritme de caça per agafar un grup carretero. Ens ficam per la pista cap a sa Campaneta, i per la zona dels sementers ens trobam un ciclista que du un ritme un tant nerviós i desbocat, cosa que intimida en Gerard i el deixa passar.  A la fi el dexiam tots darrera ja que no en té ni idea i no fa més que fotre esclats. Al creuer del coll es despedeix en Jeroni que ha de volar cap a Barcelona per fer el seguiment de les obres de la sagrada Família. Ens reagrupam al portell del coll d’Estallencs, on també o farà l’esmentat biker que es justifica dient que és triatleta (què raro!) i que no fa mtb. Baixam per la sempre espectacular pista fins que agafam el sederet que tant ens agrada cap a Planícia. Avui l’estat del terreny és inmillorable i no tenim gaire problema per superar els trams complicats, que realment només és un, la doble curva de fort pendent que sempre ens fa patinar de roda. Avui idò cap problema aquí.



 Alguns a ritme cronometrat i altres més amb bones arribam al creuer de s’aljub  dels cristians, on agafam direcció a les cases. Un cop a la carretereta tiram cap avall ja que anam a berenar a Estallencs, on hem quedat amb en Mapes, que fent teràpia, s’ha apropat amb la bici de carretera. De baixada per la gravillosa pista, en Pedro ens dóna un susto, i és que entrant molt ràpid a una curva sa bici li ha fuit del davat hi ha caigut a plom quedant mig entabanat, a part de fer-se un grapat de raspades.


  Donat el cop que ha pegat i com precaució trucam a l’112 perquè el vinguin a cercar. El resultat será 48 h. a la Planas amb observació. Des d’aquí agraïm al grup Charlybike, que passava de ruta per allà, l’atenció que van donar al ferit. Un cop tot arreglat arribam al baret dels moters, on fa una hora i mitja que hi ha en Mapes molt preocupat per l’incident. Tanta sort que s’hi ha adelantat en Biel a tranquilitzar-lo. Un cop panxa plena ja s’ha fet la una, i per alguns massa tard per seguir cap Andrtax, per tant, Rol, Fran, Pere i Sergi fan la tornada més curta, relativament, ja que fan el camí invers al que hem fet. Després veurem que només arriben mitja hora abans que nosaltres.



 En Miqui, Gerard, Biel i Torné segueixen el recorregut establert seguint el Gr cap Andratx fins es coll des Pi. Després, es Grau, sa torre Nova. Això si, ho feim a ritme de reflexió, cosa que fa que en Geri s'ens despisti i ens torni assustar fent un gerardo invers, caient de cul-esquena per un petit terraplé. Tanta sort d'un pi ben col·locat que si no... Arribats a sa Gramola, no queda altra que pujar el pestós coll per asfalt, cosa que ens dóna l’oportunitat de veure la trencadissa del túnel. Superat el coll agafam la pista de l’esquerra per dins so na Vidala i després travessam la carretera per agafar el camí de ses Comes fins coma calenta i sa Coma.  La sorpresa ens la duim quan veim que han asfaltat es cami de sa guixeria, i tot sencer. En el coll de n'Esteva agafam el sender que ens torna deixar a la carretera. A partir d'aquí i com que ja és tard, seguim pel passeig fins Calvià i després pel coll des Tords fins Establiments i Palma. Aturada obligada a can Ferreret, on hi arribam ben cuits, i és que no ho pareix, però hem acumulat més de 1800 mts. de desnivell, i si a més n'hi ha que se piquen i hem de passar a tot bitxo vivent que ens trobam per la carretera, així d'arreglats acabam.

FOTOS PLANÍCIA