Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

jueves, 9 de febrero de 2017

Dissabte 4 de febrer. De Massanella a Comasema.


En atenció a la una sol•licitud popular, aquest dissabte vàrem fer una gran volta, no tant per les xifres que implicava, que no estan gens malament, si no més bé per la qualitat dels indrets per on anàvem a passar. Tal era l’expectació que creà aquesta volta, que fins i tot se n’apuntà un que geia al llit constipat, en Rol. També havia fet la seva inscripció en JoanBike, no sense remugar que sempre que ve li toca dura. No obstant, hi va haver qualqú que es va estimar més anar a fer meditació amb en Fernando; no es degueren matar de fer bicicleta però segur que per acudits no va quedar la cosa. Dos entrebancs, tenia aquesta volta, un el fet de pagar per passar per Massanella, i l’altre sol•licitar permís per passar per l’espectacular Comassema. Del primer es van encarregar les nostres butxaques, i del segon la gentilesa d'en Joan i n’FFortuny a qui donam les gràcies.


Amb un dia de ventada i temps insegur, ens trobam a la cantonada de sempre, Jeroni, Rol, Joanbike, Biel, Pere, Vp, Bordoy, Andreu, Miqui, un servidor de vostés, i en el raiguer s’afegeix en Gerard, que no podia fallar al seu fetitxe. Partim a les vuit i mitja tocades, hora no falta de polèmica donat el percal que teniem per davant, en direcció Raiguer pel clàssic son Macià, Caülls i sa Bomba. Com hem dit, a Santa Maria, començant el camí des Raiguer ens espera en Gerard. Com que tenim la sort de que el fort vent ens ve de coa i això no es pot desaprofitar anem amb el puny del gas ben obert, tot i que n´’hi ha que no van tan contents. Pobrets! També tenim l’excusa de que a can Gallet, on pensam berenar, no serveixen més tard de les onze i mitja, per tant… D’aquesta manera, ràpida, anem passant per Consell, Binissalem, Lloseta i Mancor. 


Un cop a l’entrada de la finca de Massanella, pagam la tarifa, en aquest cas reduïda per ser grup de deu, quatre indiots per cap, i començam a enfilar. N’Andreu, amb l’excusa de que no du menuts s’en va per carretera. Poc a poc anam agafant pendent, a la vegada que ens deleitam amb l’espectacular paisatge. Arribats a les cases, ens reagrupam. 


El darrer en aparéixer és en Joan, que per si no bastàs la baixa forma, hi afegeix sofriment am un 32x42.  Parlant de desarrollos, al coll de sa Línia va quedar constatat que dur un únic plat, tot i duguis un 50 exigeix un altíssim estat de forma cosa que no sempre és possible, tot i que pugis pegant cridets com qualqú. Arrencam de nou, amb l’il•lusió de no patir molt i fer un zero, fet aquest altament cotitzat per qualsevol biker. La duresa de la pujada i el dia que tenim cada un ens van posant a lloc, fins que un cop a dalt, i sense grans diferències, ens tornam a replegar. Hem de dir que la pista es troba en un estat excel•lent, i llevat d’un arbre caigut just sobre la traçada bona, no hi ha més dificultat que la gravetat. Ens tiram cap avall. 


Per aquest costat la pista té un altre aspecte, amb més pedra i molta d’aigua, cosa que fa que patiguem la molesta sensació de cul banyat. Mostram a l’avorrit guarda el justificant del peatge i sortim cap al coll de sa Bataia per arribar a bona hora, les onze, a can gallet, on trobam n’Andreu a taula parada i amb més fam que un lladre. Avui, com tema de conversa, analitzam el sentit de la frase “no camina pel que entrena”, i és que ens fa molta gràcia el tema. Bé, això el nostre costat de taula. Bon berenar, com sempre, i després del caFÈEE emprenem la segona part de la ruta, tots menys n'Andreu que i en Rol que per avui ja en tenen prou. 


Per no enredar-nos, evitam anar per Font Coberta i enfilam per asfalt cap el següent objectiu que és el coll Romaní. Per aquí ens trobam amb n’Aldo amb moto, que aprofita per donar una mà al Joan. En el moment d’entrar a la pujada del coll Romaní, ens trobam amb els de la finca, a qui demanam permís per passar aprofitant que no estan de caça. Agraïm el bon gest, a la vegada de que ens adverteixen que la sortida per son nebot està tancada, però els convencem de que no tindrem problema gràcies a la nostra alçada. Després ens riurem de les nostres improvisades paraules. Fantàstic lloc aquest, amb una agradable pujada que culmina amb l’impressionant perspecitva del massís del puig major. 


Feim la baixada i a l’hora de sortir ho feim per dins el torrent, i com hem dit abans, gràcies a la nostra mitjana d’alçada… Ara ens toca el bocí de carretera cap el Gorg Blau i Cúber, i sense pensar-ho massa ens posam per feina. En el moment de sortir del túnel ens toca patir una ventada de cara que ens farà més dur enccara aquest tram. Entram dins Cúber i observam la imatge de l’embassament totalment ple. 


Tiram cap Almedrà per l’empinada i pedrosa baixada. Un cop a baix, just just podem passar sense banyar-nos els peus… bé, n’hi ha un que fica la pota.  Ara ens queda enfrontar el següent objectiu que és remuntar un petit tram al costat de la tuberia i enfilar pel camí perfectament fitat que va cap el coll des Bosc, o també cap el puig de sa Rateta en el cas dels senderistes. Un cop aquí, reagrupam i descansam uns minuts i ens tiram cap avall. Mentre feim la pista per dins aquest espectacular bosc, un s’en fa perfectament a la idea de lo dura que és fent-ho de pujada. Aturam a les cases metre observam el cinqué safareig més gros de Mallorca. 


A l’hora de sortir de la finca ho feim pel botador, un híbrid entre escala i tub de bomber, on podem apreciar diferents estils artístics de baixar per la barra de Pole Dance. Satisfets per la magnífica volta d’avui, ara només ens queda tirar per carretera cap a Bunyola, on aturarem per fer un refresc a ca s’espardanyer ja que en Pere i en Gerard se n’han d’anar cap el raiguer. Després amb molta peresa, la resta tornam per Caubet, son Termens i Passatemps. A la fi, ens han sortir 93 qm i 1738 mts de desnivell. 

FOTOS MASSANELLA LLUC ROMANÍ

miércoles, 1 de febrero de 2017

Dissabte 28 de gener. Cecilio Day.


Com cada any per aquestes dates rendim un petit homenatge al nostre gran amic Cecilio que ara fa cinq anys ens va deixar. Com és costum, feim una petita sortida per la zona d’Alaró visitant el lloc des d’on consideram que continuament ens vigila i ens acompanya, als peus del castell.

sóc l’amo del meu destí; 
sóc el capità de la meva ànima

Amb aquest bonic vers que posa fi a Invictus, aquest emotiu poema idoni per acompanyar els moments difícils, iniciava el nostre mestre de cerimònies, en Pere, unes paraules dedicatòries al gran Cecilio.


Amb una previsó del temps totalment insegura, quedàvem com sempre on sempre, Biel, Fran, Pere, Mapes, Vicenç, Bordoy, Miqui, Jeroni, Antón, Torné. A Bunyola s’ens afegirà en Gerard, moment en que s’iniciarà el caos. Més tard, al mirador d’en Cecilio s’afegeixen en Fernando i n’Andreu, i després, a l’hora del dinar, ho faran en Raúl, Micot, Rol i Tià. El grup complet a falta d’en Joanbike que al darrer moment no va poder venir. Malgrat tot, un èxit de convocatòria, com es mereix un dia així.


Partim idò, amb la incertidum metereològica que hem dit abans, cap a Passatemps i Caubet ja que volem anar a sa Comuna de Bunyola. A punt d’enfilar la pista, se contacta amb en Gerard que diu que és a l’estació i que pujarà per la carretera. Primer embull idò, ja que aquesta decissió se n’endur més de la meitat del grup per la carretera, optant per seguir el recorregut acordat en Biel, Bordoy, Pere y Torné. Així que quedam per trobar-nos al coll d’honor a l’asfalt, per tant nosaltres feim pista fins es penyal d’honor i baixada per es cucons o Suzukis com li deim nosaltres. A mitjans pujada, una persistent trucada de telèfon martiritza en Pere, fins que a la barrera de fusta decideix respondre. És en Fran que ve despenjat. L’esperam un poc i seguim tira a tira cap amunt perquè ens pugui agafar. A la següent barrera ens desviam cap el penyal d’honor, sapiguent que en Biel va un poc per davant. 


Un cop a dalt no hi ha cap rastre d’en Biel, i esperam els que venen per darrera, Pere i Fran. Quan arriba en Fran ens diu que no ha vist en Pere. No entenem res. Després d’esperar un bon rato i d’intentar entendre què ha passat, aconseguim parlar amb ell i ens diu que ha tirat cap a cas Garriguer amb en Biel. Total que ja duim un munt de temps perdut respecte al grup d’en Gerard, i ens hem de veure per berenar a Orient. Acordam coincidir amb en Pere i en Biel a la trialera que va cap es cucons ja que ells han anat pel dipòsit d’aigua i nosaltres per la primera trialera que arrenca a la primera curva de la davallada. També decidim no anar per ses clavegueres per no retrassar el berenar, pensant que el grup asfàltic ja hi deu esser a Orient. 


Tota sa comuna està més banyanda que mai i més autèntica que mai, i el terreny està molt exigent. Un cop feta la relliscosa trialera, ens agrupam a la carretera d’Orient, tots menys el caperrut d’en Fran que se n’ha anat per ses clavegueres tot i que haviem quedat que no. Més diàleg de besucs idò. Quan arribam al berenar, el grupet d’en Gerard, Mapes, Anton, Jeroni, Vp, Miqui ja quasi ha acabat. Al cap d’un rato arriba en Fran. Ens conta que ha hagut de travessar el torrent mig desvestit ja que l’aigua li arribava per damunt els genolls. Com sempre fent-ho més complicat. Mentre berenam, ens conten que ells també s’han fet un embull. Tela marinera! 


Després d’un berenar de deu lauros ( el darrer amb l’actual propietari ens diuen ) anam a enfilar la següent fita del dia, pujar cap el castell per darrera, “por la cara norte” com diria algú. A la pujada, mentre anem pels marges, brolla aigua de per tot. Això ja és massa, diuen alguns, no pareix Mallorca ja. Després de fer més de mitja pujdada a peu, i de veure com s’estan carregant el cami empedrant-lo, arribam a l’aparcament de dalt, on iniciam el camí da davallada cap es Verger i cap a can Secilio. Allà ja ens esperen n’Andreu i en Frenando. Després de recordar el nostre amic i fer-li una dedicatòria, començam el camí de tornada, aquest cop cap a can Mapes a sa cabaneta, seu central dels events sectaris. A Alaró es queden n’Andreu, que ha completat una gran sortida de vuit quilòmetres, i en Bordoy, que amb el cotxe han d’anar a cercar el postre, pastís de cardenal en concret. Per si no bastàs el desbarat que duim avui, al camí de Bànyols un grupet capdavanter parteix cap un costat, un es queda per enmig, i l’altre va per on toca, tot i que tampoc han estat gaire expressius a l’hora d’avisar. Com que sabem on anam, però,  no hi ha cap problema.


Ja a can Mapes, ens preparam pel menú classic d’aquest dia: calçotada i torrada. Mentre els senyorets es posen de gala, uns quants es posen amb els preparatius. Poc a poc va arriban tothom i tot va tota marxa, bé, el foc pels calçots ens està fallant un poc, però és que amb tanta pluja la llenya està un pel banyada. Així i tot ens en fotem no sé quans, molts, gràcies també a que n’Antón no menja “hierbajos de esos”,  que si no! Una bona “pitanza” i diversió per recordar el nostre Cecilio fins que aplegam devers les set de l’horabaixa, en un dia en que l’activitat ciclista no ha estat el més important. Per sempre Cecilio!

Fora de la nit que em cobreix,
Negra com l’abisme de pol a pol,
Agraeixo a qualsevol Déu que pogués existir
Per la meva ànima inconquerible

En les ferotges urpes de les circumpstàncies
Ni m’he lamentat ni he donat crits
Sota els cops de l’atzar
El meu cap sagna, però no s’inclina

Més enllà d’aquest lloc d’ira i llàgrimes
És inminent l’Horror de l’hombre
I no obstant això l’amenaça dels anys
Em troba i em trobarà sense por

No importa com d’estreta sigui la porta
Quan carregada de càstigs la sentència
Sóc l’amo del meu destí:
Sóc el capità de la meva ànima.

"Invictus" , de William Ernest Henley.

jueves, 12 de enero de 2017

APLAZADO /sabado 14 enero Variacio Integral Arta

Proposta d'anar fins a Arta, VARIACIONS INTEGRAL SERRA LLEVANT.
per compensar l'improvisacio de la setmana passada, es proposa ruta amb track sobre  volta en sentit antihorari serra llevant.
Sortida :8:30 Estacio tren Arta,
Berenar: Dur Bocata
Recorregut: Estacio tren Arta, cra Capdepera, rodona cra son Servera, OJO, giram cap al centre per anar a cercar el cami de la siquia, camp de futbol, cra cala torta, coll d'es Raco, duaia, enllaça sa mesquida, cami son jaumell, cala agulla, coll de marina, cala mesquida, cala torta, cala mitjana i cala estreta, OJO, anem per pista cap al interior abans de baixar cap a matzocs, gir esquerra. Pas per davall barrera, horts vells d'albarca, pujada per l'alzinar cap a cases albarca, cases,BERENAR, baixada font salada, arenalet, s'esquena llarga, cami d'es presos, OJO deixam pista per agafar cami ferradura, primer a la dreta i despres a l'esquerra,  cap campament des soldats, continuem tirany cap es verger, trialera tecnica, cases verger, cami niu d'es pilot, cami Albarca, coll d'es castellas, cami de son puça, cra betlem, OJO girem dreta i a 20 mt girem esquerra, gual torrent cocons, font calenta, Arta.

Track : https://es.wikiloc.com/wikiloc/spatialArtifacts.do?event=setCurrentSpatialArtifact&id=16089188

lunes, 9 de enero de 2017

Dissabte 7 de gener. Rodant fins Sineu.


Decimatio. Mesura de càstig màxim aplicat a l’exèrcit romà quan hi havia covardia o amotinament, que consistia en dividir en grups de deu soldats dels quals s’en triava un a sort que havia de ser executat pels nou restants, que després eren obliglats a dormir fora del campament amb el perill que això suposava en temps de guerra.



Per aquest dissabte de ressaca de festes, l’organ executiu del grup va proposar una sortida rodadora fins Sineu-Puig de son Nofre per cremar l’excés de calories del Nadal. La veritat és que de cremar, tenint en compte que perquè es produeixi aquesta reacció química fa falta arribar a una certa temperatura, res de res donat el matí gelat que va fer a primera hora. Tant de bo que el sol a partir de mitjans dematí va fer la seva feina que si no…
Així que quedam a les vuit i mitja ( horari temporal de hivern per no sortir a les fosques) “passades”, on sempre, Mapes, Biel, Pere I ( i primera sortida oficial del seu regnat ), Miqui i aquest destronat servidor. Més tard s’afegiran en Tià i Gerard. Moltes baixes avui, entre cumpleaños ( la gran lacra per alguns que no en surten ), viatgers per Orient, o griposos. El fred d’avui fa que cadasqú s’emboliqui com pugi o faci autèntics esforços imaginatius per paliar els efectes, desde la bossa de plàstic entre el calcetí i la sabata fins els que maquinen per endur-se’n guants encarregats per un altre, passant pels botins elfos d’en Biel o el doble calcetí de taló rovegat d’en Pere. Tot val per combatre la fretada que fa aquests dies.


Arrencam per la clàssica sortida de son Macià, Caülls, sa Bomba, i al camí des Raiguer ens esperen cagats de fred, com no pot ser d’altre manera, en Tià i en Gerard. Seguim raiguer cap amunt per després voltar en direcció cap a les vinyes de Santa Maria, previ pas per les vies del tren d’Inca. Com deiem, fred, fred, fred i més fred, però amb l’esperança d’anar entrant en calor. Sortim a la carretera de Sencelles i després enfilam per camí de camades cap a Morelló i can Quiant. Per aquí, sona la veu de “mi general, la tropa está diezmada”, terme que actualment s’usa per dir que la gent està patint els efectes de qualque desastre , pel fred en aquest cas. I és que duim més d’una hora en marxa i no hi ha manera d’agafar temperatura, tot el contrari, com que anem per pla desprotegit tenim fred i humitat tot el temps. Necessitam fer qualquna cosa, i aprofitam una clapa de sol enterbolit per fer una aturadeta a veure si reviscolam un poc. El que du la pitjor part, tot i que tots tenim els peus i les mans gelades, és en Pere, que du uns guants que no li serveixen de res. La cosa és que, després de cinc minutets aturats, notam certa millora i el mal cos minva, pel que decidim continuar la marxa. Arribam a Costitx, on, donada la siutació, ens plantejam aturar a berenar en lloc de fer-ho a Sineu, però com que ja fa més soleiet i la gent està més animada decidim seguir el camí previst cap a Jornets. Arribats a la carretera Inca sineu, les ganes d’arribar fan que ens despistem i agafem la carretera quan haviem de fer el camins paral•lels que van per l’altre costat.


Arribats a la voltadora, ja fa un bon sol, i l’optimisme ha tornat al grup. Molt bon berenar per molt bon preu, per no dir el millor de tots, ja que per cinc lauros ens hem fotut un bon pa amb oli, beguda i cafè. Com sempre, la tertúlia d’aquest moment volta en torn a qualque tema que en aquest cas ha estat els dels megagimnassos. Panxa plena i la tropa recuperada partim cap el següent objectiu del dia que és el puig de Son Nofre, un turó just enmig dels municipis de Sineu i sant Joan que suposa un punt de referència quan ets per aqueixa zona. Per sorpresa nostra, no de qui du el comandament, no hi pujam si no que hi passam per la tangent, iniciant d’aquesta manera el camí de tornada. Camins cap a sant Joan, idò, i pas pel bosquets que tant ens agraden, i enfilam cap a Lloret. Fa bon rodar i anem a bon ritme, quan ja agafam el camí vell de Pina. Passam pel poble i seguim per camí del mateix nom en direcció Algaida. En creuar la carretera Algaida santa Eugènia, en Pere I, en Tià i en Gerard ens deixen per tornar cap a casa. Els quatre que quedam, Biel, Miqui, Mapes i qui escriu, seguim la ruta establerta pel cami de Pedreres ( un de tants ), camí de son Lluch, vial de servei per ses Canyes fins son Gual. Aquí davallam pel divertit cami del barranc i sortim discretament pel golf. A partir d’aquí pestós vial de servei cap a casa blanca i son ferriol, que avui no és tant pestós gràcies al lleuger vent a favor. Només un emperò, el xivato vermell del genoll mapesià s’ha encés i procuram rodar fent bonda. Final feliç avui al bar del camp de fumbol de son Malferit, on entre futbolistes i tabac brindam pels 110 km de ruta d’avui.

domingo, 1 de enero de 2017

RESUM 2016

Un any mes i un resumen mes.
A nivell general i un cop repassat tot el que ha passat podríem dir que el balanç  ha estat positiu, ja que llevat de les habituals  caigudes i malalties no hi ha hagut res molt greu. En aquest capítol, te  menció especial  n’andreuet, que quan no es bony es forat.
Aquest any també el recordarem com l’any en que en Bordils ha acabat incorporant-se al grup i tot apunta que aquest gran fitxatge  no  serà dels efímers. Malauradament també hem tingut una baixa definitiva que va generar una damnatio memoriae.
A nivell  laboral  ens ha alegrat veure com en miky pareix que ha agafat una direcció que sembla de futur.
En un altre nivell, també recordarem enguany com el que en Torner, sectari de l’any, s’ha apuntat al grup de les escapades a fora. Es un plaer veure com les viu amb intensitat. Per altre banda l’hi hem d’agrair el que s’hagi convertit  amb el cronista oficial.
En referència a les nostres muntures, com cada any hi ha hagut renovacions, sembla que el tema de les fat o de les 27,5 no ha progressat gaire i quedaran com un tipus d’experiment, el que si sembla que està agafant força es el tema del monoplat , ara ja en tenim 4 i segons els experts, aquesta innovació si que ha vingut per quedar, ja veurem...
A nivell de camins, aquest any es sens dubte l’any de Planícia, com una gran noticia ha acabat sent un problema pel mtb. En el capítol de neteges hem de dir que hem suspès estrepitosament ja que el que s’ha fet net ha estat cero.
I en el capítol de voltes sens dubta , tot i haver estat minoritària la participació , el recordarem com l’any de la 345 encara que en gery diu que varen ser 360km , un nom que tampoc està malament per una volta que es va tancar, encara que li sàpiga greu al innombrable les voltes circulars.  

GENER
Començarem l’any amb una volta amb un nom una mica críptic per celebrar l’aniversari d’en vp i que ens va dur per camins nous per terres  Felanitxeres  i que tambe  la recordarem  pel solapament d’un mínim tram de  ruta amb una altre. El mes de gener ja sempre serà el mes d’en Cecilio, que com sempre el recordarem rient i en aquest cas amb una bona calçotada. També farem una volta pel raiguer  instaurant els berenars a Biniamar com  uns dels millors.

FEBRER
En aquest mes la ruta mes novedosa va ser la que férem per es Trenc , que segons el cronista s’anomena ruta del “pisoton”i en la que també coronarem un nou cim, el puig de Galdent. També rodarem per la Trapa, per cap Blanc i arribarem a Valldemossa per Raixa, ja que creiem ingènuament,  que algú havia fet net el camí. En aquest mes es dictaminà sentencia sobre el litigi dels camins de Planícia. Desprès de molts d’anys de lluita, la justícia decretava que eren públics. Llàstima que desprès coneguérem que ho eren, però NO per tothom.

MARÇ
Aquest mes es el del Torner day, en el que celebràvem l’entrada en el club dels cinquantenaris del senyor Torner, la volta ens dugué pel recorregut de la gerarday en sentit invers fins a Miner tornant per lluc. Com a les grans celebracions  acabarem la volta amb un bon dinar. A la volta que férem per Planícia davallarem pel camí del rafal i allà varem com estaven posant els rètols que prohibien el pas amb bicicleta, anàvem per celebrar l’obertura i tornarem amb un disgust. Per celebrar la reincorporació d’en Jeroni al grup, que des de la seva caiguda al viatge de l’estiu encara no havia tornat, anàrem rodant fins a Muro per tot un seguit de camins que no solem freqüentar amb alguns nous per Costitx i Llubí.
També rodarem per Valldemossa el cap de setmana que s’anunciava de nou la volta a Mallorca non stop, que com era d’esperar va tornar a quedar suspesa “sine die” i que ens va servir per motivar-nos i demostrar que nosaltres si érem capaços de disenyar d’una manera factible la nostra volta a Mallorca Non Stop.

ABRIL
Com cada any per pasqua férem el nostre particular Pancaritat, que es mes un via crucis que una festa en el que passarem entre d’altres per Santa Magdalena. Tot i això aquest dia el recordarem com el dia en que en jonanda ens va ensenyar el bareto de s’Indioteria a on donen els poals de cervessa i d’on aquest narrador ha sortit qualque vegada bastant perjudicat. El mes destacable d’aquest mes sen dubte fou  la sortida fins a Menorca, que enguany va ser de 2 dies i en els que rodarem el primer  dia fins el far de cavalleria i els alocs i el segon pels voltants de cala Galdana i coneguérem alguns trams magnífics del camí d’en Kane. Desprès d’una volta per Randa els següents caps de setmana foren preparatius per la 345. Així férem el primer tram sortint per na Burguesa fins Andratx i tornant per Valldemossa i desprès el tram de Llucmajor, Felanitx, Ses Salines,  Santany.  

MAIG
Aquest fou el mes de la 345,que la férem el darrer cap de setmana, els anteriors anàrem comprovant els altres trams , tot eren voltes de gran kilometratge per anar preparant-nos per el gran esdeveniment. Així repesarem el tram des de l’Esglaieta fins Pollença passant per Lluc i el tram de sa pobla fins Artà tornant per Llubí. En aquest mes aquest narrador sofrí una caiguda, de la que ara ja no s’enrrecorda però que impossibilita la seva participació en el gran event de l’any. Els herois que estaren 28 hores pedalejant foren en torner, en bigel, en gery i en jonanda.

JUNY
En aquest mes presentarem les al·legacions a les ordenances d’usos dels camins a Planícia, que tot i estar ben fonamentades, no tenien cap possibilitat de prosperar, ja que aquestes eren conseqüència d’una ordre judicial.
Així les coses, també férem acta de presencia a la concentració que un biker juntament amb en Kapax organitzaren per recollir signatures i  demanar el pas per les bicicletes  a Planícia. També anàrem per Artà  a on férem la integral del parc amb sentit anti-horari. A la sortida del Teix, rodarem pels nous camins que l’ajuntament ha netejat per la zona de Mirabó. També férem un sortida amb la bici de ruta fins a Sa Calobra el cap de setmana que en gery, en bigel , n’andreu i un altre feren els Tracks d’Astúries. La impressió que tinguérem els que ens quedarem per aquí, va ser que en aquell viatge es menjava mes que es colcava.

JULIOL
Ja en plena canícula, ens refugiarem per tramuntana , així anàrem per solleric de bon rotllo post Astúries i  a la volta per la serralada d’Orient   inaugurarem la connexió del camí de son Palou venint d’es Freu cap es pas de s’Escaleta .La volta de la Mola de Planícia serà recordada pel poc quòrum d’assistents, ben al contrari de la que ferem per Escorca en la que passarem per primera vegada pels camins de Son Massip fins Escorca, tot un luxe, ara per ara tancat a l’espera de que la ruta de pedra en sec els incorpori com a camins públics que son. Acabarem el mes amb la Badia Blava extrem, volta rutera amb dinar a ca n’Andreuet, que va ser extrem pel reportatge fotogràfic dels integrants del grup.

AGOST
El mes del gran viatge que enguany també va ser minoritari i bastant inusual, ja que fou un viatge organitzat amb guies que ens dugueren a passejar per Transilvania. Formarem l’expedició en Miky, en fran en joan miquel i aquest narrador. El que recordarem d’aquest viatge fou els atacs dels cans semi salvatges i segons els que quedaren per aquí, la quantitat d’hores que dormirem.
En aquest mes en Miky completa la revisio dels 16 tracks ruteros i l’acompanyarem  a la darrera volta que anava de Cala Millor a Orient amb un recorregut de 167 km. A la volta per es port d’es canonge ens trobarem en jonanda corrent per aquells indrets i ala volta per Rafaubeix ens donarem un bon banyito.

SETEMBRE
El mes de Setembre  podríem dir que va ser uns dels mesos mes pocs brillants de l’any. Potser la volta mes destacable fou la que ferem pel cami de metro i la font de la Senyora. També rodarem per es cap Blanc i per la Comuna en un cap de setmana plujós.

OCTUBRE
La volta mes destacable d’aquest mes fou la que ens va dur fins a Sant Elm i en la que rodarem pel magnific tirany que va de les cases de sant elm cap el coll de Palomera, per un tirany aeri que sembla Alpí. A la volta rodadora que férem fins a Montuiri, aquest narrador abandonà el grup ja que va petar el nucli i deixà abandonat als sectaris a la seva sort sense track per el laberint de camades cap a Gracia. Tot i molts dubtes arribaren a bon port. A petició d’en rol i en petit comitè es fe la baixada de la mola de son Pacs previ pas per Valldemossa. Com no podia ser d’altre manera aquest mes també recordarem en Toni, que sempre està present entre nosaltres. 

NOVEMBRE
Per tots Sants ens tornarem escapar, aquest pic fins a Catalunya per fer el primer tram de la GTPC, es a dir la Gran travessa dels Pirineus Catalans, en una nova versió revisada pels mítics autors de la primera. Sortida molt ajustada de Preu, en la que recuperarem al 100 % l’esperit sectari dels grans viatges. Autosuficiència, aventura i un bon rotllo com feia temps que no teníem. Si això hi afegim bon temps, paratges magnífics i bon menjar. No es pot demanar mes.  Tot i això el que aquest narrador recorda mes gust es la cara de felicitat que posava el senyor Torner, en aquest el seu primer viatge Pirenaic d’uns quants dies. La resta de mes el passarem rodant per la mola de Planícia amb en Joan amb una de les seves aparicions esporàdiques. Per es Capdellà i el camí d’en Cecilio i un petit grup que s’atreví a anar fins sa costera.

DESEMBRE
El mes de desembre el tancarem amb els actes en favor del mtb, així assistirem a la inauguració del refugi de  la Coma d’en Vidal, una altre lluita guanyada. Que lluny queden aquells dies en que passàvem com a furtius per allà, o la ràbia que ens agafà quan el Govern a la passada legislatura va estar a punt de vendre-ho. L’acte mes important en favor del MTB fou l’audiència publica del Consell en el que el senyor Torner,  sectari de l’any amb el que es pot confiar plenament,  llegí el nostre manifest en favor del mtb demanant que ens deixin passar pel camí nou de Planícia. No sabem com acabarà la cosa,  però tenim enregistrat el compromís de la Consellera de Territori comprometent-se a demanar-ho. 
video
 A nivell de voltes podríem dir que ja estàvem un poc de tornada i no varem fer cap gran innovació. Així rodarem per Biniarroi i Solleric, per es freu a on verem l’aiguada que baixava per Coanegre i a la darrera sortida com cada any anàrem pel pas del ventall.

Esperem que aquest any que comencem ens doni salut a tots i poguem fer grans voltes, esperem una repetició de la 345 per els que no varem poder anar-hi. I les clàssiques escapades menorquina, aquest any per la zona de Mao,la escapadeta Catalana continuant la revisió de la travessa Pirenaica o potser qualque boci de la Cat 700 i com no el gran viatge de l’estiu que aquest any si tot va be anirem a fer la TRANSVERDON  de 368 km i 11.000mt de desnivell.
El sectari sortint ens ha recordat que aquest any si o si , hem de recuperar les obres de neteja, ja que tenim un bon llistat de  deures: es burotell, variant torrent piotes,
Millora pujada son net passat els cans, baixada aumedrà...
Per acabar  un desig per aquest any nou seria que l’any que be poguessim dir que aquest ha estat també el de la reincorporació d’en fernando i de la tornada a una certa normalitat d’en Joan.
Que així sigui. Per Molts d’anys.

viernes, 30 de diciembre de 2016

dsbt 31 des

Ates que es la darrera sortida de l'any
Ates que el nou sectari de l'any ja s'ha manifestat
 Ates que el carrec de sectari de l'any es efectiu a partir de l'1 de gener
Ates que hi ha que respectar les tradicions
Ates que la tradicio mana pasar per el pass del ventall el darrer di de l'any
Ates que es tenen en part les consideracions del sectari entrant

el sectari de l'any en funcions proposa.
Sortida BP 8:30 ATENCIO VUIT I MITJA, per aixi poder sortir amb claror i sense tant de fred.
carril bici cra valldemossa, son espases, cami de la real, son espanyol, muntant, enllaç cami sarria, son malferit,son tries, cami sa granja, camins cap a superna i son noguera, coll d'es grau, trialeres baixada puigpunyent, BERENAR PUIGPUNYENT 10:30, pujada conques,pas d'es ventall, BRINDIS PER L'ANY NOU baixada burotell, coll tords, camins bixada, es ferreret i cap a cases prest.

jueves, 29 de diciembre de 2016

Dissabte 3 desembre. MITJORN EXTREM


Sempre que s’apropa una data especial, com és un llarg pont o uns dies seguits de festa, és tradició d’aquest grup fer qualque cosa diferenta ja que disposam de més temps. L’any passat férem una ruta en dos trams on quedàrem a dormir a son Amer. Com que la cosa enguany no estava gaire animada, de fet en els dos o tres envents que hem fet la participació no ha passat de la mitja dotzena, decidírem fer un dissabte llarg amb una ruta rodadora per no atabalar massa a la gent, això si, amb possibilitats obertes d’amollar a qualque moment per si qualqú ho volia. Per tant, partint de la base de la 345, event que ha marcat una fita aquesta temporada, es proposà una ruta fent-ne la part final, en sentit anti-horari, i a Manacor juntar-la amb una altra part de la far a far de fa tres anys, també aquesta en sentit invers però amb final a Palma. Fet l’encàrrec al nostre editor, el va batiar com a Mitjorn Extrem i ens va encomenar als capellans donat que ens hauriem d’enfrontar a uns 197 km i uns 2000 metres de desnivell.


Així que, havent confessats els nostres pecats per si de cas, ens juntam al punt de partida de les grans rutes, a sa Faixina, Vp, Biel, Joanbike, Miquel Bordoy, aquest humil servidor, i en Jonander que ens ha d’encalçar ja que ha fet tard. En Jon, li basta poc per apuntar-se a una matada d’aquestes, i procura no perdre’s ni una, i per nosaltres resulta ser una garantia a l’hora de gestionar la ruta, sense oblidar en Biel, és clar. A sant Jordi s’ens afegix en Tià, que se’l veu molt animat de nou, i a Llucmajor ho farà en Gerard, el dels colzes fotuts.


La primera part de la ruta és la més monótona i avorrida ja que hem programat aturar a berenar a ses Salines perquè després no tornam tocar cap població fins Manacor, per tant són quasi setanta quilòmetres d’una tirada. Els que vam fer la tres-quatre-cinq ja sabem de què parlam. Llevat del bocí de son Binissalom, son Mandivia i Punxuat, la resta, el carril bici fins s’arenal, tram cap a sant Jordi, o de Llucmajor fins es Salobrar és fer molta carretera i molt de rodar i rodar. A més, quan arribam a n’es Salobrar de Campos, abans hem fet el camí de son Guardiola, dels Lladres i de LLobets,  veim que no hi podem transitar donat l’enfangat que està degut a les darreres pluges, i ja sabem el car que es paga una empasstissada d’aquell fang, si no demanau-ho al Biel. Per tant més carretera fins ses Salines. Afamagats, ens aturam al primer bar que ens trobam, i per sort, ràpidament ens serveixen. Hem clavat el timming, a les onze i mitja hem esta al lloc, o sigui que de moment tot bé.


Arrencam de nou sense perdre temps i comencem a enfilar rumb a Santany, un trànsit totalment pla per carretereta i pistes entre sembrats. Deixam Santanyí a la nostra dreta, l’apreciam d’enfora, i ens dirigim cap a la zona d’es Carritxó o comencem a castigar encara més les nostres cames: poc a poc ens endinsam dins una zona de continus repetxos i on comencem a notar el desgast. Per aquí comencem a veure patir de veres en Joanotbike, però no passam pena per ell, és caperrut i està fet de carn de ca. Passam per un costat l’ermita de Consolació i un poc més envant ja començam a veure sant Salvador, i  partir d’ara anam fent el seguit de caminois i trialeretes per terreny de graveres. En Jon, que és qui va al capdevant posa un ritmet que ens fa treure els colors. 


Acabat el puja i baixa arribam pista gravillera cap avall fins la carretera de porto Colom, on just travessant hi ha l’entrada a la finca des Fangar. A la barrera recordam alguns detalls del vespre que vam ser per allà. 


Passam visita al malalt, comprovam que encara alena, i continuam la ruta pels agradables camins, també de puja i baixa, que recorren aquesta mega finca, , propietari de la qual en Tià ens conta que és mega millonari i que fabrica robots tipo Iron Man, crec, i que li agrada menjar fruita de mallorca fresca i recent recollida sigui on es trobi arreu del món. Suposam que li du en Tony Stark, no ho veim possible d’una altre manera. Arribam a la sortida de la finca, ja som a son Macià, i aprofitam per telefonar al bar Porrón per avisar de la nostra inminent arribada, bé, mirant en Joan, no tan inminent. Però encara queda terreny dur per arribar a Manacor, costes i més costes, i tots ens notam un poc cuits, en Joan ja no està tan tot sol. A l’hora de fer el tram final per la zona de les canteres de Manacor, enviam per carretera directa el pacient, i la  resta anem a veure el paisatge llunar que ens ofereixen les pedreres de la zona. Sortim a la carretera, i anem arribant a la ciutat manacorina. Aquí s’ens despedeix en Tià que s’en va a dinar amb la família. Hem de dir que per no entrenar ha donat la talla, i sense remugar!!! Fins i tot se l’ha vist satisfet. 


Arribam al punt del dinar on ens espera un fantàstic menú d’arroç brut, porcella i caragols. Menjar copiós el que feim, i també copiosa és la hidratació, però és el que ens demana el cos, tot i que sabem el risc que correm. Passades les quatre de l’horabaixa estam llestos de feines i ens despedim d’en Joan i en Gerard que parteixen amb el tren cap a casa. Objectiu cumplit per part del primer, i també s’en va ben content, bé en Geri també tot i que sabem que seguiria.
Ente rialles ( perquè serà? ), iniciam el segon sector de la ruta, i enfilam cap a la zona d’horts cap el torrent de na Borges, tot i que no el farem; tampoc s’Avall, si no que un cop a la part baixa tombam en direcctió sud est i llavors cap l’est, entre els espléndiits camps llaruats de la zona, això sota la caiguda del sol que encara ho fa més bonic. 


En contrast, dins les nostres files s’està fraguant el drama. En Biel i un servidor comencen a partir els efectes dels excessos: malestar general, agrura i marejos s’apoderen de nosaltres, mentre veim que els tres capdevanters es comencen a allunyar. A tot això el ritmet que imposa en Jon tampoc ens ajuda massa. Llavors hi ha els altres dos, Vp i MiquelBordoy: a mi que m’ho expliquin, no fallen en tota la ruta! Com dos Jonh Deere tiren i tiren, sense fer renou, i nosaltres passant misèria. Al millor tenen alguna cosa que explicar, no sé.  Suplicam una atureda per pixar i de seguida continuam, també a bon ritme. Poc a poc, el grup torna estar cohesionat, i anam fent cap el següent punt de referència, Bonany, que el feim per la part baixa pels divertits senders que hi ha per dins el bosquet. Aquí ja hem d’encendre els llums ja que quasi és totalment fosca. 


Sortim d’aquest lloc, feim una zona de trànsit i tornam a fer un altre tram igual, i llavors un altre, i llavors un altre. Ho deim així perquè estam fent una zona on costa tenir referència d’on som, suposam que pels municipis de Sineu i sant Joan, crec. Terra de ningú és la sensació que tenim. Tanta sort que els esmentats trams de bosc ho amenitzen un poc. Mig desorientats, arribam a la fi, a Lloret, on ja ens situam. Cumplint amb el track, feim el tram per dins la comuna, i després travessant la carretera, ens dirigim cap el municipi de Costitx, i després cap el de Sencelles, tenint com única referència per aquests indrets el pas per devora el camp de futbol abandonat. A tot això, ja fa estona que fa un fred que te cagues, i decidim aturar a abrigar-nos ja que s’ens estan escapant les calories que ens fan falta per pedalar. No té aquesta sensació, en canvi, en Bordoy que du tota la ruta amb màniga curta i així l’acabarà. És discret en tot aquest home! Camins de camades i la següent població que ens trobam és Biniali, on a partir d’ara tindrem ja totals referències d’on som. A aquest punt es planteja si evitam el pestós tram de les vinyes i anam pel camí de Muro, però tot i que comencem a notar la síndrome hlp, ens posam caperruts i cumplim amb el marcat pel track. Hi ha que veure el que costa per allà dins apropar-se a Santa Maria: quan creus que ja hi vas voltes cap el sentit contrari i així un parell de vegades. Per devers el polígon travessam la carretera d’Inca cap a les vies del tren, i per camins entre parcel•les arribam al del Raiguer. S’està fent llaguíssima aquesta arribada a Palma. Llavors passam pel cami de sa Bomba i a la rotona del festival ens deixa en Jon que té pressa. A la fi podem baixar el ritme i anar arribant  més tira a tira per Caülls i son Macià. Ja a ciutat cadasqú s’en va cap a casa amb l’objetiu cumplit: arribar hlp i amb el track finalitzat. Total, el que hem dit al principi: uns cent noranta i alguns, i uns dos mil de desnivell. 

FOTOS MITJORN EXTREM