Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

domingo, 16 de julio de 2017

BUBAS DAY 17. 8 juliol

Passen el anys però seguim aquí, alguns amics dels que ens han deixat ho han fet de forma sobtada i segur que si encara estiguessin entre  nosaltres , a dia d’avui continuaríem compartit els grans moment que passem cada dissabte. Ara ja fa 10 anys que en buba ens deixà, però sabem que si per ell fos, segur que encara colcaria entre nosaltres, així almenys un pic al any, tornem a compartir la volta amb ell.
A les 8:00 a on ja fa segurament mes de 20 anys que quedem, partim cap el camí dels reis per enfilar cap a na burguesa pels terrenys de darrera les escoles.  Avui com a novetat es proposa pujar pel mirador en lloc de per la base. Tot i això aquest narrador com que encara està en fase de recuperació parteix per la via curta deixant que la resta es desfogui una mica. Com manen les tradicions el primer que arriba, endresa una mica el lloc i en acabar les feines  ja arriben  la resta de colla, que per les cares que posen, no han anat precisament de passeig. Ens aturem un moment i recordem alguna anècdota  d’en buba que ens fa riure i reiniciem la marxa cap el berenar, que sempre es un dels objectius que ens fa rodar.
 La intenció es anar al bar nou de Capdellà i per tant el recorregut està cantat, o no,  ja que com diria en hoyos ni ha alguns que tot i que fa “20 anys que fan de putes,  encara no saben ballar”.  
Així com que hem  decidit anar pel camí vell de Calvià, ens fiquem  pel tirany que empren les motos per sortir cap a la carretera amb la mala sort  que en predro i en bordils no se’n adonen del desviament cap a  Valldurgent i tot i que es del tot il·lògic, remunten  per amunt fins quasi arribar a dalt del coll. La resta quan aconseguim saber el que ha passat decidim  reprendre la marxa,  encomanant als perduts a trobar-nos carretera mes avall a l’alçada d’es burotell. 
Continuem  la marxa pel confús camí vell que estaria be que algun dia es recuperes i decidim sortir per la substació . Al final del camí ens trobem una bona guarda de porcs  i un poc mes enllà el porquer que com era d’esperar ens atura. El pagès en qüestió, es una jove  promesa del camp mallorquí, que ha decidit apostar per guanyar-se les sopes amb aquesta dura feina. Així mentre llueix les seves abdominals que ens fan pensar si realment els gimnasos serveixen de molt, ens explica la cançó de sempre: que li rompen les reixetes, que els animals se li escapen, que ha cridat al seprona ( curiosa manera de evitar el nom de Guardia Civil)  perquè faci voltes per allà , etc, etc.
Com es també habitual nosaltres li contestem que es cert que hi ha molts de desaprensius , que nosaltres ho hem deixat tot tal com ho hem trobat etc, etc. I com sempre acabem tan amics ja que com ell ens confessarà desprès ell també tresca per les muntanyes i evidentment passant per algunes finques. Deixem al jove pagès que si la fisonomia no em traiciona es el mateix al que l’ajuntament ha encomanat la gestió de  Galatzó i desprès de incorporar els perduts reiniciem marxa cap a son boronat i l’enllaç cap el torrent de santa Ponça des d’on per carreterona arriben al Capdellà. 
Mentre berenam arriben en Joan i les noves generacions sectaries en Jaonet i en Sergi, que desprès ens acompanyaran fins les barreres Galatzó. Un cop ens acomiadem de la família bikera, continuem la marxa cap es ratxo, passant pel cami d’en cecilio. Un cop a dalt tot i que la proposta era anar cap a muntanya i sa campaneta, com que feia una calorada i l’objectiu del dia al cap i ala fi era acabar fent un dinar conjunt decidirem retallar cosa que no sembla malament a ningú ja que ni havia algun que trobava que com que no havíem agafat ritme en tot el dia estava desmotivat. 
Hauríem de recordar que si qualque cosa ha caracteritzat a aquest grup al llarg de tants anys ha estat precisament la frase d’en Xavi Fane “ sin ritmo ni cadencia “ . Iniciem la tornada pujant cap a la font d’en marques i desprès davallant pelstiranys de son Net per aixi arribar a Puigpunyent a on carretera per avall arribarem a Ciutat. Desprès de passar per la pizzeria l’alfabeguera del Secar i veure que tot eren problemes per menjar, partirem cap a Aspace, a on ens tractarem la mar de be i menjarem millor. Allà s’en ajuntà de nou en Joan i descendència. I en tre rialla i rialla, recordarem un any mes al nostre amic en Buba. 



domingo, 2 de julio de 2017

PER MARRATXI AMB LES NOVES GENERACIONS SECTARIES. 2juliol.

Com que ara ens hem quedat sense cròniques de les voltes oficials i aquest narrador encara no està en condicions de rodar amb els bons avui narrarem una petita sortida amb en Sergi membre de les noves generacions Sectaries.
Aixi quedarem a les 8:30 al final de Jacint Verdaguer, en Sergi, en Joan lumbàlgic, n’Andreu lumbàlgic, en fernando desmotivat i aquest narrador artroscopic.

Partim seguint el carril bici  de les vies amb el seu tortuós recorregut cap a son Cladera, així arribarem sense quasi tocar carrers amb cotxes fins son Nicolau des d’on ja agafarem les zones underground de Marratxí. A la fi arribarem a Son Macia i d’allà als caulls. Aixi varem ensenyar a en Sergi que també espot anar fins a festival park per camins de terra. Desprès de ficar-nos per la vinya des Caulls férem la primera dolentia del dia creuant les vies del tren  per enfilar cap al camí de sa bomba. 
Un poc de camí del raiguer i així arribarem a can franco a on el nostre homenet va menjar igual que nosaltres un bon pa amb oli “mixto”. Reiniciarem la marxa travessant santa maria per anar cap el camí del jardí d’en ferrer, a on la ombra dels pins s’agraí ja que el sol començava a picar. En arribar a Portol tombarem cap a can Parrisco i davallarem cap els albellons en una baixada radical que  impressionà una mica al jove Amorós.
A la pujada també li ensenyarem que quan un fa mtb també a vegades toca  espitjar la bici a peu. Ja a Portol ens tirarem cap a baix i desprès d’una aturada tècnica a casa d’aquest narrador continuarem cap a sa cabaneta. D’allà enfilarem pels camins de son Verí a on ens Sergi es posà al davant .
Desprès de travessar la carretera d’Inca i de nou les vies del tren pel camí de muntanya tancarem el cercle i anàrem tornant per on haviem vingut.   Bona volta d’uns 43 km en els que en Sergi  aguantà perfectament demostrant que segur serà un bon sectari. 

miércoles, 14 de junio de 2017

Dissabte 10 de juny. Volta 345 antihorari.


L’any passat, quan vàrem fer aquesta volta, s’ens va quedar la inquietut de saber com seria si en vers de començar per la serra i acabar pel pla de llevant la féssim a s’enrevés, idea que havia quedada oblidada fins que aquesta setmana, de cop i volta i sense previ avís va tornar a brollar.  En Biel, en un moment de locura, que no de gatera com es pensa qualqú, va pensar que era el moment ideal, el dimarts havia plogut molt cosa que ens podia evitar la pols i tocava nit de lluna plena. De seguida va trobar un parell d’incoscients que el seguiren, i uns altres més llestos que hi volgueren participar en una part. A qui pareix que no li va caure gaire bé la idea va ser a n’Antón donat que justament no hi podria assitir per culpa de la feina, però li volem recalcar que va ser una cosa totalment improvisada i que a més no tenia la cosideració de event sectari. Y tranquilo que se no te va a pedir ninguna aportación ni se va a celebrar nada.


Bé, deixant polèmiques a part, la cosa és que dissabte a les set del matí a sa faixina quedam: Bordoy, Pere, Jeroni, Miqui i el que escriu. A sa costa des gas s’afegirà en Gerard i a s’Aranjassa en Tià. Partim puntalment a toc de corneta d’en Biel que s’encarrega del ritme inicial que per cert el trobam un tant accelerat. Seguim ja amb en Gerald al grup i pel carril bici arribam a can Pastilla des d’on ellaçarem cap a ses Cadenes i s’Aranjassa. Al punt verd de sant Jordi ens espera puntualment en Tià i ja complets enfilam cap a son Binissalom. Passam pels espectaculars camps de Punxuat decorats amb les rotllanes de palla, son Saletes i arribam a Llucmajor, a bon ritme i amb fresqueta encara. 


Repetint com el dissabte passat, ens dirigim, pels camins de son Guardiola, des Lladres i de LLobets, on en Gerard quasi ens fa tenir un accident per no atropellar una tortuga, fins la carretera dels presos, que l’agafam en direcció a ses Salines fins la variant del camí de sa Sorda per on agafarem un enllaç de terra fins la rotona de la carretera Campos sa Ràpita. Aquí agafam el carril bici fins el segon desviament cap es Trenc, passat can senae, per on ens adintrarem dins els terrenys del salobrar. Arribats aquí tenim el dubte de sempre, si trobarem fang o no, perquè ja sabem el car que es paga una empastissada d’aquest fang. Inicialment tot va bé fins que, com si d’una trampa es tractàs, ja que a la vista no ho aparentava, ens hi quedam clavats. Clar, la pluja del dimarts encara no ha  aixugat. Només s’en salva en Tià que ha trobat la traçada bona, la resta quedam amb les bicis bloquejades, i amb en Gerard pegant crids de desesper: m’ha quedat la bici inservible! Deia. Primer contratemps idò. Per sortir de tal situació no ens queda més remei que posar en marxa el dispositu Biel que consisteix en agafar un palito i començar a llevar l’engaxifosa massa. 


Un  cop desbloquejades les rodes reprenem la marxa fins la carretra de sa Colònia que només l’hem de travessar per continuar cap a ses Salines. Ens trobam que els camins que enllacen cap el poble estan recent asfaltats, inclòs alguns que creiem que eren de terra. Arribam a la benzinera on ens deixen emprar la manguera i llevar el fang de les bicicletes a canvi d’unes consumicions. A l’hora aprofitam per berenar. També compram oli per la cadena. Tenim bones sensacions de cames, i es que encara podem dir que estam frescs, i seguim cap a LLombars enllaçant alguns trams de terra que ja són habituals per nosaltres. D’aquesta manera arribam a la carretera de Santanyí, que només travessant-la podem continuar per camíns de terra. Ens dirigim ara cap a la zona de Consolació on hi transitam pels camins de la part baixa del puig, evitan pujar-hi. Comença aquí una de les parts més interessants de la volta, que són la succesions de camins i senders mitjançants el quals anirem passant per les zones des Carritxó, Santueri i sant Salvador. L’any passat ens va tocar fer-ho de vespre i vàrem disfrutar molt també. Per aquí ja notam que avui fa una bona calor, però com que l’aire corre bé i no és calent, cap problema. Arribam a la carretera de Portocolom, on de seguida ens ficam dins la mega finca des Fangar.


Per aquí hi ha feina que fer, i és que ja duim un rato de senders en continu puja i baixa, i ja sabem com és la sortida de la finca cap a son Macià, dures rampes d’enlluernant grava blanca. I per aquest tipus de pista continuarem fins Manacor arribant-hi per les “monumentals” pedreres, i és que vistes d’aprop fan por. No hem fet cap gran pujada però ja duim acumulats uns mil tres-cents de desnivell. Per aquí ens deixa en Tià, que s’en va cap a Portocristo amb la familia. També per aquí, els sobre-escalfats carburadors d’en Jeroni diuen basta i reclamen un poc aditiu winns. Són quasi les tres del mig dia, bona hora per dinar. Els que han d’agafar tren cap a Palma, dubten per un moment si agafar el primer que parteix en mitja hora, però fàcilment són convinçuts a quedar a dinar al bar Porrón, on sempre som ben atesos. Bon menú a bon preu, ensalada amb pollastre arrebossat i arroç brut, que en menjam tot el que volem. Mentre dinam, en Jerónimo Javier i en Gerardo Javier ens fan un secta de lux on ens informen de diferents escàndols amorosos de coneguts seus. Són un poc passades les quatre i és el moment de partir, en Jeroni, Pere i Bordoy ho fan en tren cap a Palma, i en Biel, Miqui, Gerard i Torné ho fan per la via verda cap a Artà. Tenim per davant trenta quilòmetres de còmode trajecte que ens han de servir per estalviar forces i fer la digestió.


Poquet més d’una hora ens du completar aquesta part. A Artà aprofiam per fer un avituallament i posar oli a la cadena, i es que aquest element es fa imprescindible amb les condicions d’aquesta volta. Fet i fet són les sis i hem d’enfrontrar el tram Artà – Pollença on tenim previst sopar. En aques moment ens queden dos-cents quilòmetres de volta. Partim idò a agafar el camí de Carrossa, recordant el dur i llarg que s’ens va fer aquest tram l’any passat. Enguany el trobam perfectament asfaltat, però el continu puja i baixa també cansa perquè els trams de pendent són curts però pronunciats. No obstant, en aquest sentit sembla que té més tendència a baixar. Aquest camí, travessant un bonic paissatge de camp mallorquí, et du bastant cap a l’interior, cap a Sant Llorenç, per tant, arribat un punt hem d’agafar una pista cap a l’esquerra en direcció cap a la mar, una pista en perfecte estat que quasi tot el temps baixa. Ara entenem el dur que s’ens va fer aquesta part en sentit contrari. Tenim a l’horitzó tota la badia d’Alcúdia i a la dreta l’espectacular mont Ferrutx.


El que es fa més pesant en aquest moment es dur tot el temps el sol baix de cara, a qualquns fins i tot ens agafa mal de cap. Passam per la granja que es troba en aquest indret on trobam totes les barreres obertes, però cap pagès, per tant cap problema. Arribam a la carretera que va de Manacor a sa colònia de sant Pere, que només fent-ne un bocí arribam a la principal d’Alcudiá Artà. Ara no ens queda més remei que fer-ne uns pesants dotze quilòmetres fins arribar a can Picafort, tot i que no tendrem massa vent de cara, a diferència de l’any passat. Per aquí ens trobam a l’equador de la volta, per tant, no ens queda res! Arribats a la rotona, ens endinsam per ses cases des Capellans cap el pinar de la comuna de Muro, moment on agraïm el còmode rodar per damunt l’arena i a l’ombra. Acabat aquest tram, just on comença el muncipi d’Alcúdia, ens toca carretjar per dins les urbanitzacions per evitar la transitada carretera principal. Arribam a la zona del llac Esperança, on com sempre, ens feim la pitxa un lio, i és que el caminet per anar cap a la cova de sant martí no hi ha manera de trobar-ho. Aconseguim sortir de mala manera i travessant la ronda agafam la pista del puig de sant Martí. Seguim duent bon ritme i tots anem igual de forces, com toca ser. Després feim el tram de set quilòmetres de la carretereta que va a Pollença, desviant-nos a un moment donat per fer el tramet del Pontarró.


Un cop al poble anem a cercar el celler que ens ha recomanat en Pere per sopar, el celler es Molí, un bon lloc però amb una carta no gaire apropiada per nosaltres. Com que no tenim temps per anar cercant, ens hi quedam i el més paregut a un bon plat de pasta que ens podem ficar entre pit i esquena és una fideuà, bona però salada i amb tots els ingredients esencials per una bona indigestió, i si no demanau al Biel que va pujar el camí cap a Lluc a cop de rot. Després d’un bon cafè reprenem la marxa, devers les onze menys vint i amb els llums encesos. Només sortir del poble ja disfrutam del bé que es roda quan és de nit, amb la fresqueta i el silenci. Comencem la pujada intentant dur un ritme controlat, una de les coses que pareix que ens costa en aquesta volta. Anem fent doncs, tira a tira ja que com hem dit abans, duim un home malalt, a qui la mescla d’all i oli, musclos i crustacis que du a l’estómac li està jugant una mala passada. Llàstima que no pugui gaudir de l’esplèndida nit de lluna plena que ens acompanya.


Sortim de la finca de Binifaldó i anem a cercar la davallada que ens du fins el camp de futbol de Lluc. Són passades les dotze i al monestir hi regna la pau. Obrim les tancas i travessam cap a la font coberta on hem de repostar aigua. Sortim de Lluc, cosa que suposa fer un petit collet i enfilam la davallada pel camí vell. Anar amb bici de vespre, insisteixo, és una disfrutada, ciclar amb el llumet fa que la traçada es vegi molt més definida i sembla que llisques suaument entre les pedres. A l’asfalt, en Gerard, a qui pareix que la nit el confon, es passa de llarg el darrer tram del camí, però ens retrobam a l’entrada de Caimari. Tiram cap a Mancor, on el que escriu, també confós per la nit, es separa del grup sortin-se del track. Un cop ens retrobam, aprofitam el moment per prende un gel o barreta i recol•locar el llum d’en Gerard, per qui la volta comença a acostar-se a la fi ja que aturarà a Binissalem.


Enfilam costa amunt cap a cercar l’entrada a la comuna de Biniamar. Ràpidament ens plantam al poble i ara el recorregut és el de sempre, enllaç cap el poliesportiu de Lloseta, comuna, cementeri, camí d’Aiamans, torrent i Bonifai. El rodar és fàcil i fluïd, però no podem evitar notar el pas de les hores i els quilòmetres, que es noten especialment al cul i a les mans més que a les cames. Arribam a Binissalem on amb molt de greu per part seva, ens deixa en Gerard, ja que té bones sensacions i està disfrutant. A més hi ha que tenir en compte que avui tenia la celebració del seu aniversari, i és que les espelmetes de la tortada ja duen moltes hores enceses. Tampoc és tan mala hora presentar-se a les tres de la matinada…
Els tres jenets de l’apocalipsi segueixent el seu rumb sense saber ja com s’han de seure damunt la bicicleta. D’aquesta manera, enfrontam amb poca gràcia l’empedrat cap a Bànyols, per on fent un poc de bucle pel camí des Puig (Ventós pot ser?)  tornam pegar al camí des raiguer. Per aquí l’estat d’ànim d’un servidor toca fons, i durant els propers quilòmetres la idea de l’abandonament no deixarà de rondar. Ves a saber què està passant dins el cap dels altres dos companys de fatigues. Arribats a s’Extremera, decidim fer una aturada i menjar qualque cosa, i aprofitam el moment per sincerar-nos i fer anàlisi de la situació. Exposada la meva situació, en Miqui també admet que du molts de quilòmetres amb els darreres en flames i pràcticament ja no es pot asseure damunt la bici. L’unic que aparenta sencer d’ànim és en Biel, cosa que ens fa reflexionar. Després d’haver omplit la panxa, les coses es veuen d’una altra manera i decideixo seguir un poc més a veure què passa, tanmateix encara hi haurà dues oportunitats per partir cap a casa. El que no pot dir el mateix és en Miqui que en la situació en que es troba, i tot i que intenta seguir, a Caubet no té més opció que abandonar la volta, i és que una cosa és aguantar un poc de mal i l’altra no poder ni seure. Entre cama i cama du uns més que respetables dos-cents cinquanta quilòmetres. Són passades les quatre. Els dos que quedam, de Caubet enfilam cap a les vies, son Amar, camins de palmanyola, i s’Esglaieta, per on hem de tirar cap a s’estret, son Brondo i Valldemossa pel cami vell. Arribant al poble ens quedam sense bateria als llums disposant únicament d’un petit frontal. També hem acabat l’aigua.


Són passades les cinq i al poble no hi ha ni una ànima. Intentam trobar qualque grifet a qualque banda i en localitzam un a un jardinet, on després de que en Biel en begui mig bidó, ens adonam de que és aigua bruta, probablement depurada per regar. Tiram l’aigua carregada als càmels i continuam la marxa. Ara, fins Estallencs, no tenim opció a res.  Feim el coll d’en Claret, ara ja surt el sol i no necessitam més el focus, i ens ficam dins Piotes, o pilotes com diu el nostre assassí toponímic. A la trialera aquest servidor se n’adona de que la son està minvant facultats.


Sortim a mirant de mar i enfilam cap el camí de s’Erbossar per transitar per la prohibidíssima pista. Al creuament amb el correu, i abans de tenir un accident per somnolència, acordam uns minutets de descans, que per part meva es convertiran en quinze minuts de roncada profunda. En Biel aguanta estoicament la serenata. Amb l’energia renovada, doncs, continuam per la pista on la seguirem íntegrament donada la tranquil•litat del moment, i és que no són ni les set del matí, per tant no hi ha ni una ànima, tant sols els conills que corren a un costat i a l’altre. Quina pena que ens haguin llevat aquesta opció i ens obliguin a fer sempre el camí bord, quan per aquí es va molt més fàcil i no es perd ni guanya altura. Arribats a la carretereta de les cases de Planícia baixam fins enllaçar el gr per on a la fi arribam a Estallencs. Trobam tot tancat i únicament veim moviment a l’hotel Maristel on sense cap problema ens serveixen un cafè.


I continuam, per on tenim de sobres conegut, primer pel camí que va a al cala i que nosaltres el pujam cap el coll des pi, després pel gr, el tram de carretera fins cap es Grau, que té una tranquil•litat insòlita a aquesta hora, i novament ens desviam per la pista que va pel lateral i que la feim fins el coll de sa Gramola.


Remontam el coll, ja a dures penes, i al pàrking de ses bases agafem la pista que va pel costat de la carretera cap a sa coma freda. Aquí ens despistam i passam de llarg el desviament que baixa per la zona cremada, per la qual cosa decidim creuar la carretera i pujar cap a coma calenta per després fer la llarga baixada pel camí de ses comes que ens deixa ben davant el camí de sa guixería, ara asfaltat i que curiosament és més dur de pujar amb les seves rampes del setze per cent. Amb el canvi d’aspecte no pareix el mateix, únicament no ha canviat l’ase pesat que brama al nostre pas. Coll de n’Esteva i baixada per gr fins Capdellà on novament prendrem una cocascola. Són les deu passades, i la calor ja pitja. Donades les ganes d’arribar, obviam el tram del camí de son pillo i el de son boronat i tiram pel passeig i el coll des tords. El que no evitam és el coll de sa creu i el dels pastors que pràcticament l’hem de pujar amb piolet i grampons.


A la torre de na Burgesa feim la foto finish ja que no hi ha ganes de baixar fins sa faixina per després tornar a pujar cap a casa, on hi arribam devers les dotze. Volta completada, amb algún retoc donada la duresa de fer-la amb aquest sentit. Per tant queda clar que l’ideal de la volta és fer-la en sentit horari, vista l’experiència. Veurem l’any que ve qui s’anima a seguir fent-la.

miércoles, 31 de mayo de 2017

Dissabte 27 de maig. Estiu 2017, primer assaig.


Un dissabte més ens toca tirar d’imaginació per enllestir la ruta donat que el nostre messies continua de baixa. Després dels moviments previs habituals, trucades, missatges, comentaris, i establertes les preferències com ara pla o muntanya, ràpidament adjudicam la ruta a qui primer la proposa i d’aquesta manera ens llevam els altres la feina, que vagos ho som un rato. En aquest cas en Miqui s’en va encarregar i proposà una volta per na Burgesa, Calvià, Peguera, Galatzó i Puigpunyent, llocs que tenim més que coneguts, però que amb un toc de gràcia et pot quedar una bona ruta. Aquest puntet va consistir en l’anunciament d’una nova trialera que va desde la que baixa de la torre de vigilància de Calvià cap el coll des Cucons. A més l’han arreglada, segons en Miqui. 


Poca convocatòria avui, només set sectaris: Pere, Biel, Fran, Pedro G.C., Bordoy, Miqui i el que escriu. Partim en direcció camí desl Reis cap a Génova passant pel descampat de mare Alberta. Amb les cames encara fredes, comencem a pujar cap a l’ángel de na Burgesa per dins el poble i després per la carretera. Continuam per la pista cap el coll dels Pastors; per aquí en Biel fa una exhibició de força intentant intimidar el personal, però no hi ha ganes de respondre’l. Ens dirigim pistejant cap a les antenes de Calvià. Arribant el segon creuer de costa d’en Blanes deixam fer en Fran a veure si a l’enèssima vegada endivina cap on es va a les antenes. Com era d’esperar, un cop més s’equivoca i és que aquest homonet sense gps està perdut, mai millor dit. 


Arribam a la torre i configuram les tijes per fer la trialera ja que té alguns punts delicats i no és qüestió de fer-se més mal, que ja està bé! Tenim avís per part del cap d’expedició d’avui d’esperar a la part plana de la baixada per desviar-nos cap a la “nova” trialera. Un cop arreplegats, agafam el senderet novedós i ràpidament al Fran i a aquest servidor s’ens confirma la sospita de que la trialera no és tan nova com diu en Miqui ja que nosaltres ja l’haviem feta. No obstant, està molt bé, en principi, ja que la part final té un moment molt delicat, un bocí recta amb molt pendent i amb el ferm de pedra i pols, on el que escriu està a punt de tornar a pegar amb els ossos per terra donat el descontrol que agafa. Baixar-ho a peu tampoc és tasca fàcil. Continuam el caminet que ens ha de dur a l’asfalt del coll des Cucons, on a un moment donat, ens cau en Biel, i com sempre que ho fa, en pujada. Això si, com a bon comptable cau de forma perfectament calculada. Ja a la carretera, tiram direcció a Calvià per després desviar-nos pel camí des Torrent que en aquest cas es refereix el torrent de son Boronat. Voltam esquerra pel camí de son Torres i després de passar pel tram de la rejilla anam a sortir a la carretera, on només travessar-la ens ficam dins el torrent cap a Santa Ponça. A diferència de l’hivern, ara tot és pols i terra, i els creuaments de l’aigua s’agraeixen. 


Arribats a la carretera d’Andratx anem combinant camins laterals i passeig en direcció Peguera, fins que ens desviam cap a l’abocador del fems de Calvià. La intenció és ciclar per la zona de la Romana. Després de dubtar aconseguim agafar una pista cap a l’esquerra de la qual tenim un perdut record ja que fa molt de temps que no hi anem per aquets indrets. Sense cap dificultat arribam a enllaçar amb una llarga i cuidada pista en sentit de davallada que ens deixa a pocs metres de Peguera, amb l’unica pega de que hem de botar una barrera per sortirne. Després de dubtar un poc trobam un lloc per avituallar-nos, un baret amb terrassa on es berena molt bé i molt ben servits per poc més de vuit lauros, preu que inclou doble beguda ja que els gorans s’han de fotre un litre de cocascola. Mentre menjam, en Fran reb una trucada de casa seva on el reclaman per agombolar el petit de la família que no està fi. Com que en Pere també tenia avisat que després del berenar partiria, i com que en Predro està fluixíssim i ja en té prou, tots tres fan mitja volta i tornan cap a casa.  Els que quedam, Miqui, Bordoy, Biel i servidor enllestim la segona part de la ruta. La idea és partir cap a Capdella, inicialment pels camins que hi ha per la montanyeta de Peguera, que tenen noms tan guais com Loca loca o el Supermercado entre altres. Com que no fa massa hi vàrem esser per allà, el que volem és fer el camí a s’enrevés però el caperrut d’en Miqui ens fa anar per un altre lloc que diu conéixer i ens fa fer una llarga trialera de pujada a peu fins arribar a la pista en qüestió, i tot això amb el berenar al coll i amb una calor de ple agost. 


Llavors, sense massa problema seguim els caminets guais fins arribar a la carretera de Capdellà. Quina serà la nostra sorpresa quan, de camí cap allà ens trobam amb el grup d’en Bini i els seus sequaços, de qui només identificam n’Abdó i ….. en Raúl, un dels nostres sectaris fundadors (com a ell li agrada brevejar) que fa un temps s’ha canviat la jaqueta. Qui ho diria!  Ens pensàvem que no venia amb nosaltres per la molèstia de baixar a Palma, però ha quedat clar que amb segons qui no li sap greu desplaçar-se. Clar, com que nosaltres som calvos, gordos i fofos i això no fa pro…


Amb la seva companyia idò, i mentre li anem fent sa pilota al  Bini (com ens tira en cara sempre en Mapes) seguim per Vall Verda cap a Capdellà. Arribats al coll de n’Esteva ens reagrupam, i mitjançant un “petit” intercanvi de favors amb en Toni, ens mostren un interessant i divertit camí ( desconegut per nosaltres ) que enllaça el sender que va cap Andratx amb el camí que va a Galatzó. Per aquí ens despedim d’ells ja que nosaltres enfilam cap a Galatzó i camí d’en Cecilio i ells tiren cap a Calvià ja que tenen feina encara per arribar fins Bunyola. 


Els quatre solitaris sectaris, idò, arribam a la finca des Galatzó, i, a les cases de l’amo en Biel, a l’hora d’enfilar cap es Ratxo, un Miqui totalment desmotivat ens diu que fa la tornada per carretera i que ja ens veurem al ferreret. No sabem quin és el motiu del seu des ànim, però no serem malpensats i no creurem que són les costes que ens queden per davant ni la calorada d’agost que fa avui, si no que deu ser per la preocupació pels lesionats que tenim al grup.  Seguim en Bordoy, Biel i Torné la ruta i a mijant camí ens trobam amb una curiosa imatge: un tio sense camieta extranyament aferrat a un estruç. Tampoc serem malpensats i creurem que el bitxo s’ha escapat de la reserva. Per no asustar més a l’animal hem de passar per dins la garriga i tornar sortir al camí. Un cop a la barrera del ratxo enfilam la dura rampa cap a can Cecilio, moment en que es comencen a veure qualqunes debilitats. 


Foto de rigor amb el nostre amic, que ens comenta que avui allà hi fa una calor infernal, de fet no ens hi podem estar gaire. Sortim d’aquella olla bollint i enfilam la davallada cap a Puigpunyent per dins l’alcinar de costum i així ens evitam la pestosa davallada pel romput asfalt de son Net. Un cop al poble, el deshidratat Biel reposta líquid i a bon ritme tiram cap a Palma. Arribam al Ferreret on ens sorprén que en Miqui encara no hi sigui, arribant poc després. Per lo vist la desmotivació és més forta del que pensàvem.  Total, 1500 de desnivell i 71 calorosos quilòmetres. 


FOTOS NA BURGESA i PEGUERA

domingo, 21 de mayo de 2017

Cròniques d’un mes d’Abril (III) Galatzó

Comellar des torrent de sa mata,  Galatzo, 29 abril

Com que aquest narrador segueix amb el  confinament domiciliari postoperatori continuem amb les  min cròniques pendents d’abril.
Darrera sortida abans de Menorca  i que coincidia amb la 312, per tant hi havia que anar alerta amb el recorregut. Desprès de la panxada de Pla del pancaritat,  decidirem fer qualque cosa per tramuntana, però això si,  amb cura de no quedar aïllats. Així, tot i que teníem que tallar el recorregut de la famosa volta rutera, van decidir anar per Galatzo , a on  teníem pendent presentar amb societat un altre camí que també ha estat recientment netejat i que per tant incorporarem al nostre repertori.
Sortirem a les 8:00 am, Pedrong,Rol, Gery, fran, Pere, Biel, Miky i mapes,  de on sempre i per on sempre quan anem cap aquella banda, es a dir per son Espases, síquies d’establiments  i directes cap a Bunyoli. Pujarem la pista, la carretera i ens ficarem per l’enllaç de  Sobremunt a can fava que gracies a un “duende” de Cuenca i que habita per aquestes terres, ara torna estar net d’arbres caiguts. GRACIES.¡¡¡.
Travessarem la carretera que evidentment en aquelles hores encara no sabia res de la 312 i enfilarem cap a la campaneta,muntanya i enllaç cap a Son Net. Allà originàriament volíem enfilar-nos cap a la font d’es pi, però com que ja era tard anàrem directes al’objectiu del dia, 
Així pels vials de la urbanització ens dirigirem cap al nostre camí d’en cecilio o coll de pumarà, però avui en lloc d’anar cap el ratxo i desviar-nos del camí ample el seguirem recte, aquest tram no ha estat molt netejat i per tant les cames sofriren una mica,així anàrem voltejant els distints sub comellars per aquest camí que sembla un balco sobre la finca de galatzó, els Alps el denominaríem “panorama wander” 
Així a la fi arribarem al vell camí que puja pel comellar de la mata i que abans empràvem per davallar de galilea quan  Galatzó era terreny hostil i el camí no havia estat destruït pels incendis i les pluges. Aquesta baixada es molt mes tècnica que la del ratxo així que quan arribarem avall ja teníem ganes de berenar. Així enfilarem pels camins de son Claret ( els vermells) i arribarem al Capdellà. 
Allà  berenarem mentre contemplàvem els 312 que evidentment no anàvem a marxa de cicloturista sinó que clarament pareixia que estaven en carrera. Continuarem la marxa pel torrent de Santa Ponça fins son Bugadelles a on continuarem pel passeig Calvià, ja que ens han tallat l’enllaç cap el coll dels cucons. En arribar a Son Caliu enfilarem cap a la pistarra de les guixeries que la pujarem amb bones i d’allà enllaçarem cap als vials de costa d’en Blanes. 
Continuarem l’ascensió per anar a cercar la pista que puja a les antenes o pi de ses creus. En arribar la barrera el genoll d’aquest narrador decidí que ja en tenia prou  així que abandona als pocs que quedaven que es suposa que compliren la ruta tal com estava definida baixant per Gènova.  Uns 70 km i uns 1500 aproximats ( els que degueren completar la ruta).



miércoles, 17 de mayo de 2017

MENORCA 2017. 6 i 7 de maig. A la tercera va la vençuda.

By Mapetorne.

DIA 1. Després de tres ajornaments consecutius a la fi aconseguírem partir cap a Menorca, la nostra cita anual des de ja en fa tres o quatre. I com sempre el ritual típic: Palma, Alcúdia, barco i a pegar bots. Tanta sort que amb el ràpid en tan sols una hora i mitja es planta al port de Ciutatella. Així i tot, si hi ha maror el mal cos no t’ho lleva ningú, ni siquiera els barbitúrics com és el cas de la biodramina. És una pena ja que és mitja jornada on el cos no està al cent per cent i no et deixa disfrutar del tot.
Amb aquest panorama idò, arribam puntualment a Ciutadella quasi tota la secta habitual al complet, tant sols faltaren en Jeroni, Andreu i Bordoy. Per tant, Mapes, Vp, Rol, Biel, Antón, Tià, Joanbike, Gerard, Randino, Pere, Miqui, Fran, que forçant la màquina se incorpora una part del dia, Torné, i la col•laboració especial d’en Fernando que aprofitant una visita familiar ens ajudarà amb la logística fent més fàcil la nostra excursió.


Un cop tocada terra i fer un berenar express, començam la ruta amb un vent de mil dimonis que tanta sort ens ve a favor. Agafam les rondes de Ciutadella i després de passar tots els desviaments cap a les cales del sur, agafam el camí vell de Macarella, on aviat el camí es converteix en un divertit i verdós tirany entre parets de pedra. Només començar-lo, però, ja hem d’aturar. El motiu, rotura de pern de la patilla del “cambio del detrás” de la bici d’en Mapes. Mentre el cirugià Joanbike fa el diagnòstic, aprofitam per ajustar la bici de n’Antón que tampoc va fina. Impossible de reparar ja que ningú du el recanvi, telefonam a urgències Fernando que assiteix ràpidament i acompanya els malats al pac més proper “Tot Velo” on la bici és intervinguda d’urgència.



Acordam trobar-nos amb en Mapes a l’hora del dinar a Migjorn. El grup continua la marxa i de nou el camí es converteix en pista fins arribar a cala Macarella (aaaay!). En aquest punt hem de començar a agafar el camí de “caval”, com diu el nostre mallorquinarro Fran, però el track que duim fa un tram alternatiu que genera confussió i no ho seguim. Continuant idò pel camí de cavalls arribam a cala Galdana. Aquest tram avui pareix es Born, i sovint hem d’anar esquivant la gent. Quina diferència amb l’any passat que ho vàrem fer unes setmanes abans. Sortim per l’urbanització i seguim el camí de cavall cap a cala Mitjana i després cala Trabaluger. El camí de cavall també significa entrar a la dinàmica d’obrir i tancar barreres, acte que a la pràctica conseguim fer sense baixar de la bici. Després de trobar-nos amb una excursió de l’inserso alemany enmig d’una baixada trialera, arribam a una barrera tancada en fort que és el punt on hem d’abandonar el camí de cavall i enfilar pista cap amunt cap a l’interior pel camí de Binigaus, teòricament públic segons els diaris però tancat per la propietat. El tram es de pujada i certament intens, cosa que aprofita en Biel per fer una demostració de força. Un cop ens apropam a la casa hi ha un by-pass que evita passar-hi pel davant. No obstant, per sortir-ne hem de tornar botar. Amb un no res arribam a Migjorn, lloc determinat per dinar, i on fan aparició en Mapes i en Fran. Dinam a un baret d’un graciós andalús per tant sols nou euros, preu que ens encarregam de desbaratar donada la necessitat de hidratar-nos al màxim.


Reiniciam la marxa, ja tots al complet, per un tram d’asfalt d’uns set quilòmetres, amb un fotut repetxo inclòs, fins arribar a la carretera general, la temuda Me-1 que la seguim fins el primer desviament a la dreta a ritme de la locomotora Fran-Antón. Ara el següent objectiu del dia és Santa Ponça, localització que no té res a veure amb la platja mallorquina. Quan passam per les cases ens trobam amb un lloc que un temps havia estat semi abandonat, i ara està en obres. Com era d’esperar, això mai és una bona notícia, i quan passam per les cases som interceptats per una dona que ens diu que no podem passar, que trobarem el camí tancat i que a més hi ha eugues embarassades ( cabaios embaggassados deia una ). Aprofitant l’excusa de que mig grup ja ha passat li col•locam que els anem a cercar i passam tots. El tram en qüestió és un curiós i frondós camí que envolta un turó i passa per unes cases cova. Amb sensació de plaier absolut donat el bonic d’aquest tram, arribam al barranc de Ballalós on feim la visita turística a les impressionants canteres.


Després de les fotos de rigor, qualqunes de caire dramàtic, reiniciem la marxa, i després de passar per un antic polvorí militar ens acostam a Alaior. Per devers aquí patim la segona avaria del dia, es Randino romp la cadena intentant seguir una demarratge dels de davant. Bordegem el poble pels seus afores i enfilam cap el següent objectiu, el camí empedrat de Binicalcitx que ens permet enllaçar amb el camí dels horts i després, ja per camí de terra, arribar fins a cala en Porter.


A partir d’aquí, ja no abandonarem el GR 223 fins arribar a Maó. De nou comença la paranoia del obre-tanca barreretes, passant per cala Coves, es Canutells, i Binibeca. Aquí en Rol punxa, i aprofitant l’aturada, en Mapes i en Pere i qualqú més s’en van a la recerca d’un xiringuito per hidratar-se. També aquí ens deixa en Fran que ha de tornar al reducte familiar. Quan reprenem la marxa els localtitzam a una botiga i també aprofitam. En aquest punt ja duim una bona pallissa, i és que el terreny amb molta roca i un traçat enrevessat ho fa molt dur, els quilòmetres no passen, i encara ens queden uns disset per arribar. Sortim ràpidament pels vials de l’urbanització i tornam enganxar el camí Gr, ara ja sempre per devora la costa amb el que això suposa, terreny dur de roca clavada on no hi ha manera de dur ritme, i si a això li afegeixes una bici doble rígida, com és el cas d’en Joan…va topant amb els obstacles cam una bolla de billar, d’un lloc a l’altre. Només un caperrut com ell pot aguantar això.


Arribam a punta Prima avistant el seu far que poc a poc, mai millor dit, es va apropant. Després de passar dues torres de defensa arribam a cala Alcaufar, una preciosa cala de pescadors. Aprofitam per reagrupar-nos mentre ens observam les cares d’atipament. Seguim amb l’il•lusió d’arribar ja d’una p…vegada, i així, passat el fort de Malbourght, feim els darrers quilòmetres fins arribar a Maó on cercam el nostre hotelet, no sense aturar-nos a guaitar l’espectacular port natural, un dels millors. Hem acabat l’etapa d’avui amb uns molt durs 88 km. 
Feim el check-in a l’hotel Eurotel, on som atesos per una recepcionista que du dins la calma menorquina. No menys pintoresc serà el recepcionista de nit, un vellet amb gaiato i un peu embenat pel mal de gota, al més pur estil abuelo cebolleta. També a aquest moment en Pere queda nombrat tresorer major del grup, càrrec pel qual demostrarà després que no està gaire preparat.


Quedam per sopar després de la dutxa i anem a la pizzeria que ens ha triat en Fernando, facilitant-nos un cop més la tasca. Després de que corri la cervessa i el menjar per damunt la taula, i de que en Pere destroci el bon presupost que duiem, deixant-se inclòs timar per un pícar venedor de loteria, ens retiram a dormir no sense que alguns tenguin la tentació d’anar a fer un gintònic.

https://www.relive.cc/view/g11519300368?r=wa

DIA 2.  Després d’un esquifit “petit déjeuner”, i tant petit que hem de forçar a que ens deixin repetir ensaïmada, i de l'entrega d'un obsequi importat d'Itàlia al Gerard, regal que fa honor a la seva característica més important, posam a punt les màquines i carregam els bàrtuls al cotxe de  transportes Fernando sl. Iniciam la marxa del dia baixant fins el port que el recorrem sencer fins enfilar cap a la carretera del Milà o des Grau que la seguim durant uns sis quilòmetres i mig fins ben arribats el parc natural des Grau. Aquí, ens hem adonat que el mossèn no és amb nosaltres i l’esperam fins que arriba i sabem que tenia un problema amb el gps. Ens hem llevat un bocí del camí de cavalls perquè el track que seguim avui va per feina i intenta evitar els trams més embolicats. Així, comencem a rodar pel voltant de l’albufera que hi ha a n’aquest parc natural, on no ens prohibeixen el pas com a Mallorca, on sembla que darrerament ens persegueixen.



D’aquesta manera anem passant un seguit de cales per on en Pere es posa nostàlgic recordant l’època que va viure a Maó, fins que arribam a la carretera del far de Favàritx, que anem a visitar i on ens feim foto de grup.


Tornam enrera i seguim per la carreterona terra endins on, obviant altre cop un tram del camí de cavall que ens trobam primer, un poc més enllà voltarem a la dreta per una esplèndida pista gravel i després pista de terra que ens redirecciona cap a la costa de nou fins que arribam a cala Addaia. Un cop arribats a l’urbanització, ben grossa per cert i en continua expansió segons apreciam, ens adonem que el magre desdejuni ja no dóna per més i anem a cercar qualque lloc per repostar. Trobam un baret amb terrassa, molt tranquil i on posen molt bona música. Berenam ben berenats, però sobre tot ben beguts a jutjar pel la longitud del comte. El tresorer que ens està duent a la fallida fa el pertinent i reiniciam la marxa per la part on s’extenen les noves construccions i després per unes pistes dins un pinar on les llebres del grup fan de les seves. Arribam després a la carretera de Fornells, que, segons el track haviem de seguir fins el poble i dinar-hi, però com que hem berenat fa no res, prescindim de la clàssica caldereta ( 50 € per cap, diuen ) i continuam el recorregut cap a les platges de Fornells, és a dir cap a cala Tirant.


Després d’un pas xungo entre matorrals pegam dins l’arenal de la cala i patejant per la vorera de l’aigua sortim cap una pista de grava i pols, que terra endins ens du fins la carretereta que va cap el far de Cavalleria. Com que aquest ja el vam visitar l’any passat, tombam a l’esquerra ara si pel camí de cavalls que el seguim per passar per la platja de Cavalleria i després arribar a la platja de Binimel•la. En aquest punt comencem a abandonar el periple per la costa nord mitjançant una espècie de pista de grava de l’amplada d’un avió fins arribar a una carreterona que forma part de la ruta cicloturista d’mtb i que recorre les sinuoses pastures de la zona. Al cert moment agafam camí de terra, pel lloc anomenat Rumà, i ens espera una duríssima pujada fins la cota 210 mts., la més alta de tota la nostra volta. Aquí corona el randino en primer lloc, que ha conseguit despenjar en Miqui, Gerard i Vp, i és que la pujada té tela marinera. Tots llevat del grupet de pros esperam a dalt per reagrupar i tots plegats ens tiram per la vertiginosa baixada de ciment del denou per cent que finalitza ja per asfalt a Ferreries. Són pràcticament les tres del migdia i en Tià ens du a l’hotel restaurant on fa posada quan ve a Menorca per feina. Com que tenim bo ens dónen paella i segon plat per dinar a preu de menú, moment en que també corre a voler la grassiosa i el vi.



Panxa contenta tornem a pujar a les nostres montures per enllestir el darrer tram d'aquests dos fantàstics dies. La tornada, com no podria ser d'altra manera la fem pel camí Reial o cami Vell, després pel barranc d'Algendar i finalment el vell de Ciutadella. El primer trams del camí és de lo milloret, i si hi ha bones cames es pot disfrutar de lo lindo, i si no basta veure les cares d'alegria quan s'arriba a la part de dalt, bé mens en Biel que arriba amb cara d'agrura. Quan pujam anem trobant diferents lletreros que ens indiquen certs elements com sa ceru de son Gornés, es Pou de sa Perdiu Blanca o sa cova Reial. La costa final fins i tot té nom, sa Costa de na Salema on un lletrero ens indica els metres que té i tot, 241. Arribam, com hem dit, a dalt d'aquest divertit tram, a una carretera asfaltada que és on començarem a davallar fins trobar un portelló a l'esquerra per on ens hem de ficar. Aquí, mestre Mapes i el seu genoll tocat decideixen seguir recte per tornar coincidir més envant, evitant així la part més tècnica, es Pas d'en Revull, un canaló relliscós on no hi pega mai el sol i que ens deixa bé dins el torrent d'Algendar. Retrobats amb en Mapes, seguim cap avall fins el segon pontet que trobam a la dreta. Ara ens espera el darrer punt fort del dia, una dura pujada empedrada que intentam ciclar al màxim, costant-li al randí la rotura d'un radio. Quan acaba l'empedrat trobam una indicació que ens diu que Ciutadella està a deu quilòmetres, ja per carretereta asfaltada bona de fer llevat un fort repetxo a la sortida d'un comellà.



De camí ens trobam a un biker conegut d'en Tià i el seu fill de vuit anys, un ninet amb la gruixa d'una canya a qui en Miqui s'engarregarà de demostrar-li qui comana. Tot un acte de valentia!
En arribar a Ciutadella anem per les rondes fins la platja Gran, és un dir, on hi havia planificada una dutxa que a la fin no pot ser perquè no raja aigua, així que anem a cercar un baret amb terrasseta on fer uns refrescs i passar el rato. Aturam a un que també és un hostelet on en Tià i n'Vp tenen l'ocurrència d'agafar una habitació entre tots i així poder dutxar-nos, idea que després agrairem. De pas ens preparen els bocatas per sopar. Amb el temps clavat arribam al vaixell que va petat de gent, i que per sort tindrà una tranquil·la i puntual travessia. El balanç d'avui dóna unes xifres de 86 km i  1076 mts de desnivell, agraïnt a l'organitzador que la combinació de les dues etapes ha estat ideal.