Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

viernes, 17 de noviembre de 2017

PEL RAIGUER Dsbt 11N

Qui tingui orelles que escolti!

Desprès d’una altre setmana  de terribles  noticies  ens hem adonat definitivament que aquest  país segueix dominat per l’odi i la rancúnia  i que certes actuacions repressives que ens pensàvem oblidades, tornen a ser ben presents, tot i això,  nosaltres que poc podem fer ,seguim amb les nostres rutines.
Així arriba el divendres i no hi ha res decidit. Desprès del  torn de consultes: torner, gery, joan , miky , biel ( be, aquest mai contesta ), els convenç que desprès de la panxada del dissabte anterior  per Miner es pot fer una cosa facilota perquè aquest narrador es pugui reincorporar al grup i tal com en comenten també ho pugui fer en Meli.
La intenció inicial era fer alguna de les rutes Paisatgístiques que aquest narrador ha dissenyat pel Pla i el Raiguer i que han de  servir  per promocionar una mica el mtb d’una manera amable i sense entrar en  la polèmica  sobre la massificació de Tramuntana. Així  en base a la futura llei de camins es volen posar en valor els camins que, ara per ara, romanen sense asfaltar mitjançant uns grans recorreguts com: La Ruta de les ermites, El Raiguer, terra de vi i damtllers, El Pla, turons i camps de blat, Migjorn, Llevant o Llebeig.
Tot i això, com que les rutes no surten de Ciutat i son de bastant quilometratge al final no ha estat possible i el que es proposa es un “compongo” d’un tros d’una d’elles.
Partim a les 8:00 de on sempre, un bon grapat. En concret 9 bikers correctament uniformats amb l’equipació sectaria, que per el que sembla, haurem de cuidar bastant ja que no hi ha manera d’encarregar-ne una de nova.  Així partim cap a son Macià i desprès pels Caulls a on en Meli ens fa recuperar l’antiga sortida arran del torrent i així ens evitem el parking de Festival. Continuem per la vinya dels Caulls i desprès de travessar les vies enfilem cap a Marratxinet, llogaret que tenim una mica deixat de banda des  de que tallaren el pas a nivell del camí de sa bomba. 
Al sortir a la carretera de Sencelles s’ens incorpora en Geri que torna a fer el coll d’es Pou. D’allà enfilem cap a Santa Maria de on anem a cercar el laberint de les vinyes que avui es fa mes seguidor ja que anem guiats per un track. Desprès d’infinites dreta, esquerra i biceversa arribem al creuament de la cra de Santa Eugenia a on agafem cap a questa població per aviat desviar-nos cap a ses coves. D’allà, vist que una altre jutge ha decidit que el camí  natural cap a Santa Eugenia no es Públic, no ens  queda mes remei que anar cap el puig. Així ho fem i desprès de tenir que empènyer un poquet la bici arribem al monument del que no hi ha que oblidar  que es un monument expiatori, vestigi d’aquella: “ Una, Grande y Libre” a on si que realment s’adoctrinava a la gent i que ara pareix que ens hi volen fer tornar anar  amb els atacs, totalment falsos i fora de lloc, contra mestres i professors (noble professió d’alguns sectaris i de molts de familiars nostres )  perquè practiquen la immersió en la nostra llengua ( si es fa amb angles o alemany,  ja no es adoctrinament).
Malgrat tot,  hi ha que reconèixer que si un vol tenir una percepció completa del que es el Raiguer, aquest es un dels  millors miradors d’aquesta comarca illenca.  Iniciem la davallada, l’única de tot el dia,  i enfilem cap a son Mascarò a on ens creuem amb uns ciclocrosers amb cara de felicitat. Certament el recorregut d’avui es  un recorregut totalment gravel .En un moment arribem a Biniali i com que encara no son les deu, en bigel troba que em de continuar.  Al final s’imposa la majoria i acabem aturant-nos segons estava planejat. Bon berenar i sobre tot cocacola arreu per nomes 5 euros. Reiniciem la marxa per anar a cercar el cami de son morello i d’allà prenem cap a Sencelles. Com ja es habitual el track ens mana creuar el poble en contra direcció,cosa que no fem 
De Sencelles enfilem el vell de Biniagual a Inca, proper objectiu i punt de retorn de la volta. Un cop travessem la ciutat enfilem per la sortida de tots els bikers i runers d’aquella població en direcció a Biniamar, aqui en Meli ja comença a fer figa però l’anem esperant cosa que també tot sigui dit  li va molt be a aquest narrador. A Biniamar iniciem la tornada per el recorregut oficial quan anem cap a lluc, però avui ho fem a la manera inversa. En arribar al torrent d’Aumedrà ens trobem un bon grapat de cavallistes que estan fent una gran ruta per Mallorca. Ens diuen que fa 8 dies que sortiren de Capdepera. Els deixem passar mentre constatem el divers nombre d’usuaris que ens hem trobat per aquests camins i que hem conviscut harmoniosament, cosa que ratifica la necessitat de preservar-los i de crear rutes aptes per caminants, beteters i cavallistes que creuin tota la illa. 
Reiniciem la marxa per el cami de son bonifai i en contra del que es habitual i amb un cert desconcert d’en geri enfilem cap a Alaró pel seu magnífic empedrat. A Banyols de nou tombem per avall per retornar al camí del raiguer pel camí del puig. 
A partir d’aquí ja no hi ha mes novetats fem la tornada clàssica per les escoletes ( En bini s’enfada perquè mai ens enrrecordem del seu nom autèntic ) , son Pizà, muntanya i son Macia, a on encara en Jon Anda ens proposa fer un troçmes de “senda” que resulta ser bastant fiasco , pero que ens evita anar per la carretera i aixi arrribem a son Nicolau ( abacanto) i al segon objectiu del dia que es el bareto que nosaltres anomenem dels “cubos” .
Es a dir un bar a on hi ha una oferta d’un poal ple de cervesses i una bona tapa per un preu molt bo. Així iniciem les rondes  i quan ja dúiem dos poals aquest narrador parteix quan el jove cambrer arriba amb dos poals mes. Com que la volta avui ha estat molt light com diu en Jonanda “ si no hacemos deporte almenos nos emborrachamos” i suposo que per això càlcul que se’n va anar a casa amb mes de 4 cerveses. 
Tornant a casa amb el puntet que et deixa l’excés de cervesa un va tornant a la vida real i li torna venir la indignació al veure com la gent retweea alegrament certes difamacions i pensava amb la frase que encapçala aquest bloc “yo no digo esta cancion  sino a quien conmigo va “.
90 km 670 mt desnivell


jueves, 16 de noviembre de 2017

Gran Travessa del Pirineu Català 2017. 21-24 OCTUBRE 2017. Dia 4.

D’Espot a Vielha.

Avui darrera etapa. Ens hem d’enfrontar a 65 quilòmetres i a uns 1500 de desnivell acumulat. Avui l’etapa transcorre per alçades més baixes en principi, per, devers el qm vint enfrontar una pujada continuada de quasi trente fins el pla de Beret a 1882 mts., això si, amb un pendent mig bastant més suau que els dies anteriors. 


La idea es arribar a Vielha amb el temps suficient per dinar tranquils i agafar el transport que ens ha de dur a Barcelona amb temps de sobra. Per tant, després d’un desdejuni continental i després de posar a prova les canonades de l’hotel, iniciam la marxa carretera avall, que transcorre a ran del riu Escrita, el que passa per Espot, per després d’uns quatre qm desviar-nos a l’esquerra per una carreterona que ràpidament s’enfila cap a Jou i alt de Jou. Des d’aquí tindrem una bona perspectiva damunt la vall d’Espot i més envant damunt la vall d’Àneu. 


Un cop arribam al poble Son agafam un sender o corriol com li diuen per aquí, que transcorre enfilat per un tram amb una bona caiguda cap a la dreta, però no té gaire difultat tècnica. Arribam a una zona de bosc molt colorit per la tardor on feim un divertit tram de baixada i certament trialer fins que hem d’enfrontar un exigent tram que l’acabam fent a peu. Sortim a una pista que puja a la muntanya del Calvari, moment en que la bici del Mapes demana assistència de primers auxilis, feina que corre a càrrec del Gerard. El propietari, com sempre, mira. 


Acabam de baixar per un bocí també trialer, amb qualque pas motl tècnic, i que acaba a la carretera de la Bonaigua. Com tots aquests dies, tenim una temperatura excepcional, i llevat del trams ombrívols, quasi podem dir que fa calor i tot. Continuam un poc cap amunt per la carretera fins que tornam agafar altre cop un caminet tècnic cobert de fullaca que ens obliga a la prudència ja que amaga qualque sotrac. Un lletreret de fusta ens recorda que continuam dins el traçat de la pedals de Foc. 


Arribam al traquil poblet de Borén ( dir tranquil a aquests poblets és redundant ) on aprofitam per fer un petit avituallament de barreta i aigua. Aquí comença la pujada del dia, amb un primer tram d’asfalt que passa pel poblet d’Isil i Alós d’Isil ( i en Sil, on és en Sil? ), on ens soprén el seu cuidat cementeri situat a primera línia i la església romànica. Seguim cap amunt, estam remuntant la vall d’Àneu seguin durant molt de temps el curs del riu Noguera Pallaresa ( en Mapes ens diu que ens casarem de veure’l, però no és així ). 


Arribam al refugi de Fornet, on a més d’un se li omple la cara amb un somriure de costat a costat ja que hi figura una solejada terrasseta i un baret. Hem de dir que comença a ser preocupant l'adicció als bars que està agafant aquest grup. La síndrome d’abstinència no ens deixa veure un lletrero que posa tancat, pel que ens han de cridar l’antenció. Continuam cap amunt per la suau pista, un tant enfangada ara, fins que arribam a una zona de pastura molt assolellada, on feim la berenada que no hem pogut fer al Fornet, si és que per berenada se li pot dir a menjar una barreta i un gel. També resetejam un poc el cos castigat per la punyetera motxilla. 


Reprenem la marxa per un tram de collet que ens endinsa dins un frondós i verd bosc. Un cop superat aquesta pujadeta el pendent es suavitza i inclòs passam petits descansos. A un moment donat, un lletrero d’aquests d’ubicació ens recorda que estam dins zona aranesa, més que res per la curiosa escriptura amb hacs i accents on no estam acostumats a veure, cosa que li dóna molt de caràcter a aquesta llengua. Bé, tota una tonteria per qualqú. Com qui no vol la cosa i amb un ritme progressiu arribam a Montgarri on s’imposa el seu vistós santuari. Estam ja de ple dins la Val d’Aran. Després, un altre xasco, no perquè no poguem visitar l’esglèsia, si no perquè el bar està tancat. Què hi farem, som així!. 


Sortim de Montgarri per una pisteta que comença amb uns repetxos de fort pendent, però un cop superats aquests recuperam el ritme progessiu i amb no res ens plantam al Pla de Beret i la seva pijiestació de baquiera. Aquí ens adonam que en Rol ha fet la pujada per un cami paral·lel per l'altre costat del riu. Amb la vista al front tenim una fastàstica panoràmica dels cims més alts del Pirineu, destacant el que és el Massís de la Maladeta i les seves glaceres. 


Ens feim foto de grup, i iniciam la baixada que comença paral·lela a la carretera per un serder pedregós amb una respetable caiguda cap a l’esquerra. La baixada travesssa un parell de vegades la carretera que puja a l’estació i es converteix am un divertit i llarg sender que passa pels turístics i postissos poblets de Tredós, Salardú, Gessa i no sé quans més fins que arrribam al destí final, a Vielha, just a l’hora del dinar. Un cop més hem clavat el timming. Amb una temperatura propera als trenta graus ens disposam a trobar un lloc per dinar, on la falta d’intuició ens fa aterrar a una bar de picatas ( quina mania ) on feim un menú sense pena ni glòria. Després, concertam la trobada amb el transportista que ens ha de baixar a Barcelona, carregam el material i amb tota comoditat i despés de tres hores i mitja i 360 qm ens plantam al port. Com aquest viatge tot ha estat clavat, inclòs arribam amb temps d’anar a sopar a la nostra hamburgueseria preferida devora la Barceloneta. Després d’un plaenter trajecte amb vaixell arribam a Palma a les set del matí on després de quatre dies maravellosos topam amb la dura realitat.

Això és tot amics!!!





jueves, 9 de noviembre de 2017

Gran Travessa del Pirineu Català 2017. 21-24 OCTUBRE 2017. Dia 3

De Ras de Conques a Espot.



Avui etapa reina, tenim per davant un percal (Cecilio dixit) de 85 qm. i 2600 de desnivell, amb una pujada progresiva de trenta quilòmetres fins coronar el coll de la creu de l’Eixol a 2232 mts.  Així que, després de la nostra excel·lent estada al refugi de Ras de Conques i amb les transmissions ben oliades, ens despedim de l’Eli i emprenem la ruta. Hem de pujar un poc per enllaçar el track al creuer del coll de Creu de Ras de Conques. Tot i que és prest, fa bon sol i no patim fred, peró des d’aquí, comencen amb davallada amb un tram de cinq quilòmetres per dins el bosc ombrívol, per pista amb molt bon estat i molt, molt ràpida, com sempre, i convé abrigar-se al màxim.
i no sabem res d'en Mapes.


Arribam a l’ermita de Santa Magdalena (1550 mts), de construcció romànica en perfecte estat. Està just devora el riu, i al punt de començar la pujada al primer coll del dia, coll de la creu de Badet situat a 1951 mts. Aprofitam per llevar-nos roba, menys en Gerard que va cagat de fred i no vol aturar fins que es recuperi. Començam la pujada,que té un pendent constant, que no vol dir que sigui fluix ja que té qualque punt del deu per cent. Són tirades llargues i enllaçades per curves, per dins un bosc de tonalitats ocres i vermelles, que més amunt desapareix per tonar al bosc d’abet.
i no sabem res d'en Mapes.


A un tram de sol retrobam el fredoler Gerard i ja tots plegats acabam la pujada. Un cop al coll de Badet feim un tram més o manco planer fins el coll de So. A un moment donat ens aturam a observar l’espectacular vista sobre uns poblets al fons de la vall de Tressó.
i no sabem res d'en Mapes.



Seguim la pista a la dreta, senyalitzada amb un prohibit exclussiu per veïns, primer de davallada i poc després reprén cap amunt durant més de tres qm. i mig fins arribar al coll de Portell de Finestres. Altre cop ens trobam amb una vista impressionant, on ens trobam just al front una bona perspectiva de l’Alt Pirineu.
i no sabem res d'en Mapes.


Tiram cap avall un parell de qm. i començam la pujada al darrer coll abans del dinar, el Cap d’Urdossa a 2107 mts. Anam per una pista que poc a poc s’estreny i s’omple de pedra, res de l’altre món per un mallorquí. Arribam a una esplanada on tenim una gran vista damunt unes valls. Des d’aquí ja veim el tram final per coronar i deduïm que ho harurem de fer a peu donat al fort pendent i la pedra, mássa tècnic i exigent pel que duim a sobre i pel que ens queda encara, només en Rol ho prova sens èxit.
i no sabem res d'en Mapes.



Un cop a dalt, ens queda el mateix però de baixada, un curtet descens molt empinat, amb molta pedra i escalonat, només apte pels més descenders. Ha estat l’unic tram complicat de tota la ruta. No en trobarem cap més tant difícil. Ens reagrupam a baix i aprofitam per una foto de grup i iniciam el llarg descens que ens espera, uns dotze quilòmetres i 1.200 mts negatius, per una bona pista però amb més pedra que de costum, amb ràpides curves on es pot tombar molt. A mitja baixad feim una aturada a l’ermita i refugi de Biuse on ho trobam tot tancat però conseguim fer una bona foto de l’interior de l’esglèsia, que sorprén pel seu cuidat estat.
i no sabem res d'en Mapes.


Acabam la baixada i pegam a la vall del riu Noguera Pallaresa, i a la carretera tiram cap amunt fins Llavorsí on dinarem molt bé a un baret familiar. Aquí a la fi tenim notícies d’en Mapes. Sabem que fins a les dotze no li han tingut llesta la bici i que no podrà coincidir amb nosaltres fins acabar l’etapa, això després d’empassar-se més de setanta quilòmetres de la carretera de la Seu cap a Llavorsí superant el gran coll de Farrera?, Burg?, Montesclado? (això no ho tenc molt clar), i després continuar pujant cap Espot. Nosaltres, ja ben dinats, reprenem la marxa cap la gran pujada fins el coll de Creu de l’Eixol. Sortim doncs de Llavorsí carretera amunt en direcció Esterri d’Aneu per, després de passar un túnel, voltam a l’esquerra i agafam una carreterona estreta i curvejada, amb cert pendent i d’asfalt vell que es va enfilant cap Arestui, un tranquil poblet ramader.


Només passat el poble, s’acaba l’asfalt i començam a pujar una pista a l’esquerra. Com que m’he hagut d’aturar a fer un recado, passat aquest punt m’està esperant en Biel, i més envant recuperam la resta del grup que va pujant tira a tira. Seguim pujant la pisteta, fins que a un moment donat decidim aturar a ressetejar el cul i l’esquena, tots menys en Gerard i en Biel que decideixen anar fent. Després d’uns estiraments i qualque barreta o gel reprenem la marxa. Hem de dir que l’ovella negra del viatge ha esta la motxilla, que ens ha suposat un lastre important, sobretot a qui no hem escatimat a l’hora de ficar-hi coses. Ja ens hem menjat una part del desnivell, però ens queda encara una bona pujada. L’aturada ens ha servit per recuperar un poc més de ritme. Després d’un tram de descans, la pista comença a picar de nou a la vegada que anem sortint de la zona bocosa.


El paisatge de nou és d’alta muntanya i per tant impressionant, cosa que no pot evitar que ens aturem a fer fotos, les ditxoses fotos que et fan rompre el ritme continuament però que no podem evitar fer. Passam devora un ramat de cavalls i seguim per una pista ampla on comença a aparéixer més pedra. Ens estam fent amunt i ens estam apropant al Coll de Rat, ja entre terreny de pastures i sense cap arbre a la vista. Fa vent fort i comença a fer fred.


Ens ve una zona de descans i passam el creuer amb la pista que ve de la vall Fosca, punt on començam a solapam amb el recorregut de la Pedals de Foc. Enfrontam el tram final, d’uns tres quilòmetres que seran els més durs de tota la pujada, donat el terreny pedregós, que afegit al que ja duim a sobre, fa que no hi hagi manera de dur ritme, tenint la sensació de que cada pedalada és com una arrencada. Podem tenir a la vista el petit tamany d’en Biel i Gerard ja que ara ja veim les llaçades que va fent la pista fins el final. Aquí veruem com en Rol, amb una pujada hight quality ens deixa enrera i corona distanciat de nosaltres, Antón, Torné, i Miquel, que tot el viatge dona la impressió de que és dels més forts. I discret també. És “potent i silenciós” com els Fujitsu (amb el permís d’Epson clar). Feim cim al coll de la Creu de l’Eixol, a la fi, amb una final de pujada tremendo, com hem dit. Foto de rigor, paisatge impesionant amb les muntanyes al front nostre que donen al parc d’Aiguestortes.


Ens abrigam ràpidament ( fa un vent i un fred que te cagues).  Començam la baixada primer per les pistes de l’estació d’Espot, i després ja dins el bosc por la pista de Forcall. Anam a tota, a més de cinquanta a les llargues rectes de l’ample pista. Fa com por i tot. I així deu quilòmetres des de que hem coronat. La part final, ja amb el poble a la vista, el feim per la carretera que puja a l’estació. Arribam a Espot on ja ens espera en Mapes que fa poc que ha arribat del seu periple. Ens instal·lam a l’hotel Encantats, elegant i acollidor, de fusteta,  i ràpidament anem a la dutxa a entrar en calor.


Després, abans de sopar, feim un petit, molt petit, passeig pel poble i ens refugiam al bar i restaurant cal Juquim, on també hi soparem. Hem de dir que el moment del sopar és el moment més feliç de cada dia, no només per lo bé que menjam, si no perquè tenim la satisfacció del que hem fet hi ho podem rememorar i també fer unes rialles, que mai falten en aquestes ocasions.
Total 85 quilòmetres i 2560 mts.

viernes, 3 de noviembre de 2017

Gran Travessa del Pirineu Català 2017. 21-24 OCTUBRE 2017. Dia 2.

De Lles de Cerdanya a Ras de Conques.



Ben berenats i amb les màquines a punt (llavors veurem que no tant) arrencam a l’hora prevista el que ha de ser la segona etapa de la nostra particular gtpc, amb un ambient fred i boirós. Com ja vàrem comentar, ens toca remuntar un parell de quilòmetres fins recuperar el track, a partir d’on tindren per davant una pujada de vuit qm i mig, la meitat dels quals són d’asfalt, però de fort pendent, fins arribar al refugi de cap del Rec. Aquí reagrupam i iniciam, ja per pista, la part de pujada que ens queda fins la Cota del Pradell, ni més ni menys que a 2148 mts., pujada que feim per unes pistes en excel·lent estat i ja sense boires i amb sol agradable. Això si, la temperatura és fresqueta encara.


Un cop a dalt, ens aturam a observar les vistes, concretament la que orienta cap al sur on tenim tota la perspectiva de la serralada del Cadí-Moixeró. Impresionant, no ens cansam de repetir-ho. Reprenem la marxa, i ara, durant uns sis quilòmetres mantindrem la cota, transitant per un tram de pla i suau puja i baixa, arribant a la zona del pas de la Pera i els estanys del mateix nom. Per aquí coincidim amb un gros grup de bíkers que no sabem de per on són. Fotos de rigor i continuam per un tram de baixada per després enfilar una pujada de quasi tres qm fins coronar el coll de la font d’Aristot, tornam estar fregant els 2200 mts d’alçada. I és que aquesta és una de les característiques de la gtpc, etapes que cerquen l’alçada, amb qualquns colls de important duresa, i a més amb no gaire asfalt, que es redueix a petits trams d’enllaç i a la primera part d’alguns colls. Tot un èxit.

Reprenem la marxa iniciant un descens de més de cinq quilòmetres (a partir d’ara en farem més de baixades llargues i de molt llargues). Arribam a un punt on tenim una excel·lent vista damun la vall del riu Bescaran. Travessam aquesta vall i iniciam la pujada als colls de Cintó i de Sarset de quasi sis qm en total i que ens tornarà a situar  a 2135 mts.


En aquest punt ens trobam fent frontera amb Andorra, a les mateixes portes de l’àrea de l’estació d’esquí nòrdic de la Rabassa. A partir d’aquí comencen un llarg, molt llarg, descens cap Arcavell. Són catorze qm perdent una alçada de més de mil metres. A mitja davallada, però, ens hem d’aturar ja que en Rol té una punxada. Per davant aniran en Gerard que no se n`ha adonat i en Mapes que també tira per no haver-lo d’esperar. Com la la punxada és problemàtica perdem més temps de l’esperat i als dos escapats se-l’s farà llarga l’espera a Arcavell, on hem de dinar ja que pareix que és millor opció que fer-ho a la Farga de Moles, a baix de tot.


Ens dirigim al restaurant cal Pintor, on ens preparen uns macarrons i unes butifarres amb patates fregides. Molt bé, però haguéssim agraït un poquet més de calidesa al local ja que vam passar un poc de fred. Cafetet i continuam la marxa per un inclinat caminet a vegades pedrós a vegades encimentat fins que ens plantam a la mateixa carretera d’Andorra pràcticament a la frontera, on hem de tirar un poc cap avall. Just travessat el riu Valira, ens desviam a la dreta en direcció a Sant Joan Fumat. És un tram d’asfalt per una carreterona estreta que es va enfilant per la vall del riu, i com sempre gozant d’una fantàstica vista. Hem de dir que estam enfrontant una gran pujada des de que he deixat la carretera d’Andorra, en total uns vint-i-un qm fins que arribem a destí.


Un poc abans d’arribar a Civis, deixam l’asfalt i ens desviam a l’esquerra per agafar una pista que transcorre inicialment per un bosc d’arbres rojencs, típica imatge de tardor, abandonant ja la vall de Valira i enfilant cap el coll d’Ares, a 1874 mts d’alçada. Mentre anam fent a ritmet, es produeix el drama i segona avaria del dia: mestre Mapes, a un moment donat i com si d’una execució es tractàs, decideix amollar tota la força del polze (pulgar para los forasters) sobre el polsador del canvi. El resultat, la roda s’engoleix tot el canvi fent-lo miques, tal qual, sense donar-li opció a avís previ. Quin home!, tan sensible amb la natura i el medi i tan insensible amb les màquines. Ens posam per feina per recuperar qualqunes constants vitals de la pre-jubilada Specialized, mentre altres recullen peces de per tot i mentre n’Antón i en Biel van fent  camí tira a tira. Amanim un singlespeed, mentre el maltractador mecànic enllesteix un pla de salvament: partirà cap avall (tanta sort que és així), agafarà carretera fins la Seu d’Urgell i passarà la nit allà, a un hotelet de picatas fins que l’endemà trobi una tenda on li posin un canvi nou. Conclusió, es perdrà el que queda d’etapa d’avui i tota la de demà, l'etapa reina. A més, quedarem incomunicats fins l'endemà.


Així que, Bordoy, Gerard, Rol i servidor reiniciam la marxa. Comence a fer fred ja que el sol ja està baixant i estam ja pels 1700 mts. Coronam el coll d’Ares, on aquest servidor, cansat de malviure, aprofita per fer un Domoulin. Hem de dir que durant aquest viatge aprendrem el significats de certes expresions que s’afegeixen a altres com les de fer un Gerardo: fer un Mapes (sobretot a primera hora del matí) o fer un Miqui (que té que veure amb alguna cosa relacionada amb les ametlles, no sé...).
Ens queda ara el darrer esforç i primer en descens i després d’un tram un tant enfangat de pujada, coronam el coll de Grau, a 1972 mts. A n’aquest punt, ens deviam del track per arribar en baixada al refugi de Ras de Conques on passarem la nit.


Ens atén al refugi una simpàtica hospedera de cuyo nombre no puedo acordarme...Geraaard...que només veure'ns arribar morts de fred ens prepara un cacao calentet, i ja veim que millor no podem haver topat. Tot seguit demanam per dutxar-nos al que ens contesta l'esmentada al·lota que tot i que hi ha aigua calenta el bany és fora i és com estar a l'intemperi (en poques paraules, que no hi ha collons). Quan ja hem entrat en calor anem a instal·lar-nos a l'habitació, en aquest cas una per a tothom a lliterres en sèrie. Tornam a la sala/cuina/menjador/estar i passam el rato parlant amb...Geraaard!  A l'hora del sopar ens treu una ollada de sopa amb carn i verdura (hierbajos esos per n'Antón) que ens sap a glòria i després ens prepara una torrada a la foganya de butifarres i altres viandes. Això si, per beure aigua, però ens és igual. Postres i sobre-taula de xerrades i anèctodes, fins que cau el primer, en Miquel que ja està de bajón. Després d'un rato i quan en Gerard ja li ha contat les seves batalletes plegam tots a dormir que demà tenim etapa reina. La nit transcorre plàcidament entre renou de compressors (s'hi apunta tothom) i flatulències vàries (això exclussiu d'uns quans).

Total: 76 quilòmetres i 2600 mts de desnivell. i demà més

Gran Travessa del Pirineu Català 2017. 21-24 OCTUBRE 2017. Dia 1.

De Puigcerdà a Lles de Cerdanya.

A la fi arribà la data per finalitzar el que vàrem començar l’any passat, completar la Gran Travessa del Pirineu Català. Tot i que no l’hem poguda fer fil per randa per raons logísitques i temporals, tant la part de l’any passat, les tres primeres etapes, i la d’enguany, les quatre següents obviant la darrera la vuitena, ens podem donar per més que satisfets ja que tot ens ha sortit rodó. L’equip de l’expedició ha estat el mateix a les dues ocasions. llevat de n’Andreu que enguany no ha vingut, tot i que l’hem tingut present amb nosaltres; l’ha substituït en Rol que no s’ho ha volgut perdre amb la seva recent estrenada montura.


Així que, després d’un agradable trajecte amb vaixell (no sé què tenen els llits dels camarots però un hi dorm con un nadó), i després d’un accidentat i car desdejuni a un bar de les Rambles, on un perla gat la volia liar amb els cambrers, ens pujam al tren que ens ha de dur fins Puigcerdà, l’inici de la  nostra expedició per l’Alt Pirineu.


Només baixar a Puigcerdà tenim la sensació d’haver errat la destinació ja les persones que hi ha per allà i dins el bar parlan amb accent andalús molt tancat. Passat l’ensurt, i després d’un bon café i amb els gepesos amb ordre emprenem la ruta. Són passades la una i tenim per davant un percal d’una cinquentena de quilòmetres i quasi 1800 mts. de desnivell.  Enfilam rumb nord cap el primer objectiu del dia, el coll de Fontanera i l’estació d’esquí nòrdic de Guils, amb una pujada de vuit quilòmetres i mig al 8,2 %, enfilant-nos fins els 1910 metres. Hi ha que dir que tot i que la llargada del coll és considerable pel que estam avesats a Mallorca, el ferm de les pistes i els senders és tant bo que ho fa més fácil. Això no vol dir que no dugui feina, i de fet ràpidament veim quins seran els homes forts d’aquests propers dies, podent diferenciar aquests, Gerard, Rol, Biel, Bodoy, del altres, Mapes, Antón, i qui escriu aquest rotllo. No obstant, el nivell del conjunt ha estat més que aceptable.


Com anirem vent, a tota gran pujada, li succeeix un bona baixada, sempre sobre bon terreny, per la qual cosa podem baixar aviat, molt aviat, i amb molta seguretat ja que el “grip” és excepcional. Un poc passat Montmalús, devers el qm. 17, i fins el final de l’etatpa d’avui, ens queda un continu puja i baixa, sempre movent-nos entre els 1500 i els 1700 mts. Ens troban dins la Cerdanya, i ens aturam a Meranges a fer un repostatge que ens serveixi de dinar. És un poblet pagès de porquers, vaquers i caçadors, i al restaurant Cal Joan ens preparen uns bocatas XXL que més d’un s’hi veu amb feines per acabar-s’ho, i tot per vuit eurets, amb café i tot.


Després d’un ensurt que ens enduim alguns quan anem a l'wc (els pagesos hi deixen una bona empremta), reprenem la marxa, sempre entretinguts per l’espectacualr paisatge, riuets, boscos tardorencs i pastures i vaques, i més poblets ramaders, tant petits que no hi ha ni tendes ni res. Entre Éller i Talltendre passarem per un dels pocs trams tècnics que farem aquests dies, una divertida baixada de curves perfectament peraltades, suposam gràcies al pas de les motos, i és que per aquí es practica molt l’enduro, i de forma civilitzada com vam poder veure.


Seguim el puja i baixa, que s’ens fa un poc pesat ja que els quilòmetres passen lentament i és difícil agafar ritme, a més duim la pallissa del barco i tren. Així, arribam al darrer collet destacable del dia, el de santa Anna, de 1735 mts., des d’on ja enfilarem els no fàcils darres nou quilòmetres. Un cop arribats a Viliella (no Vielha) feim els darrers repetxos fins que, per arribar al poble on farem la nit, hem de baixar uns tres qm. que l’endemà haurem de pujar.


Amb un timming clavat arribam a Lles, un poblet ramader, com no, però que té molta activitat turística de muntanya.  Ens dirigim a la fonda can Domingo, on passarem la nit, i per sorpresa nostra, el lloc on millor menjarem de tots ja que la cuina tradicional am un toc modern és el punt fort de l’hospedatje. Només té una pega, segons en Biel, i és que l’edifici es mou de costat a costat, com si navegas  (hem de dir que encara no havia begut res).


A l’hora del sopar, a un acollidor i càlid menjador, disfrutarem de l’excel·lent menú, una reconstituent sopa de galets amb carn i verdura, l’estufat de civet (plat prefertit d’en Mapes), o la fantástica butifarra catalana, entre altres plats, per no parlar dels postres casolans, o el vi de la regió. (No menys excel·lent será el desdejuni del dia següent, amb suc natural i embotits i pa pagesos entre altres delícies). Amb la panxa contenta i després d’una feliç sobretaula ens anam a dormir.
Total: 52 qm i 1770 de desnivell.

jueves, 7 de septiembre de 2017

ALPS 2017 TRANSVERDOM (4)

6 d’Agost. ETAPA 4. LA COLLE SAINT MICHEL –LA BAUME  66 km 2010? mt

Lo sol perdrà la claredat /mostrant-se fosc i entelat,
la lluna no darà claror / i tot lo món serà tristor.

Calor, molta calor, tots estem a la mateixa habitació i no hi ha qui dormi .
Un tro, renou d’aigua, plou, les hores passen i no hi ha qui dormi.
Ens aixequem i berenem, quin dia es ? , ningú ja s’enrrecorda, hi ha que continuar...
Reiniciem la marxa  amb un cel totalment encapotat que no presagia res de bo, avui duem  picnic a la motxilla, tot i que el recorregut passa per nombrosos pobles. Es igual, diuen que no volen tornar a passar fam. Desprès dels darrers fracassos, ja no es fien d’aquest narrador.
Així comencem a pujar per pistes cap un destí incert, sabent que si ens deixem  tirar carretera per avall aviat arribariem al mateix lloc. Sona un tro com si fos la quarta trompeta de l’Apocalipsi  i comença a ploure , cada cop amb mes força. Els que hem  optat per la lleugeresa en lloc de la seguretat d’una bona impermeabilització, aviat quedem  ben xops. Un cop arribats al punt mes alt d’aquest tram d’etapa  iniciem  la davallada per pista fins que el track ens  indica que tenim  que girar per agafar un tirany, que segons sembla baixa en forta pendent. Com sempre les preses i sobre tot el fred ens fan  prendre decisions errònies. Ens  pareix veure que si continuem per la pista arribarem  fàcilment a la carretera. Així tirem  per avall i en arribar a la suposada carretera, aquesta no es tal, sinó que es una simple pista que ens es una mica familiar. 
Continuem una mica mes i a la fi arribem a la carretera per la que  evidentment ens tirem cap avall fins que passem  pel davant de l’alberg a on hem dormit. Desprès d’una hora i mitja de colcar , tornem estar al punt d’inici i a mes a mes, totalment mullats.
Estem baixant a tota per la carretera, hi ha que recuperar el temps perdut:Tinc fred, molt de fred, estic cansat, molt cansat, tinc son, molta son, que faig aquí amb lo còmode que podria estar a casa . Fins ara almenys servia per guiar al grup en cas de dubte, ara ha quedat demostrat que ni per això. 
El cap se’n va en records estranys. Eter, record quan era petit com m’agradava ajudar a arrancar  el motor del cotxe aquells matins que feia tan de fred i desprès amb la calefacció en marxa, un arribava a l’escola amb un puntet estrany, ja no tenia fred, ja no tenia son, estava la mar de  be. Potser ara m’aniria be un poc d’eter per arrancar el motor i oblidar. Quines animalades que es feien abans,  ara, ara tot es mes sofisticat  però no hem canviat tant, aquest any he vist pastilletes de tot color. S’enriuen de les meves gominolas aptonia de decathlon , crec que enguany quasi tots prenen suplements vitamínics o ves a saber que, segurament no serveixen per gaire però impressiona veure les bossetes amb les píndoles de colors que han de prendre cada dia o els pots plens que duen.
Ens aturem en sec, el track de nou talla la carretera, el tirany que teníem que agafar a dalt continua baixant a tota. Uns decideixen incorporar-se al recorregut oficial, mentre altres decidim baixar un poc mes per la carretera. Així baixem 400 mt  de desnivell, els que anem per carretera ho fem amb un recorregut de 3,5 km i els que ho fan per tirany nomes amb 700 mt.
Continuem la marxa i deixem la carretera general per enfilar cap a Thorame: Ho tinc clar, necessito recuperar forces, tinc que dormir, avui retallaré i descansaré una mica al poble de baix.
Decidim arribar fins a Thorame-haute per prendre qualque cosa calenteta, un bon cafè amb llet amb uns autèntics croissants francesos  que comprem al forn i que encara estan calentets. Tot i que ens sentim millor,la roba segueix mulla i la meva decisió està pressa: em tiraré carretera avall llevant-me una pujada i al dinar m’incorporaré al grup en el poble  de Saint André les Alpes.
El grup continua,  els hi queda una bona pujada. Primer un tram que puja mes o menys sua i desprès  una forta pujada d’uns 14 km en els que han de salvar uns 600 mt de desnivell. Així ells han de fer  32 km fins que ens agrupem de nou i jo nomes 13 km de lleugera baixada.  A poc a poc va sortint el sol i la roba es va eixugant, a poc a poc un va recuperant la capacitat de raonar i tornen les càbales: Abandonar es desertar, això no es una guerra, es un viatge de plaer, però es pot tenir un viatge de plaer sofrint pujant muntanyes, passant set, passant gana, estant gelat de fred ?, si,  perquè això forma part de l’aventura, es consubstancial amb la bici,  si es això el que t’agrada,  perquè has abandonat ? ,  per alliberar al grup del mes dèbil. No es cert, saps que haguessin esperat, sempre ho han fet, si, però hi ha un punt en que les esperes poden ser insofribles... no  tenies que haver desertat...
A la fi arribo a saint André les Alps pensant en que faria n’Andreu en aquest viatge. El primer objectiu  es cercar si hi ha qualque lloc per netejar les bicis per quan arribin els altres poder fer-ho sense perdre temps. Dues voltes al poble ratifiquen que no hi ha cap lloc.  El segon objectiu es cercar a on aturar per prendre qualque cosa. Vora l’església hi ha una placeta amb barets i una zona amb gespa que te molt bona pinta. Així  agaf el picnic i  menjo l’insípid sanwitch amb la borsa de patatilla mentre bec una cocacascola que he comprat. Desprès del plàtan de postra encara em sobra temps per fer una becadeta. Fa fresqueta i un entra aviat en un somni profund fins que de cop i volta es desperta. Quina hora es ? ha passat una hora volant, ja son les tres i aquells encara no donen senyals de vida. Un bon cafetet per deixondir-se i decideixo  que potser sigui bona idea anar tirant per amunt, envií un washap que esper que rebin quan tinguin cobertura,i  així es, ja que quan duc uns pocs kilòmetres de pujada em diuen que ja estan al poble  i que prenen un refrigeri.
La pujada es d’uns 10 km per pista molt bona en que s’aconsegueix un desnivell de 400 mt, bons de dur per un que ha estat descansant i suposo que una mica mes mals de dur pels que duen ja un fort desnivell acumulat. Un cop arribat a dalt, cerc una ombra a on esperar una mica enfora de les cases que hi ha allà, ja que hi ha un ca que  no atura de lladrar cada vegada que detecta la meva presencia. A la fi sent el renou de rodes i un darrera l’altre arriben.
Ja de nou tots en grup reiniciem la marxa i tal com ja ens te acostumats aquest track un cop assolits la cota mes alta, la pista es torna tirany per començar a baixar. Cada cop que trobem una torrentera, arriba un pas una mica compromès. Així fem els darrers kilòmetres fins que de nou arribem a una nova pista que també com sempre, a poc a poc,  va millorant fins que es converteix amb una carreterona asfaltada que amb lleugera pujada ens deixa just desprès d’unes estranyes escultures  al poblet de la baume.
El llogaret, si es que arriba a  això es encantador, ningú diria que just allà devora, en aquelles escultures estranyes  que fa poc hem passat, hi ha un altre poblet bastant sinistre anomenat “mandarom shambhasalem” que es la ciutat sagrada d’una secta que practica el “omisme” i que es va fer famosa quan el 6 de novembre del 2001 va ser pressa per 150 gendarmes que entraren per dinamitar l’estàtua del seu líder que amb els seus  33 mt  d’alçada era evidentment totalment il·legal. Desprès com totes aquestes sectes varen sortir escàndols d’evasió d’imposts, pederàstia, etc, etc...
Tot i el mal rotllo que pot generar un lloc com aquest, ningú ens va dir res i nosaltres soparem ben contents i ben agust i desprès d’estirar una mica les cames cercant una mica de cobertura ens anàrem a dormir, en aquest cas en dues habitacions i amb bastant mes confort que la nit anterior. Aquest narrador de nou es sentia optimista,no ens podien passar mes incidències, o si.