Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

lunes, 16 de julio de 2018

Hort de sa Cova. Primer Banyito. 14 Jul


Buscaré sota el cel ,el sol de l'hivern
sense saber si soc aquell que ara en té por
de seguir un camí que no és el seu
i si tot em va bé, i encara puc, tornaré
pobre, brut, però somrient.
Sopa de Cabra

En Pere havia dit que enguany encara no havíem anat a prendre cap banyito, així es va decidir esmenar aquesta mancança en el lloc mes paradisíac que tenim que es l’hort de sa cova.
Però aquest dissabte no el recordarem pel magnífic capfico, el recordarem perquè ens han  ensenyat la llum i aquesta te nom i es diu KETO.
Keto es el camí, Keto es el final,  keto es vida, Keto es un nou mon.
Visca el Greix, mort als Carbohidrats.
8:00 a la BP: Pere, Bigel, Bordils, Andreu, Frenando ( amb el Dron), Jonanada ( amb el seu cos cetònic) i aquest narrador ( amb el seu cos adipós) partirem cap a Valldemosa pels clàssics de Son Espases, Son espanyol, Rotgetes i s’Estret. 
Allà es suposava que tenia que aparèixer en Geri700, però com sempre  va voler fer mes coses de les que un pot fer i no ens agafà fins que arribarem a s’hort de sa Cova. Així anàrem fent, tira a tira, mentre l’esperàvem de tan en tan, poguent contemplar com ara el inici de la baixada de George Sand ha quedat totalment encaixonada pels murs dels xalets que la delimiten i que farien impossible que per allà passes qualsevol vehicle d’emergències que anés a apagar un foc o qualsevol altre contingència.
El banyito fou espectacular, en aquesta Mallorca plena de guiris, nosaltres poguérem gaudir de tota la platja per nosaltres i en acabar ens donarem una  dutxar davall la cascadeta de la Font. Reiniciarem la marxa per es coll d’es Pi i el xalet de can Sales, a on ens trobarem al seu propietari que ens saludà afablement, demostrant  que diferent que es aquest Fortuny del seu germà . 
Qui diria que aquest Senyor que estava arreglant una olivera i  pertanyent a una de les famílies de grans propietaris de la illa,  quan era un jove estudiant formava part dels grups clandestins que lluitaren entre d’altres per salvar a Salvador Puig Antich, el darrer condemnat a mort pel regim franquista.
Continuarem la marxa cap es Port d’es canonge, a on ens va abandonar n’Andreu i d’allà cap a sa volta d’es General a on ens toparem amb en Kapax i la seva nova muntura que segons ens indicà l’havia tirat a terra.  En arribar a Banyalbufar anàrem a la nostre punt habitual de reposta, el bar son Tomas a on per culpa de les necessitats hídriques el compte va pujar mes del desitjable.

Mentre degustàvem els nostres magnífics bocatas en Jonanda amb un platet d’olives ens obri els ulls demostrant-nos que  hem anat errats tota la vida pensant que teníem que menjar carbohidrats, l’home primitiu no tenia farina, no tenia arròs i nomes menjava carn i fruites. A partir d’ara tots a menjar greixos , visca la dieta KETO.
Reiniciarem la marxa per les terribles rampes del cami del correu que les deixarem a la meitat per enfilar cap el camí de s’Arbossar, amb igual de pendent però de terra. Així en arribar  a la pista de Planicia i per fer la combinació innovadora del dia,  girarem cap a l’esquerra i en el portell de la Finca enfilarem pel camí vell d’Esporles Estellencs, redescobert desprès del litigi famós i que ara ens esta vetat a les bicis. 
Així com a fels servadors de les normes direm que anàrem a peu fins que arribarem a la part alta del camí d’es correu, a on ja si que es pot muntar. Així el seguirem per desprès enllaçar pels camins de la granja cap a Son tries a on repostarem aigua. Arribarem a Ciutat per son Malferit i Sarrià i com a bon dissabte acabarem beguent cada un 2 gerres ben plenes de cervesa, gentilesa, com no, del senyor Bordoi.
Molt bona volta, 66 km 1400 de desnivell.


domingo, 15 de julio de 2018

BubasDay 18. 7 jul


Que passaran els anys, i vindrà l’adéu, com així ha de ser.
Lluis Llach

Potser estigui arribant l’adéu, mai havíem estat amb estat de formes tan dispars  i  mai hi havia hagut dos viatges d’estiu.
Ja fa 11 anys d’aquell trist estiu  en que en  buba havia decidit no venir al principal viatge de l’any per primera vegada des de que venia amb nosaltres. Desprès passà el que va passar. Al final férem el viatge però amb un regust amarg, una mica potser com farem el d’enguany.
Però no tot està perdut, el record del que varem ser i dels que varen estar entre nosaltres encara ens uneix.

Així un any mes ens reunirem un munt: Biel, Joan,Torner, Pere, Rol, Geri, Frenando( amb el dron), Andreu, Bordils,Anchon, Predro,Sergi, Jeroni i Miky  per recordar el nostre company buba, passant pel seu balcó a on ara també l’acompanya sa mare.
La volta recuperà una mica l’antic esperit de les nostres sortides en que a cada volta hi havia d’haver qualque novetat:  un camí nou,  un enllaç distint, una combinació que mai havíem fet , un canvi de sentit, etc.
En aquest cas,  com a novetat havíem pensat en baixar es comellar de ses someres en lloc de pujar-lo com sempre ho hem fet. Per acabar de vestir la volta férem un recorregut per la carena de na burguesa per la que tantes vegades rodarem  amb n’Angel, baixarem per costa d’en blanes i  sa guixeria, pujarem el torrent de santa Ponça i el camí d’es Ratxo i tornarem a Ciutat davallant per es comellar de ses someres i vell de ciutat .
Per completar el dia, tot i que havíem fet un berenar que es va allargar mes del que es normal i en el que entre comanes s’haguessin pogut reparar totes les rodes punxades del grup, acabarem fent un dinar en el Secar a on hi assistirem quasi tots menys els que tenien compromisos o el que tenia que reparar una roda.

Per molts d’anys buba.

69 km i 1400 mt de desnivell

miércoles, 18 de abril de 2018

Dissabte 7 d'abril. Pancaritat Plus.




Com cada any per aquestes dates, la tradició sectària diu que toca fer una ruta de patiment, sacrifici i resurrecció, i quin millor lloc per dur-ho a terme que una ermita? El nostre beat, a l’hora de dissenyar aquesta ruta, intentava, amb prudència, consensuar la ruta amb els seus escolans, qui li donaren el vist i plau, és a dir, cinq ermitetes i una cent trenta-quaranta quilòmetres, i a més, amb un dinarot pel mig. Perfecte! A més, li deiem alguns, com que enguany no tenim previst fer cap matada com els anys anteriors ( dues edicions de la 345 non stop, o la de 200, fat to far, ... ) vam dir, bé, serà aquesta la d’enguany i llestos. I no sabem si va ser aquesta expressió o una possessió demoniaca, però a l’hora de informar de la ruta ens trobarem amb un recorregut de nou ermites, 190 quilòmetres i tres mil de desnivell!!! Au, aquí teniu la patata calenta, i ja us arreglareu que jo no he fet els deures i no l’acabaré. Tàcitament, això èra el que ens venia a dir. Collons amb el beat! Pensavem nosaltres. Però com que som obedients amb la seva santitat, assumirem la penitència. Més va patir Crist, batualmón! Teniem per davant, doncs, Cura, Montisión, Sant Salvador (via Campos ¿?) amb regalet sorpresa del Calvari de Felantix, Santa Llucia de Manacor, Bonany, Sant Nofre, Consolació de Sant Joan, Sant Miquel, i Castellitx.

Així, doncs, ens trobam a les vuit a son Malferit ( si, devora el camp de Balears, per no perdre temps ¿? !!! ) Vp, Antón, Biel, Andreu, Mapes i aquest humil servidor. A Algaida s’ens ha d’afegir en Gerard que liat i tal i tal, bla bla bla, no pot arrencar amb el grup. Partim més o manco puntuals, bé n’hi ha tres que els hi ve de cinq minuts davant un fotimer d’hores i se n’adelanten, quedan més retrassats en Mapes, Andreu i Torné. No ens agruparem fins les costes de son Binissalom, germanor, si senyor! Ja per aquí, n’hi ha un que rebufa, n’Antón, que es justifica dient que porta un trancasso a sobre, si trancasso, no porrascasso.
 


 Seguim per son Mandívil, Punxuat, que està espectacularment florejat, i cap a Randa, ons ens trobam amb en Gerard, i enfilam cap a Cura, la primera del dia, per les draseres habituals, on de pas evitam el peregrinatge d’un munté de ruteros de pert tot. Un cop a dalt, segellam la cartilla i sense badar massa, tornam per on hem pujat fins a Gràcia, on agafam la trialera que ens du a can Pancuit. 
 

Després, camí des Pontarró, camí des Serral d’en Bessó, fins la carretera de Porreres, que la seguim amb aqueixa direcció fins el desviament del camí de son Frigola, que agafam, i que amb aquest sentit pica cap avall i es fa rapidíssim. Travessam la carretereta i seguim un poc per poc després agafar un altre tram de pistesta, el camí de sa font des Moreis, per després tornar a la carretereta d’abans. D’això es tracta, de fer el màxims trams de pistes o camins de terra, tot i que sembli més enredós, no hem d’oblidar que fem bici de muntanya. Seguim en direcció Porreres fins que poden agafar el cami des pou den Cota que ens deixa a peu de la pujada a Montisión, que es fa majoritariament per asfalt llevat de qualque drecera, ja que són camins que donat el fort pendent, són més de baixada. Tot i així, es fa el que es pot. Un cop a dalt, segon visat de cartilla del dia, i ara si, per camins fem la davallada, això si, evitant els trams descenders per no fer-nos mal, que ho tenim fàcil. 


Ens dirigim cap el poble, Porreres, mentre n’Andreuet ja prepara el terreny per fer la que serà la primera fuita del dia, i és que ha simulat una trobada amb els seus pares per acompanyar-los no sé on. Situació indiscutible idò, però no s’en anirà sense berenar, això si que no. Ambient festiu el que trobam a Porreres, i un acollidor baret amb ambient musical, on berenam estupendament. Mentre satisfem la fam, en Mapes, i per sorpresa de la majoria, anuncia que hem d’anar a Felanitx via...Campos!!! Aqueixa si que no me l’esperva! Si no hi ha cap ermita!, diu en Vicenç. Si, peró els camins valen la pena, ens argumenta. Tot i això, en Mapes planteja obviar el tram, però n’hi ha dos que diuen que el track és el track i s’ha de cumplir. També, els 190 han de sortir de qualque banda, no?

Fet i fet, són passades les dotze quan reprenem la marxa, i només duim una cinquentena de quilòmetres. Ja sense n’Andreu, agafam camí de Pedreres per, a un moment donat agafar a la dreta per dins una guapa garrigueta fins enllaçar amb unes pistes que en tendència a baixar ens enfilen cap a Campos. Però aquestes pistetes finals, ara descobrim que s’han convertit en asfalt, tot per arribar a unes cases de qualqú. Els que no creiem amb l’anada a Campos, amb aixó, encara hi veim menys sentit. Arribats al poble, agafam el recorregut que ja sabem, camí de son Xorc, per darrera el corté dels picolets, i després el vell de Felanitx, que transcorre amb la mateixa direcció que la carretera principal, alternan-la per un costat i l’altre, i d’aquesta manera anam per pistes, només trepijant un poquet d’asfalt al camí de sa Tortuga i al de son Mesquida. Començam a anar un poquet cuits, i es que també fa un poc de calor. Travessam el poble per enfilar cap el bonus extra del dia, el calvari, que per més inri no enfilam bé el camí ciclat i hem de pujar a peu per una empinadíssima escala entre mitjaneres.
 


Un cop a dalt, passam la fitxa i iniciam la baixada cap el camí de sant Salvador. Per aquí coincidim amb una excursió de guiris amb bmvés, que els anirem trobamt fins Manacor, cosa que farà sospitar en Biel sobre el track que duen. Arribam a les primeres rampes i ens senyam, a veure si ens serveix d’ajuda, perquè les dreceretes de sant Salvador tenen molta tela: fort pendent i pedra ganivatera clavada al terra, un autèntic destrossa cossos. Per cert, n’Antón ha dit que no puja i que ja ens veurem a Manacor, que el porrascasso, vull dir el trancasso no el deixa anar fi. També n’hi ha que a canvi de passar pel confessionari, fan la pujada per asfalt. Un cop a dalt, foto de rigor i segell al passaport, repostar aigua, i cap avall per les divertides trialeres del darrera el monastir, que per cert hi fa una pudor a fecals que no vegis, s’entén que no hi hagués ningú al berenador.
 


Reagrupament a les pistes de baix i sortim a la carretera de Portocolom on ràpidament agafam el camí des Fangar. Són devers les tres del migdia i ja tenim clars dubtes de que arribem d’hora per dinar en condicions. Intentam travessar la finca el més ràpidament possible i un cop a son Macià ens plantejam dinar aquí, ja que si ho volem fer a Manacor seran les tantes i ho haurem de fer a un mcdonalds. Per tant feim un periple per dins el poble fins que per alegria nostra trobam un restaurant amb menú de tumbet, entre altres coses. S’ens fa la boca aigua, i és que anem afamagats. Passen cinq de i mitja, i veim que la cuina tanca a i mitja en punt. No obstant, en Mapes fa una gestió dins el restaurant, i , després de consultar amb el cuiner, aquest respon que "està cansat", amb dues taules servides!! Amb cara d’incredulitat, ens aferram a un forn cutre on menjam un parell de cocarrois i pandanes estantissos i un altre bocata mixto. Després del decepcionant àpat reprenem la marxa per les dures rampes cap a les graveres de Manacor, on tornam a coincidir amb l’excusió motard. Duríssim tram que ens fa pensar amb el que encara ens queda. Un cop a la carretera de cales, en Mapes anuncia la seva retirada. Al final veurem que va fer bé. Els quatre genets de l’Apocalipsi que quedam enfilam cap a Santa Llucia i tal com ha de ser, arribar-hi no és cap regal. 
 


Visat de rigor i ens tiram per la baixada descender, certament assequible amb qualque punt delicat. Arribam a Manacor o feim una ràpida lubricació a les màquines i continuam per la ronda de Felanitx per travessar la ciutat. Ara toca agafar el camí de son Pou Nou, en direcció a na Borges, on un cop a la zona dels horts, dins la vall, començarem a sortir-ne per la part de les planes i la ràpida pista que ens durà cap a Petra. És un dels pocs moments on tenim sensació de velocitat, perquè la ruta és un continu de pujades curtes on la sensació d’avanç es poca. Travessam el poble i enfilam cap a Bonany, per asfalt fins que trobam el sender que fa un temps que està encimentat, cosa que li lleva gràcia, però que en aquests moments de flaquesa agraïm. 


Segell de torn a la cartilla i cap avall pel mateix camí, per després agafar el camí de l’Infern rumb sant Nofre, i ja ens coneixem bé el camí, repetxos, repetxos i més repetxos, ah! I els pinarets tan xulos que en aquests moments no ho són tant, el cansament no et deixa fer valoracions objectives. Ens anem apropant al proper cim, a la vegada que intentam apreciar le bellesa dels camps florejats. 
 


Sant Nofre el tenim també recent, i sabem que és una pujada curta però intensa i per tant un sobreesforç car, i a més el gestors de la ruta Vp i Biel ens recorden que encara queden uns setanta quilòmetres. Una altra fita al sac, i ja en duim...sis, set? hem perdut el compte, i procuram no pensar massa el que queda, tot i que un es fa la il·lusió de que un cop fet sant Miquel, ja està, només quedarà un tram de "només " quaranta quilòmetres favorables. Són petites estratègies psicològiques per donar-se ànims un mateix, perquè la sensació d’avanç és feble. Arribam a sant Joan, i tant de bo que dins el mateix poble tenim la següent ermita, consolació, però també suposa pujar... es que no n’hi ha cap que estigui a peu pla, cagondell? 


Foto de rigor, i moment d’aclaparament, quasi no hi ha llum i veim que la previsió horaria que teniem no es cumplirà, hem de telefonar a casa avisant del retràs, ens queden encara més de dues hores. Hi ha nervis però ningú ho fa saber, la processó va per dins, i és que encara ens queden cinquanta per arribar, bé al Gerard la meitat ja que aturará a Algaida. Seguim i ens dirigim cap a sant Miquel, que pareix que està aprop, però no, la cosa durà feina. Però ens sorpren l’enllaç fins allà, carreterona estreta, pista, i sender que d’una manera bastant directa ens hi apropa. L’unica crítica és un bocí de pateig que no ens esperàvem, però el problema és nostre, és que estam cansants. A la fí albiram la muntanyeta i com sempre, ens hi hem d’enfilar superant un bon pendent. Ja necessitam llum i tenim un handicap, només du focus en condicions en Vicenç, els altres duim els pilotets perquè ens vegin, i en Biel a més ulleres fosques. O sigui que anirem ben aplegadets per veure-hi el millor possible.
 


Ens apropam a Montuïri, i nova sorpreseta, hi ens hem d’enfilar a dalt de tot, i té unes costetes...! ara toca baixada i fa fret, per tant, ens abrigam i tiram cap avall, per anar a cercar el vial de servei i el camí cap a son Coll. No s’hi veu un pebre, i anam per una camí entre horts amb bassiots i molt tancat d’herba, amb els pilots que ens enlluernen. Aquest tram, fins Castellitx s’ens fa caòtic. Arribam de mala manera a l’ermita. Foto de prova, rostres derrotats. 


Després del que acabam de passar, i per no alentir més la ruta, i sense llum en condicions, decidim fer el que queda per via ràpida, carretereta de Binicomprat, Algaida i vial de servei cap a ciutat. Per raons òbvies, evitam el trams de terra i el barranc de son Gual, només tenim ganes d’arribar. Deixam en Geri a Algaida, i els tres que quedam ens tiram cap al final de la ruta el més aviat que podem. Així i tot, ens durá feina, no ens sobre ni un fil de força. A les deu i quart tocam meta. Foto finish gentilesa de na Beatriz que ha vingut a recollir n’Vp, pequè si no, encara n’hi quedaven quinze fins ca seva. En resum, 193 km, més de 3300 de desnivell fets a base de costetes, i una bona pallissa. Per enguany, ja hem cumplit.
 


FOTOS PANCARITAT 2018 



jueves, 29 de marzo de 2018

Calçotada comunal 10 març 18

Hi havia un sector que reclamava la calçotada anual que en els darrers temps havíem celebrat pel cecilio days,  així encara que mes tard posarem data pel 10 de març i per que no passes el que sempre passa en aquests esdeveniments , en els  que ens posem a menjar quan  ja son misses dites decidirem fer una petita volta per la comuna, ja que els protagonistes del dia eren els calçots i no les bicis.  
8:00 en primera convocatòria a la cabaneta: pere, vp, andreu,jeroni, bordils i aquest narrador que convidà als  participants  que optaren per aquest punt de partida a  un cafetet i croissants per començar be el dia. Partirem cap a sant Marçal i per les zones verdes de son verí enfilarem cap el camí de muntanya a on en segona convocatòria s’ajuntaren els que vingueren rodant des de ciutat: Torner, bigel i fran. 
Ja tots plegats partirem cap a Bunyola per son Pizà i enfilarem cap a la comuna per el comellar gran aon els bons segurament pujaren sense posar peu i els mes fluixos anàvem caminant a qualque bocinet quan ja no podíem mes o derrapàvem. 
La veritat es que el comellar gran es un autèntic paredis i un dels racons increibles de la nostra roqueta però com que el tenim tan vist a vegades no el valorem amb la seva justa mesura. 
Pujant un pensava en quins valors donarà la Bunyola extrem quan li apliquin l’any que ve la   “Circular del conseller de Medi Ambient, Agricultura i Pesca, de 14 de febrer de 2018, sobre la tramitació i l’avaluació de l’afecció de les proves esportives als espais de rellevància ambiental  “  una nova normativa bastant complicada i que pel que aquest narrador sap, poc o gens consensuada amb les federacions que l’han coneguda un cop publicada al boib. La veritat es que a nosaltres ens afecta poc ja que la majoria no som de competicions, però com diu en Pere, això defineix una manera d’avaluar els usos dels camins  que penalitza molt els tiranys que tant ens agraden. 
Desprès de dues replegades una a la partió de la comuna i l’altre a cal garriguer acabem l’ascens al penyal d’honor . La davallada la fem per les pistes i desprès d’admirar lo be que està el tirany de la cova de l’aigua ( el que nosaltres anomenem  amb argot sectari “túnel de lavado” ) per la coma d’en Bustante, que també està amb el ferm perfecte com feia molt de temps que no estava. I mira que hi passen bicis i un no veu cap símptoma de la famosa erosió que ens adjudiquen de manera indiscriminada.
 Tot i això seria fals no reconèixer que hi ha llocs  en que si que es veu , com pot ser la baixada del camí vell de Lluc a Pollença o eltirany de Bunyoli,  i es que hi ha alguns camins que s’han convertit amb autèntics recorreguts de descenders que arriben a peraltar els revolts i no son conscients que amb això estan matant el mountain bike , ja que els agents mediambientals estan fent un bon inventari que segur que tindrà conseqüències. INSISTIM, SI VOLEM SEGUIR RODANT PER MALLORCA, EL MILLOR QUE PODEM FER ES NO DEIXAR CAP RASTRE DEL NOSTRE PAS.
Tornant a lo nostre un cop arribats a la carretera reincorporem en Jeroni que havia decidit baixar per pista, ja que les seves ferides encara no estan prou curades  i no hi ha que jugar amb aquestes coses. Com que nomes hem menjat alguna barreta hi ha una mica de rusca i tot son ganes d’arribar , però evidentment això no pot ser tan fàcil. Iniciem el retorn per carretera cap a santa Maria i aviat ens desviem per anar cap a sa bomba i d’allà cap a la carretera d’inca a on ens trobarem en Joan que tot i no haver pogut venir a la volta, durant les dues horetes que li deixen els nins, havia sortit amb la de carretera.
 Despres de girar cap a Marratxinet  tombem cap es jardi d’en ferrer a on  tot i que aquest camí ens duria directament a Portol, baixem cap a la carretera general i d’allà ens enfilem pel camí i el tiranyet que ens du cap a Portol Novo. Quan ja tots es pensàvem que ja estava fet, enredem una mica mes sa troca i en lloc de creuar el Poble com farà en Jeroni nosaltres el bordegem per la banda sud i així entrem a dins son Caulelles per darrera pel tiranyet que creuant el comellar fondo arriba fins darrera les escoles.
 
Ara ja si arribem a la caseta a on en Jeroni i en Largo ja estan calentant el magnífic arròs brut que seguint el suggeriment de n’andreu  i com diuen ara els snobs de la cuina feim un “maridatge” de dues cuines tradicionals.

Molt bon dinar i bon calçots, i com no agraïments a tots els que ho han fet possible.
Que tinguem calçots per molts d’anys.  
 
50 km i 780 mt




martes, 13 de marzo de 2018

Someres 3 març 18

Laconisme és una forma d'expressar-se  de manera breu i concisa, amb les paraules justes i, alhora, enginyoses. Això és especialment útil per  desarmar discursos llargs i demagògics.
Els espartans ( habitants de Lacònia)  durant la seva educació  aprenien a expressar-se d’aquesta manera, cosa que els hi servia  per  desconcertar als seus contrincants

A la fi varem poder fer la volta programada  ja feia uns quants dissabtes fins a sa coma d’en Vidal i també a la fi poguérem comprovar si eren certs  els rumors sobre la transformació miraculosa d’alguns camins.  També aquest dissabte va ser el dels espartans.
 
Sortirem a les 8:30 amb pocs  assistents, ja que aquest dissabte de pont, els qui no estaven de viatge (alguns per la península i altres mes guays per Sud-àfrica) tenien ganes de participar al show de la  spartan race.  Així segons  el pla establert  partirem pels clàssics de son espases i can gaza per així enfilar la carretera de Puigpunyent. Si la pujada per la carretera generalment es pestosa, aquell dia encara ho era mes, ja que bufava un bon vent en contra. L’únic positiu era que com que ho teníem que donar tot per combatre els embats d’eolos la radio estava apagada i es podia pedalejar amb silenci. 
A la fi arribarem al desviament de son Cotoner d’Amunt i  ja protegits pel bosc i per camí de terra començarem a gaudir d’aquest boci de l’antic camí de Ciutat que ja ha estat recuperat. Un s’emociona pensant en el dia en que el puguem fer sencer. Tot i això les coses de “palacio van despacio” ja que els propietaris de son Burguet es neguen a reconèixer  l’evident toti que uns metres mes avall, ja dins la finca, s’ha fet una cata a un tram del suposat camí hi ha aparegut un magnífic empedrat que no deixa cap dubte de que el camí passava per allà. Si les coses es retarden mes del necessari, sempre podrem demanar als nostres duendes que facin una passadeta per allà i netegin al menys fins el desviament de Son Roca.
Però no tot era joia, ja que al reduir la velocitat la radio es va posar en marxa i ja no aturà durant una bona estona. A son Serralta abandonarem el paradís per tornar a rodar una estoneta per asfalt fins que arribarem al poble. Allà enfilarem recte resseguint el torrent i desprès la canal del sistema hidràulic dels horts de Son Net. Un cop passat l’azud travessarem la riera per un tauló que feia de Pontet.  Ja als vials de Son Net ens enfilarem per les duríssimes rampes d’aquesta urbanització fins la caseta de caçadors de sa coma. D’allà per un divertit tirany molt aeri arribarem al proper objectiu de la volta, el camí de  la coma de ses someres.
El paratge de nou era impressionant,  un comellar  tallat per esquerpes parets  vestides de verd amb  la molsa que evidencia que per allà a baix passa el principal aqüífer del municipi.  No de bades, la font de sa coma,  abans era capaç d’alimentar  tres molins d’aigua i per la síquia d’uns vuit kilòmetres encara ho fa a tot el poble de Puigpunyent. 
Però denou l’encís del lloc va ser pertorbat per la radio que en aquells moments emetia un programa  sobre  fisioterapeutes i titulacions habilitants fins que en biel amollà  sense perturbar-se  que “ davora casa seva donen uns bons massatges i que si un vol, acaben  amb final feliç “ .Tot un exemple de frase Lacònica que demostrà que  aquest tot i no estar corrent superant obstacles també te esperit espartà .  Una mica desconcertat la radio canvià  a una nova sintonia, aquesta vegada  propera a intereconomia. El tema que es tractava en aquell moment versava sobre la hipocresia de la societat actua,l que veu amb bons ulls que la gent  s’apunti a curses com la Spartan Race. 
Segons el locutor,  aquestes  exalten els valors d’una societat militaritzada i feixista i no passa res ja que per la seva incultura ho desconeixen.  Per contra es queixava el locutor que no podia lluir una polsera amb els colors de la bandera del seu país per demostrar la seva estima a la pàtria sense que el tractessin de feixista.
Com que la cosa estava derivant per camins perillosos,   per dues vegades consecutives aquest narrador intentà que   canvies el dial,  però veient que la cosa continuava decidí deixar- se guanyar  per la gravetat i veure com a poc a poc el soroll s’emmudia.   Així uns per darrera i els altres pel davant de la radio enllaçarem de nou amb el camí vell d’Estellencs a Muntanya i d’allà fins el coll d’aquesta població.
Iniciarem la baixada i aviat ens desviarem pel camí de Foment que va cap a son Fortuny i de nou el dia ens donà un nou regal. El camí ha estat eixarmat i despedregat  i ara es una delícia rodar per ell. Els dos punts mes compromesos ara han desaparegut.   En el tram de camí que tenia  un fort pendent i  que era una drecera ara s’ha recuperat el camí original  que fa  un gran revolt perfectament ciclable.  Ja passada la font de sa boal, en el tram a on els arbres caiguts feien difícil  resseguir un itinerari clar, ara es passa sense que un se’n recordi que allà sempre estàvem una estona donant voltes per cercar el bon camí.
Continuarem la marxa i perquè el track no es solapes abandonarem el camí oficial per anar baixant per dins l’alzinar, amb un parell de pèrdues que feren que el que si es fa d’una atacada es un itinerari perfectament realitzable sembles una petita enmerdada.  Arribarem a la fi al poble i ens dirigirem al bareto de sa Tanca a on ja ens esperava en jeroni amb part de la comanda feta. Ell no havia pogut venir rodant ja que els mes de trenta punts que suturaven   la carniceria que s’havia fet amb la moto serra encara eren molt recents.
Com sempre l’excèntric Italià ens sorprengué amb les seves sortides, en aquest cas afirmant que Trump havia guanyat ja que tots volíem cocascolas.  Un cop ben berenats i amb bon preu (6,5 €) reiniciarem la marxa per l’antiga carretera d’Andratx quedant  un track impecable sense cap solapament. Un cop passat el coll d’es Pi seguint el GR continuarem per l’antiga traça fins que agafarem la pista que ens connectà directament amb la pujada de la coma d’en Vidal. Aquí de nou ens sorprengué el bon estat del camí i que no permetia posar  l’excusa  de posar peu a terra per culpa de derrapatges. 
Així,  sofrint un munt,  aconseguirem arribar al refugi que tristament roman tancat ja que no te guardes i nomes s’obri  a grups que l’agafen complert. Continuarem la marxa cap el coll pel que abans era un antic camí de carro envaït per la vegetació i ara es una esplèndida pista que tot i  haver millorat el seu ferm i amplada segueix mantenint el seu desnivell. 
Arribats a la partió entre les dues finques que també coincideix amb el límit municipal, entrarem a Calvià i descobrirem que el que pareixia impossible ha estat possible. Tot i que un tingues la imatge que el comellar de les sínies es un pedregar, ara el camí s’ha convertit amb un caminoi  de terra que si no fos  per els revolts mes pensats per someres que per bicicletes 29 es baixaria fàcilment.
Però perquè els mes descenders no es queixin de que ara es massa fàcil  el tram de pel mig encara conserva una certa dificultat tècnica que fa que alguns davallem de la bici alguns tramets. Arribats a avall ja per la pista arribarem a les cases amb la sensació de que totes les pedres que hi havia abans al camí de ferradura s’ha acumulat ara a les pistes del fons de comellar.
Tot i que havíem partit molt tard del berenar amb la baixada havíem recuperat una mica el timing pel que continuarem amb el  planificat i enfilarem cap es ratxo i el camí d’en Cecilio. 
Desprès de la  foto de rigor  continuarem la marxa amb n’Andreu amb problemes  de pressió a les rodes a causa d’un pinxaso, excusa perfecte perquè aquest narrador juntament amb l’afectat  tiréssim via directa  cap a Puigpunyent mentre els que quedaven anaven a cercar els tiranys que sempre emprem per travessar la urbanització.
Tots junts i amb formació reférem tota la carretera per així encara poder aturar-nos un moment en es ferreret i comentar les jugades del dia. 
Molt bona volta, amb molt bones noticies. 66 km i 1700 mt de desnivell