Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

martes, 16 de octubre de 2018

Dissabte 29 setembre. Mapes day, Cinquantenari Mapesià.



Un poc passat de data, no sabem si és perquè al protagoniste li ha costat el seu temps fer-se la idea de que s’està fent gran (com qui més qui manco), o és per culpa d’en Gerard que va obrir el precedent de que els aniversaris es celebren a misses dites, la cosa és que aquest dissabte celebràrem el mig segle del nostre pare prior, i com no podia ser d’altra manera, amb el toc original que caracteritzen les propostes del mossèn. Per això, l’amfitrió ens convocà a l’hora habitual, en el refugi de Muleta en el port de Sóller, punt de sortida i arribada de la ruta Santa, on acabariem amb un dinar de celebració i germanor.


Amb mitja hora de retard, ja que la logística no ha estat senzilla per alguns, ens preparem per partir la comitiva sectària quasi al complet, només hi falta n’Vp que sabem que és per Montmeló segurament desroscant el puny del gas de qualque artefacte amb rodes. Així que: Mapes, Biel, Pere, Bordoy, Tià, Antucson, JoanBike, Frenando, Fran, Rol, Jeroni, Predro, Miqui, el randí Joan Miquel, Andreu (que es sacrifica i només farà un simulacre de volta per poder preparar-nos el berenar), Gerard (que s’incorporarà a Sóller), i aquest humil servidor. Arrencam,com hem dit un poc passat l’horari previst, aquesta optimista ruta que ens ha preparat el de les cinq dècades, i deim optimista perquè pretendre pegar de Muleta a s’Arrom, previ pas per son Bleda i el camí de Deià, i de s’Arrom al pla del funicular per fer la pista dels Binis, coll dels Cards Colers, camí de Bàlitx, etc, etc, i esser a l’una i mitja asseguts a taula, només pot ser això, una il·lusió. 


Hem partit idò, amb el sol encara baix, pel Gr en direcció al coll d’en Bleda, un tramet ben divertit, trialer i rocós, fins que hem de posar peu a terra. Hem de destacar el mèrit que té fer tot això amb unes sabates del quaranta-cinq quan dus un quaranta-dos com va fer n’Andreu, ja que li va haver de deixar les seves sabates a n’en Bordoy que amb les presses se les va deixar al carrer. Un cop a can Bleda, pegam a cas Xorc, i després pel camí des Rost fins Sóller, on ens espera el sacrificat Gerard. A la vegada ens deixa n’Andreu que té doble excusa, les sabates grosses i que ens ha de fer el càtering del berenar a sa font des Noguer.


Continuam pels enrevessats carrers de Sóller en direcció al cementeri per després començar a enfilar les dures costes cap el següent objectiu, s’Arrom. Per aquí mateix, el que porta les claus, en previsió de que no serà pel capdevant ens fa l’entrega per poder obrir el caramull de barreres que trobarem, però avui tenim sort i només hem d’obrir les dues de dalt, la d’entrada i la de sortida de s’Arrom. Estiren del carro els més forts, comanats per en Randino. A la plana que hi ha abans de fer el tros final ens reagrupam per fer l’entrada tots plegats. Ja arribant, quan el camí es converteix amb una cornissa en forma de serp, ens aturam a gaudir de les excel·lets vistes i fer les fotos obligades, i és que hi ha que reconéixer que som a un indret molt especial. 


 Quan un mira des de baix i veu la caseta de betlem, sembla impossible que hi hagi camí per pujar fins aquí. Passam per les cases, avui no hi ha "comité de benvinguda", i continuam la pujada que cada cop ens acosta més a la paret d’Alfàbia. Estam ben amunt, i el darrer tram l’hem de fer a peu fins la sortida de la finca, d’on sortirem clau en mà. Més fotos, les vistes continuen sent excel.lents, inclòs el dron sectari s’anima a fer un petit vol. Ciclam un poc, poca cosa, i torna tocar pateo fins el collet, just devora el refugi d’en Quesada. Ens tiram camí cap avall, un tram complicat de pedra molt solta que al final s’emputa molt més i s’ha de fer a peu i sempre abraçats per les agradables argelades. El temps corre, i no sabem si a n’aquest punt, el nostre abad encara creu en els miracles i pensa que la ruta es podrà dur a terme amb la seva totalitat. 


 Arribam al trobament amb el barranc de Biniaratx de forma lenta i escampada i és que un grup de quinze és un nombre considerable, i en aquests trams tant lents semblam un llarg i desgarbat cuc. Arribam al pla de les cases de l’Ofre i hem de remuntar el coll del mateix nom. Sentim trui de motoserres a les cases i com que tenim intenció de pujar per la pista en lloc de pel sender, pensam en si ens trobarem al matrimoni de pagesos que ens vam trobar aquella vegada i on ens vàren escenificar davant en Biel i jo com a espectadors la tragicomèdia del sr. i la senyora Ofre, una obra costumbrista que tracta d’una descomunal renyada a dos ciclistes on la madona al final de la sessió arriba a cansar inclòs al mateix pagés, mostrant aquest certa empatia amb les víctimes. Per sort, no ens trobam ningú, o al manco aquest narrador ja que per culpa d’una punxada fa el camí en solitari. Un cop a dalt, amb la creu de la Pau a l’esquerra, seguim per dins el torrentet ja de manera legal fins que podem agafar la pista cap a Cúber. 


Arribats a sa font des Noguer, n’Andreuet ens ha preparat el berenar, o millor dit aperitiu del dinar ja que s’ha fet quasi la una. Pareix ser que ara sí, el cap de l’expedició comença a verue les coses clares i treu les estidores i pràcticament hem de posar fi a l’excusió ja que teòricament, en poc més de mitja hora hauriem de ser a Muleta per dinar. Deixam n’Andreu que replegui, amb companyia d’en Miqui, que ha romput la tanca de la sabata i opta per baixar amb el cotxe, i la resta agafam carretera cap el túnel de Monnàber i per després baixar també per carretera fins el mirador de ses Barques. Aquí si que agafam la pista que baixa per dins els olivarets fins que sortim davant sa Capelleta, on per desgràcia d’en Rol no agafam el camí de terra i tiram per carretera avall, però és que ja feim tard al refugi, i ja sabem lo flexibles que són...


D’aquesta manera anam arribant a destí, previ regalet de la costeta que ens enfila fins el far. Els frissadors de davant obvien el detall de que guanyi l’etapa el que està de celebració, però en fi, ja sabem que l’elegància no és el nostre fort. Així que poc a poc arribam als cotxes on ràpidament ens empoilanam per estar el més elegants possible a la celebració. Mentrestant presenciam bocabadats la ràpida fuita cotxe avall de l’amfitrió; llavors sabrem que s’en anava escapat a cercar dobles a un caixer ja que el refugi, incomprensiblement, no es pot pagar amb targe. Coses de la quadratura de la que parlàvem abans. 


 Ens seim a taula afamagats i assedegats, com sempre. Després de pegar-nos el toc pel retard, com no, ens treuen la fideuada que es servida amablement per en Biel i en Pere que des de que varen compartir boda guarden molts de secrets entre ells. Després de capolar ràpidament el primer plat, el segon i el trist postre, iniciam un petit protocol d’homenatge al Mapes cinquenter on el sr. Rapha es converteix en el protagonista absolut.

Per molts d’anys Mapes!!!

martes, 28 de agosto de 2018

Banyito a Cala figuera 28. jul

Tot i que aquest cap de setmana estava previst pujar al Teix, com sempre en aquest grup es va fer una altre cosa del que estava planificat ja que alguns pensaren que seria bo tornar anar a fer un Capfico. Com que el darrer l’havíem fet a la costa nord, aquest tocava fer-ho al sud. Així que triarem el millor lloc que tenim en aquesta costa prop de Ciutat:  el far de cala Figuera.
Ja teníem l’objectiu, ara nomes calia vestir una volta amb alguna combinació que no haguéssim fet darrerament. Si la tornada la feiem per es coll d’es tords, per fer una volta sense solapaments o be anàvem per na burguesa, cosa que no feia massa havíem fet, o anàvem per Puigpunyent. Així quedà clar que el millor era  per Puigpunyent i per variar dels clàssics camins de son net- es ratxo, anàrem pel vell de Calvià, per son Cortei i son Font.  Un cop arribats a Calvià pel camí de son Pillò era fàcil arribar al torrent de santa Ponça i d’allà enfilar per les zones verdes d’aquella urbanització cap a Rafaubeix, allà fer el banyito i tornar tal com s’ha comentat pel passeig Calvià fins a cas saboners i d’allà per son Bugadelles enfilar cap a son Boronat i coll des tords.

8:00 Bp un bon grapat de sectaris i un nou e-biker de nom desconegut, ja que ningú el  va presentar a aquest narrador , ni ell ho va fer. Sembla una mica injust que a alguns que han demanat per dur amics seus se’ls hagi desanimat amb frases tan ràncies, com aquella de  “jo no necessito, ni vull mes amics “  i mes quan  aquesta sortí d’un dels mes propers al que el va convidar. Tot i això, l’individu en qüestió sembla bon tio i es va portar de manera molt correcta i per part d’aquest narrador benvingut sia una mica d’aire nou al grup, encara que sigui amb una e-bike. Be aquest tema també algun dia s’haurà de discutir...

Així la volta es va anar desenvolupant tal com estava planificat i nomes podem destacar el berenar que va ser tot un èxit, ja que coneguérem un nou bar a on completar el bocata amb un xurros esplèndids, presentats com si fossin ensaïmades.
En el tram de na morisca en miky prengué la iniciativa i ens guia pel laberint de tiranys que hi ha per allà, cosa que alliberà a aquest narrador de guiar per un boci que feia anys pel que no rodava. Ja ha Rafaubeix, de nou i de manera unilateral el mateix tornà a prendre la iniciativa  sense consultar si hi havia algun recorregut previst, duent-nos precisament pel recorregut que aquest narrador havia pensat però que com que no ho havia pogut investigar no s’hagués atrevit a dur el grup.  La veritat es que el tirany per pujar des de can bailet a la pista principal fou molt mes entretingut que el camí recte que du al mirador de les malgrat , al igual que el tirany que bordeja tota la costa, que tot i ser molt mes dur i tècnic que el recorregut que solíem fer habitualment es pot fer perfectament.
Referent al banyito, el mes memorable va ser veure com en frenando es tirava a l’aigua tal com anava damunt la bici, no es va llevar ni les ulleres.
A la tornada un cop havien deixat al de son Caliu, la resta tornarem per on estava establit, llevat d’uns quants que en lloc d’anar per la carreterona que va de son bugadelles a son Bornat, complicaren el recorregut  pujant fins quasi es capdellà per despres travessar cap a Son Boronat.
Per acabar la festa, tal com estava contemplat, ens aturarem en es ferreret a prendre unes quantes sandys i repassar el succeït aquest dia.
83 km i 1176 mt de desnivell



ALPS 2018: VOLTA AL CHAMBEYRON. (III)


11 agost
D4: Chiappera - Ceillac por Col de Mary y Col Girardin
D +: 1800 m - D-: 1800 m - 40 km


Començarem el quart dia amb ganes i per terreny que ens era una mica conegut, be concretament es veu que hi havíem passat, però l’únic que en tenia records era en Joan. Per aquest narrador, el camí era completament nou ja que  a mes de que feia molts d’anys que passarem per allà, ho férem en sentit contrari.
Començarem a rodar per una carreterona que anava agafant cota ràpidament mentre veiem avall un magnífic camí planer vora el riu. Aviat la carretera es convertí en pista que seguia pujant mentre veiem que havia estat bona opció anar per allà, ja que el camí de fons de vall, de cop i volta, pujava tot el que no ho havia fet per ajuntar-se amb el nostre, tancat un circuit a on acabava la pista bona i començava la típica strata militare que ens anà acompanyant durant tota la pujada.
Així, a poc a poc, anàrem pujant els distints graons de la vall mentre deixàvem enrere la mítica roca Provenzal , autèntic   mite dels escaladors. Com qui no vol la cosa arribarem al coll de maurin o mary (2641) amb les restes del que degué ser una glacera. 
Allà com que no teníem cap carta per enviar ferem volar el dron, deixant de banda la bústia mes alta d’Europa en la que regularment encara es recull el correu.
Iniciarem la baixada, que com ja era habitual al principi era perfectament ciclable i a mesura que anàvem davallant,segurament a causa de les torrentades, es feia mes tècnica. 
Ja de nou en terres franceses anàrem davallant fins arribar al nostre conegut riu Ubaye en el poble que està mes a prop de la seva capçalera que es Maljasset. Allà ens aturarem al seu gite a on un jove espanyol feia de cambrer i ens explicà que tindríem que esperar una mica ja que ells començaven a dinar. 
Així ens donaren de beure i ens menjarem el bocata que dúiem per si de cas no trobàvem res obert. Quan el jove valencià havia acabat ens van venir a demanar i varem decidir completar el dinar amb un poc de pasta que pensàvem compartir llevat d’en Fernando que estava molt afamegat i va demanar una ració completa per ell. Molt bona pasta i en el seu punt.
Abans de partir i apetició del valencià, en fernando tornà a treure el dron i va treure un parell de fotos aeries del Gite, mentre els veïnats de la casa del costat li llançaven aigua per allunyar-lo. Ineludiblement teníem que partir i el que ens esperava era la pitjor pujada del viatge, però o fèiem el coll Giardin o ens anavem per carretera  amb un recorregut de mes de 50 km amb el coll de Vars al mig i la terrible pujada de la carretera de Ceillac.
Començarem la pujada i les premonicions es feren certes, allò pujava de valent i a mes, a mes,  per una vesant sud i sense arbres. Aviat en fernando va  a començar a dir que s’entornava per avall i en  joan amb una de les seves geniades, li agafà la bici i l’encolomà per amunt. 
Tanmateix l’únic que va aconseguir va ser que aquest tingues que davallar de mes amunt i amb un estat bastant deplorable, ja que estava suant segurament a causa d’un petit tall de digestio que li fe pujar la febre. Deixarem en fernando quan ja haviem fet el pitjor i a poc a poc, l'encletxa per la que haviem pujat es va anar convertint en una vall amb els seus clàssics graons i de nou en un paisatge d’una immensitat difícil d’explicar que et posava quasi amb catarsi al so de les marmotes que s’anaven creuant per davant nostre.
A la fi arribarem al desitjat coll i de nou ens quedarem bocabadats amb la vista del llac de sainte Anne. Ens costava decidir quin era el mes epectacular de tots els que havíem vist. Com ja era habitual, la baixada de nou era perfectament ciclable si un  tenia molta seguretat en si mateix, cosa que no es el cas d’aquest narrador ni d’en Joan que s’havia quedat sense pastilles de freno de darrera.
Així, anàrem baixant prudentment fins arribar al llac i al capelleta de devora. Com que teníem una mica de presa i les pastilles de fre dels altres tampoc no estaven per tirar cohets, decidirem baixar via directa per les pistes d’esqui, que tot i ser amples, no eren precisament planes. Arribarem al fons de vall i en bordils en fran i en joan miquel tirarem directament per carretera, mentre en joan i aquest servidor anàvem rodant per un magnífic tirany paral·lela carretera  per dins al bosc que ens acostà a l’últim regal del  viatge, la famosa cascada de la Pisse de mes de 280 mt d’alçada a on els escaladors de gel cada any venen a pujar per les seves capritxoses formes.
Arribats al refugi iniciarem l’operació rescat, buidarem la furgo de trastos , carregarem les bicis i en joan , en bordils i el randino partiren per avall mentre aquest narrador i en fran entravem els trastos i ocupàvem de nou l’habitació. Unes tres hores mes tard arribà la furgo amb en fernando amb un semblant pàl·lid  d’esgotament.
Quan la gent ja acabava de sopar entrarem els espanyols tardons i prenguérem el darrer gran sopar en els Alps, abeurat aquesta vegada amb vi de botella i no de “pichet”. Volta nocturna, aquesta vegada per l’autèntic poble, amb tendes i bars que en aquella hora ja estaven tancats mentre el cel s’il·luminava amb focs d’artifici per tancar un viatge inoblidable i en el que feia temps que no regnava tan bon rotllo entre els components sectaris.


Dormir: Gite les Baladins  1/2 pensió 41 € (pagats 147,55 €)
 Tel 04 92 45 00 23



12 Agost
Cotxe : Ceillac - Barcelona 706 km 8 h
Barco: Barcelona 23:00 arribada Palma 6:45

Iniciarem el retorn capa a la vida rutinària berenant a hora de Senyors. Despres recollirem les nostres boses i tots cap a la furgo. Quan davallàvem de Ceillac, un pensava que s’estimava mes haver fet el pas que férem que tenir que pujar la carreterona que va fins allà. 
El primer objectiu del dia era aturar-nos a qualque lloc a on comprar algun record per la familia. Aixi,  ens aturarem a Savine le Lac i despres de comprar els tipics souvenirs de menjar o samarretes, reiniciarem la marxa riu avall. Mentre anavem perden altitut i anaven pujant les temperatures. A l’hora de dinar, ens aturarem a un Mac Donald de no se quin poble i en arribar al país de la pell de brau, ens aturarem a la porta Catalana, que tot i que a la resta de membres del grup no els hi deia res, a aquest narrador li agrada per ser una area de descans d’autopista amb una forta carrega simbolica de l’arquitecte Lluis Sert. Aquest  fou l’autor també del pavelló de la república a on s’exposà  en plena guerra civil el Guernica o de la fundació Miró de Barcelana.
Arribarem sense cap entrebanc a Barcelona, aparcarem la furgo al aparcament per embarcar i encara ens donà temps per anar a sopar a un xines del Paral·lel. Partirem cap a Ciutat sense cap incidencia mentre alguns ens acomiadavem del viatge a la terrassa disco del vaixell.

Ara ja nomes queda el record d’aquest magnífic viatge i agrair al Randino la seva impagable feina com cada any de fer totes les reserves per dormir i gestionar els pagaments.  A en bordoy per la seva implicació i per la furgo que ens ha obert una nova manera de viatjar. A en fernando per les seves imatges de Dron i per dur el fons comu del grup. 
A en joan per fer de mecànic oficial i copilot amb el seu gps i a en Fran per ser l'interpret en angles i sobretot per informar-nos puntualment de tots els segments de Strava que varem fer cada dia.
Moltes gracies a tots i fins l’any que ve.    







--------------------------------------------------------------------------------------
Presupost REAL final del viatge
Preu vaixells (amb furgo)   142 € pp 
Preu  desplaçament  25 € (aprox benzina + peatges)
Dormir  180 €  
Menjars  6 dies  150 €
Total : 500 €

lunes, 27 de agosto de 2018

ALPS 2018: VOLTA AL CHAMBEYRON. (II)


9 agost
Etapa 2: Vars Pass - Larche por el Col de Mirandol y Col Mallemort
D +: 2200m - D: 2,500 m - 40 km 
Ens aixecarem una mica mes tard que el primer dia, ja que els cossos estaven mes cansats i  el berenar era una mica mes tard. De nou ens sorpreneren amb un magnífic “Petit dejeuner” que ens va deixar ben carregats. Iniciarem la marxa pujant els dos kilòmetres que ens quedaven per coronar el coll de vars (2.110mt) , desprès d’un poc de baixada i en el primer gran revolt de la carretera, agafarem un magnifica pista amb unes vistes espectaculars de la vall de l’ubaye fins que s’endinsa en el bosc mentre anava agafant cota. 
De sobta ens trobarem amb unes reixes altíssimes que barraven el camí ja que al darrera hi havia el Fort Claus que segons un retol era propietat privada. Peró com que no estàvem a Mallorca sino a França, un altre retol ens condui a un tiranyet que bordejava la fortalesa i ens conduïa a una baixada vertiginosa per dins el bosc que en 3 km baixava 600mt amb un delirant ziga zaga que als mes patosos ens feia girar la bici de manera pedestre.

Arribats al fons de vall per camins entre moraduix ( si aquesta planta  que aquí la tenim dins cossiolets allà es una herba salvatge) i lavanda  arribarem al poble de Saint Paul sur Ubaye. Continuarem seguint el track de pujada i el psicòpata del autor, tal com el va batiar el capitan estebes, ens fe un dels seus regals que van apareixent com a perles d’un collar al llarg del recorregut i ens du fins el pont de l’estrecht o chatelet, impressionant obre d’enginyeria no per la seva longitut, que nomes es de 27 mt , sino pel desnivell que salva que es de 108 mt .
Superat el pont i el seu tunel continuem per la carreterona agafant cota fins el poble de Fouillose a on un inici de ploguda ens fa tapar inecessariament ja que la cosa dura poc. Continuem l’ascensio ja per pista forestal que com es habitual acava en tirany rodador amb un darrer tramet d’empenya que ens du al coll de Mirandol  (2433 mt). 
Iniciem la davallada per un nou tirany perfectament ciclable cap el Poble de Saint Ours. A mitja baixada l’amago de pluja que ens havia fet abans es confirma i comença a arruixar mes fort, aixi que cada un tira pel seu vent per arribar quan antes a cobert. Ens reunim al guite de Saint Ours, cercant  entre el personal si trobem algun jove  amb les fisonomies d’en buba,  fruit de l’estància memorable que varem fer allà ja deu fer uns 17 anys. 
No el varem veure i potser per això no ens feren massa cas i nomes ens volgueren donar uns cafes en llet i unes porcions de pastis. Com que a fora seguia plovent el grup conservador decidirem que prendríem la ruta mes curta per arribar al refugi a on dormíem llevant-nos la pujada a Viraysse. En aquest cas el grup dels valents nomes el conformaren en Fran i en  Joan que volia incomplir per tercera vegada la promesa que havia fet de no tornar a pujar mai mes a aquella maleïda fortalesa a on va sofrir tant a l’Iron Bike.
Aixi els primers en uns 20 minutets arribarem a cobert mentre els segons tardaren un parell d’hores i arribaren ben xops però contents d’haver fet la visita al santuari sectari en que s’ha convertit la tete de viraysse (2771mt). Desprès de sopar a quasi a la mateixa sala a on dormíem férem el típic passeig pel poble que en aquest cas no tenia cap element molt memorable mes enllà de l’església del s XX i que demostra que al ser un poble tan prop de la frontera segurament no es va considera mai un lloc molt segur per viure. Passarem pels controls policials de carretera i ens anarem a dormir a la nostra habitació comunal amb galliner a on dormi en fran. 

Dormir: Gite d’etape refuge de Larche 1/2 pensió 46 €
http://www.gite-etape-larche.com   tel 04 92 84 30 80



10 agost
Etapa 3: Larche> Chiappera por el Col de Ruburent y el Colle Ciarbonet
D +: 1700m - D: 1,800 m - 33 kilometros



Iniciarem la tercera etapa amb una mica d’inquietud, ja que sabíem que en aquesta estaríem tot el dia per terra inhòspita sense poblacions ja que no davallaríem dels 2000 mts, així per evitar quedar-nos sense dinar encomanarem un dinar de picnic al refugi. Partirem de nou ben prestet i abrigats cap amunt per una carreterona que seguia vora el riu mentre la carretera anava agafant cota per poder arribar al coll de Larche (1991).
Tot i això aviat la carretera es convertí en pista i també comença a agafar cota per abandonar el costat de la  vall i acabar creuant la carretera. Un cop situats al costat que tocava i enfilant la vall que teníem que pujar varem veure que la cossa seria eixuta, així començarem a pujar per un tirany que malauradament era ciclable majoritàriament i nomes en alguns tramets curts teníem que empènyer per així descansar una mica.
Com qui no vol la cosa en 3 km pujarem quasi fins la cota 2.400 a on verem el primer llac i en passar un dels escalons de la vall ens trobarem amb el llac superior de l’Orrenaye, un dels llacs mes macos que hem vist en els nostres periples alpins, ja que estava bordejat de penya-segats recoberts de molsa verda amb una petita península interna. 
Continuarem la marxa sens arribar a tocar el fons de vall per dirigir-nos cap el coll de la scaletta (2614mt). Allà restes de filats  de filferro ens recordaren que estàvem passant la frontera i abandonàvem França. 
Tot i estar ben amunt al costat Italià ens aparegué una magnifica strata militare totalment ciclable que paradoxalment a mesura que baixava s’anava complicant a causa segurament de les torrentades fins que arribarem a una granja ja comunicada amb el mon per pista que conduïa fins el poble de Pratorotondo.
Malauradament encara ens quedava una darrera pujada aixi que quan ja veiem el poble encara que bastant avall , abandonarem la carreterona i enfilarem una altre magnifica strata militare apta per vehicles que anava pujant de manera constant en un traçat que mirat des de dalt es veia perfectament traçat amb compàs. 
Com que encara no havíem dinat ens aturarem a un revolt desprès d’haver carregat d’aigua a la font d’una cas de per allà.  Panxa plena reiniciarem la marxa a on els libèl·lules es picaren una mica i a on queda clar que en pendents llargues, constants i rodadores el Randinaire es el rei.  Un cop arribats al coll de Ciabornet 2206mt  realitzarem el ritual que ja era habitual de treure el dron i saludar-lo. 
Iniciarem la baixada aquest pic per un tirany boscos molt tècnic ple d’arrels en un terreny  estrany que besunyava aigua per tot. Mentre uns anàvem baixant com podíem en fran continuava amb la seva recerca malaltissa de segments de Strava que no li permetien aturar per descansar o gaudir dels recons d’aquell bosc. Arribarem a la fi a un camping i d’allà a una carreterona que anava cap a Saretto.
De nou el psicòpata del track quan ja no esperàvem cap novetat ens fe passar per un lloc a on com si fossin les fonts ufanes brollava aigua de per tot i que es recollia amb una gran sèquia que la duia cap el poble. Aquí en fran que no estava per poesies ho passa de llarg mentre els altres abandonarem el track i continuarem per sobre la sèquia que ens dugué de molt bona manera i per algun tirany mes fins el poble final d’etapa
Chiapera a on com que era prest ens aturarem a un bareto a prendre cerveses  i com que fins ara quasi no havíem gastat tirarem la casa per la finestra i demanarem un bon assortit de productes “tipiquis” que com Deu mana s’els cobraren be. Amb el cap una mica embotit per les cerveses decidirem arribar al refugi que estava a les afores del Poble.
Soparem de peixot i mes coses i per acabar d’arrodonir la jornada tornarem fins al poble a gastar una mica mes. Ens anàrem a dormir pensant que ara que ja li agafàvem gust a la cosa ja nomes ens quedava un dia de marxa.

Dormir: Rifugio Campo Base 1/2 pensió 44 € (pagats 90 €)
http://www.campobaseacceglio.it   tel  04 92 84 30 80