A la fi arribà el dia per fer una ruta que duia a la sala d’espera més de dos mesos. Tot començà quan, en el moment de ser proposta, va ser acusada de trepijar-ne una altre que per altra banda no se sabia quina era. Aquesta acusació es va produïr sense tenir en compte la presunció d’innocència, i és que la posible coincidència no era altra cosa que el fruit d’una casualitat a l’espai temps. Aquest gest, a qualquns, ens va resultar exagerat, injust, i en certa manera incomprensible donat que se suposa que som un grup d’amics que feim el que ens agrada. Està clar que les passions, de vegades ens fan fer o dir coses de les que després ens poden fer penedir, però per això tenim recursos per sol•lucionar-ho, com pot ser una disculpa o una xerrada. Donat que la cosa va quedar en silenci administratiu, només ens quedaba poder contrastar sobre el terreny la magnitud de la tragedia. Un cop finalitzada la ruta, un es donà compte de que ambdues es solapaven tan sols en un percentatge inferior al deu per cent, i a més en sentits contraris. Com hem dit altres vegades, no guanyem per disgusts.
Així que, arribat aquest dissabte, deu som els que ens ajuntam a Llucmajor: Gerard, Vp, Miqui, Fran, Biel, Pere, Mapes, Antón, Andreu, i un servidor. Partim per camins, entre ells el de Gràcia i el de Coix Carro, en direcció a la serra de Galdent. Travessam la carretera d’Algaida i seguint pel camí de Buniferri i després pels caminals de Galdent i el de Ses Pedres ens plantam ben davant del restaurant de Galdent, lloc molt recomenable ens diuen, i a més és a on es va casar n’Antón. A partir d’aquí ja començam la tendència ascendent per una pista i llavors per un sender que passa per una pedrera abandonada on comença la part dura de la pujada, que finalitzam a peu fins fer cim el Puig de son Roig, on hi accedim com toca, per la cara nord. Foto de grup i vistes espectaculars les d’aquest anecdòtic Puig.
De la mateixa manera que l’acabam de pujar, el començam a baixar, és a dir, a peu, fins que ens podem pujar damunt les bicis i acabar el divertit tiranyet fins arribar a S’heretat. Agafam el camí en direcció Algaida i passades unes vinyes voltam cap a son Rodó. Un cop a la carretera d’Algaida agafam el camí de la Pau fins a l’ermita. Aquí feim una petita aturada per coordinar el berenar on tindrem la presència del recuperat Jeroni, que vendrà amb la rutera, i d’en Fernando, recentment nombrat director d’equip i que farà el sacrifici de venir còmodament amb cotxe. Continuam pel camí de la Pau cap a son Coll Vell fins arribar al camí vell de Porreres. Com que és temps d’avaries, avui li toca a n’en Miqui, a qui un simple parxe se li convertirá en un mal de cap: gràcies a un mecànic de mig pel (mira que en coneixem un de bo!) l’extracció de la roda es convertirá amb una missió impossible. Mentrestant, en Mapes i en Vicenç s’han avançat fins a Montuïri per comenar el berenar. Els altres, tirant de tecnologia punta, sol•lucionam el problema, sempre vigilats per la lupa del repel•lent comptable de mans lluentas i pell fina. Arribam a s’Hostal on, com sempre, berenam estupendament, amb una atenció excel•lent i sense escatimar recursos.
Tocades le dotze, arrencam de nou la ruta de la que només hem n’hem fet una quarta part. Per agilitzar, ens botam el tram que envolta el puig de Sant Miquel i anam pel vial de servei a agafar el seguit de camins plans i ràpids que ens duran fins Porreres. Aquí, també feim un retall i agafam directament el camí de Pedreres, que el feim a bon ritme fins que hem de voltar a la dreta pel que podem denominar el tram del Pisotón, un fantàstic enllaç que ens du ràpidament fins a Campos. Creuam el poble, com és costum, de la manera més il•legal possible, per anar a agafar el camí des Palmer, un tram que es fa llarg gràcies al vent de cara i al ritme pestós imposat pel Fran. Quan topam amb la carretera que va cap a ses Salines, la travessam i ens ficam per un camí que va entre sembrats i que s'endinsa dins la zona des Salobrar.
A un moment donat, degut a un fallo de gestió del cap del grup, tenim una topada amb un clot de fang on en Miqui s’en du la pitjor part i hi queda clavat dins, donant una imatge que ens recorda la que va protagonitzar en Pere a Menorca. Després de les mostres d’agraïment cap en Fran, reiniciam la marxa pel camí que va cap a la platja des Trenc i que transcorre per la salinera. Arribats a la vorera de la platja, i disfrutant d’un espectacular paisatge, ciclam un tram a ran de l’aigua, per després endinsar-nos pel camí aferrat a la síquia dins la zona d’arenal i pinar, centre neuràlgic del cruissing a l’estiu. Després del divertit pisteig per damunt l’arena, arribam a ses Covetes on apreciam la desaparició de les cases il•legals que allà vàren esser durant una vintena d'anys, mentre va durar el llarg procés judicial.
A partir d’aquí, farem, contra vent i marinada, tota la platja de sa Ràpita on la vint-i-set plus mostrarà tot el potencial. Un cop al poble, ens arreplegam, tots menys en Fran que té pressa i per estalviar-se cinc minuts es farà tot sol la tornada fins Llucmajor. La resta, posam velocitat de creuer cap a sa Vinyola, Camí de LLobets, mig asfaltat mig sense i que es fa llargíssim per cert, i enllatzam després amb el camí des Lladres i el de son Guardiola que ja ens deixa pràcticament a Llucmajor, poc passades les tres de l’horabaixa. Acabam com és costum, amb un brindis al Tropical. Total 93 km i 870 de desnivell.
Coincidència del dos tracks: Total 6-7 km.
No hay comentarios:
Publicar un comentario