Dissabte 3 desembre. MITJORN EXTREM

Sempre que s’apropa una data especial, com és un llarg pont o uns dies seguits de festa, és tradició d’aquest grup fer qualque cosa diferenta ja que disposam de més temps. L’any passat férem una ruta en dos trams on quedàrem a dormir a son Amer. Com que la cosa enguany no estava gaire animada, de fet en els dos o tres envents que hem fet la participació no ha passat de la mitja dotzena, decidírem fer un dissabte llarg amb una ruta rodadora per no atabalar massa a la gent, això si, amb possibilitats obertes d’amollar a qualque moment per si qualqú ho volia. Per tant, partint de la base de la 345, event que ha marcat una fita aquesta temporada, es proposà una ruta fent-ne la part final, en sentit anti-horari, i a Manacor juntar-la amb una altra part de la far a far de fa tres anys, també aquesta en sentit invers però amb final a Palma. Fet l’encàrrec al nostre editor, el va batiar com a Mitjorn Extrem i ens va encomenar als capellans donat que ens hauriem d’enfrontar a uns 197 km i uns 2000 metres de desnivell.

Així que, havent confessats els nostres pecats per si de cas, ens juntam al punt de partida de les grans rutes, a sa Faixina, Vp, Biel, Joanbike, Miquel Bordoy, aquest humil servidor, i en Jonander que ens ha d’encalçar ja que ha fet tard. En Jon, li basta poc per apuntar-se a una matada d’aquestes, i procura no perdre’s ni una, i per nosaltres resulta ser una garantia a l’hora de gestionar la ruta, sense oblidar en Biel, és clar. A sant Jordi s’ens afegix en Tià, que se’l veu molt animat de nou, i a Llucmajor ho farà en Gerard, el dels colzes fotuts.

La primera part de la ruta és la més monótona i avorrida ja que hem programat aturar a berenar a ses Salines perquè després no tornam tocar cap població fins Manacor, per tant són quasi setanta quilòmetres d’una tirada. Els que vam fer la tres-quatre-cinq ja sabem de què parlam. Llevat del bocí de son Binissalom, son Mandivia i Punxuat, la resta, el carril bici fins s’arenal, tram cap a sant Jordi, o de Llucmajor fins es Salobrar és fer molta carretera i molt de rodar i rodar. A més, quan arribam a n’es Salobrar de Campos, abans hem fet el camí de son Guardiola, dels Lladres i de LLobets,  veim que no hi podem transitar donat l’enfangat que està degut a les darreres pluges, i ja sabem el car que es paga una empasstissada d’aquell fang, si no demanau-ho al Biel. Per tant més carretera fins ses Salines. Afamagats, ens aturam al primer bar que ens trobam, i per sort, ràpidament ens serveixen. Hem clavat el timming, a les onze i mitja hem esta al lloc, o sigui que de moment tot bé.

Arrencam de nou sense perdre temps i comencem a enfilar rumb a Santany, un trànsit totalment pla per carretereta i pistes entre sembrats. Deixam Santanyí a la nostra dreta, l’apreciam d’enfora, i ens dirigim cap a la zona d’es Carritxó o comencem a castigar encara més les nostres cames: poc a poc ens endinsam dins una zona de continus repetxos i on comencem a notar el desgast. Per aquí comencem a veure patir de veres en Joanotbike, però no passam pena per ell, és caperrut i està fet de carn de ca. Passam per un costat l’ermita de Consolació i un poc més envant ja començam a veure sant Salvador, i  partir d’ara anam fent el seguit de caminois i trialeretes per terreny de graveres. En Jon, que és qui va al capdevant posa un ritmet que ens fa treure els colors. 

Acabat el puja i baixa arribam pista gravillera cap avall fins la carretera de porto Colom, on just travessant hi ha l’entrada a la finca des Fangar. A la barrera recordam alguns detalls del vespre que vam ser per allà. 

Passam visita al malalt, comprovam que encara alena, i continuam la ruta pels agradables camins, també de puja i baixa, que recorren aquesta mega finca, , propietari de la qual en Tià ens conta que és mega millonari i que fabrica robots tipo Iron Man, crec, i que li agrada menjar fruita de mallorca fresca i recent recollida sigui on es trobi arreu del món. Suposam que li du en Tony Stark, no ho veim possible d’una altre manera. Arribam a la sortida de la finca, ja som a son Macià, i aprofitam per telefonar al bar Porrón per avisar de la nostra inminent arribada, bé, mirant en Joan, no tan inminent. Però encara queda terreny dur per arribar a Manacor, costes i més costes, i tots ens notam un poc cuits, en Joan ja no està tan tot sol. A l’hora de fer el tram final per la zona de les canteres de Manacor, enviam per carretera directa el pacient, i la  resta anem a veure el paisatge llunar que ens ofereixen les pedreres de la zona. Sortim a la carretera, i anem arribant a la ciutat manacorina. Aquí s’ens despedeix en Tià que s’en va a dinar amb la família. Hem de dir que per no entrenar ha donat la talla, i sense remugar!!! Fins i tot se l’ha vist satisfet. 

Arribam al punt del dinar on ens espera un fantàstic menú d’arroç brut, porcella i caragols. Menjar copiós el que feim, i també copiosa és la hidratació, però és el que ens demana el cos, tot i que sabem el risc que correm. Passades les quatre de l’horabaixa estam llestos de feines i ens despedim d’en Joan i en Gerard que parteixen amb el tren cap a casa. Objectiu cumplit per part del primer, i també s’en va ben content, bé en Geri també tot i que sabem que seguiria.

Ente rialles ( perquè serà? ), iniciam el segon sector de la ruta, i enfilam cap a la zona d’horts cap el torrent de na Borges, tot i que no el farem; tampoc s’Avall, si no que un cop a la part baixa tombam en direcctió sud est i llavors cap l’est, entre els espléndiits camps llaruats de la zona, això sota la caiguda del sol que encara ho fa més bonic. 

En contrast, dins les nostres files s’està fraguant el drama. En Biel i un servidor comencen a partir els efectes dels excessos: malestar general, agrura i marejos s’apoderen de nosaltres, mentre veim que els tres capdevanters es comencen a allunyar. A tot això el ritmet que imposa en Jon tampoc ens ajuda massa. Llavors hi ha els altres dos, Vp i MiquelBordoy: a mi que m’ho expliquin, no fallen en tota la ruta! Com dos Jonh Deere tiren i tiren, sense fer renou, i nosaltres passant misèria. Al millor tenen alguna cosa que explicar, no sé.  Suplicam una atureda per pixar i de seguida continuam, també a bon ritme. Poc a poc, el grup torna estar cohesionat, i anam fent cap el següent punt de referència, Bonany, que el feim per la part baixa pels divertits senders que hi ha per dins el bosquet. Aquí ja hem d’encendre els llums ja que quasi és totalment fosca. 

Sortim d’aquest lloc, feim una zona de trànsit i tornam a fer un altre tram igual, i llavors un altre, i llavors un altre. Ho deim així perquè estam fent una zona on costa tenir referència d’on som, suposam que pels municipis de Sineu i sant Joan, crec. Terra de ningú és la sensació que tenim. Tanta sort que els esmentats trams de bosc ho amenitzen un poc. Mig desorientats, arribam a la fi, a Lloret, on ja ens situam. Cumplint amb el track, feim el tram per dins la comuna, i després travessant la carretera, ens dirigim cap el municipi de Costitx, i després cap el de Sencelles, tenint com única referència per aquests indrets el pas per devora el camp de futbol abandonat. A tot això, ja fa estona que fa un fred que te cagues, i decidim aturar a abrigar-nos ja que s’ens estan escapant les calories que ens fan falta per pedalar. No té aquesta sensació, en canvi, en Bordoy que du tota la ruta amb màniga curta i així l’acabarà. És discret en tot aquest home! Camins de camades i la següent població que ens trobam és Biniali, on a partir d’ara tindrem ja totals referències d’on som. A aquest punt es planteja si evitam el pestós tram de les vinyes i anam pel camí de Muro, però tot i que comencem a notar la síndrome hlp, ens posam caperruts i cumplim amb el marcat pel track. Hi ha que veure el que costa per allà dins apropar-se a Santa Maria: quan creus que ja hi vas voltes cap el sentit contrari i així un parell de vegades. Per devers el polígon travessam la carretera d’Inca cap a les vies del tren, i per camins entre parcel•les arribam al del Raiguer. S’està fent llaguíssima aquesta arribada a Palma. Llavors passam pel cami de sa Bomba i a la rotona del festival ens deixa en Jon que té pressa. A la fi podem baixar el ritme i anar arribant  més tira a tira per Caülls i son Macià. Ja a ciutat cadasqú s’en va cap a casa amb l’objetiu cumplit: arribar hlp i amb el track finalitzat. Total, el que hem dit al principi: uns cent noranta i alguns, i uns dos mil de desnivell. 

FOTOS MITJORN EXTREM