Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

martes, 13 de marzo de 2018

Someres 3 març 18

Laconisme és una forma d'expressar-se  de manera breu i concisa, amb les paraules justes i, alhora, enginyoses. Això és especialment útil per  desarmar discursos llargs i demagògics.
Els espartans ( habitants de Lacònia)  durant la seva educació  aprenien a expressar-se d’aquesta manera, cosa que els hi servia  per  desconcertar als seus contrincants

A la fi varem poder fer la volta programada  ja feia uns quants dissabtes fins a sa coma d’en Vidal i també a la fi poguérem comprovar si eren certs  els rumors sobre la transformació miraculosa d’alguns camins.  També aquest dissabte va ser el dels espartans.
 
Sortirem a les 8:30 amb pocs  assistents, ja que aquest dissabte de pont, els qui no estaven de viatge (alguns per la península i altres mes guays per Sud-àfrica) tenien ganes de participar al show de la  spartan race.  Així segons  el pla establert  partirem pels clàssics de son espases i can gaza per així enfilar la carretera de Puigpunyent. Si la pujada per la carretera generalment es pestosa, aquell dia encara ho era mes, ja que bufava un bon vent en contra. L’únic positiu era que com que ho teníem que donar tot per combatre els embats d’eolos la radio estava apagada i es podia pedalejar amb silenci. 
A la fi arribarem al desviament de son Cotoner d’Amunt i  ja protegits pel bosc i per camí de terra començarem a gaudir d’aquest boci de l’antic camí de Ciutat que ja ha estat recuperat. Un s’emociona pensant en el dia en que el puguem fer sencer. Tot i això les coses de “palacio van despacio” ja que els propietaris de son Burguet es neguen a reconèixer  l’evident toti que uns metres mes avall, ja dins la finca, s’ha fet una cata a un tram del suposat camí hi ha aparegut un magnífic empedrat que no deixa cap dubte de que el camí passava per allà. Si les coses es retarden mes del necessari, sempre podrem demanar als nostres duendes que facin una passadeta per allà i netegin al menys fins el desviament de Son Roca.
Però no tot era joia, ja que al reduir la velocitat la radio es va posar en marxa i ja no aturà durant una bona estona. A son Serralta abandonarem el paradís per tornar a rodar una estoneta per asfalt fins que arribarem al poble. Allà enfilarem recte resseguint el torrent i desprès la canal del sistema hidràulic dels horts de Son Net. Un cop passat l’azud travessarem la riera per un tauló que feia de Pontet.  Ja als vials de Son Net ens enfilarem per les duríssimes rampes d’aquesta urbanització fins la caseta de caçadors de sa coma. D’allà per un divertit tirany molt aeri arribarem al proper objectiu de la volta, el camí de  la coma de ses someres.
El paratge de nou era impressionant,  un comellar  tallat per esquerpes parets  vestides de verd amb  la molsa que evidencia que per allà a baix passa el principal aqüífer del municipi.  No de bades, la font de sa coma,  abans era capaç d’alimentar  tres molins d’aigua i per la síquia d’uns vuit kilòmetres encara ho fa a tot el poble de Puigpunyent. 
Però denou l’encís del lloc va ser pertorbat per la radio que en aquells moments emetia un programa  sobre  fisioterapeutes i titulacions habilitants fins que en biel amollà  sense perturbar-se  que “ davora casa seva donen uns bons massatges i que si un vol, acaben  amb final feliç “ .Tot un exemple de frase Lacònica que demostrà que  aquest tot i no estar corrent superant obstacles també te esperit espartà .  Una mica desconcertat la radio canvià  a una nova sintonia, aquesta vegada  propera a intereconomia. El tema que es tractava en aquell moment versava sobre la hipocresia de la societat actua,l que veu amb bons ulls que la gent  s’apunti a curses com la Spartan Race. 
Segons el locutor,  aquestes  exalten els valors d’una societat militaritzada i feixista i no passa res ja que per la seva incultura ho desconeixen.  Per contra es queixava el locutor que no podia lluir una polsera amb els colors de la bandera del seu país per demostrar la seva estima a la pàtria sense que el tractessin de feixista.
Com que la cosa estava derivant per camins perillosos,   per dues vegades consecutives aquest narrador intentà que   canvies el dial,  però veient que la cosa continuava decidí deixar- se guanyar  per la gravetat i veure com a poc a poc el soroll s’emmudia.   Així uns per darrera i els altres pel davant de la radio enllaçarem de nou amb el camí vell d’Estellencs a Muntanya i d’allà fins el coll d’aquesta població.
Iniciarem la baixada i aviat ens desviarem pel camí de Foment que va cap a son Fortuny i de nou el dia ens donà un nou regal. El camí ha estat eixarmat i despedregat  i ara es una delícia rodar per ell. Els dos punts mes compromesos ara han desaparegut.   En el tram de camí que tenia  un fort pendent i  que era una drecera ara s’ha recuperat el camí original  que fa  un gran revolt perfectament ciclable.  Ja passada la font de sa boal, en el tram a on els arbres caiguts feien difícil  resseguir un itinerari clar, ara es passa sense que un se’n recordi que allà sempre estàvem una estona donant voltes per cercar el bon camí.
Continuarem la marxa i perquè el track no es solapes abandonarem el camí oficial per anar baixant per dins l’alzinar, amb un parell de pèrdues que feren que el que si es fa d’una atacada es un itinerari perfectament realitzable sembles una petita enmerdada.  Arribarem a la fi al poble i ens dirigirem al bareto de sa Tanca a on ja ens esperava en jeroni amb part de la comanda feta. Ell no havia pogut venir rodant ja que els mes de trenta punts que suturaven   la carniceria que s’havia fet amb la moto serra encara eren molt recents.
Com sempre l’excèntric Italià ens sorprengué amb les seves sortides, en aquest cas afirmant que Trump havia guanyat ja que tots volíem cocascolas.  Un cop ben berenats i amb bon preu (6,5 €) reiniciarem la marxa per l’antiga carretera d’Andratx quedant  un track impecable sense cap solapament. Un cop passat el coll d’es Pi seguint el GR continuarem per l’antiga traça fins que agafarem la pista que ens connectà directament amb la pujada de la coma d’en Vidal. Aquí de nou ens sorprengué el bon estat del camí i que no permetia posar  l’excusa  de posar peu a terra per culpa de derrapatges. 
Així,  sofrint un munt,  aconseguirem arribar al refugi que tristament roman tancat ja que no te guardes i nomes s’obri  a grups que l’agafen complert. Continuarem la marxa cap el coll pel que abans era un antic camí de carro envaït per la vegetació i ara es una esplèndida pista que tot i  haver millorat el seu ferm i amplada segueix mantenint el seu desnivell. 
Arribats a la partió entre les dues finques que també coincideix amb el límit municipal, entrarem a Calvià i descobrirem que el que pareixia impossible ha estat possible. Tot i que un tingues la imatge que el comellar de les sínies es un pedregar, ara el camí s’ha convertit amb un caminoi  de terra que si no fos  per els revolts mes pensats per someres que per bicicletes 29 es baixaria fàcilment.
Però perquè els mes descenders no es queixin de que ara es massa fàcil  el tram de pel mig encara conserva una certa dificultat tècnica que fa que alguns davallem de la bici alguns tramets. Arribats a avall ja per la pista arribarem a les cases amb la sensació de que totes les pedres que hi havia abans al camí de ferradura s’ha acumulat ara a les pistes del fons de comellar.
Tot i que havíem partit molt tard del berenar amb la baixada havíem recuperat una mica el timing pel que continuarem amb el  planificat i enfilarem cap es ratxo i el camí d’en Cecilio. 
Desprès de la  foto de rigor  continuarem la marxa amb n’Andreu amb problemes  de pressió a les rodes a causa d’un pinxaso, excusa perfecte perquè aquest narrador juntament amb l’afectat  tiréssim via directa  cap a Puigpunyent mentre els que quedaven anaven a cercar els tiranys que sempre emprem per travessar la urbanització.
Tots junts i amb formació reférem tota la carretera per així encara poder aturar-nos un moment en es ferreret i comentar les jugades del dia. 
Molt bona volta, amb molt bones noticies. 66 km i 1700 mt de desnivell





2 comentarios:

Jaume Estarellas dijo...

I jo que pensava que es laconisme era sa dependència fisiològica i psicològica a nes lacón gallec.. En fi...
Bona crònica. Mai he estat per sa Coma den Vidal i es relat hi convida!

tonimalsofrit dijo...

Bona crònica, i com sempre que un no hi pot anar, la sensació d'enveja s'apodera de mi durant uns dies. M'he promés que el primer horabaixa d'horari d'estiu hi aniré. Gràcies per fer-me enveja `´ (celles d'enfadat jjjj)