Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

martes, 27 de noviembre de 2018

Tracks Monteperdido. 1 – 4 novembre 2018.

Dia 1.
Arrencàvem aquest viatge amb uns pronòstics climatològics totalment pessimistes que inclòs feien preveure un mal trajecte marítim, ja que haviem de partir amb un bon temporal de vent i pluja, però per sort, llevat de tres o quatre engronsades fortes del vaixell, el viatge va ser totalment plàcid, i aixó va ser l’inici del que van ser quatre magnífics dies d’mtb, amistad i molt bon temps.





Així que, amb les dues fragonetes ben carregades i la crew al complet: Bordoy, Mapes, Biel, Fernardo, Miqui, Antón, Gerard i servidor de vostés començam el viatget. Només tocar terra iniciam el camí cap a L’Ainsa, però el primer objectiu és aturar a prendre un bon cafè al Bruc, com mana la tradició. Un cop avituallats, el tándem AntónGerard, i l’Equip A (pel parescut de la furgo) seguim camí ja sense aturada fins arribar a destí. A ritme de jotica picant, "no me ...en el suelooo, como si fuera una ......erraaa, que con esos .........azooos, me llenas el ...... tierraaa", anam passant els quilòmetres fins que ens plantam a l’Ainsa, en ple Pirienu osqué, un poble on per tot arreu es respira ambient aventurer.





 El primer que feim és contactar amb els del track per fer el breefing de rigor on ens expliquen un poc tot, però el que ens queda més clar és que el segon dia hem de dinar al Canguro Truchero, nom que més bé sembla tret de la sèrie Bob Esponja i que no ens podrem llevar del cap en tota la ruta.





 Per entrar en matèria i donat que avui només podem aprofitar l’horabaixa, ens recomanen fer una ruteta d’una vintena de km. i tres horetes de durada, la número 1 d’un recull de rutes enduretas anomenades Zona Zero. Ens reim d’això, 3h x20 km?... idò més tard veurem que ens hem de callar ja que efectivament el traçat duu la seva feina, això si, molt de single track, amb bones rampes i millors trialeres, però que entre una cosa i l’altra, més els despistes ( que si és per aquí, que si és per allà, que si hay que ir lamiendo la loma (mossèn)), surten ben bé les tres hores si no més. Tot plegat afegit al fantàstic hotel on es menja de maravella i on el bikefrienly funciona perfectament fa que no haguem tingut millor arrencada.






Dia 2.
Avui comença el track en si. Hem de sortir de L’Ainsa i arribar a Bielsa, traduït a xifres, 58 km i 1192 de desnivell. Per tant, després d’un excel·lent berenar i posterior ressetejat dels nostres cossos, arrencam la ruta a vorera del riu Cinca, que será el referent geográfic en gran part d’aquests tracks. Partim com hem dit per una pista riu amunt, el Paseo Navateros, que vendria a ser com aquí agafar el camí de son Macià, una pista ideal per entrar i sortir del poble. Després d’uns pocs quilòmetres el camí s’allunya del riu i comença a pujar fins que agafam una carretereta que duu al Pueyo de Araguás, un llogaret dedicat a la ramaderia, i és que de moment tot el paisatge està format per pastures que es detecten inclòs amb els ulls tancats.




Seguim pujant per la mateixa carreterona fins que comença una zona de bosc, lloc per on abandonam l’asfalt i agafam a la fi camí de terra que, en tendència a baixar, ens du a un altre poblet ramader anomenat Araguás. Hem de dir que quan ens feien el breefing del track ens va paréixer sentir massa sovint que haviem d’agafar carretera, però la veritat és que, tot i que és vera que n’anam fent trams, un cop que l’abandones, venen trams molt llargs de pista o sender sense interrupcións d’asfalt.



Un cop més ens adonam de la sort que estam tenint ja que tot i que la setmana anterior ha plogut, no trobam gaire fang, és més, les pistes o senders tenen un punt d’humitat ideal. Arribam al següent poblet, que es diu Laspuña, per a continuació tornar a trobar-nos amb el riu Cinca, on agafam un single track que transcorre a la seva vora per una zona de bosc frondós. En feim uns vuit quilòmetres d’aquest caminet, i és el que comentàvem, quan agafam una secció de terra, aquesta no és interrompuda per l’asfalt i tens una bona sensació de fer mtb.



Travessam el riu per un pontet i ens plantam al següent poble, Lafortunada, un poble un tant siniestre dedicat a fabricar electricitat, de fet està integrat pràcticament amb la central. També és el nostre punt d’avituallament, i ens aconsellen anar al Casino, una espècie de bar multifuncional on pareix que tant serveixen copes i menjar que donen classes de repàs o de ball. Al casino, també d’aspecte siniestre, igual que el cambrer i la cuinera, prenim unes begudes i demanam uns entrepans per endur-nos. L’extranya cuinera triga un bon rato per fer els entrepans, però a la fi arriben tots i podem seguir la marxa.



Ara hem d’agafar la carretera principal que va d’Ainsa a França uns quilòmetres cap avall per desviar-nos poc després cap una carretereta que ens ha de dur fins el següent objectiu del dia, el Dolmen de Tella, una construcció talaiòtica que ens sembla de rialles devora les que tenim per aquí. Per arribar-hi, però, ens hem de ficar entre cama i cama un graciós collet de devers set quilòmetres i amb un pendent considerable. Arribam a dalt cadasqú com pot, i just devora el famós dolmen feim el berenar-dinar amb els siniestres bocatas fets amb embotits de la regió.



Arrencam sense perdre temps, ja que ens van dir que el timming màxim a n’aquest punt havia de ser les tres de l’horabaixa per el delicat tram que hem d’afrontar i no el podem fer fora llum. Anam bé de temps però. Reprenem la marxa i tot d’una veim com serà el talant del camí, un caminet estret que transcorra per la falda de la muntanya i per tant, amb tendència a contraperalt, cosa que ens indica que hem d’anar alerta, i es que en gran part del camí tenim barranc a la dreta. El trànsit es fa lent, i és que pel que hem comentat i per la pedra que té la zona, no es pot fer gaire presa. A un moment donat, el nostre prior s’enganxa amb una branca i cau sense conseqüències, tot i que neessita l’ajuda d’en Fernardo per recuperar la verticalitat.



Anam reagrupant aprofitant el pas de baixants d’aigua, els barrancos. A un d’aquests iniciam pròpiament el que s’anomena el camí del Canal del Cinca, un canal construït a principis del segle XX amb pocs mitjants tecnològics i suposam que amb moltes penalitats humanes, i que transporta aigua des de l’embassament de Pineta fins la central hidroelèctrica de Lafortunada. Com que està cobert, ciclam a vegades per damunt el canal, d’amplada considerable, i de vegades no, ja que té trams que transcorre per dins la roca. Anam tot el temps en torn a la cota 1150 mts.



Passam per alguns trams molt delicats, vertiginosos i espectaculars, com són els passos per algunes rossegueres que s’han enduit el sender per davant, i trams a ran del barrac. També farem un tramet per dins la roca foradada, a l’estil d’Aumadrà. Tot plegat, i tot i que sigui molt ciclable, el trànsit pel camí ens resulta lent, donant la sensació de que no arribam mai a destí. 


A la fi començam a veure indicis de civilització, moment en que el sender comença a baixar lleugerament, fins que travessant un pontet sobre el riu Cinca arribam al poblet anomenat Javierre, nom que en Biel no es podrà llevar del cap durant uns dies. D’aquí ens tiram cap avall, uns pel track i un servidor despistat per carretera avall fins arribar a Bielsa.



Hem arribat perfectes de temps, i ens dóna per instal·larnos tranquil·lament, i dedicar part de l’horabaixa a fer unes birres i a fer turisme pel poble. Després d’un sopar majoritariament a base de carn de senglar, la bèstia del Pirineu segons els habitants d’allà, ens anam a dormir i a fer la difícil digestió que ens espera.

Dia 3.
Després del desdejuni de rigor i el posterior ritual biològic, ens dirigim al lloc on guardam les bicicletes per posar-les mínimament a punt i partir sense més preàmbuls. L’etapa d’avui transcorre entre Bielsa i Parlán i teòricament és l’etapa reina del nostre track, amb 45 km i 1849 de desnivell. Deim en teoria perquè des de l’organització ja ens varen advertir que a partir de 1500 mts trobariem neu i no podriem ciclar, i la ruta completa s’enfilava fins els 2500 mts fins les mines de Llena. Ens van aconsellar que pujassim fins en trobar neu, féssim mitja volta i anàssim a fer la part de pujada per on haviem de baixar de les esmentades mines, fins també trobar neu.



Amb aquesta premissa, doncs, arrencàvem pensant que seria una etapa de tràmit i que acabariem dinant al famós Canguro Truchero. Però amb el que no comptàvem ni nosaltres mateixos és amb lo caperruts que som. Sortim idó de Bielsa remuntant carretera amunt part del que vàrem baixar el dia anterior, tornan a passar pel poble fetitxe d’en Biel, Javierre. Després d’un petit descens per la carretera ens tornam a trobar a vorera del Cinca, que el seguim uns quilòmetres cap amunt fins desviar-nos per iniciar l’ascens cap a les cotes altes, en concret cap a la Sierra de Espierba, situada al costat dret de la vall de Pineta, segons el nostre sentit de marxa. Anam pujant cadasqú al seu ritme i després de passar pel poblet del mateix nom que la serra, deixam l’asfalt per continuar per una agradable pista de pendent suau.



Per aquí ens trobam uns organizats caçadors que amablement ens informen de que tindran en compte el nostre pas i que no ens preocupem. S’els nota acostumats a la presència de no caçadors. Seguim el nostre curs i just quan comença a aparéixer la neu topam amb una font que aprofitam per avituallar-nos i per reagrupar-nos. A partir d’aquí el pedaleig es torna dificultós i anam fent trams sobre la bici i trams a peu. Cada cop hi ha més neu, peró dóna la sensació de que podem anar fent, i com que el paissatge cada vegada és més interessant i espectacular, seguim animats, i és que començam a arribar als fons de la vall de Pineta, on ja tenim a la vista la cara nord de l'impressionant Monte Perdido. La moral no cau, i després d’un tram de caminar, aturam a disfrutar de les magnífiques vistes, a la vegada que aprofitam per reagrupar.



Poc a poc comencen a aparéixer els del vagó de coa. Tenim clar que encara podem pujar més ja que la pista té trossos sense neu. Qui no apareix és en Miqui, que segons les informacions que ens arriben diuen que ha fet mitja volta; no ho entenem garie, i més tard sabrem que ens hem malentés. Hem de donar més importància a la cohesió del grup, crec, perquè no ens torni a passar.



Com que tenim la moral alta continuam pujant, i és que encara podem ciclar a trams, i a més ja tenim a vista on acaba el coll. Per aquí ens trobam el primer grup d’excursionistes que ens informen que per on volem anar, ells no s’han atrevit a pujar. Nosaltres, però, com que som caperruts i veim pejades a la neu, que està en unes condicions perfectes, decidim seguir. Ara ens toca una zona d’altiplà amb 30 o 40 centímetres de neu, i amb la bici a l’esquena anam fent. A un moment donat, des de lluny veim en Fernando que ens pega un crid dient que torna enrera. En principi ho trobam un error, però com que sabem que sol tenir les idees clares no passam pena per ell. Nosaltres anam fent i a un moment donat coincidim amb un excursionista que més tard descubrirem que és mallorquí de Santa María, vaja casualitat.



Acabam el tram pla, cosa que no vol dir que hagi estat fàcil passar-ho, i visualitzam cap on hem de tirar perquè ens toca superar un coll i no ens volem equivocar. Hem de dir que no ens hem ficat en tot aquest percal a lo loco, si no que abans hem fet la reflexió: el que s’ha convertit amb el nostre guia, en Gerard, que és el més experimentat amb el tema, ens dóna la confiança, argumentant que amb l’estat de la neu, el timming horari que duim, i el gps en forma ens podem aventurar, -raparem, però es pot fer- diu. Amb el pas feixug anam pujant, amb la creu a l’esquena, sota l’atenta mirada d’un grup d’al·lotes que ens observa amb incredulitat, mai no es podien imaginar veure el que veuen, ens van dir; nosaltres ens varem justificar amb la nostra caparrudesa. Un cop a dalt del coll, gràcies a que tenim l’objectiu a la vista i que el gps indica clarament el camí, no perdem la moral, però ara sí que serem els primers en fer aquest tram ja que no hi ha cap pejada. Iniciam el periple de la baixada, amb un gruix de neu pols de fins a cinquanta centímetres i de vegades més (ho podeu demanar en Bordoy), i anam fent. No obstant ho feim amb molta precaució, que una passa en fals pot ser tema delicat.




També hi ha moments per riure, de fet n’hi ha que s’ho passen pipa, com n’Antón i en Biel. A la fi, i tot i que s’ens ha fet un poc llarg el tram, arribam a la pista que, en el cas que no hi hagués neu hauriem de seguir cap amunt fins les mines de Llena amb una bona pujada d’uns cinq quilòmetres i un desnivell a salvar d’uns 500 mts; però ara si que ho tenim clar que no és possible, i ens tiram cap avall com podem, és a dir, fent esquí sobre rodes. Així com podem arribam a la zona que ja no hi ha neu i podem seguir baixant, ara  vertiginosament. Quan s’acaba la pista, seguim baixant por un collet asfaltat de pendent també considerable, i ens feim una idea de com hagués estat la proposta alternativa que ens feien per avui.




Arribam a Parzán ja passades les tres, i ens retrobam amb en Miqui i en Fernando que s’han trobat quan aquest baixava per Espierba. Després d’instal·larnos a l’hotelucho ( si, el nivell hoteler ha anat a menys dia a dia) anem a menjar unes habugesses a l’únic bar on no aturen la cuina, i això vol dir que està petat. Tot i així, com que tenim tot l’horabaixa ens ho prenim amb paciència. Com que poc hi ha que fer a n’aquest poble de carretera, passam el rato al bar de l’hotel fins l’hora del sopar.

Dia 4.
Darrera etapa: Parzán-Ainsa, 61 km i 1309 mts. Avui, després del mediocre berenar, arrencam aquest darrer dia amb fresqueta, només tres quatre graus per damunt zero, i a més hem de començar costa avall fent uns deu quilòmetres o sigui que ens hem d’abrigar i bé. Tiram idò cap avall per la carretera principal, passat pels ja coneguts pobles de Bielsa i Lafortunada, i com no amb el riu Cinca al nostre costat. A un moment donat hem de voltar a l’esquerra passant per damunt l’ementat riu i seguir per una altra carretera, ara ja costa amunt i també acompanyats per un altre riu, en aquest cas el Cinqueta. Fred i ombra, és prest i amb el muntanyam que tenim al voltant nos ens arriba ni un tris raig de sol. 



Deixam la carretera per agafar-na una petitona que ens du cap el poblet de Saravillo, d’on en Bodoy en sap algunes històries arran de la seva época aragonesa i ens les conta. Un poc més amunt acaba l’asfalt i començam a fer pista, i també ens comença a escalfar el sol. Tornam a tenir un dia esplèndit, i tornam a recordar la sortada que hem tingut. Un cop arribats a un mirador natural des d’on tenim una bona perspectiva de la vall, iniciam el caminet estret que transcorre a contraperalt pel llom de la muntanya, amb moments delicats com són els passos per rossegueres i barrancs rollant aigua. Trànsit lent idò, amb la sensació de que la cosa no ret. 



El terreny és pedrós, ens recorda el de per aquí. La poca fluïdessa del camí fa que no anem gaire eufòrics. Arribam fins dues epectaculars tuberies que baixen des de dalt de la muntanya, i ens resulten familiars, són les que ja vérem fa dos dies des de Lafortunada, i és que hi som just al damunt, i on hi baixarem ja que ens convé fer un avituallament. Tornam al misteriós Casino amb la mala sort que està tancat, per tant menjam el que duim damunt, o sigui poca cosa, qualque barreta o unes chiquillin, llevat d’en Miqui que ha estat previsor i a l’hotel s’ha demanat un bocata. 



Sense més enredos reprenem la marxa, i és que avui no podem badar, per l’horabaixa tenim l’operació tornada cap a Barcelona i ja sabem el que ens espera; a més el rodar pels senders s’ens fa lent. Tornam a trepijar terreny conegut, però només per un moment ja que de seguida agafam un camí diferent que transcorre per damunt el de l’altre dia. Anam fent, el camí du feina, estret, inclinat i quasi sempre costa amunt, amb rossegueres i barrancs amb aigua. A més duim quatre dies ja, i tot i que en quilometratge no duim molt acumulat, ja hem dit que el terreny du feina i desgasta, contrasta molt amb el traçat de les dues darreres sortides pirinenques on feiem llargues pistes de pujada i baixada. El nostre objetiu és ara arribar a dalt d’una muntanya on recordam que ens van dir que hi havia unes antenes, i ens sembla que encara hi ha molta feina per arribar-hi. 



A un moment donat, en Mapes i en Fernando, que no es veuen amb moral per seguir, decideixen deixar el grup i seguir la ruta cap Ainsa per camí més fàcil. Ja no ens trobarem amb ells fins allà. La resta, seguim cap a les famoses antenes que no veim però que hi són, o sigui més camí cap amunt, ara per pista però. Es nota el cansament i agafam un ritme xino-xano, i ho agraïm. Un cop ens arriba l’hora de baixar ens canvia l’humor, i és que farem un tram trialero i ràpid a la vegada que intuitiu i divertit, i llarg, ens fa disfrutar a la fi. Estam altre cop dins una de les rutes anomendades zona zero, i están pensades per aixó, per divertir-se fent l’endureta. Tot i aixó anam fent feina, perquè de vegades també hem de remuntar. També anam coincidin amb grupets de ciclistes, com uns francessos que s’ho estaven passant pipa. 




Tornam fer una divertidíssima baixada abans d’iniciar un complicat tram per una zona certament volcànica (ho això ens pareix) que es sembla al red bull rampage. Anem amb respecte i davant el dubte ho feim a peu. Ja notam la proximitat d’Ainsa, i en qüestió d’uns quilòmetres ja hi som, i a bona hora. Una cop a l’hotel bikefrienly "Sánchez", ens retrobam amb en Mapes i Fernado, i després d’una multitudinària dutxa, baixam al bar a dinar i de pas sense saber-ho, celebram l’aniversari d’en Fernando, molts d’anys vellardo! Com a premi li deixam manar la furgo.

Final feliç idò d’aquesta escapadeta pirinenca, on l’única putada és que només arribar a Palma hem de partir cap a la feina.
 FOTOS TRACKS MONTEPERDIDO

No hay comentarios: