PLA DES POUET. Dsbt 4 oct

Fa temps que ens arribaren noticies que estaven arreglant es refugi de l’arxiduc, després varem saber que també havien arreglat una mica el camí de pujada.  Un dia en Rol ens confessà que ens havia estat infidel i havia anat amb els toys i en ppf per la zona i que feren la pujada, que fins ara era un petit infern, sense quasi posar peu a terra. Desprès de les verificacions oportunes entre setmana aquest dissabte tocava anar fins allà.

8:00  punt habitual: Torner, bigel, rol, vp, largo, tibu, pere, miky i mapes, partirem cap a passatemps i Raixa, allà se’ns agregaren en yerar i en raul. Iniciarem la pujada cap a Raixeta i desprès ja pel camí – torrentera tirarem cap a Pastoritx. Allà, desprès de sortir del camí oficial per no passar per les cases, retornarem al itinerari públic i entrarem  a son Veri.

Malauradament per allà no hi ha passat cap anima caritativa i el camí esta totalment destruït i ple d’arbres. I pensar que abans era el millor tram de tot el recorregut ¡¡. ( Per cert, pel camí de son Sauvat a la depuradora de Valldemossa, si que hi han passat tres animes ,en aquest cas, mes be en pena, que l’han deixat una mica net ). Desprès de botar i sortejar moltissimes branques arribarem a les cases i ja de nou poguérem colcar. Com ja es habitual, férem la típica foto de Valldemossa i continuarem sense aturar-nos cap a Son Gual.

En arribar al inici de la pujada ens trobarem la sorpresa, han instal·lat una caseta prefabricada de control de pas. Ara per ara, nomes es per informar, però ja ens avançaren que es vol prohibir el pas en bicicleta i un es pot imaginar que si desprès de contar el nombre de gent que passa per allà els hi surten els numeres, acabaran passant taquilla.  Es una pena que baix el nom de custòdia del territori i amb pretexts proteccionistes ens vulguin barrar el pas.

Continuarem , ara una mica de  mal humor, cap amunt. Els bons pujaren posant nomes dos peus, els  altres farem el que poguérem. En arribar al pla del pouet la intenció era anar cap el mirador de Can Costa o de ses puntes, però com que era tard i estàvem emprenyats , decidirem tirar  per avall cap a Son Gallart i l’ermita. Ja sense aturades arribarem a Valldemossa a on la bona gent de Can Molines ja ens tenien taula preparada i els bocatas fets. Aquí, aquest narrador com que tenia un dinar,  els va tenir que deixar mentre discutien que el mal mes greu de la Serra era la massificació i que si això continuava aviat no podríem anar per en lloc. 

Per el que ha pogut saber aquest narrador,  la resta seguiren el recorregut establert així que pujarem per la comuna i desprès anarem cap el coll de Sant Jordi. D’allà, tombaren pel nostre itinerari per Son Ferrandell , George Sand, ses Piotes, nova Valldemossa, Mirant de Mar i camí des pescadors. En arribar a Esporles feren una aturada i arribaren a ciutat per son Malferit i Sarrià. Completant una bona volta  d’uns 64 km i 1234 mt de desnivell.

Al dia següent ja via washap, continuarem discutint quin era el nostre trist futur com a mountain bikers. La cosa s’acalorà bastant quan entrarem a discutir la conveniència o no d’organitzar grans carreres  per la serra, seguint una mica l’estela de la Ultra Trail, que ha  assolit un èxit inqüestionable, però que per alguns, està generant a l’hora, la sensació  de que la Serra s’està massificant i  que per tant  aviat s’hauran de establir restriccions. En referència  a les  grans carreres organitzades, un pensa que al igual que ha passat amb el cicloturisme de carretera, quan les autoritats i la població se n’ha donat de que aquest turisme dona molts de doblers, a poc a poc el rebuig social ha desaparegut i les administracions han  començat a fomentar-ho. Tot i això, existeix una gran diferencia entre els dos tipus de ciclisme i es que un sempre va per carretera i per tant per espais de domini públic, mentre que  l’altre,el mountain bike , malauradament te que passar sovint per camins de finques privades.

Així les coses, ara per ara,  es molt mes senzill organitzar voltes ruteres com la 312 que voltes amb mountain bike  ja que si es volen extrapolar events com els abans esmentats,  s’hauria d’anar amb molta cura i demanar tots els permisos, tant a les administracions per poder passar per zones protegides com a TOTS els propietaris de finques per a on es passes. Si això no es fa així, les conseqüències poden ser terribles per el nostre esport. L’exemple el tenim a Solleric, tot d’una que els camins es varen recuperar s’organitzà una quedada de mtb. Aquest narrador sabia que la propietat encara no havia assimilat que per allà passes tanta gent, així que una mica alarmat va suggerir a alguns del grup organitzador que fessin les coses be i demanessin permís per passar.

Sembla que no em feren massa cas i al cap d’uns mesos l’ajuntament, pressionat pels propietaris, va treure una ordenança prohibint-nos el pas.  Amb posterioritat es va tenir que fer molta feina per aconseguir deixar el projecte  aparcat. En aquest cas varem tenir sort i tot acaba be, però tinguem –ho clar, si es volen organitzar  voltes multitudinàries  s’ han de fer molt be i demanat permís als propietaris, sinó es així acabarem amb molts de camins per els que ara passem totalment  tancats.

 I desprès de les disquisicions filosòfiques un vídeo d’en Rol per les baixades d’aquest dia.