“ Sant Salvador Extrem 2015/60 “ dsbt 3 gen

cronica by torner.

60 x 80 = 3115 ?  Està clar que les matemàtiques no són lo nostre.

A la fi arribà el gran dia, 03/01/2015, una data per recordar, amb molts de significats, i per festejar-la, el protagonista, l’amfitrió, el jubilat d’or, no se li ocorre una altra que organitzar-ne una de les seves: un recorregut per les serres de Levant i la costa Felanitxera per deixar-mos ben capolats, això si amb una bona recompensa. Estam xerrant d’en VP, un personatge que ha aconseguit arribar als 60 tacos en un estat de forma immillorable i que molts de nosaltres envejam, amb un mèrit afegit, cumplir-los sense que se li posi cara de senyora com a molts d’homes d’aqueixa edat. Tot lo contrari, té cara de tipo dur, i ho demostra fent-mos patir damunt la bicicleta.

Set i mitja a un fred i boirós Puig de Sant Salvador: Lluc, Tòfol, Salvador, Antón, TIbu, Llerard, Biel, Mapes, Joanot, Jonander, Andreu, Micot, Raúl, Miqui, Pere, Tià, Fran, VP , Torner, i un gran absent, en Jeroni, que des de que s’ha acostat a n’en Pere les coses no li van tant bé.

Després d’un parell de fotos malparides, i una sessió de tassa calenta al Californian Tea Saloon, partim cap avall, per, després d’una baixada “neutralitzada” fins al cementeri, començar en sèrio. 

Emperò, als cinc minuts n’hi ha un que ja ens ho posa difícil, en Pere Noendoncuna, i és que no sabem si ho fa per tenir una excusa per canviar les llantes, però clava un pardal de tatxa a la roda que li travessa dins i tot l’exclusiva llanta de carboni. Mentre s’enreda entre plors i laments, ens posam mans a l’obra per posar una càmara (molta bici però una puta merda de càmera de 26”) i poder seguir.

Enfilam, doncs, pels camins que ens duen cap a Son Gall, amb una pujadeta que ja ens posa la patata a bullir. Així, anam envoltant el Puig pels divertits camins i trialeres en direcció al coll de sa rota penjada, quan en un moment donat, en Lluc, el nebot d’en Vp fa una bona excursió fora de pista que, tot i l’aparatositat de la caiguda no té cap conseqüència. Anem seguint el singe track, fins que al moment de agafar cap a can martorell, en Mapes, veient el “percal”, decideix anar de manera més directa cap a Santueri. Seguim la resta pel camí previst per un continu puja i baixa on es comencen a veure les primeres cares d’asfíxia. També n’hi ha un, condecorat recentment, que fins i tot crida i plora desesperadament a la vegada que es caga amb la transmissió de la bicicleta.

Arribam a la carretera que puja a Santueri on ens trobam de nou amb en Mapes, i tots plegats acabam la darrera i dura rampa, però sense arribar al castell, ja que enfilam cap a Horta vella.  . El ritme és bo, i com que molts duen el track no passam massa pena pels que es despenjan un poc, i així arribam ben puntuals al berenar a Calonge.

Degut a l’alta humitat de la zona, anam totalment xopats. Felicitam amb una original cançoneta d’aniversari a n’en Vicenç i brindam amb els cafés, quan el pobre Antón és betiat amb un de ben calent per part del cambrer que li socorre les cames.

Cercant el sol com a sargantanes partim cap a Porto Colom, on començarem la part costanera per després ficar-nos dins S’Algar. Així anam fent l’entretingut i sinuós camí de terra i roca fins que hem d’aturar  perquè en Fran ha foradat la “rueda del detràs”. Mentre esperam, en PereNoenfaigunadedreta aprofita per destrossar les ulleres a n’en Joan. Pareix que amb la llanta no en tenia prou. Segueix l’espera mentre elogiam l’esquena peluda d’en Joan, i en Tibu prepara el terreny per fer una de les seves escapades, al·legant problemes de la antiestètica i molesta trencadura que passeja fa un parell d’anys, però com que és en Tibu, així està el tema.

Emprenem la marxa i arribam a Cala Murada, on en Gerard quan anam a sortir a l’asfalt fa mostra de la seva habilitat fotent un esclat que el deixa trabucat damunt les pedres cul a l’aire: més indigne impossible. Després del ridícul, ens apropem al paradís de Cales de Mallorca pels tobogans que fa la carretera, on curiosament, el de la petada més estrepitosa del dia, n’Antón fa una exhibició de força. Pareix que ho va deixar tot allà. Agafam la pista ample que dibuixa la costa i que ens durà a la trialera que dóna a Cala Magraner. Aquí en Gerard és renyat per no respectar el torn i a damunt fer un embós baixant a peu. Pareix que ara vol ser l’antisectari de l’any.   Sense més dil·lació sortim de la cala pel divertit torrent que ens duu als sembrats per on arribarem a la carretera de Porto Cristo a Cales. 

Immediatament collirem la llarga costa del camí dels Presos , Aquí ja n’hi ha un parell que comencen a fer figa, entre ells en Lluc, cosa que reconeix. Un cop a dalt, ens enduim la sorpresa de que en lloc de voltar cap a la dreta per acabar de pujar el coll, tombam cap a l’esquerra per un agressiu caminoi ple d’argelagues.  El ritme segueix sent bo, i així arribem a Fangar, on disfrutam de les seves magnífiques pistes a velocitat comandada  per l’escuder, secretari i personal training Miky que en cap moment abandona el cap del grup. Aturam a la sortida del ranxo per agrupar i buidar dipòsits, i de nou sortim al mateix ritme, fins la carretera de Porto Colom.  En aquest moment la falta de beguda, l’exigent recorregut puja i baixa i les hores que ja duim es noten a les cares. En Micot cerca aigua apropant-se a una casa sense èxit. Un poc de carretera i tot d’una ens ficam per les pistes que ja ens apropen a les faldes de Sant Salvador. Ja veim el final, però no serà cap regal degut al seguit de rampes que travessen els sembrats que a la fi ens col·loquen a la carretera. Ara ja si, ensumem el final, que per molts de nosaltres és agònic, fent la pujada amb un fil de força. Un cop a dalt ens felicitem, “molt bé tios, eh, molt bé tios, eh tio eh tio”, a la vegada que feim recompte i, encara en falten dos, en Salvador i el gran petat del dia, n’Anton, el més sacrificat de tots ja que ni entrena ni dorm.

Amaguem les bicis, ens mudam i anam a dinar. Ens tenen preparat un bon tiberi típic: sopes, arròs brut i ensaïmada de figues. El seixanter sectari pressideix la taula, ben acompanyat pel seu fidel escuder i parella de fet, fent mos pensar que assistim a una boda gay.

Brindam pels nuvis entre crits que fan empegueir a més d’un. A l’hora dels obsequis, no falta la tianada típica d’aquests events, i és que ens ha fet creure a tots que li regalava  un ca a VP. El “susto” no és per menys, en Tià està sonat i sovint ens acollona.

Contents i panxa plena ens acomiadam no sense esforços ja que no sabem renunciar  a les despedides a la mallorquina, i ja en pot fer de fred!

Total 70 km i 1600 km de desnivell.