No guanyem per disgusts,
va dir en torner
Qui ho hagués dit, deia un altre.
No me’n faig creus, dels altres ens ho podríem esperar
però de ell, de ell...
Feia ja moltes setmanes que en yerar donava maceta perquè
volia anar fins Artà, també en micot volia estrenar la seva nova muntura
anant fins a sa crostera. Així entre
setmana, el sanedrí sectari va decidir que ja era hora de satisfer els desigs
d’en yerar i partir cap Artà, la següent setmana ja aniríem a sa costera. Bona la férem, des del Raiguer es sentiren menyspreats i decidiren
unilateralment fer el seu camí. Així les coses quan el sanedrí estava a punt de
canviar la proposta, ja que al cap i al fi tant li donava una cosa com
l’altre, davant les xuleries i sobrades
que ens arribaren de la part forana ens
decidiren a continuar amb la proposta inicial. El que no ens esperàvem mai fou el desmarcament de ell. No ens ho podiem creure...
8:30 Estació de tren d’Artà: Torner, Bigel, Miky, Pietro,
Yerar, Tibu, Andreu i Mapes iniciem la volta en direcció a Aubarca.
Avui no ens hem equivocat i en arribar al creuament d’Olors,
hem tombat cap a son Puces ja que en la descripció de l’itinerari , pels que ho
havien llegit, ho posava ben clar. Passada
la barrera de les cases comencem a rodar
per terra per la magnifica pista que ens fica de ple dins la serra de Llevant.
Un cop superat el coll d’albarca, en un
no res, just abans d’arribar ales cases ens desviem a l’esquerra per anar cap
es Verger. Allà en tibu ens vol mig convèncer d’anar per dins la torrentera, ja
que diu que es ciclable, però com que en tenim suficient pujant per la pista no
li fem massa cas. Arribem al Verger a on uns quants s’aturen a esperar que
arribem els darrers, no es el cas d’en Miky que en veure que n’hi ha que
continuen no pot deixar que aquest coronin el gran port de la volta.
Agrupats
en el coll d’es verger iniciem la davallada
cap a s’Alqueria. Allà, ja s’havia avisat de que en arribar a la
carretereta teníem que seguir el GR, per així pujar per terra en lloc de per e asfalt, però com someres velles, començaren a pujar per la carreterona. Un
cop rectificat l’error, reiniciem la pujada travessant els sementers
de s’alqueria i desprès pel camí vell d’es presos arribem al campament dels
soldats ,curiós eufemisme per evitar la paraula camp de concentració tal com
ens va recordar en Bigel.
Allà decidim continuar per la carreterona, cosa que desprès descobrim que és un error ja que si haguéssim anat cap el campament haguéssim pogut continuar per el vell camí de ferradura que es
molt mes biker. Continuem la marxa fins que veim que el camí de ferradura
creua el nostre camí, així que no perdem l’oportunitat i l’agafem. Tal
com ens havia paregut el camí és totalment rodador i molt mes entretingut,
despres d’un parell de ziga zages
tornem a la pista principal quasi just
en el desviament cap el camí de na mondoi. Allà en Tibu ens proposa que berenem just davall el gran pi que marca l’inici de la baixada.
La veritat es que el lloc es
impressionant, una bona ombra, una tauleta amb bancs i unes vistes
espectaculars. La proposta es acceptada d’immediat. Hi ha que reconèixer que en
Tibu te estudiat el tema i tal com diu
en yerar, avui està fent molts de punts i encara es possible que aprovi. Quan
hem acabat de menjar ens adonem que l’únic que enyorem es un bon cafè, cosa que
de nou ens recorda que ... millor deixar-ho estar, encara no ens ho podem creure.
Reiniciem la marxa per el tram mes tècnic de la volta, el
camí d’en Mondoi. Aquí ens adonem que el camí ha millorat molt de com era quan
començarem anar per allà, ja que abans hi havia algun tram que es perdia
totalment. Passem el botador i ja per pista baixem cap a l’Arenalet d’Aubarca
fent alguna parada ja que les vistes son impressionants. Ens arrepleguem de nou
a baix i partim cap a sa font salada i la fastigosa pujada cap els camins d’es
Matzocs. Un no atura de pensar que n’és d’agraïda aquesta volta, cada tram es
un mon, varietat de vistes, diversitat de ferms, trams plans i trams amb
pendent, trialeres, pistes...
Arribats a la
torre fem la corresponent foto i iniciem la baixada cap a la platja, avui per l’itinerari
arran dels tallats que després l’abandonem per rodar entre pins i anar fins el
fons de la platja per on es molt mes
fàcil travessar l’arenal.
Allà de nou en tibu ens proposa seguir per la pista
que ressegueix el comellar principal ja que ens assegura que no hi ha problemes
tot i que ens endinsem molt dins la finca. Molt bona opció ja que tot i que fa
una gran volta per anar a cercar la capçalera de les torrenteres que es
generen en aquell boci es totalment ciclable.
Arribem al vial de cala estreta
que el travessem i a tir segur seguint al guia aborigen anem passant les cales sense cap pèrdua. En arribar a cala torta ja duim 32 km, tot un
record de kilometratge per el nostre esquàlid,
així que posant cara de bon al·lot , s’escapoleix.
Li perdonem ja que fins aquell moment s’havia portat molt
be i com que amb els nins rebels hi ha que tenir paciència el deixem partir. “Progresa Adecuadamente”.
Continuem la marxa cap a cala Mesquida sense majors
incidents i desprès travessem les dunes per les divertides passeres de fusta.
Per fer la pujada cap el coll de Marina ens dividim en dos grups el que van per
el camí oficial i els que ho provem per els tiranys de la dreta, cada grup
opina que la seva opció es la millor tot i que es evident que la de la dreta es
mes entretinguda i fàcil de pujar ja que el seu recorregut es mes llarg.
En
arribar a cala Molto tot i que en Miky ens avisa de que hauriem de girar
continuem cap el parking de cala Agullà,
alla definitavemtnens adonem de que anem malament i tornem enrrera per enfilar
el cami bo que ens du fins son Jaumell. Els kilometres comencen a pesar per el
que ens aturem per decidir si tornem per
els camins i carreterones entre Capdepera i Artà o anem per on estava previst.
No hi ha cap dubte, es segueix el pla establert, tot i que es possible que
tinguem qualque problema de pas.
Així tirem per avall de nou cap a cala
mesquida per girar tot d’una cap el camí
reial, allà com que avui aquest narrador no duia gps ni cap mapa, la memòria em
torna a fallar i ens equivoquem de ramal de camí. Tenim clar a on volem
arribar, però no trobem el pas, fins que en torner descobreix un tiranyet que
molt subtilment ( be hi ha que passar una barrera ) ens du al camí correcta .De
manera molt còmoda travessem la serra que delimita la gran vall de sa Mesquida
i entrem a sa Duaia. Durant la davallada
tenim l’única averia del dia, la cadena d’en Meli, no se sap molt be com s’ha
sortit dels passadors de sa rodeta del canvi. Com que duem un bon mecànic en un
moment ho arreglem i continuem la davallada.
En arribar a la pista, aquest
narrador s’atura a esperar en yerar que s’havia quedat enrere jugant amb el mòbil,
i tal com era d’esperar vol tombar cap
el sentit contrari ja que es pensa que està a la vall principal. Acabem de
baixar una mica i ja a la pista principal iniciem la pujada cap el coll des Racó.
Ara el camí està perfecta, ja que l’han arreglat totalment, fins i tot una mica
massa, per el que la pujada es molt còmoda i així que podem observar l’espectacular
puig de s’esquerda ben al front i que
ens recorda que ja queda menys per aquest estiu en que anirem amb peregrinatge
a veure el Cerví, ( el de les pinturetes alpina ).
Quan deixem el puig a la
nostra dreta veiem a la nostra esquerra un petit salt d’aigua amb un petit gorg que ens convida a un banyito. Tal com va fer
en yerar i en tibu fa un mes, ens aturem i tots menys en pere ens hi fiquem. Si
la volta havia estat magnifica, aquest final la converteix possiblement amb la
millor de la temporada.
Bens fresquets i nets acabem de pujar el poc que ens
queda fins el coll i ja per asfalt i cap avall arribem a Artà. Allà ens trobem
amb les senyes de la 312, cosa que ens recorda que enguany tenim com a repte la 212 MTB, tot i que no tenim
molt clar si serem capaços de fer-ho sense els banderes verdes ...
En aquell moment ens enrrecordem de que es nostre ANCHON,
també esta fent aquesta prova i demostrant-nos que ara ja no te res de
Sparring. En hora bona ¡¡¡¡
Desprès mes tard ens contà que es va trobar amb el germà
den Toni Gesa i que va estar rodant una estona amb ell recordant aquest amic
que sempre el tenim present.
2 comentarios:
molt bona crònica i millor sa volta que vam fer,tenia un poc d tot,va sortir genial, ens va faltar es cafetet pero....bé,ara ja està, per disguts ja en tenim prou..
Tibu además d empollón con gafitas o es su zona o también a hecho gimnasia,como tiraba !!
MOlt bé per n'Anchón,los kilómetros q hiciste són lo de menos,es el reto personal...además d recordarnos a Toni H. muy emotivo...
Què bona! Efectivament crec que aquesta sortida té molts de punts per ser la millor de l'any, pel lloc, pel dia que va fer, pel rotllo, el ritme, per la pinta d'endureta d'en Mapes amb la "santa" això sí, obviant el cas "crostera", i és que la família sermpre dóna qualque mal de cap.
Publicar un comentario