Com cada any per aquestes dates rendim un petit homenatge al nostre gran amic Cecilio que ara fa cinq anys ens va deixar. Com és costum, feim una petita sortida per la zona d’Alaró visitant el lloc des d’on consideram que continuament ens vigila i ens acompanya, als peus del castell.
“sóc l’amo del meu destí;
sóc el capità de la meva ànima”
Amb aquest bonic vers que posa fi a Invictus, aquest emotiu poema idoni per acompanyar els moments difícils, iniciava el nostre mestre de cerimònies, en Pere, unes paraules dedicatòries al gran Cecilio.
Amb una previsó del temps totalment insegura, quedàvem com sempre on sempre, Biel, Fran, Pere, Mapes, Vicenç, Bordoy, Miqui, Jeroni, Antón, Torné. A Bunyola s’ens afegirà en Gerard, moment en que s’iniciarà el caos. Més tard, al mirador d’en Cecilio s’afegeixen en Fernando i n’Andreu, i després, a l’hora del dinar, ho faran en Raúl, Micot, Rol i Tià. El grup complet a falta d’en Joanbike que al darrer moment no va poder venir. Malgrat tot, un èxit de convocatòria, com es mereix un dia així.
Partim idò, amb la incertidum metereològica que hem dit abans, cap a Passatemps i Caubet ja que volem anar a sa Comuna de Bunyola. A punt d’enfilar la pista, se contacta amb en Gerard que diu que és a l’estació i que pujarà per la carretera. Primer embull idò, ja que aquesta decissió se n’endur més de la meitat del grup per la carretera, optant per seguir el recorregut acordat en Biel, Bordoy, Pere y Torné. Així que quedam per trobar-nos al coll d’honor a l’asfalt, per tant nosaltres feim pista fins es penyal d’honor i baixada per es cucons o Suzukis com li deim nosaltres. A mitjans pujada, una persistent trucada de telèfon martiritza en Pere, fins que a la barrera de fusta decideix respondre. És en Fran que ve despenjat. L’esperam un poc i seguim tira a tira cap amunt perquè ens pugui agafar. A la següent barrera ens desviam cap el penyal d’honor, sapiguent que en Biel va un poc per davant.
Un cop a dalt no hi ha cap rastre d’en Biel, i esperam els que venen per darrera, Pere i Fran. Quan arriba en Fran ens diu que no ha vist en Pere. No entenem res. Després d’esperar un bon rato i d’intentar entendre què ha passat, aconseguim parlar amb ell i ens diu que ha tirat cap a cas Garriguer amb en Biel. Total que ja duim un munt de temps perdut respecte al grup d’en Gerard, i ens hem de veure per berenar a Orient. Acordam coincidir amb en Pere i en Biel a la trialera que va cap es cucons ja que ells han anat pel dipòsit d’aigua i nosaltres per la primera trialera que arrenca a la primera curva de la davallada. També decidim no anar per ses clavegueres per no retrassar el berenar, pensant que el grup asfàltic ja hi deu esser a Orient.
Tota sa comuna està més banyanda que mai i més autèntica que mai, i el terreny està molt exigent. Un cop feta la relliscosa trialera, ens agrupam a la carretera d’Orient, tots menys el caperrut d’en Fran que se n’ha anat per ses clavegueres tot i que haviem quedat que no. Més diàleg de besucs idò. Quan arribam al berenar, el grupet d’en Gerard, Mapes, Anton, Jeroni, Vp, Miqui ja quasi ha acabat. Al cap d’un rato arriba en Fran. Ens conta que ha hagut de travessar el torrent mig desvestit ja que l’aigua li arribava per damunt els genolls. Com sempre fent-ho més complicat. Mentre berenam, ens conten que ells també s’han fet un embull. Tela marinera!
Després d’un berenar de deu lauros ( el darrer amb l’actual propietari ens diuen ) anam a enfilar la següent fita del dia, pujar cap el castell per darrera, “por la cara norte” com diria algú. A la pujada, mentre anem pels marges, brolla aigua de per tot. Això ja és massa, diuen alguns, no pareix Mallorca ja. Després de fer més de mitja pujdada a peu, i de veure com s’estan carregant el cami empedrant-lo, arribam a l’aparcament de dalt, on iniciam el camí da davallada cap es Verger i cap a can Secilio. Allà ja ens esperen n’Andreu i en Frenando. Després de recordar el nostre amic i fer-li una dedicatòria, començam el camí de tornada, aquest cop cap a can Mapes a sa cabaneta, seu central dels events sectaris. A Alaró es queden n’Andreu, que ha completat una gran sortida de vuit quilòmetres, i en Bordoy, que amb el cotxe han d’anar a cercar el postre, pastís de cardenal en concret. Per si no bastàs el desbarat que duim avui, al camí de Bànyols un grupet capdavanter parteix cap un costat, un es queda per enmig, i l’altre va per on toca, tot i que tampoc han estat gaire expressius a l’hora d’avisar. Com que sabem on anam, però, no hi ha cap problema.
Ja a can Mapes, ens preparam pel menú classic d’aquest dia: calçotada i torrada. Mentre els senyorets es posen de gala, uns quants es posen amb els preparatius. Poc a poc va arriban tothom i tot va tota marxa, bé, el foc pels calçots ens està fallant un poc, però és que amb tanta pluja la llenya està un pel banyada. Així i tot ens en fotem no sé quans, molts, gràcies també a que n’Antón no menja “hierbajos de esos”, que si no! Una bona “pitanza” i diversió per recordar el nostre Cecilio fins que aplegam devers les set de l’horabaixa, en un dia en que l’activitat ciclista no ha estat el més important. Per sempre Cecilio!
Fora de la nit que em cobreix,
Negra com l’abisme de pol a pol,
Agraeixo a qualsevol Déu que pogués existir
Per la meva ànima inconquerible
En les ferotges urpes de les circumpstàncies
Ni m’he lamentat ni he donat crits
Sota els cops de l’atzar
El meu cap sagna, però no s’inclina
Més enllà d’aquest lloc d’ira i llàgrimes
És inminent l’Horror de l’hombre
I no obstant això l’amenaça dels anys
Em troba i em trobarà sense por
No importa com d’estreta sigui la porta
Quan carregada de càstigs la sentència
Sóc l’amo del meu destí:
Sóc el capità de la meva ànima.
"Invictus" , de William Ernest Henley.
No hay comentarios:
Publicar un comentario