Dissabte 23 de desembre. Teoria del caos. El procés.

En matemàtiques i en física, la teoria del caos tracta el comportament de determinats sistemes dinàmics no lineals que, sota certes condicions, presenten un fenomen conegut com a caos, que es carateritza especialment per la sensibilitat a les condicions inicials, és a dir, que un petit canvi en les condicions inicials del sistema dóna lloc a una evolució posterior molt diferent...

Des que el nostre mentor es troba en situació de retrobament amb si mateix, per dir qualque cosa (molt respetable), ens estam veient obligats a proposar rutes que més aviat no són tals si no que són intents desesperats de fer qualque cosa per cumplir el nostre objectiu dissabter que és ni més ni manco que sortir un grapat d’hores en bici en companyia dels amics. Així que passa el que passa, que no tenim costum o la facultat de improvisar un bon recorregut i ens posam a pedalar sense saber massa bé el que farem. Pels que som possitivistes, malgrat tot, aconseguim cumplir l’objectiu, però pels més exigents això no basta, i amb raó. D’aquesta manera la qualitat de les sortides deixa un tant que dessitjar i aixó a la llarga no és bo.

Tot i això, ens trobam aquest dissabte un bon grapat, Miqui, Vp, Bordoy, Biel, Tià, Predror, Pere, Jonander, Andreu, que es trobarà amb nosaltres al berenar, Joanbike i servidor. El primer que crida l’antenció és l’estrena de les noves montures d’en Bordoy, una cannondale preciosa, i l’Scott-Nino d’en Pere I L’Humil. Està clar que els reis han vengut (anticipadament) ben carregats per alguns.

La idea d’avui és fer una volta de pla amb berenada a Randa. Per tant, partim cap a son Macià per ons ens trobam altres grupets com un de uns joves principiants que volien brega, o un altre que semblava sortit del túnel del temps, amb horribles bicis de 26 ( si, tristement ara les veim així ) i indumentàries tretes del covo de les ofertes permanents. Seguim pel també horrorós polígon de can Rubiol pel camí de Muntanya, travessam les vies i pels camins de son Verí i dels pixacans arribam a sa Cabaneta i ens desviam cap a ses Clotes per anar cap a Pòrtol i dirigir-nos cap el jardí d’en Ferrer on al final ens trobam amb l’impacient Tià. Agafam carretera de Sencelles per anar direcció santa Eugènia i fer el classic pas pel xalet. La idea ara, és anar direcció Algaida per l’embullós entramat de camins esquerra dreta esquerra. Després d’un petit dubar enfilam com toca i pel camí de son Pujolí sortim a la carretera Algaida Pina, on teniem la intenció inicial d’agafar el vell de Pina, per després tombar cap a Algaida i fer els camins cap a Castellitx, i d’aquí arribar a Randa. Però, entre que hem partit tard i hem tengut qualque avaria, el temps s’ens ha tirat a sobre i sabem que n’Andreu ens està esperant a Randa, per la qual cosa decidim tirar via directe cap allà, a sigui que cap Algaida, després un poquet del camí vell de Llucmajor i per la costa dels cabaios arribam a Randa. Un cop davant el celler, veim que serrà tasca impossible berenar allà ja que pareix que tothom ha tingut la mateixa idea, ruteros, triatletas y cinquanta mil moteros s’hi han plantat allà. Fins i tot això haurem hagut d’improvissar avui, el lloc per berenar. Ràpidament, però, decidim que la solució està a Montuïri a n’es Revolt. Com que el traçat és ràpid, això si, per carretera, en no res ens hi plantam, únicament que els més famolencs ho fan tot per carretera i els altres aprofitam el camins per dins les parce·les que duen al vial de servei. En es Revolt ens preparen una bona taulada pels onze que som. Alguns demanem el berenar clàssic del lloc que és el pa amb oli amb sípia, que és de fàcil digestió. El tema principal de sobre-taula és el que ja sabem tots. Bé, també la nova jugueta de n’Andreu, un smart Brutus full equipe. Ben berenats i ben atesos partim cap a la segona part de la ruta. Agafam el camí de son Mallol que ens deixa a la carretera que va cap a Pina, que la seguim fins arribar al creuer, on seguirem recta per la pista gravel (paraula que està de moda) que ens duu cap a Ruberts. Per aquí, qui porta la veu cantant és en Joanbike, que és bon coneixedor de la zona i a més se'l veu amb ganes. Els entrenos gravel amb en Miqui están donant fruit, pareix. Travessam la carretera de Sineu i tiram per la carreterona que ens deixarà a cas Canar. Tornam agafar camí, en aquest cas el camí de Montuïri, on l’hivern passat vàrem passar aquella crisi de fred que ens va tenir uns moments mal parats. Poc després feim un gir a l’esquerra ja que volem anar direcció Sencelles, camí que també es coneix molt bé en Joan. A la carretera de Sencelles Inca n’agafam un bocí per desviar-nos poc després cap a l’esquerra pel camí de son Creixell, o qualque cosa així, en direcció Biniagual, amb el corresponent embull que sempre ens feim per aquí, tot i que duim l’expert de la zona, un tal Pere. Al camí vell de Muro, poc abans de Biniagual ens ficam dins les vinyes Falcon Crest, ja que per el vist no posen cap pega per transitar-hi. A partir d’aquí, i ara si ben comanats per en Pere el Binialer, anam fent camins de camades de la zona fins, altra cop el vell de Muro i fins santa María. Aquí ens deixa en Tià, i al camí del raiguer en Pere. La resta, Vp, Bordoy, Joanbike, Biel, Jon i servidor de vostés feim la tornada clàssica per sa Bomba, Caülls i san Macià, ja amb les cames que noten la quilometrada d’avui. Com sempre que arribam per aquesta banda feim meta al bar dels povals, ons ens atiborren de patates i ous fregits. Total, poc més de cent quilòmetres i "només" 600 de desnivell, tot una decepció per segons qui.

El Procés. Hem començat aquest relat deixant entreveure els esdeveniments que han obert un debat dins del si d’aquest grup. Res a veure amb el procés autèntic, però si que a micromillonèssima escala el podem titllar així ja que una gran part dels membres d’aquest grup demanen canvis organitzatius per tal de no trobar-nos amb el que ens està passant darrerament. Com sempre, els intents de canvi tenen els seus adeptes i els seus detractors, els seus pros i contres, però pareix que la cosa no té volta enrera donat que el moviment pareix que té majoria. Esperem que les negociacions que començaran a partir d’ara es facin amb seny i enteniment i no acabem a cops de porra, bé de bidó en el nostre cas.