Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

miércoles, 18 de abril de 2018

Dissabte 7 d'abril. Pancaritat Plus.




Com cada any per aquestes dates, la tradició sectària diu que toca fer una ruta de patiment, sacrifici i resurrecció, i quin millor lloc per dur-ho a terme que una ermita? El nostre beat, a l’hora de dissenyar aquesta ruta, intentava, amb prudència, consensuar la ruta amb els seus escolans, qui li donaren el vist i plau, és a dir, cinq ermitetes i una cent trenta-quaranta quilòmetres, i a més, amb un dinarot pel mig. Perfecte! A més, li deiem alguns, com que enguany no tenim previst fer cap matada com els anys anteriors ( dues edicions de la 345 non stop, o la de 200, fat to far, ... ) vam dir, bé, serà aquesta la d’enguany i llestos. I no sabem si va ser aquesta expressió o una possessió demoniaca, però a l’hora de informar de la ruta ens trobarem amb un recorregut de nou ermites, 190 quilòmetres i tres mil de desnivell!!! Au, aquí teniu la patata calenta, i ja us arreglareu que jo no he fet els deures i no l’acabaré. Tàcitament, això èra el que ens venia a dir. Collons amb el beat! Pensavem nosaltres. Però com que som obedients amb la seva santitat, assumirem la penitència. Més va patir Crist, batualmón! Teniem per davant, doncs, Cura, Montisión, Sant Salvador (via Campos ¿?) amb regalet sorpresa del Calvari de Felantix, Santa Llucia de Manacor, Bonany, Sant Nofre, Consolació de Sant Joan, Sant Miquel, i Castellitx.

Així, doncs, ens trobam a les vuit a son Malferit ( si, devora el camp de Balears, per no perdre temps ¿? !!! ) Vp, Antón, Biel, Andreu, Mapes i aquest humil servidor. A Algaida s’ens ha d’afegir en Gerard que liat i tal i tal, bla bla bla, no pot arrencar amb el grup. Partim més o manco puntuals, bé n’hi ha tres que els hi ve de cinq minuts davant un fotimer d’hores i se n’adelanten, quedan més retrassats en Mapes, Andreu i Torné. No ens agruparem fins les costes de son Binissalom, germanor, si senyor! Ja per aquí, n’hi ha un que rebufa, n’Antón, que es justifica dient que porta un trancasso a sobre, si trancasso, no porrascasso.
 


 Seguim per son Mandívil, Punxuat, que està espectacularment florejat, i cap a Randa, ons ens trobam amb en Gerard, i enfilam cap a Cura, la primera del dia, per les draseres habituals, on de pas evitam el peregrinatge d’un munté de ruteros de pert tot. Un cop a dalt, segellam la cartilla i sense badar massa, tornam per on hem pujat fins a Gràcia, on agafam la trialera que ens du a can Pancuit. 
 

Després, camí des Pontarró, camí des Serral d’en Bessó, fins la carretera de Porreres, que la seguim amb aqueixa direcció fins el desviament del camí de son Frigola, que agafam, i que amb aquest sentit pica cap avall i es fa rapidíssim. Travessam la carretereta i seguim un poc per poc després agafar un altre tram de pistesta, el camí de sa font des Moreis, per després tornar a la carretereta d’abans. D’això es tracta, de fer el màxims trams de pistes o camins de terra, tot i que sembli més enredós, no hem d’oblidar que fem bici de muntanya. Seguim en direcció Porreres fins que poden agafar el cami des pou den Cota que ens deixa a peu de la pujada a Montisión, que es fa majoritariament per asfalt llevat de qualque drecera, ja que són camins que donat el fort pendent, són més de baixada. Tot i així, es fa el que es pot. Un cop a dalt, segon visat de cartilla del dia, i ara si, per camins fem la davallada, això si, evitant els trams descenders per no fer-nos mal, que ho tenim fàcil. 


Ens dirigim cap el poble, Porreres, mentre n’Andreuet ja prepara el terreny per fer la que serà la primera fuita del dia, i és que ha simulat una trobada amb els seus pares per acompanyar-los no sé on. Situació indiscutible idò, però no s’en anirà sense berenar, això si que no. Ambient festiu el que trobam a Porreres, i un acollidor baret amb ambient musical, on berenam estupendament. Mentre satisfem la fam, en Mapes, i per sorpresa de la majoria, anuncia que hem d’anar a Felanitx via...Campos!!! Aqueixa si que no me l’esperva! Si no hi ha cap ermita!, diu en Vicenç. Si, peró els camins valen la pena, ens argumenta. Tot i això, en Mapes planteja obviar el tram, però n’hi ha dos que diuen que el track és el track i s’ha de cumplir. També, els 190 han de sortir de qualque banda, no?

Fet i fet, són passades les dotze quan reprenem la marxa, i només duim una cinquentena de quilòmetres. Ja sense n’Andreu, agafam camí de Pedreres per, a un moment donat agafar a la dreta per dins una guapa garrigueta fins enllaçar amb unes pistes que en tendència a baixar ens enfilen cap a Campos. Però aquestes pistetes finals, ara descobrim que s’han convertit en asfalt, tot per arribar a unes cases de qualqú. Els que no creiem amb l’anada a Campos, amb aixó, encara hi veim menys sentit. Arribats al poble, agafam el recorregut que ja sabem, camí de son Xorc, per darrera el corté dels picolets, i després el vell de Felanitx, que transcorre amb la mateixa direcció que la carretera principal, alternan-la per un costat i l’altre, i d’aquesta manera anam per pistes, només trepijant un poquet d’asfalt al camí de sa Tortuga i al de son Mesquida. Començam a anar un poquet cuits, i es que també fa un poc de calor. Travessam el poble per enfilar cap el bonus extra del dia, el calvari, que per més inri no enfilam bé el camí ciclat i hem de pujar a peu per una empinadíssima escala entre mitjaneres.
 


Un cop a dalt, passam la fitxa i iniciam la baixada cap el camí de sant Salvador. Per aquí coincidim amb una excursió de guiris amb bmvés, que els anirem trobamt fins Manacor, cosa que farà sospitar en Biel sobre el track que duen. Arribam a les primeres rampes i ens senyam, a veure si ens serveix d’ajuda, perquè les dreceretes de sant Salvador tenen molta tela: fort pendent i pedra ganivatera clavada al terra, un autèntic destrossa cossos. Per cert, n’Antón ha dit que no puja i que ja ens veurem a Manacor, que el porrascasso, vull dir el trancasso no el deixa anar fi. També n’hi ha que a canvi de passar pel confessionari, fan la pujada per asfalt. Un cop a dalt, foto de rigor i segell al passaport, repostar aigua, i cap avall per les divertides trialeres del darrera el monastir, que per cert hi fa una pudor a fecals que no vegis, s’entén que no hi hagués ningú al berenador.
 


Reagrupament a les pistes de baix i sortim a la carretera de Portocolom on ràpidament agafam el camí des Fangar. Són devers les tres del migdia i ja tenim clars dubtes de que arribem d’hora per dinar en condicions. Intentam travessar la finca el més ràpidament possible i un cop a son Macià ens plantejam dinar aquí, ja que si ho volem fer a Manacor seran les tantes i ho haurem de fer a un mcdonalds. Per tant feim un periple per dins el poble fins que per alegria nostra trobam un restaurant amb menú de tumbet, entre altres coses. S’ens fa la boca aigua, i és que anem afamagats. Passen cinq de i mitja, i veim que la cuina tanca a i mitja en punt. No obstant, en Mapes fa una gestió dins el restaurant, i , després de consultar amb el cuiner, aquest respon que "està cansat", amb dues taules servides!! Amb cara d’incredulitat, ens aferram a un forn cutre on menjam un parell de cocarrois i pandanes estantissos i un altre bocata mixto. Després del decepcionant àpat reprenem la marxa per les dures rampes cap a les graveres de Manacor, on tornam a coincidir amb l’excusió motard. Duríssim tram que ens fa pensar amb el que encara ens queda. Un cop a la carretera de cales, en Mapes anuncia la seva retirada. Al final veurem que va fer bé. Els quatre genets de l’Apocalipsi que quedam enfilam cap a Santa Llucia i tal com ha de ser, arribar-hi no és cap regal. 
 


Visat de rigor i ens tiram per la baixada descender, certament assequible amb qualque punt delicat. Arribam a Manacor o feim una ràpida lubricació a les màquines i continuam per la ronda de Felanitx per travessar la ciutat. Ara toca agafar el camí de son Pou Nou, en direcció a na Borges, on un cop a la zona dels horts, dins la vall, començarem a sortir-ne per la part de les planes i la ràpida pista que ens durà cap a Petra. És un dels pocs moments on tenim sensació de velocitat, perquè la ruta és un continu de pujades curtes on la sensació d’avanç es poca. Travessam el poble i enfilam cap a Bonany, per asfalt fins que trobam el sender que fa un temps que està encimentat, cosa que li lleva gràcia, però que en aquests moments de flaquesa agraïm. 


Segell de torn a la cartilla i cap avall pel mateix camí, per després agafar el camí de l’Infern rumb sant Nofre, i ja ens coneixem bé el camí, repetxos, repetxos i més repetxos, ah! I els pinarets tan xulos que en aquests moments no ho són tant, el cansament no et deixa fer valoracions objectives. Ens anem apropant al proper cim, a la vegada que intentam apreciar le bellesa dels camps florejats. 
 


Sant Nofre el tenim també recent, i sabem que és una pujada curta però intensa i per tant un sobreesforç car, i a més el gestors de la ruta Vp i Biel ens recorden que encara queden uns setanta quilòmetres. Una altra fita al sac, i ja en duim...sis, set? hem perdut el compte, i procuram no pensar massa el que queda, tot i que un es fa la il·lusió de que un cop fet sant Miquel, ja està, només quedarà un tram de "només " quaranta quilòmetres favorables. Són petites estratègies psicològiques per donar-se ànims un mateix, perquè la sensació d’avanç és feble. Arribam a sant Joan, i tant de bo que dins el mateix poble tenim la següent ermita, consolació, però també suposa pujar... es que no n’hi ha cap que estigui a peu pla, cagondell? 


Foto de rigor, i moment d’aclaparament, quasi no hi ha llum i veim que la previsió horaria que teniem no es cumplirà, hem de telefonar a casa avisant del retràs, ens queden encara més de dues hores. Hi ha nervis però ningú ho fa saber, la processó va per dins, i és que encara ens queden cinquanta per arribar, bé al Gerard la meitat ja que aturará a Algaida. Seguim i ens dirigim cap a sant Miquel, que pareix que està aprop, però no, la cosa durà feina. Però ens sorpren l’enllaç fins allà, carreterona estreta, pista, i sender que d’una manera bastant directa ens hi apropa. L’unica crítica és un bocí de pateig que no ens esperàvem, però el problema és nostre, és que estam cansants. A la fí albiram la muntanyeta i com sempre, ens hi hem d’enfilar superant un bon pendent. Ja necessitam llum i tenim un handicap, només du focus en condicions en Vicenç, els altres duim els pilotets perquè ens vegin, i en Biel a més ulleres fosques. O sigui que anirem ben aplegadets per veure-hi el millor possible.
 


Ens apropam a Montuïri, i nova sorpreseta, hi ens hem d’enfilar a dalt de tot, i té unes costetes...! ara toca baixada i fa fret, per tant, ens abrigam i tiram cap avall, per anar a cercar el vial de servei i el camí cap a son Coll. No s’hi veu un pebre, i anam per una camí entre horts amb bassiots i molt tancat d’herba, amb els pilots que ens enlluernen. Aquest tram, fins Castellitx s’ens fa caòtic. Arribam de mala manera a l’ermita. Foto de prova, rostres derrotats. 


Després del que acabam de passar, i per no alentir més la ruta, i sense llum en condicions, decidim fer el que queda per via ràpida, carretereta de Binicomprat, Algaida i vial de servei cap a ciutat. Per raons òbvies, evitam el trams de terra i el barranc de son Gual, només tenim ganes d’arribar. Deixam en Geri a Algaida, i els tres que quedam ens tiram cap al final de la ruta el més aviat que podem. Així i tot, ens durá feina, no ens sobre ni un fil de força. A les deu i quart tocam meta. Foto finish gentilesa de na Beatriz que ha vingut a recollir n’Vp, pequè si no, encara n’hi quedaven quinze fins ca seva. En resum, 193 km, més de 3300 de desnivell fets a base de costetes, i una bona pallissa. Per enguany, ja hem cumplit.
 


FOTOS PANCARITAT 2018 



4 comentarios:

Charlybikes dijo...

Enhorabona als valents que acabaren tal penitencia,nomes els mes forts fisica i mentalment o poren asumir.
Salud i pedals!!
p.d.Toni,molt bona cronica.

tonimalsofrit dijo...

Gràcies, ens veurem aviat!

mapes dijo...

bona cronica, gracies toni per deixar-ne constancia. quem¡hagues agradat d'acabar-la, però les coses van con van.

tonimalsofrit dijo...

De res, vas fer el que vares poder, ben bé!