8,00 absents alguns dels mes fidels com en joan ,V.P, en miky i en torner i en canvi presents alguns que feia estona que no els veiem: els mega boys: jon ander amb una nova 29” i sergi amb una 26”, en daniTAN i en Rol, acabat d’arribar de Conca i els “semper fidelis”: pietro, moyos, bigel, frenando i mapes. Partim, carril bici carretera de Valldemosa, moli d’en terra i camí de la reial fins son espanyol i ses rotgetes, on em passat a un grupet de neo bikers. A s’esglaieta ens trobem amb els raiguerboys: largo, cecilio, raul, micot i una mica endarrere perquè l’havien rebentat n’anton. Pugem de bon rotllo fins s’estret i agafem cap a son brondo que el passem en “modus silenci”, per no destorbar la tranquil·litat del lloc.
Caminoi vell de Valldemosa fins a la depuradora i enfilem cap a la primera gran pujada, pel camí de sa baduia, amb les seves rampes infernals, ràpidament agafem cota i entrem dins la finca , de nou passem amb discreció pels primers trams de camí fins arribar a les temibles pendents que ens duen fins a sa comuna, d’allà pel tirany d’enllaç arribem al premi, la baixada fins a Valldemosa, on ens aturem a berenar a mol bona hora.
Servei ràpid i bo, encara que ens apalanquem una mica xerrant dels viatges. En Jon ens confirma que la “Titan” es una aventura per pijillos, que quan arriben al final de la jornada es troben al mig del desert tendes montades amb llits amb llançols, dutxes impecables i sopar amb taules amb mantells blancs, ben igual que els llits plens de puces i taules amb mosques que varem tenir per bolivia, o les rentades a llacs glaçats i tendes enfangades dels nostres ironbikers. En bigel no atura d’insistir que hauríem d’anar concretant quin serà el viatge llarg d’aquest estiu, que segurament serà a l’ortles.
Partim cap a s’ermita que la pugem per davallar fent una voltera considerable i agafar el camí nou de s’estaca. Aquí els “perros viejos” reflexionem de quantes vegades em vist canviar aquest camí, al principi estava envaït per la vegetació, desprès va anar millorant, en les turmentes del 2001, va quedar intransitables de tants de pins, que poc a poc varen anar desapareguent, amb les plogudes de fa uns anys va tornar quedar intransitable i ara crec que esta en el seu millor moment, realment fantàstic.
Ens aturem al mirador i directes cap a can miquel i na caterina de s’estaca, camí planer fins la carretera, que com sempre es converteix amb una prova de veure qui esta mes fort, això pels que estan be i un suplici pels que anem en coa.
Girem cap el coll d'en claret on comença de nou la davallada, avui per son Dameto i sense desviar-nos com sempre cap el camí des pescadors. Llegint el blog den kapax ens constata que varen passar per les cases sense botar barreres, així que avui ens atrevim a fer una assignatura que tenia pendent i baixem pel antic camí públic de Valldemosa -Esporles.
De totes maneres, com que el que volem es colcar sense mals rotllos, passem tots agrupadets i amb silenci, així que amb un minut ja no érem per allà i no hem molestat a ningú, si tots ho féssim així, evitéssim fer renou i no ens aturéssim vora les casses segurament ens aniria millor a tots. L’empedrat es magnífic, sembla que un estigui per biniaraix. Arribem al poble i li diem al Yerar, que ens havia aparegut per la pista de s’estaca ja que venia de lluc on havia dormit amb la familia, la “frasecita” que ens deia al principi quan ens coneguérem: “jo vaig ser dels primers a Mallorca que vaig tenir una mountain bike i vos puc assegurar que NO HI HA MES CAMINS” .
A Esporles, la desbandada, en sergi media vuelta arrosega en jon ander i els raiguerboys enfilen de nou cap a les seves terres, així que quedem el reducte palmesano que ens anem cap ciutat, pujant pel vell camí de s’ermita cap a son ferra, son malferit i Sarriá, arribant massa prest, així que ens aturem a prendre unes cervessetes en es ferreret. 65km i 1325 de desnivell.
