Aquest dissabte ens varem anar fins allà i passarem per alguns dels llocs mes emblemàtics d’aquest indret possiblement únic en el mon.
8,00 en el lloc de sempre, pocs però ben avinguts: frenando ( el nostre càmera oficial), bigel, moyos, torner, pietro, andreu, vp i mapes. La resta dels sectaris estaven escampats per tot arreu uns per bilbo, altres per andorra, altres estaven de semi baixa, i altres senzillament en un acte de fellonia i traïció s’envien anat amb altres grups mes pro... que fan voltes mes rapides però possiblement molt menys espectaculars...
Camí de la real, camí de son espanyol, ses rotgetes i s’esglaieta. Comença la pujada fastigosa per asfalt fins s’estret i de nou els magnífics camins de son salvat i el tirany que ens deixa darrera la cartoixa. Com que es prest passem de llarg pel poble i ens dirigim directes cap el camí de l’estret de son gallard. Es una manera diferent de pujar cap el Teix, tot i que hem de reconèixer que s’ha de caminar bastant. En estar en el pla del pouet sorgeix el debat de si continuar pujant tal com estava planejat cap el pla de ses aritges o anar via directa cap l’estret de son Gallard. Votació i guanya l’opció sensata, tot i que en bigel i en Vp s’hi oposaven.
Arribem al coll i iniciem la baixada, amb aturada intermitja al mirador de son gallard, on ens aturem a berenar. Allà ens apareix un grapat de guiris amb guia autòcton amic de n’andreu i en pere, que també fan aturada i envaeixen una mica la nostra intimitat.
Baixada fantàstica cap a ses ermites i d’allà fins a ca madò pilla. Ara comença el tram mes espectacular de la volta, el camí de sa torre que ens du des del mirador del Pi fins a Miramar.
Com sempre alguns encara no havien anat mai per allà i es sorprenen del pas increïble per davall les vaumes de la roca. Aquest tirany, no te res d’envejar dels passos dels Alps, amb la diferencia que en aquest sempre es te com a fons la mar.
Resseguim el cable que et dona una mica de seguretat i de nou continuem la davallada, deixem el desvio del camí nou de s’estaca i ens dirigim cap un dels llocs mes al•lucinats d’aquest territori, els pontets de la font coberta i d’allà cap a les escales que pugen per davall la vauma de miramar.
A dalt vora el mirador de sa ferradura enfilem el camí des guix. Quan passem la reixeta que barra el camí, veiem que esta plena de sang i a l’altre costat ens trobem un xotet que es veu que no feia massa s’havia enganxat amb els fils ferro i es s’havia dessagnat. Sempre la culpa de la pèrdua o mort d’animals es dels excursionistes, però segur que si allà no hi haguessin posat allò al mig, el xot ara estaria pasturant. Una llàstima no haver passat abans, perquè amb els anys que fa que rodem ja n’ hem desenganxat mes d’un.
Continuem la baixada vertiginosa per aquest camí que qualque anima caritativa a fet net, ja que feia uns anys que havia desaparegut quasi totalment. Pareixia feina nostre, ja que en alguns trams hi havia pasteretes com les que l’hi agrada fer a en bigel per delimitar el cantell del camí. Arribem a la zona de la caseta de banys de l’arxiduc i seguim l’únic tram que queda del camí de la mar. Segur que aquest també devia ser brutal. Missió complida hem davallat des de cota 800 a cota 0.
Ara malauradament hem de tornar a pujar. Camí de s’estaca, on ens apareix un ase una mica trabucat i carretera des port fins dalt. En arribar a la carretera general ens desviem cap a son Olessa, passem per davant les impressionants cases i seguim pels vials d’aquesta pseudo urbanització per agafar un bocinet del que queda del cami de son olesa a la font de sa cova, tot i que nosaltres sortim per la urbanització george sand. Fins el mirador dels coloms, guaitem i continuem la marxa.
Un altre boci de carretera fins arribar al coll d’en claret, de on ens fiquem dins d’urbanització fantasma de nova Valldemosa, confiant que a ningú se li acudi ressuscitar aquesta urbanització amb el nou decret del govern. Entrem dins l’alzinar i comencem la davallada fins que en Vp desllanta i mig cau. Intenta inflar però no va be i te que posar càmera. Aquesta bicicleta ultra light i ultra cara, falla mes que una escopeta de fira, per no xerrar del renouer que fan els frens que per molt lleugers i cars que siguin a mi m’haguessin amargat la volta. Ens agrupem a la carretera i d’allà cap el camí dels pescadors, que baixem ben aviat. A Esporles en frenando ens abandona ja que li fa mal el genoll, i per això s’acaba la filmació de la volta. Com sempre ens embullem una mica pels carrers del poble cercant el camí vell de l’ermita, que a la fi agafem com sempre passant en direcció prohibida pel davant la benemerita. Coll de son ferrà, son malferit i Sarrià. Objectiu aconseguit a les 14, 30 a Palma, que si no hagués estat per les averies haguessin pogut ser les 14,00 amb 67 km i 1700 mt de desnivell.
http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2649961
Sortida habitual cap a son Macià , amb un ritmet una mica excessiu per una volta que és preveia de mes de 100 km. En es Caulls, el track que havíem dibuixat ahir vespre indicava que teníem que travessar una bardissa per entrar en el famós sector urbanitzable d’aquesta finca, però avui ens hem trobat que desprès de mes de deu anys de contenciosos han decidit tornar a llaurar tota la zona. Bona noticia, pareix que desisteixen. Ara nomes fa falta que google maps esborri el viari, que no se per quin dos cèntims, va dibuixar damunt un lloc que mai ha estat urbanitzat.
Sortim de la depressió del torrent de Solleric, que en aquest redol es diu de Sencelles, i anem a cercar el petit altiplà de Morelló. Avui les calderes van a tota maquina i tot i que sigui prest, un, ja comença a pensar amb el berenar. Cas Canar i via directa per carretera fins a Ruberts. Passem per davant les cases que aquesta setmana el jutge ha tornat a recordar que s’han de demolir, mentre el batlle està cercant la manera de regularitzar-les amb el nou “decretasso” de territori, que segurament servirà per legalitzar totes les malifetes de l’illa. Camí vell de Montuiri que va pujant suaument seguint la traça del torrent de Pina. Mentre, aquest narrador, intenta fer qualque foto, però amb el ritme que avui es du, quant un va a disparar, ja no hi ha ningú. L’únic que aconsegueix es quedar despenjat amb el renou dels frens de disc, que teòricament haurien d’estar reparats ...
Arribem al hostal de Montuiri i allà ens trobem que hi ha un munt de bicicletes, es a dir, que està col·lapsat de gent. Propos que anem en es revolt, però en Joan ens surt amb l’autenticitat del lloc i “bla, bla, bla”. Com que aquest narrador anava una mica cremat, acabem la discussió amb el meu típic “capdefava”. Una hora desprès, aconseguim partir. En Miky, ens fa veure, que això dels berenars s’hauria d’anar acabant, i es que realment, abans, no era norma i optimitzàvem bastant millor el temps. Crec recordar, que el que ens va induir a aquest petit vici, va ser en Tolito Calafat, que mai duia berenar.
Al reiniciar la marxa en Miky comenta que li fa molta peresa tenir que pujar per Gracia ja que es tot asfalt i te raó. Però es que ahir, quan es pensava la ruta, ens feien falta els savis consells d’en Cecilio. Però encara estam a temps. Així que mentre en Joan m’ajusta la pinsà dels frens de disc, aquest narrador proposa un plà B. Cada un es bo amb lo seu, en Joan en mecànica i aquest narrador, cercant alternatives ( avui curiosament no m’han dit que havia tret les tisores). Continuem la marxa, ara cap a son Coll i Castellitx. En girar per anar cap a les cases d’Aubenya ens trobem que les barreres que sempre havien estat obertes , ara estan tancades, així que reculem i posem en marxa el pla B1. Arribem a la carretera de Montuiri i recuperem el pla anterior i comencem la pujada de Cura.
Primer per magnifiques pistes dins l’alzinar i desprès pel tirany que es deixa pujar bastant llevat d’algun boci que l’hem de fer a peu. Les vistes a dalt son impressionants, ja es veuen les bolles i amb un no res coronem. Foto de rigor i comencem la davallada pel camí del “Randino”. Es nota que la gent ara ja hi passa mes, ja que el trespol està bastant consolidat, tot i que com diu en Jeroni, ja li tocaria una repasadeta a les branques. Als túnels, en Jonander entra i desapareix i ens demostra que es mes ràpid anar per dintre la muntanya que pel tirany de fora.
Ens agrupem a baix i via directa cap a Randa i d’allà pel camí vell, arribem per terra fins Algaida. Carretera de Sencelles, que la seguim uns kilometres, fins entrar als camins de la zona de Son Matet. Diuen que aquesta trama que esta esbiaixada respecte la carretera vella de Sineu, es anterior a aquest camí que construiren els reis de Mallorca i que possiblement sigui una parcel·lació Romana. El que està clar, es que els soldats de la centúria no el colonitzaren com ho han fet els “domingueros” de caseta. Ja dins terres Teujatanes, en Miky ens abandona ja que diu que li fa mal s’Agulleta. La resta ens dirigim cap a les olleries on agafem cota per entrar en la vall misteriosa de ses coves. Aquí, la gent ja comença a anar una mica tocada, sobre tot en Salvador, que passat son Segui ens abandona. A Portol en Jonander i en Joan, com que tenen presa, parteixen via directa cap a ciutat. Mentre els que quedem ens aturem a prendre una cocacola: en fran en el forn i els altres, a un lloc tan habitual, com una carnisseria.
Via directa cap a Sa cabaneta, ara ja no anem de floritures, fins a son Veri, i d’allà, camí de muntanya, on aquest narrador abandona el grup que ja nomes els hi queda anar per son Macià per arribar a Ciutat . La causa de l’abandó, són les ganes de cercar una alternativa per acabar la volta de manera totalment circular. S’ha aconseguit resseguint les zones verdes del que hauria de ser el gran corredor verd del torrent de Coa Negra, tot i que per passar d’una banda a l’altre del segon cinturó s’ha de passar per un pas d’un metre i mig d’alçada que es el que empra la gent de ses cases noves per anar a peu fins Alcampo.
Una petita ajuda. Per cert a la darrera foto tambe es veu en Blando vell, quantes rodes ens va centrar aquest homonet. En el cel sia. 
Parada e Estellencs para reponer fuerzas, 6€ incluidos los cafés (lo conseguimos sin el Becari, ningú donave dos duros). Dos abandonos mas Ferrando y uno de los suyos, ya solo quedamos 8, tomamos los tramos del cami vell de andratx y después del coll de Sa Gramola hay confusión y Toni T, Yerard y VP que se habían adelantado deben recular para tomar el desvío hacia Sa font que había indicado Mapes, Bigel nos hizo de guía y no se equivoco, ya en Sa coma primera petada Toni T. Va justo de fuerzas, precisando de parada y reposición alimentaria, aquí aprovecha Jon y un extraño que hasta ese momento nos había estado siguiendo y que incluso había osado a berenar con la Secta, para abandonar. Quedamos 6 nos dirigimos hacia Galatzo y cami den Cecilio sin Imprimir un gran ritmo, pero a pesar de todo llega la segunda y gran petada que corresponde a Pere (que habrá estado haciendo por Sierra Nevada?), parada obligada en puigpunyent para que Pere tome algo del súper, no hay foto pero si testigos, SE COMIÓ UN DONUTS. Ya desde Puigpunyent por carretera hasta Palma.
by galera.
Un poco de carretera dirección Porreres y empezamos las pistazas rápidas sube y baja hasta Villafranca, que la atravesamos para iniciar el ascenso a Bonany. Durante el recorrido Rol me había dicho que no veía como podían salir 1000 mt de desnivel, ahora lo estaba comprobando.
