Orient, sbt 23 nov

Durant la setmana en la que ningú va poder sortir a entrenar llevat d’en Gerard que ara surt cada dia, els “amotinats del caine” varen estar elucubrant la ruta que volien fer, es veu que ara toca encalomar-se als llocs mes alts de la serra encara que tinguem que patejar i patejar, així sonen noms com es pas des jou, sa serra, alfàbia,etc, llocs increïbles, però en dos denominadors comuns: “pateo i caçadors“ Si el primer es soluciona a base de paciència, el segon en aquest moments  es difícil de sortejar sense acabar en un enfrontament i en base a això, aquest narrador va aturar als amotinats invocant a la prudència. 

Tot i això, el cap de bandolina va estar remugant tot el temps, - si tothom ara es fica per tot i poc els importa que sigui  temporada de caça, perquè nosaltres no podem fer el mateix-. La  seva teoria es fonamenta amb la  massa critica, - som ja tants els bikers, que al final guanyarem, ja que no es pot aturar a una multitud-. La veritat es que no se com acabarà això, però ara per ara, crec que anem perdent (a s’Estorell els March s’han cansat de les bicicletes, l’Ajuntament  de Mancor elimina del seu catàleg de camins públics els camins que van cap a sa font garrover i bianiatzem i els  propietaris d’allà ara tampoc ens volen deixar passar, cas secretari, etc, etc). 

Però “ tu asesina, que nosotros quitamos la sangre “. Primer uns es peguen bañitos a cas bergantet i ho mostren per internet i  desprès hem de venir nosaltres a intentar desfer la malifeta. Tanmateix, per molt que discutíssim no ens haguéssim posat d’acord,  ja que  en l’únic que coincidíem era en que son millors la galetes d’oli de Muro que les d’Inca.

Però be, com que  això era la crònica d’una sortida retornarem a prendre el fil.

8,00 a on sempre un bon grapat de bikers “sensats”: bigel, vp, fran, andreu, kiko, lluistatoo, joan,  mapes i dos convidats d’en Aldo ( que va fer de capità aranya ja que al final no va venir) partirem cap els camins des rafalot,i caubet per arribar a Bunyola a on ens esperaven els raiguers : yerar, largo, anton, raul i micot. 

Ja tots plegat iniciarem la pujada cap a la comuna primer per la pista principal i desprès per la coma d’en cupí, que la seguirem per tots els tiranys fins arribar quasi al punt mes alt de la pista del penyal. Desprès de agrupar-nos iniciarem la baixada cap el coll des picó en que uns tiraren per el tirany de baixada i altres crec que de manera errònia férem la voltera  per la pista.

Allà n’Andreu  va fer un petit xap a la coberta, i tot i que intentà anar inflant al final va tenir que acabar posant càmera i per això el deixarem amb en kiko perquè anessin directes per carretera fins Orient arrossegant amb ells en Nilo i el seu amic que es veu que tenien pressa. Desprès de la magnifica baixada de ses clavegueres ens tornarem a agrupar tots i com que ja feia molta estona que els de davant estaven esperant, no anàrem a guaitar al salt des freu que segur que estava espectacular. 

Així arribarem a Orient per son Palau, a on també ha aparegut una nova barrera. En entrar en el bar, desprès de que l’antipàtic cap quadrat alemany que el gestiona ens remugues perquè  col·locàvem les bicis prop de la porta, comença a ploure. Així va estar mes d’una hora caient un petit diluvi amb qualque moment de calabruix que deixà els cotxes mig blancs. 

A la fi aturà i reiniciarem la marxa, de nou es produïren dues desercions mes, en aquest cas foren n’Andreu i en kiko. Els altres continuarem per carretera fins que agafarem el magnífic tirany del castell, que el seguirem fins a la pista de ca ses bieles que ens deixà ben davant de l’entrada de Solleric.

De presa i corrent anàrem a cercar el GR perquè no ens poguessin dir res, ja que segons la propietat, la unió de les cases amb la carretera es un camí privat. Com sempre ningú vol aclarir per on continuava el camí que tal com el seu nom indica  tenia que arribar de qualque manera fins a Orient. 

Desprès de que en lluistatoo ( bona incorporació recent al grup  que crec que s’ha adaptat molt be al nostre tarannà ranci) ens tanques la barrera de les cases iniciarem  la baixada pel camí a on també varen estar a punt de prohibir-nos rodar. En arribar al gual del torrent, en Fran ,va entrar-hi descontrolat, tal com sempre sol anar,  i va aterrar dins l’aigua sense major conseqüència que la pèrdua  de l’orgull  al veure que  tothom se’n  reia de ell.

Ja sense mes incidències tirarem cap a Alaró  a on veient que el cel es tornava a encapotar varem decidir anular la pujada a cas secretari i tornar ja via directa cap a ciutat per la carretera de sa taulera i els clàssics camins de son Pizà i son Macià.

68 km i 1200  mt de desnivell.