Desprès
de nombroses setmanes sortint arran de ciutat ja tocava fugir una mica
enfora, per això, sens dubte el millor
lloc es la Serra
de Llevant. Així es proposà una volta que intentava fer el màxim de camins de
la zona i com no podia ser d’altre manera, fent un circuit en el que mai
es passi per el mateix tros.
8,30
estació de tren d’Artà, primera convocatòria que com es normal en aquest país
es un simple formalisme ja que la gent arriba mes tard, en aquest cas també generat
per n’Aldonopucvenir que va fer moure tots els dispositius de trasllat.
Així
eren quasi les 9 quan realment partíem cap a la carretera de cala torta per la
que pujarem fins el coll des racó. Allà comença la diversió amb la davallada de
les magnifiques pistes de sa Duaia en un paisatge grandiós. En arribar al fons
de vall no seguirem cap a les cases seguint la pista principal sinó que
tombarem a la dreta i ens ficarem dins una vall secundaria bastant tancada i
amb un aspecte una mica desolador, ja que era una de les zones afectades pel
gran incendi d’aquest estiu. Pareixia que la pista tenia que acabar en un cul
de sac i efectivament així acaba però nosaltres en un moment donat tornarem
tombar cap a l’esquerra seguint un tirany una mica confús al principi que aviat
es confirmà amb un autèntic camí de ferradura i que còmodament ens pujà fins a
dalt de la cresta de la serra a on poguérem veure tota la vall de sa mesquida.
Iniciarem la davallada primer per camí de ferradura que desemboca aviat en un de carro i en un moment arribarem
prop de les cases de sa mesquida de dalt, per on passarem amb la màxima
discreció i partirem ja per pistes direcció Capdepera, en arribar a la
carretera seguirem amb la mateixa direcció però immediatament tombarem cap a
son Jaumell per aixi agafar la
carretereta que desprès es convertí en pista i que en deixà a cala Agulla. Nova
pujada que tampoc férem pel camí principal sinó que ens tirarem pels tiranys de
l’esquerra i així pujarem fins el coll de marina per caminois mes tècnics i
divertits que la pestosa pista principal. En un moment arribarem a cala
mesquida a on com era de suposar no aparegué en tibu que havia estat convocat
allà, però ja sabem que aquest es un esperit errant, “sense pàtria ni bandera”
que apareix i desapareix com els seus
cans rodamóns. Continuarem la marxa amb
la tradicional pèrdua i dispersió del grup pels camins entre cala torta i cala estreta
fins que ens agruparem de nou a la barrera d’es matzocs. Baixada tècnica fins
la platja i pujada fins a la torre a on ens aturarem a berenar.
Allà aparegué a
la fi el tibu i així poguerem reiniciar l’excursió. De nou pistes divertides de
baixada cap a la font salada i l’arenalet d’aubarca. Allà ens férem alguna foto
en aquest racó paradisíac i ens dirigirem cap a la gran pujada del dia. “l’esquena
llarga”. Al principi la pista tot i que
te pendent es pot pujar còmodament, però en arribar al refugi dels oguers,aparegué la pedra
descarnada i cada un puja com pogué, tot i que n’hi va haver uns quants que
feren un cero, entre ells en yerar amb la seva flamant 27,5.
Així arribarem al camí
dels presos i en un moment passarem pel campament dels soldats, manera
mallorquina per evitar el nom de camp de concentració que veritablement fou
allò. Allà agafarem el camí antic que
empraven els presos mentre els obligaven a construir la pista principal molt
mes devertit i arribarem uns seguint tot el recorregut del gr i altres agafant
un boci de carretera fins l’aparcament de s’alqueria vella. Allà baix de nou en
tibu ens sorprengué, ja que quan s’enterà que nosaltres continuàvem la volta
cap a les cases d’aubarca i per tant encara ens quedaven dos colls, decidi
abandonar-nos amb la frase “ el hinvierno
es mas tiempo de bares”.
Així iniciarem la pujadeta bastant còmode fins el coll
des verger per entrar de nou a una de
les valls mes espectaculars d’aquesta serra i poder arribar a les cases d’aubarca.
Darrera pujada pel coll d’aubarca, amb un paisatge que sembla una morrena d’una glacera, tot i que sigui producte d’una
antiga cantera i darrera baixada fins a
la barrera de son Puça. Allà tinguérem que esperar una bona estona ja que es
veu que n’anton va punxar la roda de la seva 29 de prova. En un moment i de bon
rotllo arribarem a Artà i com que era prest ens aturarem al bar a prendre una
bona cervesa. 54 km i 1400 mt de desnivell.
PROXIMAMENT VIDEO DE LA VOLTA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario