Alguns
dies quan al final de la volta vas pensant per on has estat, te n’adones de que has passat per un munt de llocs i potser per això et sembla que el mati està molt lluny, que va començar ja fa molt de temps i te n’adones
que has desconnectat totalment de la rutina quotidiana . Aquest dissabte va ser
un d’aquets dies en que la varietat d’indrets i camins feren que al final et pareixia que feia
moltissimes hores que colcaves.
8,00 lloc habitual 12 sectaris: rol, fran, yerar, raul, pere,
bigel, jetronic, torner, miky, vp, andreu i mapes mes en f fortuny partim per asfalt cap a
Puigpunyent. Al principi a un ritme que a alguns ja se’ns entravessava però
que desprès s’ha normalitzat. Com que la darrera vegada que havíem estat per Puigpunyent pujarem cap a Galilea per son net, avui decidim pujar per Conques i així gaudim de les
magnifiques vistes del poble amb el Galatzo al seu fons. Desprès de les duríssimes rampes formigonades comencem
el tram del tirany que avui estava totalment genegós i per tant hem tingut que
fer molts de trams a peu. Arribats als vials de la urbanització rodem cap a
la cra que la travessem per anar a cercar el darrer boci del camí vell de Calvià.
En arribar a son Cortei desprès d’un bocinet
d'asfalt ens tornem enfilar cap a la part alta de Galilea passant
per la casa de neu i els molins d'aquest poble.
Ja hem coronat la primera punta del
dia així que iniciem la davallada per la pestosa pista descarnada a on es molt facil fer una
derrapada que pot acabar malament i desprès per el magnífic camí d’en
cecilio. Com ja es habitual ens aturem a la plaqueta i ens feim la foto de
rigor. Continuem la davallada i en entrar en es Ratxo, en miky decideix anar a
cercar esclata-sangs i es tira de
cap per dins les mates ( en altres grups
en això li diuen cercar euros ) . Surt de l’agre sense majors incidències i
continuem ja per pista còmoda fins a ca l’amo en Biel.
Sortim de Galatzò i en
Rol decideix tirar via directe cap al berenar per aixi intentar arreglar el
"parxe" que es veu que duia. Entrem dins son Claret i anem seguint els pilons
blau grana per els magnífics recorreguts que han senyalitzat els del hotel.
Quin bon rotllo¡, Que distinta seria Mallorca si tos els agroturismes i hotels
rurals seguissin el seu exemple. Quan ja ens acostem al poble els de davant s’obsessionen
en seguir les marques blaves quan per arribar al poble hi ha que seguir les
granes. Aixi els de davant acaven irrebocablement al torrent mentre que els de
darrera arribem com uns senyors fins ben al mig del poble. Hem anat des de
Galilea fins es Capdellà tot per terra i nomes travessant un moment la carretera.
Desprès d’un bon pa amb oli ( en el que li llevem la ceba per no menjar-ne
durant la resta de volta) i un bon cafè
reiniciem la marxa cap a la vall verda. Magnífics camins per aquesta estranya
vall en que no pareix que estiguis al mig de Calvià. En arribar a la cra de
Peguera agafem el caminoi idiota que feren per els vianants i en el que no ens
hi volen. Que poc els hi hagués costat fer-lo una mica mes ample perquè també
hi poguéssim passar ciclistes i vianants ¡.
Arribem a Peguera i tombem per la ronda a on ens
topem amb les obres del gasoducte que vagis per on vagis sempre te’l trobes.
Comença la segona pujada del dia, ara per uns divertits i exigents singletracks
que ens fan pujar fins la pista que bordeja la talaia de Peguera. Allà ens
topem amb senyals indicadores de que estem en una zona de recorreguts per a
mtb. Es una pena que una cosa que ens tindria que deixar contents ens deixi un cert mal gust de boca en llegir com
anomenen els recorreguts: loca-loca, el burrito, la corta, recto, supermercado
... Basta mirar un mapa topogràfic de la zona per descobrir que el redol te un
munt de topònims i que no fa falta inventar noms absurds , per no dir horteres. Un recorda per exemple els noms de les pistes de Gran Valira o Vall Nord i allà
tot son noms propis del lloc o com a mínim noms d’animals de la zona. La diferencia entre allà i aquí , es que ells estan orgullosos de ser Andorrans. Quan un
poble oblida i perd les paraules (la seva toponímia), perd la seva identitat.
Tot i això, "disfrutem"
dels caminois “enduretas” i arribem fins a la cra d’Andratx que la travessem
per iniciar la darrera gran pujada del dia, la torre del cap Andritxol. Desprès
d’una petita pèrdua agafem el camí bo i anem pujant per els exigents tiranys
que ens duen fins el vell camí de la torre que gracies a Deu es pot fer de
manera integra ja que ningú s’ha atrevit de nou a aixecar la reixeta que va
manar posar na schiffer i que el
mutilaven seguint la partió de la finca. Nova baixada fins al caló del
monjo i iniciem el retorn.
Comença a ser una mica tard i les cames ja no estan
per massa alegries, així que anem cap a Santa Ponça per el passeig Calvià. Allà, aquest narrador se n’adona que darrera seu ve
l’home del “mazo” que es queda amb ell mentre la resta del grup a poc a poc s’allunya.
En arribar a Costa de la Calma, ja tot sol, top amb en Miky que s’ha aturat a la
benzinera a carregar aigua. Així partim cap al torrent de Santa Ponça a on ens
adonem que el grup encara no ha passat per allà
ja que ells han anat per els tiranys de ses Rotes. Iniciem la pujada per aquest
idíl·lic paratge, avui una mica fangós i en arribar quasi al final som
neutralitzats per el grup.
De nou en miki se n’adona de que va punxat i
que la càmera que havia posat ara també perd, així que torna a desmuntar i es posa
a reparar. Com que el senyor del "mazo" ja
era plenament pressent i veient el que encara quedava, aquest narrador decideix
partir amb la seva carrega, cosa que incita a en yerar, en jeroni i en pere també
a continuar ja que no volien sofrir durant la pujada tot i l’enfado d’en Miky. Aviat els
tres desapareixen per el davant quedant aquest narrador en terra de ningú. Per
darrera es veu que la pua que genera els problemes no es bona de detectar ja
que tot i suposadament haver reparat al cap d’una estona en miky torna a perdre
aire convertint la tornada amb un suplici.
En arribar al coll des Tords, els
tres de davant ja estan cansats d’esperar i aquest narrador com que ja veu bellumes
decideix continuar ja que necessita urgentment omplir amb qualque cosa el dipòsit.
Així al final arribem al Ferreret quan t també arriba en Raul que ens indica
que la resta ja s’ha dispersat. Així que ens quedem els cinc a prendre una
cervesseta i a devorar patatilla per així
poder arribar fins a casa amb un poc de dignitat. Bona Volta tot i que en Miky
clama venjança per haver-lo deixat. 86 km
i 1600 mt de desnivell.
1 comentario:
Bona volta, aixó ja comença a anar,avui la he fet cencera.
Així com ens tanquen camins...en mapes ens obri d'altres,molt xulos els nous caminois d Calvià i els de Capdellà.
Publicar un comentario