sectamtb: ALPS 2018: VOLTA AL CHAMBEYRON. (III)

11 agost

D4: Chiappera - Ceillac por Col de Mary y Col Girardin
D +: 1800 m - D-: 1800 m - 40 km

Començarem el quart dia amb ganes i per terreny que ens era una mica conegut, be concretament es veu que hi havíem passat, però l’únic que en tenia records era en Joan. Per aquest narrador, el camí era completament nou ja que a mes de que feia molts d’anys que passarem per allà, ho férem en sentit contrari.

Començarem a rodar per una carreterona que anava agafant cota ràpidament mentre veiem avall un magnífic camí planer vora el riu. Aviat la carretera es convertí en pista que seguia pujant mentre veiem que havia estat bona opció anar per allà, ja que el camí de fons de vall, de cop i volta, pujava tot el que no ho havia fet per ajuntar-se amb el nostre, tancat un circuit a on acabava la pista bona i començava la típica strata militare que ens anà acompanyant durant tota la pujada.

Així, a poc a poc, anàrem pujant els distints graons de la vall mentre deixàvem enrere la mítica roca Provenzal , autèntic mite dels escaladors. Com qui no vol la cosa arribarem al coll de maurin o mary (2641) amb les restes del que degué ser una glacera.

Allà com que no teníem cap carta per enviar ferem volar el dron, deixant de banda la bústia mes alta d’Europa en la que regularment encara es recull el correu.

Iniciarem la baixada, que com ja era habitual al principi era perfectament ciclable i a mesura que anàvem davallant,segurament a causa de les torrentades, es feia mes tècnica.

Ja de nou en terres franceses anàrem davallant fins arribar al nostre conegut riu Ubaye en el poble que està mes a prop de la seva capçalera que es Maljasset. Allà ens aturarem al seu gite a on un jove espanyol feia de cambrer i ens explicà que tindríem que esperar una mica ja que ells començaven a dinar.

Així ens donaren de beure i ens menjarem el bocata que dúiem per si de cas no trobàvem res obert. Quan el jove valencià havia acabat ens van venir a demanar i varem decidir completar el dinar amb un poc de pasta que pensàvem compartir llevat d’en Fernando que estava molt afamegat i va demanar una ració completa per ell. Molt bona pasta i en el seu punt.

Abans de partir i apetició del valencià, en fernando tornà a treure el dron i va treure un parell de fotos aeries del Gite, mentre els veïnats de la casa del costat li llançaven aigua per allunyar-lo. Ineludiblement teníem que partir i el que ens esperava era la pitjor pujada del viatge, però o fèiem el coll Giardin o ens anavem per carretera amb un recorregut de mes de 50 km amb el coll de Vars al mig i la terrible pujada de la carretera de Ceillac.

Començarem la pujada i les premonicions es feren certes, allò pujava de valent i a mes, a mes, per una vesant sud i sense arbres. Aviat en fernando va a començar a dir que s’entornava per avall i en joan amb una de les seves geniades, li agafà la bici i l’encolomà per amunt.

Tanmateix l’únic que va aconseguir va ser que aquest tingues que davallar de mes amunt i amb un estat bastant deplorable, ja que estava suant segurament a causa d’un petit tall de digestio que li fe pujar la febre. Deixarem en fernando quan ja haviem fet el pitjor i a poc a poc, l'encletxa per la que haviem pujat es va anar convertint en una vall amb els seus clàssics graons i de nou en un paisatge d’una immensitat difícil d’explicar que et posava quasi amb catarsi al so de les marmotes que s’anaven creuant per davant nostre.

A la fi arribarem al desitjat coll i de nou ens quedarem bocabadats amb la vista del llac de sainte Anne. Ens costava decidir quin era el mes epectacular de tots els que havíem vist. Com ja era habitual, la baixada de nou era perfectament ciclable si un tenia molta seguretat en si mateix, cosa que no es el cas d’aquest narrador ni d’en Joan que s’havia quedat sense pastilles de freno de darrera.

Així, anàrem baixant prudentment fins arribar al llac i al capelleta de devora. Com que teníem una mica de presa i les pastilles de fre dels altres tampoc no estaven per tirar cohets, decidirem baixar via directa per les pistes d’esqui, que tot i ser amples, no eren precisament planes. Arribarem al fons de vall i en bordils en fran i en joan miquel tirarem directament per carretera, mentre en joan i aquest servidor anàvem rodant per un magnífic tirany paral·lela carretera per dins al bosc que ens acostà a l’últim regal del viatge, la famosa cascada de la Pisse de mes de 280 mt d’alçada a on els escaladors de gel cada any venen a pujar per les seves capritxoses formes.

Arribats al refugi iniciarem l’operació rescat, buidarem la furgo de trastos , carregarem les bicis i en joan , en bordils i el randino partiren per avall mentre aquest narrador i en fran entravem els trastos i ocupàvem de nou l’habitació. Unes tres hores mes tard arribà la furgo amb en fernando amb un semblant pàl·lid d’esgotament.

Quan la gent ja acabava de sopar entrarem els espanyols tardons i prenguérem el darrer gran sopar en els Alps, abeurat aquesta vegada amb vi de botella i no de “pichet”. Volta nocturna, aquesta vegada per l’autèntic poble, amb tendes i bars que en aquella hora ja estaven tancats mentre el cel s’il·luminava amb focs d’artifici per tancar un viatge inoblidable i en el que feia temps que no regnava tan bon rotllo entre els components sectaris.

Dormir: Gite les Baladins 1/2 pensió 41 € (pagats 147,55 €)

Tel 04 92 45 00 23

http://www.lesbaladins.com

12 Agost

Cotxe : Ceillac - Barcelona 706 km 8 h

Barco: Barcelona 23:00 arribada Palma 6:45

Iniciarem el retorn capa a la vida rutinària berenant a hora de Senyors. Despres recollirem les nostres boses i tots cap a la furgo. Quan davallàvem de Ceillac, un pensava que s’estimava mes haver fet el pas que férem que tenir que pujar la carreterona que va fins allà.

El primer objectiu del dia era aturar-nos a qualque lloc a on comprar algun record per la familia. Aixi, ens aturarem a Savine le Lac i despres de comprar els tipics souvenirs de menjar o samarretes, reiniciarem la marxa riu avall. Mentre anavem perden altitut i anaven pujant les temperatures. A l’hora de dinar, ens aturarem a un Mac Donald de no se quin poble i en arribar al país de la pell de brau, ens aturarem a la porta Catalana, que tot i que a la resta de membres del grup no els hi deia res, a aquest narrador li agrada per ser una area de descans d’autopista amb una forta carrega simbolica de l’arquitecte Lluis Sert. Aquest fou l’autor també del pavelló de la república a on s’exposà en plena guerra civil el Guernica o de la fundació Miró de Barcelana.

Arribarem sense cap entrebanc a Barcelona, aparcarem la furgo al aparcament per embarcar i encara ens donà temps per anar a sopar a un xines del Paral·lel. Partirem cap a Ciutat sense cap incidencia mentre alguns ens acomiadavem del viatge a la terrassa disco del vaixell.

Ara ja nomes queda el record d’aquest magnífic viatge i agrair al Randino la seva impagable feina com cada any de fer totes les reserves per dormir i gestionar els pagaments. A en bordoy per la seva implicació i per la furgo que ens ha obert una nova manera de viatjar. A en fernando per les seves imatges de Dron i per dur el fons comu del grup.

A en joan per fer de mecànic oficial i copilot amb el seu gps i a en Fran per ser l'interpret en angles i sobretot per informar-nos puntualment de tots els segments de Strava que varem fer cada dia.

Moltes gracies a tots i fins l’any que ve.

ALBUM FOTOS VIAJE