PER ESCORCA. S25jn

Crònica políticament incorrecte, avui rebrà tothom així que demano disculpes aquí molesti, però empraré aquesta narració per desfogar-me una mica.

Avui el millor hagués estat no sortir, la ruta proposada a darrera hora intentava ajustar-se a distintes demandes, uns volien partir prest com l’altre dia però a altres no els hi anava be. Volíem un lloc fresquet i que defugis dels clàssics voltants de ciutat. Així es fa una proposta amb tres convocatòries distintes: 7:00 lloc oficial de sortida, 8:00 estació tren Palma i 8,40 estació de lloseta on ajuntar-nos els que arribaven colcant de Palma, els que venien en tren, els que venien en cotxe i els del raiguer. Lloc fresquet: els boscos de Lluc.

A l’hora de partir aquest narrador que anava a la primera convocatòria, veu que les sabates estan ja per tirar, ja que quan varem canviar de tenda i encara no havia arribat en Joan, em vaig deixar assessorar per un venedor que en va enroscar el que tenien en aquell moment i jo tan “coio” vaig comprar unes shimano, tot i que ja fa molts d’anys que les hi vaig fer la creu, però vaig pensar que a lo millor havien millorat. Nomes les he emprat unes 10 vegades i la sola ja es desferra. El cas es que fa 4 setmanes les mavic razzor que sol emprar també van dir adeu i en vaig encarregar unes altres però com que no tenien el meu numero he estat esperant com un beneit, ja que segurament anant a Manacor segur que ja les tindria. El tema es que l’importador ha desaparegut i no les poden dur, en demano un altre model, que ni tan sols m´he provat i encara esper. Així que de mal humor vaig a cercar la bicicleta que havia sortit directa del taller i noto que la cadena bota, no perd massa temps en intentar solucionar-ho, no vull arribar tard, així que agafo la meva estimada Giant, que està una mica deixada però que no m’abandona.

7,00 pere, jeroni, bigel, dani, jaume masca i mapes partim, però com que teníem una hora i quaranta minuts per arribar a Lloseta i pensant en variar un poc la ruta per no tornar pel mateix lloc, fem un recorregut un punt mes amunt que el camí del raiguer, anem per son Macià, son pizanet i cami d’Alaró, d’on baixem ja per banyols cap a Lloseta.

8,40 S’afegeixen cecilio, raul, anton, frenando i Rol. Ara ja partim cap a Selva, on agafem el camí vell de lluc fins als revolts de Caimari. Allà les obres de reforma de la carretera han posat un magnífic guardarrail que ens impedeix seguir per la traça històrica, de res ha servit que anés a parlar amb els de carreteres, ni amb els de mediambient que troben que es millor que el GR hagi de travessar la carretera per la corba del cementeri i vagi per l’estúpid passeig de fustetes fet damunt la síquia arran de la carretera sense cap ombra, quan podrien anar una mica separats d’aquesta, per un camí de terra baix els garrofers i ullastres sense tenir que creuar la carretera. Visca la inutilitat.
Comencem la pujada pel camí vell de Lluc, com que m’he avesat a la NO suspensió de la meva forquilla de mil euros, el tacte suau de la forquilla de la giant, fa que hem descontroli a alguns obstacles i m’empipa. Arribem en es Gallet, ja en taula parada ja que els primers no s’han aturat per res a esperar als que quedaven mes despenjats.

Berenem i parlem de les tonteries habituals, fins que qualcú treu el tema de l’equipació. Aquesta fa setmanes que està morta de rialles dins unes capces a la tenda. Va costar un munt que ens la fessin i quan ha arribat, no ha estat el que havíem dissenyat exactament, però tampoc no esta malament del tot. Vaig posar un post al foro amb unes fotografies perquè decidíssim que fer, però com sempre nomes han contestat els quatre que son capaços de fer qualque cosa, mentre que la resta com a pardals de moro (cogombre de mar: animal molt simple sense cervell i amb un únic tub digestiu que va de la boca a l’anus ) esperen suposo la intervenció de santa Rita. Be es decideix que anem passant a pagar i a cercar-la.

Es hora de partir ja que ens estem apoltronant i n’hi ha que diuen que quan surten ells tots sols, en aquesta hora ja han fet molts mes kilometres i desnivell i que per tant ja poden tornar a casa, arribant a una molt bona hora. Possiblement si aquets sortissin pel seu compte i no venguessin els altres també arribaríem mes prest, ja que els grups petits sempre son mes eficients.Amb això que en Pere diu que encara no hem parlat del viatge. Crec que n’hem parlat massa i l’únic que hem fet ha estat embullar la troca i no tenir res fermat. Que si uns volen que els hi duguin l’equipatge, que si els altres ho troben massa car, uns que diuen que el que no s’ho pugui pagar que no vengui i que si no hi ha transport no venen quan fa un mes estaven disposat a dur les motxilles per l’Ortles. Per intentar abaratir, havíem decidit llevar un dia però el que hem aconseguit es iniciar un altre debat de si val la pena escursar un dia per estalviar- nos nomes 140€. Mentre en Bellerich te marejada a la pobre frau Schirle amb correus i cridades a Suïssa, que a cada pregunta ens respon amb una altre pregunta i així van passant els dies i encara me diuen que no hem parlat del viatge.

L’únic remarcable del dia es que aquesta setmana era l’aniversari d’en ROL i aquest com un Senyor que es, ens ha convidat als dotze al berenar. Nosaltres com que som tan simpàtics ni li hem cantat els molts d’anys i alguns l’han mirat en cara de sorprès. Així som d’agraïts els sectaris.

Reiniciem la marxa cap el coll pelat, la intenció era arribar fins a Mortitx per pegar-nos un capfico al embassament de dalt, que ara encara deu estar ple i transparent. Però hi havia qui trobava que allò es un fangar, com si hi hagués qualque llac o riu que sigui d’arenes daurades ens demana que ens aturem a repensar si no seria millor baixar per alcanella i binibona. Sense comentaris... perdem cinc minuts mes i seguim. A binifaldo avis de que no ens hem de passar el desviament de muntanya i que per allà hem de passar amb discreció. Arribem al desviament i evidentment ens falta en dani que ha seguit en rol i en raul que han volgut baixar per la drecera tot i que sabien que es passaven el desviament. Mes de deu minuts fent renou a la cruïlla damunt les cases, així que quan passem per allà ens surt la madona. Eeeeeeeeee, això es una finca privada i nomes es pot passar a peu així que torneu cap a binifaldo. Es cert que ja no estàvem al camí vell de Pollença, i no tinc dades de si el camí que va cap a Mortitx es públic o no, ja que el batlle d’Escorca, el mateix que ara es el nostre vicepresident autonòmic va agafar el catàleg de camins i el va tancar dins un calaix i allà se suposa que descansa. Sense intentar discutir tot i que la senyora digui mentires i falsedats i així enganya en els que no estan informats reculem, ja no hi ha ganes de res. Tornem cap a binifaldo i d’allà ens tirem per les magnifiques pistes que ens duen cap es pixarells. Mentre en cecilio va creant dubtes del camí, quan ell sap perfectament que no es cap emerdada. Arribem al camp de futbol i decidim sortir per l’àrea d’acampada cosa que no veuen en bigel i en frenando i els hàbils remunten tot el camí vell fins a menut. Mentre els altres esperem al coll de la batalla prenent una cocacola en un ambient mes propi d’una pel·lícula de motoristes “on the road” que d’un paratge patrimoni de la humanitat. Els del raiguer parteixen i un pic que els dos descarrilats han begut reiniciem la marxa. A Lloseta aquest narrador amb en Jeroni decideix agafar el tren. En fernando agafa el cotxe i els que queden tiren cap a ciutat. Mentre a Ciutat a la seu del Consell na Maria Salom d’Espanya prenia possessió de la presidència d’aquesta institució...
Aquest narrador ha fet 82 km 1400 de desnivell.