TRAMUNTANA SUD. RUTA EPICA. S18J

Tot i que queden cròniques pendents de la volta per Menorca i del dissabte passat (furtiva- esquizofrènica). Els fets èpics d’aquest dissabte ens fan narrar el que encara bull dins els nostres cervells insolats.

Nomes en pot quedar un, i així va ser al final.
Es volia fer traca final pel dissabte mes llarg de l’any, com que el sol sortia molt prest teníem una bona excusa per partir ben de matinada i així acompanyar a un grapat de Transpirs que aquest any volen fer aquest sortida/ cursa que travessa els nostres estimats Pirineus. El recorregut proposat volia ser semblant al que es trobaran, moltes pistes rodadores algun tirany també còmode y un continu de pujar i baixar. La idea va ser fer una part de la serralada que te mes pistes fàcilment ciclables, es a dir: la Sud.
6,30 del mati, crec que uns 14 bikers. Els sectaris: joan, bigel, vp, moyos, cecilio, raul, torner i mapes: els satèl•lits joan de maria i jon ander. El convidat estrella es Bini Vicens, i un grapadet mes d’homes transpir, que no m’enrrecord de tots els seus noms.
Sortida cap a Esporles lo mes ràpida i fàcil, per son espanyol i coll den portell. Aviat ja som a Esporles i comença la primera pujadeta a bon ritme, un pensa que encara queda molt i que no hi ha que carregar mes del compte els pobres lumbars, així que tancant processo arribem a mirant de mar,fem el magnífic enllaç cap el camí de l’arboçar i mes pista fins aquestes cases, la gent es sap el recorregut i no es necessari vigilar molt el ramat.

Camí bord, on han desaparegut els botadors i la gent ja ha esbaldregat els marges (mala senyal) i Planícia, tirem a tota cap avall per anar a cercar el Gr per anar a Estellencs, on arribem inclús una mica abans del previst. A les 9,00 no hi ha res obert, així el primer avituallament no el fem, i tirem de barretes els que en tenim. Carretera vella d’Andratx fins es coll des pi, aquí en moyos em ratifica que ha fet la nova pista de cas xocolater que ens hagués brodat aquest boci per així no tocar asfalt fins es grau, queda pendent. En cecilio que no va molt fi es passa el segon tram, el camí de can pruaga, i tiren directes cap el restaurant. Es bini que tot i que du un flamant GPS tàctil, no ha carregat be el track, però te el mes important que es intuïció i orientació i com que creu que s´ha d’anar per avall s’atura i així ho ratifica quan arribem els de coa. Ens agrupem tots de nou en es Grau i cap al camí de sa torre nova i d’allà fins el coll de sa Gramola. Primera “espantà” en cecilio que deia que aquesta setmana anava sobre entrenat, en Raúl que no havia dormit i en Torner que havia reaparegut desprès de molts de dissabtes tiren cap a la coma freda. La resta comencem el tram mes interessant de la volta , d’aquí fins que passem per Andratx desprès d’un munt de kilòmetres no tocarem mes asfalt que els dels carrers de sant Elm. El camins de ses basses i el de ses planes de s’ hereu semblen aquelles pistes perdudes dins la immensitat dels Pirineus. Arribem al fons de la vall i per tiranys arribem al coll de palomera, on els puristes que segueixen pel tirany d’enllaç que no toca la carretera i veuen el famós conill blanc. Nomes ens falta n’Alicia dins aquest país de les meravelles que es aquesta zona. Mes pistes, en baixada la gent s’anima, tot i que els hi dic que la nostra direcció es recta cap a na Popis, part dels transpir es desvien i van directes a Sant Elm. Els que segueixen el bon pastor, arriben al objectiu, la torre de cala en basse.

Ens fem una foto i directes cap el berenar, que ja son les onze i duem moltes hores rodant. El berenar es fa espès, els entrepans son grossos però secs com a una mala cosa i la gent ja te reseca la boca. Reiniciem la marxa. En moyos en treu profit del gps i parteix una mica abans ja que es autònom com en frenando. Aquest, per cert, s’havia incorporat al grup a la baixada de ses basses, ja que no havia pogut partir tan prest i havia acursat pel coll d’Estellencs. Com en el Montblanc ens demostra que es un gran biker que es capaç, ell tot sol, de superar els problemes que li surten al mig de la muntanya.

Pel torrent de sant Elm iniciem la pujada per les pistes cap el coll de son tió, rodadores però amb una bona pendent i les xigales recordant-nos que ara ja fa calor, molta calor. Baixada pel tram asfaltat fins que agafem la pista que ens tornaria al coll de palomera però que abandonem per agafar un tirany, molt divertit, que ens evita tocar asfalt fins a la carretera que la seguim un bocinet per entrar de nou a les pistes de sa clota que ens duen fins el començament de la nova pujada cap a son Castell, els racings que nomes duen bidonet, ja noten que amb la calor es necessita molta d’aigua, quan arribem a Andratx la gent es va aturant assedentada al primer lloc que veuen per comprar aigua. Però el grup no s’atura, nomes ralentitza marxa, travessem el poble i pel tirany de son xina tots notem que els kilometres i la calor han fet bona feina. El grup s’estira a la pujada del camí de ses guixeries fins que arribem per un bocinet recuperador de carretera al desviament que ens enllaçarà amb les pistes de la vall verda. Els transpir i en jon ander decideixen abandonar. La secta “pestosa” ha tornat a guanyar, nomes queda en bini que tots sabem que no pertany a la raça humana. Baixem pel camí brut de cas xoriguer mentre els cans lladren i crec que la senyora velleta surt quan nosaltres ja no hi som. A la pujada per la vall verda els pilots es comencen encendre i en es Capdella ens afuem com a desesperats a la botigueta. Ara ja no hi ha que demostrar res, ja no tenim convidats i els pobres mortals decidim iniciar la retirada per asfalt cap a ciutat. Però nomes en podia quedar un, així que en Joan que te mes orgull que seny davant la proposta de continuar que fa el de l’Olimp del mountain bike, accepta el repte i parteixen cap les cases de Galatzo. Per l’horabaixa en Joan ens contarà que la pujada pel ratxo ha esta un infern i han començat a aparèixer els tirons i rampes a les cames, però a poc a poc, han aconseguit arribar a Galilea. Allà, com que ja era tard, es de bunyola ha dit que tenia presa per lo que ha proposat tirar per avall per carretera, però la caparrudesa den Joan ha pogut mes i ha decidit que volia acabar el que s’havia proposat. En Bini ha abandonat.

NOMES N’HA QUEDAT UN, JOAN GALERA, que ja sol, ha obert la capça dels trons i s´ha pres tot el que li quedava. De nou es sentia poderós i ha baixat es burotell fins que els nitros s’han acabat a mitja pujada del coll de sa creu, però ho ha aconseguit. Cent i pico de kilometres i uns 3000 de desnivell.
La resta de sectaris hem arribat a casa, uns millor que altres. Aquest narrador, en concret, ha arribat agonitzant, amb necessitats urgents d’evacuar i amb una insolació considerable. El diumenge mentre rodava per amollar cames i aquestes no responien es Bini quedava segon a la carrera d’Artà. Esperem que els transpir, ens recordin quan estiguin pels Pirineus i deixin el pavelló illenc tan amunt. com segur que ho farà en Jon Ander i el seu equip aquest cap de setmana al Raid de Costa Rica.

http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1786715