Tardor. Dsbt 27 oct

Un dia “raro”, es notava que era el darrer d’un cicle, el darrer abans de la volta a Mallorca que tanca la temporada dels viatges, el darrer abans de que canvií l’hora i s’acabin les sortides llargues d’horabaixa, el darrer abans de que entri el fred. I per acabar d’arrodonir aquest ambient melancòlic, avui es feia un homenatge al ciclista que atropellaren l’altre dia. Així que avui la volta ha anat com anat, sense ritme ni cadència, no obstant, els colors, l’aire, la gent, les continues parades per a contemplar el paisatge han estat el mes important i serà el que recorderem d’aquest dia.

Hay un montón de factores que convergen para hacer que el otoño sea, quizás, mi época preferida para salir al monte con la bici. Por supuesto están los mil colores que salpican el paisaje, la magnifica alfombra de hojas crujientes que se desenrosca delante mis neumáticos, y el aire fresco y revitalizante que penetra mis pulmones. Pero diría que es la naturaleza frágil y pasajera del otoño en las montañas la que más me fascina y afecta más profundamente. El otoño me recuerda a una bella figura de cristal a punto de ser hecha añicos de un martillazo. En el aire flota el suspense de la inminencia del invierno…
Creo que debe ser por todo esto y también porque todos estamos un poco quemados después de darle al pedal frenéticamente todo el verano, por lo que las excursiones en grupo adquieren otra dimensión en esta época del año.

Es realmente extraño, creedme, salir a rodar con colegas como Geo, Expresso Bob o Lou sin sentirse temeroso y preocupado como el soldado que va a la guerra…
De repente, al llegar el otoño, parece como si entre nosotros se fumase una figurativa pipa de la paz, o se pactase una tregua en nuestra interminable batalla de los Cien Años. Las paradas son mas frecuentes y largas, el ritmo mas sosegado y contemplativo, y hasta el mismo Lou dice cosas como “¿habéis visto el magnifico color de ese bosque de abedules? Y todos le miramos como si hubiese recitado la biblia al revés, porque eso es algo que nunca se esperaría oír de ese hombretón que es tan rudo e impasible como un talador de árboles canadiense…

Sin Ritmo ni cadencia. ¡Oh, Otoño¡ Xavi Fane. Noviembre 2001.

Sortida on sempre i a l’hora de sempre per no generar confusions, tot i que haguéssim pogut partir una mica mes tard: Vp, bigel, fdo,fran, andreu, felix pere, torner, rol i mapes.
Per fer temps fins a les 9,15, hora de la concentració, hem enredat la troca per son macià, son verí, sa cabaneta, camí de sa cimentera, camí des jardí d’en ferrer, i cra de marratxinet fins el Festival Park, lloc d’inici de la marxa. En arribar al aparcament, ens hem trobat cents de ciclistes i mentre saludavem a uns i altres hem incorporat als del raiguer: raul, anton, i largo. També hem aprofitat el impàs per parlar amb els bunyolins del tema de la setmana i de que podem fer per que es torni a permetre el pas per el camí en qüestió, que segons tots els indicis i indagacions que hem fet, es públic.

Desprès de la lectura d’un manifest que no hem sentit, hem iniciat la marxa cap el lloc on es produí el fatal desenllaç. Allà una bicicleta blanca amb un ram de flors ens ha recordat lo fràgils que som. Desprès com a un funeral multitudinari tots els ciclistes hem passat pel davant dels familiars mostrant els nostre condol.
Arribats a Santa Maria, tothom s’ha dispersat i com que ja eren les deu passades hem anat a berenar al nostre lloc oficial de la placeta de l’ajuntament. Quan ja estàvem asseguts, també han arribat els “delgados y fuertes” o “el equipo” i aquí ha quedat clar que a les metes d’una carrera ells arriben primer però al bars per anar berenar els “gordos y flojos “ arribem abans.

Panxa plena desprès d’uns bons bocatas de pernil i formatge que avui ens han sortit per uns 4, 5€ hem deixat “el equipo” menjant les seves tristes llesquetes de pa amb un raig d’oli. Al reiniciar la marxa ens hem anat cap a santa Eugenia, a una finca que hi ha entre son Segui i ses coves, a veure uns caminois que en largo havia descobert aquesta setmana. La veritat es que estaven bastant be, la llàstima es que siguin difícils d’inserir dins qualque ruta.En sortir del bosc hem pujat fins el monument de santa Eugenia, on ens hem quedat una estona embadalits mirant una turmenta que devia caure per damunt Pina.

Desprès hem davallat cap el pinar de la senyora i pel mig de les vinyes hem arribat fins a Consell. En aquell moment ja no teníem cap rumb ni objectiu clar i anàvem rodant sense saber massa cap on anàvem. El que si ens ha quedat clar en arribar al camí del raiguer era que ja no faríem res de la proposta de volta inicial. Tot i això, encara podíem pujar fins la comuna, però hem anat passant les possibles entrades: Coa negra , es Cabas, i com qui no vol la cosa, hem arribat a la cra de Bunyola. Aquí, aquest narrador estava totalment desmotivat i ha decidit tornar cap a casa mentre el grup ha continuat suposo que direcció cap a Caubet i Palmanyola, però això ja ho contaran ells ...
Tot i les voltes i coses rares que hem fet, hem aconseguit que no hi hagués grans superposicions ni creuaments i nomes hem fet un mini bucle per son Segui, així que ja esta be per un dia tan “raro”. 76 km i 776 mt.