BETLEM sabat 8 feb

La darrera vegada que anàrem per la serra d’Artà ens deixarem com assignatura pendent l’ermita de Betlem. Per altre banda encara no havíem fet de manera integral les vies del tren, ara que la gent a força de anar-hi ha fet passos  per superar  les barreres d’obra que les blindaven. Per acabar  feia un munt de temps  que no rodàvem pel torrent de na borges, aquest petit ecosistema  que mes sembla la vall de Sóller que  la seca marina de Petra i Manacor. Així ajuntant tots aquests elements ens va sortir una volta redona. Variada de paisatge i variada de recorreguts.

I es que la Secta es així: Si hi ha que rodar per pistes eternes i “pestoses”, mes pròpies de CX, es roda. Si hi ha que fer una pujada tècnica i eixuta, amb trams d’empènyer, pues s’empeny.  Si hi ha que baixar per un tirany pedregós, pues es davalla. Si hi ha que rodar per damunt l’arena al mes pur estil Titan , pues es roda. I si hi ha que tornar a contra vent per dins un gran canyó com es  na borges pues  si va. Això es la secta, aquí no nomes es cerquem baixades,  aquí es cerca  muntar amb  bici per estar en contacte amb la  natura  i  passar per llocs únics.

8,30 estació de Manacor : yerar, torner, bigel, jeroni, pere, salvador, vp, andreu i mapes disposats a partir quan arribes en Joan que venia colcant de son Serra a on   havia deixat el cotxe  ben de mati per així poder retirar-se abans. Tots junts partirem cap el camí de Conies  per desprès  bordejar el puig de son Talent i arribar fins a Sant Llorenç  per  son Barba seguint aquests camins   sense parets ni reixetes que els delimiten i  son únics a la illa. En arribar a Sant Llorenç  agafarem les vies del tren deixant, per una altre ocasió, el tram de vies que surt de  Manacor. Allà començarem el nostre moment CX del dia, ja que el cami es molt simple i fàcil  però esta plegat d'obstacles que hi ha que anar sortejant, ara un túnel , ara toca davallar el tal·lus per tornar-lo  a pujar, ara hi ha que sortejar les barreres que fan de  “burladero”, fins i tot, hi ha que sortejar un ca fermat a un cable que travessa les vies i que quan es desperta sembla que te males puces.

Arribarem a Artà  i  ja teníem taula parada comanada per en Tibu que va pareixer allà. Hem de reconèixer que en tibu almenys  serveix per això, ja que les seves voltes darrerament no duren ni un quart de volta. Això si, el moment que ve, s'aprofita de que està fresc i dona matadura a tothom  tot i que aviat desapareix quan  s'ha cansat de jugar amb les seves víctimes com una autèntic tauró. Ben berenats i amb un cafè boníssim, com sempre inclòs dins el preu, partirem cap a la carretera de l'ermita. 

Quan arribarem al parking d'Aubarca,  agafarem el camí vell, un autèntic pedregam, en el que els mes forts colcaren bastant i els mes fluixos emprenguérem a estones. Allà, al començament, varem veure darrera una mata en Salvador que pareixia que s'amagava i suposarem que l’aristocràcia necessita certa intimitat per fer un roi, però en arribar a la font de l’ermita i desprès d’una bona estona  esperant-lo ens començarem a preocupar.

Pensant que a lo millor havia tirat  directament per avall varem decidir anar baixant. A la fi, a mitja baixada, el vérem per allà dalt, així ja mes tranquils, continuarem  la marxa fins que en tibu va pinxar i tal com es ell, en lloc de posar càmera i continuar, va decidir cridar a casa seva a son serra de marina per que el vinguessin a cercar i continuà baixant sense gens d’aire i per tant destrossant la coberta. Desprès han vingut les lamentacions de lo car que li ha resultat tornar a posar en condicions la bici...  

Agrupats ja tots, ens acomiadarem d’en tibu i continuarem la ruta, primer pels caminois arran de costa fins a la Colònia de Sant Pere i desprès per les platges dels Canons. Aquí, aquest narrador va proposar anar arran de mar en lloc d’entrar dins els antics vials de la urbanització, possiblement no fou una bona decisió,  ja que l’arena no estava gens compactada i  varem patir bastant. 

A son Serra tombarem  pel camí de la mar per arribar a les cases de possessió, allà ens aturarem al  bar que hi ha allà,  per agafar una mica d’aigua i prendre qualque cosa per recuperar forces. Així, en Torner es va inflar de dàtils  i passà d’anar agonitzant en el tram de carretera   a tirar amb els de davant quan entrarem al torrent.

 El que ja no va aixecar cap  en tota la volta va ser en Salvador que es veu que estava baix els efectes d’un bon virus intestinal, però com a bon Sectari que es, aguantà estoicament fins el final. ( Pel que ens va contar , quan tornava en cotxe cap a Palma, la descomposició va ser una mica dramàtica... )

Quant entrarem al torrent de na borges pensarem que el barranc ens protegiria del fort vent, però tal com havia pronosticat el científic del grup  per l’anomena’t efecte “venturi” allò va ser una autèntic infern. Tot i això la singularitat del paisatge i la suau pendent en que va pujant el torrent feren que la tornada no fos tan terrible. Al fi arribarem a Manacor amb 83 km i 1000 mt de desnivell.

Per acabar el dia anàrem a prendre unes cervesetes al bar de l’estació.