MIL GRACIES. UNA RODA i UNA PEDRA. Dmc1, feb

La primera alegria en dues setmanes, curiosament avui, dimecres 1 de febrer, festivitat de sant Cecilio.
Una Roda.
L’historia començà ara ja fa 3 setmanes, quan un diumenge, aquest narrador va decidir anar a investigar un parell de camins per arrodonir una ruta per Sant Llorenç que havíem estat muntant amb en Cecilio.
La qüestió es que com que nomes tenia unes horetes i donat que el lloc d’investigació està ben lluny de Palma, vaig anar fins allà amb cotxe. El problema es va presentar quan vaig tornar a casa i em vaig adonar de que no duia la roda de davant. Immediatament vaig tornar agafar el cotxe cap a sant Llorenç, però entre anar i tornar, varen passar mes d’una hora i mitja i evidentment la meva roda no va estar allà on havia aparcat. Vaig voltar una mica pel lloc, però no vaig veure res. Ames a mes, estava devora el camp de futbol i per allà segur passà molta de gent. Per si de cas vaig deixar una nota escrita a la paret de on havia estacionat per si algú apareixia de nou. Passaren els dies i evidentment ningú va cridar. Així les coses, em va tocar anar a bimont a encomanar-ne una de nova. En Joan com que sap que ara no vaig molt sobrat econòmicament em va proposar un muntatge que per uns 200 € em podria sortir , no seria tant lleugera, però estaria be. Desprès passà el que passà i tot queda aturat, fins avui que en Joan s’hi havia tornat a posar. Es veu, que mentre feia feina, ha comentat a gent que estava per la tenda la trista historia de la roda i així son les coses, resulta que un que havia anat al camp de futbol de Sant Llorenç aquell diumenge l’havia trobada i l’havia deixada al camp de futbol per si qualcú anava a reclamar-la.
MIL GRACIES. Dins de tanta foscor un se n’adona de que el mon està ple de bona gent. MIL GRACIES.

Una pedra.
Aquests dos darrers caps de setmana no hi ha hagut crònica, ningú estava per contar res, però la vida continua i una petita alegria ens dona forces per contar el que férem els dos darrers dissabtes. El d'abans del fatídic dilluns, havíem decidit anar a fer una neteja de camí. Primer rodaríem una mica per na burgesa i desprès aniríem a la zona en qüestió. Va ser un dia bastant caòtic, aquest narrador es va enfadar amb en Cecilio que nomes pinxava i desprès es posava a tirar disgregant tot el grup. Ell, s’havia enfadat amb mi, perquè en lloc d’anar directes a Galatzo, que era on teníem les feines, ens havíem enredat per camins “xungos” de na burgesa. La qüestió és que varem netejar un boci de camí, però ens va quedar un bon tros pendent i a mes a mes, al mig del camí, va quedar una gran roca que no teníem clar com sortejar. El diumenge en Cecilio tot i que estava amb febre i mal de panxa no aturava de enviar-me missatges, volia anar a llevar la pedra i anar a fer net. Així continuà el dilluns, el darrer a les 12,00. A les 12,30 diuen els diaris que passà el que passà.
El dissabte no teníem ganes de colcar, i varem decidir anar a fer net i espassar-nos una mica la ràbia. De nou en Cecilio aconseguí ajuntar-nos a tots, érem un munt, i tots disposats a acabar la feina que en Cecilio volia fer.
Aquesta vegada anàrem amb els cotxes i atacarem per son net, netejant tot el tram que ens faltava fins que arribarem a la famosa roca on ens havíem aturat l’altre dia. Allà, ens hi posarem tots amb les mans i poc a poc aconseguirem moure el rocam. Cridarem com a desesperats i amb una catarsis col·lectiva, aconseguirem tirar la pedra per avall. Tancàvem d’aquesta manera aquest mal somni i donaven conhort a en Raul, el germà d’en Cecilio, que era el que ens havia animat a acabar la feina . Desprès un bon berenar i un cafetet a Puigpunyent. Cada vegada que rodant passem per aquest magnífic camí recuperat de nou, ens recordarem de qui ens donà forces i ànims per moure aquella roca. Davant les adversitats de la vida , te n’adones de la sort que un te de formar part d’un grapat d’amics com el que hem format arran del nostre mon del mtb. MIL GRACIES.