Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

domingo, 19 de febrero de 2012

Neu 3. MASSANELLA-CUBER. Dsb18feb

Déu els cria i ells s’ajunten.
Dissabte horabaixa, ja està tot fet: bici, sabates, escarpins i roba d’aigua passades per la “manguera”, la roba dins la rentadora, la panxa plena. Es hora de descansar. Sent el cos apallisat, ajagut al llit, a poc a poc, les pulsacions baixen, ja no escolt el meu alenar, no estic dormit però not que m’he alliberat del cos, mentre en el cap comença un bombardeig d’imatges, de sons, d’olors. Això es el que record d’avui. Fragments de felicitat, de sentir-me viu oblidant que el mon que coneixíem s’està enfonsant
8,30 de nou estació del tren de Lloseta, un munt de gent. Miky, Jeroni, Andreu, Vp, Frenado, FF i un amic seu, Yerar, Raul, Anton, Micot, Torner, Bigel, Pietro, Rol i jo en Mapes.
Nirvis, sempre que pugem el Massanella, hi ha nirvis, no se perquè però es així, ningú vol quedar el darrer, ningú vol ser el primer en posar qualque peu a terra. Però avui aquest fet arriba aviat, ja que uns quans revolts mes amunt de les cases del bosc la neu es tan abundant que ens fa davallar de la bici.
Cansament. La pujada es fa lenta i dura. Cada passa costa un munt i mentre anem pujant un es demana que fa aquí passant fred i sofrint.



Records. Pel cap venen records, tenim una ferida que encara no està curada que ens refresca les velles. Ara ja fa dos anys que en Tolo també ens deixà, suposo que ell també devia pensar el mateix que nosaltres. Que feim aquí, sofrint damunt la neu. Nosaltres amb dos pams de neu al Massanella ell amb metres al Everest. No sabem perquè però la muntanya ens crida.
Malalts. Ahir mentre planificàvem el recorregut, alguns varen dir que trobaríem massa neu i ho deien perquè entre setmana s’havien escapat per allà. En Miky a peu, i en Frenando i en Marc en bici. No els hi podem dir que estan malalts, perquè tots haguéssim fet el mateix si haguéssim tingut alguna estona lliure.
Satisfacció. Arribem al coll dels pilons o de sa línea. Ens sentim contents, el primer objectiu s’ha complit , enrere queda el sofriment.



Surrealisme. Allà ens creuem amb un grup que puja amb taules de snow. O ells, o nosaltres, no estem en el lloc correcte.
Tensió. Comença la baixada, o mes ben dit la patinada, perquè allò era un autèntica pista de patinatge.
Frustració. En Torner i en Vp tenen averia irreparable i ens abandonen dirigint-se directes cap a Caimari.
Supervivència. A mitja baixada en pietro punxa i ha de canviar, no importa que tots ens quedem allà gelant-nos de fred quan la cosa està ja mig engirgolada, així que continuem i decidim agrupar-nos en es Gallet.
Calor. En entrar allà, ens sentim com quan arribem als refugis dels Alps desprès d’alguna jornada èpica. Afora potser sigui un infern però qualsevol aixopluc es converteix en casa nostre.
Orgull. Mentre berenem, veiem arribar en Joan. Es nostre galera que acaba d’arribar de Xina amb el petit Joan Quianxin. L’aplaudim al entrar, estam orgullosos d’ell. Si tothom fes el que na Laura i ell han fet i faran segur que el mon seria una mica millor.



Adició. Els ulls li espiregen, desprès de tants de dies sense tocar la bici també necessitava rodar, necessitava estar entre nosaltres, necessitava veure com les nostres muntanyes en aquestes setmanes son mes muntanya que mai.
Caràcter. Es hora de partir i es presenta el dilema: si anem cap a Cuber hi haurà massa neu i no rodarem gaire. Si tirem per avall cap a ses figueroles, serà mes mountainbiker però s’acabarà la neu i perdrem l’oportunitat de veure el cor de tramuntana nevat. Es Becari, tot i que fa nomes dos anys que roda amb nosaltres entén mes que ningú l’essència del grup. Això es la Secta, no volem tirar ja cap avall, encara que tinguem que fer un munt d’asfalt hi ha que gaudir del paisatge i si desprès per davallar hi ha que anar a peu “pues” s’hi va.



Grandiositat. El Puig major s’amaga darrera els núvols grisos mentre la serra des teixos i tossals totalment nevats es reflecteixen a les aigües fosques del Gorg Blau. No ens aturem de dir que tot i que ens paregui que estam als Alps, estem a la serra de Tramuntana.
Equilibri. Arribem a Cuber i desprès d’uns pocs metres en bici i ja estem caminant sobre la pista de gel que es la carretera nova de l’Ofre. No es veu la terra ja que aquesta deu estar uns 20 cm avall de la neu compactada. Ens agrupem sobre la presa a l’únic lloc on podem tenir els peus fora de la neu i comencem la baixada. Si un es surt de la traçada el peu s’enfonsa mes de 25 cm.



Pudor. Primer túnel, aquest darrerament tornava a ser ciclable, però avui està inundant i acabem ficant els peu dins les aigües pudentes de merda de xot dissolta. Es igual, al sortir la neu ho torna a fer tot net.
Humitat . Poc a poc, anem davallant i la neu es va fonent i l’aigua ho inunda tot. Aigua per les canonades dels embassaments, aigua que corre muntanya avall pel torrent o s’estanca dins els tunels. Aigua que regalima i goteja de per totes les parets. Després del darrer túnel, deixem definitivament la neu.



Velocitat. Ara ja tot es davallada. En el desviament de Solleric ens acomiadem dels del raiguer que tiren cap a Alaró mentre els Palmesanos anem cap a Lloseta.
Plenitud. Avui hem fet pocs kilòmetres però el cos està cansat, el fred i la neu han fet bona feina.Ens sentim be.
Obro els ulls, torn anotar el meu cos adolorit , el meu alenar, vull intentar adormir però no puc, vull a tornar recordar tot el que avui hem viscut així que em poso a escriure aquesta crònica.


9 comentarios:

hoyos56 dijo...

Està clar que el que mola són les noves tecnologies, les teves narracions per poètiques que siguin ja no motiven comentaris, que hi hem de fer amic meu, aquets món globalitzat és el que té, val més una imatge que mil paraules.

hoyos56 dijo...

Per cert bona volta i bona crònica, veig que em perdo totes les sortides "èpiques"
¿Quines històries contaré als meus néts?

Becari dijo...

Idò jo no hi estic d'acord... a mí m'ha agradat molt llegir sa crònica ...potser som un romàntic!

andreu dijo...

no es vera!sa crónica,per es qui anam es una manera de reviure sa sortida i m'agrada tan sigui d dissabte com entresetmana.Pero es "films"ho poden veure gent q no ha vingut(pares,amics..) i fascinar-los per els llocs per on anam.No tureu d'escriure i fer qualque film...gra6

hoyos56 dijo...

Putes pilotes

Alfredo Mayo. dijo...

Ala mierda!!
Fdo Fernán Gómez dixit.

hoyos56 dijo...

Com em costa motivar a la gent perquè comenti els teus escrits!!!

Després et queixaràs.

Becari dijo...

Putos sindicalistes!!! Tú, nombre y número, coño!

andreu dijo...

es que als "veteranos" als costa mes d motivar...