Un altre clàssic dels
horabaixes d’estiu, es la Costera.
Enguany per variar respecte
a l’any passat decidim fer-la amb sentit contrari, i així ames ames fem una
bona pujada, com si féssim un dels mítics grans colls del Tour, que sempre ens trobem
en els viatges d’estiu.
16,30 Jardi botanic de
Soller nomes en torner, en bigel i en Mapes ja que enjeroni trobava que feia
massa calor i en pere s’havia enredat i també excusa la seva presencia.
Partim a bon ritmet
cap a balitx, ni a ritme carrera ni a ritme cansino. Aixi amb un no res ja
estam a dalt i comencem la baixada a on en Bigel fa un autentic bolic amb un
fil de ferro que costa una bona estona de desenredar. Passat balitx d’avall ve
la Temuda pujada del coll
de biniamar que en bigel posa sense posar peu, en toni un i aquest narrador un
munt.
Agrupats de nou iniciem la baixada amb unes vistes impressionants de la
Costera, que avui es tota per nosaltres, ja que no hi ha ni una anima per
aquells indrets. Passem el desviament de la font i continuem colcant ratificant
el que ja sabiem, que si es vol disfrutar d’aquest camí s’ha de fer en aquest
sentit ja que es majoritariament en lleugera baixada i per això els bons podríem
dir que ho fan quasi en un 90% muntats.
Els xerecs i que a mes a mes encara no s’acaben de refiar del Peu “tonto”, fem
el que podem però això si, “disfrutant com un enano” de poder estar en un lloc
tan meravellós en un horabaixa qualsevol.
Arrivam a Tuent i
malauradament el bar des verger està tancat així que ja savem que no hi ha
aigua per repostar ja que no ens volem enredar anant a sa font de sa murtera. Així
pugem el coll de sant llorenç vegent que arribarem justets d’aigua a dalt de la
calobra.
Durant la pujada de nou queda clar qui esta fort i qui no, ja que a
mitja pujada en Torner i en Bigel desapareixen i no ens tornem agrupar fins a
Turitxan. Tot i això aquest narrador que es pren la pujada amb mes filosofia
que en bigel que sembla que nomes volia arribar a dalt per poder beure, faig
una aturada tècnica a la piqueta per almenys refrigerar-me una mica i menjar un
magnífic plàtan que m’havia donat en torner i que m’ha semblat el mes bo que hagués menjat
mai.
De Turixant ja nomes quedava res fins el proper objectiu la font del
nogues, així que partim i ara sense gaires diferencies arribem allà a on com a
golafres ens inflem de beure aigua.
Panxa plena pugem fins
el túnel de Monaber i com si hagués estat cronometrat en sortir a la part de Sóller
el sol s’ha posat. Aquest moments realment son els que donen sentit a les
nostres sortides i a tota la filosofia que envolta el nostre mon.
Iniciem la davallada,
que no trobem en un principi així que entrem a Monaber pel camí clàssic (camí
reial d’Escorca ) i en un moment estem ja a sa cabana. Ja per asfalt en torner s’amolla i en un moment arriba abaix a on ens espera.
Travessam Soller i ens aturem a pegar una mossegada en es Camp de S’Oca. En un
bareto molt tranquil a on ens prenem uns
Pepitos de Llom boníssims amb unes bones cerveses.
Reialment això es vida, no
necessitem massa mes coses. 54 km i 1800 mt de desnivell.
No hay comentarios:
Publicar un comentario