QUE NO S’ATURI LA MUSICA . Sbt 29 juny i 6 juliol

Desprès de la gira per terres  Catalanes, se’ns caigué el mon a sobre. Un dels pilars de la nostra   orquestra casolana   va sofrir un fort denou . Ja  feia mesos que  mantenia  una lluita titànica contra un enemic interior  que no havia aconseguit separar-lo del grup , ja que  per ell, tocar la nostra  particular musica (mtb)  forma part de la seva vida.  

Tot i això,  fa unes setmanes  encara  es va veure amb cor per dirigir la petita gira volcànica de la nostra orquestra i durant la volta, la bona musica que aconseguí fer sonar, ben  segur que superà amb escreix el patiment que sofrí .  En tornar,  l’enemic  que ens pensàvem estava  baix control, atacà amb tota la seva força.

Però ell es fort i està lluitant  amb tota la seva anima per seguir endavant.

Així les coses, arribà el dissabte i el desànim ens  tenia totalment abatuts, però al igual que l’orquestra del Titànic decidirem seguir tocant la nostra particular musica, ja que això, es el que ens fa sentir millor.  

Aquest narrador, que  també ha estat de baixa les darreres setmanes, arreplegà un parell d’acords  que tenia guardats i intentà composar una petita peça, però no fou capaç d’acabar-la, tot i això,  va penjar la partitura incomplerta al fòro i el dissabte els membres que pogueren s’arreplegaren per tocar-la.

8,00 al lloc habitual de trobada, pere, tibu, bigel, joan, jeroni i ff iniciaren el primer moviment, com a bons professionals tocaren amb els ull clucs i arribaren a ritme, “Allegro” fins a Bunyola  pels clàssics camins de passatemps i raixa.

Per tocar la segona   part de la peça  s’incorporaren a l’orquestra els del raiguer, en largo, en yerar, en raul i n’anton. Ara amb tots els instruments començava la part interessant de la peça. En Joan com a bon professional, tot i que a la partitura no estava reflectida una possible variació per honor, va recollir les anotacions al marge que hi havia a la partitura,  i aconseguí  alleugerar i millorar considerablement el moment monòton de la pujada.  Desprès amb un ritme  “Molto vivace” vingué la davallada cap es freu amb un petit entrebanc “ritardanto “ en el camí vell de Santa Maria. Aviat recuperaren el ritme “alegro vivace “  i anaren enllaçant subtilment els camins de son Palou, el de castell d’Alaró, el de ca ses bieles, Solleric i Aumadrà. I així seguint la partitura arribaren fins al final del tercer moviment que  acabava en es Coco de Lloseta. Allà, ja feia estona que aquest narrador els esperava amb taula parada i berenar comanat, així que  immediatament els hi tragueren els bocatas. Però  el berenar s’allargà mes de l’habitual ja que pareixia no hi havia ganes de partir i mes sense  partitura que seguir , ni ganes de pensar com continuar.  Així la majoria optarem pel clàssic tancament pel camí del raiguer, es Caulls i son macia i nomes en yerar i en Pere es varen atrevir a introduir el que segurament demanava la peça i pujaren fins el puig de Lloseta. No va ser una gran volta, però almenys ens ajuntarem i tocarem plegats  i això ens va donar forces per continuar.

Passà la setmana i tot i que el dijous ens arribaren algunes bones noticies, ningú proposava res pel dissabte fins que en bigel es va tirar a la piscina i proposà el que a ell  li venia de gust.

Palma –Pollença, camins vells de Lluc i Palma.

En una situació normal, segurament hagués estat una bona opció per preparar-nos pels Alps, però aquest any, amb les complicacions familiars d’alguns  i les lesions d’altres no  semblava massa aconsellable enfrontar-se amb una peça tan llarga i dura com aquesta. Així les coses en Jeroni directament es va desmarcar, en rol, en torner  i en fran justificaren la seva absència,  aquest narrador va a anunciar que aniria incorporant-se al grup durant petits  trams i en Joan digué que seguiria el grup tot el temps que  pogués  tot i que tenia que tornar prest. Els altres com sempre eren una incògnita.

A les 8.00  al punt de trobada, bigel, pere, salvador, tibu i jonander decidiren partir i no es preocuparen gaire de si qualcú arribava tard. De nou s’imposa el ritme “presto”, que va passar a ser “prestissimo” passat el festival, quan en Joan que no havia estat esperat, els agafà i continuà al seu ritme desbocat. Així a Santa Maria arreplegaren en Largo i a Lloseta ens incorporarem la resta de membres: en yerar, n’andreu, en raul i aquest narrador, que havia arribat  fins allà colcant però a un ritme mes “adagio”. Gracies a Deu,  quan tot el grup es posà en marxa  el ritme va ser  un simple “allegro” que ens permeté comentar una mica la situació. En arribar a Selva, aquest narrador que seguia la  seva pròpia partitura va  decidir retallar i pujar pel camí vell de Lluc, opció que ràpidament va convèncer al nostre gran esquàlid , tibu. Així nosaltres pujarem  a un ritme  “adagio” molt còmode fins a can  galleet a on berenarem  com a dos senyors.  Mentre els altres  seguien les indicacions escasses de “ Palma- Pollença”  es a dir , via directa menjant  un munt d’asfalt, això si, a ritme “vivace”. En acabar de berenar, els dos desertors varem decidir baixar fins el creuer de la carretera cap a Pollença  a on en Tibu va girar cap allà  i aquest narrador aprofità per anar fins a Lluc per tenir un moment de recolliment i  intentar carregar una mica  l’energia positiva que aquest indret sempre ha tingut o com a mínim  carregar aigua a la font coberta. 

En arribar de nou  al coll de sa batalla, també  arribaven els primers escapats del grup,  que es veu que anaven una mica desbocats i sense cap director d’orquestra que els intentes  contenir. Al cap d’una bona estona, arribà la resta amb en Pere, amb un estat una mica lamentable. Aquest, feia uns dies que havia anat a donar sang, i es veu que encara no havia recuperat els nivells normals i estava una mica perjudicat. Per mes Inri, a can Gallet en aquella hora (les 12,00) ja no donaven berenar i el restaurant del coll de sa batalla estava tancat, així que nomes pogueren hidratar-se una mica a la benzinera. En Joan i en largo que ja feien tard, no esperaren a ningú. En  raul quan arribaren tots partí carretera per avall i la resta quan en Pere recuperà els colors partirem dividint-nos de nou, uns acompanyant al afectat per carretera i els altres pel camí vell.

Sense cap director, allò ja no era una orquestra, era un conjunt de musics dissonants tocant cada un el que li venia en gana, perquè ni tan sols els que anaren pel camí vell foren capaços de seguir el mateix recorregut, ja que en Jon Ander i en Salvador no es desviaren cap el comellar de sa coveta negra i feren tota la llangonisa, creant el caos

El resultat fou que a Caimari, on es suposava que ens arreplegàvem tots els que quedàvem per que els desganats poguessin menjar qualque cosa, en bigel arribà  quan ja els altres havien acabat de menjar, ja que havia decidit remuntar camí,  pensant que hi havia hagut una averia per darrera. La qüestió es que eren les dues i encara érem a Caimari,  així que partirem fins a Lloseta, a on aquest servidor, tal com havia acordat amb n’andreu, tornà en cotxe, en salvador i en jon anader  tornaren en tren, en pere i en gerar quedaren pel raiguer i en bigel, com anima en pena, tornà rodant tot sol, expiant així el seu pecats amb un munt de kilòmetres a les seves cames.

PS.  Els grans solistes, quan toquen dins una orquestra, s’han d’emmotllar al conjunt si volen que la musica soni be, allà no es el moment d’assajar ni  demostrar el seu virtuosisme. Esperem que d’aquí als Alps  toquem almenys una mica afinats.