NEU2. LLUC- ALCANELLA. Dsb10feb.

Les previsions tornaven indicar que feria neu, així que ahir, mes d’un passà per BIMONT a comprar jaquetes GoreTex i tothom avui anava mes abrigat que el dissabte passat. Però la realitat ha estat que ha fet un dia bastant bo, fred, però bo.
Estació tren de lloseta, 15 bikers: Miky, Jeroni, Largo,Pietro, Torner, Moyos, Bigel, Anton, Yerar, Vp, Marc, Joandemaria, Andreu (que ja està mig recuperat) i es darrers amb arribar Frenando i Mapes.
En Marc que ha arribat devers les vuit deia que nevava, però quan hem partit, havia sortit una mica de sol i no queia res, així que hem partit cap el camí vell de Selva per girar cap el camí del cos per arribar per l’església inacabada de Biniamar. Travessem el poble i ens dirigim cap a la comuna, allà ja apareixen les primeres clapetes de neu espolvorejant els arbres i els recons mes humits. Arribem a Mancor que el travessem per anar a cercar el camí de son Penya i pujar fins l’ermita de Crist Rei. D’allà es suposava que teniem que veure una vista esplendida de tota la part nord de l’illa nevada, però entre la boira i la poca neu poc hem vist. Hem fet l’aturadeta mentre tots demanaven quina era la historia d’aquestes runes.
Com que el narrador no la sabia ha quedat amb misteri que evidentment internet ha resolt en arribar a casa.
Ermita construïda els anys 20 desprès de que Mancor es segregues de Selva. Amb la segregació els selvatgins es quedaren sense ermita i per això decidiren construir-ne una dins els seu terme. L’església es desmoronà els anys 60 a causa d’uns esllavissaments de terra produïts per les mines de Selva. Posteriorment la seva manposteria va ser expoliada.
Desprès de la visita cultural i petit homenatge a en Cecilio, que tenia encomanat anar a trescar per allà si hi havia nous camins que incorporar als nostres recorreguts, davallem cap a Selva, passem pel seu cementiri i d’allà Caimari i pujada pel camí vell de Lluc.

Des de el principi petites clapes de neu ens acompanyaven, però aquesta no ha aparegut realment fins el salt de la bella dona, a la fi. La neu estava en el seu punt, reomplint les pedres i encletxes fent que els camins siguin molt mes ciclables.
Arribarem tots a cas Gallet amb taula parada ja que en Miky, que avui estava motivat, havia arribat abans i ha comanat. Bon berenar , hi hauria de haver mes gallets per tota Mallorca. Allò es com un punt de reunió de bikers. gent de sa pobla, d’inca i com no palmesanos ( de Mallorca)
Acabat el berenar, panxa contenta, ve el moment difícil de sortir a fora amb unes temperatures que devien estar prop dels 2 graus. Abrigats, però no massa ja que haviat be pujada, ens tirem cap a l’entrada del camí del coll pelat.

Averia, en miky ha espanyat la patilla de canvi, amb el fred que fa, pocs són els que es volen treure els guants per posar-se a donar una mà. Repara i continuem. El paisatge es fantàstic i la neu esta també en el seu punt. Arribem a la paret de menut i ens agrupem amb els que havien partit abans. En miky aprofita per demanar a en moyos que li torni a deixar de nou un altre cable de canvi ja que el seu també s’havia espatllat. Repara de nou amb un fred que pelava i iniciem la baixada cap Alcanella. Els que van davant disfruten obrint camí sobre la neu verge. Alguna caiguda tonta per sobre la neu i arribem al tot terreny aparcat d’Alcanella. Mostra de lo il•lògica que es la justícia, quan s’aplica de manera asèptica sense entendre a raons, això en aquesta setmana en que els ciutadans normals cada vegada hi creiem menys en ella. Com potser que els propietaris d’una finca que te una pista que els hi arriba des de Campanet, es quedin incomunicat sense poder entrar ni treure cap vehicle rodat, perquè un jutge va donar la raó als propietaris de les finques d'avall sentenciant que el veí de dalt no tenia cap dret de pas.

Sortegem els tancats de les finques en qüestió i iniciem la davallada pel magnífic camí . Per aquest narrador, aquest camí i el del racó de barona, són els camins de carro mes espectaculars de l’illa, autentiques obres d’enginyeria popular. A mitja baixada en Jeroni sofreix un espectacular caiguda, ja que la roda es desllanta, aterrant amb el pit contra les parets. Una mica recuperat, continuem i arribem avall del tot i anem a cercar la sortida cap a gabelli. La pista que es va emprar per fer la presa del torrent, ara, ha desaparegut totalment, ja que com es habitual en aquesta illa, han llaurat tot el camí.

Sortegem la presa fent una cadena humana i desprès de voltejar una mica pel laberint de tiranys de les fonts ufanes arribem a Sant Miquel. Es molt tard, així que decidim anar via directa cap a Lloseta. Els que tenien mes presa parteixen a tota i no esperen a que els hi aconsellem quin es el bon camí, així que des de Campanet tiren via directa seguint les indicacions de Moscari - Selva. No saben que això els hi implica fer un parell de bones pujades. Els altres decidim anar pel camí de can tabou, que tot i que sigui una mica mes llarg es pla, així que quan arribem a Lloseta i desprès d’acomiadar-nos, arriben, tot acalorats, els que tenien pressa.
Bona volta, poca neu, molt de fred i gran suades . 52 km i 1230 de desnivell.