A un racó del castell d'Alaró

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir, / que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta, / i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí / obert i sense entranyes, que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa, /  al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava, /  i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,

i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort. /  Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;

sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;/ jo visc sols per a plànyer loque de mi s'és mort.

 Desolacio. Joan Alcover.

Avui hem tancat una ferida, en Cecilio ha tornat al Castell d’Alaró,  ara  està  entre els arbres, les roques i la terra que tant estimava.

La seva família i els seus amics l’hem acompanyat. Ens sentíem com el poeta Alcover al perdre la seva familia, com  l'arbre esponerós que ha anat perdent les branques i viu  per recordar-les.