S’HORT DE SA COVA. Dsbt 22 des

“ El nostre mon s’en va, Maria Antònia, i a mi me pareix ara tan lluminós, tan suau, que desitjaria fer-lo durar una mica mes, això es tot.

Bearn de Llorenç Villalonga

Obdulia de Motncada mira des d’allà dalt la seva roqueta, ja quasi no queda res del seu mon, com a molt, les antigues cases senyorials. Mirant cap a son Térmens veu un grup de ciclistes per l’antic camí de Biniatzem, son un bon grapat, devers dotze, van fent bromes i pareix que s’ho passen be. A ella, no li agraden aquets “biciclistes” ja que han perdut tota la compostura i es vesteixen amb robes molt ajustadetes al cos que marquen de manera impúdica les seves parts intimes i, a mes a mes, es fiquen per tot, ja no hi ha racó de Mallorca que no profanin amb les seves rodes

Observant el grup, es fitxa en dos dels seus integrants, quasi està segura que aquets dos deuen ser dels seus. Ja que entre ells, sempre s’han reconegut. Tot i això, pensa que aquell tan primancho hauria de fer qualque cosa amb els calcetins tant destartalats. Ara el grup ja ha arribat a son Termes i gira ràpidament cap a la dreta , millor passar aviat per allà, perquè això que han fet els seus parents de convertir les cases amb un restaurant on fan tornejos medievals li remou l’estomac. Almenys els Gual de Torrella d’allà devora encara conserven les cases del Rafalot tal com sempre han estat.
El grup arriba a la cra de Soller i aviat tomba cap a Raixa, màxim exponent del senyoriu mallorquí. Ara que en el Consell (li agradava mes allò de la Diputacio ) mana una inquera casada amb un Espanya ja no li sap tant de greu que sigui una finca pública, tot i que considera que li han llevat tot l’encant decadent que tant li agradava . Els ciclistes continuen i ja han passat les runes de Raixeta, quina pena, el seu mon es mort però també els dels pagesos i amos de les grans possessions.

A poc a poc,el grup es va estirant i aviat els primers ja estan entrant dins Pastoritx, aquí si que reconeix el lloc, perquè aquest, està talment com quan ella era jove. El ciclistes agafen la carretereta que va cap a les cases però de cop giren cap a l’esquerra en direcció a unes cases noves que es varen fer fa un parell d’anys. Aquí s’adona aquella casa que estava sense acabar ha desaparegut, es veu que  no han aconseguit arreglar els papers i l’han tingut que tomar. Maleeix aquestes maquinetes que  ara empren tots els excursionistes, creu que li diuen GPS, amb una d’elles es va detectar que la casa s’havia desplaçat uns metres de on l’havien autoritzat.
Ara veu que n’hi ha tres que s’han perdut i tiren muntanya per amunt mentre el grup continua cap a son Veri. Es fitxa mes amb el grup de perduts i veu que un d’ells no es de per aquí, es un forasteret de per Cuenca ,  l’altre, però, es ben mallorquí i ja es bastant granadet, segur que s’ha posat a seguir a la llebre i ni s’ha fitxat per on anava. Deixa als perduts i veu que els altres ja estan passant el portell de son Veri però com que s’enreden dona temps perquè els descarrilats tornin a la guarda. De nou tots junts, continuen en filera per aquell caminoi que abans era tan agradable. Encara s’enrrecorda de la gran turmenta que el destroçà i s’endugué aquella font renaixentista tan polida.

El grup ara ja ha arribat a les cases i passa discretament, es veu que no volen problemes amb els propietaris estrangers d’aquestes cases tot i que tothom sap que aquest es un camí públic. Els primers ja han arribat a la barrera de la partió i es fiquen per un caminoi per cercar un portellet amagat per no tenir que botar les barreres. Aquets estrangers no respecten res, una cosa es que els senyors de tota la vida tanquin les finques ja que les hi va donar a ells el rei en Jaume amb agraïment per col•laborar en la conquesta  i altre que ho facin aquets nou vinguts que l’unic que han fet ha estat comprar-les a base de Talonari.
Ara ja per un camí planer s’acosten cap a Valldemossa. Sempre li ha agradat la magnifica vista del poble que es veu des d’allà. Sembla que al ciclista de la coueta també li agrada, perquè ha decidit tornar enrere per fer una foto. A la fi, arriben a Valldemosa i van directes al nou forn de can Molines, que bones les coquetes de Valldemossa, tot i que a ella li agradaven mes el quartos embatumats de cas donat. Pareix que el grup ja havia comanat, perquè en molt poc temps ja tornen estar en marxa. Ara passen de llarg per son Moragues i van directes cap a son Olessa, aquestes cases també encara es conserven bastant inalterades. Desprès de ficar-se per uns carrerons d'una urbanització mig destartalada han travessat a la nova urbanització amb el nom d'aquella polaca   que l’unic que va fer es posar-nos a tots verds.

Ara el grup va com a desbocat baixant per un camí ple de pedres sense aturar fins que arriben a la mar, aquí sorprenentment no tornen enrere ja que es fiquen per un tiranyet entre les mates i en un moment arriben al Xalet de can Sales. Pareix que avui hi ha gent a les cases i un dels ciclistes s’ha separat del grup i va a veure als que fan feina per allà. Fixant-se amb els que estan a les cases, pensa que aquelles faccions li sonen,  tot d’una se n’adona que un d’ells  es un  Fortuny Sales. Pareix que hi ha bon rotllo i que es coneixen, mentre en Tomas, que ara recorda com es nom, ensenya al ciclista que s’ha separat del grup les palmeres que estan podant per mor del maleït escarabat que fins i tot ha arribat en aquest reco perdut de l’illa. Ara també s’hi acosta un dels joves que li havia paregut que era dels seus , i efectivament amb gran satisfacció corrobora que no s’havia equivocat,  resulta que son parents, i es que tots, o de prop o d'enfora son parents.
Tenen presa perquè desprès d'acomiadar-se, ràpidament continuen cap a l’hort i arriben quasi fins la mar.

Ara pareix que estan cercant un tiranyet però tot d’una que el troben el segueixen i en un moment es planten al Port des Canonge. Decididament tenen presa, ja que ara van a tota i no esperen a ningú, per allà n’han quedat dos que estan pixant, i es que aquests ciclistes pixen per tot, son com els cans. Aviat el grup arriba a la carretera i sense aturar tiren per amunt cada un, com pot. Continuen la marxa, es veu que els de darrera ja no van tan falaguers. Ara uns es desvien cap a la font de davall aquells noguers, també els hi faltava aigua. Acaben de reiniciar la marxa i ja tornen estar aturats, i es que aquell que te un bon pandero ha tingut una averia, arreglen com poden i continuen ara ja sense aturades fins a son Sanutges. Deu ser tard, perquè ara estan discutint si continuen per on volien anar inicialment o no. Uns decideixen anar per lo fàcil i tiren per la pista planera, mentre els que s’han quedat dubtant en un moment decideixen seguir als primers. De nou tot el grup va plegat, però en arribar a la carretera, aquell que era de cuenca, es veu que ha quedat amb ganes de guerra i en el desvio del camí del correu es tira per allà i n’arrossega a un o dos.

Mentre, els altres continuen una mica per asfalt ja que volen voltar cap a la granja. Ara si que el grup s´ha dividit definitivament , així que decideix seguir amb el grup gran que va cap a la font de son tries per entre els camins de les marjades. Desprès de passar l’àrea recreativa, tiren cap a Son Malferit, i allà, es troben a un dels que s’havia perdut, el reincorporen i van directes fins a Sarrià un bon lloc per acabar la volta. Aquestes cases si que encara conserven tot l’esplendor d’un temps. Possiblement tot i que no li fes molta gracia la unió d’una Gual amb un militar vingut durant la guerra civil, almenys aquets han aconseguit conservar be les terres. El grup ja ha arribat a Establiments i ara resulta que han arribat massa prest, així que s’aturen a casa d’aquell ciclista que du els pels llargs com un boig i es seuen a prendre un refrigeri. Es veu que aquestes noves generacions també saben viure be la vida.

Tot i això, tant d’esforç i tant de territori recorregut en un parell d’hores es una mica estressant per una persona que quasi no es movia del seu redol. Així que dona Obdulia es retira a la seva cambra a descansar han estat 68 km i 1319 mt de desnivell.