Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

lunes, 25 de junio de 2012

ES TEIX o EL RESCATE. ( No econòmic sinó físic ) sbd 23 juny.

Tot i tenir pendents una crònica d’entre setmana i el relat del Sopar d'inici d’estiu, els fets d’aquest dissabte ens fan avançar la crònica i així no tenir que contar tantes vegades el que va passar i explicaran que fèiem en Pedro i aquest narrador a les 8 del vespre per les cases del rei sanxo.
Com sempre sortida ales 8 des de la cra de Soller, un grupet no molt nombrós format per en Bigel, Pere, Jeroni, Predro, Rol, JonAnder, Mapes, Anton (que s’incorporarà a Esporles), i el protagonista del dia FRAN. La intenció era pujar fins el Teix, però per assegurar-nos no topar en ningú ho volíem fer ja entrat el mig dia, ja que se suposava que els ricatxos caçadors d'autòctons cabrits salvatges no estarien passant calor i els cuidadors de la finca estarien tambe amagats a l’ombra preparant el dinar. Així per enredar una mica i arribar d’una manera diferent a Valldemosa es proposà fer-ho via Esporles i sense anar pels habituals camins de Sarrià / Pescadors.
Cami de la real, camins de son espanyol, es muntant i coll den portell. A Esporles fem la innovació de girar pel carrer de la Vilanova i anar a cercar el camí vell de l’ermita, on ens topem que per les festes del poble, han muntat un circuitet de descens, ja que hi havia bikers que s’estaven preparant per provar-lo. A son tries agafem una mica d’aigua i partim cap a bellavista, amb qualque despistat que, com sempre, tira per on no toca. En el cami des correu ens acomiadem d’en jon Ander que ha de tornar a casa prest perquè desprès li toca entrenar carrera de muntanya (Que dura es la vida del competidor de rally) i coincidim un momentcrec que amb un maifren. Davallem per la pista destrossada que ens du al inici del camí de s’arbossar per despres travessar la carretera i fer el camí que anomenem del “empalme” per anar a la pujadeta de mirant de mar, tan divertida de pujada com de baixada.
Quan anem a sortir cap a la carretera ens topem amb uns altres bikers, als que saludem mentre continuam menys en Pere el nostre relacions socials que s’atura a intercambiar impresions. Aixi en kapax, aquest gran coneixedor de la serra, l'hi explica que pensava que pujaríem per un caminet que surt arran de mirant de mar i enllaça amb el que anàvem a agafar per arribar a Nova Valldemossa. Si els de davant no haguéssim tirat per amunt segur que hagués esta una molt bona opció, ja que no han passat ni 24 hores sense que aquest narrador haguí estat sense anar a comprovar-ho i el resultat ha estat molt satisfactori: 631 mt nous de camí, que pugen un desnivell d’uns 85 mt i una opció que amb un parell de retocs, llevant qualque branca emprenyadora a les corbes permet fer tota una connexió de camins de terra des d’estellencs fins el coll den claret. Així que a partir d’ara ja tenim un nou tram a la nostra gran ruta de la volta a Mallorca.Gracies Jaume.
Del coll ja nomes ens queda tirar via directa capa Valldemosa fins a can molines, on com sempre, berenem, barato i ràpid. Tot i que alguns pesimistes havien predit que aquí apareixerien les tisores, no ha estat així i panxa plena hem iniciat la pujada de la coma dels cairats, seguint el que m’havia demanat en miky d’anar per dins l’alzinar per estar mes fresquets.(crec que no es referia a aquest tipus d’alzinar i per això s’ha escaquetxat, però l’any que ve quan torni com cada any a donar la tabarra amb les voltes de dos-cents kilòmetres i voltes non stop li recordarem qui es qui està tot l’any rodant i qui no)
Amb les pulscacions a tope arribem al refugi, on quasi tots hem pujat sense fer peu. En Rol com que tenia presa decideix tornar per avall mentre la resta partim per amunt i en arribar al desvio del pla de sa serp en fran en predo i aquest servidor continuen fins arribar a la paret de partió.
Allà ens posem a esperar sense que aparegui la resta de gent, així que aquest narrador decideix tornar per avall ja que no teníem cobertura al telefon per averiguar que passava, però quan arriba a l’encletxa apareixen contant que hi havia hagut parche de n’Anton. En tornar a la paret en predo que pareix que fa la migdiada ens conta que en Fran ha desaparegut ja que també tenia presa.
Aixo m’emprenya i molt, ja que nomes ens faltava tenir un individu deambulant per davant i sense saber massa les tresques per aixecar la perdiu i fer que ens interceptin. Quan anem a partir ens apareix en Jon Ander corrent, es adir que ja havia tingut temps de tornar a casa seva, agafar cotxe i pujar fins allà dalt.
Continuem i abans d’arribar a les cases instaurem el mode silenci total, anem a cercar el pas per evitar tenir que botar la reixeta i amb un moment ens plantem al desvio per anar cap a can topa, ja mes tranquils davallem pel camí que ens du darrera el restaurant i que ara es una autentica autopista ja que estan fent net tota la zona.
Coll de Sóller on es demostra que els sectaris d’arrel som capaços de saber perfectament a quina hora passarem aproximadament per un punt ja que allà ens trobem en Raul que havia pujat amb la bici de carretera.Tos junts davallem plegats i decidim anar fins a Bunyola a fer unes bones cerveses per veure si així se’ns aferra una mica l’esperit Racing dels bunyolins.
Amb un litre de cervessa per cap, els de ciutat decidim tornar per Raixa mentre els del Raiguer enfilen cap a Santa Maria. Així ens surt una bona volta d’uns 71 km i 1500 mt de desnivell.
Però quan ja estàvem arribant, sona el telèfon... i comença l’historia del “RESCATE”

14,32.
Es en Fran que resulta que baixant en arribar a les cases del Rei Sanxo en lloc de botar la barrera havia decidit anar per una pista a la dreta i mes content que un ginjol havia descobert una baixada nova que el duia directa per avall.
- ¡¡ beneit ¡¡ Que putes fas per allà. Ordres clares i precises: Torna enrere i puja per amunt . Intentar davallar pel torrent de biniforani es una locura.
14:36
- Que me es impossible subir con la bici, y llevo mas de una hora dando vueltas.
- Deja la bici, marca un punto de referencia con el GPS y ya vendremos a buscarla y tu sube para arriba, al llegar a casa te llamo y te vengo a buscar.
- No hace falta, me vendran a buscar de casa.
15, 30
No contesta a les cridades
16,05
Crida en Pedro que tambe havia rebut cridades den Fran,
-Que ha intentat devallar i crec que està perdut
-Serà coio, si li hem dit que no anés per avall per res del mon
-On està exactament?
-Crec que en el torrent de biniforani
-Com estigui en el de n’angele si que l’ha cagat, d'allà he anat a treure ja un parell de morts
-M´ha enviat la seva ubicació per whashap i està en el de biniforani
- A veure si contectam amb ell...
16, 14
Revem un washap “ voy por buen camino “ Pareix que ja se’n surt.
17,00
-Fran que haces?
-Creo que he subido mas de la cuenta i no encuentro el camino.
-Tienes agua?
-Ya hace tiempo que no tengo y el gps tambien ha acabado la bateria.
-PARA¡¡, sientate a la sombra, no te muevas ya venimos para alla.
Mentre en Moyos que tambe ja coneixia l’historia també no aturava de cridar i estava tot preocupat.
- Anem a cercar-lo, basta que hi anem dos, no crec que s’hagi mogut massa del mateix redol.
17:50
-Fran ya estamos en el coll en unos 30 minutos llegamos por donde estas.
Pasades les cases del rei sanxo decidim dividir-nos: en Pedro seguieix el cami que segur ha seguit amb la bici i jo vaig cap al puig de sant pere per si s´ha encolomat per allà.
18,40
- En Pedro ja l’ha trobat mentre ens reagrupem li donem aigua i menjar ja que du mes de sis hores donant voltes per allà. Ens posem a cercar la bici. Mentre pensam que ningú hagués anat a cercar a un tio amb bici allà al mig. Allò es un infern de rossegueres i tallats, nomes un caparrut es capaç d’aficar-se en un embolic com aquell.
Son les 8 i no apareix la puta bici així que decidim que ja tornarem un altre moment, amb el gps carregat nomes sera seguir el cami que va fer.
21, 30
"Home sweet home", sopar una mica i a dormir...
Ens han passat mil aventures, mil incidents, però tenir un tio perdut 6 hores per la muntanya en un redol tan petit encara no ens havia succeït mai. Com sempre en moyos te Rao: Aquest tio està molt verd, ha començat a anar per la muntanya no fa massa anys i tot li hem donat mossegat.
Tots ens hem perdut de joves i tots hem tingut les nostres grans aventures i així ja sabem que:
SEMPRE ES MES SEGUR TORNAR ENRRERA QUE VOLER CONTINUAR COM UN CAPARRUT.
Avui dilluns en Pedro i uns molt bons amics seus han anat fins allà, amb el Gps han detectat que efectivament la bici estava en un lloc impossible, i com que el terreny era tan inestable, ple de rossegueres que constantment provocaven petites allaus, han decidit anar via directe per dins el torrent i quan ha fet falta han posat cordes per ajudar-se i pujar la bici desmuntada. No se que haguéssim fet sense la seva ajuda. MOLTES DE GRACIES.
Ja està be el que be acaba.

7 comentarios:

Jaume Kapax dijo...

Ánimo Fran, seguro que pasaste un mal trago (y sin tener agua) pero dentro de unos días se convertirá en anécdota.
Y todo ésto en modo silencio, ¡qué agobio!

andreu dijo...

Vaja quinocies,Deu meu...aixó si que són amics...Enhorabona a tots...amb tios així "cualquiera"...Vaya susto Fran..creo q todos aprenderemos algo..lo dicho:todo va bien cuando bien acaba...Sou uns cracks.

HE PETAT¡ dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
hoyos56 dijo...

No voy a hacer comentarios, solo dar las gracias a los que con su esfuerzo y tiempo ayudaron a que esta aventura acabara bien

GRACIAS.

miki dijo...

Solo espero que sirva de precedente para los que no conocen la montaña de mallorca,hagan un poquito de caso y sus actos sean dignos de personas adultas.

Becari dijo...

Dos agraïments:
- A n'en Kapax, per aquest tram de camí que segur que mos permetrà fer qualque enllaç fantàstic

- Als sectaris, que en ocasions especials demostren tenir un cor especial... encara que la resta de l'any siguin uns rancis...

Rol dijo...

Simplemente se ha actuado como amigos, amantes del MTB y de los que lo practicamos con respeto y pasión. Para los que pueden estar acusando con rimbombancia, solo diré una cosa, quien esté libre de culpa que tire la primera piedra, de los errores propios y el sentimiento de culpa se aprende mucho más que de los reproches ajenos.
Ánimo y gracias.