Ja fa dos anys que en Cecilio se’n va anar i de nou aquest dia 23 férem el nostre petit
homenatge en aquest gran amic rememorant el que ell feia cada setmana.
Fes neu
o fes calor, fos de dia o fos de vespre,
sortia de casa seva a Consell i tal com ell deia, “enrabietat”, pujava fins al
castell d’Alaró. Aquest any, la veritat, es que varem ser poquets els que pujarem
ja que la majoria tenien bony o forat. El que no va fallar i tenia motius
suficients per fer-ho, va ser n’Anton, que aquell mateix mati l’havien donat d’alta
al Hospital desprès d’estar ingressat en
observació tota la setmana i a mes a mes,
hi pujà dues vegades ja que primer va pujar
amb en Colau i desprès amb nosaltres. Es nota que va ser el millor sparring d’en Cecicilio, ara
que es un autèntic sectari.
Desprès de l’aturada de rigor al
petit mirador, anàrem a sopar al
poliesportiu de Consell. Allà ja varem ser bastants mes, ja que, a mes dels sectaris que no pogueren pujar ens acompanyaren alguns sparrings i en Javi, fill
d’en Cecilio, que cada any vol estar una
estona amb els amics del seu pare.
El dissabte, com no podia ser d’altre manera, organitzarem una volta que passes pel camí
d’en Cecilio. Però com que teniem que
berenar a prop ja que n’hi havia que tenien que partir prest i també es tenia
que agregar n’Aldo i alguns companys seus bombers decidirem enredar una mica per anar
fins es Capdellà. Així per no pujar pel clàssic coll d’es tords decidirem anar pel costat sud de na burguesa.
Primer tirarem cap a Madre Alberta a on ens
esperava n’Andreu amb la seva nova “santacruz”. Nomes li faltava exclamar el famós “ In
Hoc signo vinces” al igual que l’emperador Constantí quan va veure la Santa Creu en el cel.
Desprès d’aquesta, cada un, anà pujant com pogué fins que ens
varem desviar cap a Costa d’en Blanes pel caminoi que abans era una baixada fantàstica
i ara es un autèntic pedregam.
Agrupats ja
a la pista, anàrem cap a costa d’en blanes a on passà el que sempre passa quan sortim
per na burguesa: disperssió i caos.
Desprès
d’un tram del passeig Calvià pujarem cap
el coll d’es cucons a on tombarem cap a son bugadelles. Allà, en fran va tenir
una petita averia que de nou returà a tot el grup ja que tots menys aquest
narrador no varen continuar, tot i
que lo lògic era seguir fins al Capdellà
a on en poc temps ens aturàvem a berenar i així no perdre tant de temps en aquests dies en
que som un grup tan nombrós i no arribem a agafar gens de ritme. Al torrent de
Santa Ponça, en Sergi mitjavolta estrenà les seves sabatetes blanques que
varen quedar ben enfangolades i banyades. Desprès d’un bon i llarg berenar
arrancarem de nou quan ja quasi eren les dotze direcció cap a Galatzó i el
ratxo per així arribar al camí d’en Cecilio.
De nou, aturada de rigor davant la plaqueta
commemorativa i foto en la que tothom es va col·locar per no tapar-la, menys en
Pere que es va posar ben al davant en el darrer moment.
Continuarem la marxa i
quan pujàvem les rampes de son Net, cridaren a n’Aldo perque hi havia un denou
a la família, així que aquest partí ràpidament cap Puigpunyent. Malauradament desprès
ens assabentarem de que aquest havia
acabat amb un fatal desenllaç. A poc a
poc el grup s’anava desmembrant. Si en es Capdellà podríem dir que varem canviar
sectaris per bomberos, a Son Net les pèrdues ja eren nombroses i en arribar a Muntanya de son Forteza el grup de 18 que arribarem a ser va quedar reduït als 6
o 7 incondicionals de sempre.
En el desviament de sa Campaneta, ja es veia
que si es volia fer la volta completa arribaríem a les tantes i com que aquest
narrador estava bastant perjudicat psicològicament i pel lumbago, decidí avortar la sortida i
tornar cap a casa. Al final crec que varen ser ben pocs el que la completaren
ja que en el coll d’Estellencs es produïren mes desercions. Així aquesta
setmana no podem oferir dades
definitives de la volta ni el recorregut oficial. Esperem que les properes sortides no siguin tan
accidentades.