Resum 2018.

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d'aventures, ple de coneixences.

GENER

Començarem aquest any complicat amb una volta fins el puig de  santa Magdalena amb un bon berenar a son Catiu que no servi massa per aixecar els ànims d’aquest narrador que estava amb una depressió que fins i tot li havia fet perdre les ganes de colcar. El següent cap de setmana, com que coincidia amb el pont  de sant Sebastià aquest narrador no participà en la volta que  es va fer per Puigpunyent organitzada per en Vp i en Jeroni amb dinar inclos.

Acabarem el mes amb una volta pel castell d’Alaró per recordar en Cecilio  i que continuà per Aumedrà  a on ens trobarem el torrent amb tanta d’aigua que feia quasi  impossible creuar-lo pel gual habitual, llevat d’algun valent com n’Anton que aquell dia celebrava pel vespre  el seu 40 aniversari a una festa sorpresa. 

FEBRER

Iniciarem el mes amb una volta espectacular pel Llevant , que ens dugué des de Manacor  fins  a cala Rajada i en la que presentarem al grup el magnífic camí vell de Son Servera a Artà, que ara ja forma part del nostre repertori clàssic. Les plogudes recents feren que fos un dia especialment fotogènic.

Com cada any arribà la neu i tot i que el dissabte en qüestió a Ciutat plovia, un grupet ens atrevirem a sortir i pujarem fins Maristella amb una volta d’aquestes que et deixa feliç.

Hi ha que reconèixer que el febre fou un mes profitós ja que a la següent volta anàrem fins a ses Figueroles acomplint un desig d’en Rol, la veritat es que si que havien netejat una mica el camí però el pateo, pels pocs hàbils,  segueix sent important. Acabarem el mes amb una volta fins a Cura, amb la novetat de que per arribar fins allà ho férem anant per platja de Palma pel que ens va semblar que ens costà molt sortir de Ciutat.

Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

MARÇ

Aquest mes continuà amb les bones voltes, així el primer dissabte incorporarem als nostres recorreguts el comellar de ses someres que ens havia presentat en VP. En aquest dia també per arribar fins Estellencs baixarem per una variant de son Fortuny i estrenarem la neteja i adequació de la baixada de Galatzo. Quina diferencia de com el baixarem el primer pic en que era fins i tot difícil trobar el camí. Tot i això aquest dia tinguerem les baixes dels mes “spartans” del grup: en gery, en fran i n’anton que lluïen els seus cossos per l’espartan race.

 

En la següent sortida, com que pel mes de gener no havíem fet la calçotada tradicional del cecilios day la férem en aquest mes substituint la torrada per un arròs brut cuinat per en Jeroni. La volteta que justificava  el dia la férem per la comuna . En el següent cap de setmana ens anàrem fins el puig de sant nofre. Del següent, aquest narrador no en te constància del que es fe i del darrer del mes ( aquest va tenir 5 caps de setmana) el dedicarem a anar a fer la volta tradicional fins a Formentor, ja que feia molt de temps que no hi havíem tornat.

ABRIL

El mes d’abril d’aquest any serà recordat per que es va realitzar el viacrucis de totes les ermites, una volta clàssica amb bici de carretera però que no s’ha via fet en MTB. Nomes foren uns pocs que completaren aquesta volta de  mes de 150 km i quasi 3000 mt de desnivell. Uns quants nomes en férem la meitat i ja ens bastà. Malauradament dels 2 següents caps de setmana no en queda constància ja que en aquest mes es va consolidar  “l’apagon” del blog. El darrer cap de setmana férem una volta per camins de la comuna de Caimari que mai fem i que ens demostraren que sempre hi ha qualque camí nou per descobrir. 

Tingues present sempre la idea d'Itaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.

MAIG

I s’acabaren els registres al blog, res el mes de maig i res el mes de juny, tot i això el strava ens recorda que en aquest mes férem una volta per Felanitx, Santany i el parc  natural de cala Mondrago. Potser també va coincidir amb l’apagon del Strava d’en Gery, que optà per no voler estar sempre vigilant del que dirien els altres dels seus temps i kudos obtinguts.

JUNY

Pocs records també queden del que férem aquest mes , queda constància de que férem part de la integral de les muntanyes d’Arta, incorporant enllaços nous per Aubarca i sa Duaia. En Aquest mes també ens anàrem fins a Muro refent aquells camins de per devers Llubí que també tant de temps feia que no anàvem. Acabarem el mes amb una volta per la Costera, en que sembla que els que la feren completa passaren bastanta calor pujant sa Calobra, mentre aquest narrador i en nando ens refrescàvem a les cases de s’electricitat. En aquest mes en Gery acomplí un dels seus somnis i ens va fer molta enveja, ja que se’n va anar tot sol a fer la CAT 700 , una prova de gran resistència que potser es de les que mes reflexa  la manera romàntica que entenem alguns de gaudir o sofrir amb la bicicleta.

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.

JULIOL

Per Juliol com ja es tradicional  recordarem en buba amb una volta per na Burguesa, amb berenar en es Capdellà i tornada per cecilios way. Acabarem amb un bon dinar a Aspace de Son Serra Parera, lloc oficial dels dinars final d’etapa. En el següent cap de setmana anàrem a pegar el primer cap fico oficial de l’any a s’hort de sa cova, la volta fou magnifica si no hagués estat perquè en aquella setmana es va destapar la conspiració del viatge B. Segurament aquella setmana ha marcat un abans i desprès de la Secta. Acabarem el mes  amb una volta fins a cala figuera amb que recorreguérem uns tiranys nous a la banda de can vairet. 

AGOST

Agost s’escriu amb A , de viatge A d’Alps. El que era un viatge incert acaba sent un dels millors viatges dels darrers anys. El Tour del Chambeyron : Paisatges impressionants i un bon rotllo al grup que a tots ens deixà pletòrics. Varem caminar molt , però va valer la pena. En aquest viatge també estrenarem el vaixell de Toulon i la furgo Bordils que esperem puguem emprar per molts d’anys. Per completar el mes, el dissabte post viatge   anàrem amb bici de carretera fins a Sant Salvador i acabarem l’Agost amb una volta per LLucmajor cala Pi amb un dinar a can Andreu.

Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.

SETEMBRE

En aquest mes post viatge , es notaven les piles carregades i les ganes de fer coses, ja que tot i que no quedaren reflectides al blog, férem unes 4 sortides de pinyol vermell. El Primer dissabte anàrem per Alfàbia i el Teix, claus en ma i passant com a senyors per aquestes magnifiques muntanyes. Seguint el costum de desprès d’una volta per la serra anar a rodar pel pla, anàrem el següent cap de setmana fins a Bonany a on tornarem a fer la baixada que surt pels calderes i que feia un munt d’anys que no fèiem. Desprès tocà tramuntana sud i anàrem fins a cala en Basset pels magnífics camins de sant Telm que mai decepcionen. Acabarem el mes celebrant el 50 sant miquel d’aquest narrador amb una volta per S’Arrom i un dinar al refugi de Muleta.

OCTUBRE

Començarem el mes anant a Berenar a  Tossals, ja que no hi havíem anat en tot l’any. La volta la vestirem perquè el recorregut fos com toca circular i sense solapaments pel que anàrem via passatemps i tornarem via son Macia. Si per qualque cosa serà recordat aquest mes però es per que a la volta que férem fins a Cura tinguérem companyia femenina ja que ens acompanyà la Silvia de tracks de Mallorca. Quedarem que tornaria qualque dia , encara que, ara per ara, això no ha succeït. Acabarem el mes amb una volta fins el mirador d’en Hoyos per recordar aquest gran amic. Com ja es costum dinarem a Aspace de son Serra Parera.

Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

NOVEMBRE

Per la tardor toca Pirineus, així ens anàrem a fer els tracks de Monte Perdido, volta que organitzà integrament en Bordils, que amb això es convertí definitivament amb una peça fonamental  de l’engranatge Sectari. D’aquesta escapada sens dubte ens quedarà en el record el dia de la Neu ja que com a caparruts, decidirem passar un coll en que ens havien dit que no seria possible per culpa de la Neu.. 

En tornar del viatge a la següent sortida recuperarem el puig de Son Segui, per una entrada que ens preparà en Largo i que esperem puguem emprar moltes mes vegades. Aquesta volta que acabà a tramuntana pel pas de s’Escaleta serà  recordada pel debat sobre els convidats que apareixen alguns dies, de manera unilateral i que en aquest dia, a mes a mes, va compartir unes fotografies del grup a gent desconeguda en el pas d’en Largo que ningú volia que es veiessin. En aquest mes també anàrem pel camí del cementiri de sa vileta per anar cap a Calvià i tornar a ciutat per Bunyolí.

DESEMBRE.

L’any ha acabat amb un mes amb 5 caps de setmanes amb sortides que ens han deixat unes un bon regust de boca i  altres   no tant. Així el primer dia del mes ens anàrem per terres del Llevant per veure, ara que ja tot està mes en calma, els efectes de la devastadora turmenta que assoli aquell indret de Mallorca. La volta no tingué massa secret i l’únic  novedos fou recuperar els tiranyets de per son corb i na penyal. A la volta que férem pel territori Arxiduc inaugurarem una senzilla connexió que ens permeté fer la baixada de Miramar fins a les cases de bany de s’arxiduc que feia anys que no fèiem.

Com fa ja bastants anys de nou per aquestes dates férem el Soller Expres que sorprengué bastant a les noves incorporacions: en benji i n’electric. En aquesta volta presentarem el camí vell de sa Figuera que encara mai havíem incorporat a cap volta. En el tercer dissabte del mes tocà Tramuntana Nord i per això anàrem rodant des de Lloseta fins Pollença per camins cap a Campanet i Ullaro i tornarem pel camí vell de Lluc i Miner  amb un gran pateo pel mig que nomes feren els mes valents. Acaba el mes amb una volta que s’havia pensat de bon rotllo i que acaba precisament amb tot el contrari. El recorregut era senzill i rodador ja que anàrem fins a Pina per desprès recordar els caminois de per Costitx.

Tot i això el mes important d’aquest mes fou el sopar de Nadal en que s’anomenà com a Sectari de l’any en Bordils, persona que s’ho te merescut sobradament i que segur que no ens decepcionarà posant seny quan ens faci falta.

Acomiadarem  l’any amb el tradicional brindis en el pas del ventall  que enguany tingue una primera convocatòria a les 8:30 i una altre a les 13:30.

Vist en perspectiva l’any , de nou,  un es sorpren de la quantitat de coses que hem fet, potser els descobriments no han estat espectaculars, pero nomes el tram del camí vell de Puigpunyent o la baixada a Galatzo ja valen la pena. A nivell de viatges, tot i que no n’hi va haver per primavera, el de l’Estiu i el de la Tardor foren tot un èxit. En aquest aspecte l’aparició de la nova linea de vaixells a Tolon ens obri un munt de possibilitats i com no també destacar el tema de la furgo Secta d’en Bordils al que sempre estarem agraïts.

Tècnicament enguany no podem dir que hi hagi hagut cap revolució a nivell de les nostres bicis, si de cas el mes singular ha estat l’aparició d’una elèctrica a les nostres voltes, que esperem que aviat es converteixi en una bici de veritat.

I que ens depara l’any que be, no ho sabem, però esperem que com a mínim puguem seguir amb les nostres fites anuals tant de sortides de dissabte com de viatges, que el bon rotllo sigui el màxim possible i que perque no reiniciem de nou les netejas que tant falten a alguns camins.

Ah i que el blog sigui viu, perquè tal com va dir en Joan, qualque dia potser serà el que ens ajudarà a recordar tots aquests meravellosos moments que hem passat amb les nostres bicis.

Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.

SOLLER EXPRES

By JOAN GALERA

Tren sin tren , secta sin quórum , pero un honor montar con el coronado sectario del año bueno( becario sectario del año).
Acabando un año pobre en salidas pero con las realizadas, contento.

8:15 tarde como siempre llego después de dudar Si ir o no ir... Pero con la falsa esperanza de que Gerardo "le malade imaginaire" aparezca me dejo caer por la bp.
Me noto chungo, a ellos los veo pro, me invade el miedo al notar las lorzas queriendo salir del culotte. Veo gente nueva el casteller inflable xordi, no sé quién lo trae pero  como gesto navideño se acepta.
Arranca la locomotora hacia Sóller por passatemps veo al pater grácil como una grulla pescando en Doñana, me pego al laureado Bordils que hoy lleva la toga púrpura i montura rígida. Se siente poderoso y sus bíceps se lo recuerdan.

El convoy se estira pero no descarrila, en son termens sin andén Pietro Di Marco el orador enseña su maillot Cannondale que por leyes de la fisica cual imán del mismo polo repele al culotte Cannondale correspondiente. Una pregunta a sumar a la larga lista de misterios del Dr Jiménez del Oso, porque Pere nunca lleva el culotte y el maillot igual?
Advirtiendo al maquinista Mapes Lander una posibilidad de cambio de ruta para evitar los lagos de Raixa, la respuesta és un ñeeeeee.....
Cubiertos de barro y de gloria algunos, nos presentamos ante la boca negra del túnel que nos transportará a  la Vall del Flaire. En el túnel después de un traqueteo hipnótico vemos que han quitado traviesas y han hormigonado.....  Todo tiene su fin. Lo auténtico caduca.

Fornalutx flaire Next stop, una parada gastronómica en uno de los pueblos más bonitos de España y más "lentos". Continuamos Binibassi i no sé cuántos hijos de moros más... Nombres piedras y hormigón pasan bajo la locomotora sectaria hasta plantarnos en bini y ahora ya dirección SA figuera muy bonito tramo y original, la Flaire inspira y el tiempo se agota un vagón se descuelga siguiendo la estela del orador desconjuntado. A lo lejos el maquinista brama tijeras pero alguien se las envaina. El siulo de la locomotora se aleja y el túnel me engulle. Tras grandes recuerdos en la oscuridad y soledad de las veces pasadas por aquí soy vomitado lleno de hollín hasta la parada de bunyola. El resto miseria sin historia.

Larga vida a la secta.

Viva el sectario de honor!

SECTARI DE L’ANY: GALA 2018

Text guió de la gala d'enguany:

Un any mes,  i ja no sabem quans ens fa, que colquem junts, i un  any mes que per aquests dates entreguem el Siurell de Sectari de l’any.

Aquest premi tan especial el donem a aquell  sectari que ha destacat durant tot l’any i del que esperem que durant l’any vinent segueixi brillant i donant llum al grup.

Però abans de donar aquest guardó tan especial, anem amb les mencions especials que enguany son moltes.

Cada sortida fem un munt de fotos, unes mes encertades que altres unes mes gracioses que altres , que van recollint el nostre dia a dia.

- Així fem una  menció especial a la fotografia o vídeo mes comentat de l’any.

Sens dubte aquesta ha estat la del  MOCO i per tant recau en el senyor GERY

Entrega el premi el senyor Jonanda.

Esperem que amb aquest obsequi es pugui entretenir i  no  tingui de cercar entreteniment a altres indrets.

Tot i que no som un grup competitiu, les grans pujades o baixades sempre son fortament disputades.

- Així fem una menció especial pel guanyador absolut de totes les pujades i baixades de l’any en categoria Master 60.

Tot i que no  hem pogut ratificar-ho  amb el strava, ja que al igual que altres ha desaparegut d’aquesta xarxa,  el Var ho ha deixat clar i per tant recau amb el senyor VP.

Entrega el premi el qui li vol disputar el títol el senyor Geri

Esperem que segueixi així fins que passi a la categoria Master 70.

Durant aquest any ha quedat  totalment establert el  final feliç  amb cerveses,  fins el punt de que la cossa ja s’està descontrolant una mica.

- Així fem una  menció especial al Gatot de l’any,  que ens ha conduit  cap el mon de la beguda i la perdició gracies als finals etílics de cada etapa.

Tot i que hi havia nombrosos candidats, desprès de l’espectacle vergonyós que es va donar a la nova ten da de Joan Bike el premi cau sense cap dubte amb  el senyor TORNER.

Entrega el premi la seva parella el senyor Bigel.

Esperem  que aquesta deriva no acabi a la clínica Capistrano.

Si abans parlàvem d’un nou costum al grup, es necessari recordar-ne un altre que està en vies d’extinció i que es el de la neteja de camins.

-  Així  fem una menció especial al Serrucho d’or per aquell que durant aquest any ha seguit mantenint aquesta sana costum

Evidentment i per goletjada el candidat es el senyor ROL

Entrega el premi un altre netejador no tan actiu, el senyor largo.

Esperem que amb aquest obsequi no tingui excuses per continuar amb la seva tasca.

Dins la secta, existeix un sub grup format pels Sectaris empresaris, que tots  sabem ( excepte d’un) que duen una vida de renuncies i molts de mals de caps.

- Així fem una menció especial al Emprenedor de l’any per aquell que ha destacat per la seva emprenedoria

Sens dubte el premi cau en mans d’en JOAN&BIKE per  la nova etapa d’expansió del seu negoci.

Entrega el premi el seu ajudant Miky

Esperem que la nova tenda li generi amplis beneficis i pugui pagar un bon sou als seus empleats i  no l’impedeixin seguir colcant amb nosaltres al igual que ho fan altres sectaris empresaris que tenen tot el temps del mon per entrenar.

Un altre fet destacable d’aquest any han estat les sortides amb vehicle comunitari sectari.

- Així fem una menció especial al Sectari  Transportista que ens du a les sortides a fora de Palma i als viatges.

Com que tots ja sabem qui es entreguem el premi sense mes dilacions al senyor BORDILS.

Entrega el premi el  sectari que el va convèncer a venir amb nosaltres , el senyor Andrevet.

Esperem que no es cansi i puguem gaudir molts d’anys d’aquest servei. 

Per acabar, ha arribat l’hora de premiar al SECTARI DE L’ANY .

Enguany aquest guardó ha caigut en un home senzill, discret, que passa quasi desapercebut però que sempre està quan el necessites.

Un sectari que  sempre es preocupa pels que van darrera o tenen una averia o incidència.

Un sectari que sempre està disposat a obrir i tancar barreres.

En definitiva,  anomenem SECTARI DE L’ANY al senyor BORDILS.

Entrega el siurell el presentador de l’acte

Moltes gracies Miquel per tot el que has fet pel grup, ens dus  de viatge amb la furgo, ens has organitzat l’escapada de la Tardor a Monte Perdido, ens has convidat a un munt de cerveses i sobretot per estar sempre disposat a donar  una ma quan s’organitza qualsevol esdeveniment sectari.

Per tot això també et fem entrega d’un  altre obsequi

Entrega aquest, el senyor Torner.

Ja per acabar aquesta gala i en senyal d’agraïment pel seu paper d’element de distracció de Sectari de l’any entreguem un petit Dron manual al  senyor Fernando, i un altre  obsequi al presentador de l’acte  així com  al sectari de l’any  sortint.

Tracks Monteperdido. 1 – 4 novembre 2018.

Dia 1.

Arrencàvem aquest viatge amb uns pronòstics climatològics totalment pessimistes que inclòs feien preveure un mal trajecte marítim, ja que haviem de partir amb un bon temporal de vent i pluja, però per sort, llevat de tres o quatre engronsades fortes del vaixell, el viatge va ser totalment plàcid, i aixó va ser l’inici del que van ser quatre magnífics dies d’mtb, amistad i molt bon temps.

Així que, amb les dues fragonetes ben carregades i la crew al complet: Bordoy, Mapes, Biel, Fernardo, Miqui, Antón, Gerard i servidor de vostés començam el viatget. Només tocar terra iniciam el camí cap a L’Ainsa, però el primer objectiu és aturar a prendre un bon cafè al Bruc, com mana la tradició. Un cop avituallats, el tándem AntónGerard, i l’Equip A (pel parescut de la furgo) seguim camí ja sense aturada fins arribar a destí. A ritme de jotica picant, "no me ...en el suelooo, como si fuera una ......erraaa, que con esos .........azooos, me llenas el ...... tierraaa", anam passant els quilòmetres fins que ens plantam a l’Ainsa, en ple Pirienu osqué, un poble on per tot arreu es respira ambient aventurer.

El primer que feim és contactar amb els del track per fer el breefing de rigor on ens expliquen un poc tot, però el que ens queda més clar és que el segon dia hem de dinar al Canguro Truchero, nom que més bé sembla tret de la sèrie Bob Esponja i que no ens podrem llevar del cap en tota la ruta.

Per entrar en matèria i donat que avui només podem aprofitar l’horabaixa, ens recomanen fer una ruteta d’una vintena de km. i tres horetes de durada, la número 1 d’un recull de rutes enduretas anomenades Zona Zero. Ens reim d’això, 3h x20 km?... idò més tard veurem que ens hem de callar ja que efectivament el traçat duu la seva feina, això si, molt de single track, amb bones rampes i millors trialeres, però que entre una cosa i l’altra, més els despistes ( que si és per aquí, que si és per allà, que si hay que ir lamiendo la loma (mossèn)), surten ben bé les tres hores si no més. Tot plegat afegit al fantàstic hotel on es menja de maravella i on el bikefrienly funciona perfectament fa que no haguem tingut millor arrencada.

Dia 2.

Avui comença el track en si. Hem de sortir de L’Ainsa i arribar a Bielsa, traduït a xifres, 58 km i 1192 de desnivell. Per tant, després d’un excel·lent berenar i posterior ressetejat dels nostres cossos, arrencam la ruta a vorera del riu Cinca, que será el referent geográfic en gran part d’aquests tracks. Partim com hem dit per una pista riu amunt, el Paseo Navateros, que vendria a ser com aquí agafar el camí de son Macià, una pista ideal per entrar i sortir del poble. Després d’uns pocs quilòmetres el camí s’allunya del riu i comença a pujar fins que agafam una carretereta que duu al Pueyo de Araguás, un llogaret dedicat a la ramaderia, i és que de moment tot el paisatge està format per pastures que es detecten inclòs amb els ulls tancats.

Seguim pujant per la mateixa carreterona fins que comença una zona de bosc, lloc per on abandonam l’asfalt i agafam a la fi camí de terra que, en tendència a baixar, ens du a un altre poblet ramader anomenat Araguás. Hem de dir que quan ens feien el breefing del track ens va paréixer sentir massa sovint que haviem d’agafar carretera, però la veritat és que, tot i que és vera que n’anam fent trams, un cop que l’abandones, venen trams molt llargs de pista o sender sense interrupcións d’asfalt.

Un cop més ens adonam de la sort que estam tenint ja que tot i que la setmana anterior ha plogut, no trobam gaire fang, és més, les pistes o senders tenen un punt d’humitat ideal. Arribam al següent poblet, que es diu Laspuña, per a continuació tornar a trobar-nos amb el riu Cinca, on agafam un single track que transcorre a la seva vora per una zona de bosc frondós. En feim uns vuit quilòmetres d’aquest caminet, i és el que comentàvem, quan agafam una secció de terra, aquesta no és interrompuda per l’asfalt i tens una bona sensació de fer mtb.

Travessam el riu per un pontet i ens plantam al següent poble, Lafortunada, un poble un tant siniestre dedicat a fabricar electricitat, de fet està integrat pràcticament amb la central. També és el nostre punt d’avituallament, i ens aconsellen anar al Casino, una espècie de bar multifuncional on pareix que tant serveixen copes i menjar que donen classes de repàs o de ball. Al casino, també d’aspecte siniestre, igual que el cambrer i la cuinera, prenim unes begudes i demanam uns entrepans per endur-nos. L’extranya cuinera triga un bon rato per fer els entrepans, però a la fi arriben tots i podem seguir la marxa.

Ara hem d’agafar la carretera principal que va d’Ainsa a França uns quilòmetres cap avall per desviar-nos poc després cap una carretereta que ens ha de dur fins el següent objectiu del dia, el Dolmen de Tella, una construcció talaiòtica que ens sembla de rialles devora les que tenim per aquí. Per arribar-hi, però, ens hem de ficar entre cama i cama un graciós collet de devers set quilòmetres i amb un pendent considerable. Arribam a dalt cadasqú com pot, i just devora el famós dolmen feim el berenar-dinar amb els siniestres bocatas fets amb embotits de la regió.

Arrencam sense perdre temps, ja que ens van dir que el timming màxim a n’aquest punt havia de ser les tres de l’horabaixa per el delicat tram que hem d’afrontar i no el podem fer fora llum. Anam bé de temps però. Reprenem la marxa i tot d’una veim com serà el talant del camí, un caminet estret que transcorra per la falda de la muntanya i per tant, amb tendència a contraperalt, cosa que ens indica que hem d’anar alerta, i es que en gran part del camí tenim barranc a la dreta. El trànsit es fa lent, i és que pel que hem comentat i per la pedra que té la zona, no es pot fer gaire presa. A un moment donat, el nostre prior s’enganxa amb una branca i cau sense conseqüències, tot i que neessita l’ajuda d’en Fernardo per recuperar la verticalitat.

Anam reagrupant aprofitant el pas de baixants d’aigua, els barrancos. A un d’aquests iniciam pròpiament el que s’anomena el camí del Canal del Cinca, un canal construït a principis del segle XX amb pocs mitjants tecnològics i suposam que amb moltes penalitats humanes, i que transporta aigua des de l’embassament de Pineta fins la central hidroelèctrica de Lafortunada. Com que està cobert, ciclam a vegades per damunt el canal, d’amplada considerable, i de vegades no, ja que té trams que transcorre per dins la roca. Anam tot el temps en torn a la cota 1150 mts.

Passam per alguns trams molt delicats, vertiginosos i espectaculars, com són els passos per algunes rossegueres que s’han enduit el sender per davant, i trams a ran del barrac. També farem un tramet per dins la roca foradada, a l’estil d’Aumadrà. Tot plegat, i tot i que sigui molt ciclable, el trànsit pel camí ens resulta lent, donant la sensació de que no arribam mai a destí. 

A la fi començam a veure indicis de civilització, moment en que el sender comença a baixar lleugerament, fins que travessant un pontet sobre el riu Cinca arribam al poblet anomenat Javierre, nom que en Biel no es podrà llevar del cap durant uns dies. D’aquí ens tiram cap avall, uns pel track i un servidor despistat per carretera avall fins arribar a Bielsa.

Hem arribat perfectes de temps, i ens dóna per instal·larnos tranquil·lament, i dedicar part de l’horabaixa a fer unes birres i a fer turisme pel poble. Després d’un sopar majoritariament a base de carn de senglar, la bèstia del Pirineu segons els habitants d’allà, ens anam a dormir i a fer la difícil digestió que ens espera.

Dia 3.

Després del desdejuni de rigor i el posterior ritual biològic, ens dirigim al lloc on guardam les bicicletes per posar-les mínimament a punt i partir sense més preàmbuls. L’etapa d’avui transcorre entre Bielsa i Parlán i teòricament és l’etapa reina del nostre track, amb 45 km i 1849 de desnivell. Deim en teoria perquè des de l’organització ja ens varen advertir que a partir de 1500 mts trobariem neu i no podriem ciclar, i la ruta completa s’enfilava fins els 2500 mts fins les mines de Llena. Ens van aconsellar que pujassim fins en trobar neu, féssim mitja volta i anàssim a fer la part de pujada per on haviem de baixar de les esmentades mines, fins també trobar neu.

Amb aquesta premissa, doncs, arrencàvem pensant que seria una etapa de tràmit i que acabariem dinant al famós Canguro Truchero. Però amb el que no comptàvem ni nosaltres mateixos és amb lo caperruts que som. Sortim idó de Bielsa remuntant carretera amunt part del que vàrem baixar el dia anterior, tornan a passar pel poble fetitxe d’en Biel, Javierre. Després d’un petit descens per la carretera ens tornam a trobar a vorera del Cinca, que el seguim uns quilòmetres cap amunt fins desviar-nos per iniciar l’ascens cap a les cotes altes, en concret cap a la Sierra de Espierba, situada al costat dret de la vall de Pineta, segons el nostre sentit de marxa. Anam pujant cadasqú al seu ritme i després de passar pel poblet del mateix nom que la serra, deixam l’asfalt per continuar per una agradable pista de pendent suau.

Per aquí ens trobam uns organizats caçadors que amablement ens informen de que tindran en compte el nostre pas i que no ens preocupem. S’els nota acostumats a la presència de no caçadors. Seguim el nostre curs i just quan comença a aparéixer la neu topam amb una font que aprofitam per avituallar-nos i per reagrupar-nos. A partir d’aquí el pedaleig es torna dificultós i anam fent trams sobre la bici i trams a peu. Cada cop hi ha més neu, peró dóna la sensació de que podem anar fent, i com que el paissatge cada vegada és més interessant i espectacular, seguim animats, i és que començam a arribar als fons de la vall de Pineta, on ja tenim a la vista la cara nord de l'impressionant Monte Perdido. La moral no cau, i després d’un tram de caminar, aturam a disfrutar de les magnífiques vistes, a la vegada que aprofitam per reagrupar.

Poc a poc comencen a aparéixer els del vagó de coa. Tenim clar que encara podem pujar més ja que la pista té trossos sense neu. Qui no apareix és en Miqui, que segons les informacions que ens arriben diuen que ha fet mitja volta; no ho entenem garie, i més tard sabrem que ens hem malentés. Hem de donar més importància a la cohesió del grup, crec, perquè no ens torni a passar.

Com que tenim la moral alta continuam pujant, i és que encara podem ciclar a trams, i a més ja tenim a vista on acaba el coll. Per aquí ens trobam el primer grup d’excursionistes que ens informen que per on volem anar, ells no s’han atrevit a pujar. Nosaltres, però, com que som caperruts i veim pejades a la neu, que està en unes condicions perfectes, decidim seguir. Ara ens toca una zona d’altiplà amb 30 o 40 centímetres de neu, i amb la bici a l’esquena anam fent. A un moment donat, des de lluny veim en Fernando que ens pega un crid dient que torna enrera. En principi ho trobam un error, però com que sabem que sol tenir les idees clares no passam pena per ell. Nosaltres anam fent i a un moment donat coincidim amb un excursionista que més tard descubrirem que és mallorquí de Santa María, vaja casualitat.

Acabam el tram pla, cosa que no vol dir que hagi estat fàcil passar-ho, i visualitzam cap on hem de tirar perquè ens toca superar un coll i no ens volem equivocar. Hem de dir que no ens hem ficat en tot aquest percal a lo loco, si no que abans hem fet la reflexió: el que s’ha convertit amb el nostre guia, en Gerard, que és el més experimentat amb el tema, ens dóna la confiança, argumentant que amb l’estat de la neu, el timming horari que duim, i el gps en forma ens podem aventurar, -raparem, però es pot fer- diu. Amb el pas feixug anam pujant, amb la creu a l’esquena, sota l’atenta mirada d’un grup d’al·lotes que ens observa amb incredulitat, mai no es podien imaginar veure el que veuen, ens van dir; nosaltres ens varem justificar amb la nostra caparrudesa. Un cop a dalt del coll, gràcies a que tenim l’objectiu a la vista i que el gps indica clarament el camí, no perdem la moral, però ara sí que serem els primers en fer aquest tram ja que no hi ha cap pejada. Iniciam el periple de la baixada, amb un gruix de neu pols de fins a cinquanta centímetres i de vegades més (ho podeu demanar en Bordoy), i anam fent. No obstant ho feim amb molta precaució, que una passa en fals pot ser tema delicat.

També hi ha moments per riure, de fet n’hi ha que s’ho passen pipa, com n’Antón i en Biel. A la fi, i tot i que s’ens ha fet un poc llarg el tram, arribam a la pista que, en el cas que no hi hagués neu hauriem de seguir cap amunt fins les mines de Llena amb una bona pujada d’uns cinq quilòmetres i un desnivell a salvar d’uns 500 mts; però ara si que ho tenim clar que no és possible, i ens tiram cap avall com podem, és a dir, fent esquí sobre rodes. Així com podem arribam a la zona que ja no hi ha neu i podem seguir baixant, ara  vertiginosament. Quan s’acaba la pista, seguim baixant por un collet asfaltat de pendent també considerable, i ens feim una idea de com hagués estat la proposta alternativa que ens feien per avui.

Arribam a Parzán ja passades les tres, i ens retrobam amb en Miqui i en Fernando que s’han trobat quan aquest baixava per Espierba. Després d’instal·larnos a l’hotelucho ( si, el nivell hoteler ha anat a menys dia a dia) anem a menjar unes habugesses a l’únic bar on no aturen la cuina, i això vol dir que està petat. Tot i així, com que tenim tot l’horabaixa ens ho prenim amb paciència. Com que poc hi ha que fer a n’aquest poble de carretera, passam el rato al bar de l’hotel fins l’hora del sopar.

Dia 4.

Darrera etapa: Parzán-Ainsa, 61 km i 1309 mts. Avui, després del mediocre berenar, arrencam aquest darrer dia amb fresqueta, només tres quatre graus per damunt zero, i a més hem de començar costa avall fent uns deu quilòmetres o sigui que ens hem d’abrigar i bé. Tiram idò cap avall per la carretera principal, passat pels ja coneguts pobles de Bielsa i Lafortunada, i com no amb el riu Cinca al nostre costat. A un moment donat hem de voltar a l’esquerra passant per damunt l’ementat riu i seguir per una altra carretera, ara ja costa amunt i també acompanyats per un altre riu, en aquest cas el Cinqueta. Fred i ombra, és prest i amb el muntanyam que tenim al voltant nos ens arriba ni un tris raig de sol. 

Deixam la carretera per agafar-na una petitona que ens du cap el poblet de Saravillo, d’on en Bodoy en sap algunes històries arran de la seva época aragonesa i ens les conta. Un poc més amunt acaba l’asfalt i començam a fer pista, i també ens comença a escalfar el sol. Tornam a tenir un dia esplèndit, i tornam a recordar la sortada que hem tingut. Un cop arribats a un mirador natural des d’on tenim una bona perspectiva de la vall, iniciam el caminet estret que transcorre a contraperalt pel llom de la muntanya, amb moments delicats com són els passos per rossegueres i barrancs rollant aigua. Trànsit lent idò, amb la sensació de que la cosa no ret. 

El terreny és pedrós, ens recorda el de per aquí. La poca fluïdessa del camí fa que no anem gaire eufòrics. Arribam fins dues epectaculars tuberies que baixen des de dalt de la muntanya, i ens resulten familiars, són les que ja vérem fa dos dies des de Lafortunada, i és que hi som just al damunt, i on hi baixarem ja que ens convé fer un avituallament. Tornam al misteriós Casino amb la mala sort que està tancat, per tant menjam el que duim damunt, o sigui poca cosa, qualque barreta o unes chiquillin, llevat d’en Miqui que ha estat previsor i a l’hotel s’ha demanat un bocata. 

Sense més enredos reprenem la marxa, i és que avui no podem badar, per l’horabaixa tenim l’operació tornada cap a Barcelona i ja sabem el que ens espera; a més el rodar pels senders s’ens fa lent. Tornam a trepijar terreny conegut, però només per un moment ja que de seguida agafam un camí diferent que transcorre per damunt el de l’altre dia. Anam fent, el camí du feina, estret, inclinat i quasi sempre costa amunt, amb rossegueres i barrancs amb aigua. A més duim quatre dies ja, i tot i que en quilometratge no duim molt acumulat, ja hem dit que el terreny du feina i desgasta, contrasta molt amb el traçat de les dues darreres sortides pirinenques on feiem llargues pistes de pujada i baixada. El nostre objetiu és ara arribar a dalt d’una muntanya on recordam que ens van dir que hi havia unes antenes, i ens sembla que encara hi ha molta feina per arribar-hi. 

A un moment donat, en Mapes i en Fernando, que no es veuen amb moral per seguir, decideixen deixar el grup i seguir la ruta cap Ainsa per camí més fàcil. Ja no ens trobarem amb ells fins allà. La resta, seguim cap a les famoses antenes que no veim però que hi són, o sigui més camí cap amunt, ara per pista però. Es nota el cansament i agafam un ritme xino-xano, i ho agraïm. Un cop ens arriba l’hora de baixar ens canvia l’humor, i és que farem un tram trialero i ràpid a la vegada que intuitiu i divertit, i llarg, ens fa disfrutar a la fi. Estam altre cop dins una de les rutes anomendades zona zero, i están pensades per aixó, per divertir-se fent l’endureta. Tot i aixó anam fent feina, perquè de vegades també hem de remuntar. També anam coincidin amb grupets de ciclistes, com uns francessos que s’ho estaven passant pipa. 

Tornam fer una divertidíssima baixada abans d’iniciar un complicat tram per una zona certament volcànica (ho això ens pareix) que es sembla al red bull rampage. Anem amb respecte i davant el dubte ho feim a peu. Ja notam la proximitat d’Ainsa, i en qüestió d’uns quilòmetres ja hi som, i a bona hora. Una cop a l’hotel bikefrienly "Sánchez", ens retrobam amb en Mapes i Fernado, i després d’una multitudinària dutxa, baixam al bar a dinar i de pas sense saber-ho, celebram l’aniversari d’en Fernando, molts d’anys vellardo! Com a premi li deixam manar la furgo.

Final feliç idò d’aquesta escapadeta pirinenca, on l’única putada és que només arribar a Palma hem de partir cap a la feina.

 FOTOS TRACKS MONTEPERDIDO