Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

martes, 27 de noviembre de 2018

Tracks Monteperdido. 1 – 4 novembre 2018.

Dia 1.
Arrencàvem aquest viatge amb uns pronòstics climatològics totalment pessimistes que inclòs feien preveure un mal trajecte marítim, ja que haviem de partir amb un bon temporal de vent i pluja, però per sort, llevat de tres o quatre engronsades fortes del vaixell, el viatge va ser totalment plàcid, i aixó va ser l’inici del que van ser quatre magnífics dies d’mtb, amistad i molt bon temps.





Així que, amb les dues fragonetes ben carregades i la crew al complet: Bordoy, Mapes, Biel, Fernardo, Miqui, Antón, Gerard i servidor de vostés començam el viatget. Només tocar terra iniciam el camí cap a L’Ainsa, però el primer objectiu és aturar a prendre un bon cafè al Bruc, com mana la tradició. Un cop avituallats, el tándem AntónGerard, i l’Equip A (pel parescut de la furgo) seguim camí ja sense aturada fins arribar a destí. A ritme de jotica picant, "no me ...en el suelooo, como si fuera una ......erraaa, que con esos .........azooos, me llenas el ...... tierraaa", anam passant els quilòmetres fins que ens plantam a l’Ainsa, en ple Pirienu osqué, un poble on per tot arreu es respira ambient aventurer.





 El primer que feim és contactar amb els del track per fer el breefing de rigor on ens expliquen un poc tot, però el que ens queda més clar és que el segon dia hem de dinar al Canguro Truchero, nom que més bé sembla tret de la sèrie Bob Esponja i que no ens podrem llevar del cap en tota la ruta.





 Per entrar en matèria i donat que avui només podem aprofitar l’horabaixa, ens recomanen fer una ruteta d’una vintena de km. i tres horetes de durada, la número 1 d’un recull de rutes enduretas anomenades Zona Zero. Ens reim d’això, 3h x20 km?... idò més tard veurem que ens hem de callar ja que efectivament el traçat duu la seva feina, això si, molt de single track, amb bones rampes i millors trialeres, però que entre una cosa i l’altra, més els despistes ( que si és per aquí, que si és per allà, que si hay que ir lamiendo la loma (mossèn)), surten ben bé les tres hores si no més. Tot plegat afegit al fantàstic hotel on es menja de maravella i on el bikefrienly funciona perfectament fa que no haguem tingut millor arrencada.






Dia 2.
Avui comença el track en si. Hem de sortir de L’Ainsa i arribar a Bielsa, traduït a xifres, 58 km i 1192 de desnivell. Per tant, després d’un excel·lent berenar i posterior ressetejat dels nostres cossos, arrencam la ruta a vorera del riu Cinca, que será el referent geográfic en gran part d’aquests tracks. Partim com hem dit per una pista riu amunt, el Paseo Navateros, que vendria a ser com aquí agafar el camí de son Macià, una pista ideal per entrar i sortir del poble. Després d’uns pocs quilòmetres el camí s’allunya del riu i comença a pujar fins que agafam una carretereta que duu al Pueyo de Araguás, un llogaret dedicat a la ramaderia, i és que de moment tot el paisatge està format per pastures que es detecten inclòs amb els ulls tancats.




Seguim pujant per la mateixa carreterona fins que comença una zona de bosc, lloc per on abandonam l’asfalt i agafam a la fi camí de terra que, en tendència a baixar, ens du a un altre poblet ramader anomenat Araguás. Hem de dir que quan ens feien el breefing del track ens va paréixer sentir massa sovint que haviem d’agafar carretera, però la veritat és que, tot i que és vera que n’anam fent trams, un cop que l’abandones, venen trams molt llargs de pista o sender sense interrupcións d’asfalt.



Un cop més ens adonam de la sort que estam tenint ja que tot i que la setmana anterior ha plogut, no trobam gaire fang, és més, les pistes o senders tenen un punt d’humitat ideal. Arribam al següent poblet, que es diu Laspuña, per a continuació tornar a trobar-nos amb el riu Cinca, on agafam un single track que transcorre a la seva vora per una zona de bosc frondós. En feim uns vuit quilòmetres d’aquest caminet, i és el que comentàvem, quan agafam una secció de terra, aquesta no és interrompuda per l’asfalt i tens una bona sensació de fer mtb.



Travessam el riu per un pontet i ens plantam al següent poble, Lafortunada, un poble un tant siniestre dedicat a fabricar electricitat, de fet està integrat pràcticament amb la central. També és el nostre punt d’avituallament, i ens aconsellen anar al Casino, una espècie de bar multifuncional on pareix que tant serveixen copes i menjar que donen classes de repàs o de ball. Al casino, també d’aspecte siniestre, igual que el cambrer i la cuinera, prenim unes begudes i demanam uns entrepans per endur-nos. L’extranya cuinera triga un bon rato per fer els entrepans, però a la fi arriben tots i podem seguir la marxa.



Ara hem d’agafar la carretera principal que va d’Ainsa a França uns quilòmetres cap avall per desviar-nos poc després cap una carretereta que ens ha de dur fins el següent objectiu del dia, el Dolmen de Tella, una construcció talaiòtica que ens sembla de rialles devora les que tenim per aquí. Per arribar-hi, però, ens hem de ficar entre cama i cama un graciós collet de devers set quilòmetres i amb un pendent considerable. Arribam a dalt cadasqú com pot, i just devora el famós dolmen feim el berenar-dinar amb els siniestres bocatas fets amb embotits de la regió.



Arrencam sense perdre temps, ja que ens van dir que el timming màxim a n’aquest punt havia de ser les tres de l’horabaixa per el delicat tram que hem d’afrontar i no el podem fer fora llum. Anam bé de temps però. Reprenem la marxa i tot d’una veim com serà el talant del camí, un caminet estret que transcorra per la falda de la muntanya i per tant, amb tendència a contraperalt, cosa que ens indica que hem d’anar alerta, i es que en gran part del camí tenim barranc a la dreta. El trànsit es fa lent, i és que pel que hem comentat i per la pedra que té la zona, no es pot fer gaire presa. A un moment donat, el nostre prior s’enganxa amb una branca i cau sense conseqüències, tot i que neessita l’ajuda d’en Fernardo per recuperar la verticalitat.



Anam reagrupant aprofitant el pas de baixants d’aigua, els barrancos. A un d’aquests iniciam pròpiament el que s’anomena el camí del Canal del Cinca, un canal construït a principis del segle XX amb pocs mitjants tecnològics i suposam que amb moltes penalitats humanes, i que transporta aigua des de l’embassament de Pineta fins la central hidroelèctrica de Lafortunada. Com que està cobert, ciclam a vegades per damunt el canal, d’amplada considerable, i de vegades no, ja que té trams que transcorre per dins la roca. Anam tot el temps en torn a la cota 1150 mts.



Passam per alguns trams molt delicats, vertiginosos i espectaculars, com són els passos per algunes rossegueres que s’han enduit el sender per davant, i trams a ran del barrac. També farem un tramet per dins la roca foradada, a l’estil d’Aumadrà. Tot plegat, i tot i que sigui molt ciclable, el trànsit pel camí ens resulta lent, donant la sensació de que no arribam mai a destí. 


A la fi començam a veure indicis de civilització, moment en que el sender comença a baixar lleugerament, fins que travessant un pontet sobre el riu Cinca arribam al poblet anomenat Javierre, nom que en Biel no es podrà llevar del cap durant uns dies. D’aquí ens tiram cap avall, uns pel track i un servidor despistat per carretera avall fins arribar a Bielsa.



Hem arribat perfectes de temps, i ens dóna per instal·larnos tranquil·lament, i dedicar part de l’horabaixa a fer unes birres i a fer turisme pel poble. Després d’un sopar majoritariament a base de carn de senglar, la bèstia del Pirineu segons els habitants d’allà, ens anam a dormir i a fer la difícil digestió que ens espera.

Dia 3.
Després del desdejuni de rigor i el posterior ritual biològic, ens dirigim al lloc on guardam les bicicletes per posar-les mínimament a punt i partir sense més preàmbuls. L’etapa d’avui transcorre entre Bielsa i Parlán i teòricament és l’etapa reina del nostre track, amb 45 km i 1849 de desnivell. Deim en teoria perquè des de l’organització ja ens varen advertir que a partir de 1500 mts trobariem neu i no podriem ciclar, i la ruta completa s’enfilava fins els 2500 mts fins les mines de Llena. Ens van aconsellar que pujassim fins en trobar neu, féssim mitja volta i anàssim a fer la part de pujada per on haviem de baixar de les esmentades mines, fins també trobar neu.



Amb aquesta premissa, doncs, arrencàvem pensant que seria una etapa de tràmit i que acabariem dinant al famós Canguro Truchero. Però amb el que no comptàvem ni nosaltres mateixos és amb lo caperruts que som. Sortim idó de Bielsa remuntant carretera amunt part del que vàrem baixar el dia anterior, tornan a passar pel poble fetitxe d’en Biel, Javierre. Després d’un petit descens per la carretera ens tornam a trobar a vorera del Cinca, que el seguim uns quilòmetres cap amunt fins desviar-nos per iniciar l’ascens cap a les cotes altes, en concret cap a la Sierra de Espierba, situada al costat dret de la vall de Pineta, segons el nostre sentit de marxa. Anam pujant cadasqú al seu ritme i després de passar pel poblet del mateix nom que la serra, deixam l’asfalt per continuar per una agradable pista de pendent suau.



Per aquí ens trobam uns organizats caçadors que amablement ens informen de que tindran en compte el nostre pas i que no ens preocupem. S’els nota acostumats a la presència de no caçadors. Seguim el nostre curs i just quan comença a aparéixer la neu topam amb una font que aprofitam per avituallar-nos i per reagrupar-nos. A partir d’aquí el pedaleig es torna dificultós i anam fent trams sobre la bici i trams a peu. Cada cop hi ha més neu, peró dóna la sensació de que podem anar fent, i com que el paissatge cada vegada és més interessant i espectacular, seguim animats, i és que començam a arribar als fons de la vall de Pineta, on ja tenim a la vista la cara nord de l'impressionant Monte Perdido. La moral no cau, i després d’un tram de caminar, aturam a disfrutar de les magnífiques vistes, a la vegada que aprofitam per reagrupar.



Poc a poc comencen a aparéixer els del vagó de coa. Tenim clar que encara podem pujar més ja que la pista té trossos sense neu. Qui no apareix és en Miqui, que segons les informacions que ens arriben diuen que ha fet mitja volta; no ho entenem garie, i més tard sabrem que ens hem malentés. Hem de donar més importància a la cohesió del grup, crec, perquè no ens torni a passar.



Com que tenim la moral alta continuam pujant, i és que encara podem ciclar a trams, i a més ja tenim a vista on acaba el coll. Per aquí ens trobam el primer grup d’excursionistes que ens informen que per on volem anar, ells no s’han atrevit a pujar. Nosaltres, però, com que som caperruts i veim pejades a la neu, que està en unes condicions perfectes, decidim seguir. Ara ens toca una zona d’altiplà amb 30 o 40 centímetres de neu, i amb la bici a l’esquena anam fent. A un moment donat, des de lluny veim en Fernando que ens pega un crid dient que torna enrera. En principi ho trobam un error, però com que sabem que sol tenir les idees clares no passam pena per ell. Nosaltres anam fent i a un moment donat coincidim amb un excursionista que més tard descubrirem que és mallorquí de Santa María, vaja casualitat.



Acabam el tram pla, cosa que no vol dir que hagi estat fàcil passar-ho, i visualitzam cap on hem de tirar perquè ens toca superar un coll i no ens volem equivocar. Hem de dir que no ens hem ficat en tot aquest percal a lo loco, si no que abans hem fet la reflexió: el que s’ha convertit amb el nostre guia, en Gerard, que és el més experimentat amb el tema, ens dóna la confiança, argumentant que amb l’estat de la neu, el timming horari que duim, i el gps en forma ens podem aventurar, -raparem, però es pot fer- diu. Amb el pas feixug anam pujant, amb la creu a l’esquena, sota l’atenta mirada d’un grup d’al·lotes que ens observa amb incredulitat, mai no es podien imaginar veure el que veuen, ens van dir; nosaltres ens varem justificar amb la nostra caparrudesa. Un cop a dalt del coll, gràcies a que tenim l’objectiu a la vista i que el gps indica clarament el camí, no perdem la moral, però ara sí que serem els primers en fer aquest tram ja que no hi ha cap pejada. Iniciam el periple de la baixada, amb un gruix de neu pols de fins a cinquanta centímetres i de vegades més (ho podeu demanar en Bordoy), i anam fent. No obstant ho feim amb molta precaució, que una passa en fals pot ser tema delicat.




També hi ha moments per riure, de fet n’hi ha que s’ho passen pipa, com n’Antón i en Biel. A la fi, i tot i que s’ens ha fet un poc llarg el tram, arribam a la pista que, en el cas que no hi hagués neu hauriem de seguir cap amunt fins les mines de Llena amb una bona pujada d’uns cinq quilòmetres i un desnivell a salvar d’uns 500 mts; però ara si que ho tenim clar que no és possible, i ens tiram cap avall com podem, és a dir, fent esquí sobre rodes. Així com podem arribam a la zona que ja no hi ha neu i podem seguir baixant, ara  vertiginosament. Quan s’acaba la pista, seguim baixant por un collet asfaltat de pendent també considerable, i ens feim una idea de com hagués estat la proposta alternativa que ens feien per avui.




Arribam a Parzán ja passades les tres, i ens retrobam amb en Miqui i en Fernando que s’han trobat quan aquest baixava per Espierba. Després d’instal·larnos a l’hotelucho ( si, el nivell hoteler ha anat a menys dia a dia) anem a menjar unes habugesses a l’únic bar on no aturen la cuina, i això vol dir que està petat. Tot i així, com que tenim tot l’horabaixa ens ho prenim amb paciència. Com que poc hi ha que fer a n’aquest poble de carretera, passam el rato al bar de l’hotel fins l’hora del sopar.

Dia 4.
Darrera etapa: Parzán-Ainsa, 61 km i 1309 mts. Avui, després del mediocre berenar, arrencam aquest darrer dia amb fresqueta, només tres quatre graus per damunt zero, i a més hem de començar costa avall fent uns deu quilòmetres o sigui que ens hem d’abrigar i bé. Tiram idò cap avall per la carretera principal, passat pels ja coneguts pobles de Bielsa i Lafortunada, i com no amb el riu Cinca al nostre costat. A un moment donat hem de voltar a l’esquerra passant per damunt l’ementat riu i seguir per una altra carretera, ara ja costa amunt i també acompanyats per un altre riu, en aquest cas el Cinqueta. Fred i ombra, és prest i amb el muntanyam que tenim al voltant nos ens arriba ni un tris raig de sol. 



Deixam la carretera per agafar-na una petitona que ens du cap el poblet de Saravillo, d’on en Bodoy en sap algunes històries arran de la seva época aragonesa i ens les conta. Un poc més amunt acaba l’asfalt i començam a fer pista, i també ens comença a escalfar el sol. Tornam a tenir un dia esplèndit, i tornam a recordar la sortada que hem tingut. Un cop arribats a un mirador natural des d’on tenim una bona perspectiva de la vall, iniciam el caminet estret que transcorre a contraperalt pel llom de la muntanya, amb moments delicats com són els passos per rossegueres i barrancs rollant aigua. Trànsit lent idò, amb la sensació de que la cosa no ret. 



El terreny és pedrós, ens recorda el de per aquí. La poca fluïdessa del camí fa que no anem gaire eufòrics. Arribam fins dues epectaculars tuberies que baixen des de dalt de la muntanya, i ens resulten familiars, són les que ja vérem fa dos dies des de Lafortunada, i és que hi som just al damunt, i on hi baixarem ja que ens convé fer un avituallament. Tornam al misteriós Casino amb la mala sort que està tancat, per tant menjam el que duim damunt, o sigui poca cosa, qualque barreta o unes chiquillin, llevat d’en Miqui que ha estat previsor i a l’hotel s’ha demanat un bocata. 



Sense més enredos reprenem la marxa, i és que avui no podem badar, per l’horabaixa tenim l’operació tornada cap a Barcelona i ja sabem el que ens espera; a més el rodar pels senders s’ens fa lent. Tornam a trepijar terreny conegut, però només per un moment ja que de seguida agafam un camí diferent que transcorre per damunt el de l’altre dia. Anam fent, el camí du feina, estret, inclinat i quasi sempre costa amunt, amb rossegueres i barrancs amb aigua. A més duim quatre dies ja, i tot i que en quilometratge no duim molt acumulat, ja hem dit que el terreny du feina i desgasta, contrasta molt amb el traçat de les dues darreres sortides pirinenques on feiem llargues pistes de pujada i baixada. El nostre objetiu és ara arribar a dalt d’una muntanya on recordam que ens van dir que hi havia unes antenes, i ens sembla que encara hi ha molta feina per arribar-hi. 



A un moment donat, en Mapes i en Fernando, que no es veuen amb moral per seguir, decideixen deixar el grup i seguir la ruta cap Ainsa per camí més fàcil. Ja no ens trobarem amb ells fins allà. La resta, seguim cap a les famoses antenes que no veim però que hi són, o sigui més camí cap amunt, ara per pista però. Es nota el cansament i agafam un ritme xino-xano, i ho agraïm. Un cop ens arriba l’hora de baixar ens canvia l’humor, i és que farem un tram trialero i ràpid a la vegada que intuitiu i divertit, i llarg, ens fa disfrutar a la fi. Estam altre cop dins una de les rutes anomendades zona zero, i están pensades per aixó, per divertir-se fent l’endureta. Tot i aixó anam fent feina, perquè de vegades també hem de remuntar. També anam coincidin amb grupets de ciclistes, com uns francessos que s’ho estaven passant pipa. 




Tornam fer una divertidíssima baixada abans d’iniciar un complicat tram per una zona certament volcànica (ho això ens pareix) que es sembla al red bull rampage. Anem amb respecte i davant el dubte ho feim a peu. Ja notam la proximitat d’Ainsa, i en qüestió d’uns quilòmetres ja hi som, i a bona hora. Una cop a l’hotel bikefrienly "Sánchez", ens retrobam amb en Mapes i Fernado, i després d’una multitudinària dutxa, baixam al bar a dinar i de pas sense saber-ho, celebram l’aniversari d’en Fernando, molts d’anys vellardo! Com a premi li deixam manar la furgo.

Final feliç idò d’aquesta escapadeta pirinenca, on l’única putada és que només arribar a Palma hem de partir cap a la feina.
 FOTOS TRACKS MONTEPERDIDO

viernes, 16 de noviembre de 2018

TRACKS DE MONTEPERDIDO

A l'espera de la Crònica oficial, el video ( un poc xapuseret)


sábado, 27 de octubre de 2018

TONI PER SEMPRE 18,


"Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses, parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo".

Miquel Marti i Pol.


Ja fa cinc anys que en Toni ens deixà,ja fa cinc anys que hi havia programat un viatge per tots sants i aquest narrador no es veia ni amb  ànims de partir ja que ja es veia que en Toni ens deixaria i així va ser.
Avui amb un dia en el que el mes sensat era no sortir de casa 13 sectaris hem decidit recordar al nostre Toni Gesa. 
Per si de cas ens caia la barrumbada, hem anat bastant directe fins al seu balco, allà mirant cap a la mar de tramuntana hem vist venir la  gran turmenta que una horeta desprès ens ha aplegat.
Segur que ell ho mirava i reia com sempre, reia com nosaltres ens hem rigut ben xops però contents d’haver-lo recordat un any mes. “Toni per sempre”.
La volta, ha estat molt senzilleta, hem partit de Ciutat cap a Son Espanyol, desprès hem tombat cap es Muntant i son Malferit a on aquest narrador s’ha quedat sense poder canviar els Pinyons i mentre intentàvem reparar, com caigut del cel, ens ha arribat el mecànic oficial de la secta, en Joan, que en aquesta setmana ens ha confirmat que el seu negoci es fa gran i es trasllada a un local molt mes gran al barri de son Oliva. Allà  agafarà una tenda  de bicis existent
Hem reiniciat la marxa, ara ja amb en Joan i la seva impressionant nova bici d’un pes insultant, baixant a Esporles pel camí vell de s’ermita. 

Desprès hem pujat per pescadors i d’allà per les pistes de son Dameto hem arribat al balcó d’en Toni. Un cop realitzat el minut de silenci i sense les paraules  que en Pere , es nostre mestre de cerimònies ens sol acompanyar, hem anat cap al nostre itinerari de ses piotes, que ja està totalment consolidat i  ara ja ningú seria capaç de pensar que fa nomes 4 anys per allà no existia cap camí transitable.

Mentre  ens dirigiem a Valldemossa, en pere ha rebut la cridada del director d’emergencies perque des de la federació de muntanya informes que si es tenia que celebrar qualque prova, el mes sensat era suspendre-la ja que s’acostava una Tormenta que podia descarregar pluges torrencials. Amb aquesta informació inquietant ens hem anat a berenar a can molines , tot i que el senyor torner n’era un poc reaci, ja que volia continuar. 
Mentre berenàvem efectivament ha arriba l’aigua que no ens ha deixat fins que hem arribat a Ciutat pels camins de darrera la Cartoixa,  son Brondo i desprès de s’Esglaieta per ses Rotgetes i el parc Bit. Hem arribat a Son Serra Parera devers les 12:30, una hora bona perquè els que teníem el cotxe allà, que erem quasi tots, ens poguéssim canviar i estar a Taula devers les 13:30, avançant el dinar mitja hora, ja que els del restaurant ja els hi anava be. Tanmateix la parella torner /bigel han decidit anar a canviar-se a casa i no hem començat fins l’hora inicialment prevista, cosa que hem aprofitat tot els demes  beguent cerveses i contant histories de les nostres.
Bon dinar amb moltes rialles tal com li hagués agradat a en Toni.
Que en pensaria en Toni de les e-bikes? 

40 km i 700 mt de desnivell

martes, 16 de octubre de 2018

Dissabte 29 setembre. Mapes day, Cinquantenari Mapesià.



Un poc passat de data, no sabem si és perquè al protagoniste li ha costat el seu temps fer-se la idea de que s’està fent gran (com qui més qui manco), o és per culpa d’en Gerard que va obrir el precedent de que els aniversaris es celebren a misses dites, la cosa és que aquest dissabte celebràrem el mig segle del nostre pare prior, i com no podia ser d’altra manera, amb el toc original que caracteritzen les propostes del mossèn. Per això, l’amfitrió ens convocà a l’hora habitual, en el refugi de Muleta en el port de Sóller, punt de sortida i arribada de la ruta Santa, on acabariem amb un dinar de celebració i germanor.


Amb mitja hora de retard, ja que la logística no ha estat senzilla per alguns, ens preparem per partir la comitiva sectària quasi al complet, només hi falta n’Vp que sabem que és per Montmeló segurament desroscant el puny del gas de qualque artefacte amb rodes. Així que: Mapes, Biel, Pere, Bordoy, Tià, Antucson, JoanBike, Frenando, Fran, Rol, Jeroni, Predro, Miqui, el randí Joan Miquel, Andreu (que es sacrifica i només farà un simulacre de volta per poder preparar-nos el berenar), Gerard (que s’incorporarà a Sóller), i aquest humil servidor. Arrencam,com hem dit un poc passat l’horari previst, aquesta optimista ruta que ens ha preparat el de les cinq dècades, i deim optimista perquè pretendre pegar de Muleta a s’Arrom, previ pas per son Bleda i el camí de Deià, i de s’Arrom al pla del funicular per fer la pista dels Binis, coll dels Cards Colers, camí de Bàlitx, etc, etc, i esser a l’una i mitja asseguts a taula, només pot ser això, una il·lusió. 


Hem partit idò, amb el sol encara baix, pel Gr en direcció al coll d’en Bleda, un tramet ben divertit, trialer i rocós, fins que hem de posar peu a terra. Hem de destacar el mèrit que té fer tot això amb unes sabates del quaranta-cinq quan dus un quaranta-dos com va fer n’Andreu, ja que li va haver de deixar les seves sabates a n’en Bordoy que amb les presses se les va deixar al carrer. Un cop a can Bleda, pegam a cas Xorc, i després pel camí des Rost fins Sóller, on ens espera el sacrificat Gerard. A la vegada ens deixa n’Andreu que té doble excusa, les sabates grosses i que ens ha de fer el càtering del berenar a sa font des Noguer.


Continuam pels enrevessats carrers de Sóller en direcció al cementeri per després començar a enfilar les dures costes cap el següent objectiu, s’Arrom. Per aquí mateix, el que porta les claus, en previsió de que no serà pel capdevant ens fa l’entrega per poder obrir el caramull de barreres que trobarem, però avui tenim sort i només hem d’obrir les dues de dalt, la d’entrada i la de sortida de s’Arrom. Estiren del carro els més forts, comanats per en Randino. A la plana que hi ha abans de fer el tros final ens reagrupam per fer l’entrada tots plegats. Ja arribant, quan el camí es converteix amb una cornissa en forma de serp, ens aturam a gaudir de les excel·lets vistes i fer les fotos obligades, i és que hi ha que reconéixer que som a un indret molt especial. 


 Quan un mira des de baix i veu la caseta de betlem, sembla impossible que hi hagi camí per pujar fins aquí. Passam per les cases, avui no hi ha "comité de benvinguda", i continuam la pujada que cada cop ens acosta més a la paret d’Alfàbia. Estam ben amunt, i el darrer tram l’hem de fer a peu fins la sortida de la finca, d’on sortirem clau en mà. Més fotos, les vistes continuen sent excel.lents, inclòs el dron sectari s’anima a fer un petit vol. Ciclam un poc, poca cosa, i torna tocar pateo fins el collet, just devora el refugi d’en Quesada. Ens tiram camí cap avall, un tram complicat de pedra molt solta que al final s’emputa molt més i s’ha de fer a peu i sempre abraçats per les agradables argelades. El temps corre, i no sabem si a n’aquest punt, el nostre abad encara creu en els miracles i pensa que la ruta es podrà dur a terme amb la seva totalitat. 


 Arribam al trobament amb el barranc de Biniaratx de forma lenta i escampada i és que un grup de quinze és un nombre considerable, i en aquests trams tant lents semblam un llarg i desgarbat cuc. Arribam al pla de les cases de l’Ofre i hem de remuntar el coll del mateix nom. Sentim trui de motoserres a les cases i com que tenim intenció de pujar per la pista en lloc de pel sender, pensam en si ens trobarem al matrimoni de pagesos que ens vam trobar aquella vegada i on ens vàren escenificar davant en Biel i jo com a espectadors la tragicomèdia del sr. i la senyora Ofre, una obra costumbrista que tracta d’una descomunal renyada a dos ciclistes on la madona al final de la sessió arriba a cansar inclòs al mateix pagés, mostrant aquest certa empatia amb les víctimes. Per sort, no ens trobam ningú, o al manco aquest narrador ja que per culpa d’una punxada fa el camí en solitari. Un cop a dalt, amb la creu de la Pau a l’esquerra, seguim per dins el torrentet ja de manera legal fins que podem agafar la pista cap a Cúber. 


Arribats a sa font des Noguer, n’Andreuet ens ha preparat el berenar, o millor dit aperitiu del dinar ja que s’ha fet quasi la una. Pareix ser que ara sí, el cap de l’expedició comença a verue les coses clares i treu les estidores i pràcticament hem de posar fi a l’excusió ja que teòricament, en poc més de mitja hora hauriem de ser a Muleta per dinar. Deixam n’Andreu que replegui, amb companyia d’en Miqui, que ha romput la tanca de la sabata i opta per baixar amb el cotxe, i la resta agafam carretera cap el túnel de Monnàber i per després baixar també per carretera fins el mirador de ses Barques. Aquí si que agafam la pista que baixa per dins els olivarets fins que sortim davant sa Capelleta, on per desgràcia d’en Rol no agafam el camí de terra i tiram per carretera avall, però és que ja feim tard al refugi, i ja sabem lo flexibles que són...


D’aquesta manera anam arribant a destí, previ regalet de la costeta que ens enfila fins el far. Els frissadors de davant obvien el detall de que guanyi l’etapa el que està de celebració, però en fi, ja sabem que l’elegància no és el nostre fort. Així que poc a poc arribam als cotxes on ràpidament ens empoilanam per estar el més elegants possible a la celebració. Mentrestant presenciam bocabadats la ràpida fuita cotxe avall de l’amfitrió; llavors sabrem que s’en anava escapat a cercar dobles a un caixer ja que el refugi, incomprensiblement, no es pot pagar amb targe. Coses de la quadratura de la que parlàvem abans. 


 Ens seim a taula afamagats i assedegats, com sempre. Després de pegar-nos el toc pel retard, com no, ens treuen la fideuada que es servida amablement per en Biel i en Pere que des de que varen compartir boda guarden molts de secrets entre ells. Després de capolar ràpidament el primer plat, el segon i el trist postre, iniciam un petit protocol d’homenatge al Mapes cinquenter on el sr. Rapha es converteix en el protagonista absolut.

Per molts d’anys Mapes!!!

martes, 28 de agosto de 2018

Banyito a Cala figuera 28. jul

Tot i que aquest cap de setmana estava previst pujar al Teix, com sempre en aquest grup es va fer una altre cosa del que estava planificat ja que alguns pensaren que seria bo tornar anar a fer un Capfico. Com que el darrer l’havíem fet a la costa nord, aquest tocava fer-ho al sud. Així que triarem el millor lloc que tenim en aquesta costa prop de Ciutat:  el far de cala Figuera.
Ja teníem l’objectiu, ara nomes calia vestir una volta amb alguna combinació que no haguéssim fet darrerament. Si la tornada la feiem per es coll d’es tords, per fer una volta sense solapaments o be anàvem per na burguesa, cosa que no feia massa havíem fet, o anàvem per Puigpunyent. Així quedà clar que el millor era  per Puigpunyent i per variar dels clàssics camins de son net- es ratxo, anàrem pel vell de Calvià, per son Cortei i son Font.  Un cop arribats a Calvià pel camí de son Pillò era fàcil arribar al torrent de santa Ponça i d’allà enfilar per les zones verdes d’aquella urbanització cap a Rafaubeix, allà fer el banyito i tornar tal com s’ha comentat pel passeig Calvià fins a cas saboners i d’allà per son Bugadelles enfilar cap a son Boronat i coll des tords.

8:00 Bp un bon grapat de sectaris i un nou e-biker de nom desconegut, ja que ningú el  va presentar a aquest narrador , ni ell ho va fer. Sembla una mica injust que a alguns que han demanat per dur amics seus se’ls hagi desanimat amb frases tan ràncies, com aquella de  “jo no necessito, ni vull mes amics “  i mes quan  aquesta sortí d’un dels mes propers al que el va convidar. Tot i això, l’individu en qüestió sembla bon tio i es va portar de manera molt correcta i per part d’aquest narrador benvingut sia una mica d’aire nou al grup, encara que sigui amb una e-bike. Be aquest tema també algun dia s’haurà de discutir...

Així la volta es va anar desenvolupant tal com estava planificat i nomes podem destacar el berenar que va ser tot un èxit, ja que coneguérem un nou bar a on completar el bocata amb un xurros esplèndids, presentats com si fossin ensaïmades.
En el tram de na morisca en miky prengué la iniciativa i ens guia pel laberint de tiranys que hi ha per allà, cosa que alliberà a aquest narrador de guiar per un boci que feia anys pel que no rodava. Ja ha Rafaubeix, de nou i de manera unilateral el mateix tornà a prendre la iniciativa  sense consultar si hi havia algun recorregut previst, duent-nos precisament pel recorregut que aquest narrador havia pensat però que com que no ho havia pogut investigar no s’hagués atrevit a dur el grup.  La veritat es que el tirany per pujar des de can bailet a la pista principal fou molt mes entretingut que el camí recte que du al mirador de les malgrat , al igual que el tirany que bordeja tota la costa, que tot i ser molt mes dur i tècnic que el recorregut que solíem fer habitualment es pot fer perfectament.
Referent al banyito, el mes memorable va ser veure com en frenando es tirava a l’aigua tal com anava damunt la bici, no es va llevar ni les ulleres.
A la tornada un cop havien deixat al de son Caliu, la resta tornarem per on estava establit, llevat d’uns quants que en lloc d’anar per la carreterona que va de son bugadelles a son Bornat, complicaren el recorregut  pujant fins quasi es capdellà per despres travessar cap a Son Boronat.
Per acabar la festa, tal com estava contemplat, ens aturarem en es ferreret a prendre unes quantes sandys i repassar el succeït aquest dia.
83 km i 1176 mt de desnivell



ALPS 2018: VOLTA AL CHAMBEYRON. (III)


11 agost
D4: Chiappera - Ceillac por Col de Mary y Col Girardin
D +: 1800 m - D-: 1800 m - 40 km


Començarem el quart dia amb ganes i per terreny que ens era una mica conegut, be concretament es veu que hi havíem passat, però l’únic que en tenia records era en Joan. Per aquest narrador, el camí era completament nou ja que  a mes de que feia molts d’anys que passarem per allà, ho férem en sentit contrari.
Començarem a rodar per una carreterona que anava agafant cota ràpidament mentre veiem avall un magnífic camí planer vora el riu. Aviat la carretera es convertí en pista que seguia pujant mentre veiem que havia estat bona opció anar per allà, ja que el camí de fons de vall, de cop i volta, pujava tot el que no ho havia fet per ajuntar-se amb el nostre, tancat un circuit a on acabava la pista bona i començava la típica strata militare que ens anà acompanyant durant tota la pujada.
Així, a poc a poc, anàrem pujant els distints graons de la vall mentre deixàvem enrere la mítica roca Provenzal , autèntic   mite dels escaladors. Com qui no vol la cosa arribarem al coll de maurin o mary (2641) amb les restes del que degué ser una glacera. 
Allà com que no teníem cap carta per enviar ferem volar el dron, deixant de banda la bústia mes alta d’Europa en la que regularment encara es recull el correu.
Iniciarem la baixada, que com ja era habitual al principi era perfectament ciclable i a mesura que anàvem davallant,segurament a causa de les torrentades, es feia mes tècnica. 
Ja de nou en terres franceses anàrem davallant fins arribar al nostre conegut riu Ubaye en el poble que està mes a prop de la seva capçalera que es Maljasset. Allà ens aturarem al seu gite a on un jove espanyol feia de cambrer i ens explicà que tindríem que esperar una mica ja que ells començaven a dinar. 
Així ens donaren de beure i ens menjarem el bocata que dúiem per si de cas no trobàvem res obert. Quan el jove valencià havia acabat ens van venir a demanar i varem decidir completar el dinar amb un poc de pasta que pensàvem compartir llevat d’en Fernando que estava molt afamegat i va demanar una ració completa per ell. Molt bona pasta i en el seu punt.
Abans de partir i apetició del valencià, en fernando tornà a treure el dron i va treure un parell de fotos aeries del Gite, mentre els veïnats de la casa del costat li llançaven aigua per allunyar-lo. Ineludiblement teníem que partir i el que ens esperava era la pitjor pujada del viatge, però o fèiem el coll Giardin o ens anavem per carretera  amb un recorregut de mes de 50 km amb el coll de Vars al mig i la terrible pujada de la carretera de Ceillac.
Començarem la pujada i les premonicions es feren certes, allò pujava de valent i a mes, a mes,  per una vesant sud i sense arbres. Aviat en fernando va  a començar a dir que s’entornava per avall i en  joan amb una de les seves geniades, li agafà la bici i l’encolomà per amunt. 
Tanmateix l’únic que va aconseguir va ser que aquest tingues que davallar de mes amunt i amb un estat bastant deplorable, ja que estava suant segurament a causa d’un petit tall de digestio que li fe pujar la febre. Deixarem en fernando quan ja haviem fet el pitjor i a poc a poc, l'encletxa per la que haviem pujat es va anar convertint en una vall amb els seus clàssics graons i de nou en un paisatge d’una immensitat difícil d’explicar que et posava quasi amb catarsi al so de les marmotes que s’anaven creuant per davant nostre.
A la fi arribarem al desitjat coll i de nou ens quedarem bocabadats amb la vista del llac de sainte Anne. Ens costava decidir quin era el mes epectacular de tots els que havíem vist. Com ja era habitual, la baixada de nou era perfectament ciclable si un  tenia molta seguretat en si mateix, cosa que no es el cas d’aquest narrador ni d’en Joan que s’havia quedat sense pastilles de freno de darrera.
Així, anàrem baixant prudentment fins arribar al llac i al capelleta de devora. Com que teníem una mica de presa i les pastilles de fre dels altres tampoc no estaven per tirar cohets, decidirem baixar via directa per les pistes d’esqui, que tot i ser amples, no eren precisament planes. Arribarem al fons de vall i en bordils en fran i en joan miquel tirarem directament per carretera, mentre en joan i aquest servidor anàvem rodant per un magnífic tirany paral·lela carretera  per dins al bosc que ens acostà a l’últim regal del  viatge, la famosa cascada de la Pisse de mes de 280 mt d’alçada a on els escaladors de gel cada any venen a pujar per les seves capritxoses formes.
Arribats al refugi iniciarem l’operació rescat, buidarem la furgo de trastos , carregarem les bicis i en joan , en bordils i el randino partiren per avall mentre aquest narrador i en fran entravem els trastos i ocupàvem de nou l’habitació. Unes tres hores mes tard arribà la furgo amb en fernando amb un semblant pàl·lid  d’esgotament.
Quan la gent ja acabava de sopar entrarem els espanyols tardons i prenguérem el darrer gran sopar en els Alps, abeurat aquesta vegada amb vi de botella i no de “pichet”. Volta nocturna, aquesta vegada per l’autèntic poble, amb tendes i bars que en aquella hora ja estaven tancats mentre el cel s’il·luminava amb focs d’artifici per tancar un viatge inoblidable i en el que feia temps que no regnava tan bon rotllo entre els components sectaris.


Dormir: Gite les Baladins  1/2 pensió 41 € (pagats 147,55 €)
 Tel 04 92 45 00 23



12 Agost
Cotxe : Ceillac - Barcelona 706 km 8 h
Barco: Barcelona 23:00 arribada Palma 6:45

Iniciarem el retorn capa a la vida rutinària berenant a hora de Senyors. Despres recollirem les nostres boses i tots cap a la furgo. Quan davallàvem de Ceillac, un pensava que s’estimava mes haver fet el pas que férem que tenir que pujar la carreterona que va fins allà. 
El primer objectiu del dia era aturar-nos a qualque lloc a on comprar algun record per la familia. Aixi,  ens aturarem a Savine le Lac i despres de comprar els tipics souvenirs de menjar o samarretes, reiniciarem la marxa riu avall. Mentre anavem perden altitut i anaven pujant les temperatures. A l’hora de dinar, ens aturarem a un Mac Donald de no se quin poble i en arribar al país de la pell de brau, ens aturarem a la porta Catalana, que tot i que a la resta de membres del grup no els hi deia res, a aquest narrador li agrada per ser una area de descans d’autopista amb una forta carrega simbolica de l’arquitecte Lluis Sert. Aquest  fou l’autor també del pavelló de la república a on s’exposà  en plena guerra civil el Guernica o de la fundació Miró de Barcelana.
Arribarem sense cap entrebanc a Barcelona, aparcarem la furgo al aparcament per embarcar i encara ens donà temps per anar a sopar a un xines del Paral·lel. Partirem cap a Ciutat sense cap incidencia mentre alguns ens acomiadavem del viatge a la terrassa disco del vaixell.

Ara ja nomes queda el record d’aquest magnífic viatge i agrair al Randino la seva impagable feina com cada any de fer totes les reserves per dormir i gestionar els pagaments.  A en bordoy per la seva implicació i per la furgo que ens ha obert una nova manera de viatjar. A en fernando per les seves imatges de Dron i per dur el fons comu del grup. 
A en joan per fer de mecànic oficial i copilot amb el seu gps i a en Fran per ser l'interpret en angles i sobretot per informar-nos puntualment de tots els segments de Strava que varem fer cada dia.
Moltes gracies a tots i fins l’any que ve.    







--------------------------------------------------------------------------------------
Presupost REAL final del viatge
Preu vaixells (amb furgo)   142 € pp 
Preu  desplaçament  25 € (aprox benzina + peatges)
Dormir  180 €  
Menjars  6 dies  150 €
Total : 500 €