PER SANTANY . Dsbt 21 feb

by torner.
Com que aquest dissabte teniem el nostre trackerman convalecent per un grip – no sabem molt bé si li va afectar a les vies altes o a les baixes -, ens vam haver de cercar la vida i recórrer al segon entrenador, com diuen al fumbol. Així, doncs, en Vicenç exercí la seva responsabilitat i proposà una ruta per Santanyí aprofitant part del track de la CDextrem, i també per fugir de la pluja que entrava per ponent a primera hora. Així que agafam els atapins i partim cap a Santanyí amb la resistència d’en Pere que no volia agafar cotxe; per què s’els compra tan bons idò? Se suposa que li agrada conduïr.

 

 Vuit i mitja, idò, VP, Jerard, Antón, Jeroni, Pere, Andreu, Miqui, Villel, i en Torné. Partim dirección Felanitx per anar a cercar la pista que ens durà fins Consolació. Allà en Gerard comenta que no sap perquè, rel·laciona aquest lloc amb en Fernando. Suposam  que és perquè a certa edició de la cdx ell  va comparéixer allà.   Baixam per la senda de sempre i que ens du a la carretera de Cas Concos. La travessam i seguim un camí de pujada cap un turonet on saludam per segona vegada a un vellet que passeja amb el ca. Típic de la cdx, tenir la sensació de que de vegades no et mous del redol. Al moment de devallar, i ignorant les advertències d’un home que ens diu que no arribarem enlloc, ens aturam davant Can Pesal, que és la casa d’un germà d’en Vicenç, i els saludam, ja que també hi ha na Lourdes. Ens crida l’atenció el semblant bessó del germà, amb el mateix aspecte de loco (més guapó però, deien alguns, jjjjj).

Seguim cap avall, i per camins que encara tenim frescs, arribam a n’es Carritxó, un autèntic paradís allò. No és extrany que els alemanys vagin bojos per fer-se amb qualque propietat en aquest indret. Ens dirigim cap al torrent. Allà dins recordam el que patim a l’estiu. Superam aquest tram, preses incloses, i pegam a Porto Petro. Aquí,  prèvia compra d’unes coques colas, berenam al moll envoltats de luxe nàutic. Avui només gastem poc més d’un euro, però ens quedam sense café, per decepció d’en Jeroni. Reprenem la marxa, ara ja vorera de la mar, passam la platja del port i arribam a Sa Barca Trencada. Anam fent els divertits caminois per dins el pinar,i sense perdre de vista la mar ens plantam a Cala Mondragó. Per darrera el xiringuito passam cap al torrent, que amb el que ha plogut pareix una autèntica albufera, i d’un xiringuito pegam a un altre, el de sa platja de s’Amarador.

L’atravessam, i sortint per les escales ens obrim pas entre excursionistes de l’inserso alemany.  Feim una volta ben rodona, per tonar al mateix lloc, i després tiram cap al torrent Amarador, on coincidim amb uns amables cavallistes que ens cedeixen el pas. Amb el camí ben marcat per les quadrúpeds, ens guiam pel flaire àcid de les seves deposicions. La cosa és que dóna gust fer aquests divertits caminois sense la calor i la pols de l’estiu. Només ens interromp qualque arbre caigut, fet que aprofitam per explicar-li a n’Antón el que és la processionària, i és que un no s’en va a dormir sense haver aprés qualque cosa nova.

Anam tirant, i entre esprintades  convulsives pegam a S’estel des Temps i després a Sa Punta des Moro, havent recorregut per complet el parc de Mondragó. Com que es posa a ploure, i ja és l’una del migdia, decidim tornar cap a Santanyí sense remordiments, perquè avui una de les condicions era anar sense cap pressió.  Anam a fer la clàssica cerveseta al bar de la plaça, on amb talant simpàtic ens serveixen les begudes. Hi ha ambient de mercat, i més d’un ha quedat enamorat d’una espectacular venedora. Després ja ens han perescut totes guapes, malgrat siguin de cartó.

 

Bona ruteta, uns 50 km i a les tres a casa.

ES PAS DE SA MOLA /BANYALBUFAR . Dsbt 14 feb

S’havia xerrat d’anar fins es Teix a veure si encara pescàvem una mica de neu, però en Pere ens va dir que era una bogeria ja que estava ple d’arbres caiguts i que durant una temporada tindrem problemes a les zones  des Teix, Puig Major i Massanella ja que estaran intransitables de tantes branques. Per altre banda , aquest cap de setmana tocava sortir des de Ciutat i en JOAN ens havia enunciat la seva presencia, així que no podíem anar molt enfora per així poder tornar prest. Com que no l’hi havíem ensenyat els nous camins de per Banyalbufar i la zona de Planicia en cas de dubte, sempre es un tir segur, es proposà una volta per allà.

8,00 a on sempre rol, fran,salva, jetroni, andreu, bigel, miky, pere, anton, sergi, joan, i mapes partim cap el carril bici de la carretera de Valldemossa que el deixem en arribar a Son Espases tombem per dins el recinte que ara es noticia cada dia. En arribar al camí de la Real tombem cap a can Gaza per l’estret camí de síquia que ens fa posar en fila india. Així arribem a la creu de terme d’Establiments i per carrerons  i caminois arribem al camí de Sarrià. Com sempre les aturades corresponents per obri i tancar les barreres de son Malferit i aixi arribem a Son Trias a on se’ns incorporen en yerar i en micot. Ara ja tots plegats iniciem la baixada sempre divertida cap al safareig de Bellavista i allà comença l’examen continu a que es veu sotmès en yerar per el seu  incondicional admirador Sergi. Com cada any el camí necessita una bona tallada d’argelagues, ja que quant anem mes lleugers de roba allò serà bastant sagnant. Continuem itinerari travessant la carretera per arribar al zig zag, a on els mes bons ho han passat sense fer peu i en yerar ... 
Travessem de nou carretera i començam la dura pujada de l’empedrat, cada un al seu ritme fins que coronem el punt mes alt i comença la petita baixada a on amb el traquele surten bombes volant.

Arribats al portell a on comença el camí bord el passem i aquest narrador sofreix un lapsus i en lloc de tombar a l’esquerra, els faig tirar per avall a la dreta. Aviat ens adonem de l’error i tornem a desfer el rodat. Com que aquest tram del camí bord fa uns mesos va ser redescobert per en  yerar deixem que ens faci de guia. Aviat es genera el caos: es per aquest, no es per aquest altre, no, aquest davallà massa. A la fi retornem al camí mes net i aquest narrador el reconeix immediatament, malauradament en yerar i n’Andreu estan per una altre banda cercant i la resta queda pel mig despenjada.  En aquest moment, en Pere que havia estat seguint la guarda descarrilada  pujant i baixant, es desperta i diu que si el que es vol es anar a la vella cantera ell sap el camí... sense comentaris.

A la fi ens agrupem de nou i continuem la marxa fins arribar al començament de la pujada de la mola, tot i que es tard i ja hi ha gana, si ja retallem aquest boci la volta perdrà tot el seu sentit, així que iniciem la pujada. Els que contemplem el paisatge  returem un moment just passat un portell per admirar les magnifiques vistes, els altres  continuen fins que al final tots ens repleguem al inici del pas de sa mola de Planícia.

Aquí hem de reconèixer que ningú ho havia baixat mai en bici i si ho havíem transitat a peu,   feia tants d’anys que no el recordàvem. Com a camí per fer a peu es magnific, ara per anar amb bici es una mica complicat nomes apte per Torners i Rols, i aquest darrer fins i tot ha tingut algun denou. Arribem al cami de darrera les cases de Planicia i allà si que retallem ja que en Sergi posa cara de pocs amics de tanta gana que te. Tornem agafar el camí bord però per el seu extrem oposat fins que arribem al primer desviament cap a s’Arbossar que l’agafem tot i les reticències d’en Bigel que diu que es millor anar per el segon. No crec que hi hagi gaire diferencia, però el que està clar es que si haguessim anat pel segon, el track es solapava i això es un error que la secta no pot cometre. Arribem a les cases de son Sanutges i just desprès del bypass ens trobem un marger arreglant la pared del costat de muntanya, com que ell estava amb la seva, nosaltres ens fiquem per dins la primera mata del costat de la vall i així iniciem la baixada cap a Banyalbufar, sorprenent també a en Joan que desprès de tants d’anys de rodar per allà haguem tardat tant de temps amb descobrir aquest camí.

Arribats  de nou al camí des correu decidim entrar al poble per un altre tirany, aquesta vegada en lloc de tombar per el camí dels regants girem a la dreta amb un avis  ¡¡ alerta  que genega ¡¡

Al davant parteix en miky i efectivament veu que el trespol te una mica de verdet però no li dona massa importància i continua fins que perd el control de la bici i s’estampa contra la primera marjada. Evidentment el que va darrera no te temps de maniobrar i també patina, així a poc a poc es va creant una muntanya de bikers per terra que quan aconsegueixen aixecar-se tornen a rodolar per terra. Tancàvem la processo  en Sergi, en Gerard i aquest narrador, els dos primers estaven aferrats a la marjada incapaços de mourer-se mentre es descoionaven del panorama dantesc, fins que va arribar aquest narrador i per culpa  de les rialles també va perdre el control i generant  l’efecte domino, arramblà amb els altres dos.

A la fi arribarem al poble i tot i que no havíem pogut contactar amb  el nostre punt oficial d’abastiment, ens hi aturarem ja que teníem ganes de fer una teulada amb en joan perquè ens poses una mica al dia del quins eren els seus plans de futur. Tot i no haver comanat, ho varen resoldre mes o manco be en aquest poble que no se perquè mai ha tingut tradició de punt d’aturada de ciclistes. Reiniciem la marxa i sortim del poble per la drecera del camp de futbol que et fa pujar en un moment les pulsacions i d’allà anem a cercar de nou un petit tram del camí des correu, ( evidentment per el que no havíem passat ). Arribats a s’arbossar tombem per la pista principal per anar fins la carretera que la travessem per anar a cercar l’enllaç cap a mirant de Mar.

Ja sense massa mes incidències baixem pescadors travessem Esporles a on ens deixen els del raiguer i pugem cap es coll d’en portell per el que abans era la trialera i ara es pista. En arribar en es muntant com que es bona hora girem cap a son Espanyol i així arribem de bon rotllo a Ciutat per la Real. Aturada en es Ferreret  per beure unes bones canyes i comentar les jugades del dia. Com que feia una mica de soleiet traïdor aquest narrador, que no estrenava chubaca hi tech com en Miky no es va abrigar i per això la crònica ha trigat tant en sortir.

65 km i 1600 mt de desnivell.

track wikiloc

NEU 2015. Dsbt 7 feb

L’objectiu del dia era esbrinar a on havia mes neu, si ales xarxes socials d’internet o a la Serra. Així quedarem a les 8,30 a Lloseta: Anton, yerar, vp&miky , pere, andreu, bigel, rol, salvador, raul, largo, mapes, jetroni i un amic  basc anomenat curiosament Ander, tot i que no “andaba” com el nostre jon.

Partim via directa cap a Selva tot i que a la proposta inicial era a anar per camins cap a Biniamar i Mancor. Teníem una mica de pressa ja que havíem dit a Cas Gallet que arribaríem a les 10,30 i no sabíem si per mor de la neu tindríem que caminar molt. Arribarem  a Selva i ja pel camí vell anarem fins a Caimari, allà, tot i que  encara era prest, el poble ja  començava a estar  col·lapsat de tants de cotxes de gent  que volia pujar a veure la neu.  Començarem a pujar pel camí vell i allò pareixia el Born. A poc a poc i a mesura que anàvem pujant van anar desapareixent la gent i en arribar a la barrera de la comuna de Selva bàsicament el que quedaven  eren bikers i runners. Allà ens trobarem amb els toys i en ppferoz.

En arribar a les rampes formigonades les clapes de neu deixaren de ser-ho i allà començarem a rodar sobre neu. Tanta era la neu que alguns es plantejaven sinó seria millor  anar a cercar la carretera, però els que anaven davant decidiren tirar cap l’empedrat. Al final va resultar que es pujava  la mar de be, ja que  s’havia fet un caminoi de neu compactada i com que no es fonia no es generava gel i per tant no patinava. Així vàrem anar superant les bretxes i arribarem al coll de sa batalla.

Avui Lluc era territori mountain biker, ni els carreteros ni els excursionistes en aquella hora  havien arribat  allà, tot i això cas gallet estava ben ple. Pareixia que estàvem a un refugi d’alta muntanya  rodetjats de neu per totes bandes. Allà l’entreteniment era veure com els bikers que anaven arribant pegaven per terra, ja que la costa del carreró estava gelada i tant els que anaven a peu com els que anaven muntat acaben patinant sentint com la gent de dins els aplaudia.

Arribà l’hora de partir tot i que no feia moltes ganes sortir a defora. Després d’abrigar-nos tirarem per avall cap a l’entrada del GR de Pollença, moment que va ser immortalitzat per les càmeres de la “cuatro” a on en Bigel i en Jeroni xupaven càmera, ja que no era qüestió de desaprofitar la repercussió d’un medi d’àmbit nacional.

Aviat ens adonarem de  que no rodaríem massa, ja que allà ningú havia obert “traza” , decidirem anar cap a dins l’alzinar per veure si davall els arbres hi havia menys neu, però tot i que certament n’hi havia una mica menys, tampoc era massa ciclable.

Tot i que mes d’un trobava que el millor era tornar enrere, en Vp es negava a donar mitja volta, així l’anàrem seguint mentre per darrera es comentava si avui s’havia passat amb les píndoles màgiques o havia fet qualque mescla explosiva amb viagra. Arribarem al coll pelat i tot i  que en Vp insistia que volia continuar cap Alcanella segons el previst, la resta decidirem tombar cap a Menut. Tot i que la pista es ben ample hi havia tanta neu i branques caigudes que era difícil esbrinar per on tirar i tot i que era davallada però també queda clar que era molt difícil rodar .

Arribats a la carretera de Binifaldó poguérem rodar una mica ja que allà ja hi havia “huella” i així arribarem a la carretera a on les maquines estaven deixant un pas obert. La única opció per tornar per avall sense tenir que patjar molt era tornar per el camí vell i així ho férem. Si quant pujàvem ja hi havia gent en davallar allò ja pareixia des Guell a Lluc. Com poguérem anàrem davallant esquivant a tota aquella fauna que aconseguí que els mes  puristes com en yerar s’aclaparessin. Les seves muntanyes eren profanades per ordes de Domingueros.

Arribats a Caimari desprès de sortejar els embotellaments kilomètrics de la carretera tombarem cap a Mancor i Lloseta a on ens aturarem a fer unes bones cerveses . Pocs kilòmetres  però moltes rialles.

CECILIO'S DAY SEGONA PART dsbt 31 gen

by torner

Avui tocava acabar el que varem deixar a mitges el dissabte passat, anar al Castell d'Alaró i així completar l'homenatge a l'amic Cecilio. Fa una setmana tots sabiem que fer tota la ruta prevista de cop era feina difícil, i ho vam voler intentar, però no pogué ser, hi havia massa cosses programades. 

Així que, vuit del matí, on sempre, un fotimer de gent, només faltaven en Tià, Antón i Tibu, i per tant: Andreu, Biel, Mapes, VP, Jeroni, Rol, Salvador, Fran, Miki, Jonander, Sergi, Pere, Efeefe, jo mateix, i una convidada sorpresa, na Pilar, paisana d'en Rol, petitona ella, que ha aterrat a Mallorca per tema de feina, enfermeria pareix, cosa que ja ens mola. El galliner, doncs, revol·lucionat però a s'enrevés ja que hi ha molt de gall i una sola gallina, i ben joveneta. La presència d'una dona a la Secta és tota un event, i per això l'espectació present. Encara tenim fresc el record de quan va venir na Tonina, i ja fa anys del fet.  Petonets per a tothom, i una aclaració per part de la convidada: que ningú estigui pendent d'ella i que facem la nostra marxa, expressió que repetí una i altra vegada, però clar, és de Cuenca. 

Partim tira a tira cap a Passatemps, mentre en Rol li va menjant l'orella a l'al·lota, però bé, pareix que ella també és de xerrar. Evitam Raixa ja que ha plogut molt per la nit i no ens volem banyar el cul tan prest. Camins vora les vies cap a Caubet i ens creuam amb en Bini i els seus, però avui no hi ha temps per fer-li sa pilota i, adeu adeu seguim ja que ens hem de trobar amb els raiguer-boys a Bunyola. Allà, un Gerard, com sempre caòtic amb els horaris, encara no està llest, i a més ha desconcertat als seus companys de comarca, en Raúl i en Micot, amb continus canvis de plans, fins que han hagut de passar d'ell. Com que n'hi ha qualquns que s'ens entrevessa la pujada anem tirant, i la resta espera que "la seva excel·lència" estigui llesta. Un cop a Honor, foto finish i despedida de la convidada, que té pressa i torna enrera. Pareix que na Pilar ha pujat amb dignitat i ha tingut el consol de no ser la darrera, i no mir a ningú. Després anirem comentant els informes emesos pels nostres escanners personals. 

Baixam per la primera trialera cap a Coll Picó, que avui està especialment difícil, i on cadascú passa com pot, amb dos esclats, en Sergi que encara no sabem molt bé el que ha passat entre ell i en Raúl, i en Jonander que ha patinat a peu i ha tirat la bicicleta contra les roques, però com que aquesta és de Bilbao ni s'ha inmutat; no poden dir el mateix les roques. Quan ja acabam la trialera, com sempre, n'hi ha que s'aturen on no ho han de fer, i es que quedar-se plantats a mitjant baixada posa en perills els altres. No sé què passa, però n'hi ha que mai fan nosa, i hi ha els faristols que sempre estan enmig. És un tema a debatre.  Remuntam un poc, i acabam de baixar cap a Clavegueres per aqueix tram tan divertit. Travessam es torrent d'es Freu i passant per Son Palou arribam a Orient on berenarem. 

Pa am oli mixto, copa i cafè xarec per vuit i mig, un poc fora de presupost. Cagats de fred, partim cap al Castell d'Alaró, on hi pujarem per darrera i quasi tot patejant. Reagrupament a l'esplanada de dalt i baixam fins l'objectiu del dia: visitar el "balcó d'en Cecilio". Ens ho estam passant molt bé, i tot i estar en aquest punt de record del nostre amic i mentor del grup, ho feim amb rialles, que pot ser sigui la millor manera de recordar-lo.

Foto de grup, i baixam fins Alaró on despedim en Micot i començam a pujar cap a Cas Secretari. A mitja pujada ens trobam a l'amo que ens atura, i descobrim un Raúl amb unes arts diplomàtiques i un domini del llenguatge pagès que ens deixa admirats, i a més es veu que li cau bé a l'amo. A tot això, els que duen dorsal ja han partit cap amunt.  El deixam content, i amb la promesa de no fer derrapades seguim pujant les dures rampes per després baixar pel fantàstic caminoi cap a Cas Carnicer i Coanegra. 

Son Torrella i camí "públic" des Cabàs, on en Vicenç, en Salvador i n'Efeefe posen el mode incògnit. Ai si s'entera en Diego!  A la carretera de Santa María despedim en Pere, i després en Gerard i en Sergi, els dos Calimeros que es veu que tenien plans per l'horabaixa. Ses Escoletes cap a Son Pizà, i, arribant a Planera la torn a fer: per evitar un bassiot m'acost massa a un ullastre, anant massa aviat, o sóc rebutjat amb violència fotent un bon esclat dins l'aigua. Estic atrapat pels pedals i els amables companys que venien darrera m'ajuden a recomposar-me i en Rol m'arregla la bici mentre baix de les estrelles.

Havia anat tot tant bé!  Així, amb mal cos i degotant de per tot, seguim a pas de processó cap a Son Macià i al polígon aturam a netejar les bicicletes per vint cèntims. La sensació de mal cos creix i a més estic mort de fred.  Em not la cuixa inflada. Avui de cerveseta res de res.  Finalment em despedeixo d'en Jeroni que me mira amb llàstima, entén com estic.  Arribo a casa i com sempre em demanen "com ha anat?", però avui la frase és un eufemisme, em tenen calat només veure'm la cara, "has tornat caure" volen dir. 
Tot i així ha estat una excel·lent jornada, ens ho hem passat molt bé, i a més ha vingut una famella, què més volem? 
En resum, 69 km i 1600 m de desnivell.

CECIL’S DAY. Dsbt 24 gen

Enguany el dia 23 de Gener, el dia en que ens va deixar en Cecilio, queia en divendres, així varem pensar en concentrar tots els actes que solem fer per recordar aquest gran amic amb la sortida de dissabte. Es va proposar fer una volta molt ambiciosa que passes per el camí d’en Cecilio a Galatzó i per el balcó d’en Cecilio al castell d’Alaró i per acabar la jornada, en lloc del tradicional sopar, fer un dinar amb torrada i calçotada a la cabaneta.

8,00 al lloc oficial de sortida : jetroni, pere, bigel, torner, andreu, fran, anton, jonanda, vp & miky, salvador, yerar, raul i el seu convidat en santi  i aquest narrador partim capa ala carretera de Puigpunyent i desprès tombem cap el coll des Tords, allà no se sap massa be com ni per que, en salvador es posa al davant i desapareix i no el tornem a veure en tot el dia. Via directa i per asfalt per no enredar arribem al camí de son Boronat que l’agafem per així anar cap el torrent de santa Ponça. Allà de nou agafem la carreterona que ens du fins es Capdellà.

Avui no ens aturem a berenar, ja que es prest i a mes ames com que tenim molta feina per endavant no podem perdre temps. Agafem el carreró de l’escola i d’allà ja entrem dins els magnífics camins de Son Claret. Avui es tracta de seguir l’itinerari grana i desprès enllaçar amb el Blau que ens du tot per terra des de dintre del mateix poble fins l’entrada de la finca de Galatzó. Pareix increïble que a Mallorca, el promotor d’un hotel rural, ara per ara, mantingui oberts i senyalitzats els camins per dins la seva finca. Que distint seria tot si el seu exemple es prodigues mes, fins i tot un pot arribar a acceptar les ampliacions abusives que volen fer al establiment. Iniciem la pujada cap es Ratxo i gracies a Deu avui no estan fent caça major,  ja que des de fa poc, aquesta finca ha estat declarada com a cot per aquest tipus de caça i ara en qualsevol dia de l’any ens podem trobar amb els aspirants de Rambo passejant per allà. Tot i això, la veritat es que nosaltres nomes bordegem la finca i la nostra presencia allà no dura mes de cinc minuts. A la fi arribem al camí que nosaltres hem rebatiat com d’en Cecilio, ja que allà recordem el darrer dissabte que varem estar amb ell.

Foto de rigor i els que duiem per menjar, peguem una mossegada mentre recordem alguna anècdota d’aquell goranot que era el nostre amic. Reiniciem la marxa i per les dures rampes dels descarnats vials de son Net ens acostem a Muntanya. En arribar al darrer punt fins a on pot arribar un cotxe, ens trobem dos tot terrenys aparcats i un amb la típica reixa per durs cans . Davant això en vp que en aquell moment anava al davant es retura i decideix que el millor es anar tots plegats. Així continuem pel caminoi que ens du cap a muntanya i sense majors incidències arribem al camí vell d’Estellencs. Salvats, aquí si trobem a qualcú, ja pot cantar missa, que aquest camí es públic. Efectivament a mitja pujada ens trobem a dos caçadors amb el seu ca , que en aquest cas interroguen al  que va per davant, que es en Raul. Aquest es veu que va aprendre be la lliçó del seu germà i sap com reaccionar en aquest casos.  Així quant aquells comencen a demanar-li de per on venim, ell es fa el loco, no se jo anava darrera uns i no m’he fitxat per on passàvem, però que veniu de avall o de son Net. No ho se, jo anava pedalejant com podia, no ho se. Cansats de veure que no en trauran res, decideixen continuar.

Ens agrupem de nou al desviament de sa campaneta i partim cap allà amb les instruccions de que hem d’anar pel camí de ferradura, ja que aquest es el públic i no el de carro que va per les marjades. Així ho fem tots menys en gerar que aquest dia no va fi, el pobre com sempre ha estat fent feina 27 hores cada dia i no ha pogut sortir gens. Efectivament avui hi havia gent fent feina, però com que han vist que tots hem anat per on tocava menys un, no l’hi ha dit res.  Arribem al coll del grau i baixem una mica per carretera fins passat son vich a on entrem per el botador de la paret cap el cami de la baixada de s’ermita. Anem pujant una mica per entre els olivars i desprès entrem ja dins sa granja per anar a cercar sa font de la turbina, a la que arribem una mica a les males ja que en algun moment hem deixat el tiranyet bo que seguiem per un de xots que ens ha deixat per allà al mig. 

Arribats a la font els mes assedegats es posen a carregar aigua tot i que la de son tries sigui millor. Arribats a la segona font tombem cap a son ferra i son malferit. Allà en yerar ens abandona ja que es veu que ha espatllat el pedal. Pareix que ja estiguem tornant a casa, però encara ens queda molt per fer. A Sarrià tombem cap es muntant i mentre esperem a un grup que ha quedat despenjats en vp ens ensenya un tiranyet que ens du per dins establiments nou ben enfront del camí  de son espanyol. Així ja tots junts enfilem ja cap el parc bit i la universitat que l’atravessem per anar a cercar el camí de passatemps.  En arribar a Palmanyola teníem que tombar cap a Bunyola , però mirem el rellotge i veiem que ja quasi son la una ...

Hem de ser realistes si tombem cap el castell d’Alaró arribarem a les tantes a dinar, s¡ens fara fosc quan mengem, i com que al cap i ala fi, hem sortit per passar-ho be, decidim anar via directa cap a la cabaneta que es a on anem a fer la torrada.

Ja una mica desmotivats enfilem per asfalt cap el festival i d’allà per els carrils bicis de son Verí arribem a sa Cabaneta.

Hem arribat prest aixi que tranquilament encenem el foc, mentre n’andreuet es dedica preparar el calçots. Per una altre vegada n’hem de comprar mes, ja que al final hem quedat una mica curts i la calçotada ha estat mes una degustació. Posteriorment n’andreu i en torner comencen a torrar amb l’ajuda d’en largo. Que amb les seves gracies fa enfadar una mica als torradors oficials. Al final ens seiem a la taula tots els de la volta i els que no havien pogut rodar quan  arriba en yerar que com que no agafava el telèfon, després de reparar la bici a cas seva havia pujat cap el castell d’Alaró.

Acabarem el dinar amb un bon cremadillo de Ron fet per en Jeroni. Tot un bon dinar al mes pur estil ranci secta style, que segur que també va ser del gust  d’en Cecilio, que devia estar pensant que  tot i que passin els anys seguim igual que sempre.

Cecil per sempre.

80 km i 1577 mt de desnivell. Els que acabarem a sa cabaneta. En Torner i en Bigel com els mes autèntics pestosos, rendiren el darrer homenatge en  Cecilio i no els hi va fer ni por ni peresa tornar rodant a ciutat tal com ell feia quan sortia molt de vespres cap el castell.