TONI PER SEMPRE 18,

"Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses, parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo".

Miquel Marti i Pol.

Ja fa cinc anys que en Toni ens deixà,ja fa cinc anys que hi havia programat un viatge per tots sants i aquest narrador no es veia ni amb  ànims de partir ja que ja es veia que en Toni ens deixaria i així va ser.

Avui amb un dia en el que el mes sensat era no sortir de casa 13 sectaris hem decidit recordar al nostre Toni Gesa. 
Per si de cas ens caia la barrumbada, hem anat bastant directe fins al seu balco, allà mirant cap a la mar de tramuntana hem vist venir la  gran turmenta que una horeta desprès ens ha aplegat.

Segur que ell ho mirava i reia com sempre, reia com nosaltres ens hem rigut ben xops però contents d’haver-lo recordat un any mes. “Toni per sempre”.

La volta, ha estat molt senzilleta, hem partit de Ciutat cap a Son Espanyol, desprès hem tombat cap es Muntant i son Malferit a on aquest narrador s’ha quedat sense poder canviar els Pinyons i mentre intentàvem reparar, com caigut del cel, ens ha arribat el mecànic oficial de la secta, en Joan, que en aquesta setmana ens ha confirmat que el seu negoci es fa gran i es trasllada a un local molt mes gran al barri de son Oliva. Allà  agafarà una tenda  de bicis existent. 
Hem reiniciat la marxa, ara ja amb en Joan i la seva impressionant nova bici d’un pes insultant, baixant a Esporles pel camí vell de s’ermita. 

Desprès hem pujat per pescadors i d’allà per les pistes de son Dameto hem arribat al balcó d’en Toni. Un cop realitzat el minut de silenci i sense les paraules  que en Pere , es nostre mestre de cerimònies ens sol acompanyar, hem anat cap al nostre itinerari de ses piotes, que ja està totalment consolidat i  ara ja ningú seria capaç de pensar que fa nomes 4 anys per allà no existia cap camí transitable.

Mentre  ens dirigiem a Valldemossa, en pere ha rebut la cridada del director d’emergencies perque des de la federació de muntanya informes que si es tenia que celebrar qualque prova, el mes sensat era suspendre-la ja que s’acostava una Tormenta que podia descarregar pluges torrencials. Amb aquesta informació inquietant ens hem anat a berenar a can molines , tot i que el senyor torner n’era un poc reaci, ja que volia continuar. 

Mentre berenàvem efectivament ha arriba l’aigua que no ens ha deixat fins que hem arribat a Ciutat pels camins de darrera la Cartoixa,  son Brondo i desprès de s’Esglaieta per ses Rotgetes i el parc Bit. Hem arribat a Son Serra Parera devers les 12:30, una hora bona perquè els que teníem el cotxe allà, que erem quasi tots, ens poguéssim canviar i estar a Taula devers les 13:30, avançant el dinar mitja hora, ja que els del restaurant ja els hi anava be. Tanmateix la parella torner /bigel han decidit anar a canviar-se a casa i no hem començat fins l’hora inicialment prevista, cosa que hem aprofitat tot els demes  beguent cerveses i contant histories de les nostres.

Bon dinar amb moltes rialles tal com li hagués agradat a en Toni.

Que en pensaria en Toni de les e-bikes? 

40 km i 700 mt de desnivell

RECORREGUT

Dissabte 29 setembre. Mapes day, Cinquantenari Mapesià.

Un poc passat de data, no sabem si és perquè al protagoniste li ha costat el seu temps fer-se la idea de que s’està fent gran (com qui més qui manco), o és per culpa d’en Gerard que va obrir el precedent de que els aniversaris es celebren a misses dites, la cosa és que aquest dissabte celebràrem el mig segle del nostre pare prior, i com no podia ser d’altra manera, amb el toc original que caracteritzen les propostes del mossèn. Per això, l’amfitrió ens convocà a l’hora habitual, en el refugi de Muleta en el port de Sóller, punt de sortida i arribada de la ruta Santa, on acabariem amb un dinar de celebració i germanor.

Amb mitja hora de retard, ja que la logística no ha estat senzilla per alguns, ens preparem per partir la comitiva sectària quasi al complet, només hi falta n’Vp que sabem que és per Montmeló segurament desroscant el puny del gas de qualque artefacte amb rodes. Així que: Mapes, Biel, Pere, Bordoy, Tià, Antucson, JoanBike, Frenando, Fran, Rol, Jeroni, Predro, Miqui, el randí Joan Miquel, Andreu (que es sacrifica i només farà un simulacre de volta per poder preparar-nos el berenar), Gerard (que s’incorporarà a Sóller), i aquest humil servidor. Arrencam,com hem dit un poc passat l’horari previst, aquesta optimista ruta que ens ha preparat el de les cinq dècades, i deim optimista perquè pretendre pegar de Muleta a s’Arrom, previ pas per son Bleda i el camí de Deià, i de s’Arrom al pla del funicular per fer la pista dels Binis, coll dels Cards Colers, camí de Bàlitx, etc, etc, i esser a l’una i mitja asseguts a taula, només pot ser això, una il·lusió. 

Hem partit idò, amb el sol encara baix, pel Gr en direcció al coll d’en Bleda, un tramet ben divertit, trialer i rocós, fins que hem de posar peu a terra. Hem de destacar el mèrit que té fer tot això amb unes sabates del quaranta-cinq quan dus un quaranta-dos com va fer n’Andreu, ja que li va haver de deixar les seves sabates a n’en Bordoy que amb les presses se les va deixar al carrer. Un cop a can Bleda, pegam a cas Xorc, i després pel camí des Rost fins Sóller, on ens espera el sacrificat Gerard. A la vegada ens deixa n’Andreu que té doble excusa, les sabates grosses i que ens ha de fer el càtering del berenar a sa font des Noguer.

Continuam pels enrevessats carrers de Sóller en direcció al cementeri per després començar a enfilar les dures costes cap el següent objectiu, s’Arrom. Per aquí mateix, el que porta les claus, en previsió de que no serà pel capdevant ens fa l’entrega per poder obrir el caramull de barreres que trobarem, però avui tenim sort i només hem d’obrir les dues de dalt, la d’entrada i la de sortida de s’Arrom. Estiren del carro els més forts, comanats per en Randino. A la plana que hi ha abans de fer el tros final ens reagrupam per fer l’entrada tots plegats. Ja arribant, quan el camí es converteix amb una cornissa en forma de serp, ens aturam a gaudir de les excel·lets vistes i fer les fotos obligades, i és que hi ha que reconéixer que som a un indret molt especial. 

 Quan un mira des de baix i veu la caseta de betlem, sembla impossible que hi hagi camí per pujar fins aquí. Passam per les cases, avui no hi ha "comité de benvinguda", i continuam la pujada que cada cop ens acosta més a la paret d’Alfàbia. Estam ben amunt, i el darrer tram l’hem de fer a peu fins la sortida de la finca, d’on sortirem clau en mà. Més fotos, les vistes continuen sent excel.lents, inclòs el dron sectari s’anima a fer un petit vol. Ciclam un poc, poca cosa, i torna tocar pateo fins el collet, just devora el refugi d’en Quesada. Ens tiram camí cap avall, un tram complicat de pedra molt solta que al final s’emputa molt més i s’ha de fer a peu i sempre abraçats per les agradables argelades. El temps corre, i no sabem si a n’aquest punt, el nostre abad encara creu en els miracles i pensa que la ruta es podrà dur a terme amb la seva totalitat. 

 Arribam al trobament amb el barranc de Biniaratx de forma lenta i escampada i és que un grup de quinze és un nombre considerable, i en aquests trams tant lents semblam un llarg i desgarbat cuc. Arribam al pla de les cases de l’Ofre i hem de remuntar el coll del mateix nom. Sentim trui de motoserres a les cases i com que tenim intenció de pujar per la pista en lloc de pel sender, pensam en si ens trobarem al matrimoni de pagesos que ens vam trobar aquella vegada i on ens vàren escenificar davant en Biel i jo com a espectadors la tragicomèdia del sr. i la senyora Ofre, una obra costumbrista que tracta d’una descomunal renyada a dos ciclistes on la madona al final de la sessió arriba a cansar inclòs al mateix pagés, mostrant aquest certa empatia amb les víctimes. Per sort, no ens trobam ningú, o al manco aquest narrador ja que per culpa d’una punxada fa el camí en solitari. Un cop a dalt, amb la creu de la Pau a l’esquerra, seguim per dins el torrentet ja de manera legal fins que podem agafar la pista cap a Cúber. 

Arribats a sa font des Noguer, n’Andreuet ens ha preparat el berenar, o millor dit aperitiu del dinar ja que s’ha fet quasi la una. Pareix ser que ara sí, el cap de l’expedició comença a verue les coses clares i treu les estidores i pràcticament hem de posar fi a l’excusió ja que teòricament, en poc més de mitja hora hauriem de ser a Muleta per dinar. Deixam n’Andreu que replegui, amb companyia d’en Miqui, que ha romput la tanca de la sabata i opta per baixar amb el cotxe, i la resta agafam carretera cap el túnel de Monnàber i per després baixar també per carretera fins el mirador de ses Barques. Aquí si que agafam la pista que baixa per dins els olivarets fins que sortim davant sa Capelleta, on per desgràcia d’en Rol no agafam el camí de terra i tiram per carretera avall, però és que ja feim tard al refugi, i ja sabem lo flexibles que són...

D’aquesta manera anam arribant a destí, previ regalet de la costeta que ens enfila fins el far. Els frissadors de davant obvien el detall de que guanyi l’etapa el que està de celebració, però en fi, ja sabem que l’elegància no és el nostre fort. Així que poc a poc arribam als cotxes on ràpidament ens empoilanam per estar el més elegants possible a la celebració. Mentrestant presenciam bocabadats la ràpida fuita cotxe avall de l’amfitrió; llavors sabrem que s’en anava escapat a cercar dobles a un caixer ja que el refugi, incomprensiblement, no es pot pagar amb targe. Coses de la quadratura de la que parlàvem abans. 

 Ens seim a taula afamagats i assedegats, com sempre. Després de pegar-nos el toc pel retard, com no, ens treuen la fideuada que es servida amablement per en Biel i en Pere que des de que varen compartir boda guarden molts de secrets entre ells. Després de capolar ràpidament el primer plat, el segon i el trist postre, iniciam un petit protocol d’homenatge al Mapes cinquenter on el sr. Rapha es converteix en el protagonista absolut.

Per molts d’anys Mapes!!!