Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

lunes, 30 de marzo de 2015

MENORCA 2015.Santa Agueda /binigaus. Dsbt 28 Mar

Desprès d’una intensa setmana jugant a la bossa per comprar els bitllets d’iscomar, a la fi arribà el moment de partida. I es que  això de comprar bitllets per internet en aquesta companyia es una autentica loteria, els que primer comprarem ho férem a 17,10 €, un  magnífic preu i que fou el que ens deïcidi a fer la sortida del dissabte per terres menorquines. Aviat, i suposo que motivat  per tots els que brufaven per la web mirant preus però sense comprar, el preu puja a 25 €. El dijous horabaixa en Yerar i en Sergí ja compraven a 31 i el divendres dematí els preu estava en 50€. Això fe que els que encara no havien comprat decidiren que no vendrien. Com que ja el mal estava fet, seguirem brufant per la pagina i això de la una el preu tornava a ser de 25 €, així comprarem el d’en Pere, el d’en Micot i el d’en Raul per duplicat .
Autèntic caos secta style...
7:00 port d’Alcudia :Pilar, Tibu,Torner, Jetroni, Pere, Micot, Raul, Anchon, Yerar, Sergi, Miky, Salvador, Andreu i Mapes pugem al barco tots contents i agafem una bona taula per començar la xerrameca i posar verd als que no hi son. S’havia avisat de que tot i que no feia vent hi havia una mica de mar gruixada, així que els mes previsors ens prenguérem una biodramina. Aquest narrador així ho va fer i quan el vaixell comença a engronsar-se, plàcidament em vaig retirar a jeure una mica,  escoltant alguns comentaris sobre el poc que havia aguantat.
Així  entre engronsada i engronsada vaig caure amb un dolç somni. En un moment donat me vaig despertar i quan vaig aixecar el cap, tot el panorama havia canviat. La gent estava tirada per terra, la tripulació no donava abast per donar i recollir bosetes. Per el que em comentaren n’Anton n’ompli 5, na pilar pareixia que també volia guanyar el concurs de bocetes,  en Salvador s’instal·là vora els banys, en micot escampava amb el vent per tota la coberta el que treia, en pere estava blanc com la cera, etc, etc. L’únic que pareixia que guardava la compostura era l’esquàlid del grup,en tibu, que es dedicava a treure fotos dels depauperats membres de l’expedició amb algunes curiositats que desprès detectà   el gran inquisidor,  en joan,  que via washap ens seguia.  Esperem que a la propera volta extraordinària ens acompanyí i ens vagi donant maceta .
Seguint les instruccions dades aquest narrador abans d’arribar a Port anà a pixar i va berenar una mica, cosa que evidentment no feren els mes afectats.  A la fi una hora mes tard del previst  una tripulació totalment destruïda desembarcà cap el destí incert de la conquesta dels puigets de Menorca.
L’aire fresc de Ciutadella i la pau que es respira en aquesta ciutat feu pujar una mica els ànims i a poc a poc anàrem recuperant la força, tant, que quan enfilarem  la carretera de cala Morell, anàvem a un ritme amb el que pareixia que volíem recuperar tot  el temps perdut. En arribar al desviament de cala Algaiarens tombem cap aquesta cala i així arribem a la primera barrera del camí de cavalls. Com sempre el camí està magnífic i aquest tram en concret es un dels mes divertits i rodadors de la volta. Na Pilar, que rodava per allà per primera vegada, tot d’una en queda encisada  dient que havia valgut la pena l’esforç d’anar fins allà.
En arribar  a les cales del Pilar, amb el famós ritual d’obra -tanca barreres a on,tot i que aquest narrador havia avisat reiteradament que en veure un rètol de Parking teníem que girar, en miky continuà i se’l passà de llarg. La cosa no va tenir majors conseqüències ja que estava molt a prop. Iniciarem la davallada per aquest terreny de roca silícica que aferra magníficament i que ens recordà els camins Pirenaics. En arribar al Parking  tornarem a girar a l’esquerra per un nou itinerari que cap dels membre presents coneixia.
La bona noticia era que estrenavem uns nous caminois, la dolenta era que  aquests acabaven a un Lloc ( son Abatzer ) que no se perquè empren el camí per acaramullar la merda de les vaqueries.
Així en Arribar a les cases  començà l’espectacle. Fa unes setmanes,  aquest narrador  quan preparava la volta amb en Fernando va poder passar perfectament, però recordava que l’any passat quan hi va passar amb en Fran les bicis s’enfonsaren fins l’eix del pedalier. Enguany podríem  dir que estava en un terme entremig i si anaves per la vorera podies salvar la situació amb bastant dignitat, cosa que no li passa al pobre d’en Pere, que avui que estrenava sabates noves, les enfonsà dins el viscós material fins el turmell.

Passem per davant el pagès que s’esbutza  de rialles i continuem la marxa cap el primer objectiu del dia, el puig de santa Agueda. Iniciem la pujada contemplant les magnifiques vistes de tota l’illa: a ponent Ciutadella, al llevant Mao.
Arribats a dalt ens fem les fotos de rigor vora les runes d’aquesta antiga fortalesa musulmana darrer reducte de la seva dominació. Baixem per l’empedrat roma, que demostra que allà ja hi va haver un castrum i enfilem cap a Ferreries, lamentablement per la  carretera general ja que no ens atrevim a anar pel camí d’en Kane, que ara per ara, roman tancat a Binimoti.
Els Menorquins feren mol bona feina amb el camí de cavalls però encara els hi queden bastants assignatures pendents per resoldre. Estaria molt be que qualque dia s’aprovi una Llei de Camins, que doni eines i recursos als ajuntaments per poder resoldre els conflictes dels camins tallats.
Arribem a Ferreries mes prest del compte ja que hem aplicat tisores i ens hem llevat 20 km de la volta per el barranc d’Algendar i la pujada al puig de la Inclusa a on teníem que veure la abandonada base Americana. Passeig per el centre del Poble i arribem al restaurant a on ja ens tenen la taula parada per 14.  Com sempre hi ha que posar-los al ordre de que es seguin ja que si hem d’esperar que 14 individus es facin netes les manes, ajustin les bicis etc, etc, començaríem a demanar al cap de mitja hora bona. Desprès d’una bona espera ens arriben els plats i aparèixen les cares llargues ja que  “ no esta hecha la miel para la boca del asno “.  Es cert que les racions eren molt escasses, una mica tipus “nouvelle cousine”, però també hem de reconèixer que el menjà era boníssim i fet amb molta cura. Possiblement la culpa fou de l’organitzador, que no pensa amb el tipus de remat  que duia  i també del fet de que cap havia berenat desprès de la magnifica travessia. Tot i això, els dos plats i les postres crec que en altres condicions hagueren estat suficients per un dinar en el que desprès s’ha de continuar rodant. Evidentment el que  no feia falta, era fer comentaris totalment fora de to al cambrers, que ens avergonyiren a mes d’un.
Reiniciem   la marxa quasi a les quatre  rodant per asfalt fins es Mitjorn en un tram que  un es pensava que seria amb tendència a la baixada quan realment fou un puja i baixa.  A les 16:30 entravem al barranc de Binigaus, tot i que el temps ja començava a anar en contra nostre ens aturarem a visitar l’espectacular cova dels coloms que ens havia recomanat en fran que la visità quan va fer el seu camí de cavalls en solitari. 
Reiniciem la marxa per un tirany fantàstic que anava baixant suaument de manera sinuosa. Al final arribarem a la desembocadura del barranc a on ja agafarem denou el camí de cavalls, ara pel costat sud de la illa. De nou començaren els puja i baixa, obre tanca i frases com el “No pares, no pares, que me dejas a medias”, mentre el temps anava passant inexorablement. En arribar al barranc de cala Trebaluger aparegué un rètol que ens indicava que cala Galdana estava a uns 5km.
Cinc kilòmetres poden parèixer poc, però el camí es molt enrredos  i ja eren les 17, 30 i encara ens quedaven mes de 20km per arribar al Port abans de les 19,00. Aquí es dispararen totes les alarmes d’aquest narrador.  A la fi arribarem a cala Galdana a on ens aturarem un moment per  cercar la manera mes rapida de sortir d’allà. A l’hora de triar el recorregut precisament havíem escollit tornar per la banda sud ja que sabíem  que a partir de cala Macarella podíem escapar de manera ràpida per asfalt cap a Ciutadella. Hi havia que prendre decisions rapides,aquest narrador  sabia que des de cala Galdana podíem anar cap el camí Reial però el punyetero GPS no hem permetia veure quin era el camí correcte, gracies a Deu en Jeroni amb el seu magnífic ”aparato” que sempre fa riure als que el veuen per primera vegada va veure clarament que podíem agafar una pista que ens duia directes a Ciutadella, dit i fet.
Desprès d’un error per mor de les preses enfilarem el camí correcte i en un moment ja estàvem a la carreterona de cala Macarella. Eren les 18,30  quan vérem un nou rètol  de Ciutadella a 12 km, semblava que estàvem salvats.
Començarem a rodar falaguers i a bon ritme,  aviat un grupet s’escapà  i ja no el tornarem a veure fins el port. Segons  en Yerar s’adelantaren per si de cas ens retrassavem , poder  avisar als del vaixell perquè ens esperessin... Al menys intentà cercar una justificació cosa que ni tant sols va fer altre que el felicitava per haver agafat la bona escapada...
Mentre, per darrera el grup gran també anava fent kilòmetres, però a cada pujadeta na Pilar, que encara no està avesada a les nostres rutes marathonianes, es quedava despenjada. Aquí va ser quan en Sergi ens demostrà que es de molt bona pasta i que esta fortíssim  i no necessita fer-se el gallet com altres.
Així, aquest es posà al darrere la nostra al·lota i la va anar espitjant a les pujades, amb tanta força, que  aquesta passava d’anar a darrera, a anar davant.  El grup es compactà al màxim possible envoltant a na Pilar perquè no perdés l’estela aconseguint puntes segons el gps de fins a 52 km/h en un terreny en molt poca pendent.
Realment aquest moments crítics son els que ens fan sentir orgullosos de pertànyer  al  grup, que ens uneixen i fan que tinguem aquest caràcter que alguns diuen “sectari”.   A la fi varem veure la silueta de Ciutadella i en poc temps ja estàvem rodant per les rondes. A les 19:00 arribàvem al port i pocs minuts desprès embarcàvem amb en Torner amb millor cara desprès de passar per l’estació marítima per alleugerar pes..
La tornada, tot i que tots ens prenguérem les biodraminas que ens quedaven, va ser bastant mes tranqui-la tot i que el vaixell de nou arribà amb mes d’una hora de retard.

Molt bona volta, d’aquestes que imprimeixen caràcter al grup i en la que de nou quedarem bocabadats de lo fantàstica que es Menorca. 75 km i 1100 mt de desnivell.



martes, 24 de marzo de 2015

Fins S’Estaca. Diss 21 de març

by torner
“Sortida rutinària a prop de Palma que hem de fer bonda” , éra l’anunci per aquest dissabte. Tot un eufemisme si tenim en compte com varen acabar les nostres cames.
Vuit del matí, on sempre. Avui toca al cantó de ponent. Està bé això d’anar canviant el punt de trobada tot i que només siguin uns metres. Segur que els veïnats ens ho agraeixen. 
Rol, Pere, Jeroni, Fran, Antón, Mapes, Andreu, Salvador, Miki, Biel, Jonasder, Torné, i després Micot, Raúl, Tibu i Gerald. Hem d’anar cap Esporles, així que agafem carril bici cap a Son Espases, i passant bé per dins, sortim al Secar i cap a Son Espanyol. Camí de son Maiol per sortir a Es Muntant i per carretera anar al coll d’en Portell. 
Arribant a dalt, ens apareix en Bini, que de tant en tant li agrada venir amb nosaltres. Així, dons, posem el mode pilota, que,  com veurem al llarg de la ruta, serà en Gerald  el que s’encarregarà d’aquesta tasca, no abandonant el seu costat en cap moment. A la carretera d’Esporles a s’Esglaieta s’afegeixen en Micot i en Raúl, que un cop més havien perdut la paciència amb en Geri. Enfilem la terrible pujada de ses Ermites on alguns mostraran les seves misèries físiques. Un cop dalt, un ploricós Gerard ens truca queixant-se perquè no l’ hem esperat  a ell i en Tibu . “Què pots esperar d’un caòtic que se junta amb un altre encara més caòtic”? – deia qualcú... 
Ens trobem amb ells al camí de Son Cabaspre, i tots desset tiram cap amunt per després desviar-nos cap a Sa Mola de Son Pacs. Feim el bocí de pateig, i ja damunt la mola ens dirigim al Coll de Sant Jordi. Pareix que en el futur és provable que haguem de fer aquest pas de manera furtiva. El rocós camí avui pareix que està ensabonat del que patina. La humitat és alta i si no, demaneu-li en Biel. Baixam per l’encletxa que avui rellisca com un dimoni i ens ficam dins l’alzinar que dóna a sa Baduia. Baixam un poc per la pista, amb qualcuna derrapada fora de lloc, i feim el caminet sostingut fins arribar al collet dels ases amollats, per on davallarem a Valldemossa, entrant majestuosament pel jardí de la Cartoixa.
Berenar fullequip a can Molines de dalt, com sempre bé, bo i barato. Seguim la ruta sense n’Andreu i Tibu que tornen a Palma,  anem cap a s’Ermita per després davallar a ca Madò Pilla i Miramar. Feim el delicat pas arran del precipici, on veim un tímid intent d’arreglar aquest punt amb quatre grapades de terra que no sé si dóna encara més inseguretat.
Passat el perill, disfrutam de la llarga i divertida baixada en excel·lent estat apta per a tots els nivells. Reagrupament a S’Estaca, llevat dels bons que han arrencat no sigui cosa que qualcú els hi vagi pel davant. En aquest moment del matí ha sortit el sol i s’ha posat un dia esplèndid amb calor i tot. Pujada per la carretera del Port de Valldemossa, sempre amb els bons al cap, Miki, Bini, Gerard, Micot, un grup entremig, i després els perseguidors de sempre. 
Quan som  a dalt ens deixen en Rol, Bini i Jonasder,  la resta tiram per en Claret per després fer  ses Piotes, un autèntic collet en aquest moment de forces,  que avui està anegat d’aigua a la part baixa. Nova Valldemossa, amb aturada al mirador d’en Toni, encara pendent de d’instal·lació d’un objecte identificatiu. 
Baixada cap a Mirant de Mar, camí Pescadors, Esporles i camí vell de s’Ermita on han arreglat els punts difícils. Aquí ja es fa notar el càstig que duen les cames, tot i ser un passeig rutinari. Carretera d’es Verger i Son Malferit, allà coincidim amb un petit grup de bikers sent un d’ells el famós i alhora desconegut Kapax (això ho sabrem després). A Sarrià esperem en Mapes, mentre parlam de galindons, que s’ha entretingut parlant amb aquell. 
Trobada d’experts. Tots agraïm la feina que fan en bé de tots els ciclistes de mtb. Són quasi les dues del migdia i ens veim obligats a treure les tisores ja que avui el piscolabis havia de ser a can gallet i no estam per la feina, així que anam al Ferreret de sempre. Ens prenem unes bones birres en companyia d’en Joanot que passava per allà amb la cx, i ben contents ens anam cap a casa.

72 km 1514 mt de desnivell.


lunes, 23 de marzo de 2015

PEL PLA DES D’INCA. Dsbt 14 març

Cronica de fa dues setmanes. Anem enrrera d'osques.
Tenia que ploure, sobre tot per ciutat , així que decidim emigrar a una zona per nosaltres una mica desconeguda però que ens facilitava una rapida evacuació en cas de barrumbada.
Quan començarem a colcar ja fa molts d’anys la serra de tramuntana era una font inacabable de nous camins que explorar, al cap d’un temps començarem a explorar la serra de llevant, després vingueren les exploracions per la resta de l’illa: el raiguer, el pla, la marina de Llucmajor. Així podríem dir que mes o manco tenim recorreguts per tota Mallorca, si l’any passat posarem la creu a Formentor, una assignatura pendent des de feia molt de temps, enguany volíem reconèixer un quadrant de l’illa per el que  també hem rodat poc. Es tracta del triangle entre Inca, Manacor i son Serra de Marina. Quan un roda per allà encara pot  tenir aquesta meravellosa sensació de perdre l’orientació ja que no hi ha  grans elements de referencia i tot es un seguit  de pujades i baixades entre turons  i els grans torrents que desguassen cap a la badia d’Alcúdia: na borges, vinagrella, son bauló. Prova de que la zona es una mica caòtica es que els mateixos torrents contínuament van canviant de nom i un no te mai  massa clar en quin està.
En aquesta volta també volíem coronar una de les referencies de la zona que es el Puig de Sant Nofre, ara que el seu accés es mig públic.
8.30 al aparcament de davant l’Antonys d’Inca : ALDO , que feia segles que no el veiem un dissabte, torner, bigel, yerar, miky, anton, pere, jetroni, raul,salvador i mapes.
Iniciem ruta cap a Costitx i per això anem a cercar el camí vell que surt d’Inca cap a aquesta població,  que crec que es l’únic que encara no està totalment asfaltat. Així enfilem cap el campanar d’aquest poble que es l’únic que sobresurt per damunt el turonet que el delimita. En arribar al torrent de son Bordils ( Aumadrà) just passat Jornets tornem a tocar asfalt fins que passat el torrent de Sencelles (Solleric )   i desprès d’una bona aturada per no se quina averia d’en Aldo  girem a la esquerra pel camí de ses Comes. Nou gir a la dreta i iniciem la pujada  per sortir del la depressió dels 2 grans torrents. Aviat el cami de carro es converteix en un camí de ferradura  entre parets de pedra que va fent  girs per dins l’alzinar, sorprenent als que no hi havien estat mai.
Arribem a la cra de Costix que ve de la de Sineu i en lloc d’anar via directa cap el poble fem una petita voltera per el camí de s’estepar  per pujar al serral d’en Verd que està darrera el poble . Així curiosament arribem a Costitx per un camí en grans lloses de pedra en davallada i tot i que venim d’Inca o fem des de la banda de Sineu. Travessem el poble i sortim per la carreterona que va cap a LLorito, que aviat la deixem, ja que els nostre objectiu es anar cap a l’observatori, ja que per allà també hi ha un seguit de caminois divertits. Així  el primer que trobem es un que no fa massa que l’han netejat i com que es de pujada i te alguna roca  ens fa pujar les pulsacions, aviat s’acaba i comencem la davallada per un molt mes rodador de terra encara que també una mica relliscós.

En arribar a son Vispo en lloc d’agafar el camí de can Quiam agafem el camí mes fàcil  que ens du a la carretera vella de Sineu que la travessem per anar a cercar la comuna de Llorito.  Arribem a la comuna a on rodem per el boci sense tancar amb reixeta i per tiranyets ens anem acostant al poble, al final hem de travessar la carreterona de Ruberts i passem a la zona tancada. Continuem la marxa fins que un tot terreny ens comença a pitar i ens demana a on anem  i si hem demanat permís.
Ja està be.. Ara fins i tot ens renyen per anar per dins terrenys públics. Es veu que l’home tenia ganes d’empipar a qualcú i començà amb el sermó, de que si les barreres, que si els xots fugen, que si l’altre dia se l’hi escaparen no se quants..., be que segons ell per passar per la comuna, tot i que nosaltres no hi estem mes de 20 minuts, hem de cridar a l’Ajuntament per demanar permís deixant el nom i dni d’un responsable. Al final per fer una volta ens haurem de posar a demanar permisos durant tota la setmana..
Tot i això, si un consulta el pla d’usos de sa comuna que l’Ajuntament te penjat a la seva web, deixa ben clar que l’activitat de cicloturisme, si es fora d’època de caça, no necessita cap autorització.  Si hi ha alguna altre ordenança no l’hem trobat. Així que, ara per ara, seguirem passant com sempre. Arribem al poble i ens aturem al Pou a on ens donen un berenar una mica trist. Reiniciem la marxa cap a Sant Joan i  passat el collet del puig de sa pastereta en lloc de girar a l’esquerra com sempre fem, continuem recta ja que volem iniciar des del principi els divertidíssims tiranys que hi ha per dins el pinar de na Simona. Hem de reconèixer que en aquest cas hem d’agrair a les motos aquest recorregut. Així iniciem la pujada, carenetjam una mica, iniciem una davallada en revolts, tornem a pujar per unes rampes duríssimes i de nou pujant i baixant acabem  davant l’entrada de sa Bastida.
Ens acostem al objectiu de la volta i quan arribem a la barrera d’entrada del caminoi del puig  ens trobem a devers 40 persones allà acaramullades. Desprès de la barrejada del garriguer de Llorito i com que sabem que tot i que aquest camí es semi públic nosaltres no som  ben rebuts decidim passar de llarg i continuem la volta sense poder veure l'ermita i les magnifiques vistes d'aquesta muntanyeta.

Passem les vies del tren enfilant cap a Sineu per desprès anar redreçant cap a Petra, que es el nostre proper objectiu. Així per alguns camins de terra i algunes carreterones, pujant i baixant, arribem a Petra que el travessem per el passeig de les antigues vies de Tren. Ara ja anem cap el nou desti, el torrent de na Borges en el que hi arribem pel camí de sa Roqueta i sa Plana. Un cop al fons del barranc comencem a rodar aigües avall seguint les síquies d’aquest estrany indret que tot i estar dins Petra i Manacor a vegades a un li recorda la vall de Sóller.
Al final el camí es converteix en un tirany que bordeja l’aigua del torrent fins que de cop comença a pujar , així ens acomiadem de la vall i anem cap a les cases de Bosc Vell. 
Les passem, sortejant els bos que per allà pasturen i enfilem per una camada recta cap a la carretera de son Serra que la  seguim  cap a la mar. A uns dos-cents metres la deixem per anar a cercar l’antic camí de Santa Margalida . Aviat ens fiquem dins aquest tirany que es  un túnel per dins les bardisses. Esperem que el dia que senyalitzin la ruta d’Arta  a Lluch, no facin com han fet a altres camins que han arramblat amb tota la vegetació i el camí ha perdut tot l’encant. Com que el itinerari en el tram de Montblanc es conflictiu girem direcció a Ariany per  son Guillot. Així per una carreterona arribem a Ariany.
Ja es comencen a notar els kilòmetres a les cames i a alguns els hi comença a faltar l’aigua, però com que no volen perdre el tren no gosen d’aturar-se a comprar-ne. Així passem de llarg el poble i enfilem cap a Maria. Però això, que pot semblar senzill, es complica una mica ja que com no podia ser d’altre manera, ho fem pujant al puig des Rafal, amb unes bones rampes ben pedregoses i desprès per camins que van bordejant el gran crater de la cantera. Arribem al poble i en lloc de com fan els cicloturistes  que hi ha per allà pugem al poble via directa per un carrer que segurament supera el 25% de pendent. Rodem una mica per el Raval i ens dirigim cap a Roqueta. Aquí en Miky perd de nou l’oportunitat de desviar-se a cercar aigua i com que no li fem cas i no modifiquem la ruta comença a posar-se mal sofrit.
Ell es un professional i necessita hidratar-se i alimentar-se segons  te planificat, si no ho fa així, la cosa va malament. Tant, que quan comencem a incordiar-lo una mica ens amolla la famosa frase “me teneis hasta la polla” . Continuem la marxa cap a Llubí de nou per carreterones i camins de terra amb girs inesperats que encara saturen mes al emprenyat. Arribem al poble de les tapares i desprès d’una elegant transició per davall de la nova variant  enfilem cap a Inca de nou  pel que serà el GR. i per tant, terreny  ja conegut pel grup.
Ja queda poc, però  el senyor del mazo ja ha fet presencia. Arribem a Son Catiu i aquest narrador no te molt clar si serà capaç de pujar el Gran Col de Son Catiu. Gracies a Deu en yerar pinxa, i mentre repara em permet pujar en bones la miserable rampeta. A dalt n’Aldo ens abandona ja que comença a estar fora d’hora mentre la resta esperem que tots ens arrepleguem . Ja tots junts arribem a Inca amb 96 km i 850 mt de desnivell. 


sábado, 14 de marzo de 2015

Na burguesa. dsb 7 març

A la fi ja ha acabat la temporada de caça, ara ja podem passejar per Na Burguesa amb tranquil·litat, així que per celebrar-ho i com que no teníem res previst decidim anar a rodar per allà.
8:00 torner, bigel,vp, tibu, jetroni, raul, pere, andreu, micot, rol , mapes i per segona vegada al grup na Pilar. Partim cap a can Angelì i el camí dels Reis per així arribar a son Muntaner a on cada un va pel camí que mes gana li fa creant com sempre un petit caos de bikers. Quan arribem a la carretera de la base aconseguim arreplegar-nos i iniciem l’ascens, avui com que dúiem el nostre capità ens atrevim a anar fins Santa Eulàlia per el vell camí de ferradura.
Un cop superada aquesta magnifica possessió la bordegem i agafem la pista cap el coll de Baiana i d’allà iniciem la duríssima pujada per el talla focs que va arran de paret. Evidentment al final crec que tots en qualque moment hem acabat fent peu. Tot i això, es colca bastant i en un moment ja estem travessant la paret per anar cap es coll d’es vent a on ens agrupem, moment en que algú aprofita per prendre una barreta i deixar caure l’embolcall, es veu que per la península això es fa així... En agafar el camí de foment cap el mirador de n’Alzamora ens comencen a perseguir tres motos que rompen la tranquil·litat del lloc amb el seu soroll i pressionen una mica perquè els deixem passar. A la fi arribem al mirador i després de la foto de grup iniciem la baixada cap a les coves del marbre a on en Rol ens demostra de nou les seves habilitats baixant quasi tot.
Evidentment el darrer tram no el pot fer colcant ja que allà ja be just aconseguir baixar sense tenir que penjar-se de les roques. Enfilem el vell camí i iniciem la davallada per aquest magnífic comellar que sempre sorprèn als que mai hi havien estat, ja que en el seu darrer tram defineix  un autèntic congost o com diríem amb mallorquí, estret.
Després de dubtar una mica a una bifurcació del camí arribem a les cases i en Torner es retura a saludar i a informar que havíem demanat permís a un dels propietaris. Aquí en tibu ens abandona ja que arribava tard i es que quan encara estàvem per son Suredeta va rebre cridada de casa posant-lo al ordre i ell contestà que ja estava tornant...
Un poc de carretera i voltem cap a Son Boronat, allà rebem cridada d’en yerar que intenta sortir-nos a camí i ha tombat per la carretera del torrent de santa Ponça i no sap quin desviament ha de prendre... Com que no arribem a aclarir en quin punt exacte està, l’enviem cap a Calvià i que ens esperi al creuament de la carretera principal amb el creuament de ses quarteres.
Com un rellotge perfectament sincronitzat en arribar al punt alfa arriba en yerar i així  tots partim cap es Capdellà per l’enllaç del torrent. Bon berenar amb cafès inclosos i amb la companyia d’en Frenando que no arriba a enganxar-se. Partim cap a Son Claret per el caminoi de darrera l’església i ens fiquem en els caminois d’aquesta finca. L’objectiu es entrar al torrent per després sortir al carril bici de Calvià. 
Desprès d’un petit error seguint un tirany enfilem ja directes i en el moment d’entrar al torrent, el grup s’atura, es veu que al davant hi ha hagut una caiguda. Ens apropem i veiem que en VP està al terra, així que desprès de alliberar-lo de la bici comencem amb les típiques bromes, un el comença a tapar de pedres perquè no faci pudor, altres comencem el repartiment de peces de la bici. De cop ens adonem  que la cosa no està per a bromes i que l’accidentat mig perd el nord, els experts inicien els tractaments d’emergència i a poc a poc en Vp es va recuperant, al cap de mitja hora ja es veu amb ànims de posar-se dret així que podem iniciar l’evacuació del ferit. Per sort en yerar havia  vingut en cotxe fins a Calvià així que el va anar a cercar  i entrà dins la finca per recollir al ferit. Resultat doble fractura d’omòplat (escàpula).
Decidim continuar la marxa sapient  que el darrer tram l’haurem de retallar. Així tornem al lloc del crim i per dins el torrent sortim fins el carril bici de Calvià  que el seguim fins que  agafem la carreterona de Son Font. Aviat ens trobem amb les dures rampes del vell camí a on cadascú puja el  que pot. Un cop arribat a dalt entrem als camins cap a Galilea passant les barreres amb els cartells de prohibit anar amb bici. Si estiguéssim a un país normal aquest rètols ja haurien estat retirats, ja que en els camins públics els qui decideix els seus usos i restriccions es l’administració i no els propietaris de les finques de devora.  En concret, en aquest camí, el Pla Especial de la Ruta de pedra en sec  indica clarament que allà es permet el pas de bicis. Arribem a la barrera d’es burotell i iniciem la baixada cada un al seu ritme fins que ens repleguem avall per així passar tots plegats i sense cap incidència per les cases. 
Un cop arribats al coll d’es tords no queda mes remei que continuar cap a Establiments ja que la carretera d’es coll de sa creu està tallada per obres. Segons el pla inicial teníem que baixar per les trialeres noves i així ho fem els que no tenim presa, mentre que els que ja arriben tard o els que tenen problemes amb l’aire de les rodes tiren via directa per carretera. Així iniciem la baixada primer per els camins de la banda de muntanya i després per els de la banda de la vall. Passat aquest darrer tram be el moment bubota d’alguns que ja sense esperar tiren via directa cap es ferreret sense  esperar que tots ens agrupem, es veu que ara els hi havia vingut la frissor. Arribem així disgregats en es ferreret a on ens aturem a prendre una cerveseta.
Volta una mica accidentada , un no sap perquè però anar per Na Burguesa sempre es sinònim d’incidències.

68 km i 1090 mt de desnivell.



miércoles, 4 de marzo de 2015

Coll d’en Joe, Dissabte 28 de febrero

Aquest dissabte ens trobàvem un cop més sense director d’orquestra, encara delicat pel grip, i amb el buid de poder existent, ningú s’atrevia a piular fins que el més vell del grup, el més savi, com a qualsevol tribu, donà les ordres pertinents: objectiu Coll d’en Joe. Quasi res!  Davant semblant tasca comencen els peròs, el primer de tot, el d’en Miqui, l’escuder fidel que es rebota a l’amo. Els altres callen o miren cap un altre costat. En Rol, provocador,  fa una contra-oferta suicida, Alfàbia i Teix pel Coll de Sóller. En Miqui insisteix.  Després surten els pilotes i els xul·lets: molt bé Vicens…autèntic mtb…guai…, i els que no venen animant, clar a ells què els hi fa?
La cosa és que el que diu en Vp va a misa i així que a les vuit ens trobam on sempre, Biel, Jeroni, Vicenç, Rol, Miqui, Andreu, Fran, Raúl (afegit a Bunyola) i en Torné. No hi són els malalts, ni els enfeinats, ni els pijigrunges de llàgrima fàcil que són esquiar. Partim cap a Passatemps i, com que hi ha falta de convicció i de moral donat el percal que ens espera, ens aturem davant el santuari cycling me perquè el seu esperit enmpeny les nostres ànimes. Sense comentaris. Haviem d’anar per Caubet, però un il·luminat Jeroni pressiona per anar per Raixa tot i sabent els bassiots que hi ha per allà -li degueren dir que era mes barat-. Sa qüestió és que aconseguirem mullar-nos els peus de bon matí, i no quedava res! Està clar que per anar amb la Secta no només hi ha que estar en forma, si no que a més hi ha que tenir una paciència de sant, i cada cop més.
A Bunyola ens juntam amb en Raúl i pujam Honor per carretera, llevat del tram final, on alguns es fiquen per la finca de l’esquerra.  Ens trobarem tots a la trialera que va per dins l’alcinar i que arriba a la vall d’Orient. Cercam la entrada que més ens interessa i atacam l’objetiu, en Joe. La veritat és que costa veure la simil·litut d’aquest indret amb la peça o eina per llaurar que li dóna nom.  Amb discrecció màxima començam l’ascensió, sense pressa però sense pausa ja que la pujada és llarga i el pendent progressiu fins arribar a posar peu a terra i caminar cap el calvari. De  tan en tant disfrutam de la vista. Ja quasi arribam i notam que fa molt de fred, encara hi ha qualque racó amb neu. Quan som al pla ens posam a berenar, amb un fred que pela, i per això i perquè no hi ha cafè, no ens enredam gaire i continuam. Per sorpresa nostra, el camí de davallada és certament intuitiu, a diferència de quan ho feim a s’enrevés, i ciclable quasi al cent per cent.
Els que anem d’enduretas ens ho passam pipa. A l’hora d’enfilar el darrer tram  cap el pla de l’Ofre, ens embullam un poc per trobar el camí que ve del mirador d’en Quesada, mentre en Rol s’en va pel seu compte cap a les cases. Arribam al torrent de Biniaraix que va a tota marxa ja que és época de des-gel. Emprenem la pujada del coll de l’Ofre per la pista. A mitjant pujada un soroll de motoserra no ens fa pensar que ens trobarem amb els propietaris, l’amo i senyora, així que rebem la bronca pertinent, especialment en Biel i jo que tancam el grup i ens entretenen un poc més: - aquest camí és privat!, heu d’anar pel Gr!, què vos pensau!, medi ambient no ens ajuda, ni l’ajuntament dóna un duro!  Nosaltres aplicam tàctica: que sí que sí, teniu raó... (feim un poc sa pilota). Però la madona no afluixa i ens demana per on hem vingut; jo per no ficar la pota pas la paraula a n’en Biel, i ell, avesat a dir la veritat canta, i es torna exaltar – Ho veus, també es privat! – crida. El pagès, com si ja li sapigués greu, ens despedeix amb un somriure, mentre ella ens convida a seguir pel gr, cosa que no han fet els annerots de davant.
Ha estat el moment tragicòmic del dia. Acabam de pujar i tots junts baixam cap a Cúber ara si pel gr. El paisatge és espectacular, amb neu al Puig Major i Cúber que està que vessa. Tiram avall cap Aumadrà i els forts pendents de la tuberia. Com que avui no teniem massa convenciment de la ruta no hem duit llum, llevat d’en Vp, i els que anàvem per darrera hem passat penuries i n’hi ha que s’han fet mal. Haguessim agraït suport lumínic en aquest punt. Ens comenten al final dels túnels el gerardo que s’ha marcat en Miqui, que no ha tingut conseqüencies. 
Deixam els ditxosos forats i enllaçam cap a Solleric pel primer camí que ens trobam devallant. A les cases, l’exigent mestre vol anar per Oli Clar, però la majoria, que ja es dóna per satisfeta, pressiona per anar directe cap Alaró. A ritme relatxat anam a cercar el camí d'Olivaret que pega a camí Raiguer. A partir d’aquí, tornada típica cap a Santa Maria. Passam de Can franco ja que el tenim castigat. Sa Bomba, Caulls, Son Macià, i cap a casa que encara és bona hora.
Bona ruta, 75 km i 1600 m de desnivell, i com ens recorda en Jeroni, cost zero euros.

P.D.: Per respectar la intimitat del protagonista hem usat un nom fictici. Ah i en Miqui segueix estant fortíssim.