Aquest dissabte ens
trobàvem un cop més sense director d’orquestra, encara delicat pel grip, i amb
el buid de poder existent, ningú s’atrevia a piular fins que el més vell del
grup, el més savi, com a qualsevol tribu, donà les ordres pertinents: objectiu
Coll d’en Joe. Quasi res! Davant
semblant tasca comencen els peròs, el primer de tot, el d’en Miqui, l’escuder
fidel que es rebota a l’amo. Els altres callen o miren cap un altre costat. En
Rol, provocador, fa una contra-oferta
suicida, Alfàbia i Teix pel Coll de Sóller. En Miqui insisteix. Després surten els pilotes i els xul·lets:
molt bé Vicens…autèntic mtb…guai…, i els que no venen animant, clar a ells què
els hi fa?
La cosa és que el que
diu en Vp va a misa i així que a les vuit ens trobam on sempre, Biel, Jeroni,
Vicenç, Rol, Miqui, Andreu, Fran, Raúl (afegit a Bunyola) i en Torné. No hi són
els malalts, ni els enfeinats, ni els pijigrunges de llàgrima fàcil que són
esquiar. Partim cap a Passatemps i, com que hi ha falta de convicció i de moral
donat el percal que ens espera, ens aturem davant el santuari cycling me perquè
el seu esperit enmpeny les nostres ànimes. Sense comentaris. Haviem d’anar per
Caubet, però un il·luminat Jeroni pressiona per anar per Raixa tot i sabent els
bassiots que hi ha per allà -li degueren dir que era mes barat-. Sa qüestió és
que aconseguirem mullar-nos els peus de bon matí, i no quedava res! Està clar
que per anar amb la Secta no només hi ha que estar en forma, si no que a més hi
ha que tenir una paciència de sant, i cada cop més.
A Bunyola ens juntam amb en
Raúl i pujam Honor per carretera, llevat del tram final, on alguns es fiquen
per la finca de l’esquerra. Ens trobarem
tots a la trialera que va per dins l’alcinar i que arriba a la vall d’Orient.
Cercam la entrada que més ens interessa i atacam l’objetiu, en Joe. La veritat
és que costa veure la simil·litut d’aquest indret amb la peça o eina per
llaurar que li dóna nom. Amb discrecció màxima
començam l’ascensió, sense pressa però sense pausa ja que la pujada és llarga i
el pendent progressiu fins arribar a posar peu a terra i caminar cap el
calvari. De tan en tant disfrutam de la
vista. Ja quasi arribam i notam que fa molt de fred, encara hi ha qualque racó
amb neu. Quan som al pla ens posam a berenar, amb un fred que pela, i per això
i perquè no hi ha cafè, no ens enredam gaire i continuam. Per sorpresa nostra,
el camí de davallada és certament intuitiu, a diferència de quan ho feim a
s’enrevés, i ciclable quasi al cent per cent.
Els que anem d’enduretas ens ho
passam pipa. A l’hora d’enfilar el darrer tram
cap el pla de l’Ofre, ens embullam un poc per trobar el camí que ve del
mirador d’en Quesada, mentre en Rol s’en va pel seu compte cap a les cases.
Arribam al torrent de Biniaraix que va a tota marxa ja que és época de des-gel.
Emprenem la pujada del coll de l’Ofre per la pista. A mitjant pujada un soroll
de motoserra no ens fa pensar que ens trobarem amb els propietaris, l’amo i
senyora, així que rebem la bronca pertinent, especialment en Biel i jo que
tancam el grup i ens entretenen un poc més: - aquest camí és privat!, heu
d’anar pel Gr!, què vos pensau!, medi ambient no ens ajuda, ni l’ajuntament
dóna un duro! Nosaltres aplicam tàctica:
que sí que sí, teniu raó... (feim un poc sa pilota). Però la madona no afluixa
i ens demana per on hem vingut; jo per no ficar la pota pas la paraula a n’en
Biel, i ell, avesat a dir la veritat canta, i es torna exaltar – Ho veus, també
es privat! – crida. El pagès, com si ja li sapigués greu, ens despedeix amb un
somriure, mentre ella ens convida a seguir pel gr, cosa que no han fet els
annerots de davant.
Ha estat el moment tragicòmic del dia. Acabam de pujar i
tots junts baixam cap a Cúber ara si pel gr. El paisatge és espectacular, amb
neu al Puig Major i Cúber que està que vessa. Tiram avall cap Aumadrà i els
forts pendents de la tuberia. Com que avui no teniem massa convenciment de la
ruta no hem duit llum, llevat d’en Vp, i els que anàvem per darrera hem passat
penuries i n’hi ha que s’han fet mal. Haguessim agraït suport lumínic en aquest
punt. Ens comenten al final dels túnels el gerardo que s’ha marcat en Miqui,
que no ha tingut conseqüencies.
Deixam
els ditxosos forats i enllaçam cap a Solleric pel primer camí que ens trobam
devallant. A les cases, l’exigent mestre vol anar per Oli Clar, però la
majoria, que ja es dóna per satisfeta, pressiona per anar directe cap Alaró. A
ritme relatxat anam a cercar el camí d'Olivaret que pega a camí Raiguer. A
partir d’aquí, tornada típica cap a Santa Maria. Passam de Can franco ja que el
tenim castigat. Sa Bomba, Caulls, Son Macià, i cap a casa que encara és bona
hora.
Bona ruta, 75 km i
1600 m de desnivell, i com ens recorda en Jeroni, cost zero euros.
P.D.: Per respectar la
intimitat del protagonista hem usat un nom fictici. Ah i en Miqui segueix
estant fortíssim.
No hay comentarios:
Publicar un comentario