Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

miércoles, 31 de mayo de 2017

Dissabte 27 de maig. Estiu 2017, primer assaig.


Un dissabte més ens toca tirar d’imaginació per enllestir la ruta donat que el nostre messies continua de baixa. Després dels moviments previs habituals, trucades, missatges, comentaris, i establertes les preferències com ara pla o muntanya, ràpidament adjudicam la ruta a qui primer la proposa i d’aquesta manera ens llevam els altres la feina, que vagos ho som un rato. En aquest cas en Miqui s’en va encarregar i proposà una volta per na Burgesa, Calvià, Peguera, Galatzó i Puigpunyent, llocs que tenim més que coneguts, però que amb un toc de gràcia et pot quedar una bona ruta. Aquest puntet va consistir en l’anunciament d’una nova trialera que va desde la que baixa de la torre de vigilància de Calvià cap el coll des Cucons. A més l’han arreglada, segons en Miqui. 


Poca convocatòria avui, només set sectaris: Pere, Biel, Fran, Pedro G.C., Bordoy, Miqui i el que escriu. Partim en direcció camí desl Reis cap a Génova passant pel descampat de mare Alberta. Amb les cames encara fredes, comencem a pujar cap a l’ángel de na Burgesa per dins el poble i després per la carretera. Continuam per la pista cap el coll dels Pastors; per aquí en Biel fa una exhibició de força intentant intimidar el personal, però no hi ha ganes de respondre’l. Ens dirigim pistejant cap a les antenes de Calvià. Arribant el segon creuer de costa d’en Blanes deixam fer en Fran a veure si a l’enèssima vegada endivina cap on es va a les antenes. Com era d’esperar, un cop més s’equivoca i és que aquest homonet sense gps està perdut, mai millor dit. 


Arribam a la torre i configuram les tijes per fer la trialera ja que té alguns punts delicats i no és qüestió de fer-se més mal, que ja està bé! Tenim avís per part del cap d’expedició d’avui d’esperar a la part plana de la baixada per desviar-nos cap a la “nova” trialera. Un cop arreplegats, agafam el senderet novedós i ràpidament al Fran i a aquest servidor s’ens confirma la sospita de que la trialera no és tan nova com diu en Miqui ja que nosaltres ja l’haviem feta. No obstant, està molt bé, en principi, ja que la part final té un moment molt delicat, un bocí recta amb molt pendent i amb el ferm de pedra i pols, on el que escriu està a punt de tornar a pegar amb els ossos per terra donat el descontrol que agafa. Baixar-ho a peu tampoc és tasca fàcil. Continuam el caminet que ens ha de dur a l’asfalt del coll des Cucons, on a un moment donat, ens cau en Biel, i com sempre que ho fa, en pujada. Això si, com a bon comptable cau de forma perfectament calculada. Ja a la carretera, tiram direcció a Calvià per després desviar-nos pel camí des Torrent que en aquest cas es refereix el torrent de son Boronat. Voltam esquerra pel camí de son Torres i després de passar pel tram de la rejilla anam a sortir a la carretera, on només travessar-la ens ficam dins el torrent cap a Santa Ponça. A diferència de l’hivern, ara tot és pols i terra, i els creuaments de l’aigua s’agraeixen. 


Arribats a la carretera d’Andratx anem combinant camins laterals i passeig en direcció Peguera, fins que ens desviam cap a l’abocador del fems de Calvià. La intenció és ciclar per la zona de la Romana. Després de dubtar aconseguim agafar una pista cap a l’esquerra de la qual tenim un perdut record ja que fa molt de temps que no hi anem per aquets indrets. Sense cap dificultat arribam a enllaçar amb una llarga i cuidada pista en sentit de davallada que ens deixa a pocs metres de Peguera, amb l’unica pega de que hem de botar una barrera per sortirne. Després de dubtar un poc trobam un lloc per avituallar-nos, un baret amb terrassa on es berena molt bé i molt ben servits per poc més de vuit lauros, preu que inclou doble beguda ja que els gorans s’han de fotre un litre de cocascola. Mentre menjam, en Fran reb una trucada de casa seva on el reclaman per agombolar el petit de la família que no està fi. Com que en Pere també tenia avisat que després del berenar partiria, i com que en Predro està fluixíssim i ja en té prou, tots tres fan mitja volta i tornan cap a casa.  Els que quedam, Miqui, Bordoy, Biel i servidor enllestim la segona part de la ruta. La idea és partir cap a Capdella, inicialment pels camins que hi ha per la montanyeta de Peguera, que tenen noms tan guais com Loca loca o el Supermercado entre altres. Com que no fa massa hi vàrem esser per allà, el que volem és fer el camí a s’enrevés però el caperrut d’en Miqui ens fa anar per un altre lloc que diu conéixer i ens fa fer una llarga trialera de pujada a peu fins arribar a la pista en qüestió, i tot això amb el berenar al coll i amb una calor de ple agost. 


Llavors, sense massa problema seguim els caminets guais fins arribar a la carretera de Capdellà. Quina serà la nostra sorpresa quan, de camí cap allà ens trobam amb el grup d’en Bini i els seus sequaços, de qui només identificam n’Abdó i ….. en Raúl, un dels nostres sectaris fundadors (com a ell li agrada brevejar) que fa un temps s’ha canviat la jaqueta. Qui ho diria!  Ens pensàvem que no venia amb nosaltres per la molèstia de baixar a Palma, però ha quedat clar que amb segons qui no li sap greu desplaçar-se. Clar, com que nosaltres som calvos, gordos i fofos i això no fa pro…


Amb la seva companyia idò, i mentre li anem fent sa pilota al  Bini (com ens tira en cara sempre en Mapes) seguim per Vall Verda cap a Capdellà. Arribats al coll de n’Esteva ens reagrupam, i mitjançant un “petit” intercanvi de favors amb en Toni, ens mostren un interessant i divertit camí ( desconegut per nosaltres ) que enllaça el sender que va cap Andratx amb el camí que va a Galatzó. Per aquí ens despedim d’ells ja que nosaltres enfilam cap a Galatzó i camí d’en Cecilio i ells tiren cap a Calvià ja que tenen feina encara per arribar fins Bunyola. 


Els quatre solitaris sectaris, idò, arribam a la finca des Galatzó, i, a les cases de l’amo en Biel, a l’hora d’enfilar cap es Ratxo, un Miqui totalment desmotivat ens diu que fa la tornada per carretera i que ja ens veurem al ferreret. No sabem quin és el motiu del seu des ànim, però no serem malpensats i no creurem que són les costes que ens queden per davant ni la calorada d’agost que fa avui, si no que deu ser per la preocupació pels lesionats que tenim al grup.  Seguim en Bordoy, Biel i Torné la ruta i a mijant camí ens trobam amb una curiosa imatge: un tio sense camieta extranyament aferrat a un estruç. Tampoc serem malpensats i creurem que el bitxo s’ha escapat de la reserva. Per no asustar més a l’animal hem de passar per dins la garriga i tornar sortir al camí. Un cop a la barrera del ratxo enfilam la dura rampa cap a can Cecilio, moment en que es comencen a veure qualqunes debilitats. 


Foto de rigor amb el nostre amic, que ens comenta que avui allà hi fa una calor infernal, de fet no ens hi podem estar gaire. Sortim d’aquella olla bollint i enfilam la davallada cap a Puigpunyent per dins l’alcinar de costum i així ens evitam la pestosa davallada pel romput asfalt de son Net. Un cop al poble, el deshidratat Biel reposta líquid i a bon ritme tiram cap a Palma. Arribam al Ferreret on ens sorprén que en Miqui encara no hi sigui, arribant poc després. Per lo vist la desmotivació és més forta del que pensàvem.  Total, 1500 de desnivell i 71 calorosos quilòmetres. 


FOTOS NA BURGESA i PEGUERA

domingo, 21 de mayo de 2017

Cròniques d’un mes d’Abril (III) Galatzó

Comellar des torrent de sa mata,  Galatzo, 29 abril

Com que aquest narrador segueix amb el  confinament domiciliari postoperatori continuem amb les  min cròniques pendents d’abril.
Darrera sortida abans de Menorca  i que coincidia amb la 312, per tant hi havia que anar alerta amb el recorregut. Desprès de la panxada de Pla del pancaritat,  decidirem fer qualque cosa per tramuntana, però això si,  amb cura de no quedar aïllats. Així, tot i que teníem que tallar el recorregut de la famosa volta rutera, van decidir anar per Galatzo , a on  teníem pendent presentar amb societat un altre camí que també ha estat recientment netejat i que per tant incorporarem al nostre repertori.
Sortirem a les 8:00 am, Pedrong,Rol, Gery, fran, Pere, Biel, Miky i mapes,  de on sempre i per on sempre quan anem cap aquella banda, es a dir per son Espases, síquies d’establiments  i directes cap a Bunyoli. Pujarem la pista, la carretera i ens ficarem per l’enllaç de  Sobremunt a can fava que gracies a un “duende” de Cuenca i que habita per aquestes terres, ara torna estar net d’arbres caiguts. GRACIES.¡¡¡.
Travessarem la carretera que evidentment en aquelles hores encara no sabia res de la 312 i enfilarem cap a la campaneta,muntanya i enllaç cap a Son Net. Allà originàriament volíem enfilar-nos cap a la font d’es pi, però com que ja era tard anàrem directes al’objectiu del dia, 
Així pels vials de la urbanització ens dirigirem cap al nostre camí d’en cecilio o coll de pumarà, però avui en lloc d’anar cap el ratxo i desviar-nos del camí ample el seguirem recte, aquest tram no ha estat molt netejat i per tant les cames sofriren una mica,així anàrem voltejant els distints sub comellars per aquest camí que sembla un balco sobre la finca de galatzó, els Alps el denominaríem “panorama wander” 
Així a la fi arribarem al vell camí que puja pel comellar de la mata i que abans empràvem per davallar de galilea quan  Galatzó era terreny hostil i el camí no havia estat destruït pels incendis i les pluges. Aquesta baixada es molt mes tècnica que la del ratxo així que quan arribarem avall ja teníem ganes de berenar. Així enfilarem pels camins de son Claret ( els vermells) i arribarem al Capdellà. 
Allà  berenarem mentre contemplàvem els 312 que evidentment no anàvem a marxa de cicloturista sinó que clarament pareixia que estaven en carrera. Continuarem la marxa pel torrent de Santa Ponça fins son Bugadelles a on continuarem pel passeig Calvià, ja que ens han tallat l’enllaç cap el coll dels cucons. En arribar a Son Caliu enfilarem cap a la pistarra de les guixeries que la pujarem amb bones i d’allà enllaçarem cap als vials de costa d’en Blanes. 
Continuarem l’ascensió per anar a cercar la pista que puja a les antenes o pi de ses creus. En arribar la barrera el genoll d’aquest narrador decidí que ja en tenia prou  així que abandona als pocs que quedaven que es suposa que compliren la ruta tal com estava definida baixant per Gènova.  Uns 70 km i uns 1500 aproximats ( els que degueren completar la ruta).



miércoles, 17 de mayo de 2017

MENORCA 2017. 6 i 7 de maig. A la tercera va la vençuda.

By Mapetorne.

DIA 1. Després de tres ajornaments consecutius a la fi aconseguírem partir cap a Menorca, la nostra cita anual des de ja en fa tres o quatre. I com sempre el ritual típic: Palma, Alcúdia, barco i a pegar bots. Tanta sort que amb el ràpid en tan sols una hora i mitja es planta al port de Ciutatella. Així i tot, si hi ha maror el mal cos no t’ho lleva ningú, ni siquiera els barbitúrics com és el cas de la biodramina. És una pena ja que és mitja jornada on el cos no està al cent per cent i no et deixa disfrutar del tot.
Amb aquest panorama idò, arribam puntualment a Ciutadella quasi tota la secta habitual al complet, tant sols faltaren en Jeroni, Andreu i Bordoy. Per tant, Mapes, Vp, Rol, Biel, Antón, Tià, Joanbike, Gerard, Randino, Pere, Miqui, Fran, que forçant la màquina se incorpora una part del dia, Torné, i la col•laboració especial d’en Fernando que aprofitant una visita familiar ens ajudarà amb la logística fent més fàcil la nostra excursió.


Un cop tocada terra i fer un berenar express, començam la ruta amb un vent de mil dimonis que tanta sort ens ve a favor. Agafam les rondes de Ciutadella i després de passar tots els desviaments cap a les cales del sur, agafam el camí vell de Macarella, on aviat el camí es converteix en un divertit i verdós tirany entre parets de pedra. Només començar-lo, però, ja hem d’aturar. El motiu, rotura de pern de la patilla del “cambio del detrás” de la bici d’en Mapes. Mentre el cirugià Joanbike fa el diagnòstic, aprofitam per ajustar la bici de n’Antón que tampoc va fina. Impossible de reparar ja que ningú du el recanvi, telefonam a urgències Fernando que assiteix ràpidament i acompanya els malats al pac més proper “Tot Velo” on la bici és intervinguda d’urgència.



Acordam trobar-nos amb en Mapes a l’hora del dinar a Migjorn. El grup continua la marxa i de nou el camí es converteix en pista fins arribar a cala Macarella (aaaay!). En aquest punt hem de començar a agafar el camí de “caval”, com diu el nostre mallorquinarro Fran, però el track que duim fa un tram alternatiu que genera confussió i no ho seguim. Continuant idò pel camí de cavalls arribam a cala Galdana. Aquest tram avui pareix es Born, i sovint hem d’anar esquivant la gent. Quina diferència amb l’any passat que ho vàrem fer unes setmanes abans. Sortim per l’urbanització i seguim el camí de cavall cap a cala Mitjana i després cala Trabaluger. El camí de cavall també significa entrar a la dinàmica d’obrir i tancar barreres, acte que a la pràctica conseguim fer sense baixar de la bici. Després de trobar-nos amb una excursió de l’inserso alemany enmig d’una baixada trialera, arribam a una barrera tancada en fort que és el punt on hem d’abandonar el camí de cavall i enfilar pista cap amunt cap a l’interior pel camí de Binigaus, teòricament públic segons els diaris però tancat per la propietat. El tram es de pujada i certament intens, cosa que aprofita en Biel per fer una demostració de força. Un cop ens apropam a la casa hi ha un by-pass que evita passar-hi pel davant. No obstant, per sortir-ne hem de tornar botar. Amb un no res arribam a Migjorn, lloc determinat per dinar, i on fan aparició en Mapes i en Fran. Dinam a un baret d’un graciós andalús per tant sols nou euros, preu que ens encarregam de desbaratar donada la necessitat de hidratar-nos al màxim.


Reiniciam la marxa, ja tots al complet, per un tram d’asfalt d’uns set quilòmetres, amb un fotut repetxo inclòs, fins arribar a la carretera general, la temuda Me-1 que la seguim fins el primer desviament a la dreta a ritme de la locomotora Fran-Antón. Ara el següent objectiu del dia és Santa Ponça, localització que no té res a veure amb la platja mallorquina. Quan passam per les cases ens trobam amb un lloc que un temps havia estat semi abandonat, i ara està en obres. Com era d’esperar, això mai és una bona notícia, i quan passam per les cases som interceptats per una dona que ens diu que no podem passar, que trobarem el camí tancat i que a més hi ha eugues embarassades ( cabaios embaggassados deia una ). Aprofitant l’excusa de que mig grup ja ha passat li col•locam que els anem a cercar i passam tots. El tram en qüestió és un curiós i frondós camí que envolta un turó i passa per unes cases cova. Amb sensació de plaier absolut donat el bonic d’aquest tram, arribam al barranc de Ballalós on feim la visita turística a les impressionants canteres.


Després de les fotos de rigor, qualqunes de caire dramàtic, reiniciem la marxa, i després de passar per un antic polvorí militar ens acostam a Alaior. Per devers aquí patim la segona avaria del dia, es Randino romp la cadena intentant seguir una demarratge dels de davant. Bordegem el poble pels seus afores i enfilam cap el següent objectiu, el camí empedrat de Binicalcitx que ens permet enllaçar amb el camí dels horts i després, ja per camí de terra, arribar fins a cala en Porter.


A partir d’aquí, ja no abandonarem el GR 223 fins arribar a Maó. De nou comença la paranoia del obre-tanca barreretes, passant per cala Coves, es Canutells, i Binibeca. Aquí en Rol punxa, i aprofitant l’aturada, en Mapes i en Pere i qualqú més s’en van a la recerca d’un xiringuito per hidratar-se. També aquí ens deixa en Fran que ha de tornar al reducte familiar. Quan reprenem la marxa els localtitzam a una botiga i també aprofitam. En aquest punt ja duim una bona pallissa, i és que el terreny amb molta roca i un traçat enrevessat ho fa molt dur, els quilòmetres no passen, i encara ens queden uns disset per arribar. Sortim ràpidament pels vials de l’urbanització i tornam enganxar el camí Gr, ara ja sempre per devora la costa amb el que això suposa, terreny dur de roca clavada on no hi ha manera de dur ritme, i si a això li afegeixes una bici doble rígida, com és el cas d’en Joan…va topant amb els obstacles cam una bolla de billar, d’un lloc a l’altre. Només un caperrut com ell pot aguantar això.


Arribam a punta Prima avistant el seu far que poc a poc, mai millor dit, es va apropant. Després de passar dues torres de defensa arribam a cala Alcaufar, una preciosa cala de pescadors. Aprofitam per reagrupar-nos mentre ens observam les cares d’atipament. Seguim amb l’il•lusió d’arribar ja d’una p…vegada, i així, passat el fort de Malbourght, feim els darrers quilòmetres fins arribar a Maó on cercam el nostre hotelet, no sense aturar-nos a guaitar l’espectacular port natural, un dels millors. Hem acabat l’etapa d’avui amb uns molt durs 88 km. 
Feim el check-in a l’hotel Eurotel, on som atesos per una recepcionista que du dins la calma menorquina. No menys pintoresc serà el recepcionista de nit, un vellet amb gaiato i un peu embenat pel mal de gota, al més pur estil abuelo cebolleta. També a aquest moment en Pere queda nombrat tresorer major del grup, càrrec pel qual demostrarà després que no està gaire preparat.


Quedam per sopar després de la dutxa i anem a la pizzeria que ens ha triat en Fernando, facilitant-nos un cop més la tasca. Després de que corri la cervessa i el menjar per damunt la taula, i de que en Pere destroci el bon presupost que duiem, deixant-se inclòs timar per un pícar venedor de loteria, ens retiram a dormir no sense que alguns tenguin la tentació d’anar a fer un gintònic.

https://www.relive.cc/view/g11519300368?r=wa

DIA 2.  Després d’un esquifit “petit déjeuner”, i tant petit que hem de forçar a que ens deixin repetir ensaïmada, i de l'entrega d'un obsequi importat d'Itàlia al Gerard, regal que fa honor a la seva característica més important, posam a punt les màquines i carregam els bàrtuls al cotxe de  transportes Fernando sl. Iniciam la marxa del dia baixant fins el port que el recorrem sencer fins enfilar cap a la carretera del Milà o des Grau que la seguim durant uns sis quilòmetres i mig fins ben arribats el parc natural des Grau. Aquí, ens hem adonat que el mossèn no és amb nosaltres i l’esperam fins que arriba i sabem que tenia un problema amb el gps. Ens hem llevat un bocí del camí de cavalls perquè el track que seguim avui va per feina i intenta evitar els trams més embolicats. Així, comencem a rodar pel voltant de l’albufera que hi ha a n’aquest parc natural, on no ens prohibeixen el pas com a Mallorca, on sembla que darrerament ens persegueixen.



D’aquesta manera anem passant un seguit de cales per on en Pere es posa nostàlgic recordant l’època que va viure a Maó, fins que arribam a la carretera del far de Favàritx, que anem a visitar i on ens feim foto de grup.


Tornam enrera i seguim per la carreterona terra endins on, obviant altre cop un tram del camí de cavall que ens trobam primer, un poc més enllà voltarem a la dreta per una esplèndida pista gravel i després pista de terra que ens redirecciona cap a la costa de nou fins que arribam a cala Addaia. Un cop arribats a l’urbanització, ben grossa per cert i en continua expansió segons apreciam, ens adonem que el magre desdejuni ja no dóna per més i anem a cercar qualque lloc per repostar. Trobam un baret amb terrassa, molt tranquil i on posen molt bona música. Berenam ben berenats, però sobre tot ben beguts a jutjar pel la longitud del comte. El tresorer que ens està duent a la fallida fa el pertinent i reiniciam la marxa per la part on s’extenen les noves construccions i després per unes pistes dins un pinar on les llebres del grup fan de les seves. Arribam després a la carretera de Fornells, que, segons el track haviem de seguir fins el poble i dinar-hi, però com que hem berenat fa no res, prescindim de la clàssica caldereta ( 50 € per cap, diuen ) i continuam el recorregut cap a les platges de Fornells, és a dir cap a cala Tirant.


Després d’un pas xungo entre matorrals pegam dins l’arenal de la cala i patejant per la vorera de l’aigua sortim cap una pista de grava i pols, que terra endins ens du fins la carretereta que va cap el far de Cavalleria. Com que aquest ja el vam visitar l’any passat, tombam a l’esquerra ara si pel camí de cavalls que el seguim per passar per la platja de Cavalleria i després arribar a la platja de Binimel•la. En aquest punt comencem a abandonar el periple per la costa nord mitjançant una espècie de pista de grava de l’amplada d’un avió fins arribar a una carreterona que forma part de la ruta cicloturista d’mtb i que recorre les sinuoses pastures de la zona. Al cert moment agafam camí de terra, pel lloc anomenat Rumà, i ens espera una duríssima pujada fins la cota 210 mts., la més alta de tota la nostra volta. Aquí corona el randino en primer lloc, que ha conseguit despenjar en Miqui, Gerard i Vp, i és que la pujada té tela marinera. Tots llevat del grupet de pros esperam a dalt per reagrupar i tots plegats ens tiram per la vertiginosa baixada de ciment del denou per cent que finalitza ja per asfalt a Ferreries. Són pràcticament les tres del migdia i en Tià ens du a l’hotel restaurant on fa posada quan ve a Menorca per feina. Com que tenim bo ens dónen paella i segon plat per dinar a preu de menú, moment en que també corre a voler la grassiosa i el vi.



Panxa contenta tornem a pujar a les nostres montures per enllestir el darrer tram d'aquests dos fantàstics dies. La tornada, com no podria ser d'altra manera la fem pel camí Reial o cami Vell, després pel barranc d'Algendar i finalment el vell de Ciutadella. El primer trams del camí és de lo milloret, i si hi ha bones cames es pot disfrutar de lo lindo, i si no basta veure les cares d'alegria quan s'arriba a la part de dalt, bé mens en Biel que arriba amb cara d'agrura. Quan pujam anem trobant diferents lletreros que ens indiquen certs elements com sa ceru de son Gornés, es Pou de sa Perdiu Blanca o sa cova Reial. La costa final fins i tot té nom, sa Costa de na Salema on un lletrero ens indica els metres que té i tot, 241. Arribam, com hem dit, a dalt d'aquest divertit tram, a una carretera asfaltada que és on començarem a davallar fins trobar un portelló a l'esquerra per on ens hem de ficar. Aquí, mestre Mapes i el seu genoll tocat decideixen seguir recte per tornar coincidir més envant, evitant així la part més tècnica, es Pas d'en Revull, un canaló relliscós on no hi pega mai el sol i que ens deixa bé dins el torrent d'Algendar. Retrobats amb en Mapes, seguim cap avall fins el segon pontet que trobam a la dreta. Ara ens espera el darrer punt fort del dia, una dura pujada empedrada que intentam ciclar al màxim, costant-li al randí la rotura d'un radio. Quan acaba l'empedrat trobam una indicació que ens diu que Ciutadella està a deu quilòmetres, ja per carretereta asfaltada bona de fer llevat un fort repetxo a la sortida d'un comellà.



De camí ens trobam a un biker conegut d'en Tià i el seu fill de vuit anys, un ninet amb la gruixa d'una canya a qui en Miqui s'engarregarà de demostrar-li qui comana. Tot un acte de valentia!
En arribar a Ciutadella anem per les rondes fins la platja Gran, és un dir, on hi havia planificada una dutxa que a la fin no pot ser perquè no raja aigua, així que anem a cercar un baret amb terrasseta on fer uns refrescs i passar el rato. Aturam a un que també és un hostelet on en Tià i n'Vp tenen l'ocurrència d'agafar una habitació entre tots i així poder dutxar-nos, idea que després agrairem. De pas ens preparen els bocatas per sopar. Amb el temps clavat arribam al vaixell que va petat de gent, i que per sort tindrà una tranquil·la i puntual travessia. El balanç d'avui dóna unes xifres de 86 km i  1076 mts de desnivell, agraïnt a l'organitzador que la combinació de les dues etapes ha estat ideal.

lunes, 15 de mayo de 2017

Cròniques d’un mes d’Abril (II) Valldemossa i Pancaritat 2017

15 d’Abril Port de Valldemossa accidentat

El que tenia que ser un gran dissabte d’estrena acabà,  gracies a Deu, nomes  sent un dissabte accidentat. L’objectiu era baixar fins el port de Valldemossa pel camí de son Oleza ara que està net.
Iniciarem la marxa per la típica sortida de son espasses per anar per Establiments i Sarrià cap Esporles a on arribarem pel camí vell de l’ermita.
D’allà pujarem pel camí de pescadors obviant mirant de mar per anar a cercar les pistes mes pujables de son Dameto cap a Nova Valldemossa. Allà ja es va veure que hi havia certa frissor quan alguns passaren de llis per davant can Hoyos al·legant que ja estava cansat de veurer-mos. Així enllaçarem ses Piotes amb George Sand i aquesta urbanització amb so n’Olesa ( ara es veu que s’escriu així segons el Nomenclator toponímic de les illes Balears) .
En arribar al botador que dona inici a la baixada ens trobarem també amb un altre grup de bikers,”els trabucats” que els deixarem llevant-se capes de roba mentre pensàvem que si aquesta baixada es popularitza molt, aviat el senyor Colom al quadrat segur que ens posarà pegues per baixar per allà. Iniciarem la baixada amb els primers ziga zagues per dins l’alzinar que eren el preludi del plat fort del dia. 
De cop i volta els que anàvem a darrera començarem a trobar que tothom s’havia aturat, un silenci sepulcral es respirava al ambient, en Toni havia desaparegut.Els que anaven darrera ell, veren com  aquest sortia volant i desapareixia pel fondal. Aviat el sentirem, estava per allà baix i gracies a les branques que l’anaren frenant avia aturat la caiguda. No sabíem massa be com treurer-lo però entre nosaltres i els trabucats  férem una cadena de gent i a la fi aconseguirem enganxar la bici i desprès a ell. El resultat unes quantes escarranxades i cops i un bon “susto”. 
S’havia acabat la festa, com sol ser freqüent en aquests casos, l’afectat el que volia era sortir d’allà, així que mentre discutíem que fèiem i agraíem als traubucats la seva ajuda  en Toni partí darrera un jove català que també ens trobarem allà  i que havia pujat el camí amb la seva e-bike ( si ja érem molts, ara amb les e-bikes   segurament encara tindrem mes problemes). Ens posarem a seguir als dos de davant que en lloc de sortir pel botador enfilaren cap a Vistamar, que ara està en plena reforma des de que el nou arxiduc amb nom d’empresa constructora l’ha comprada i sortirem a la carretera. Desprès d’acomiadar-nos de l’e-bike enfilarem cap a Can Molines a on amb un bon berenar recuperarem els ànims. 
En Toni partí cap a cases i la resta continuarem la marxa segons el planificat que era pujar la comuna, anar cap el coll de sant Jordi i sortir pels nostres tiranys fins el portell de devora son Cabaspre. Tirarem per avall pel descarnat vial fins que arribarem al inici del camí de la coma d’en Llobera per on entrarem dins el laberint de pistes i camins de la Cimentera de Canet. Desprès de qualque dubte arribarem a sortir i ja per la carretera principal enfilarem cap a les Rotgetes de Canet, son Espanyol i camí de la Real amb una volta que tot i que li llevarem el tram estrella ens va sortir de 61 km amb 1300 mt de desnivell.



22 d’Abril Pancaritat 2017

Com cada any el primer dissabte desprès de pasqua toca el tradicional Pancaritat, aquesta any ja que aquest narrador està amb hores baixes es proposà un passeig pels puigs  de segon nivell, es a dir els que estan a turonets.
En aquesta sortida es va demostrar mes que mai el dit italià de “piano, piano si arriba lontano” i es que com que les llebres no tenien track tothom va anar  al ritme del que es sabia el recorregut que no era ni mes ni manco que aquest narrador i aixi tira a tira aconseguirem un any mes fe una bona volta de mes de 123 km.  
Partirem com sempre a les 8:00amb el primer objectiu que era el puig de santa Eugenia, que ens serveix per  substituir el de  son Segui ja que aquest esta barrat i tancat. Així enfilarem pels clàssics de son Macià, son Verí, Cementera i jardí d’en Ferrer. Comencem la pujada cap a ses coves a on ens trobem que per allà avui pasa una carrera de muntanya que ens anirà dificultant el pas per sortir del poble. Un cop feta la primera foto baixem cap el poble i enfilem cap el puget dels molins enganxant tots els camins pel que passa la cursa.
El proper objectiu es Castellitx, així que prenem direcció a Algaida que hi arribem per diversos camins de terra. D’aquest poble agafem la drecera de Castellitx i arribem al següent objectiu. Nova foto i cap a Montision de Porreres per sa mata, Pola i son Sastre.
Un cop arribats al camí de banyeres el seguim fins l’oratori de Sant Felip , que com que ja es tard i hi ha gana, servirà com a substitut de Montision. Passant per darrera el cementiri un s’emociona recordant aquell ramet humil de flors silvestres que dia si, dia no qualcú del poble devia dur  i que ara que s’ha popularitzat el lloc ha estat substituït per plaques commemoratives i grans rams de flors.
Com que no ens havia bastat amb la carrera de Santa Eugenia, a Porreres també topem amb una altre competició , aquesta de bicicletes. Sembla que fan una crono d’uns miserables 4 km. Ens aturem ben davant línia de meta a un bar d’un conegut de Jeroni a on mentre mengem assistim com espectadors dels pro amb les seves impressionants maquines.
Reiniciem marxa cap el proper objectiu que es san Miquel que hi anem per les pedreres de Mianes i son Collell. Foto i seguim rodant cap el proper objectiu Consolació de Sant Joan al que avui hi arribem sense cap pèrdua a la baixada que li diuen crec del taxista mort. 
De nou Foto a l’escala del davallament i cap Llorito pels camins clàssics dels turons que separen aquestes dues poblacions. Com que tot fins aquell moment havia anat com una seda , sortint del poble començaren els errors.
El mes gran fou que enfilarem un camí que ens va fer  passar les vies del tren i que desprès per recuperar el recorregut oficial ens obligà de nou a passar a les males de nou les vies. A Llorito farem la darrera foto oficial ja que en passar pel pinar de la beata  de Sencelles el grup que ja anava per davant i no es va pensar a desviar fins la caseta.
Així tornarem a casa per biniagual i vell de muro fins santa maria de on la tornada estava cantada per sa bomba, caulls i son Macia. Tal com havíem dit 123km i 1400 mt de desnivell.


domingo, 14 de mayo de 2017

Cròniques d’Abril (I) Lluc i Punta de n’Amer

Feia molt de temps que en aquest bloc No es donava un silenci tan prolongat, però per diverses causes això ha passat: desbordament  de feina d’aquest antic narrador, accident / incident del nou narrador,operacions, etc etc.
Però com que aquest bloc es la mostra de la nostra vida , i seguim vius i colcant, que es el mes important,no podem deixar un buit tan gran, així  que encara que sigui en mini cròniques deixarem constància del que va ser aquest mes d’Abril

1 d’Abril Santiago / lluc
En aquest primer dissabte de mes, aquest narrador no sap massa be que es va fer ja que per motius de feina estava per Santiago i en lloc de tornar a casa el divendres es va quedar un dia mes i va fer una voltetata amb una bici llogada pels voltants d’aquella ciutat, sortí pel camí de Santiago a finisterre i tornà pel camí portuguès. Un mini contacte rememorant aquells temps en que férem tots els camins que van al  sepulcre de l’Apòstol.
Com que la cosa  anava de llocs de peregrinatge els que estaven per aquí es veu que feren una sortida fins al nostre centre espiritual, sembla que la sortida es convertí en una autentica carrera i  no hi va haver ni anècdotes  que contar ni temps de fer fotos. Com que les carreres NO son el que defineix a aquest grup el dissabte es queda sense crònica.

8 d’Abril Punta de n’Amer
Feia temps que no sortíem per la zona de Manacor i com que no havíem tingut temps de planificar ni de descobrir res nou  per aquells indrets tirarem d’arxiu i rescatarem  
una volta que varem fer fa anys per aquells redols. Així quedarem a l’estació de Manacor en Torner, bigel, miky, bordoy, rol, pere i aquest narrador mapes. Sortirem pels clàssics camins de darrera son talent, cap a son Barba i son grua. 
Travessarem sant Llorenç i sortirem pel camí vell de son Servera que el deixarem per ficar-mos per pocafarina  i pujar pels durs tiranys del penyal des corb fins  coronar el coll de 250 mt. Desprès de travessar la carretera per davall arribarem a Son servera als peus del puig de sa Font que l’anàrem bordejant fins passar el coll de ses graveres. 
D’allà davallarem cap a sa Coma a on com sempre voltarem una mica fins trobar el bar dels “currantes” de la zona. Desprès d’un bon berenar reiniciarem marxa cap a la torre de son Amer, per on en Bordils anava al·lucinant de tots els recons que encara li queden per conèixer de la nostra roqueta.
Férem el passeig marítim de s’illot i sortirem arran de torrent cap un dels hotels que sempre recordarem d’una de les darreres voltes a Mallorca. Un cop travessada la carretera  de Portocristo iniciarem el típic esquerra dreta, dreta esquerra per camades manacorines que ens dugueren fins aquesta població. El següent objectiu fou anar cap el camí dels presos que com sempre sorprèn als que no hi ha estat, mentre un pensa amb els pobres homes que es veren obligats a construir aquestes vies, que en aquest cas sembla bastant inútil.

Desprès de la rapida baixada ens acostem a la costa per cala magraner i els seu magnífics  tallats plens d’escaladors. Sortim de la zona de cales cap el proper objectiu, Fangar. Seguint les fletxetes travessem la finca i arribem a Son Macià.Sortim d’aquest poble que encara viu tal com fa 50 anys per la terrible pujada de son Llodrà, el darrer gran obstacle de la volta.
Desprès de rodar pel camí de plata, del qual m’agradaria saber el perquè d’aquest nom, arribem a la carretera de cales que ja la seguirem fins a Manacor a on ens abeurarem d’un bon grapat de cerveses que ens les hem guanyat   desprès de 84 km i 1029 mt de desnivell.