Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

miércoles, 29 de junio de 2011

Primer banyito. Hort de sa Cova. M29jn





Avui amb molta calor i un sol que torrava el cul a les llebres hem partit en frenando, bigel, jeroni, VP i mapes. Cap a Esporles per la via ràpida, es adir son espanyol, muntant i coll d’en portell amb molt bon ritme. Pujant el coll en Jeroni es pensaba que anavem fent relleus i ha volgut seguir el joc, per adonar-se’n que això no eren relleus, sinó un seguit d’atacs per veure qui queia. A la baixada en frenando ha pinxat, cosa que ha fet que alguns tinguessim que recular. Al camí dels pescadors, mes de lo mateix, punyidetes i atacs i ja a la carretera fins el coll den claret “pos” mes del mateix. La calor ha fet que avui aquest narrador es sentis molt be amb la sang bullint.



Ens desviem cap el mirador des colom on fem alguna foto en que ja surten algunes noves equipacions sectaries i per avall fins la mar. Avui malauradament la font ja no rajava damunt la mar així que desprès del bany no hi ha hagut dutxa.


En bigel que ja comença el seu període de deshidratació com a paradal de moro que es, intentava succionar aigua per la seva part posterior a les zones d’aigua freda en un intent de rehidratacio, mentre en frenando sofria un d’aquets atacs de calor que li peguen i es ficaba amb tota la roba dins l’aigua.


De nou pujada, on en bigel ha tingut problemes amb la cadena. A dalt com que anàvem escassos d’aigua hem partit via directa ales cocascolas, es a dir Esporles. D’allà aquest narrador ha tirat via directa per carretera ja que arribava tard a casa, els altres han tornat, se suposa, per son malferit i Sarrià.
55 km. 976 de desnivell i un banyito d’aquets que et fan sentir un privilegiat, Quanta gent pot sortir de casa amb bici i anar a nedar a una cala verge nomes per nosaltres en un paratge ara declarat patrimoni de la humanitat?.

sábado, 25 de junio de 2011

PER ESCORCA. S25jn

Crònica políticament incorrecte, avui rebrà tothom així que demano disculpes aquí molesti, però empraré aquesta narració per desfogar-me una mica.

Avui el millor hagués estat no sortir, la ruta proposada a darrera hora intentava ajustar-se a distintes demandes, uns volien partir prest com l’altre dia però a altres no els hi anava be. Volíem un lloc fresquet i que defugis dels clàssics voltants de ciutat. Així es fa una proposta amb tres convocatòries distintes: 7:00 lloc oficial de sortida, 8:00 estació tren Palma i 8,40 estació de lloseta on ajuntar-nos els que arribaven colcant de Palma, els que venien en tren, els que venien en cotxe i els del raiguer. Lloc fresquet: els boscos de Lluc.

A l’hora de partir aquest narrador que anava a la primera convocatòria, veu que les sabates estan ja per tirar, ja que quan varem canviar de tenda i encara no havia arribat en Joan, em vaig deixar assessorar per un venedor que en va enroscar el que tenien en aquell moment i jo tan “coio” vaig comprar unes shimano, tot i que ja fa molts d’anys que les hi vaig fer la creu, però vaig pensar que a lo millor havien millorat. Nomes les he emprat unes 10 vegades i la sola ja es desferra. El cas es que fa 4 setmanes les mavic razzor que sol emprar també van dir adeu i en vaig encarregar unes altres però com que no tenien el meu numero he estat esperant com un beneit, ja que segurament anant a Manacor segur que ja les tindria. El tema es que l’importador ha desaparegut i no les poden dur, en demano un altre model, que ni tan sols m´he provat i encara esper. Així que de mal humor vaig a cercar la bicicleta que havia sortit directa del taller i noto que la cadena bota, no perd massa temps en intentar solucionar-ho, no vull arribar tard, així que agafo la meva estimada Giant, que està una mica deixada però que no m’abandona.

7,00 pere, jeroni, bigel, dani, jaume masca i mapes partim, però com que teníem una hora i quaranta minuts per arribar a Lloseta i pensant en variar un poc la ruta per no tornar pel mateix lloc, fem un recorregut un punt mes amunt que el camí del raiguer, anem per son Macià, son pizanet i cami d’Alaró, d’on baixem ja per banyols cap a Lloseta.


8,40 S’afegeixen cecilio, raul, anton, frenando i Rol. Ara ja partim cap a Selva, on agafem el camí vell de lluc fins als revolts de Caimari. Allà les obres de reforma de la carretera han posat un magnífic guardarrail que ens impedeix seguir per la traça històrica, de res ha servit que anés a parlar amb els de carreteres, ni amb els de mediambient que troben que es millor que el GR hagi de travessar la carretera per la corba del cementeri i vagi per l’estúpid passeig de fustetes fet damunt la síquia arran de la carretera sense cap ombra, quan podrien anar una mica separats d’aquesta, per un camí de terra baix els garrofers i ullastres sense tenir que creuar la carretera. Visca la inutilitat.
Comencem la pujada pel camí vell de Lluc, com que m’he avesat a la NO suspensió de la meva forquilla de mil euros, el tacte suau de la forquilla de la giant, fa que hem descontroli a alguns obstacles i m’empipa. Arribem en es Gallet, ja en taula parada ja que els primers no s’han aturat per res a esperar als que quedaven mes despenjats.

Berenem i parlem de les tonteries habituals, fins que qualcú treu el tema de l’equipació. Aquesta fa setmanes que està morta de rialles dins unes capces a la tenda. Va costar un munt que ens la fessin i quan ha arribat, no ha estat el que havíem dissenyat exactament, però tampoc no esta malament del tot. Vaig posar un post al foro amb unes fotografies perquè decidíssim que fer, però com sempre nomes han contestat els quatre que son capaços de fer qualque cosa, mentre que la resta com a pardals de moro (cogombre de mar: animal molt simple sense cervell i amb un únic tub digestiu que va de la boca a l’anus ) esperen suposo la intervenció de santa Rita. Be es decideix que anem passant a pagar i a cercar-la.


Es hora de partir ja que ens estem apoltronant i n’hi ha que diuen que quan surten ells tots sols, en aquesta hora ja han fet molts mes kilometres i desnivell i que per tant ja poden tornar a casa, arribant a una molt bona hora. Possiblement si aquets sortissin pel seu compte i no venguessin els altres també arribaríem mes prest, ja que els grups petits sempre son mes eficients.Amb això que en Pere diu que encara no hem parlat del viatge. Crec que n’hem parlat massa i l’únic que hem fet ha estat embullar la troca i no tenir res fermat. Que si uns volen que els hi duguin l’equipatge, que si els altres ho troben massa car, uns que diuen que el que no s’ho pugui pagar que no vengui i que si no hi ha transport no venen quan fa un mes estaven disposat a dur les motxilles per l’Ortles. Per intentar abaratir, havíem decidit llevar un dia però el que hem aconseguit es iniciar un altre debat de si val la pena escursar un dia per estalviar- nos nomes 140€. Mentre en Bellerich te marejada a la pobre frau Schirle amb correus i cridades a Suïssa, que a cada pregunta ens respon amb una altre pregunta i així van passant els dies i encara me diuen que no hem parlat del viatge.

L’únic remarcable del dia es que aquesta setmana era l’aniversari d’en ROL i aquest com un Senyor que es, ens ha convidat als dotze al berenar. Nosaltres com que som tan simpàtics ni li hem cantat els molts d’anys i alguns l’han mirat en cara de sorprès. Així som d’agraïts els sectaris.

Reiniciem la marxa cap el coll pelat, la intenció era arribar fins a Mortitx per pegar-nos un capfico al embassament de dalt, que ara encara deu estar ple i transparent. Però hi havia qui trobava que allò es un fangar, com si hi hagués qualque llac o riu que sigui d’arenes daurades ens demana que ens aturem a repensar si no seria millor baixar per alcanella i binibona. Sense comentaris... perdem cinc minuts mes i seguim. A binifaldo avis de que no ens hem de passar el desviament de muntanya i que per allà hem de passar amb discreció. Arribem al desviament i evidentment ens falta en dani que ha seguit en rol i en raul que han volgut baixar per la drecera tot i que sabien que es passaven el desviament. Mes de deu minuts fent renou a la cruïlla damunt les cases, així que quan passem per allà ens surt la madona. Eeeeeeeeee, això es una finca privada i nomes es pot passar a peu així que torneu cap a binifaldo. Es cert que ja no estàvem al camí vell de Pollença, i no tinc dades de si el camí que va cap a Mortitx es públic o no, ja que el batlle d’Escorca, el mateix que ara es el nostre vicepresident autonòmic va agafar el catàleg de camins i el va tancar dins un calaix i allà se suposa que descansa. Sense intentar discutir tot i que la senyora digui mentires i falsedats i així enganya en els que no estan informats reculem, ja no hi ha ganes de res. Tornem cap a binifaldo i d’allà ens tirem per les magnifiques pistes que ens duen cap es pixarells. Mentre en cecilio va creant dubtes del camí, quan ell sap perfectament que no es cap emerdada. Arribem al camp de futbol i decidim sortir per l’àrea d’acampada cosa que no veuen en bigel i en frenando i els hàbils remunten tot el camí vell fins a menut. Mentre els altres esperem al coll de la batalla prenent una cocacola en un ambient mes propi d’una pel·lícula de motoristes “on the road” que d’un paratge patrimoni de la humanitat. Els del raiguer parteixen i un pic que els dos descarrilats han begut reiniciem la marxa. A Lloseta aquest narrador amb en Jeroni decideix agafar el tren. En fernando agafa el cotxe i els que queden tiren cap a ciutat. Mentre a Ciutat a la seu del Consell na Maria Salom d’Espanya prenia possessió de la presidència d’aquesta institució...
Aquest narrador ha fet 82 km 1400 de desnivell.

martes, 21 de junio de 2011

TRAMUNTANA SUD. RUTA EPICA. S18J

Tot i que queden cròniques pendents de la volta per Menorca i del dissabte passat (furtiva- esquizofrènica). Els fets èpics d’aquest dissabte ens fan narrar el que encara bull dins els nostres cervells insolats.

Nomes en pot quedar un, i així va ser al final.
Es volia fer traca final pel dissabte mes llarg de l’any, com que el sol sortia molt prest teníem una bona excusa per partir ben de matinada i així acompanyar a un grapat de Transpirs que aquest any volen fer aquest sortida/ cursa que travessa els nostres estimats Pirineus. El recorregut proposat volia ser semblant al que es trobaran, moltes pistes rodadores algun tirany també còmode y un continu de pujar i baixar. La idea va ser fer una part de la serralada que te mes pistes fàcilment ciclables, es a dir: la Sud.
6,30 del mati, crec que uns 14 bikers. Els sectaris: joan, bigel, vp, moyos, cecilio, raul, torner i mapes: els satèl•lits joan de maria i jon ander. El convidat estrella es Bini Vicens, i un grapadet mes d’homes transpir, que no m’enrrecord de tots els seus noms.
Sortida cap a Esporles lo mes ràpida i fàcil, per son espanyol i coll den portell. Aviat ja som a Esporles i comença la primera pujadeta a bon ritme, un pensa que encara queda molt i que no hi ha que carregar mes del compte els pobres lumbars, així que tancant processo arribem a mirant de mar,fem el magnífic enllaç cap el camí de l’arboçar i mes pista fins aquestes cases, la gent es sap el recorregut i no es necessari vigilar molt el ramat.


Camí bord, on han desaparegut els botadors i la gent ja ha esbaldregat els marges (mala senyal) i Planícia, tirem a tota cap avall per anar a cercar el Gr per anar a Estellencs, on arribem inclús una mica abans del previst. A les 9,00 no hi ha res obert, així el primer avituallament no el fem, i tirem de barretes els que en tenim. Carretera vella d’Andratx fins es coll des pi, aquí en moyos em ratifica que ha fet la nova pista de cas xocolater que ens hagués brodat aquest boci per així no tocar asfalt fins es grau, queda pendent. En cecilio que no va molt fi es passa el segon tram, el camí de can pruaga, i tiren directes cap el restaurant. Es bini que tot i que du un flamant GPS tàctil, no ha carregat be el track, però te el mes important que es intuïció i orientació i com que creu que s´ha d’anar per avall s’atura i així ho ratifica quan arribem els de coa. Ens agrupem tots de nou en es Grau i cap al camí de sa torre nova i d’allà fins el coll de sa Gramola. Primera “espantà” en cecilio que deia que aquesta setmana anava sobre entrenat, en Raúl que no havia dormit i en Torner que havia reaparegut desprès de molts de dissabtes tiren cap a la coma freda. La resta comencem el tram mes interessant de la volta , d’aquí fins que passem per Andratx desprès d’un munt de kilòmetres no tocarem mes asfalt que els dels carrers de sant Elm. El camins de ses basses i el de ses planes de s’ hereu semblen aquelles pistes perdudes dins la immensitat dels Pirineus. Arribem al fons de la vall i per tiranys arribem al coll de palomera, on els puristes que segueixen pel tirany d’enllaç que no toca la carretera i veuen el famós conill blanc. Nomes ens falta n’Alicia dins aquest país de les meravelles que es aquesta zona. Mes pistes, en baixada la gent s’anima, tot i que els hi dic que la nostra direcció es recta cap a na Popis, part dels transpir es desvien i van directes a Sant Elm. Els que segueixen el bon pastor, arriben al objectiu, la torre de cala en basse.


Ens fem una foto i directes cap el berenar, que ja son les onze i duem moltes hores rodant. El berenar es fa espès, els entrepans son grossos però secs com a una mala cosa i la gent ja te reseca la boca. Reiniciem la marxa. En moyos en treu profit del gps i parteix una mica abans ja que es autònom com en frenando. Aquest, per cert, s’havia incorporat al grup a la baixada de ses basses, ja que no havia pogut partir tan prest i havia acursat pel coll d’Estellencs. Com en el Montblanc ens demostra que es un gran biker que es capaç, ell tot sol, de superar els problemes que li surten al mig de la muntanya.


Pel torrent de sant Elm iniciem la pujada per les pistes cap el coll de son tió, rodadores però amb una bona pendent i les xigales recordant-nos que ara ja fa calor, molta calor. Baixada pel tram asfaltat fins que agafem la pista que ens tornaria al coll de palomera però que abandonem per agafar un tirany, molt divertit, que ens evita tocar asfalt fins a la carretera que la seguim un bocinet per entrar de nou a les pistes de sa clota que ens duen fins el començament de la nova pujada cap a son Castell, els racings que nomes duen bidonet, ja noten que amb la calor es necessita molta d’aigua, quan arribem a Andratx la gent es va aturant assedentada al primer lloc que veuen per comprar aigua. Però el grup no s’atura, nomes ralentitza marxa, travessem el poble i pel tirany de son xina tots notem que els kilometres i la calor han fet bona feina. El grup s’estira a la pujada del camí de ses guixeries fins que arribem per un bocinet recuperador de carretera al desviament que ens enllaçarà amb les pistes de la vall verda. Els transpir i en jon ander decideixen abandonar. La secta “pestosa” ha tornat a guanyar, nomes queda en bini que tots sabem que no pertany a la raça humana. Baixem pel camí brut de cas xoriguer mentre els cans lladren i crec que la senyora velleta surt quan nosaltres ja no hi som. A la pujada per la vall verda els pilots es comencen encendre i en es Capdella ens afuem com a desesperats a la botigueta. Ara ja no hi ha que demostrar res, ja no tenim convidats i els pobres mortals decidim iniciar la retirada per asfalt cap a ciutat. Però nomes en podia quedar un, així que en Joan que te mes orgull que seny davant la proposta de continuar que fa el de l’Olimp del mountain bike, accepta el repte i parteixen cap les cases de Galatzo. Per l’horabaixa en Joan ens contarà que la pujada pel ratxo ha esta un infern i han començat a aparèixer els tirons i rampes a les cames, però a poc a poc, han aconseguit arribar a Galilea. Allà, com que ja era tard, es de bunyola ha dit que tenia presa per lo que ha proposat tirar per avall per carretera, però la caparrudesa den Joan ha pogut mes i ha decidit que volia acabar el que s’havia proposat. En Bini ha abandonat.



NOMES N’HA QUEDAT UN, JOAN GALERA, que ja sol, ha obert la capça dels trons i s´ha pres tot el que li quedava. De nou es sentia poderós i ha baixat es burotell fins que els nitros s’han acabat a mitja pujada del coll de sa creu, però ho ha aconseguit. Cent i pico de kilometres i uns 3000 de desnivell.
La resta de sectaris hem arribat a casa, uns millor que altres. Aquest narrador, en concret, ha arribat agonitzant, amb necessitats urgents d’evacuar i amb una insolació considerable. El diumenge mentre rodava per amollar cames i aquestes no responien es Bini quedava segon a la carrera d’Artà. Esperem que els transpir, ens recordin quan estiguin pels Pirineus i deixin el pavelló illenc tan amunt. com segur que ho farà en Jon Ander i el seu equip aquest cap de setmana al Raid de Costa Rica.



miércoles, 8 de junio de 2011

Cami de Cavalls.Ciutadella a Binibequer. V3juny.







Primer viatget d’aquest estiu, fins a Menorca, volem fer el “ camí de cavalls” en tres dies. Tot i que en Tia insisteix que es pot fer en dos i ens envia durant la setmana correus de gent que ho ha fet en menys hores com el famós Tuduri i les seves 16 hores que recordarem durant tot el viatge.
Com que nosaltres som “currantes” partim amb el vaixell de les 7 del mati, els senyors surten amb el de les nou. Matinada i cap a Alcúdia, allà ens trobem els 10 components: bigel, pere, joan galera, joandemaria, moyos, frenando,yerar, cecilio, micot i mapes. Un es sent feliç, feia anys que no érem el grup mes autèntic de la secta i en venia al cap aquell primer viatge que férem “Sierra Nevada” allà pel 2001, quant ens ajuntarem bàsicament els dos grupets.
A les nou erem a ciutadella, avui en molt bona mar i amb ganes de rodar, hi ha que anar apresa ja que amb el vaixell de les nou arriba un altre grup i no volem que ens passin.
Així gps en marxa comencem a rodar, aquí es quan un sa n’adona que el track que ha aconseguit carregar ha estat simplificat i li falten punts per lo que fa rectes impossibles de seguir. Així que els únics que ens serviran seran els de moyos i frenando que si que havien carregat els que estaven en format tcx. Sortim dels “periurbans” de ciutadella i entrem en els primers roquissams, que ens recorden cap blanc.


Primera averia en bigel pinxa, mentre repara vèiem com està arribant a tota velocitat el ràpid de Mallorca, “venga, venga” que ens agafen. A la fi partim i comencem a agafar ritme, les primeres cales i el magnífic camí. Comencen les reflexions, quina enveja que ens fan els menorquins, que be que s’ho han muntat, el camí perfectament definit, net i sense cap problema de pas. Encara que no ens ho creguem estam a dins la mateixa comunitat autònoma, però ells ho han sabut fer be i nosaltres a Mallorca així ens va. Posats a trobar un emperò, la absència de senyalitzacions dins les urbanitzacions, on evidentment ens perdem cada vegada. Allà segurament ens passaren els de l’altre grup, ja que evidentment arribaren abans que nosaltres. Les cales es succeeixen i les averies també: dues rompudes de cadenes d’en cecilio, que te la bicicleta d’acord amb la crisis.


Això es un paradís, son Saura, cala en turqueta, cala galdana i sant Tomas on ens aturem a dinar, creem fondo comú i allà comencen les rondes de cerveses i gelats. El camí es una sorpresa a cada revolt i alterna els trams de costa amb els d’interior que realment son els mes divertits i espectaculars quan entrem dins els barrancs.


Son Bou, cala en porter, binisafuller i al a fi arribem a binibequer vell, on estem una estona cercant on dormíem, que era l’autèntic nucli “pseudo mediterrani”. Ens repartim els apartaments, realment a molt bon preu, ja que ens surt a 11€ per cap, el dormir. Aquí hi ha el problema, com que no entra ni el sopar ni l’esmorzar anirem per lliure i ja sabem que quan ho fem així, pareix que ens donen barra lliure, fent nom a la famosa frase que ens digueren ja fa anys per Catalunya. “els mallorquins sou molt bons clients”.


Mentre se’ns ha incorporat el membre numero 11 de l’expedició, en Feranando Fortuny, a partir d’ara en FF, que no havia pogut agafar lliure el divendres ja que feia poc ja havia agafat vacances per fer la Titan dessert. Passejada pels carrerons per pair una mica i a dormir, demà mes.
Km i desnivell no ho sabem ja que tots els gps, amb les tonteries de cercar els tracks bons, els hem aturat i ens falta part de la informació. Aproximadament uns 72 km.

Fotografies cami de cavalls

martes, 7 de junio de 2011

Eivissa. Sant Josep xtreme

BY VP:

¡ No ha podido ser!. Solo he conseguido ser Subcampeon de Baleares de Mountain Bike Maraton Master 50, cuando mi objetivo era ser Campeon. Pero no por ello voy a desistir en mi empeño, el año que viene lo intentare de nuevo, lo que va a conllevar mas dedicacion y sacrificio. Desde aqui agradezco a los Sectarios, el haberme acogido en su seno, haberme esperado en multiples ocasiones y asi poder haber llegado a mi actual estado de forma. La carrera fue dura como siempre, pero algo menos debido a que no hacia un exceso de calo. La lluvia que habia caido los dias anteriores nos respeto el dia de la carrera, dejando el terreno en unas condiciones ideales. En la salida hay quien sale al sprint, cosa que yo no puedo hacer, yo en mi caso voy subiendo el ritmo poco a poco, antes de la primera me alcanza y supera Fran que tiene que realizar las 2 vueltas, que valor. Primera subida el cortafuego,s con bicicleta al hombro voy ganando algunas posiciones, despues bajada, llaneo, nueva subida de plato pequeño de Sa Serra Grosa, donde se encuentra el primer avituallamiento, paro bebo un vaso de agua y sin mas perdida de tiempo, sigo para abajo, llaneo y de nuevo subida hacia Sa Capelleta 2º avituallamiento, firmo bebo un vaso de agua, medio platano, ahi me alcanza Dani. Nueva bajada hasta el torrente, para de nuevo volver a subir y ahi empieza mi calvario: aparecen las contracturas que no permiten hacer fuerza, tengo que bajar la potencia de la pedalada y subir piñones para ir soltando las piernas, en cuanto quiero forzar ahi estan la contracturas, Dani sigue el mismo ritmo por lo que se va y ya no le puedo seguir. Avituallamiento des Cubells firmo, vaso de agua, platano y a seguir, paso por delante del bar y me acuerdo de lo bien que se estaba ahi hace un mes. LLega el calvario del Puig den Serra voy acojonado pensando en que las piernas se me van a quedar agarrotadas, por lo que imprimo un ritmo tranquilo, pero las rampas son exigentes y hay que aplicar gran fuerza con lo que las contracturas van apareciendo, pero no me impiden seguir adelante, ya estoy arriba, que alegria solo me queda una subida. Inicio el descenso por las trialeritas, me acuerdo que no hace mucho nos deleitabamos con las vistas panoramicas, me obligo a retirar la vista de las piedras y comprobar que estoy en el mismo camino y que de verdad existen esas magnificas panoramicas. (Que bien se lo pasa uno en las salidas con el grupo y como se sufre en las carreras). Ultimo avituallamiento y mas de lo mismo firma, vaso de agua y platano y a por la ultima subida S`Atalaya, que subo al ritmo que me van permitiendo las contracturas (tengo que buscar una solucion a este tema). Corono y para abajo hacia la llegada, disfrutando con las ultimas trialeras. Al forzar en los ultimos metros llego a meta con las piernas como dos palos casi sin poder pedalear. ¡Que felicidad he llegado!, me bajo de la bicicleta y me quedo contracturado, bloqueado, con un dolor horrible sosteniendome en pie gracias al apoyo de la bicicleta.
He sufrido mucho, por las contracturas, pero ya estoy deseando que legue junio del 2012 para superarme. Este año he bajado 13 minutos respecto al otro año. La organizacion muy buena, salvo en la elaboracion de las clasificaciones del campeonato de Baleares, en las que yo no aparecia. Tuve que ir a protestar, contestandome que al no estar federado no podia aparecer en la clasificion, les contesto que al recoger el dorsal les habia presentado mi licencia, no quedando satisfechos me la exigieron de nuevo, la tenia en el coche y no encontraba al que tenia las llaves, por fin le encuentro, cojo la licencia y se la enseño de nuevo, con lo que ya rectifican la clasificacion, en la que ya aparezco como subcampeon de Baleares. ¡VIVA EL MOUNTAIN BIKE! ¡VIVA!


VP 2007

miércoles, 1 de junio de 2011

BUNYOLI 31ma11

Sortida pre-viatge a "Menorca-preparate", el matí havia estat una mica passat per aigua i vam decidir fer una sortida suau-pajillera avui som Fran, Bihhhel, Hoyos i Robert un recomanat del Sr Torner, que per aquest motiu ho deixem amb vida ji,ji
En un minut li faig la fitxa: és Català, treballa a IB3 esports, fa tres mesos que viu a Mallorca i ja coneix més noms de camins que alguns sectaris, diu que muntava en bicicleta per Collserola, esta una mica verd, però si millora , molt em temo que és Becari passara a engrosar la llarga llista de "juguetes rotos" del Sr Vadell.


Sortim rotonda direcció Bunyolí, pujada molt tranquila, la barrera del final la trobem destrossada,despres ens estranya que no ens deixin passar, seguim pujant ca na Lluïsa i Son faba, baixem per carretera i enllacem amb és camí de pescadors, Esporles, Coll d 'en portell i camí de can Maiol, les barreres de la casa sembla que han caigut, ben fet, nosaltres anem pel desviament, arribem a Palma 35km i 400 m de desnivell, volta suau, suau, el que s'ha dit una volta pajillera.

P.D. la càmera de fotos segueix rompuda.