Tot i que aquest cap de
setmana estava previst pujar al Teix, com sempre en aquest grup es va fer una
altre cosa del que estava planificat ja que alguns pensaren que seria bo tornar
anar a fer un Capfico. Com que el darrer l’havíem fet a la costa nord, aquest
tocava fer-ho al sud. Així que triarem el millor lloc que tenim en aquesta
costa prop de Ciutat: el far de cala
Figuera.
Ja teníem l’objectiu, ara
nomes calia vestir una volta amb alguna combinació que no haguéssim fet
darrerament. Si la tornada la feiem per es coll d’es tords, per fer una volta
sense solapaments o be anàvem per na burguesa, cosa que no feia massa havíem
fet, o anàvem per Puigpunyent. Així quedà clar que el millor era per Puigpunyent i per variar dels clàssics
camins de son net- es ratxo, anàrem pel vell de Calvià, per son Cortei i son Font. Un cop arribats a Calvià pel camí de son Pillò
era fàcil arribar al torrent de santa Ponça i d’allà enfilar per les zones
verdes d’aquella urbanització cap a Rafaubeix, allà fer el banyito i tornar tal
com s’ha comentat pel passeig Calvià fins a cas saboners i d’allà per son Bugadelles
enfilar cap a son Boronat i coll des tords.
8:00 Bp un bon grapat de
sectaris i un nou e-biker de nom desconegut, ja que ningú el va presentar a aquest narrador , ni ell ho va
fer. Sembla una mica injust que a alguns que han demanat per dur amics seus
se’ls hagi desanimat amb frases tan ràncies, com aquella de “jo no necessito, ni vull mes amics “ i mes quan aquesta sortí d’un dels mes propers al que el
va convidar. Tot i això, l’individu en qüestió sembla bon tio i es va portar de
manera molt correcta i per part d’aquest narrador benvingut sia una mica d’aire
nou al grup, encara que sigui amb una e-bike. Be aquest tema també algun dia
s’haurà de discutir...
Així la volta es va anar
desenvolupant tal com estava planificat i nomes podem destacar el berenar que
va ser tot un èxit, ja que coneguérem un nou bar a on completar el bocata amb
un xurros esplèndids, presentats com si fossin ensaïmades.
En el tram de na morisca en
miky prengué la iniciativa i ens guia pel laberint de tiranys que hi ha per
allà, cosa que alliberà a aquest narrador de guiar per un boci que feia anys
pel que no rodava. Ja ha Rafaubeix, de nou i de manera unilateral el mateix
tornà a prendre la iniciativa sense
consultar si hi havia algun recorregut previst, duent-nos precisament pel
recorregut que aquest narrador havia pensat però que com que no ho havia pogut
investigar no s’hagués atrevit a dur el grup.
La veritat es que el tirany per pujar des de can bailet a la pista
principal fou molt mes entretingut que el camí recte que du al mirador de les
malgrat , al igual que el tirany que bordeja tota la costa, que tot i ser molt
mes dur i tècnic que el recorregut que solíem fer habitualment es pot fer
perfectament.
Referent al banyito, el mes
memorable va ser veure com en frenando es tirava a l’aigua tal com anava damunt
la bici, no es va llevar ni les ulleres.
A la tornada un cop havien
deixat al de son Caliu, la resta tornarem per on estava establit, llevat d’uns
quants que en lloc d’anar per la carreterona que va de son bugadelles a son
Bornat, complicaren el recorregut pujant
fins quasi es capdellà per despres travessar cap a Son Boronat.
Per acabar la festa, tal com
estava contemplat, ens aturarem en es ferreret a prendre unes quantes sandys i
repassar el succeït aquest dia.
D4: Chiappera - Ceillac por Col de Mary y
Col Girardin
D +: 1800 m
- D-: 1800 m
- 40 km
Començarem el quart dia amb ganes i per terreny que ens era una mica conegut,
be concretament es veu que hi havíem passat, però l’únic que en tenia records
era en Joan. Per aquest narrador, el camí era completament nou ja que a mes de que feia molts d’anys que passarem
per allà, ho férem en sentit contrari.
Començarem a rodar per una carreterona
que anava agafant cota ràpidament mentre veiem avall un magnífic camí planer
vora el riu. Aviat la carretera es convertí en pista que seguia pujant mentre
veiem que havia estat bona opció anar per allà, ja que el camí de fons de vall, de cop i volta, pujava tot el que no ho havia fet per ajuntar-se amb el nostre, tancat un circuit a on acabava la pista bona i començava la típica strata
militare que ens anà acompanyant durant tota la pujada.
Així, a poc a poc, anàrem
pujant els distints graons de la vall mentre deixàvem enrere la mítica roca
Provenzal , autènticmite dels escaladors. Com qui no vol la cosa
arribarem al coll de maurin o mary (2641) amb les restes del que degué ser una
glacera.
Allà com que no teníem cap
carta per enviar ferem volar el dron, deixant de banda la bústia mes alta
d’Europa en la que regularment encara es recull el correu.
Iniciarem la baixada, que com ja era habitual al principi era perfectament ciclable i a mesura que
anàvem davallant,segurament a causa de les torrentades, es feia mes tècnica.
Ja
de nou en terres franceses anàrem davallant fins arribar al nostre conegut riu
Ubaye en el poble que està mes a prop de la seva capçalera que es Maljasset.
Allà ens aturarem al seu gite a on un jove espanyol feia de cambrer i ens
explicà que tindríem que esperar una mica ja que ells començaven a dinar.
Així
ens donaren de beure i ens menjarem el bocata que dúiem per si de cas no
trobàvem res obert. Quan el jove valencià havia acabat ens van venir a demanar
i varem decidir completar el dinar amb un poc de pasta que pensàvem compartir
llevat d’en Fernando que estava molt afamegat i va demanar una ració completa
per ell. Molt bona pasta i en el seu punt.
Abans de partir i apetició del valencià, en fernando tornà a treure el dron i va treure un parell de fotos
aeries del Gite, mentre els veïnats de la casa del costat li llançaven aigua
per allunyar-lo. Ineludiblement teníem que partir i el que ens esperava era la
pitjor pujada del viatge, però o fèiem el coll Giardin o ens anavem per
carreteraamb un recorregut de mes de 50
km amb el coll de Vars al mig i la terrible pujada de la carretera de Ceillac.
Començarem la pujada i les premonicions es
feren certes, allò pujava de valent i a mes, a mes,per una vesant sud i sense arbres. Aviat en
fernando vaa començar a dir que
s’entornava per avall i enjoan amb una
de les seves geniades, li agafà la bici i l’encolomà per amunt.
Tanmateix l’únic
que va aconseguir va ser que aquest tingues que davallar de mes amunt i amb un
estat bastant deplorable, ja que estava suant segurament a causa d’un petit
tall de digestio que li fe pujar la febre. Deixarem en fernando quan ja haviem
fet el pitjor i a poc a poc, l'encletxa per la que haviem pujat es va anar convertint en una vall amb els seus clàssics graons i de nou en un paisatge d’una immensitat
difícil d’explicar que et posava quasi amb catarsi al so de les marmotes que
s’anaven creuant per davant nostre.
A la fi arribarem al desitjat coll i de nou
ens quedarem bocabadats amb la vista del llac de sainte Anne. Ens
costava decidir quin era el mes epectacular de tots els que havíem vist. Com ja
era habitual, la baixada de nou era perfectament ciclable si untenia molta seguretat en si mateix, cosa que
no es el cas d’aquest narrador ni d’en Joan que s’havia quedat sense pastilles
de freno de darrera.
Així, anàrem baixant prudentment fins arribar al llac i al
capelleta de devora. Com que teníem una mica de presa i les pastilles de fre
dels altres tampoc no estaven per tirar cohets, decidirem baixar via directa
per les pistes d’esqui, que tot i ser amples, no eren precisament planes.
Arribarem al fons de vall i en bordils en fran i en joan miquel tirarem
directament per carretera, mentre en joan i aquest servidor anàvem rodant per
un magnífic tirany paral·lela carretera per dins al bosc que ens acostà a l’últim regal
delviatge, la famosa cascada de la Pisse
de mes de 280 mt d’alçada a on els escaladors de gel cada any venen a pujar per les seves capritxoses formes.
Arribats
al refugi iniciarem l’operació rescat, buidarem la furgo de trastos ,
carregarem les bicis i en joan , en bordils i el randino partiren per avall
mentre aquest narrador i en fran entravem els trastos i ocupàvem de nou
l’habitació. Unes tres hores mes tard arribà la furgo amb en fernando amb un
semblant pàl·lid d’esgotament.
Quan la
gent ja acabava de sopar entrarem els espanyols tardons i prenguérem el darrer
gran sopar en els Alps, abeurat aquesta vegada amb vi de botella i no de
“pichet”. Volta nocturna, aquesta vegada per l’autèntic poble, amb tendes i bars
que en aquella hora ja estaven tancats mentre el cel s’il·luminava amb focs
d’artifici per tancar un viatge inoblidable i en el que feia temps que no
regnava tan bon rotllo entre els components sectaris.
Dormir: Gite les Baladins1/2 pensió
41 € (pagats 147,55 €)
Iniciarem el retorn capa a la vida rutinària berenant a hora de Senyors. Despres recollirem les nostres boses i tots cap a la furgo. Quan davallàvem de
Ceillac, un pensava que s’estimava mes haver fet el pas que férem que tenir que
pujar la carreterona que va fins allà.
El primer objectiu del dia era aturar-nos a qualque lloc a on comprar
algun record per la familia. Aixi, ens aturarem a Savine le Lac i despres de
comprar els tipics souvenirs de menjar o samarretes, reiniciarem la marxa riu
avall. Mentre anavem perden altitut i anaven pujant les temperatures. A l’hora
de dinar, ens aturarem a un Mac Donald de no se quin poble i en arribar al país
de la pell de brau, ens aturarem a la porta Catalana, que tot i que a la resta
de membres del grup no els hi deia res, a aquest narrador li agrada per ser una
area de descans d’autopista amb una forta carrega simbolica de l’arquitecte
Lluis Sert. Aquest fou l’autor també del pavelló de la república a on s’exposàen plena guerra civil el Guernica o de la
fundació Miró de Barcelana.
Arribarem sense cap entrebanc a Barcelona,
aparcarem la furgo al aparcament per embarcar i encara ens donà temps per anar
a sopar a un xines del Paral·lel. Partirem cap a Ciutat sense cap incidencia
mentre alguns ens acomiadavem del viatge a la terrassa disco del vaixell.
Ara ja nomes queda el record d’aquest magnífic viatge i agrair al Randino
la seva impagable feina com cada any de fer totes les reserves per dormir i
gestionar els pagaments.A en bordoy per
la seva implicació i per la furgo que ens ha obert una nova manera de viatjar.
A en fernando per les seves imatges de Dron i per dur el fons comu del grup.
A
en joan per fer de mecànic oficial i copilot amb el seu gps i a en Fran per ser l'interpret en angles i sobretot per informar-nos puntualment de tots els segments de Strava que varem fer cada dia.
Etapa 2: Vars Pass - Larche por el Col de Mirandol y Col
Mallemort
D +: 2200m - D: 2,500 m
- 40 km
Ens aixecarem una mica mes tard que el primer dia, ja que els cossos
estaven mes cansats iel berenar era una
mica mes tard. De nou ens sorpreneren amb un magnífic “Petit dejeuner” que ens
va deixar ben carregats. Iniciarem la marxa pujant els dos kilòmetres que ens quedaven
per coronar el coll de vars (2.110mt) , desprès d’un poc de baixada i en el
primer gran revolt de la carretera, agafarem un magnifica pista amb unes vistes
espectaculars de la vall de l’ubaye fins que s’endinsa en el bosc mentre anava agafant cota.
De sobta ens trobarem amb unes reixes altíssimes que barraven el
camí ja que al darrera hi havia el Fort Claus que segons un retol era propietat
privada. Peró com que no estàvem a Mallorca sino a França, un altre retol ens
condui a un tiranyet que bordejava la fortalesa i ens conduïa a una baixada
vertiginosa per dins el bosc que en 3 km baixava 600mt amb un delirant ziga zaga
que als mes patosos ens feia girar la bici de manera pedestre.
Arribats al fons
de vall per camins entre moraduix ( si aquesta planta que aquí la tenim dins cossiolets allà es una
herba salvatge) i lavandaarribarem al
poble de Saint Paul sur Ubaye. Continuarem seguint el track de pujada i el
psicòpata del autor, tal com el va batiar el capitan estebes, ens fe un dels
seus regals que van apareixent com a perles d’un collar al llarg del recorregut
i ens du fins el pont de l’estrecht o chatelet, impressionant obre d’enginyeria
no per la seva longitut, que nomes es de 27 mt , sino pel desnivell que salva
que es de 108 mt .
Superat el pont i el seu tunel continuem per la carreterona
agafant cota fins el poble de Fouillose a on un inici de ploguda ens fa tapar
inecessariament ja que la cosa dura poc. Continuem l’ascensio ja per pista
forestal que com es habitual acava en tirany rodador amb un darrer tramet
d’empenya que ens du al coll de Mirandol(2433 mt).
Iniciem la davallada per un nou tirany perfectament ciclable
cap el Poble de Saint Ours. A mitja baixada l’amago de pluja que ens havia fet
abans es confirma i comença a arruixar mes fort, aixi que cada un tira pel seu
vent per arribar quan antes a cobert. Ens reunim al guite de Saint Ours,
cercantentre el personal si trobem
algun joveamb les fisonomies d’en
buba,fruit de l’estància memorable que
varem fer allà ja deu fer uns 17 anys.
No el varem veure i potser per això no
ens feren massa cas i nomes ens volgueren donar uns cafes en llet i unes
porcions de pastis. Com que a fora seguia plovent el grup conservador decidirem
que prendríem la ruta mes curta per arribar al refugi a on dormíem llevant-nos
la pujada a Viraysse. En aquest cas el grup dels valents nomes el conformaren
en Fran i en Joan que volia incomplir
per tercera vegada la promesa que havia fet de no tornar a pujar mai mes a
aquella maleïda fortalesa a on va sofrir tant a l’Iron Bike.
Aixi els primers en uns 20 minutets arribarem
a cobert mentre els segons tardaren un parell d’hores i arribaren ben xops però
contents d’haver fet la visita al santuari sectari en que s’ha convertit la
tete de viraysse (2771mt). Desprès de sopar a quasi a la mateixa sala a on dormíem
férem el típic passeig pel poble que en aquest cas no tenia cap element molt
memorable mes enllà de l’església del s XX i que demostra que al ser un poble
tan prop de la frontera segurament no es va considera mai un lloc molt segur
per viure. Passarem pels controls policials de carretera i ens anarem a dormir
a la nostra habitació comunal amb galliner a on dormi en fran.
Dormir: Gite d’etape refuge de Larche 1/2 pensió 46 €
Etapa 3: Larche> Chiappera por
el Col de Ruburent y el Colle Ciarbonet D +: 1700m - D: 1,800 m
- 33 kilometros
Iniciarem la tercera etapa amb una mica d’inquietud, ja que sabíem que en
aquesta estaríem tot el dia per terra inhòspita sense poblacions ja que no
davallaríem dels 2000 mts, així per evitar quedar-nos sense dinar encomanarem
un dinar de picnic al refugi. Partirem de nou ben prestet i abrigats cap amunt
per una carreterona que seguia vora el riu mentre la carretera anava agafant
cota per poder arribar al coll de Larche (1991).
Tot i això aviat la carretera es convertí en pista i també comença a agafar
cota per abandonar el costat de lavall
i acabar creuant la carretera. Un cop situats al costat que tocava i enfilant
la vall que teníem que pujar varem veure que la cossa seria eixuta, així
començarem a pujar per un tirany que malauradament era ciclable majoritàriament
i nomes en alguns tramets curts teníem que empènyer per així descansar una
mica.
Com qui no vol la cosa en 3
km pujarem quasi fins la cota 2.400 a on verem el primer
llac i en passar un dels escalons de la vall ens trobarem amb el llac superior
de l’Orrenaye, un dels llacs mes macos que hem vist en els nostres periples
alpins, ja que estava bordejat de penya-segats recoberts de molsa verda amb una
petita península interna.
Continuarem la marxa sens arribar a tocar el fons de
vall per dirigir-nos cap el coll de la scaletta (2614mt). Allà restes de
filatsde filferro ens recordaren que
estàvem passant la frontera i abandonàvem França.
Tot i estar ben amunt al
costat Italià ens aparegué una magnifica strata militare totalment ciclable que
paradoxalment a mesura que baixava s’anava complicant a causa segurament de les
torrentades fins que arribarem a una granja ja comunicada amb el mon per pista
que conduïa fins el poble de Pratorotondo.
Malauradament encara ens quedava una
darrera pujada aixi que quan ja veiem el poble encara que bastant avall ,
abandonarem la carreterona i enfilarem una altre magnifica strata militare apta
per vehicles que anava pujant de manera constant en un traçat que mirat des de
dalt es veia perfectament traçat amb compàs.
Com que encara no havíem dinat ens
aturarem a un revolt desprès d’haver carregat d’aigua a la font d’una cas de
per allà. Panxa plena reiniciarem la
marxa a on els libèl·lules es picaren una mica i a on queda clar que en
pendents llargues, constants i rodadores el Randinaire es el rei. Un cop arribats al coll de Ciabornet
2206mtrealitzarem el ritual que ja era
habitual de treure el dron i saludar-lo.
Iniciarem la baixada aquest pic per un
tirany boscos molt tècnic ple d’arrels en un terreny estrany que besunyava aigua per tot. Mentre
uns anàvem baixant com podíem en fran continuava amb la seva recerca malaltissa
de segments de Strava que no li permetien aturar per descansar o gaudir dels
recons d’aquell bosc. Arribarem a la fi a un camping i d’allà a una carreterona
que anava cap a Saretto.
De nou el psicòpata del track quan ja no esperàvem cap
novetat ens fe passar per un lloc a on com si fossin les fonts ufanes brollava
aigua de per tot i que es recollia amb una gran sèquia que la duia cap el
poble. Aquí en fran que no estava per poesies ho passa de llarg mentre els
altres abandonarem el track i continuarem per sobre la sèquia que ens dugué de
molt bona manera i per algun tirany mes fins el poble final d’etapa
Chiapera a
on com que era prest ens aturarem a un bareto a prendre cerveses i com que fins ara quasi no havíem gastat
tirarem la casa per la finestra i demanarem un bon assortit de productes
“tipiquis” que com Deu mana s’els cobraren be. Amb el cap una mica embotit per
les cerveses decidirem arribar al refugi que estava a les afores del Poble.
Soparem de peixot i mes coses i per acabar d’arrodonir la jornada tornarem
fins al poble a gastar una mica mes. Ens anàrem a dormir pensant que ara que ja
li agafàvem gust a la cosa ja nomes ens quedava un dia de marxa.
Dormir: Rifugio Campo Base 1/2 pensió 44 € (pagats 90 €)
Si se li fa aquesta pregunta a un alpinista el més probable és que rebi un rosari
d'explicacions: el paisatge, el repte
personal, la vista des del cim, el repte esportiu, el risc, la relaxació que
produeix l'entorn, la pujada que produeix fer cim, etc ... Però en el fons,
Mallory, ho defineix de manera clara: "Perquè hi són"
Així nosaltres també ens podríem demanar: Perquè pugem als colls mes alts
dels Alps amb la bici? , uns dirien perquè els paisatges que veuràs mai els veuràs
a les rutes mes rodadores, altres per les baixades mes increibles, altres per
un repte esportiu o per la satisfacció
que tens al coronar un gran port desprès
de molt d’esforç, etc
Està clar que es per tot això però també, perquè estan allà esperant que nosaltres hi anem i
ens els enduguem en el nostre record.
Aquest any, com va dir el randino, ens quedà ben clar que el viatge d’estiu s’ha
d’escriure amb “ A “ d’Alps.
7 Agost
Barco: Alcudia 7:30 arribada Toulon 17:00
Cotxe : Toulon 17:30 arribada
Ceillac 21:00
El dia començà ben prest, sobre tot pel Randino, que va tenir que baixar
del poble per anar al primer punt de trobada que era can bordoy devers les
quatre de la matinada, desprès, un darrera l’altre, varem ser recollits per la
furgo de l’equip A i partirem cap a
Alcúdia. Allà ens sorprengué l’intensa activitat que hi havia al port a les 6
de la matinada amb camions per amunt i per avall, abandonàvem una Mallorca al
límit amb ple mes d’Agost.
El viatge fou un autèntic plaer amb un vaixell molt
per sobre del nivell amb que ens castiga acciona i balearia. Així arribarem a
Toulon i desprès d’aconseguir sortir
d’aquesta gran ciutat desconeguda enfilarem directes cap a Ceilac.
Arribarem a les 21.00 i gracies a Deu , desprès de que aviséssim de que
arribàvem tard es varen compadir de nosaltres i ens guardaren el sopar.
Panxa plena férem una passejadeta pel que ens pensàvem que era el poble i
veient que no hi havia res ens anàrem a dormir. L’endemà a la fi veuríem en
realitat el recorregut i sabríem de que havíem de morir.
Etapa 1: Ceillac - Col de Vars pel Pic d'Escreins i Paneyron
D +: 2500 m
- D-: 2100 m
- 37 km;
Ens aixecarem ben prest, i desprès d’un bon berenar de Gitè, ens vestirem i
traguérem les bicis de la furgo, que en un moment estaven muntades i llestes
per partir. De molt bon rotllo iniciarem el recorregut cap a baix , en un
moment estàvem rodant per dins els boscos alpins amb fresqueta i bon rodar.
No
podíem començar de millor manera. Però la baixada no podia continuar molt de
temps ja que sabíem teníem que pujar , i
molt. Així en arribar a una vall
transversal començarem a enfilar-nos per una pista / tirany rodable però amb un
pendent molt exigent que feia que al final posessis peu. Així arribarem al
primer gran graó que el superarem amb una petita caminadeta d’uns 15 minuts.
Ja
estàvem de ple en els paisatges grandiosos dels Alps i curiosament podíem
rodar, tot i que anàvem rodant i no es veia gens clar per on podríem sortir
d’allà. Al final ho vérem, un tiranyet s’enfilava per un nou graó, però aquest
bastant mes serio que l’altre a on ja no
valia empènyer la bici.
Allà tinguérem la primera crisi d’en fernando que com
que duia la bici mes pesada patia mentalment al igual que aquest narrador , ell
pensant en que no estava físicament en condicions i aquest narrador pensant en
si havia estat encertada o no l’elecció
d’aquesta volta.
A la fi arribarem als peus del puig dels Escreins( 2734) a
2650 mt i poguérem veure la baixada que ens esperava. Un magnífic tirany
perfectament ciclable que anava fent ziga zagues per un coster desolat però en
el que no hi podia haver errors.
La davallada seguí el protocol habitual, zona
descarnada de pedres, prats, bosc amb algunes torrenteres que ja complicaven
una mica mes la baixada, i tirany pista al final de tot.
Així arribarem al fons
de la vall d’Escreins amb les 4 cases i
un magnífic guite a on menjarem una bona “ommelette” que ens va recordar
aquelles entranyables truites que menjarem al primer any sectari pels Alps.
Reiniciarem la marxa i aquí aquest narrador i en frenando veient com havia anat
la primera part del dia pensarem que pot ser seria mes sensat bordejar la
muntanya per un magnífic camí que sortia al plànol, que enfrontar la nova pujada que plantejava el
track.
Els valents del grup decidiren continuar amb el previst i pel que
contaren, certament les pujades foren molt dures, però la grandiositat del
paisatge que veren els compensà amb escreix i així ho reflectiren amb tot tipus
d’espaviments per intentar expresar
l’emoció que havien experimentat. El recorregut alternatiu tot i que al plànol
pareixia una pista sencilla , acava sent un tirany bastant tècnic que a cada
torrentera que trobava pujava i baixava.
Tot i això amb un parell d’horetes ho
esclovegarem i així arribarem les Claux , una autentica estació d’esquí
reconvertida durant l’estiu en centre endurero i a on ens va costar trobar un
culotte per en Fernando que se’ls havia deixat a Ciutat i havia anat tot el dia
rollo endureta. Desprès d’una petita pujada arribarem al refuge Napoleon davant
el seu llac.
Mentre ens dutxàvem i preparàvem les coses arribaren els intrèpids amb un
alt grau d’excitació com si haguessin estat afectats pel síndrome de stendhal que
els hi continua mentre gaudíem d’un magnífic sopar que va ser de la conformitat
del capitan esteves que pensava que aquell era un bon lloc per venir amb la
família. Una mini passejada pels voltants, ja que feia una mica de fred i a
dormir que encara ens quedaven moltes sorpreses grates.
a)joven -de 25, lleva la informática en las venas, espitoso con brio, es hábil con la bici, mecha corta. b)viejo, +30, viste moderno con tendencias y abalorios, lleva bolso de hombre o zurrrón con el portátil dentro, hace cafetitos con los amigos, peta pronto y tiene excusas, bici xtr siempre limpia, su web higienica y agresiva. c)más viejos(+35) en la mitad de la vida, sufrimos los inicios de la informática (48 k cintas y demás), trucamos vespinos y bebiamos como esponjas, vistes demodé con peinado clásico, a lo sumo racing(para los viajes), aguantas como un cabrón las excursiones y no haces un caballito de mas de un palmo,...
