dsbt 31 des

Ates que es la darrera sortida de l'any
Ates que el nou sectari de l'any ja s'ha manifestat
 Ates que el carrec de sectari de l'any es efectiu a partir de l'1 de gener
Ates que hi ha que respectar les tradicions
Ates que la tradicio mana pasar per el pass del ventall el darrer di de l'any
Ates que es tenen en part les consideracions del sectari entrant

el sectari de l'any en funcions proposa.
Sortida BP 8:30 ATENCIO VUIT I MITJA, per aixi poder sortir amb claror i sense tant de fred.
carril bici cra valldemossa, son espases, cami de la real, son espanyol, muntant, enllaç cami sarria, son malferit,son tries, cami sa granja, camins cap a superna i son noguera, coll d'es grau, trialeres baixada puigpunyent, BERENAR PUIGPUNYENT 10:30, pujada conques,pas d'es ventall, BRINDIS PER L'ANY NOU baixada burotell, coll tords, camins bixada, es ferreret i cap a cases prest.

Dissabte 3 desembre. MITJORN EXTREM

Sempre que s’apropa una data especial, com és un llarg pont o uns dies seguits de festa, és tradició d’aquest grup fer qualque cosa diferenta ja que disposam de més temps. L’any passat férem una ruta en dos trams on quedàrem a dormir a son Amer. Com que la cosa enguany no estava gaire animada, de fet en els dos o tres envents que hem fet la participació no ha passat de la mitja dotzena, decidírem fer un dissabte llarg amb una ruta rodadora per no atabalar massa a la gent, això si, amb possibilitats obertes d’amollar a qualque moment per si qualqú ho volia. Per tant, partint de la base de la 345, event que ha marcat una fita aquesta temporada, es proposà una ruta fent-ne la part final, en sentit anti-horari, i a Manacor juntar-la amb una altra part de la far a far de fa tres anys, també aquesta en sentit invers però amb final a Palma. Fet l’encàrrec al nostre editor, el va batiar com a Mitjorn Extrem i ens va encomenar als capellans donat que ens hauriem d’enfrontar a uns 197 km i uns 2000 metres de desnivell.

Així que, havent confessats els nostres pecats per si de cas, ens juntam al punt de partida de les grans rutes, a sa Faixina, Vp, Biel, Joanbike, Miquel Bordoy, aquest humil servidor, i en Jonander que ens ha d’encalçar ja que ha fet tard. En Jon, li basta poc per apuntar-se a una matada d’aquestes, i procura no perdre’s ni una, i per nosaltres resulta ser una garantia a l’hora de gestionar la ruta, sense oblidar en Biel, és clar. A sant Jordi s’ens afegix en Tià, que se’l veu molt animat de nou, i a Llucmajor ho farà en Gerard, el dels colzes fotuts.

La primera part de la ruta és la més monótona i avorrida ja que hem programat aturar a berenar a ses Salines perquè després no tornam tocar cap població fins Manacor, per tant són quasi setanta quilòmetres d’una tirada. Els que vam fer la tres-quatre-cinq ja sabem de què parlam. Llevat del bocí de son Binissalom, son Mandivia i Punxuat, la resta, el carril bici fins s’arenal, tram cap a sant Jordi, o de Llucmajor fins es Salobrar és fer molta carretera i molt de rodar i rodar. A més, quan arribam a n’es Salobrar de Campos, abans hem fet el camí de son Guardiola, dels Lladres i de LLobets,  veim que no hi podem transitar donat l’enfangat que està degut a les darreres pluges, i ja sabem el car que es paga una empasstissada d’aquell fang, si no demanau-ho al Biel. Per tant més carretera fins ses Salines. Afamagats, ens aturam al primer bar que ens trobam, i per sort, ràpidament ens serveixen. Hem clavat el timming, a les onze i mitja hem esta al lloc, o sigui que de moment tot bé.

Arrencam de nou sense perdre temps i comencem a enfilar rumb a Santany, un trànsit totalment pla per carretereta i pistes entre sembrats. Deixam Santanyí a la nostra dreta, l’apreciam d’enfora, i ens dirigim cap a la zona d’es Carritxó o comencem a castigar encara més les nostres cames: poc a poc ens endinsam dins una zona de continus repetxos i on comencem a notar el desgast. Per aquí comencem a veure patir de veres en Joanotbike, però no passam pena per ell, és caperrut i està fet de carn de ca. Passam per un costat l’ermita de Consolació i un poc més envant ja començam a veure sant Salvador, i  partir d’ara anam fent el seguit de caminois i trialeretes per terreny de graveres. En Jon, que és qui va al capdevant posa un ritmet que ens fa treure els colors. 

Acabat el puja i baixa arribam pista gravillera cap avall fins la carretera de porto Colom, on just travessant hi ha l’entrada a la finca des Fangar. A la barrera recordam alguns detalls del vespre que vam ser per allà. 

Passam visita al malalt, comprovam que encara alena, i continuam la ruta pels agradables camins, també de puja i baixa, que recorren aquesta mega finca, , propietari de la qual en Tià ens conta que és mega millonari i que fabrica robots tipo Iron Man, crec, i que li agrada menjar fruita de mallorca fresca i recent recollida sigui on es trobi arreu del món. Suposam que li du en Tony Stark, no ho veim possible d’una altre manera. Arribam a la sortida de la finca, ja som a son Macià, i aprofitam per telefonar al bar Porrón per avisar de la nostra inminent arribada, bé, mirant en Joan, no tan inminent. Però encara queda terreny dur per arribar a Manacor, costes i més costes, i tots ens notam un poc cuits, en Joan ja no està tan tot sol. A l’hora de fer el tram final per la zona de les canteres de Manacor, enviam per carretera directa el pacient, i la  resta anem a veure el paisatge llunar que ens ofereixen les pedreres de la zona. Sortim a la carretera, i anem arribant a la ciutat manacorina. Aquí s’ens despedeix en Tià que s’en va a dinar amb la família. Hem de dir que per no entrenar ha donat la talla, i sense remugar!!! Fins i tot se l’ha vist satisfet. 

Arribam al punt del dinar on ens espera un fantàstic menú d’arroç brut, porcella i caragols. Menjar copiós el que feim, i també copiosa és la hidratació, però és el que ens demana el cos, tot i que sabem el risc que correm. Passades les quatre de l’horabaixa estam llestos de feines i ens despedim d’en Joan i en Gerard que parteixen amb el tren cap a casa. Objectiu cumplit per part del primer, i també s’en va ben content, bé en Geri també tot i que sabem que seguiria.

Ente rialles ( perquè serà? ), iniciam el segon sector de la ruta, i enfilam cap a la zona d’horts cap el torrent de na Borges, tot i que no el farem; tampoc s’Avall, si no que un cop a la part baixa tombam en direcctió sud est i llavors cap l’est, entre els espléndiits camps llaruats de la zona, això sota la caiguda del sol que encara ho fa més bonic. 

En contrast, dins les nostres files s’està fraguant el drama. En Biel i un servidor comencen a partir els efectes dels excessos: malestar general, agrura i marejos s’apoderen de nosaltres, mentre veim que els tres capdevanters es comencen a allunyar. A tot això el ritmet que imposa en Jon tampoc ens ajuda massa. Llavors hi ha els altres dos, Vp i MiquelBordoy: a mi que m’ho expliquin, no fallen en tota la ruta! Com dos Jonh Deere tiren i tiren, sense fer renou, i nosaltres passant misèria. Al millor tenen alguna cosa que explicar, no sé.  Suplicam una atureda per pixar i de seguida continuam, també a bon ritme. Poc a poc, el grup torna estar cohesionat, i anam fent cap el següent punt de referència, Bonany, que el feim per la part baixa pels divertits senders que hi ha per dins el bosquet. Aquí ja hem d’encendre els llums ja que quasi és totalment fosca. 

Sortim d’aquest lloc, feim una zona de trànsit i tornam a fer un altre tram igual, i llavors un altre, i llavors un altre. Ho deim així perquè estam fent una zona on costa tenir referència d’on som, suposam que pels municipis de Sineu i sant Joan, crec. Terra de ningú és la sensació que tenim. Tanta sort que els esmentats trams de bosc ho amenitzen un poc. Mig desorientats, arribam a la fi, a Lloret, on ja ens situam. Cumplint amb el track, feim el tram per dins la comuna, i després travessant la carretera, ens dirigim cap el municipi de Costitx, i després cap el de Sencelles, tenint com única referència per aquests indrets el pas per devora el camp de futbol abandonat. A tot això, ja fa estona que fa un fred que te cagues, i decidim aturar a abrigar-nos ja que s’ens estan escapant les calories que ens fan falta per pedalar. No té aquesta sensació, en canvi, en Bordoy que du tota la ruta amb màniga curta i així l’acabarà. És discret en tot aquest home! Camins de camades i la següent població que ens trobam és Biniali, on a partir d’ara tindrem ja totals referències d’on som. A aquest punt es planteja si evitam el pestós tram de les vinyes i anam pel camí de Muro, però tot i que comencem a notar la síndrome hlp, ens posam caperruts i cumplim amb el marcat pel track. Hi ha que veure el que costa per allà dins apropar-se a Santa Maria: quan creus que ja hi vas voltes cap el sentit contrari i així un parell de vegades. Per devers el polígon travessam la carretera d’Inca cap a les vies del tren, i per camins entre parcel•les arribam al del Raiguer. S’està fent llaguíssima aquesta arribada a Palma. Llavors passam pel cami de sa Bomba i a la rotona del festival ens deixa en Jon que té pressa. A la fi podem baixar el ritme i anar arribant  més tira a tira per Caülls i son Macià. Ja a ciutat cadasqú s’en va cap a casa amb l’objetiu cumplit: arribar hlp i amb el track finalitzat. Total, el que hem dit al principi: uns cent noranta i alguns, i uns dos mil de desnivell. 

FOTOS MITJORN EXTREM

Dissabte 26 de novembre. COMA D'EN VIDAL

Aquest dissabte, a la fi donàvem cumpliment a una sol•licitud que feia setmanes ens feia en Rol:  anar a la coma d’en Vidal pel coll Carnicer i enllaçar cap el  pas de sa Sabatera però baixant la trialera de la torre de vigilància i remuntar després cap a Galatzó. O sigui, una ruta totalment endurera que va fer tirar cap enrera a més d’un, entre ells en Miqui. Sa coma d’en Vidal és un lloc fetitxe per en Rol, i no m’extranya: tant l’accés habitual pel boal ses serveres, com la sortida baixant pel comellà de ses Planes cap la finca des Galatzó són espectaculars. Això sí, no tothom s’ho passa bé per aquelles baixades tan tècniques.

Més particpació que dissabte passat tenim avui, amb dos reapareguts, en Tià i n’Andreuet, per tant: Biel, Andreu, Pere, Vp, Tià, Rol, Fran, Jeroni, i aquest escirvent. Presència anecdòtica d’en Sergi que ens va acompanyar fins Puigpunyent.

Com sempre que volem anar cap a Galatzó o cap a can Cecilio, aplicam la fórmula de sempre quan entram a l’urbanització, segon a l’esquerra i primer a la dreta, i rampota a l’esquerra per on hi ha els cans que criden. Avui trobam senyes de que hi ha qualqú de per allà que no li agrada que hi vagi gent perquè hi ha unes grosses pedres a mitja costa que dificulten el pas. Nosaltre seguim sense cap problema pels camins des bosc d’en Pieres, crec que es diu, si no ja em corregiran.

Un cop hem d’enfilar cap a sa font des pi per després pujar cap al coll carniceret, n’hi ha tres que se planten: Andreu, que ja ho havia advertit, en Pere que ha de ser prest a casa, i, aquest ja mosqueja més, en Biel, que per lo vist ja ho tenia acordat amb n’Andreu. Està clar que a n’aquest grup els xats privats treuen fum el divendres horabaixa. Ells s’ho perden, com veurem després. Quan som a la torre, on hi fa un bon fred, baixam l’amagada trialereta que està totalment humida. No obstant qualquns ens ho passam molt bé. Llavors ve el tram d’enllaç, que tot i que es pot ciclar quasi tot, està molt tancat de vegetació i acabes fent-te mal. Reagrupam, i com sempre que hem de trobar el camí cap a ses serveres, ens embullam un poc, tot i que cada cop el trobam més aviat. Just en sortir al camí, hauriem d’enfilar cap amunt cap a Galatzó fins  na sabatera, que era  la idea inicial, però com que tot està molt banyat i la baixada que volem fer després cap es coll de sa Moleta rasa i es pas des Cossís té tela marinera, decidim anar cap a la coma d'en Vidal pel camí de sa boal de ses Serveres.

Aquest tram mai decepciona, i la valoració que hi tenim d'ell és molt alta, per no dir la més alta de tots els camins que solem freqüentar. En ser a l'àrea recreativa aprofitam per pegar una mossegada. Com que no hem d'esperar cambrers ni res d'això no ens enredam gaire, o sigui que en no res tornam esser damunt les bicis. Només hem anyorat el cafè. Enfilam cap a can vidal i tot i que el pendent és respetable, l'esta òptim de la pista fa que no ho sigui tant, fins i tot els de "plat únic" arriben sobrats.

Un cop a dalt del coll toca iniciar la baixada cap a Galatzó, que també la trobam en perfecte estat, dins del que és, una llarga trialera de pedra i roca. Recordam fa ja molts d'anys que el camí estava totalment desaparegut i ho haviem de baixar a la brava entre l'agressiva vegetació que ho cobreix. Un cop a baix, canviem impressions mentre esperam per reagrupar.

La conclusio és que no hi ha manera de sortir-ne d'allà sense omplir-te de cops i endur-te'n cualque susto, i es que és una baixada de gerardo fàcil. No són ni les dotze i ja tenim la part difícil de la ruta llesta, cosa que aprofita en Fran per anar-se'n i ser prest a casa. Els cinq que quedam, vp, jeroni, tià, rol i torné seguim tranquil·lament cap a Capdellà, on a son Claret tenim intenció de fer el tram del torrent fins la carretera de Calvià. Llavors seguirem per la carretereta fins l'enllaç amb  el torrent de santa ponça on agafarem per dins son Pieres. Aquí d'un temps ençà han blindat un poc el pas, tot i que passam sense problemes.

Quan sortim a la carretereta, per sorpresa nostra conicidim amb el grup de desertors que ens ha abandonat a son Net, acompanyats per l'home dels colzes romputs, que tot i això se les arregla per no amollar la bicicleta. Resulta que els senyorets s'han fotut una berenada de dues hores amb  torrada inclosa, metre els altres cumpliem amb la ruta. No ens fan gens d'enveja, nosaltres ens hem divertit molt més, de fet estam segurs que més d'un d'ells se n'empanadeix de no haver vingut. Tots plegats, idò un altre cop, feim la clàssica tornada per son Boronat i el coll des Tords, lloc on els descansats aprofiten per donar-nos branca pert tots els costats. Al creuer del coll de sa creu en Pere ens deixa que ha de ser prest a casa, i la resta, uns van per carretera i altres pels ellaços que toca. Ens reunim al bar d'establiments de vora la creu on avui farem el final de ruta, i on tindrem la visita sorpresa d'en Joanbike i en Sergi que han sortit a fer una volteta pel... coll de sa creu!  i per on s'han trobat una ánima en pena, segons ens han contat.
Bona ruta, pels cumplidors, clar, amb una seixantena de quilòmetres i uns 1200 de desnivell.

FOTOS COMA D'EN VIDAL

Planícia, a favor del BTT. Audiència Publica del Consell de Mallorca

El proper 19 de desembre de 18:30 a 20:30  al centre Flassaders de palma es celebrarà l’Audiència Publica del consell de Mallorca.

 L’audiència publica es un acte que permet a la ciutadania expressar la seva opinió i fer suggeriments o propostes sobre temes que els interessen.

Des de Sectamtb, hem pensat acudir-hi per demanar que el BTT no sigui l’etern oblidat i que es prenguin mesures per poder passar amb bici per el camí nou de Planícia.  

Ajuda’ns i dóna’ns suport signat el nostre manifest i si podeu venir a la Audiència millor que millor.  

Dóna’ns suport (pica aqui)

MANIFEST.

A Mallorca encara existeixen indrets plens d’autenticitat, paisatges inalterats que mantenen la seva essència i que es poden recórrer tranquilament pels camins rurals que romanen sense asfaltar.

Una de les millors maneres per conèixer aquests meravellosos paisatges es amb una bicicleta tot terreny. Esport i natura es donen la ma en aquesta practica que permet conèixer des dels magnífics camps de blat del pla,les vinyes del Raiguer, les marines de llevant i com no de la serra de  Tramuntana.

Malgrat  el ciclisme en BTT per tot arreu es considerat ,  a Mallorca, ara per ara, cap administració ,llevat d’iniciatives molts puntuals com podria ser l’exitosa i conflictiva via verda, s’ha plantejat  el seu reconeixement.

Així les coses, el camp a poc a poc es va urbanitzant i els antics camins s’asfalten per anar convertint tota l’illa en una gran urbanització residencial.

Mentre, les administracions nomes es preocupen en potenciar el ciclisme de carretera ja que es un producte turístic que ha resultat molt rentable oblidant el ciclisme de muntanya. El Consell de Mallorca promou rutes senderistes que discriminen als ciclistes i als cavalls, sense procurar alternatives per aquests col·lectius amb un tarannà ben diferent al que pugui tenir el d’Eivissa  o el Consell de Menorca amb el camí de cavalls .

Per acabar darrerament s’han produït algunes prohibicions de circular amb BTT, segons el nostre parer molt arbitraries  com la de resultes del litigi per la titularitat dels camins públics de Planícia.

Desprès d’anys de defensa Numantina per part de l’Ajuntament de Banyalbufar, la sentencia declara que en el camí nou de Planícia, una gran pista per on transiten fins i tot camions de gran tonatge, el dret de  pas públic es nomes per a vianants, desestimant la petició de l’Ajuntament que ho sol·licitava com a camí de carro. Considerant que un camí de carro es un camí per on hi passen vehicles amb rodes i les bicicletes tenen rodes, la jutja entén que el transit en bicicleta està prohibit.

Tot i tenir que acceptar però no compartir aquesta interpretació de la sentencia que duta al absurd també prohibiria el pas amb cadira de rodes, la sentencia també deixa clar que el camí nou de Planícia es  de tots els Propietaris i  per tant la finca de Planícia també ho es. Com que aquesta finca es del Govern de les Illes Balears ( Conselleria de Mediambient ) entenem que el Govern podria autoritzar el pas de gent amb bici fins la seva Propietat.

Així demanem:

 1.- Que el Consell mitjançant acord de ple, si s’escau,  sol·liciti al Govern de les Illes Balears com a propietari de la finca de Planicia a  que autoritzi l’accés fins la seva propietat  als que hi vulguin anar amb bicicleta.

2.- Un cop aconseguida aquesta autorització, que el Consell indiqui en els rètols  que s’han instal·lat  allà,  que el Govern autoritza a passar fins a la seva propietat als usuaris amb bicicleta.

Per  altre banda també demanem

3- Que es prenguin mesures per evitar l’asfaltat indiscriminat de camins que estan urbanitzant i transformant tot el sol rústic.

4.- Que mitjançant els  instruments de planejament es disseny una xarxa de camins  de terra i vies verdes  que permetin recorre tota l’illa a peu, a cavall o amb bicicleta indistintament i permeti donar a conèixer la nostra riquesa paisatgística i patrimonial que encara es conserva.  

Dissabte 19 de novembre. Sa Costera (en petit comité)

Es va equivocar de data, però tal com va predir l’adiví Mapes, aquest dissabte es va produïr l’anunciada baixa participació: quatre en primera instància, tres al final. Per altra banda, ben bé, aquesta crónica podria ser un parte mèdic, però ho dexarem fer no sigui cosa que s’ens aferri el mal ull.

Per tant, ens trobam a les vuit en Fran, Biel, Jeroni i Torné i partim via Passatemps i Raixa cap el coll de Sóller. Com que enguany les obres afecten als túnels descartam l’opció “via” directa i ens empassam tot el coll per asfalt, això si, a bon ritme, deixant i tot de roda els globers de ruta. Amb ritme i cadència travessam el caòtic traçat de carrers de Sóller fins que podem agafar el cami de s’Ermita. Llavors, continuam cap amunt per ses Moncades per la pista que ens du cap  el mirador de ses barques. Així, a ritme lleuger, començam a baixar cap a Bàlitx (Balis daval, segons en Fran). A un moment donat, cercant no sé quina dresera, em fico per la que no toca, arrossegant tot el grup, el grupet més bé, pel caminet empedrat que tot i que és interessant, té cualque punt poc ciclable. 

Arribam així a les portes de Bàlitx, amb en Fran ben content, en Biel amb ganes de renyar, i en Jeroni carregat de positivisme. En aquest punt, el potro de Salamanca ens deixa ja que se li acaba el permís del dissabte. Nosaltres enfilam cap el collot de Biniamar, que només mirar-ho ja impressiona lo seu. Bastant circulació trobam avui, no de bicicletes si no de cavalls, cosa que ens dificulta la concentració, tan necessària per fer aquesta pujada sense posar peu. No obstant, el ferm està molt bé, llevat de qualque tram on hi ha que filar molt prim. 

Un cop coronat el coll, ens disposam a berenar, moment en que tots els cavallistes ens passen davant. Quan reprenem la marxa anam pensant on ens trobarem el grup i si hem fet bé deixant que es posassin per davant. Topam amb ells al tram de les curvetes empedrades, on ja veim que no els podrem passar ja que són vint-i-cinc i el camí no dóna per passar pel costat, a més ens adverteixen de que hi ha cavalls que foten potades. Tanta sort que un poc abans del desviament cap a sa Fàbrica d’electricitat fan mitja volta i a partir d’aquí ja ens queda el camí tot per nosaltres ja que no trobam ningú més. Sempre que venim a sa costera recordam l’etern debat sobre el sentit idoni per fer aquesta excursió, que si de Bàlitx cap a Tuent o s’enrevés. Per qualquns de nosaltres està claríssim que el bo es sentit a Tuent, ja que és ciclable quasi al cent per cent, però bé, això si només tenim en compte aquest tram. Si parlam de l’excursió completa, al millor si que a s’en revés, via son Marroig, Monnàber i Binis és més autèntica. 

Com que som pocs i ben avinguts, no hi ha entrebancs i el ritme és continu i fluid. A la baixada cap a la cala trobam un cabritet mort just enmig del camí,i, demanant-li disculpes, li passam per damunt, ja que suposam que no notarà gaire que li estam trepijant les potes. Després de la diversió de sa costera, toca la dura realitat que és remuntar el coll de sant Llorenç i després el dels Reis. L’estratègia que seguim és dividir-nos en tres grups adaptats als diferents ritmes, per tant tres grups de un ¿?.  

Tot i que la idea inicial era anar cap a Cúber i baixar per la tuberia i Solleric, trobam que ja n’hi ha prou i a més tenim pendent prendre el cafè, o sigui que enfilam cap a sa Bataia o farem l’ansiat avituallament. A l’hora de partir fa un bon fred, tanta sort que el camí vell de Llluc, tot i que és baixada, ens fa entrar en calor ràpidament. Un cop a Caimari, on topam amb sa fira de s’oliva, tiram cap a Mancor i després cap a Lloseta. Aquí, en Jeroni, anuncia el seu fi de ruta i agafa el tren, i és que ja es nota la pallissa que ens ha donat l’exigent ruta d’avui.  En Biel i en Torné, aprofitam el vent a favor (si no fos així, també hauríem fet el mateix que en Jeroni) per seguir rodant fins a Palma via raiguer, sa bomba y caülls. 

En total, sis hores i quart de bicicleta, 116 km, 2320 de desnivell i 18,6 de mitja.

FOTOS COSTERA novembre 2016 

Dissabte 12 novembre. Capdellà, Camí Cecilio, Sa Campaneta

Etapa improvisada la d’aquest dissabte ja que tornàvem quedar orfes de director. Entre tots, no vàrem ser capaços de enllestir una ruta,  tot i que hi havia algunes idees. Els únics en banyar-se el cul foren en Jeroni i en Rol, i a partir del que proposaven anàrem fent. Des de Lleó, l’ull que tot ho veu ens vigilava, això si, cagat de fred.

Així, un grup de dotze ens reunim al cantó de cada dissabte, Rol, Jeroni, Antón, Vp, Pere, BIel, Miqui, LLerard, Sergi, Fran, Bordoy, y el que escriu dois.  “Els dotze del patíbul”, però sense en lee marvin ni en charles bronson i sense cap intenció d’assaltar cap fortalesa nazi, només la base general asensio. 

Quan partim, l’únic que tenim clar és que volem berenar a Capdellà, i cap allà tiram. Com que hi ha caça intentam no topar-hi i decidim pujar cap el coll de sa Creu per la pista militar de santa Eulàlia i després pel tallafoc per sortir a la carretera. D’aquesta manera no ens ficam dins el vedat, i com diu en Fran, millor els militars que només disparen una vegada. Mentre pujam el bèstia pendent podem apreciar les grans qualitats de les noves scott d’en Gerard i Vp a l’esquena, i es pot dir que en aqueixa posició pujen molt bé. Són bicis molt lleugeres, igual que com et queda la cartera. Baixam es coll des Vent ( és així com es diu, Kapax?) per la destruïda trialera cap a Valldurgent. D’aquí hi sortim per la subestació elèctrica, i a la carretera ens juntam amb en Gerard i Sergi que han baixat per carretera.

Ara, per Son Boronat anem cap a Calvià i son Pillo, sortint a la carretereta que ens du cap es Capdellà. Com que anam sobrats de temps, i hem citat a n’Andrew a les deu i mitja al berenar, decidim enredar un poc agafant el torrent des galatzó fins son Claret on feim tornada enrera pels camins marcarts, en aquest cas triam el blau. Arribam puntuals al bar Nou, cosa que no fa n’Andriu que ens dóna plantó. Un cop panxa plena, reprenem la marxa, ara ja sense en MiquelB ni en Fran, que té un dinar amb els sogres d’en Bordoy, i viceversa. Enfilam cap la finca des Galatzó i després per la pista cap es Ratxo, on enllaçam amb es camí d’en Secilio. Quin bon lloc aquest, llàstima que no hi quedi ni un sol arbre.

Sortim cap a son Net, i a l’hora d’enfilar cap el camí de na fullana ( a veure quan li canviam el nom!), abandonen el grup en Gereard, Segi, Antón,Rol, i Miqui que evita d’aquesta manera un posible moment h.l.p.  Els cinq que quedam ens aferram a les costes que van cap el camí del puig des Galatzó, per després agafar a la dreta cap a son fortesa. Ens havia advertit en Miqui  que per aquí trobariem la pujada cap al coll d’Estallencs molt bruta de pedra, però un cop allà ho trobam més o manco com sempre. Ens reagrupam al creuer i seguim cap a sa Campaneta. Un cop a n’es Grau, baixam per carretera cap a sa Granja, baixada on en Biel s’encarrega de posar-li ritme. Ens ficam dins la finca, passam per sa font de sa Turbina i cap a son Tries. Aquí n’Vp, emocionat amb la nova montura, s’atreveix i tot amb els escalons que van a la font. 

Passam per l’area recreativa que ja està a tot rendiment ( aprofitam per mirar per allà si hi ha qualque volkswagen verda amb un tio amb un xandall cutre i les sabates rompudes  ) i enfilam el darrer tram via son malferit, des d’on salvarem un desnivell d’uns vuit-cents metres fins establiments. Deixam n’Vp a peu de portal i els quatre que quedam, Biel, Jeroni, Pete i Torné anem al ferreret perquè ens segellin el visat i de rebot, ja que som allà ens prenim un jarrete.

Total, 66 km. I 1524 de desnivell.

FOTOS CAPDELLA CAMI CECILIO

Dissabte 5 de novembre. Mola de Planícia

Divendres horabaixa, en el moment d’anunciar la ruta del dissabte, la màxima autoritat sectària sentenciava una baixa participació. Per lo vist, ara, a part de tots els poders que té, també té el de la vidència, o s’ha comprat una bolla de vidre, no ho sabem. L’assumpte, com deia en Fran, pintava a poques ganes, o en paraules del professional a depressió post viatge. La cosa és que no va ser per tant, a més hi havia anunciada l’assitència d’en Joanbike. Així, ens juntàrem una desena, inclòs en Sergi “quart de volta”, si, el que sentiu, ara ja no arriba ni a mitja. Grans absències també, com la d’en Jeroni, constipé, la d'en Miqui, enfeinat, la del mediàtic Gerard, o n’Andreuet que té malet, entre altres.  Haviem doncs, d’anar a Planícia, amb la particularitat de que berenariem prest i aprop, a Esporles on esperariem en Pere.

Partim idó, des d’on sempre, Joan, Biel, Rol, Vp, Mapes, Pedro, Bordoy, Sergi, Fran i aquest humil servidor. Ens dirigim pel camí de costum cap a les grans altituds de son Malferit, aquest gran filó que alguns tenen la sort de tenir a prop. Baixam cap Esporles pel relliscós empedrat cap el cami vell de ses ermites. Un cop al poble, com que encara és prest, anem a fer la pestosa pujada de ses ermites.

Aquí, a punt de començar la pujada, ens atura el pas un energumen que està arreglant un cotxe devora una barraca, i que, cridant ens prohibeix el pas, cosa que en un primer moment ens intimida. No obstant, com que som caperruts i com que el personatge en si no té pinta ni de senyor ni de propietari, si no més bé de tot el contrari, ens apropam per intentar-lo convèncer i que ens deixi passar per les bones. Tampoc crec que, si haguéssim passat d’ell, hagués partir cap amunt darrere de nosaltres. Després d’un estira i afluixa, aconseguim calmar-lo, no sense haver d’aguantar que un tipo que está omplint de deixalles i olis el camp ens digui que deixam brutor per tot.  Donam les gràcies hipòcritament al delinqüent mediambiental i enfilam la curta però dura pujada que alguns encara no conéixen. Llavors, passada la pared, feim la baixada que ens torna dur al poble.

Com que avui es veu que no és el nostre dia, al cambrer del bar del passeig tampoc li fa ganes que hi berenem allà, i ho feim a una travessia, a un baret camuflat amb una perruqueria. Mentre esperam, arriba en Pere, l’home del moment, l’home a qui una victòria d’etapa a Lluc el va llançar a la fama ( diuen les males llengües que hi ha qui encara no ho ha superat). Berenar extrany el que ens donen: bocata minvant mixto amb orenga i enciam.

Reprenem la marxa, ara ja sense en Sergi, cap el camí des Correu. Aquí, ens deixen en Fran, que no està gaire fi, i en Pedro que ja en té prou. Salvam en Biel, cop piu, que també té ganes de partir.  Coses de la ressaca post pirineu. Després agafam la variant del camí bord que passa per la pedrera abandonada. Llavors, començam la pujada, cadasqú al seu ritme, cap a la mola, pujada que no feim totalment ja que volem baixar cap a son balaguer, la valenta aposta del dia.  Agafam, idò, el camuflat desviament que es converteix amb una complicada trialera que en Rol s’encarrega de domesticar. La resta feim el que podem. Ens reagrupam al moment de ficar-nos dins la blindada finca per passar-hi de forma compacta. A l’hora de sortir, com era d’esperar, ens trobam amb la barrera de fortalesa que passam amb certes feines.

Ara, baixada per la pista gravel fins la carretera des grau. Pujam un poquet fins que arribam a cas metge de les faves, però pareix que avui no passa consulta. Així que anam a lo nostre i enfilam cap es pouet i sobremunt. Com diu en Biel, quan ets aquí pareix que ja està fet, però en realitat, encara n’hi ha per quasi una hora per arribar.  Després baixam per Bunyolí, i ho feim de forma variada, uns per la pista, uns combinant trialera i pista, i altres tot per trialera, arribant després a la conclusió de que la primera opció,  en aquests moments, és la millor. 

Finalitzam, com era d’esperar, al Ferreret, llevat d’en Pere que, a més, s'ha convertit en un experte en cuina oriental i ha d’anar a fer el dinar.  Total, una seixantena de quilòmetres i uns feinosos 1500 de desnivell.

FOTOS PLANICIA MOLA

Pont de Tots els Sants. De Llança a Ribes de Fresser

FOTOS de LLança a Ribes de Fresser

Dissabte 15 d’octubre. Sant Elm

Sense poder evitar l’atracció magnètica que exerceix  sobre nosaltres la tramuntana, aquest dissabte ens ha xuclat cap l’extrem més sur d’aquesta, per tant anàrem a sant Elm.

Ens trobam idò a les vuit on sempre on de seguida ens adonam de que la sensació del dia es el nou grup eagel d’en Jeroni, que s’ha passat al club del plat únic, sense postre ni res. Necesitava una motivació i l’ha trobada, no li ha fet falta garire entrenament per començar a caminar a bon ritme, li ha bastat amb un grapat de components. Un cop feta la presentació, partim rumb Andratx Vp, Biel, MiqueB, Pere, Mapes, Jeroni, Miqui, Rol i aquest servidor de vostés. Volem anar per via ràpida perquè no s’ens faci massa tard. En el coll des Tords la intenció és fer els enllaços de son Camps i després el de l’altre costat de la carretera, però la presència de caçadors i les seves escpetes tronant a les totes ens tallen el rotllo i hem d’optar per continuar per asfalt fins el camí de son Boronat. 

Devers es Burotell trobam la carretera tancada ja que avui hi ha el triatló de Peguera, però ens deixen passar. Feim son boronat i després anam pel cami cap a son Pillo fins el torrent. D’aquí cap a capdellà, on també ens desvien per mor del ditxós triatló, i no serà la darrera vegada que el topam. Pujam coll d’en Esteve pel camí, que pareix que ha de ser més curt del que és. Després enfilam cap a andratx, camí de sa guixera i al poble anam a la tenda o està en Joan carlos per demanar consell d’on berenar. 

Com que no ens agrada on ens envien ens aturam allà vora, a un bar on li podem dir cas picapedrer tal com ens ho fa saber el cambrer, molt simpàtic ell, i on hi estam la mar de bé. Bon berenar i molt bon preu. Ja en tenim un altre a la nostra particular guia Michelin. Sense haver perdut massa temps reiniciam la marcha pel conegut carrer Barcelona, camí comafreda, es Balaluc i cap a son Castell, que en aquest sentit no és tan pestós.  

Arribats a s’Arracó agafam cap el barri de sa clota, per on ens creuam amb el grup del Tracks de Mallorca, capitanejat per la seva simpàtica guia. Salutació cordial i continuam el divertit sender. Passam el torrent de na Rosa, que ens obliga a posar peu a terra , i seguim traçant el caminoi fina el cementeri de s’Arracó. D’aquí enllaçam la pista a la dreta cap a sant Elm,  pel coll den Palomera, i després pel la pista de can Tomeví en direcció a sa Dragonera fins arribar en el que va ser el punt de partida de la fartofar.  

Foto de grup i continuam, ara creuant el centre neuràlgic del Poble i, començant el camí de tornada, anam en direcció al pas vermell agafant el camí de sa Pineta que resulta ser una dura i llarga pujada per una pista descarnada. Aquí, tenim avís oficial d’agafar un desviament a l’esquerra, però els capdavanters, com que en Miqui s’ha posat a tirar com un loco, se’l passan de llarg. Rebut l’avís, tornen enrera i ens reagrupam a l’inici del que resultarà un fantàstic sender, això sí, tancat pel càrritx i que s’ha de fer amb els dits creuats ja que cap a l’esquerra té una bona caiguda i també una bona vista damunt la vall de s’Arracó.  Acabat el sender, feim una baixada d’asfalt amb una divertirda dressera final.  

Al poble ens deixen en Jeroni, que ha romput una sabata, i el seu club de fans, en Pere, que té pressa. Els que van en reserva d’aigua, entre ells en Miqui, com no, s’en van a repostar mentre la resta espera pacientment a la carretera cap el port d’Andratx. Després de la llarga espera ( devien beure amb cullereta ), reprenem la marxa cap a camp de Mar pels camins des coll baix que ens duen fins devora cala Blanca. A continuació, pels camins de motocross arribam a camp de Mar. Aquí ens feim un embull, anant en Mapes per un costat, el grup per un altre, i en Miqui, suposam que amb l’indicador “hasta la puya” ja encés, tira per la seva banda ignorant els de més. Ja no en tornarem a saber res més d’ell fins que sigui a ca seva. 

A l’inici del cami que va a Peguera coincidim tots altra vegada i seguim fins allà on començarà el calvari del triatló que ho té tot col•lapsat. Amb el vist i plau d’un municipal començam el periple per damunt l’acera sortejant tot tipus d’obstacles humans. Aquest tram també ens serveix per apreciar l’alt nivell dels participants de l’esport que probablemet sigui el que més accesoris es posen a sobre. Quan a la fi en sortim, enfilam la clàssica tornada pel passeig de Calvià. A cala Major ens deixa n’Vp que tira cap a casa intentant no pedre massa alçada, i en Rol un poc més envant ja que suposam que té un cumple i té pressa. Els gatons de sempre ens aturam a una simpàtic baret de porto Pi a comentar les jugades del dia.

En total 97 km i 1568 m. de desnivell, un bon indicatiu de l’estat en que acaben les nostres cames.

FOTOS SANT ELM 

Dissabte 8 d'octubre. Montuïri - Gràcia

Tramuntanta nord, sud, est, oest...tocava canviar un poc i com que n’hi ha que tenen ganes de rodar es proposà fer una volta per Randa, així que dit i fet.

Quedam on sempre en Biel, Pere, Jeroni, Mapes, Miquel B., Pedro, Jonander i el que escriu. Partim cap a son Macià, camí Muntanya, sa Cabaneta, ses clotes, i pel camí de sa Cimentera arribam a Pòrtol.

Després, jardí d’en ferrer, carretera de Sencelles i enfilam cap a santa Eugènia pel cami de ses coves, on posam el mode mtb ja que duiem posat el mode carretero. Mentre ens dirigim cap el comellà des betzers, pot ser, recordam amb nostàlgia quan podiem ellaçar cap aqueixa zona pels camins de son seguí, ara blindats per rejilles i guardes. Seguim pel caminoi cap el “xal•let” i quan hi arribam observam que han fet net de trastos, cosa que curiosament per a nosaltres és un mal senyal. Ja veurem què passa.
 

Enfilam cap Algaida per a un moment donat agafar cap a l’esquerra i començar a fer el caòtic (per mal de recordar que és) traçat de camins que ens han de dur al camí vell de Pina. Un cop al poble feim un intent, només això,  de visita cultural a uns jardins. Seguirem cap a Montuïri per carretera fins que podem fer el tram final pel camí gravel de son Maiol. Com que s’hostal està petat de bicicletes i no ens volem eternitzar, anam a n’es Revolt, molt més tranquil i que també es berena molt bé.

A l’hora del cafè fa aparició en Gerard, que tot i tenir el matí complicadíssim, sempre se les arregla per poder colcar. Amb les orelles  ben calentes, només qualquns, anem a reprendre la marxa quan ens trobam a n’es Randino i el seu col•lga en Pep que venen de Lluc, moment que, també aprofitam per posarnos al dia de les darreres tendències de moda pija de carretera.

Quan a la fi partim, en Mapes, que pareix que li arregla la bici l’enemig, ha de tornar via directe pel vial de servei cap a casa, cosa que no li resulta del tot fàcil amb el bucle petat.  Ja sense en Mapes, ens toca endivinar el camí que toca, i deim endivinar perquè ningú en té ni idea de per on hem d’agafar. Confiam a la intuició i al gps d’en Joanander per trobar-ho, i de entre dues opcions, com no, triam la que no és, i després d’un, això si, interessant tram per son coll, ens plantam a Castellitx de la pau.

Aquí abandona el grup en Jeroni, que com a home de raó que és, troba que en bastar basta. No obstant, se’l comença a veure animat; diuen les males llengües que de tant de volar se l’hi ha ficat una àguila dins el cap. La resta del grup anem a cercar el camí d’enllaç amb la carretera de Randa a Montuïri per tornar enrera i enfilar el camí correcte, el vell de Montuíri a Llucmajor i que passa per son Sastre, envoltant el puig de Cura pel la cara nord.

Ja amb l’ermita de Gràcia a la vista, enfilam cap a can Pan Cuit sapiguent el que ens espera. Ens reagrupam a l’area recreativa, ja que en Jon i en MiquelB han hagut de sol•lucionar un problema amb una cala. Seguim single track cap amunt fins que el pendent s’ens fa impossible i acabam pujant a peu. Després baixarem cap a Randa pel camí empedrat que resulta ser divertidíssim i ràpid cap avall, i és que un sempre el recorda com de pujada.
 

Enfilam cap a Algaida intentant seguir el camí vell de Llucmajor, i més o manco ho conseguim. Un cop al poble agafam el camí de son agustí i després el de muntanya cap el vell d’Algaida. En aquest punt ens deixa en Pere que tira cap a Biniali. La resta, Biel, Jon, Pedro, Bordoy i Torné ens dirigim cap a son Gual entretinguts amb la disputa dels sprints especials entre en Biel i en Predro. Baixam per dins el barranc, on avui ens dóna la impresió de que no es fa tanta via com de costum. Un cop al golf, en lloc de fer la sortida habitual, ens aventuram anant recta pel vial, acabant sortint a la brava per la cuneta.

 Després sabrem que en Jeroni ha fet el mateix, i és que és tan poca cosa el tram que impedeix arribar a n’es control. A partir d’aquí, com sempre, pestosa tornada pel vial de servei amb vent en contra. Acabam en Biel, MiquelB, i un servidor en aquest darrer gran descubriment que és el baret del camp de futbol de son malferit, mentre que en Pedro i en Jon han partit cap a casa.

En total una bona panxada, 101 km i 1100 mts de desnivell.

FOTOS MONTUIRI GRACIA

Propuesta sabado 15 oct

Propuesta sabado 15 oct ANTRATX.
Toca tramuntanasud y por eso nos vamos hasta el extremo oriental. Sant Telm.
Salida 8:00 via directa, BP, son espases, cra puigpunyent, caminos coll tords ( si no hay cazadores, ya estamos en plena veda ). son boronat, enlace torrent , capdella,  cami vell andratx, guixeries, son mas, MERIENDA ANDRATX., cami barcelona, cami son castell, s'Arraco, caminos y sendas hacia coll palomeres, caminos y sendas can tomei, sa dragonera, sant elm, regreso caminos hacia pas vermell, bajada s'arraco,(ojo giro por el de tierra para coger senda de bajada) s'arraco, carretera port Andratx, rotonda hacia cra general del Port, cami coll baix, sendas hacia calablanca, camp de mar, sendas peguera, paseo Calvia.

Dissabte 1 d’octubre. Camí Correu, G. Sand, Mola Son Pacs.

Donat que aquest dissabte el superintendent de la S.E.C.T.A. ( Sectarios Extraviados Ciáticos Traumatizados Autónomos ) havia anat a trescar per terres andorranes com a excusa per assitir a un concert d’en Rapael, la militància tenia l’oportunitat de tenir veu i vot per acordar la ruta. I es van possar dues possibil•litats damunt la taula, Pollença o zona d’Esporles i Valldemossa. La primera va fer peresa pel tema del cotxe i l’horari, i la segona només n’hi va fer en Miqui que va optar per sortir pel seu compte. En principi l’opció triada només tenia l’inconvenient del desnivell, però per altra banda tenia bona escapatòria a qualsevol moment. Després veurem que les avaries no ens van deixar cumplir amb els pronóstics.

Quedam on sempre en Biel, Pere, Fran, Vp, Jeroni, Rol, Miquel Bordoy, Pedro i el que escriu. Més tard s’ens afegiran n’Antón i Gerard. Partim amb la sensació de dia d’hivern, per les pluges de dies passats, però amb calor. Enfilam direcció cap Esporles per Son Espases, son Maiol, Sarrià, son Tries, on en Rol ens fa una autèntica exhibició pujant-se els escalons que van a la font i els dos jeps de camell que venen després. Molta humitat per tot, a la fi; de vegades massa. Després passam per sa font de sa Turbina i sa Granja, on tenim la primera avaria del dia: n’Vp forada i entre una cosa i l’altra perdem mitja hora. Els que ens hem adelantat fins el creuer a la carretera no entenem la tardança, i donam culpa a les cobertes ultralight. Mentrestant arriben n’Antón i en Gerard. 

A la fi, quan ens arreplegam de nou, reprenem la marxa camí des Correu cap amunt, on el tram empedrat ens posa les coses difícils per mor de la pedra banyada. Com que ja haviem perdut molt de temps ja haviem pres la decissió de eliminar el tram fins Banyalbufar i volta des general fins el port des Canonge i baixar cap aquest per la branson. Però tampoc va poder ser ja que en Biel va trencar el disc del detrás amb un mal cop. Després d’una dificultosa reparació que li suposa quedar sense fren i anar per carretera, ens tornam a juntar amb els que estan esperant. Com que s’han fet les tantes, i encara hi ha feina per davant, eliminam de la ruta la baixada per branson i la posterior remuntada i anam per carretera cap a la pista que baixa cap a sa cova o cap a can sales. 

Ens plantam davant el primer gran objectiu del dia que és fer zero a la pujada de George Sand, i el dia és bo ja que trobam el camí en condicions ideals. Però tampoc pot ser: llevat d’en Rol, els altres, per una despistada o per falta de força o de pulmons, en feim qualqun, amb la sort de que podem donar la culpa a uns globeros que ho feien de baixada. No obstant, eufòria i felicitacions a dalt, i és que qui no se consola és perquè no vol. D’aquí ja  anam directe per carretera cap a can molines. Ens posam a berenar devers les dotze, i hi ha veus que comencen a dubtar sobre si convé pujar son pacs o no. Només n’hi ha un que ho té clar, en Jeroni, que a més durant el berenar, com a home de batín i camilla que és, ens agafa fred i s’ha de tapar. Bon berenar i bé de preu, com sempre a can Molines, i molt ben atesos. 

Reprenem la marxa pel cami vell cap a son Brondo. A s’estret guanyen els caperruts, i llevat d’en Jerom que en té prou, els altres enfilam el següent repte cap a sa mola, i es repeteix la història: un o dos zero, la resta per poc, també amb molt bones condicions del terreny. Mentrestant, en Biel ha baixat amb en Jeroni cap a s’Esglaieta per després anar cap Esporles i sortir-nos a camí a son Cabaspre. Però per si el dia no hagués donat ja de si, quan som al coll de caçadors tenim notícies de que en Gerard s’ha perdut (pobret, ell no hi ha anat mai per allà), i tot i que en Pere, i després en Fran l’han anat a rescatar, tornam a perdre mijta hora, cosa que fa que a més d’un ens pegui el bajón. 

A la fi arrencam, i la son ens fuig aviat ja que queda una bon troç de pujada per la pista. Un cop en es pla de sa Mola, com sempre, ens embullam un poc a l’hora de triar el cami bo cap es pas de son Cabaspre. Acabada la trialera, ens retrobam amb el Biel cansat d’esperar, i nosaltres contents perquè hem disfrutat tot el tram. Com que avui no és el dia, a Esporles ens trobam a faltar en Biel i en Fran, i després d’esperar un bon rato sabem d’ells que són més envant que nosaltres, i per més inri, el nostre interlocutor, Rol, ens diu que ens esperen a dalt d’en Portell. Una vegada allà, torna esperar i cercar, fins que decidim tirar directes cap a Palma. 

A Establiments feim entrega d’en Vp a ca seva, i a n’es Ferreret trobam en Biel que ens està esperant. En Rol s’en va ja que com és costum seu els dissabtes té un cumple, i nosaltres ens quedam al Ferreret a celebrar-ne una altre, el d’en Bordoy. Molts d’anys Miquel!

En total, 57 km i 1500 mts de desnivell, que no està malament donat com ha anat la cosa.

FOTOS CORREU SAND MOLA