Dissabte 20 de febrer. Cap Blanc, Capocorb.

Per aquest dissabte teniem confirmada l’assitència d’un sectari especial, ranci, malsofrit, carn de ca. Un sectari que el pobre, en aquests moments colca menys que en Mapes o en Frenando, que ja és dir; i per això proposàrem un ruta un tant a la carta per no cansar-lo massa, o sigui, algo pla i amb no massa quilòmetres. Amb la sensació de que hem estat un poc per tot, pensàrem que fa temps que no anam al Cap Blanc, i com que tenim un experte en la zona, li encarregàrem la feina, i així de pas el comprometiem a venir.

Quedam idò a les vuit, i amb un fred de gelada, Andreu, Vp, Joanbike, Biel, Miqui, Sergi, Pere i Torné. En Fran, dins la seva línia, parteix pel seu compte per sortir-nos a camí a S’Arenal. Partim dirección Son Oliva per anar a agafar el carril bici del camí fondo. Per devers Jacint Verdaguer ens feim la pichaunlío a l’hora d’arribar al carrer Aragó, fins que trobam un pontet (ple de merda de ca per cert) d’aquests que li agraden al Mapes, i salvam les vies. Després d’un recorregut caòtic, caraterístic dels carrils bici palmesans, enllaçam per vora de la mar cap es Carnatge i després fins s’Arenal. Aquí trobam en Fran i ja tots plegats travessam el torrent de son Verí i després agafam el camí de la futura via verda fins ses Palmeres, i d’allà, travessant la carretera ens ficam dins Enderrocat. Tiram direcció a la mar per fer el caminet que va a ran del penyassegat, a la vegada que disfrutam d’una panoràmica espectacular. A baix ens queda cala Vella, un bon lloc per anar-hi a l’estiu a pegar un capfico. Salvam la primera casa que ens trobam, indici de que ja arribam a la zona urbanitzada, i feim un by pass de pateo, cap abaix i després cap amunt, i sortim per un dels davalladors cap a la mar que hi ha per la zona.

Ara ja estam dins el recorregut turístic de les urbanitzacions, sa Torre i badia Blava, moment en que el fill d’en Eulogio aprofita per telefonar al bar del talaiot per comenar el berenar. Fet l’encàrrec, sortim a la carretera del cap Blanc pel camp d’esports i per l’estrany radar d’ovnis que hi ha per allà. Per tal d’encaixar el moment del berenar dins la ruta, no ens queda més remei que agafar el camí de sa Torre per, un cop a la capella agafar la carretereta  que ens planta just al Talaiot. Tot aquest tram el feim a ritme viu ja que pareix que hi ha gana. A hores d’ara, el dia ja s’ha escalfat i sota una sol primaverenc berenam en n’aquest històric lloc. Mentrestant en Joan escaneja el cos d’en Sergi cercant qualque cosa fora de lloc. Com que no se n’hi escapa una, li afina una orella enterenyinada, cosa que després ens servirá per riure un rato. Bon berenar al talaiot, un pel car, però no són els dotze leuros de cas Busso.

Reprenem la marxa, ara també per carretera, no queda més remei, cap es cap Blanc. És una zona, la marina de Llucmajor, amb poques opcions per fer camins, i si a damunt els pocs que hi ha els asfalten, fotut. Algú ens recordava el fet de que un d’aquests camins fou inagurat precissament, per una ciclista de muntanya, paradoxes de la vida.

Arribam al corté militar i començam el camí cap a Capocorb, fent qualque aturada per gaudir de les vistes, avui espléndides gracies al bon sol que fa. Arribam a la zona on hi ha el que queda dels vials que havien de traçar el que hagués pogut ser una més de les tantes urbanitzacions de la zona. A partir d’aquí, el camí es converteix en una rápida i sinuosa pista gravel. Sortim del lloc sense ensurts per agafar el camí vell de Cala Pi, també ràpid però en lleugera tendència a pujada. Un cop atravessam la carretera del cap Blanc, n’Andreu, que ja en té prou i com que ho té fácil, s’en va cap a Badia Blava. La resta continuam a bon ritme en direcció a Llucmajor, ara ja per la part asfaltada del camí.

Arribats a Llucmajor feim un avituallament. Duim uns setanta quilòmetres i una treva ens caurà bé, sobretot al sofrit Joan que no s’ha queixat gens ni mica, fent gala de la seva capacitat de patiment. Reprenem la marxa cap el camí de Galdent i després seguim per son Mandívil i son Binissalom. Arribats a sant Jordi, tornada típica i pestosa pel vial de servei. A son Ferriol tombam cap a la carretera de Sineu pel camí de son Coll nou. LLavors, camí de Moliners, aseitunas  Peres, torrent Gros i nova sortida elegant per un camí de pixacans cap es barri des Viver. 

No volem trepijar track i tiram cap a son Cladera i suburbis de s’Indioteria. Al polígon ens despedim d’en Vp i la resta anam a fer un brindis a qualque baret de ciutat. Total, quasi cent quilòmetres (setanta per en Joan que l’hem duit enganat) i uns set-cents de desnivell, amb l’únic inconvenient de que hem fet més asfalt del que ens agrada, però de vegades no hi ha altre remei.

UNA FERIDA ENCARA OBERTA. CECILIO PER SEMPRE.

NOTICIA DE DIARI MALLORCA (20 FEB 2016) Ja fa 4 anys i encara esteim amb aquestes.

Dissabte 13 de febrer. Llucmajor, Montuïri, es Trenc. Ruta del Pisotón.

A la fi arribà el dia per fer una ruta que duia a la sala d’espera més de dos mesos. Tot començà quan, en el moment de ser proposta, va ser acusada de trepijar-ne una altre que per altra banda no se sabia quina era.  Aquesta acusació es va produïr sense tenir en compte la presunció d’innocència, i és que la posible coincidència no era altra cosa que el fruit d’una casualitat a l’espai temps.  Aquest gest, a qualquns, ens va resultar exagerat, injust, i en certa manera incomprensible donat que se suposa que som un grup d’amics que feim el que ens agrada. Està clar que les passions, de vegades ens fan fer o dir coses de les que després ens poden fer penedir, però per això tenim recursos per sol•lucionar-ho, com pot ser una disculpa o una xerrada. Donat que la cosa va quedar en silenci administratiu, només ens quedaba poder contrastar sobre el terreny la magnitud de la tragedia. Un cop finalitzada la ruta, un es donà compte de que ambdues es solapaven tan sols en un percentatge inferior al deu per cent, i a més en sentits contraris. Com hem dit altres vegades, no guanyem per disgusts.

Així que, arribat aquest dissabte, deu som els que ens ajuntam a Llucmajor: Gerard, Vp, Miqui, Fran, Biel, Pere, Mapes, Antón, Andreu, i un servidor. Partim per camins, entre ells el de Gràcia i el de Coix Carro, en direcció a la serra de Galdent. Travessam la carretera d’Algaida i seguint pel camí de Buniferri i després pels caminals de Galdent i el de Ses Pedres ens plantam ben davant del restaurant de Galdent, lloc molt recomenable ens diuen, i a més és a on es va casar n’Antón. A partir d’aquí ja començam la tendència ascendent per una pista  i llavors per un sender que passa per una pedrera abandonada on comença  la part dura de la pujada, que finalitzam a peu fins fer cim el Puig de son Roig, on hi accedim com toca, per la cara nord. Foto de grup i vistes espectaculars les d’aquest anecdòtic Puig.

De la mateixa manera que l’acabam de pujar, el començam a baixar, és a dir, a peu, fins que ens podem pujar damunt les bicis i acabar el divertit tiranyet fins arribar a S’heretat. Agafam el camí en direcció Algaida i passades unes vinyes voltam cap a son Rodó. Un cop a la carretera d’Algaida agafam el camí de la Pau fins a l’ermita. Aquí feim una petita aturada per coordinar el berenar on tindrem la presència del recuperat Jeroni, que vendrà amb la rutera, i d’en Fernando, recentment nombrat director d’equip i que farà el sacrifici de venir còmodament amb cotxe. Continuam pel camí de la Pau cap a son Coll Vell fins arribar al camí vell de Porreres. Com que és temps d’avaries, avui li toca a n’en Miqui, a qui un simple parxe se li convertirá en un mal de cap: gràcies a un mecànic de mig pel (mira que en coneixem un de bo!) l’extracció de la roda es convertirá amb una missió impossible. Mentrestant, en Mapes i en Vicenç  s’han avançat fins a Montuïri per comenar el berenar. Els altres, tirant de tecnologia punta, sol•lucionam el problema, sempre vigilats per la lupa del repel•lent comptable de mans lluentas i pell fina. Arribam a s’Hostal on, com sempre, berenam estupendament, amb una atenció excel•lent i sense escatimar recursos.

Tocades le dotze, arrencam de nou la ruta de la que només hem n’hem fet una quarta part. Per agilitzar, ens botam el tram que envolta el puig de Sant Miquel i anam pel vial de servei a agafar el seguit de camins plans i ràpids que ens duran fins Porreres. Aquí, també feim un retall i agafam directament el camí de Pedreres, que el feim a bon ritme fins que hem de voltar a la dreta pel que podem denominar el tram del Pisotón, un fantàstic enllaç que ens du ràpidament fins a Campos. Creuam el poble, com és costum, de la manera més il•legal possible, per anar a agafar el camí des Palmer, un tram que es fa llarg gràcies al vent de cara i al ritme pestós imposat pel Fran. Quan topam amb la carretera que va cap a ses Salines, la travessam i ens ficam per un camí que va entre sembrats i que s'endinsa dins la zona des Salobrar.

A un moment donat, degut a un fallo de gestió del cap del grup, tenim una topada amb un clot de fang on en Miqui s’en du la pitjor part i hi queda clavat dins, donant una imatge que ens recorda la que va protagonitzar en Pere a Menorca. Després de les mostres d’agraïment cap en Fran, reiniciam la marxa pel camí que va cap a la platja des Trenc i que transcorre per la salinera. Arribats a la vorera de la platja, i disfrutant d’un espectacular paisatge, ciclam un tram a ran de l’aigua, per després endinsar-nos pel camí aferrat a la síquia dins la zona d’arenal i pinar, centre neuràlgic del cruissing a l’estiu. Després del divertit pisteig per damunt l’arena, arribam a ses Covetes on apreciam la desaparició de les cases il•legals que allà vàren esser durant una vintena d'anys, mentre va durar el llarg procés judicial.

A partir d’aquí, farem, contra vent i marinada, tota la platja de sa Ràpita on la vint-i-set plus mostrarà tot el potencial. Un cop al poble, ens arreplegam, tots menys en Fran que té pressa i per estalviar-se cinc minuts es farà tot sol la tornada fins Llucmajor. La resta, posam velocitat de creuer cap a sa Vinyola, Camí de LLobets, mig asfaltat mig sense i que es fa llargíssim per cert, i enllatzam després amb el camí des Lladres i el de son Guardiola que ja ens deixa pràcticament a Llucmajor, poc passades les tres de l’horabaixa. Acabam com és costum, amb un brindis al Tropical. Total 93 km i 870 de desnivell.
Coincidència del dos tracks: Total 6-7 km.

Ver todas

Consigue el tuyo

Dissabte 6 de febrer. Sa Trapa.

Aquest dissabte, un cop més, l’organització de la ruta quedaba a mans de la junta gestora donat que el màxim dirigent tornava estar absorbit per la feina. Esperem qualque dia veure'n el fruit. Per tant, i tenint en compte que ja hi havia la idea d’anar a la Trapa, la qüestió era confeccionar una anada i una tornada amb una inversió de temps raonable, ja que ja sabem qué passa quan anam per aquells indrets. El preu?, renunciar al berenar a taula parada amb cafetet. Bona cosa! No es varen escatimar els missatges de súplica perquè així no fós, provinents a més per part de dos individus que se suposa estan curtits per l’alta muntanya com en Pere i en Miqui que s’els suposa preparats per qualsevol peripecia, pero no per berenar asseguts damunt una pedra. No s’entén. Per si no fos poc, s’hi afegí el moto-ciclista, que reclamava berenar a una bar a s’Arracó. Curiosa postura aquesta també, d’un que per ca seva no en vol ni un de bar o xiringuito, i en canvi pareix que no hi ha cosa que li agradi més. Tant de bo que la cohesió de la gestora aconseguí controlar els insurgents i impossà la ruta.

Partim a les vuit, Antón, Biel, Gerard, Sergi, Pere, Rol i Torné. En Miqui ens sortirà a camí pels Tords, i en Fran, que per ell el camí más ràpid no és el recte, ens diu que coincidirà també al coll des Tords, bé no a Son Boronat, bé no….què més li dóna?  Ni una cosa ni l’altre, a la fi será a Santa Ponça. Des d’aquí, ens ficarem  per dins costa de la Calma i després per camins pel lateral de la carretera fins Peguera, i després, també per camins fins Camp de Mar. Abans d’arribar-hi, però, tenim dues avaries a la vegada, en Rol ha de posar cámara i n’Antón, per no ser menys, també. Sol·licitam ajuda material, i en Pere ens dóna una cámara,  de 26! Rebutjada l’oferta, reparam a la vegada que consolam a n’Antón que du un disgust.

Reprenem la marxa ara per carretera, i a punt de fer la baixada final cap Andratx, ens desviam a la dreta cap a la depuradora per fer el tiranyet que va a ran del talud de la carretera. Berenam davant el supermercat i així els que han de comprar el berenar ho poden fer. Aquí en Sergi farà la seva famosa mitja volta ja que té feina. Nosaltres, amb un quart d’hora hem berenat i a les onze ja tornam esser damunt la bici. Hem d’anar cap a Son Castell, i com que no podem passar per la casa de Sa Font, agafam carrer Barcelona i després el camí de coma Freda. A partir d’aquí, ens haurem de deixar guiar per la bona memòria d’en Biel, el comptable que mai s’equivoca. Així, agafam es camí d’es Badaluc on començarà el caminoi fins a son Castell.

A s’Arracó, tornam a fer cas a n’en Biel, aquest pic amb certa resistència, i anam cap el barri de Sa Clota per agafar el camí que, fent un gros bucle ens ha de dur fins el cementeri. A partir d’aquí, en Miqui agafa el comandament ja que el gps de paper i el seu propietari fallen més que una escopeta de fira. Continuam pel camí de sa Font des Morers, amb el Puig den Farineta a la nostra dreta, fins el creuer on comença la pista cap l’objetiu del dia.

A n’aquest punt són les dotze, que seria l’hora que sortiriem de qualque bar, o sigui que amb el que ens queda creim que ha estat una bona idea.  Iniciam la progresiva pujada que finalitza amb la rampa més llarga i dura de tot el trajecte. Foto de grup, i tiram cap avall per agafar de seguida el tiranyet, ciclable fins el comellà, que ens du fins el cap Fabioler. Ens feim la foto obligada mentre quedam impressionats per l’alçada del penyassegat. N’hi ha que fins i tot veuen “pescaos”.

A partir d'aquí ve el tram més tècnic del dia, el que ens ha de dur fins sa Caseta de ses Bases, sempre amb una vista espectacular damunt la costa.  A la pista ens arreplegam, i amb les cames certament cuites feim el camí fins Sa Gramola. D'allà baixam coll avall pel camí lateral fins sortir a la carretera que, només travessant-la, començam a pujar per les dures rampes cap a coma Calenta i arribant amb una curvejada carretereta fins sa Coma. Ara ja, pujarem per sa Guixeria cap el coll de n'Esteva i baixarem per gr fins Capdellà.

En el poble, ja ens han fuit en Rol i en Fran que tenen pressa. Nosaltres recuperam forces i consensuam una tornada per Galatzó i cami Cecilio. En Miqui, tot i que s'ho pensa, decideix partir cap a casa. La resta, Antón, Gerard, Biel, jo i la bona dispossició d'en Pere, enfilam cap a la finca pública pel camí de dalt i a ca l'amo en Biel voltam cap es Ratxo. Un cop allà toparem amb la colla que amolla els ases per fer net la garriga, els quals ignoren la nostra presència, fins el punt de que ens molesta i tot. Seguim cami d'en Cecilio cap amunt i un cop als vials de son Net, per no baixar pel pestós asfalt romput, a sol·licitud d'en Pere, pujam una mica més per fer-ho pel cami de dins el bosc, el que solem fer de pujada.

D'aquesta bona manera arribam a Puigpunyent, i ja d'aquí, fent un passeig fins a Palma, on hi serem a les quatre de l'horabaixa, cosa que no està gens malament amb el percal que hem tingut. Tot i que volem anar a dinar, l'eufòria d'en Pere ens obligarà a fer un brindis en es Ferreret.
En total ens ha sortit un percal de 95 km i fregant els 2000 mts de desnivell, i quasi sis hores ciclades. Tot i això hi ha un malalt que no en té prou i encara s'en torna al poble colcant, igual que ho ha fet pel matí. Com que ara és pro....

Ver todas

Consigue el tuyo

Dissabte 30 de gener. Biniamar i Pla

A la vigilia d’aquest dissabte ens trobàvem amb la situació d’haver de proposar una ruta un altre cop sense la tutela legítima d’en Mapes. Aquest encara està tocat de les costelles per culpa de la pràctica de l’esquí radical. A la vegada, això era una excusa perfecte perquè n’Andreu, falt de capacitat de sacrifici, s’escapolís de la ruta oficial i li proposàs al de les costelles trencades coincidir al berenar amb les bicis de ruta. També s’hi apuntaría en Jeroni, que encara es troba en quarentena de sis mesos sense mtb. Per altra banda, en Fran, que tenia una quedada de families a Lluc, li anava bé que la ruta s’hi apropàs un poc per allà. Així que, per no enredar-nos i arribar al dissabte matí buids de propostes, es decretà una senzilla ruta amb berenar a Biniamar i tornada pel pla, això si, amb un grapadet de quilòmetres perquè hi ha gent que s’ha d’anar preparant per les llargues distàncies.

Quedam a les vuit: Vp, Miqui, Antón, Biel, Pere, Fran i un servidor. Partim amb més de deu minuts perduts cap a Santa Maria per can Macià, després a tir d’escopeta per Caülls, i després sa Bomba fins can Franco "es simpàtic", on ens esperen en Tià i Micot. Hem sortit a ritme alegre i així seguim, pel camí del Raiguer. Devers Alaró agafam en Gerard. Voltam cap a  Bànyols i a ritme de semi carrera anam dirección Solleric a fer el pestós empedrat. A dalt,  corona com no en Micot i darrera d’elll en Fran. Els altres amb més o menys mal cos arribam dignament. Un cop agrupats acabam de pujar fins sa Casa Nova, moment en que en Gerard ens recorda el ritme intractable que imposaven per allà en Cecilio i en Buba. Sense pausa tiram cap avall pel Gr fins la barrera del camí de Tossals. Aquí hem de tirar costa a baix, però a mitja baixada, just al pont entre els puigs de la Senyora Coloma i el de sa Cometa, ens adonam de que falta gent, i qualqú ens comunica que en Gerard ha foradat. Llàstima perquè anàvem clavats per ser d’hora al Mayorga.

Ens arreplegam a Son Ordines i seguim cap a Lloseta per agafar el camí cap Aiamans i travessar el torrent Aumedrà que està totalment sec. Quan enfilam cap a l’àrea recreativa de Lloseta pel camí d’Establidors, ens adonam de que el gruix del grup no vé. En Gerard torna tenir problemas amb la roda. Després d’una petita espera seguim cap a Biniamar i la seva comuna agafant el tirany cap a l’esquerra, el de la fragoneta abandonada, que pasa per una cantera (que no és la d’en Pieres) i que després s’enfila i passa per l’ermita de la Reconciliació, i llavors per darrera el cementeri, punt on el caminoi es torna bastant tècnic i s’acaba fent a peu, just quan arriba a la pista que va de l’àrea recreativa fins dalt del Puig. Agafam cap avall per la gravillosa pista i torçam cap el poble.

A Biniamar ens reunim amb els companys de roda fina, Andreu, Jeroni i Mapes, més un convidat sorpresa, ara motero de l’infern i ciclista en hores baixes, el Tibu. Després d’un petit caos amb les comandes, cosa que fa bloquejar el sistema operatiu del cambrer, a la fi berenam, i molt bé, com sempre al Mayorga, i per un excel•lent preu. Aixecam el cul de la taula una hora després, afegint encara més temps defora del bar com tenim costum. Hem de partir de forma imperativa, deixant els carreters seguir el seu camí i al moter del diable també el seu.

Tiram cap a Inca pel camí de son Marimón, quan ens hem d’aturar per nova avaria, en aquest cas d’en Vicenç. Parxe també. Reiniciam la marxa a ritme content, i previ susto a una curva estreta, arribam a l’extrarradi d’Inca on pel pont del tren anam fins la carretera de Palma. Un cop allà la travessam per agafar el camí cap a son Roig, però abans hem de consultar el gps, que avui és dels antics però dels que no es queden sense batería. Hem d’enllaçar amb la ruta marcada amb vermell. Per aconseguir-ho, haurem de consultar més d’una vegada, amb la incomoditat de que com la pantalla és molt grossa l’hem de dur a la motxilla. Arribam a la carretera de Sencelles, on just atravessant-la ens ficam al torrent del mateix nom. Sortim pel primer pont i agafam el camí que toca però de seguida entram en confusió ja que ens fallen les coordenades. Reprenem el camí correcte gràcies a la intuició d’en Miqui. Poc després, en el mateix lloc que fa uns mesos, tornam a tenir dubtes, i es que ens costa identificar la ruta del mapa sobre el terreny. Per aixó, n’Antón, que du un gps dels d’ara, rescata de l’arxiu La Ruta del Pimentón* que per lo vist va passar per allà. A la fi, entre uns i altres conseguim resoldre l’encreuat i podem seguir, moment en que hem de delegar damunt en Pere ja que entram dins la seva jurisdicció. Ara ja si, podem reprendre un ritme viu ja que es terreny rodador. *Pinetons segons el diccionari "castellà- Antón/Antón -castellà.

Arribats a la carretera de Santa Maria a Sencelles, la travessam i entram dins ses Alqueries per poc després arribar a Santa Eugènia. Aquí hauriem de delegar la ruta a n'en Tià, però com que ja és devora ca seva tira per la nova pujada que va a la torre i nosaltres per la del xal·let que també té lo seu. Les ganes d'arribar fan que ningú s'aturi a la terraceta i seguim cap a coves i cap a Santa Maria, on en Pere ens intentarà deixar sense conseguir-ho ja que en Gerard l'arrossega fins el cami del raiguer. Els cinc que quedam cumplim amb el track, anant alerta de no solapar, cosa que suposa fer un poc de voltera. Així, tiram cap el camí de ca na Cili,  i després Ses Escoletes, Son Reus, Son Sardina, Son Espanyol, on ens deixa n'Vp. N'Antón, Biel, Miqui, i este humilde narrador seguim fins el Ferreret arribant amb sensació d'estar fins la ...  
Total 98 km i 1060 de desnivell, a molt bon ritme.