Dissabte 20 de febrer. Cap Blanc, Capocorb.

Per aquest dissabte teniem confirmada l’assitència d’un sectari especial, ranci, malsofrit, carn de ca. Un sectari que el pobre, en aquests moments colca menys que en Mapes o en Frenando, que ja és dir; i per això proposàrem un ruta un tant a la carta per no cansar-lo massa, o sigui, algo pla i amb no massa quilòmetres. Amb la sensació de que hem estat un poc per tot, pensàrem que fa temps que no anam al Cap Blanc, i com que tenim un experte en la zona, li encarregàrem la feina, i així de pas el comprometiem a venir.

Quedam idò a les vuit, i amb un fred de gelada, Andreu, Vp, Joanbike, Biel, Miqui, Sergi, Pere i Torné. En Fran, dins la seva línia, parteix pel seu compte per sortir-nos a camí a S’Arenal. Partim dirección Son Oliva per anar a agafar el carril bici del camí fondo. Per devers Jacint Verdaguer ens feim la pichaunlío a l’hora d’arribar al carrer Aragó, fins que trobam un pontet (ple de merda de ca per cert) d’aquests que li agraden al Mapes, i salvam les vies. Després d’un recorregut caòtic, caraterístic dels carrils bici palmesans, enllaçam per vora de la mar cap es Carnatge i després fins s’Arenal. Aquí trobam en Fran i ja tots plegats travessam el torrent de son Verí i després agafam el camí de la futura via verda fins ses Palmeres, i d’allà, travessant la carretera ens ficam dins Enderrocat. Tiram direcció a la mar per fer el caminet que va a ran del penyassegat, a la vegada que disfrutam d’una panoràmica espectacular. A baix ens queda cala Vella, un bon lloc per anar-hi a l’estiu a pegar un capfico. Salvam la primera casa que ens trobam, indici de que ja arribam a la zona urbanitzada, i feim un by pass de pateo, cap abaix i després cap amunt, i sortim per un dels davalladors cap a la mar que hi ha per la zona.

Ara ja estam dins el recorregut turístic de les urbanitzacions, sa Torre i badia Blava, moment en que el fill d’en Eulogio aprofita per telefonar al bar del talaiot per comenar el berenar. Fet l’encàrrec, sortim a la carretera del cap Blanc pel camp d’esports i per l’estrany radar d’ovnis que hi ha per allà. Per tal d’encaixar el moment del berenar dins la ruta, no ens queda més remei que agafar el camí de sa Torre per, un cop a la capella agafar la carretereta  que ens planta just al Talaiot. Tot aquest tram el feim a ritme viu ja que pareix que hi ha gana. A hores d’ara, el dia ja s’ha escalfat i sota una sol primaverenc berenam en n’aquest històric lloc. Mentrestant en Joan escaneja el cos d’en Sergi cercant qualque cosa fora de lloc. Com que no se n’hi escapa una, li afina una orella enterenyinada, cosa que després ens servirá per riure un rato. Bon berenar al talaiot, un pel car, però no són els dotze leuros de cas Busso.

Reprenem la marxa, ara també per carretera, no queda més remei, cap es cap Blanc. És una zona, la marina de Llucmajor, amb poques opcions per fer camins, i si a damunt els pocs que hi ha els asfalten, fotut. Algú ens recordava el fet de que un d’aquests camins fou inagurat precissament, per una ciclista de muntanya, paradoxes de la vida.

Arribam al corté militar i començam el camí cap a Capocorb, fent qualque aturada per gaudir de les vistes, avui espléndides gracies al bon sol que fa. Arribam a la zona on hi ha el que queda dels vials que havien de traçar el que hagués pogut ser una més de les tantes urbanitzacions de la zona. A partir d’aquí, el camí es converteix en una rápida i sinuosa pista gravel. Sortim del lloc sense ensurts per agafar el camí vell de Cala Pi, també ràpid però en lleugera tendència a pujada. Un cop atravessam la carretera del cap Blanc, n’Andreu, que ja en té prou i com que ho té fácil, s’en va cap a Badia Blava. La resta continuam a bon ritme en direcció a Llucmajor, ara ja per la part asfaltada del camí.

Arribats a Llucmajor feim un avituallament. Duim uns setanta quilòmetres i una treva ens caurà bé, sobretot al sofrit Joan que no s’ha queixat gens ni mica, fent gala de la seva capacitat de patiment. Reprenem la marxa cap el camí de Galdent i després seguim per son Mandívil i son Binissalom. Arribats a sant Jordi, tornada típica i pestosa pel vial de servei. A son Ferriol tombam cap a la carretera de Sineu pel camí de son Coll nou. LLavors, camí de Moliners, aseitunas  Peres, torrent Gros i nova sortida elegant per un camí de pixacans cap es barri des Viver. 

No volem trepijar track i tiram cap a son Cladera i suburbis de s’Indioteria. Al polígon ens despedim d’en Vp i la resta anam a fer un brindis a qualque baret de ciutat. Total, quasi cent quilòmetres (setanta per en Joan que l’hem duit enganat) i uns set-cents de desnivell, amb l’únic inconvenient de que hem fet més asfalt del que ens agrada, però de vegades no hi ha altre remei.