Este blog pretende ser el diario resumen de las salidas y viajes de sectamtb
Un grupo de mtbikers de Mallorca.

lunes, 31 de diciembre de 2012

COMUNA DE FORNALUTX o la Maledicció de Sóller. Dsbt 29 des

Érem 16 i nomes 3 completarem totalment la proposta de sortida, les raons foren varies però possiblement totes foren causa d’una estranya maledicció. En Biel que es un ser visceral i segueix els seus instints primaris, pressentia que qualque cosa no aniria be i es negava a passar per dins les entranyes de la serra ja que considerava que això era una profanació de la muntanya i possiblement per això passà el que passà.
8,00 a on sempre: bigel, pere, miky, fran, vp, andreu, joangalera, jonander, sergi mediavuelta i un amic seu, en joan, i mapes patirem cap a can Penasso segon lloc de trobada on ens esperaven els del Raiguer:tia, yerar, micot, raul i anton. Per arribar allà hi anaren pels clàssics camins del rafalot i caubet, on ja tingueren la primera pèrdua quan en biel, que tenia un mal dia, va decidir anar per dins el torrent en lloc d’anar arran de vies com sempre fem ara. A can penasso ja tots junts i desprès que en raul ens informes que enguany la seva temporada serà de mes de dues carreres, partirem via directa per carretera fins les porxeres on ens prepararem per agafar el Soller expres, que nomes passa aquests mesos en que es talla el servei de trens per obres a les vies. Com hem dit abans en Bigel es va negar a anar per la via directa i decidí fer tot el coll.
Al crit de “insensatos corred” es posa en marxa la locomotora i en 15 minuts érem a la vall de Sóller.Una estoneta mes de “traquele” i començarem la pujadeta del pujol d’en banya per després baixar pel camí de Rocafort que al principi estava molt be però que a la seva part baixa es convertí en una pista de patinatge. Re agrupats varem anar cap a plaça, però per culpa d’una cridada del discordant que havia anat pel coll, ens varem separar i uns acabarem  a la plaça de l’estació i altres a la plaça de l’ajuntament. Una vegada acabat el berenr ens ajuntarem de nou i travessarem Sóller pel clàssic caminoi dels rentadors per desprès començar la pujada del camí de la capelleta.
Aviat les llebres es posaren a tirar i els mes fluixos, es a dir, un servidor, quedarem despenjats. En arribar a la barrera del camí que du cap a Moncaire ens arreplegarem tots, moment en que en yerar, que tenia presa, decidí que tornava cap a casa, cosa que aprofità immediatament en Sergimediavuelta, per fer honor al seu nom i escaquejar-se. Així els dos desferen el camí fet i tornaren cap a ciutat pel coll, segons ells per fer una mica mes d’entreno tot i que segurament fos perquè no tenien molt clar per on enganxar el Sóller expres. Durant la pujada en Sergi, que ja no tenia que fer-se el gallet davant en Jon Ander, va reconèixer que anava una mica fet pols. La resta de grup en lloc de continuar pel camí de Balitx o pel camí de Moncaire, agafarem el vell camí de ferradura que ens dugué cap el mirador de ses barques, tot i que no hi arribarem ja que anàrem a la carretera per la pista que surt una mica mes dalt. Desprès d’uns 800 mt d’asfalt anàrem a cercar l’objectiu del dia, un magnífic camí que per dins la comuna de Fornalutx ens encolomà fins el pla de sa bassa. Obrirem la barrera, que suposo que els caçadors s’han encarregat d’omplir de cartells dissuasoris per evitar que la gent entri dins la comuna per allà i començarem la magnifica pujada per dins l’alzinar, tots quedaren sorpresos, quan desprès d’un pas bastant espectacular, ens plantarem a un lloc amb unes vistes impressionants de la vall i del puig major.
Començarem la baixada i passarem el desvio que ens hagués dut directes al camí de l’alzina fumadora per així continuar una mica mes per dins la comuna i sortir per l’àrea recreativa. En plena baixada en JonAnder enganxà el canvi amb unes branques i el destroçà. La patilla aguantà intacte, però el XTR es xapà per dues bandes. Crec que encara mai havíem vist en JonAnder tan serio i curtcircuitat, es veu que així com estan les coses ara, li va afectar bastant el destrossar una petita joia com son aquets canvis. L’esperit de tramuntana clamava venjança i ara s’havia cobrat la seva primera víctima. No hi havia possible reparació així que l’únic que es podia fer era cursar cadena i tirar per avall a pinyó fitxa. Però l’esperit volia mes víctimes i sembrà la discòrdia entre el grup, i així  començaren les preses i  com que la cosa no tenia remei, aparegué la famosa frase “ barrita y pistola “ tot i això, en Joan amic d’en Sergi, decidí quedar amb en Jon Ander mentre la resta partia. L’esperit ja n’havia eliminat a quatre però això no era suficient, així que quan el grup desprès de baixar un poc per carretera anà a agafar el camí de l’alzina fumadora tornà a actuar punxant la roda d’en Vp. Nova aturada i de nou aparegué la frissor, així que decidirem dividir-nos en dos, els que no teníem pressa i els que si.
Així ens quedarem amb en Vp en pere, en Bigel, n’andreu i aquest narrador. La resta es tiraren escales per avall i com que el camí era tècnicament molt dur aviat el grup es va anar disgregant. En franc que es ressentia del seu dit es va quedar despenjat i ningú se n’adona que havia desaparegut. Es veu que els que anaven per davant no eren molt conscients de qui anava amb ells i qui no. El grup de frissosos desprès de travessar Sóller també perdé en miky que va ser incapaç de trobar on s’agafava el Sóllerexpress. Al final en Miky, en Fran i en Joan ,que s’havia quedat amb en Jon Ander, es varen trobar i decidiren tornar pel coll cap a ciutat.
La resta dels que tenien presa travessaren la serra pel cami ràpid i quan arribaren a s’alqueria els 4 dels raiguer tombaren cap a bunyola aixi que en Joan tingué que tornar tot sol fins ciutat, això si, arribà a les dues a Palma tal com ell volia tot i que per aconseguir-ho deixà un munt de gent agonitzant pel camí.
Per altre banda, els que no teníem pressa desprès de posar càmera a la roda d’en Vp iniciarem la baixada i poguérem comprovar que realment aquesta era molt pestossa, nomes apta per descenders com en Rol, així que quan toparem amb el primer camí de carro decidirem agafar-lo i baixar com a senyors fins la carretera de Fornalutx, allà  tornarem a reengantxar  el camí empedrat que en aquest tram tornava a ser bo de dur.
Travessarem el poble per dins carrerons i anàrem a cercar el camí de binibassi que el seguirem fins  el desviament de Biniaraix, cap on tombarem tal com va dir n’Andreu, perquè així quedava millor en el track. Endoiarem un poc pel poblet i desprès, ja el mes directe possible, travessarem Sóller per enfilar cap a ciutat. A la sortida del poble  denou en bigel es negà a voler anar amb el Sóller express i aquesta vegada arrossegà en pere que decidí acompanyar-lo. Així, a la fi,  nomes quedarem en Vp, n’andreu i aquest narrador, que enfilarem el camí de ciutat per enfonyar-nos de nou cap a les entranyes de la serra. Quinze minuts de suplici i a la fi arribarem a la cara sud d’Alfabia. En sortir a la carretera ens sentíem totalment apallissats, entre escalons i travesses, pareixia com si ens haguessin donat amb un garrot per tot el cos, tot i això, decidirem ser fidels al recorregut plantejat i tornarem cap a Palma per Raixa i passatemps acabant la volta en la que possiblement el grup va quedar mes disgregat que mai i en que cada un, tirà per on pogué i com pogué.
 Intentarem no tornar fer enfadar l’esperit de la serra, esperem que l’any que be pugem acabar tots junts totes les voltes.
Així es la sexta. 73 km i 1230 de desnivell.

S’HORT DE SA COVA. Dsbt 22 des

“ El nostre mon s’en va, Maria Antònia, i a mi me pareix ara tan lluminós, tan suau, que desitjaria fer-lo durar una mica mes, això es tot.

Bearn de Llorenç Villalonga
Obdulia de Motncada mira des d’allà dalt la seva roqueta, ja quasi no queda res del seu mon, com a molt, les antigues cases senyorials. Mirant cap a son Térmens veu un grup de ciclistes per l’antic camí de Biniatzem, son un bon grapat, devers dotze, van fent bromes i pareix que s’ho passen be. A ella, no li agraden aquets “biciclistes” ja que han perdut tota la compostura i es vesteixen amb robes molt ajustadetes al cos que marquen de manera impúdica les seves parts intimes i, a mes a mes, es fiquen per tot, ja no hi ha racó de Mallorca que no profanin amb les seves rodes
Observant el grup, es fitxa en dos dels seus integrants, quasi està segura que aquets dos deuen ser dels seus. Ja que entre ells, sempre s’han reconegut. Tot i això, pensa que aquell tan primancho hauria de fer qualque cosa amb els calcetins tant destartalats. Ara el grup ja ha arribat a son Termes i gira ràpidament cap a la dreta , millor passar aviat per allà, perquè això que han fet els seus parents de convertir les cases amb un restaurant on fan tornejos medievals li remou l’estomac. Almenys els Gual de Torrella d’allà devora encara conserven les cases del Rafalot tal com sempre han estat.
El grup arriba a la cra de Soller i aviat tomba cap a Raixa, màxim exponent del senyoriu mallorquí. Ara que en el Consell (li agradava mes allò de la Diputacio ) mana una inquera casada amb un Espanya ja no li sap tant de greu que sigui una finca pública, tot i que considera que li han llevat tot l’encant decadent que tant li agradava . Els ciclistes continuen i ja han passat les runes de Raixeta, quina pena, el seu mon es mort però també els dels pagesos i amos de les grans possessions.
A poc a poc,el grup es va estirant i aviat els primers ja estan entrant dins Pastoritx, aquí si que reconeix el lloc, perquè aquest, està talment com quan ella era jove. El ciclistes agafen la carretereta que va cap a les cases però de cop giren cap a l’esquerra en direcció a unes cases noves que es varen fer fa un parell d’anys. Aquí s’adona aquella casa que estava sense acabar ha desaparegut, es veu que  no han aconseguit arreglar els papers i l’han tingut que tomar. Maleeix aquestes maquinetes que  ara empren tots els excursionistes, creu que li diuen GPS, amb una d’elles es va detectar que la casa s’havia desplaçat uns metres de on l’havien autoritzat.
Ara veu que n’hi ha tres que s’han perdut i tiren muntanya per amunt mentre el grup continua cap a son Veri. Es fitxa mes amb el grup de perduts i veu que un d’ells no es de per aquí, es un forasteret de per Cuenca ,  l’altre, però, es ben mallorquí i ja es bastant granadet, segur que s’ha posat a seguir a la llebre i ni s’ha fitxat per on anava. Deixa als perduts i veu que els altres ja estan passant el portell de son Veri però com que s’enreden dona temps perquè els descarrilats tornin a la guarda. De nou tots junts, continuen en filera per aquell caminoi que abans era tan agradable. Encara s’enrrecorda de la gran turmenta que el destroçà i s’endugué aquella font renaixentista tan polida.
El grup ara ja ha arribat a les cases i passa discretament, es veu que no volen problemes amb els propietaris estrangers d’aquestes cases tot i que tothom sap que aquest es un camí públic. Els primers ja han arribat a la barrera de la partió i es fiquen per un caminoi per cercar un portellet amagat per no tenir que botar les barreres. Aquets estrangers no respecten res, una cosa es que els senyors de tota la vida tanquin les finques ja que les hi va donar a ells el rei en Jaume amb agraïment per col•laborar en la conquesta  i altre que ho facin aquets nou vinguts que l’unic que han fet ha estat comprar-les a base de Talonari.
Ara ja per un camí planer s’acosten cap a Valldemossa. Sempre li ha agradat la magnifica vista del poble que es veu des d’allà. Sembla que al ciclista de la coueta també li agrada, perquè ha decidit tornar enrere per fer una foto. A la fi, arriben a Valldemosa i van directes al nou forn de can Molines, que bones les coquetes de Valldemossa, tot i que a ella li agradaven mes el quartos embatumats de cas donat. Pareix que el grup ja havia comanat, perquè en molt poc temps ja tornen estar en marxa. Ara passen de llarg per son Moragues i van directes cap a son Olessa, aquestes cases també encara es conserven bastant inalterades. Desprès de ficar-se per uns carrerons d'una urbanització mig destartalada han travessat a la nova urbanització amb el nom d'aquella polaca   que l’unic que va fer es posar-nos a tots verds.
Ara el grup va com a desbocat baixant per un camí ple de pedres sense aturar fins que arriben a la mar, aquí sorprenentment no tornen enrere ja que es fiquen per un tiranyet entre les mates i en un moment arriben al Xalet de can Sales. Pareix que avui hi ha gent a les cases i un dels ciclistes s’ha separat del grup i va a veure als que fan feina per allà. Fixant-se amb els que estan a les cases, pensa que aquelles faccions li sonen,  tot d’una se n’adona que un d’ells  es un  Fortuny Sales. Pareix que hi ha bon rotllo i que es coneixen, mentre en Tomas, que ara recorda com es nom, ensenya al ciclista que s’ha separat del grup les palmeres que estan podant per mor del maleït escarabat que fins i tot ha arribat en aquest reco perdut de l’illa. Ara també s’hi acosta un dels joves que li havia paregut que era dels seus , i efectivament amb gran satisfacció corrobora que no s’havia equivocat,  resulta que son parents, i es que tots, o de prop o d'enfora son parents.
Tenen presa perquè desprès d'acomiadar-se, ràpidament continuen cap a l’hort i arriben quasi fins la mar.
Ara pareix que estan cercant un tiranyet però tot d’una que el troben el segueixen i en un moment es planten al Port des Canonge. Decididament tenen presa, ja que ara van a tota i no esperen a ningú, per allà n’han quedat dos que estan pixant, i es que aquests ciclistes pixen per tot, son com els cans. Aviat el grup arriba a la carretera i sense aturar tiren per amunt cada un, com pot. Continuen la marxa, es veu que els de darrera ja no van tan falaguers. Ara uns es desvien cap a la font de davall aquells noguers, també els hi faltava aigua. Acaben de reiniciar la marxa i ja tornen estar aturats, i es que aquell que te un bon pandero ha tingut una averia, arreglen com poden i continuen ara ja sense aturades fins a son Sanutges. Deu ser tard, perquè ara estan discutint si continuen per on volien anar inicialment o no. Uns decideixen anar per lo fàcil i tiren per la pista planera, mentre els que s’han quedat dubtant en un moment decideixen seguir als primers. De nou tot el grup va plegat, però en arribar a la carretera, aquell que era de cuenca, es veu que ha quedat amb ganes de guerra i en el desvio del camí del correu es tira per allà i n’arrossega a un o dos.
Mentre, els altres continuen una mica per asfalt ja que volen voltar cap a la granja. Ara si que el grup s´ha dividit definitivament , així que decideix seguir amb el grup gran que va cap a la font de son tries per entre els camins de les marjades. Desprès de passar l’àrea recreativa, tiren cap a Son Malferit, i allà, es troben a un dels que s’havia perdut, el reincorporen i van directes fins a Sarrià un bon lloc per acabar la volta. Aquestes cases si que encara conserven tot l’esplendor d’un temps. Possiblement tot i que no li fes molta gracia la unió d’una Gual amb un militar vingut durant la guerra civil, almenys aquets han aconseguit conservar be les terres. El grup ja ha arribat a Establiments i ara resulta que han arribat massa prest, així que s’aturen a casa d’aquell ciclista que du els pels llargs com un boig i es seuen a prendre un refrigeri. Es veu que aquestes noves generacions també saben viure be la vida.
Tot i això, tant d’esforç i tant de territori recorregut en un parell d’hores es una mica estressant per una persona que quasi no es movia del seu redol. Així que dona Obdulia es retira a la seva cambra a descansar han estat 68 km i 1319 mt de desnivell.

domingo, 23 de diciembre de 2012

SOPAR DE NADAL. Dj 20 des.

Abans de que s’acabés el mon celebrarem el sopar de Nadal . Un autèntic èxit de participació ja que érem 21 i nomes faltaren en fran que ja era per la península, en pedró que acabava les classes a les 22,00 i en ff que també tenia un altre sopar en el que ja s’havia compromès.
El lloc , el menjar i el preu foren també un autèntic èxit, ja que tots quedarem ben plens, de fet, molts ja amb la picada havíem menjat tant com quan sopem normalment, i desprès encara ens quedaven els entrecots i els postres. Tot això amb vi, aigua, refrescs i cerveses per 20 €. El restaurant era nomes per nosaltres i a mes comptava amb una pantalla on poguérem veure alguns vídeos que ambientaren mes el sopar.
Aquest any també entregarem el premi al sectari del any que per unanimitat va s caure a en Moyos, ¡ enhorabona¡ Com no podia ser d’altre manera el nostre relacions publiques feu l’entrega. Desprès en largo i en rol ens feren una petita exhibició de mtb indoor amb la bicicleta de l’Amo del bar.
Per acabar passarem alguns videos: el famós d´en Rol dels anys 90 quan era jovenet per Cuenca, els d’algun viatge nostre i el vídeo que ha muntat en Jon Ander de promoció del seu equip de Raids.


MOLTS D’ANYS. I com sempre ens diu en Jeroni taxista ¡ VIVA EL MOUNTAIN BIKE”

sábado, 22 de diciembre de 2012

VOLTA AL MACIS DE CURA, Sbt 15 des

Una salus victis, nullam sperare Salutem
Els vençuts sols tenen una esperança, no esperar ninguna salvació.

Eneida, 2, 354. Virgili.

Com cada dissabte partirem cap a la guerra, perquè així son les sortides dels dissabtes, una petita guerra contra nosaltres mateixos per veure si aguantarem o no tota la volta.
14 mercenaris, 10 de Palma: salvador, frenando,ff, moyos,pietro, fran, bigel, jonander,vp i mapes i 4 del raiguer: yerar, micot, anton i largo.
Sortida clàssica per son macia, son veri, sa cabaneta, cami de sa cimentera, i Portol, segon lloc de trobada on arribaren tard els del raiguer ja que en micot havia punxat. D’allà ens anàrem cap a la garriga de son Pelat per on en Largo ens volia mostrar una baixada nova que va cap el prat de sant Jordi. La veritat es que el camí va estar molt be i a mes a mes, tenia unes vistes impressionants sobre la badia que avui estava entre boires, així quan entre les brumes ens van aparèixer els camps verds i el llac del golf de puntiro ens va semblar que anàvem cap a la “tierra media”.
En arribar a la carretera vella de Sineu la remuntarem una mica passant per davant el vergonyós abocador d’escombraries que es el camí de sant Jordi. Passat el golf travessarem per un camí que va arran de Xorrigo i que ens deixà a la carretera de Manacor que la pujarem fins el pas soterrat del hostal del plà i entrarem dins mordor, ja que la garriga cremada d’aquesta finca es pareixia molt a aquella terra devastada. D’allà ens ficarem cap el barranc de son gual que també ens oferí unes imatges bastant hobbitanes.
En arribar a dalt, desprès de les nombroses ziga zagues que fa el torrent, en moyos i en frenando decidiren anar via directa cap el punt de  berenada, mentre la resta  anàrem per camins i caminois cap a la posada del pony pisador , es a dir, el celler de Randa, on a la vora del foc ens menjarem un bon pa amb oli.
Panxa contenta reiniciarem la travessia pujant pel tirany que du cap a Gracia, que a la seva part baixa estava totalment destroçat, no se si per l’aigua o per qualque ma malvada. Devallada per les trialeres de Gracia i abaix el grup es dividi en dos, en moyos i en frenando que decidiren acursar una mica i la resta que continuarem cap a Montuiri pel cami vell.
En aquest cami, com a molts  altres  recons de Mallorca, tornarem a recordar en Cecilio, ja que allà  de manera bastant  inesplicable va caure i va tenir una de les seves multiples fractures. Després d’agafar el cami vell de Porreres girarem cap a Castellitx, sempre a un bon ritme que poc a poc anava minvant les poques forces que ens quedaven a alguns, pero hi havia que continuar i no deixar veure als altres que estavem cremant els darrers cartutxos. Castellitx i d’allà cap Algaida.
“Vint anys fent de putes i encara no saben remenar es cul” Han passat mil vegades per dins els boscos de Castellitx i encara es perden, així que una vegada replegats tots els descarrilats, arribarem a Algaida per continuar cap a Santa Eugenia, en aquest tram  com que les llebres  no tenien track als seus Gps i despres de les perdues de Castellitx el grup va anar mes o menys compacte.
 Al final en arribar a Santa Eugènia, “la Compañia” es va dissoldre. Ja era tard, així que varem decidir anar via directa per carretera fins es Caulls per entrar a ciutat per Son Macia. Com que tots es coneixien perfectament el recorregut, ja no hi hagué pietat.
“Una salus victis, nullam sperare Salutem” . L’única esperança que teníem els vençuts era que ningú ens esperaria, ni ningú ens vendria a cercar, així que aquest narrador va atornar a casa agonitzant tot sol, tira a tira,  al igual que els cosins ff&salvator que es veu que també quedaren despenjats. 98 km i 1134 i una batalla mes de la "sexta"

domingo, 16 de diciembre de 2012

A un racó del castell d'Alaró

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir, / que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta, / i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí / obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa, /  al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.
I l'amargor de viure xucla ma rel esclava, /  i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort. /  Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;/ jo visc sols per a plànyer loque de mi s'és mort.

 Desolacio. Joan Alcover.
Avui hem tancat una ferida, en Cecilio ha tornat al Castell d’Alaró,  ara  està  entre els arbres, les roques i la terra que tant estimava.
La seva família i els seus amics l’hem acompanyat. Ens sentíem com el poeta Alcover al perdre la seva familia, com  l'arbre esponerós que ha anat perdent les branques i viu  per recordar-les.

lunes, 10 de diciembre de 2012

Cómo antes. sbd 8 dic

Las buenas y sanas costumbres.

No, y no son las de pasearse por el cortijito, con unos testículos de ciervo por montera. Las buenas y sanas costumbres sectarias fueron desapareciendo con la entrada de los años y la llegada de nuevos adeptos. Por eso Yo, Magps dueño y señor de mis tinieblas. Desde la horizontalidad de mi lecho de muerte, encofrado entre mantas Paduana, doy rienda suelta al grupo para la configuración de una ya de por sí condenada salida sabatina. Una vez difundida mi “espantá”, cargado el muerto a los demás, que cuenten y escupan su fracaso.

Es dia era fresc, clar i sec. Una vegada dret el meu metre noranta-set veig que no serà es meu dia. En arribar a la benzinera els meus presentiments em donen la raó. Som pocs falten comodins i damunt en Jon Ander i en Sergi prometen àcid làctic a granel. Segur que em deixaré noms, Sergi, Jon Ander, Bigel, Salvador, Fernando, Yerart, Micot, Joan, mmmm qui més,… ah! Si en Pere March, be i jo un home sense experiencia als grans viatges. Faltava en Moyos que devia estar escalfant els peus a en Magps en el seu catre. La ruta  diseñada per en Pere i en Joan seria: carretera fins Calvià pel coll dels Tords, torrent des Galatzó , finca Galatzó, patetjada coma de ses sitjes… glubs!, coma de’n Vidal, a.recreat. Son Fortuny, Boal de ses Serveres, camí de foment, coll d’Estellencs, sa campaneta, cas Metge, ca na lluisa, bunyolí i ciutat, perdó Palma de Mallorca. Es va donar el sus a les vuit i “pico”,tot bé fins es Coll desTords, allà el duo dinàmico, va començar a liquidar al personal. Van entrar en joc un parell d’inconscients, Pere i Fernando, aquest darrer amb auto-inmolación inclosa, que va conseguir doblar la velocitat però cap enrera.. En Joan , Yerar i bisel a la seva marxeta xerrant uns més que els altres a bon ritme, amb un Pere semi-inconscient degut al ganxo que li varen pegar el duo dinámico, que anava just al devant en modus “clavolé”. Jo amb en Fernando boom i en Salvador varem coronar en soledat. Baixant al arribar al desviament de son Boronat vaig pensar que jo venia a fer mtb i ens vaerm desviar cap allà. A partir dará nosaltres tres ja no sortirem a la crónica, adeu.
Cagon la puta estos dos pipiolos, y a mi me da iguaaaal quien llegue primero. A mi,  mientras “lluenta” me responda va bien.  No se donde vamos solo se que hay que dar pedales.
Y este pueblo cual es? Bah! Da igual mientras podamos repostar en el super. Me han dicho que estamos en Calviá, pues vale y a mi que? Va que nos vamos, creo que en este torrente hice una carrera, bah! Para que correr si yo no me gano la vida con esto,…,….,….
Jodeeeeeeer, que cansado estoy. Yo corrí esta carrera de Calvià por son Alfonsos, ses Algorfes, cuando no habíais nacido. Estoy tan cansado de tanto trabajar que no me picaré con nadie sin que se note que voy justito. La verdad que este tramo es: vint-miiiiiiiiiiiiil, ueah, encinas, grava, sube-baja, eso si con una scott spark que con otra no sería lo mismo. Ostras! No nos damos cuenta y atravesamos la carretera de Capdellà a Galilea, en busca de la finca de Galatzó. El ritmo es alegre, y ya estamos en el portal de acceso. Jodeeeeeer! Ya me corta el cronista; si no me has dejado hablaaaaaaaaaar!
Ponemos rumbo hacia la coma de ses sitges, no dejo de ver los pedazo nubarrones que nos rodean, el viento frío me desencaja la mandíbula, pero como hay que seguir se sigue y punto, aunque no lleve nada más de abrigo, los “dinámicos” aprietan sin saber a donde van, Pere intenta algo sabiendo el resultado de antemano, detrás Yerard y Juan va a ritmo hablando de tiempos pasados, yo sigo con mi ritmo pasado de vueltas, antes de que llegue el pateo intentaré subir hasta que la bici de gran superficie que llevo me escupa. Aún así sudo como si estuviéramos en agosto, menos mal que mi madre me puso un pañuelo de tela con mi inicial bordada por si lo pierdo. Sudado y Callado pero haciendo cálculos veo que tardamos menos de cuarenta minutos, eso está bien pues nos deja en uno de los parajes más bonitos y salvajes que tenemos. Si contamos el tiempo que tardamos volteando por el lado de Andratx o Banyalbufar para llegar hasta el refugio de la coma den Vidal creo que nos sobran unos cuarenta minutos más a favor, coñooooo acelero veo que se acerca Pere con cara de IVA,…
Yo no hablaré ni me esforzaré mucho no sea que luego pete, tras de mi dejo un rastro verde. Recuerdo tiempos viejunos en los que con Yerar huíamos del “francés y su land rover” (antiguo propietario, antes de queb el molt hnrble señor Matas nos comprase la finca) entre bancales y pista abajo con nuestras reliquias de acero Columbus y xtr de los buenos. Bajamos tiesos por el frío pero a ritmo, está fatal para todos, menos para Sergi que no consiente tener a nadie delante, adelantamiento descontrolado; la grava y una curva lo llaman al orden. Ponemos rumbo hacia el área recreativa previo encuentro con Toni de Tramunbike y un grupo de clientes que los lleva de travessa en dos días por un módico precio…, son las 11:40 h, van mal. No diré más.
Ay va la ostia! Si parece el Norte, frío , tierra y verde, éste Sergi no se me escapa por mis huevos, como me toque los huevos se va a enterar quien es de Bilbao, la hostia, carajo!
-Pero si solo tienes “horaymedia” donde vas??? Para poner tantos pies mejor que andes- . -Como dices que se llama? La que de servera, poal de cervezas, bah! como sea- la cuestión es tirar “pa rriba” la verdad que el camino dicen que nunca había estado tan bien, sin enganchones y limpio. Al final nos pasamos un desvio menos mal que estos vienen cerca y nos avisan. Agur.
Voy primero, voy primero, dale, dale, un puntito más venga todos de pie!!  A topeeeeee! Coño que estoy en el paraiso que esto no es el Mega. Y encima se me ha pasado mi “horaymedia” Tranquilito y buena letra,… la verdad que no se si he venido por aquí, da igual voy primero  coño que me pillan  el coletas acecha y los otros detrás, ya queda poco para el coll d’Estellencs y pasarle la crónica a otro. Si ese al que Joan le ha dicho que como participe de la ruta le tocaría escribir parte….
Be si un moment que em criden per teléfon: - si , si digués, ja si el tema de la preparació- , -si un moment, em criden per la línea nº dos-, -si , ah Constança, si ehhh, arribaré prest, com que no sou a Biniali, que sou a Deià, vale si d’aquí vint minuts, no trenta,… Constança, Constança? Beep, beep, beep…
Ah si hola , be aquest paissatge en sisador com diria Marian Aguiló; es tan esgarridor com una soca rustida per la tramontana dins del maillot durant tota la ruta. Aguanta Pere aguanta un parell de frases més que passat sa Campaneta ja no contaràs res mes, no li donis a “s’escribano” el gust de manipular-te. Coron Com puc el coll pensant la ruta d’escapatoria, en Joan comenta que millor sa granja i coll den claret que no Planicia, Banyalbufar,… no se ,no se… hem disfrutat del camí auténtic fin ara, hem lluitat amb el duo dinámico, la scott m’ha respectat ,no he perdut res i no he anat es darrer non puc demanar més…
 A falta de personal, Yo Magps todopoderoso y eterno tomo el mando de la crónica, la vuelta por cas metge, ca na lluisa y bajada por Bunyolí , bah! Un clásico sin novedad aburrido y muy visto, la pateada, un desfase de hernias discales echando humo y un sinsentido , además en el wikilock no queda bien, me gustan las rutas diedricas y poligonales ya no mola lo épico y técnico, ni las barritas bajo un tejado ruinoso, molan los manteles y las tres cifras de las cuentas, mola mirar el Iphone mientras meriendo sin hacer caso a mis súbditos, lo rancio no mola, no mola los cojones por montera.

martes, 4 de diciembre de 2012

CICLOCROSS

La gent de ritmo bisonte han penjat aquest vídeo molt il•lustratiu de ciclocròs a America. Ens pensàvem que el CC consistia en donar voltes per descampats marginals plens de fang, però veim que també es pot fer dins una desguàs de cotxes... La veritat es que pareix que s’ho passen molt be.

lunes, 3 de diciembre de 2012

PUIG DE SES ESQUERDES. Dsb 1 Nov.

Divendres horabaixa i encara no hi ha res clar, be si, segons la rutina que emprem per aquesta època de l’any en que alternem un dissabte de tramuntana amb un de pla, toca pla. Així en moyos, que es el veciat del grup, ha proposat anar a Manacor ja que les sortides de Palma les tenim una mica avorrides.
Per altre banda, en tibu havia dit que volia venir i a ell l’hi va molt be anar a aquella zona ja que li queda a prop de son Serra.
Per acabar el “pro” tenia sortida de “equipo”. Així que avui era el dia perfecte per agafar cotxes i partir ( gracies als nous horaris i a les pegues que ara posen per dur les bicis al tren han aconseguit que ja no ens plantegem anar-hi ). L’únic problema era que no teníem ruta..
S’acosta Nadal i ja hem començat a parlar del sopar mes famós de cada any, i es famós, no pel sopar en si, sinó per les discussions que es generen abans per trobar el dia , el lloc i el preu que ens vagi be a tots. Però aquest any la cosa està una mica apagada, i no es per la crisis que també ens afecta, es senzillament perquè ens falta en Cecilio. Aquest serà el primer Nadal sense ell i així ja ho havíem comentat entre uns quants de nosaltres.
Cavil•lant amb que podíem fer per la zona de Llevant, aquest narrador va pensar en rescatar la feina que estàvem fent amb en Cecilio unes setmanes abans de que ens deixes. La veritat es que no hi havia hagut ànims de tornar-hi i havíem abandonat el projecte, però veient les fotos (amb la data fatídica de gener de 2012) un creu que precisament el que ell hagués volgut, era que hi anéssim i així ho hem fet.
8,30 estació del tren de Manacor: Jon Ander, pietro, andreu, salvador,torner, bigel, moyos, tibu, frenando i mapes partim pels clàssics camins del puig de son Talent i son Barba. Aquest indret es el que volia fer en moyos ja que es un dels paisatges mes autèntics que queden de la nostra illa. Uns terrenys amb suaus ondulacions totalment oberts, sense parets ni cases amb camps perfectament cuidats. Sempre que anem per allà,a un li venen imatges idíl•liques de la Cerdanya o la Garrotxa.
Arrivem a Sant Llorenç i part del grup, tot i que anaven amb en fernando que duia Gps amb el track, es desvien cap al centre de la vila. Els recuperem i reiniciem la marxa per anar cap a Son Carrió per son Granot i per un tram de vies del tren.
En arribar a son Carrio passem per davant les immenses cotxeres i tallers dels trens que pareix a ser que no s'empraran  mai i que quedaran com a  monument a la crisis i a les decisions estúpides dels nostres Governants. Pont del torrent de can Amer  a on ens tenia que esperar en Largo que com sempre vol apurar tant que el que aconsegueix es que en lloc d’esperar ell al grup, tinguem que ser nosaltres el que l’esperem. Així es normal que tinguem la fama  que tenim de que ens aturem molt i de que no ens reten els kilòmetres. De fet, la prova la tenim avui, ja que en moyos i en tibu en sortir de Manacor no s’han enredat i han partit, tira a tira, seguint el track i no els hem agafat fins a son Servera tot i que el grup anava aviadet, lo que a “la mallorquina”, es a dir, a tot gas fins que algú es perd o s’atura pel que sigui i aleshores ens parem en sec, perdent tot el ritme.
Desprès de son Carrio agafem 4 camades manacorines i un poc mes de vies de tren per així arribar a na penyal on podem disfrutar d’algun tram de corriol. Arribem al poble i ens aturem a pegar una mossegada al forn de la plaça que no està molt assortit, tot i que te napolitanes mes dures que una pedra i panades de carn amb pèsols o “pollo con cebolla” que tal com li indica  en jon ander  a la fornera son “buenas para ...”
Reiniciem la marxa i tornem a pujar cap a la muntanyeta serverina per passar pel coll de son escrivà i tornar cap a terres llorencines pel camí vell passant per poca farina i son vives, el darrer turo fins on arribaren les tropes republicanes del general Bayo. Ja es veu l’objectiu del dia, el puig de les esquerdes, així que en desviem cap s’esteparó i en travessar la carretera d’Artà iniciem la pujada. Primer per un camí de carro ben definit que a poca poc es va embrutant fins a convertir-se amb un autèntic camí de ferradura aguantat per una marjadeta de pedra que va fent un zig zag per pujar els quasi 400 mt que te aquesta muntanyeta.
Tothom queda sorprès de que al mig d’aquells paratges ens haguí aparegut un camí típic de la serra de tramuntana. A la fi arribem a dalt on ens agrupem per força, ja que allà el camí es mig perd entre el càrritx i els hi he d'ensenyar el cami que nomes un bon trescador com  en Cecilio va ser capaç de trobar.
Carenetjam una mica i ens dirigim cap el puig del tresor on ens trobem que els magnífics prats que durant l’estiu son els únics paratges que queden una mica verds en aquell redol, han estat totalment llaurats hi ha desaparegut el camí que travessava tota la serralada. Una mica com podem anem baixant per un coster pedregos de terra flonja que a un li recorden algunes pistes de sky dels Pirineus. A la fi, apareix de nou la pista i ja davallem sense majors incidents, llevat d’una petita pèrdua d’uns quants que es fiquen per dins la garriga i surten tots escarritxats.
“Qui il maestro fini”. Quan es representa la opera Turandot, a la meitat de l’acte tercer la funció s’atura de cop i a vegades el director exclama aquesta frase. Fins allà arribà la partitura original de Puccini ja que ell no la va poder acabar. Quan el divendres a la una del vespre aquest narrador estava dibuixant el track de la ruta en arribar en aquest punt es va trobar una mica així, fins aquí havia arribat la investigació amb en Cecilio. Tenia algunes notes en els plànols 1:25000 de camins sense asfaltar per aquells redols però no conformaven cap ruta, també tenia el magnífic mapa de rutes amb bicicleta de Manacor. Aixi mesclant un poc d’aqui i un poc d’allà es va poder traçar un itinerari per poder arribar fins el torrent de na borges, territori ja conegut. L’experiment ha sortit be i avui hem rodat per unes zones bastant desconegudes, així hem passat per les cases de Calicant i per l’estret i divertit camí de ses cases noves.
Això si, a cada carreterona que hem creuat hem perdut a un membre del grup, primer ens ha deixat en tibu i desprès n’hoyos, que tot i això, ha reaparegut desprès per Manacor. Al torrent de na borges els de davant desprès de generar un tap perquè es volien menjar una taronja de les moltes que s’estaven tudant en aquest petit paredis que recorda mes a la vall de Soller que a la comarca de llevant , el grup s’ha estirat i ens hem deixat algun tram del track, però com que ja tot eren ganes d’arribar no hem intentat rectificar. Al final l’objectiu d’arribar prest s’ha complit ja que a les dues érem a lloc amb 70 km i uns 1100 mt de desnivell.
Sorprenentment en arribar els que tenien presa ja no en tenien així que ens hem aturat a fer una canyeta al bar de l’estació on s’ha acordat que el sopar de Nadal serà el dijous dia 20, el lloc encara estar per definir. Almenys ja tenim data.