Un poc passat de data, no sabem si és perquè al protagoniste li ha costat el seu temps fer-se la idea de que s’està fent gran (com qui més qui manco), o és per culpa d’en Gerard que va obrir el precedent de que els aniversaris es celebren a misses dites, la cosa és que aquest dissabte celebràrem el mig segle del nostre pare prior, i com no podia ser d’altra manera, amb el toc original que caracteritzen les propostes del mossèn. Per això, l’amfitrió ens convocà a l’hora habitual, en el refugi de Muleta en el port de Sóller, punt de sortida i arribada de la ruta Santa, on acabariem amb un dinar de celebració i germanor.
Amb mitja hora de retard, ja que la logística no ha estat senzilla per alguns, ens preparem per partir la comitiva sectària quasi al complet, només hi falta n’Vp que sabem que és per Montmeló segurament desroscant el puny del gas de qualque artefacte amb rodes. Així que: Mapes, Biel, Pere, Bordoy, Tià, Antucson, JoanBike, Frenando, Fran, Rol, Jeroni, Predro, Miqui, el randí Joan Miquel, Andreu (que es sacrifica i només farà un simulacre de volta per poder preparar-nos el berenar), Gerard (que s’incorporarà a Sóller), i aquest humil servidor. Arrencam,com hem dit un poc passat l’horari previst, aquesta optimista ruta que ens ha preparat el de les cinq dècades, i deim optimista perquè pretendre pegar de Muleta a s’Arrom, previ pas per son Bleda i el camí de Deià, i de s’Arrom al pla del funicular per fer la pista dels Binis, coll dels Cards Colers, camí de Bàlitx, etc, etc, i esser a l’una i mitja asseguts a taula, només pot ser això, una il·lusió.
Hem partit idò, amb el sol encara baix, pel Gr en direcció al coll d’en Bleda, un tramet ben divertit, trialer i rocós, fins que hem de posar peu a terra. Hem de destacar el mèrit que té fer tot això amb unes sabates del quaranta-cinq quan dus un quaranta-dos com va fer n’Andreu, ja que li va haver de deixar les seves sabates a n’en Bordoy que amb les presses se les va deixar al carrer. Un cop a can Bleda, pegam a cas Xorc, i després pel camí des Rost fins Sóller, on ens espera el sacrificat Gerard. A la vegada ens deixa n’Andreu que té doble excusa, les sabates grosses i que ens ha de fer el càtering del berenar a sa font des Noguer.
Hem partit idò, amb el sol encara baix, pel Gr en direcció al coll d’en Bleda, un tramet ben divertit, trialer i rocós, fins que hem de posar peu a terra. Hem de destacar el mèrit que té fer tot això amb unes sabates del quaranta-cinq quan dus un quaranta-dos com va fer n’Andreu, ja que li va haver de deixar les seves sabates a n’en Bordoy que amb les presses se les va deixar al carrer. Un cop a can Bleda, pegam a cas Xorc, i després pel camí des Rost fins Sóller, on ens espera el sacrificat Gerard. A la vegada ens deixa n’Andreu que té doble excusa, les sabates grosses i que ens ha de fer el càtering del berenar a sa font des Noguer.
Continuam pels enrevessats carrers de Sóller en direcció al cementeri per després començar a enfilar les dures costes cap el següent objectiu, s’Arrom. Per aquí mateix, el que porta les claus, en previsió de que no serà pel capdevant ens fa l’entrega per poder obrir el caramull de barreres que trobarem, però avui tenim sort i només hem d’obrir les dues de dalt, la d’entrada i la de sortida de s’Arrom. Estiren del carro els més forts, comanats per en Randino. A la plana que hi ha abans de fer el tros final ens reagrupam per fer l’entrada tots plegats. Ja arribant, quan el camí es converteix amb una cornissa en forma de serp, ens aturam a gaudir de les excel·lets vistes i fer les fotos obligades, i és que hi ha que reconéixer que som a un indret molt especial.
Quan un mira des de baix i veu la caseta de betlem, sembla impossible que hi hagi camí per pujar fins aquí. Passam per les cases, avui no hi ha "comité de benvinguda", i continuam la pujada que cada cop ens acosta més a la paret d’Alfàbia. Estam ben amunt, i el darrer tram l’hem de fer a peu fins la sortida de la finca, d’on sortirem clau en mà. Més fotos, les vistes continuen sent excel.lents, inclòs el dron sectari s’anima a fer un petit vol. Ciclam un poc, poca cosa, i torna tocar pateo fins el collet, just devora el refugi d’en Quesada. Ens tiram camí cap avall, un tram complicat de pedra molt solta que al final s’emputa molt més i s’ha de fer a peu i sempre abraçats per les agradables argelades. El temps corre, i no sabem si a n’aquest punt, el nostre abad encara creu en els miracles i pensa que la ruta es podrà dur a terme amb la seva totalitat.
Arribam al trobament amb el barranc de Biniaratx de forma lenta i escampada i és que un grup de quinze és un nombre considerable, i en aquests trams tant lents semblam un llarg i desgarbat cuc. Arribam al pla de les cases de l’Ofre i hem de remuntar el coll del mateix nom. Sentim trui de motoserres a les cases i com que tenim intenció de pujar per la pista en lloc de pel sender, pensam en si ens trobarem al matrimoni de pagesos que ens vam trobar aquella vegada i on ens vàren escenificar davant en Biel i jo com a espectadors la tragicomèdia del sr. i la senyora Ofre, una obra costumbrista que tracta d’una descomunal renyada a dos ciclistes on la madona al final de la sessió arriba a cansar inclòs al mateix pagés, mostrant aquest certa empatia amb les víctimes. Per sort, no ens trobam ningú, o al manco aquest narrador ja que per culpa d’una punxada fa el camí en solitari. Un cop a dalt, amb la creu de la Pau a l’esquerra, seguim per dins el torrentet ja de manera legal fins que podem agafar la pista cap a Cúber.
Arribats a sa font des Noguer, n’Andreuet ens ha preparat el berenar, o millor dit aperitiu del dinar ja que s’ha fet quasi la una. Pareix ser que ara sí, el cap de l’expedició comença a verue les coses clares i treu les estidores i pràcticament hem de posar fi a l’excusió ja que teòricament, en poc més de mitja hora hauriem de ser a Muleta per dinar. Deixam n’Andreu que replegui, amb companyia d’en Miqui, que ha romput la tanca de la sabata i opta per baixar amb el cotxe, i la resta agafam carretera cap el túnel de Monnàber i per després baixar també per carretera fins el mirador de ses Barques. Aquí si que agafam la pista que baixa per dins els olivarets fins que sortim davant sa Capelleta, on per desgràcia d’en Rol no agafam el camí de terra i tiram per carretera avall, però és que ja feim tard al refugi, i ja sabem lo flexibles que són...
Quan un mira des de baix i veu la caseta de betlem, sembla impossible que hi hagi camí per pujar fins aquí. Passam per les cases, avui no hi ha "comité de benvinguda", i continuam la pujada que cada cop ens acosta més a la paret d’Alfàbia. Estam ben amunt, i el darrer tram l’hem de fer a peu fins la sortida de la finca, d’on sortirem clau en mà. Més fotos, les vistes continuen sent excel.lents, inclòs el dron sectari s’anima a fer un petit vol. Ciclam un poc, poca cosa, i torna tocar pateo fins el collet, just devora el refugi d’en Quesada. Ens tiram camí cap avall, un tram complicat de pedra molt solta que al final s’emputa molt més i s’ha de fer a peu i sempre abraçats per les agradables argelades. El temps corre, i no sabem si a n’aquest punt, el nostre abad encara creu en els miracles i pensa que la ruta es podrà dur a terme amb la seva totalitat.
Arribam al trobament amb el barranc de Biniaratx de forma lenta i escampada i és que un grup de quinze és un nombre considerable, i en aquests trams tant lents semblam un llarg i desgarbat cuc. Arribam al pla de les cases de l’Ofre i hem de remuntar el coll del mateix nom. Sentim trui de motoserres a les cases i com que tenim intenció de pujar per la pista en lloc de pel sender, pensam en si ens trobarem al matrimoni de pagesos que ens vam trobar aquella vegada i on ens vàren escenificar davant en Biel i jo com a espectadors la tragicomèdia del sr. i la senyora Ofre, una obra costumbrista que tracta d’una descomunal renyada a dos ciclistes on la madona al final de la sessió arriba a cansar inclòs al mateix pagés, mostrant aquest certa empatia amb les víctimes. Per sort, no ens trobam ningú, o al manco aquest narrador ja que per culpa d’una punxada fa el camí en solitari. Un cop a dalt, amb la creu de la Pau a l’esquerra, seguim per dins el torrentet ja de manera legal fins que podem agafar la pista cap a Cúber.
Arribats a sa font des Noguer, n’Andreuet ens ha preparat el berenar, o millor dit aperitiu del dinar ja que s’ha fet quasi la una. Pareix ser que ara sí, el cap de l’expedició comença a verue les coses clares i treu les estidores i pràcticament hem de posar fi a l’excusió ja que teòricament, en poc més de mitja hora hauriem de ser a Muleta per dinar. Deixam n’Andreu que replegui, amb companyia d’en Miqui, que ha romput la tanca de la sabata i opta per baixar amb el cotxe, i la resta agafam carretera cap el túnel de Monnàber i per després baixar també per carretera fins el mirador de ses Barques. Aquí si que agafam la pista que baixa per dins els olivarets fins que sortim davant sa Capelleta, on per desgràcia d’en Rol no agafam el camí de terra i tiram per carretera avall, però és que ja feim tard al refugi, i ja sabem lo flexibles que són...
D’aquesta manera anam arribant a destí, previ regalet de la costeta que ens enfila fins el far. Els frissadors de davant obvien el detall de que guanyi l’etapa el que està de celebració, però en fi, ja sabem que l’elegància no és el nostre fort. Així que poc a poc arribam als cotxes on ràpidament ens empoilanam per estar el més elegants possible a la celebració. Mentrestant presenciam bocabadats la ràpida fuita cotxe avall de l’amfitrió; llavors sabrem que s’en anava escapat a cercar dobles a un caixer ja que el refugi, incomprensiblement, no es pot pagar amb targe. Coses de la quadratura de la que parlàvem abans.
Ens seim a taula afamagats i assedegats, com sempre. Després de pegar-nos el toc pel retard, com no, ens treuen la fideuada que es servida amablement per en Biel i en Pere que des de que varen compartir boda guarden molts de secrets entre ells. Després de capolar ràpidament el primer plat, el segon i el trist postre, iniciam un petit protocol d’homenatge al Mapes cinquenter on el sr. Rapha es converteix en el protagonista absolut.
Ens seim a taula afamagats i assedegats, com sempre. Després de pegar-nos el toc pel retard, com no, ens treuen la fideuada que es servida amablement per en Biel i en Pere que des de que varen compartir boda guarden molts de secrets entre ells. Després de capolar ràpidament el primer plat, el segon i el trist postre, iniciam un petit protocol d’homenatge al Mapes cinquenter on el sr. Rapha es converteix en el protagonista absolut.
Per molts d’anys Mapes!!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario